Pairolí, Hikmet, Gaziel...

                Fins ara no ens havia passat mai i és potser per això que a alguns ens ha sorprès. Comptar amb un president de la Generalitat amb formació humanística deu tenir aquestes coses. De cop i volta, en la solemnitat d’un discurs d’investidura o d’una presa de possessió que ja ningú no s’esperava que arribés i, per tant, en uns parlaments improvisats o, com a mínim, embastats a corre-cuita i a última hora, cita escriptors que no són els de sempre, els clàssics que tothom s’atreveix a recitar sense ni tan sols, molt sovint, haver-los llegit.

                Carles Puigdemont és filòleg, s’ha dedicat al periodisme, parla mitja dotzena de llengües i, pel que sembla, ha llegit alguns llibres dels considerats “poc útils” per part dels gurús del que Nuccio Ordine anomena la “dictadura del benefici”. No sé com serà la seva gestió política, tot i que com a independentista de la primera fornada tinc les meves expectatives força amunt. De moment, però, ha regalat als catalans algunes cites literàries prou interessants. Vegem-ne tres exemples. El dia de la investidura va tancar la seva al·locució citant les paraules d’un conterrani seu, el malaguanyat Miquel Pairolí, l’obra del qual és tan brillant com, en general, poc coneguda. Li va manllevar uns mots per intentar descriure el tarannà que hauria de regir la seva acció de govern, així com l’esperit del poble que vol dirigir: “La dignitat construeix la personalitat com l’orgull tendeix a destruir-la. Per tant, deixem l’orgull, agafem la dignitat”. En la presa de possessió, just després de prometre fidelitat al poble de Catalunya i d’oblidar-se del rei i de la constitució espanyols, va citar uns versos molt eloqüents (que segurament tenien molt de picada d’ullet a la tendència del seu predecessor, Artur Mas, a l’ús de metàfores marineres per referir-se a les vicissituds d’allò que ja tothom anomena el Procés) del poeta turc Nassim Hikmet: “El més bonic del mar / és allò que no hem navegat”. I va acabar, aquest cop, amb la cita d’un dels grans periodistes catalans, Gaziel (que, com recordava Antoni Gutiérrez-Rubí a El País, va ser “un republicano íntegro, de talante moderado, más federalista que nacionalista” i que, per tant, no entra en el cànon dels autors previsibles) per definir l’actitud amb què pretén exercir el càrrec: “Sóc falible, però insubornable”.

              
Espero que les cites literàries de Puigdemont no siguin una anècdota aïllada. Espero que els seus discursos siguin pròdigs en referències procedents dels seus autors predilectes. I, de pas, espero que contribueixin a demostrar que les humanitats, tan desprestigiades en un món on la formació només es considera vàlida quan genera beneficis econòmics, també són útils i necessàries.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 31 de gener de 2016, i també al Pou Digital)

Jugar en català

                Els qui érem nens als anys seixanta i setanta –la primera generació que creixia amb un televisor presidint el menjador de casa— solíem jugar en castellà, que era la llengua de les classes a l’escola i la dels referents televisius. Ens passàvem hores de pati i vespres d’estiu fent de ladrones y policías, o d’indios y pistoleros, perquè, és clar, a la tele feien pel·lícules de l’oeste i miràvem sempre que podíem els dibujos animados. Els més joves, en canvi, han crescut amb TV3 i la immersió lingüística, que han  contribuït de manera decisiva a normalitzar el català i a cohesionar la nostra societat. Aquest procés de normalització, però, encara és lluny d’assolir un estatus per a la llengua catalana que en garanteixi la supervivència enfront d’una altra llengua, molt més poderosa, com el castellà.

                Cada any, pels volts de Nadal, assistim a una de les proves més irrefutables que demostra com en són de mentiders i cínics els qui reneguen de la immersió lingüística: els anuncis de joguines. Sovint hem sentit a dir, per part dels qui voldrien veure el català reduït a simple manifestació folklòrica, que el nostre model de l’escola aboca les criatures al monolingüisme i que s’adoctrina la canalla a l’estil de l’Alemanya nazi. Hi ha qui assegura que es castiga i es margina els nens que utilitzen el castellà a l’hora del pati, i que la canalla de molts pobles i ciutats ignoren la sonoritat angelical de la gloriosa llengua de Belén Esteban. En canvi, quan un engega el televisor, busca un canal en català i repassa els blocs d’anuncis es troba que els anuncis de joguines són –gairebé tots!— en castellà. O bé els fabricants de joguines tenen al clatell l’olfacte per vendre el seu producte, o bé és que saben –com sap tothom!— que els nens de famílies catalanoparlants no tenen cap problema per entendre el castellà (perquè el senten arreu, començant per la majoria de canals de televisió), però que en canvi n’hi ha molts, en famílies castellanoparlants, que amb prou feines l’associen amb la llengua de la mestra i para de comptar. Voleu una prova més indiscutible de la necessitat de mantenir –i, en tot cas, enfortir— el model escolar d’immersió lingüística en català?

