dijous, 24 de febrer de 2011

Màrius Torres: la novel·la



           Som al sanatori antituberculós de Puig d’Olena. Falta poc per al Cap d’any de 1942. Un dels malalts, en Màrius, jove metge lleidatà que, a banda de la seva afició per la música, durant els set anys d’estada al sanatori ha desenvolupat una gran capacitat per a la poesia, és a punt de morir. Dos dels seus amics (el doctor i l’administradora del sanatori) evoquen algunes de les vivències que han compartit amb el malalt i conversen sobre la vida i la mort. Més endavant trobem el doctor, sol amb les seves reflexions i amb un quadern blau que el Màrius va escriure al sanatori. Llegim fragments d’aquest quadern i descobrim la xarxa de relacions (dominades per l’amistat, l’amor i la gelosia) entre els principals personatges, especialment entre el Màrius, el doctor i la Mercè, protagonistes d’un particular triangle amorós. El joc sentimental agafa intensitat fins a esclatar, en la darrera part, amb una conversa punyent, carregada de força dramàtica, entre dos dels protagonistes durant la festa de Cap d’any.
            Rius paral·lels (Edicions de l’Albí, 2010) és la primera novel·la del manresà Jordi Estrada, una ficció lírica sense pretensions estrictament biogràfiques que aconsegueix, però, evocar a cada pàgina l’alè poètic de Màrius Torres. Rius paral·lels no és una reconstrucció fidel dels últims dies del poeta sinó, sobretot, una ficció literària sobre l’amor i la mort, sobre l’amistat i la gelosia. Una novel·la breu, però que no està destinada al consum ràpid. Un relat commovedor, amb prou solidesa per inscriure’s en la tradició de les grans novel·les de sanatoris, tradició que va des de La muntanya màgica, de Thomas Mann, fins a Tòquio Blues, de Haruki Murakami.
            Amb un llenguatge exquisit, Jordi Estrada aconsegueix bastir un relat d’una gran força literària, i d’una maduresa insòlita si tenim en compte que es tracta d’una opera prima. És clar que Estrada és algú que sap de què parla (o de què escriu), demostra un gran domini de la llengua literària i ha treballat set anys en el projecte. Rius paral·lels parla d’un home que, envoltat de mort (a causa de la malaltia i també de la guerra) aconsegueix sobreviure en la poesia (“Mentre el mal s’erigia com l’arquitecte universal que construïa presons, trinxeres i cementiris, en Màrius havia construït clams d’esperança amb mots agonitzants”). És una novel·la sobre la mort (“morir és tornar a casa”), però també sobre l’alegria de viure gràcies a l’amor i l’amistat.
            Un relat, doncs, molt recomanable, que engrandeix encara més –i culmina— tot el reguitzell d’actes, homenatges i propostes creatives que s’han produït durant aquest 2010 al voltant del nostre poeta; perquè, com llegim a la coberta, “sense Màrius Torres, en aquesta novel·la gairebé tot seria ficció”.

(Article publicat per Llorenç Capdevila al suplement Lectura del diari Segre)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada