La integritat del líder

Llegir el llibre 1960. Quan els nois amb corbata no anaven a la presó (Columna, 2014), de Jordi Mercader, després que esclatés el “cas Pujol” m’ha produït una sensació estranya. S’ha de dir que el llibre està molt ben escrit i que, amb aparença de novel·la, fa una crònica detallada de com van viure els grups catalanistes i les forces del règim (govern civil, militars i policia) la vinguda de Franco a Barcelona l’any 1960. La trama s’estén des de la prèvia que va suposar la defenestració del director de la Vanguardia, Luis Martínez de Galinsoga, arran de les protestes que va suscitar la cèlebre frase (“Todos los catalanes son una mierda!”) que va dir en públic, durant una missa celebrada en català, fins a l’empresonament de Jordi Pujol després que al Palau de la Música s’entonés El cant de la Senyera, prohibit expressament per a aquella vetllada d’homenatge al poeta Maragall.

                El cas és que el principal protagonista de la història no és altre que el propi Jordi Pujol, de qui la novel·la fa un retrat que satisfaria la vanitat de qualsevol que, al cap dels anys, hagi fet carrera política. El presenta com un jove activista compromès amb el país, emprenedor, ambiciós, somniador, apassionat, intrèpid, catalanista incorruptible, seriós, rebel, obstinat, resistent... En fi, com un heroi d’integritat moral inqüestionable, que compta amb el suport abnegat de la dona i el consell prudent del pare. Un heroi –símbol de reivindicació catalanista— disposat, si cal, a convertir-se en màrtir i anar a la presó abans que deixar-se humiliar per les forces franquistes, potser conscient que s’està forjant un futur com a líder del seu poble.

                Un, però, no pot desconnectar de l’actualitat més rigorosa quan llegeix alguna afirmació –amb aire de sentència— que Mercader posa en boca del futur President de la Generalitat, com quan li fa dir que “un dirigent ha de transmetre idees, doctrina, objectius, però per damunt de tot (···) un líder ha de ser un home creïble; sí, la credibilitat és el valor diferencial d’un autèntic lideratge”. Llegint això, s’entén la decepció de molts catalans (aquells que, en el seu moment, van combregar amb el “pujolisme”) en descobrir l’esquerda en la paret de roca massissa que se suposava que era la integritat política i moral de qui va ser Molt Honorable.

                Suposo que la història posarà tothom a lloc i que quan, d’aquí a cinquanta anys, algú faci una crònica –o una novel·la— sobre el procés català, tindrà prou perspectiva per situar històricament la figura de Pujol on realment li correspon, que no deu ser a l’altar dels herois íntegres que ho sacrifiquen tot per la causa, com fa Mercader, però potser tampoc instal·lat a les clavegueres de la corrupció, com fa tot gat i fura últimament, donant validesa a aquell refrany que diu que de l’arbre caigut tothom en fa estelles.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 26 d'octubre de 2014, i també al Pou Digital)

Literatura per canviar el món

                Ja fa temps que tenia ganes de dir alguna cosa de Tigre de Paper, una petita (i a la vegada activa) editorial que treballa des de Manresa. Una colla de gent jove i compromesa tant amb la literatura com amb les diverses variants de la lluita social van engegar, no fa pas massa, diverses col·leccions de narrativa i assaig per donar sortida digna a obres que tenen com a rerefons o parlen directament de la injustícia social, la repressió per part del poder, la lluita obrera, les diferents menes de revoltes i revolucions o la violència política. Tot plegat molt d’esquerres, sí, i amb voluntat explícita de fomentar la literatura de pensament crític que pot ser també, per descomptat, literatura de qualitat. El cas és que, lluny de l’estètica pamfletària, les edicions de Tigre de Paper són acurades i elegants, tan –si més no— com les dels grans grups editorials absorbits per la voràgine d’un mercat salvatge que sovint tracta el llibre com un simple producte comercial.