                I si els anuncis són en castellà, també ho són les etiquetes, les capses i les instruccions de les joguines. I el castellà és la llengua de les nines i ninots que parlen, i la de la gran majoria de jocs de taula, aparells electrònics, etc. Segons dades recollides per Plataforma per la Llengua, i fetes públiques en el marc de la Festa per al joc i la joguina en català, només un 6% de les joguines que es comercialitzen a casa nostra utilitzen aquesta llengua, i estic segur que no deuen ser pas les més populars, ni les que més presència tenen a les grans superfícies.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 17 de gener de 2016, i també al Pou Digital)

L'horror

                He llegit amb avidesa i commoció l’última novel·la de Martin Amis, La zona d’interès (Anagrama), una obra que retrata l’horror dels camps d’extermini des d’una perspectiva, si més no, peculiar. Com a lector, l’he trobat excel·lent. Com a ésser humà, absolutament inquietant. Hi ha qui l’ha qualificat de “comèdia brutal”. A diferència d’obres com les de Primo Levi o del nostre Amat-Piniella, que fan literatura a partir de la pròpia experiència com a víctimes de la barbàrie nazi, a La zona d’interès la trama se centra, sobretot, en la vida quotidiana dels botxins d’Auchwitz: esdeveniments socials, flirtejos, converses educades, debats sobre teories estrafolàries (com la teoria del gel còsmic, segons la qual els aris no procedeixen dels simis, sinó dels qui vivien en el continent enfonsat dels atlans), o estrès laboral dels comandaments. Tot pren un nou significat pel fet de produir-se a poques passes de l’horror més inhumà. Un horror que treu el cap, aquí i allà de la novel·la, com les extremitats dels cadàvers (“residus naturals”) que, accidentalment, guaiten quan es desfà la part de la lona d’un camió just en el moment que arriba un tren amb 100 ancians i nens jueus a qui es vol fer creure que els espera una dutxa, un llit tou i un bon àpat. És esborronador, per exemple, l’atabalament dels oficials nazis que no saben com desfer-se de la quantitat dels cossos que genera a diari el camp; o la fortor que, per més que intentin recrear un espai de convivència sofisticada per compartir amb les famílies, ho envaeix tot. Algunes escenes mostrarien un patetisme ridícul, fins i tot còmic, si no fos per les monstruositats que sabem que cometen els protagonistes, com Paul Doll, el comandant del camp, que, veient l’alçària dels talons de la seva dona, corre a posar-se pàgines d’un llibre a la sola de les seves botes, per no semblar més baix que ella.

                “Sota el nacionalsocialisme et miraves al mirall i t’hi veies l’ànima –diu el personatge Golo Thomsen, nebot del jerarca nazi Martin Boorman—. Et descobries. Tots vam descobrir, o vam revelar, indefensos, qui érem”. Pell de gallina!

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de gener de 2016)

L'altre procés

                Al món es parlen unes 6000 llengües, la meitat de les quals es calcula que hauran desaparegut d’aquí a mig segle. Ara bé, malgrat les prediccions apocalíptiques que, a principis dels noranta, en vaticinaven l’extinció imminent, tot sembla indicar que el català no desapareixerà durant els propers anys. Però això no significa que tingui el futur assegurat. Ni de bon tros!

                En el seu excel·lent llibre Vida i mort de les llengües (Empúries, 1992), Carme Junyent recorda que les llengües no moren de mort natural. N’hi ha que han desaparegut perquè s’ha exterminat els seus usuaris (els buscadors d’or del nord de Califòrnia van eliminar tots els parlants de yana, per exemple). N’hi ha d’altres, com el llatí, que ja no es parlen perquè han evolucionat i, per tant, no es pot dir que hagin mort, sinó que han canviat, o bé que sobreviuen en els fills, que en el cas del llatí són les llengües romàniques. El més habitual, però, és que una llengua desaparegui després de passar per un procés de contacte i substitució que pot durar segles o que es pot completar en unes poques generacions. Aquest processos poden ser més o menys ràpids, però sempre acaben de la mateixa manera: amb la desaparició de la llengua més feble després d’un període de convivència amb la llengua poderosa. I aquest procés, que pot semblar tan sols propici per a les desprotegides llengües tribals de l’Àfrica o d’Amèrica, ha estat el patró per a la desaparició d’un gavadal de llengües al llarg de la història de la humanitat. Fins i tot alguna de romànica, com el dàlmata (que s’havia parlat a Dubrovnik), l’últim parlant de la qual, un senyor que es deia Tuone Udaina (conegut també com a Antoni Udina), va morir el 10 de juny de 1898.

                Tinguem-ho clar: el procés polític que viu Catalunya cap a la consecució d’un Estat propi no garanteix la supervivència de la llengua pròpia. I no ens hauria de fer oblidar que la llengua catalana, un dels trets identitaris –potser el més important!— del país que volem construir, viu des de fa molt temps un lent procés de substitució (que en algunes parts del territori potser ja és irreversible). Podria passar que el català, fins i tot com a llengua d’un estat independent, s’anés barrejant i diluint en el castellà i acabés convertit en un simple dialecte d’aquest. El que hem de tenir present és que competir socialment amb una llengua poderosa i forta com el castellà només pot abocar (a la llarga, si no s’hi intervé amb lleis i polítiques fermes) a la desaparició de la llengua feble. Seria bo, doncs, que el procés cap a la plena sobirania política no ens fes perdre de vista el procés de substitució lingüística a què –a causa de la disgregació, la folklorització i el desprestigi social— es podria veure abocat el català.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 4 de gener de 2016)

L'holocaust vist per Amis

                La brutalitat dels camps d’extermini nazis ha generat tot un corrent de literatura que, si bé no ha tingut com a objectiu fer entendre allò que és incomprensible, si que ho ha mirat d’explicar. Per això, sovint, qui n’ha parlat han estat els testimonis de la massacre, les víctimes supervivents que, després d’haver vist allò que ningú es pensa que la naturalesa humana sigui capaç de fer, van sentir la necessitat de donar-ho a conèixer. I en alguns casos, com el de Primo Levi (Si això és un home) o Joaquim Amat-Piniella (K.L.Reich), ho van fer en forma de novel·la. Així, la literatura concentracionària acostuma a retratar l’horror des del punt de vista de les víctimes, perquè els botxins, com és lògic, no van deixar testimoni de les atrocitats que havien comès.

                L’última novel·la de Martin Amis (La zona d’interès, Anagrama), en canvi, alterna, des del punt de vista dels oficials alemanys, el to de la novel·la romàntica, amb tics de costumisme i  vodevil, amb el retrat més negre dels assassinats massius, sobretot de jueus, que es van produir a Auchwitz. Així, per exemple, amb pinzellades de comèdia negra, veiem com els caps nazis, els camps i la rebuda de presoners destinats a morir són presentats enmig d’un cínic intent de dissimulació hipòcrita: arriba un tren amb 100 jueus parisencs (ancians i nens) a qui es tracta amablement i se’ls promet una dutxa, un llit i un bon àpat... fins que apareix un camió ple de “residus naturals”, que espanta els nouvinguts, però que, incapaços d’assimilar el que acaben de veure, després que un grup de violinistes es posin a tocar, continuen, ignorant-ne el destí, la seva passejada cap a la cambra de gas. Esborrona la naturalitat d’algunes converses: “A quant va la dona?”, pregunta un dels administradors del camp, mentre negocia un carregament de presoneres amb la farmacèutica Bayer, després que les 150 dones del carregament anterior morissin durant els “experiments”. Enmig de l’horror, envoltats d’una forta olor permanent que ho impregna tot (“pudor de cartró florit i podrit, que sempre et recordava, amb el seu deix de socarrat, que els éssers humans havien evolucionat a partir dels peixos”), Amis ens fa assistir als flirtejos entre un oficial nazi i la dona del grotesc comandant Paul Doll, el principal maldecap del qual consisteix a fer desaparèixer una gran quantitat de cadàvers amb el mínim cost econòmic possible. Mentrestant, l’Szmul, un dels jueus que col·labora amb els executors, amb la consciència turmentada (“som els homes més tristos de la història del món”), comenta, quan ja es veu que els alemanys difícilment tenen cap possibilitat d’acabar guanyant la guerra contra els anglosaxons i els eslaus, que “probablement tindran prou temps per guanyar la guerra contra els jueus”.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 20 de desembre de 2015)