                Un dels darrers títols publicats a Tigre de Paper –i l’excusa per parlar-ne ara— és la traducció catalana de La insurrecció dels pescadors de Santa Bàrbara, una obra de joventut de l’escriptora i militant comunista alemanya Anna Seghers (1900 – 1983). Es tracta d’una breu novel·la d’aire tràgic (des de la primera frase saben que no acabarà bé), que narra, amb un estil distant que busca l’objectivitat (es relaten amb el mateix lirisme desapassionat les escenes de revolta i les descripcions del paisatge), la protesta d’un grup de pescadors d’una badia imaginària que una primavera, esperonats pel lideratge d’un activista foraster (que “despertava en els que l’escoltaven una emoció intensa; feia néixer dins seu alguna cosa semblant a l’esperança”), es planten i decideixen no sortir a la mar fins que la companyia pesquera no accepti les noves condicions que ells proposen (tres cinquenes parts i set penics per quilo) i que, al capdavall, no són més que un petit canvi de tarifes que els ha de permetre viure amb un mínim de dignitat. Més que no pas la crònica de la revolta, però, el que interessa del relat és el retrat, col·lectiu i individual, d’uns homes que s’enfronten al destí. Sobretot, la lluita d’aquells que, de vegades carregats de dubtes i a punt de caure en la derrota anímica, s’enfronten a l’immobilisme i la grisor dels qui pensen que allò que els convé és “quedar-se a fer el mateix cada hivern: arranjar les xarxes i passar gana”, i desafien, al capdavall, el poder que els té sotmesos. En definitiva, La insurrecció dels pescadors de Santa Bàrbara és més una petita història de solidaritat i d’esperança, de pors i de sacrificis, que de no pas la crònica d’una gran victòria èpica.

                La traducció de l’alemany del també manresà Adam Majó és, en general, prou solvent. Revela alguna vacil·lació lingüística perdonable, i ho compensa, d’altra banda, amb una recerca de l’expressivitat que demostra que s’estima el text que tradueix. El cert és que tampoc no deu ser gens fàcil traduir un relat que calla tant com diu, on la tensió de la trama sovint s’intueix entre línies i on l’autora, lluny de donar la història mastegada, deixa que sigui el lector qui encaixi les peces.

(Article publicat al diari Regió7, el dia 25 d'octubre de 2014)

L'hora dels esportistes

            Alguna cosa està passant quan aquells que sempre havien esquivat les qüestions polítiques, aquells que deien que la política no els interessava, o que no s’hi havien de posar, o que no hi entenien, comencen a demostrar que tenen opinió. És el cas dels esportistes d’elit, que fins ara s’havien fet un tip d’assegurar que la política no s’ha de barrejar amb l’esport. Donaven per suposat que participar en uns jocs olímpics o en un mundial de futbol sota uns determinats símbols nacionals (banderes, himnes, etc...) no tenia res a veure amb la política. I es dedicaven, sobretot, a omplir els informatius amb titulars de contingut escàs i previsible, del tipus “sempre s’ha de respectar el rival” o “sortirem a guanyar el partit”, com si fossin ignorants de tot allò que no sigui l’esport que practiquen.

            El procés català, però, sembla que obliga el personal a posicionar-se. I alguns esportistes coneguts han començat a sortir de l’armari, tot i que de moment només ho han fet a mitges. Han fet un primer pas que, de fet, és el més important: el de declarar-se a favor del dret a decidir.

            Gerard Piqué, que va tuitejar fotos seves mentre participava en la V de l’11 de setembre, va ser el primer nom sonat que va manifestar públicament el seu suport a la realització de la consulta del 9 N, i ha repetit la seva postura en més d’una ocasió. Prou que, des d’aleshores, li ha caigut un bon xàfec d’insults i amenaces per part d’aquells que no suporten les opinions polítiques diferents de les pròpies. Això, però, no va impedir que més esportistes fessin com ell. Poc després de Piqué, ho va fer el seu company d’equip Xavi Hernández –que fa més d’un any ja va dir que els catalans tenim tot el dret a ser allò que vulguem ser—, amb una contundència i una naturalitat incontestables (“Tenim tot el dret del món a votar”), en la roda de premsa posterior a un partit de Champions; i també s’han manifestat en un sentit semblant els germans Gasol, encara que, en el cas del Pau –que, com a representant d’Espanya, va onejar la rojigualda en els jocs de Londres—, amb certa timidesa i ambigüitat.

            Sembla ser, doncs, que els esportistes d’elit, aquells que fins ara no piulaven en qüestions polítiques (especialment quan el subjecte polític era Catalunya), han començat a perdre la por de defensar un dret tan elemental com és el dels pobles a decidir el seu futur. El proper pas hauria de ser que alguns, fins i tot, anessin un pas més enllà i compartissin amb la resta de mortals en quin sentit els agradaria que anés aquest futur, que es mullessin no tan sols a favor de la consulta sinó també del resultat. Fins ara, els únics que han insinuat què pensen són els qui –potser induïts per interessos de l’entorn— flirtegen més aviat amb l’unionisme. Temps al temps.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 12 d'octubre de 2014, i també al Pou Digital)

Plagis d'estar per casa

                Resulta que la passada primavera, en la darrera edició del Concurs de Narrativa Gastronòmica que convoquen Diesa Restauració i Òmnium Bages –on els participants presenten històries humanes amb rerefons de fogons, sopars, restaurants, gustos, aromes i deconstruccions culinàries—, l’amic Jordi Estrada i jo, que fèiem de jurat, vam triar com a finalista un relat que, en bona part, plagiava una cançó de Pere Tàpias que es titula Amor integral. Desconeixedors de la discografia completa del cantautor vilanoví, vam trobar que era un text divertit i enginyós, no tan bo com el de la Nacha Nacenta, que va guanyar, però sí mereixedor d’una menció i un accèssit. No cal dir que, en aquell moment, poc ens pensàvem que estàvem reconeixent un text d’escassa originalitat.

Sorpresos –però no estupefactes, perquè amb els temps que corren un no cau tampoc tan fàcilment en l’estupefacció—, aquesta setmana hem descobert l’enredada. Ha estat gràcies a un missatge anònim, qui sap si d’un aspirant al premi que, sens dubte, té més coneixements que nosaltres en determinats registres musicals. El text finalista pren la totalitat de la cançó de Tàpias (que val a dir que tampoc no és per posar-se a plorar d’emoció) i la farceix (ja em perdonareu el símil gastronòmic, donades les circumstàncies; és que no me n’he pogut estar) amb ingredients propis que fins i tot tenen certa gràcia.

És, si més no, digne de reflexió el fet que hi hagi qui afusella descaradament l’obra d’un altre en benefici propi (encara que sigui per guanyar una experiència SPA o un sopar al restaurant Passeig, que eren els premis del concurs de Narrativa Gastronòmica), sense pensar en el ridícul de ser descobert. Fa segles, quan els textos literaris no estaven protegits per cap llei de propietat intel·lectual, hom podia trepitjar fins on li donava la gana les creacions dels altres. Val a dir que alguns, fins i tot, milloraven l’original. En la gran obra de Bernat Metge, Lo somni, hi ha fragments simplement traduïts d’obres de Boccaccio o de Petrarca. La primera part de Tirant lo Blanc és, en bona mesura, una còpia literal del Llibre de l’orde de cavalleria de Ramon Llull. Metge i Martorell eren, però, genis que sabien què calia utilitzar i amb quina finalitat. Al capdavall, es tractava més d’un homenatge que no pas d’un plagi. Avui dia les coses van d’una altra manera i, com a mínim, s’hauria de citar la font sobre la qual el presumpte creador fa variacions o copia descaradament.