Repòquer d'autores

                Tot sovint, en el camp de les lletres, constatem i ens lamentem d’un fet paradoxal: si bé l’afició a la lectura és més gran entre les dones, el catàleg de les editorials compta amb més noms masculins que femenins. Vaja: que en l’escena de lectura més habitual (si més no, per estadística) s’hi veu una dona que llegeix un llibre escrit per un home. La qual cosa no vol dir que no hi hagi grans lectors i grans autores. Si prenem, per exemple, la llista dels autors que signàvem el volum Tot és possible (L’Albí, 2013), que aplegava 43 narradors de la Catalunya Central, hi trobem 13 escriptores i 30 escriptors. Es dóna, però, la feliç circumstància que, entre les novetats literàries que han aparegut aquest 2015, hi ha cinc novel·les d’autores que pertanyen al col·lectiu Narradors Centrals.

Imma Cortina va guanyar el premi Sebastià Juan Arbó amb Només ho saben les muntanyes (Cossetània), una novel·la situada a Monterrat, amb una doble trama de misteri que alterna, amb solvència narrativa, el segle XVI amb l’actualitat. Marila Pons se situa en el paisatge de l’Alta Segarra, i el poble imaginari de Frontesa, per escriure La mirada enrere (L’Albí), la història de dues dones, l’Agnès i la Cristina, que es veu connectada quan la segona troba, a la masia on ha anat a viure, uns papers que la primera va escriure setanta anys enrere, durant la guerra i la postguerra. Montserrat Vilarmau ha publicat Mentre el país despertava (Zenobita), on, des dels ulls d’una mestra de l’Alt Empordà, retrata la societat dels anys 80 i les contradiccions ideològiques de la transició. La solsonina Maria Dolors Guàrdia s’ha endinsat en la novel·la història a La vescomtessa dissortada (París), centrada en el personatge de Domna María Álvarez de Haro, la segona esposa de Ramon Folc VI de Cardona. I, finalment, l’última novel·la de l’escriptora d’Igualada Teresa Roig, La merceria (Columna), se situa a Barcelona i recorre bona part del segle XX amb una trama carregada de passions extremes.

Si el sector femení del col·lectiu continua trepitjant el terreny literari amb aquesta força, potser haurem de replantejar-ne el nom –tot flirtejant, de pas, amb la retòrica contestatària— i canviar-lo pel de Narradores Centrals. Que a ningú se li acudeixi, però, proposar la fórmula –més xava que antisistema— Narrador@s Centrals, perquè no responc dels meus actes.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de desembre de 2015)

Divisió

                Llegeixo en algun rotatiu que la victòria a Turquia, a primers de novembre, del partit governamental d’arrels islamistes AKP, del president Recep T. Erdogan, ha tornat a “dividir” el país. Amb el 49% dels vots i més de la meitat dels escons (317 de 550), té per davant una legislatura en què podrà governar amb comoditat. I aquesta comoditat fa por. Una cosa, però, és que facin por les polítiques involucionistes d’Erdogan, que ha mostrat, sempre que ha pogut, tics autoritaris i dubtosament democràtics; i una altra cosa diferent és afirmar que per culpa seva el país està dividit. Si de cas, ja estava dividit abans i els resultats electorals ho corroboren. No sóc pas simpatitzant, ni de bon tros, de les idees ni de la manera de fer política del president turc, però atribuir-li la divisió del país em sembla injust.

                Ben mirat, la majoria de societats democràtiques –si més no, a Europa— estan dividides. En coneixeu alguna on no hi hagi una lluita constant i més o menys equilibrada entre, com a mínim, dues forces que defensen idees força allunyades, per no dir contraposades? De fet, quan la balança es decanta per una de les dues forces de manera aclaparadora; quan, per exemple, hi ha un partit que arrossega més d’un 60% dels electors, tendim a escandalitzar-nos i parlem de populisme i de pensament únic.