La descoberta m’ha dut inevitablement a la memòria la vegada que algú es va presentar als Premis Bages Juvenils de Literatura, que convoca també Òmnium Bages, amb un poema titulat Cada dia és un nou pas, que era una còpia literal de la coneguda cançó homònima dels Esquirols. Aquell cop, el treball no va passar el filtre del jurat. No pas perquè no valoressin els mèrits literaris del text, que són inqüestionables. Ni perquè fos un jurat gaire diferent del que deliberava en el Concurs de Narrativa Gastronòmica. Sinó perquè –a banda de l’obvietat que presentar, en un concurs bagenc, un text dels Esquirols fent-lo passar per propi és gairebé una provocació— un dels qui havien de valorar-lo era, justament, el Joan Vilamala, ni més ni menys que l’autor.

(Article publicat el dia 12 d'octubre de 2014 al diari Regió7)

Feina d'escriptor

                Al llarg del mes d’octubre passaran per Manresa una bona colla d’escriptors en el marc del festival Tocats de Lletra. Suggereixo que ho aprofitem per demanar-nos de què viuen. Viure de la literatura és, ara mateix –i especialment en català—, una utopia. N’hi ha que ho aconsegueixen, sí –Monzó, Moliné, Pàmies, Sànchez Piñol, Cabré, Puntí...—, però és més gràcies als ingressos periòdics de les col·laboracions en mitjans de comunicació, o per anar fent “bolos” pel país en forma de conferència o club de lectura, que no pas gràcies als llibres. Si, a més a més, la tasca literària s’exerceix lluny de Barcelona, en allò que se’n diu “comarques”, on, per als mitjans d’abast nacional, la cultura sembla que no existeix, la cosa encara es fa més complicada. No conec cap literat de la Catalunya central ni de Ponent que, sense haver-se desplaçat a viure al cap i casal, se sustenti amb el que escriu. El berguedà Jordi Cussà, per exemple, sobreviu més per les traduccions de l’anglès que no pas gràcies als drets d’autor que generen les seves excel·lents novel·les. És un cas que clama al cel.

                Si tenim en compte que la tirada mitjana d’un llibre publicat a Catalunya no arriba als 300 exemplars, ens podem fer una idea de la misèria que les publicacions generen en forma de drets d’autor (que van del 5% al 10% del preu de venda). 2000 llibres venuts (que és una quantitat respectable), d’un llibre que surt al mercat a un preu de 15€, podria arribar a reportar uns beneficis bruts de 3000€ (descomptat l’IRPF es quedaria en 2300€) a un autor que hi ha invertit mesos, potser anys, de feina dura i abnegada. Qui es pot plantejar viure d’això?

                I, tanmateix, hi continua havent qui no pot deixar d’escriure, esgarrapant hores de son o aprofitant estones vagaroses, al marge de la feina amb què es guanya les garrofes. De fet, sempre ha estat així: Foix escrivia a la rebotiga d’una pastisseria i Kafka va crear un univers literari monumental quan sortia de l’oficina. Hi continua havent qui, malgrat tot, inverteix hores i hores en una feina que no se sap quins beneficis econòmics li reportarà i que, amb tota probabilitat, seran escassos, o nuls, o potser fins i tot hi haurà de posar diners. Sort en tenim, els lectors.

(Article publicat a la revista manresana El pou de la gallina, en el número d'octubre de 2014)

A partir d'ara

                Escric això el 12 de setembre, l’endemà d’haver participat, a Barcelona, al costat de centenars de milers de catalans –entre els quals m’imagino que hi havia molts lectors d’aquest diari—, en un dels esdeveniments més espectaculars i incontestables que s’hagin dut a terme mai per reclamar el dret legítim d’un poble a triar democràticament el seu futur. La sensació que es respirava és que una societat capaç d’organitzar-se, de manera ordenada i sense aldarulls, d’arrenglerar-se disciplinadament, posant-se cadascú en el seu tram, en la seva franja segons el color de la samarreta... és una societat capaç d’aconseguir allò que es proposi. I més si el que pretén no és altra cosa que poder marcar-se lliurement el camí com a poble. Qui ens havia de dir, fa uns anys, que en una manifestació sobiranista ens avindríem –convençuts, però no pas abduïts— a col·locar-nos en un tram concret de la Gran Via o de la Diagonal, en una franja determinada i amb una samarreta groga o roja... i que centenars de milers de catalans farien com nosaltres, cadascun en el seu lloc corresponent?

                També s’hi respirava il·lusió, optimisme... i, especialment, la sensació que estàvem vivint l’última manifestació històrica de caràcter multitudinari que hi ha d’haver a Catalunya, si més no, fins que siguem independents. No pot ser d’una altra manera. Allà n’érem molts que no ens considerem, ni de bon tros, activistes polítics ni, fins fa quatre anys, havíem sortit al carrer gaires vegades per reclamar els nostres drets. És el quart cop que, en aquests anys, molts catalans hem participat, engrescats, en una jornada reivindicativa multitudinària. El cinqué, si hi afegim el Concert per la Llibertat que va tenir lloc al Camp Nou a finals de juny de 2013. A partir d’ara s’han de moure fitxes en altres esferes, que no vol dir que s’hagi de deixar d’actuar. En aquesta mena d’actes que pretenen aplegar grans quantitats del gent ja no queda res per demostrar. Ho hem donat tot, per fer-nos sentir a casa nostra i, sobretot, per arribar més enllà de Madrid, on ja sabem que faran veure que no ens senten, diran que tot plegat respon a la dèria d’un líder, s’aferraran a un marc legal sense adonar-se que, quan no atén el clam majoritari d’un poble, la legalitat deixa de ser legítima, i tornaran a airejar aquella entelèquia tronada que anomenen “majoria silenciosa” i a dir, amb una miopia deliberada, que ha començat el declivi de l’independentisme.

                Qui ens ha volgut sentir, doncs, ja ho ha fet. I segur que molta gent, arreu del món, ha pres bona nota del que està passant a Catalunya. En un entorn normal, la propera manifestació hauria de ser la més estrictament democràtica i per tant, també, la més multitudinària de totes: anar a votar.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 28 de setembre de 2014, i també al Pou Digital)

Abans de morir...

                Des de finals de juny, la vintena de metres del mur situat a la cantonada entre el Passeig de Pere III i el carrer Primer de Maig de Manresa, el que hi ha entre la xurreria Alba i el quiosc-cafeteria Tòtem, està decorat amb els missatges que tot de persones anònimes van deixant en completar una frase que comença “Abans de morir vull...”. Deixant de banda que, amb el temps, la cosa ha anat degenerant, potser és agosarat afirmar que llegint el mur un es pugui fer una idea de quins són els desitjos de la societat. Francament, m’ha semblat que (per la lletra, pel to i, sobretot, pel tipus de desitjos) una part molt alta dels missatges són d’adolescents o, si més no, gent força jove. Els qui voldrien ser feliços –així, sense concretar res més— guanyen per majoria, però n’hi ha molts que es conformen amb un viatge o amb un intercanvi de fluids corporals. Durant l’estiu, en van parlar el Pep Garcia (en aquest diari) i l’Anna Vilajosana (al Pou Digital). Van explicar d’on surt la iniciativa i van lloar el projecte.

                Sense menystenir-lo, permeteu que em mostri un xic escèptic amb el resultat. A mi, sincerament, m’agradaria més veure un mur on, més que no pas la gent jove, escrivissin desitjos aquells a qui el temps que queda per viure és objectivament inferior al temps viscut. És a dir, persones grans, que són les úniques amb prou perspectiva per revelar-nos allò que realment val la pena. Demanar desitjos quan un té tot el temps del món al davant és molt fàcil, i és normal que l’autor es deixi dur per l’ímpetu de l’edat i acabi fent peticions d’una frivolitat tan bàsica que, sovint, acostumen a limitar-se a la satisfacció fisiològica més primària. Fer-ho, en canvi, quan sabem que el futur –i, per tant, el temps per acomplir els desitjos— se’ns escapa de les mans, porta a peticions (o, més aviat, lamentacions) més profundes i sinceres.