                És curiós, però, que es parli de divisió només en alguns casos. Quan governen els partits que defensen idees moderades, encara que sigui per un marge estret, ningú no parla de divisió. En canvi, quan es gira la truita, els qui estaven acostumats a considerar-se integrants del pensament majoritari branden la bandera de la por i asseguren que els rivals (que ara ronden la majoria) divideixen la societat. Des de fa uns anys, l’espanyolisme s’ha aferrat a aquesta idea i aquests dies de campanya electoral ho sentirem diversos cops. Han comprat la idea que l’independentisme divideix els catalans, que està provocant una fractura social de conseqüències apocalíptiques. Els dinars familiars, diuen, s’han convertit en un infern, i els veïns han deixat de saludar-se. I tot plegat per culpa d’aquesta dèria que tenim alguns de nedar contracorrent, d’obsessionar-nos per defensar uns principis que fins fa poc se suposava que eren molt minoritaris. Tan bé que s’hi estava, a Catalunya, quan no s’hi posava en dubte la unitat d’Espanya. Això vol dir que hi havia uniformitat ideològica? Ni de bon tros. El que passa és que l’independentisme acceptava la seva condició minoritària (fins i tot quan ja no ho era tant) sense posar en dubte les virtuts de la cohesió social. Ara, en canvi, quan l’opció separatista sembla que podria ser majoritària, asseguren que els independentistes, a banda de trencar el país, també volem dividir la societat.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 6 de desembre de 2015, i també a El Pou Digital)

La felicitat

                Obedient, faig cas de les recomanacions que donen els organismes sanitaris, encapçalats per l’Organització Mundial de la Salut, i decideixo fer bondat. D’entrada, deixo de fumar. No vull acabar els meus dies amb els pulmons corcats i negres, com vaig veure en una exposició sobre el cos humà. Abandono, fins i tot, el cigarret de després de sopar, aquell que assaboria a la terrassa, relaxat, tot assolant el culet de vi que quedava a la copa al final de l’àpat, o mentre em prenia un cafè. El vi, és clar, també l’he hagut de reduir, com el cafè, per evitar possibles problemes d’hipertensió. D’ous ferrats i de fregitel·la en general ja fa temps que no en menjo, perquè a partir d’una certa edat cal vigilar que no augmenti el colesterol, si es vol evitar el risc de patir un infart. I el marisc també l’evito, naturalment, per esquivar els temuts atacs d’àcid úric.

                Ara, a més, segons l’últim informe de l’OMS, també hauré d’abandonar (o, si més no, reduir a quantitats irrisòries) la ingesta de llonganisses, botifarres i salsitxes (això que ara està de moda dir-ne carn processada) perquè es veu que hi ha evidències que provoquen càncer colorectal en un grau semblant a l’exposició a l’amiant o la ingesta dels productes agrícoles que contenen índexs elevats d’arsènic per culpa de l’aigua amb què han estat regats. I, de pas, eliminaré el consum de carns roges de vedella, porc o corder, perquè hi ha una alta probabilitat que siguin cancerígenes. Estic segur que si els caragols a la llauna fossin un aliment de consum generalitzat, també hi trobarien (en la carn del mol·lusc gasteròpode, o en la salsa amb què l’acompanyem) més d’una contraindicació sanitària. Per tant, per prevenció, els elimino de la meva dieta.

                Al final, em trobo amb un plat on hi ha unes quantes fulles d’enciam amb un tomàquet i una mica de pastanaga ratllada per sobre que, això sí, li dóna un color molt alegre. Tot procedent del cultiu ecològic, per descomptat. Hi afegeixo cogombre, ceba, quatre olives i potser un parell de ravenets. No hi poso ni fruits secs, ni un simple cep laminat, que són de mal digerir i, per tant, podrien afavorir problemes intestinals i hepàtics. L’amanida, al capdavall, no estaria tan malament si no fos que és idèntica a la d’ahir, i s’assembla massa a la d’abans d’ahir, i amb prou feines es diferencia de la del dia anterior. A més, l’he d’arranjar amb ben poca sal –si pot ser, gens— i sense abusar de l’oli, que encara que sigui verge i d’oliva arbequina de primera premsada pot ser també perjudicial en quantitats abundants. Em deprimeixo. Ploro de tristor i el psiquiatra, finalment, no pot mitigar el desconsol que m’empeny, desesperat, a llençar-me a la via del tren.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 22 de novembre de 2015)

Banda sonora

                Hi ha llibres que incorporen una banda sonora que acompanya el lector des de la primera a l’última pàgina. Pot ser una mateixa cançó que va sonant de tant en tant, com a El petó de Lili Marleen, de Pep Molist. Pot ser un cicle de lieder, com al llibre de relats Viatge d’hivern, de Jaume Cabré, on la música de Schubert és present, en un moment o altre, a cada conte. O pot ser tot un repertori ampli i variat, que ens transporta a una època determinada. Jordi Cussà, per exemple, fa que la música dels Stones o dels King Crimson sonin, des del títol, en el seu díptic novel·lístic sobre el món de la drogoaddicció: Cavalls salvatges (2000) i Formentera lady (2015). Les aventures de l’Àlex Oscà o les del Daniel Alfals són explicades mentre, de fons, van sonant cançons de Jefferson Airplane, The Police, Bob Dylan, Lou Reed o Leonard Cohen, molts fragments de les quals encapçalen els capítols en forma d’epígraf.