                La infermera australiana Bronnie Ware va treballar, durant una colla d’anys, fent cures pal·liatives a gent que havia decidit morir a casa. Hi va conviure entre tres i dotze setmanes, les últimes en la vida dels pacients. Ware va comprovar que, en aquelles circumstàncies, l’escala de valors que mantenim al llarg dels anys canvia de forma sensible abans de fer el darrer badall. Segurament, si féssim completar la frase “Abans de morir vull...” a persones a qui queden poques setmanes de vida, apareixerien missatges com “haver estat fidel a mi mateix, i no a allò que els altres esperaven de mi”, o bé “haver tingut temps lliure per dedicar a aquells a qui estimo”, o bé “haver expressat els meus sentiments amb honestedat”, o bé “haver conservat els bons amics”, o bé “haver-me permès ser feliç”. Són missatges més de balanç que d’esperança, i hem de suposar que allò que hi apareix és el que realment pot donar sentit a l’existència. Allò que és cabdal durant una etapa de la nostra vida, passa a tenir una importància molt relativa quan arriba l’hora de passar comptes.

Està molt bé marcar-se objectius, per arrauxats que siguin. Però, no ens enganyem: a les portes de la mort, ningú no es lamenta de no haver guanyat un premi Nobel, no haver viatjat a l’altre cap de món, no haver-se tatuat el cul, haver follat poc o no haver-ho fet amb segons qui.

(Article publicat a Regió7 el dia 27 de setembre de 2014)

Un poeta ambiciós (a propòsit de "Els vapors que maten", de Carles Morell)

                L’artesenc Carles Morell és un escriptor ambiciós. Amb 22 anys, ha guanyat la cinquantena edició del prestigiós Premi Amadeu Oller de poesia amb Els vapors que maten (Galerada, 2014);  en el perfil biogràfic que apareix a la solapa del llibre cita tot d’obres inèdites (dos poemaris, un llibre de contes i una novel·la) i diu que actualment està escrivint un llibre de memòries; en aquest seu debut per la porta gran, es fa avalar pels versos d’alguns dels clàssics catalans més importants del segle XX: començant pel títol, que manlleva d’un poema de Vinyoli, i passant per citacions a altres poetes d’influència simbolista, com Carles Riba, Màrius Torres, Salvat-Papasseit o Jordi Sarsanedas. És, però, en els propis versos on l’ambició de Carles Morell es desplega amb més força.

                Vint-i-quatre poemes, alguns molt breus (gairebé epigramàtics), componen el recull unitari i força hermètic amb què debuta Morell. Petits glops, tirades mitjanes i llargues glopades de poesia difícil, carregada de referències intel·lectuals i d’ambigüitats buscades, que la fan poc apta per al públic poc avesat a escodrinyar en els universos poètics menys amables. Morell s’erigeix com a poeta exigent, perfeccionista, culte, precís en el llenguatge i audaç en les imatges. Per això cal degustar a poc a poc Els vapors que maten, assaborint cada vers, cada imatge, cada paraula,... sense buscar la nitidesa o la senzillesa (sovint tan sols aparent) de poetes com Martí i Pol o Margarit. Morell parteix (per, de vegades, superar en hermetisme) de la tradició simbolista catalana que va de Carles Riba fins a Joan Vinyoli.

                Els vapors que maten (referència alcohòlicoliterària de Vinyoli, i homenatge implícit al centenari del gran poeta de Santa Coloma de Farners) comença amb un poema que ja es tota una declaració d’intencions (“Ebri de mots en camí d’aigua amarga, / tenyiré l’horitzó de mentides que em salven”) que, com diu un dels membres del jurat del Premi Amadeu Oller, Antoni Pladevall, “subratlla la impossibilitat de conèixer-se a si mateix”. A continuació, els textos es divideixen en dues parts. La primera, Interior, està formada per poemes curts i intensos, d’una gens dissimulada ambició lírica, on l’autor reflexiona sobre el pas fugisser del temps (“seguiu menjant-vos, tèrmits, / la fusta de les hores”, “tot moment és fet de cendra”) i fa una ullada introspectiva per resoldre que, al capdavall, no li interessa gaire el propi “jo”. La segona part, Exterior, està encapçalada per un significatiu epígraf que pertany a La Rambla de les Flors, de Jordi Sarsanedas, on alguns van veure un precursor del corrent poètic que, als anys seixanta, anomenaven Realisme Històric (“fins que vingui el migdia / a deixar-me ben sol en un silenci estrany / i em dugui, amb pas incert, fins a la porta del carrer”). Però són els símbols recurrents (l’aigua, el mar, les onades, el foc, la nit, la lluna...) que continuen dominant aquesta part, on sorprenen algunes imatges inquietants (“Somio la buidor”, “les mans són un imperi derrocat”), de vegades explotant la força de l’epifonema i de l’antítesi (“Sé que és el sol, l’únic culpable de les ombres”). Una manera de fer que ens fa pensar en un poeta que, als 22 anys, presenta una maduresa insòlita. Pura ambició.

(Article publicat a Regió7, el dia 17 de setembre de 2014)

Paraules dites

                La plaça de Jemaa el Fna, a Marràqueix, és tot un espectacle. De dia, només els turistes s’atreveixen a desafiar la calor i es converteixen en l’objectiu dels encantadors de serps que, a canvi d’una propina desmesurada, intenten caçar-los perquè es facin una foto amb un rèptil sobre les espatlles; o dels venedors de suc de taronja acabada d’esprémer, que s’esgargamellen perquè triïn la seva parada; o de les dones que fan tatuatges amb henna, que mostren els seus catàlegs i anuncien preus irrisoris que ni tan sols s’acosten al que, arribada l’hora, demanaran. De nit, la plaça es transforma i es converteix en una experiència per als sentits. Els marroquins surten de les ombres i s’agrupen en rotllanes. Uns piquen de mans al voltant de músics o malabaristes ambulants; uns altres, reconcentrats, intenten pescar botelles de refresc amb una canya d’on penja una corda amb una anella al capdavall; n’hi ha que s’amunteguen sobre venedors de roba que proclamen el que imagino preus de saldo, per regatejar, encara, uns dirhams; molts, sopen en rudimentàries parades de menjar on es poden degustar des de tagins de pollastre fins a caragols bullits. Però entre tot el paisatge humà que, cada nit, omple Jemaa el Fna, em quedo amb els contadors d’històries. No entenc un borrall del que diuen, però per l’expressió bocabadada de l’auditori dedueixo que desgranen relats divertits, i pel desplegament entusiasta de registres vocals i gestuals dels explicadors, m’adono, fascinat, de fins a quin punt les paraules dites encara són un espectacle que atrau multitud de badocs en algunes parts del món. Al Marroc, la narrativa oral conserva la màgia que m’imagino havia tingut entre nosaltres fa molts anys.