                Una cosa semblant passa amb L’àguila negra (títol inspirat en la cançó homònima de Maria del Mar Bonet), l’última novel·la de Joan Carreras, que va merèixer el premi Sant Jordi del 2014. L’any 1971, Maria del Mar Bonet va obtenir un disc d’or amb aquesta cançó, que és la versió en català d’un popular tema de la francesa Barbara. La cançó parla d’un ocell, temible i fascinant alhora, que torna del passat per endur-se la protagonista, que s’havia adormit vora el mar. Aquell mateix any, Pau Riba també publicava el segon volum de Dioptria, un dels discos més innovadors de la música en català (psicodèlic, irreverent, genial!), i demostrava que a casa nostra els temps també estaven canviant. La música de Maria del Mar Bonet i de Pau Riba (però també, per exemple, la dels Pink Floyd) formen part de la banda sonora de la novel·la de Carreras, amb un protagonista que es mira la història de reüll, impassible, i li resseguim una vida marcada per dues relacions amoroses, una d’apassionada i tempestuosa, i una altra de convencional i conjugal. Un text extraordinari sobre el pas del temps, sobre com el passat i el present (o, fins i tot, el futur) formen part d’un tot compacte, intercomunicat, inseparable.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de novembre de 2015)

Gel

                Suposo que, quan es tenen molts diners (no parlo d’una situació econòmica folgada, sinó d’ingressos desorbitats), deu arribar un moment que la vida només té sentit amb experiències insòlites i, per tant, potser per avorriment, deu ser molt fàcil caure en l’excentricitat, que, sovint, és la manifestació més cara de l’estupidesa. Si, en general, prou que vivim en una societat que actua com els nens malcriats (quan tenim el que volem, demanem alguna altra cosa convençuts que l’obtindrem, i caiem en la rebequeria quan ens sentim frustrats), el grau d’extravagància augmenta quan es compta amb una targeta de crèdit de fons il·limitats. La premsa rosa se’n fa ressò tot sovint, i el públic riu les gràcies dels multimilionaris (més o menys famosos) que decoren un arbre de Nadal amb diamants, que compten amb un estilista personal per triar-los la roba, que es compren una illa del Pacífic, que adquireixen un castell de trenta-cinc habitacions i centenars d’hectàrees a França, que regalen una Barbie de 60000 dòlars a la seva filla quan compleix un any, o que es poden permetre pagar un dineral perquè la nineta dels seus ulls pugui disposar, tota sola, de la pista de patinatge del Rockefeller Center de Nova York.

                Davant de tanta extravagància, si pensem que el cercle dels molt rics és més ampli que no sembla, no és estrany que, de tant en tant, apareguin iniciatives estrafolàries com la d’una empresa de Noruega que pretén explotar el gel de la glacera Svartisen per proporcionar glaçons exclusius i més duradors (el gel d’origen mil·lenari és més compacte i resistent que el convencional) als combinats glamurosos dels locals més sofisticats de París, Londres, Dubai o Nova York. Al capdavall, diuen, la glacera està previst que s’extingeixi d’aquí a un segle.

                M’ho veig a venir. Un dels trets que defineix la naturalesa humana és la tendència, més o menys conscient, a imitar aquells a qui voldríem assemblar-nos. D’aquí a quatre dies, quan demanem un gintònic, el cambrer eixamplarà encara més el somriure. Si fins ara, des que s’han posat de moda (i els qui n’havíem pres tota la vida en paguem les conseqüències), desplegaven al teu davant tot un ventall de possibilitats de ginebres, tòniques o complements ben peculiars (que si cogombret, que si un bocinet de poma, que si una floreta o un parell de llavors de cardamom), ben aviat ens demanaran si, per un preu determinat, en comptes d’aigua de l’aixeta, volem el nostre gintònic amb glaçons del Svartisen, o del Perito Moreno. És clar que, per als amants i consumidors dels productes de Km 0, segur que tard o d’hora es comercialitzaran els de la glacera de la Maladeta, o de l’Aneto, que, ben mirat, també tenen els dies comptats.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 8 de novembre de 2015, i també al Pou Digital)