                M’acosto a una rotllana. Una setantena d’homes i xiquets (i un parell o tres de dones) s’amunteguen al voltant d’un jove que desplega tota la seva habilitat verbal i no verbal per mantenir la concurrència atenta, amb l’objectiu que, acabada d’explicar la història, tothom deixi algun dirham dins la gorra que hi ha a terra, al seu costat. No me’n puc estar. Ja que no puc assaborir el significat de les paraules, sento la necessitat d’endur-me, si més no, la imatge del moment. Trec la càmera i, aixecant-la per sobre de la multitud, immortalitzo el relataire. El xicot, però, em descobreix. Diu alguna cosa que, per com riu tothom, deu ser un acudit sobre mi i, immediatament, recull la gorra de terra i me l’allarga. Mort de vergonya, trec una moneda de deu dirhams i la diposito dins de la gorra, mentre el xicot continua, clarament, divertint la concurrència a costa meva. A hores d’ara ja he après que els marracxins, negociants i enredaires de mena, sempre estan a punt per fer-te esquitxar els diners, i per això intento portar sempre xavalla a la butxaca.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 14 de setembre de 2014, i també al Pou Digital)

Les llavors del silenci, d'Àlvar Caixal

            Aquest estiu he ensopegat amb una novel·la força peculiar. Per l’argument, hom podria interpretar que es tracta d’un text de caràcter històric: guerra civil, Brigades internacionals, lluita contra l’oblit, recuperació de la memòria... I, en canvi, pel to, des del principi el lector s’adona que és davant d’un relat intimista, d’una força lírica incontestable. Les llavors del silenci, d’Àlvar Caixal, que l’any passat va guanyar el prestigiós Premi Sant Joan, és una d’aquelles novel·les que s’ambienten en una època convulsa per, en realitat, retratar la convulsió interna dels personatges. S’aparta, també, de la narració linial clàssica habitual en la novel·la història i se situa en diferents plans temporals i espacials. Hi ha dues històries paral·leles que acaben coincidint. D’una banda, s’explica la història d’uns brigadistes britànics que van venir al lluitar per la llibertat l’any 1936, i sobretot les cartes que un d’ells va escriure a la seva estimada abans de desaparèixer, l’any 1938, al front d’Aragó. De l’altra, la llavor que van sembrar aquells homes i dones durant la Guerra no aflora fins al cap de gairebé setanta anys, on alguns personatges, anglesos i catalans, faran descobriments que canviaran les seves vides. El personatge amb una dimensió més profunda és l’Alfred, un home marcat pel caràcter ambigu i hipòcrita del seu pare mort (“L’Alfred s’avergonyia del seu pare, primer perquè havia estat un vencedor sense raó, després perquè al final havia triat ser un vençut sense memòria”), que, ja gran i guiat per la intuïció, viatja l’any 2002 fins a Shipton-under-Wychwood, al sud-oest d’Anglaterra, per trobar-se, sense tenir-ne plena consciència, amb els seus propis orígens i la seva pròpia essència. Però també té molta força el personatge de Madeleine, d’una profunda tristesa.

            Les llavors del silenci tracta de l’oblit, de la memòria, del passat, de la maldat, de l’amor i de les arrels; de com, sense saber-ho, podem arribar a heretar culpes i deutes. Amb un estil que es manifesta a cavall entre el realisme líric i la fantasia carregada d’imatges oníriques, Àlvar Caixal ha bastit una obra on els detalls, sovint paisatgístics, prenen una gran importància (“la senyor Tavistock es va posar bé les ulleres amb muntura de pasta, però va mirar per damunt dels vidres gruixuts, cosa que l’obligava a abaixar el cap i semblar més rabassuda del que realment era”, “el sol tot just era una promesa de llum incipient, una claror tènue i badoca que jeia al darrere dels núvols que s’estenien per llevant”, “El vent que baixava de les muntanyes escampava per la vall olors de falgueres i de mel, perfums de flors salvatges, essències velles que es fusionaven, un punt agosarades, amb la flaire tendra de les magnòlies del jardí”).

            Tot i l’argument carregat de pinzellades detectivesques, doncs, no es tracta d’una novel·la per passar les estones vagaroses de l’estiu sinó que més aviat l’aconsellaria per a una lectura atenta de tardor.

(Una versió més curta d'aquest article va ser publicada a la revista El Pou de la gallina, en el número de setembre de 2014)