dilluns, 20 d’agost de 2012

MEMÒRIA D’INFANT


            Estem més o menys acostumats que es publiquin autobiografies centrades, especialment, en els èxits o vicissituds professionals i personals dels protagonistes. Són llibres que generalment repassen tota una trajectòria biogràfica, des de la infantesa fins al moment actual, que pot coincidir amb la vellesa o amb el final d’una etapa. En aquest sentit trobem, per exemple, els tres volums de memòries que, durant els darrers anys, ha publicat Jordi Pujol amb ferma voluntat de deixar constància del seu pas pel món i de la transcendència que aquest pas ha tingut en el país que va governar, de forma ininterrompuda, durant vint-i-tres anys. O, en un àmbit més proper, la impressionant La feina feta, de Josep Tomàs Cabot, on el venerable patriarca de les lletres manresanes fa un exhaustiu balanç de la seva trajectòria professional. Els autors (tant Tomàs Cabot com Pujol parlen des dels seus vuitanta anys) acostumen a dedicar alguns capítols als orígens familiars i a la seva etapa de formació, a l’època en què, essent infants, van adquirir consciència i caràcter gràcies a lectures, experiències i influències personals, però el gruix el dediquen a la seva trajectòria posterior. És més insòlit, en canvi, trobar-se un llibre de memòries centrat exclusivament en la infantesa de l’autor i, en canvi, crec que aquí rau, en bona part, la clau de l’èxit de Quan érem feliços (Destino, 2012), de Rafel Nadal, guanyador en la darrera edició del premi Josep Pla. Perquè, si la memòria és sempre selectiva, encara ho pot ser més quan es recuperen episodis llunyans, de la infantesa. I això permet a l’autor passar de puntetes –o esquivar, directament— episodis que potser haurien resultat incòmodes. Hi té tot el dret.
            Nadal té l’habilitat d’explicar-se a través de la seva experiència com a infant, de tal manera que, un cop llegit el llibre, que repassa amb cert detall la vida de l’autor fins als dotze o catorze anys, un té la sensació de conèixer-lo molt més enllà d’aquesta etapa. Perquè sovint un episodi infantil li serveix per fer una reflexió vital, o bé per seguir un fil fins a l’actualitat, o, encara, per evocar la memòria col·lectiva. I és que el protagonista de Quan érem feliços no és tan sols Rafel Nadal, ho són també els espais geogràfics que s’evoquen, especialment la Girona dels anys seixanta, i els Nadal-Farreras, una famíla de la renovada burgesia liberal (algú els ha titllat de “neoconservadors”), molt arrelada a la ciutat. L’autor, de fet, parla gairebé sempre en plural, perquè la seva experiència podria ser subscrita per qualsevol dels seus onze germans.
            A banda de l’encert de centrar-se en la seva pàtria infantil, i de parlar de la família –de la seva, però a la vegada, per extensió, de moltes altres famílies catalanes— amb certa honestedat, diria que l’èxit de Quan érem feliços es deu també a la capacitat de Nadal d’aglutinar una lletania d’experiències que identifiquen el passat de tota una generació, la dels qui van ser infants als anys seixanta que, per altra banda, coincideix amb la que (avui que tenen entre cinquanta i seixanta anys) més llegeix i més llibres compra. Només cal anar a un club de lectura o fixar-se en qui bada per les prestatgeries de la llibreria.

(Article publicat a R7 el dia 18 del 8 de 2012)

divendres, 10 d’agost de 2012

Els Nadal-Farreras



            Entre el llibre de memòries, la novel·la i l’anecdotari nostàlgic, Quan érem feliços, del periodista Rafel Nadal, que va guanyar el darrer premi Josep Pla, podria definir-se com un recull de flaixos autobiogràfics de la infantesa gironina del fill d’una família nombrosa i benestant. Algú ha parlat d’”apologia neoconservadora” de manera no del tot desencertada; i de “cofoisme sentimental casolà”, potser amb un pèl de ressentiment. Però això, que podria qüestionar-se des del punt de vista moral, poc afecta el que és estrictament literatura. La prosa àgil, versemblant i directa (amb un estil, en alguns passatges, força planià), deixa constància, en primer lloc, del passat familiar dels Nadal-Farreras (una de les famílies catalanes que potser millor encarna la renovada petita burgesia liberal), especialment durant la guerra, fins arribar a un estat que podrien subscriure també moltes famílies (neoconservadores?) lleidatanes: “per als pares i per als avis la Guerra Civil només era una referència moral que no s’havia de repetir, però ni es van apuntar al carro dels guanyadors ni van fer carrera al règim. Més aviat van marcar distàncies de seguida”. A partir d’aquí, amb un fil cronològic més o menys definit, Rafel Nadal va saltant endavant i endarrere en el temps. Recupera el passat i el conserva, en part per explicar el present. Com la magdalena de Proust, el record infantil de llocs, situacions o persones el porten a evocar altres llocs o situacions, també passades, però en alguns casos més recents.
            La primera meitat del llibre, que inclou algunes de les pàgines més interessants, l’ocupa la part gironina, fins al punt que la ciutat (amb la qual la família manté tants vincles) agafa un veritable protagonisme. La segona meitat es desplaça cap a can Cantalozella, el mas d’Aiguaviva on anaven al setembre; el Collell, l’internat religiós on enviaven els germans cap als deu anys; i, especialment, la costa (la Fosca, l’Escala, Palamós...), on els Nadal passaven els estius. Aquí, mentre s’esplaia en els jocs infantils de les vacances, és on trobem la reflexió que inclou el títol: “segurament la felicitat és això: tenir consciència de les necessitats primàries –menjar, aixoplugar-se i protegir les cries—, poder-les satisfer i ser-ne conscient”. I, encara, els darrers capítols repassen episodis que marquen l’inici de la maduresa i el final de la joventut: l’estada a París o, sobretot, la mort d’un dels germans el 1991.
            El cas és que el llibre ha tingut un èxit notable, sorprenent, que es podria atribuir al fet de centrar-se en la pàtria infantil, i de parlar de la família amb certa honestedat, però també al retrat que fa d’una generació formada pels qui avui més llegeixen i més llibres compren.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 5 d'agost de 2012)

dilluns, 6 d’agost de 2012

Manresa, S.XIV



Abans de començar deixeu-me aclarir que –tot i que, d’entrada, no rebutjo mecenatges institucionals— aquesta secció no està subvencionada per cap regidoria de l’Ajuntament.
Una de les meves aficions d’estiu és fer turisme per Manresa. Passejar pel casc antic, admirar el retaule de Sant Marc, entrar a la Cova de Sant Ignasi, visitar el Museu Comarcal, passar pel Pont Nou o pujar a la torre de Santa Caterina, són algunes de les activats que es poden dur a terme si s’està vagarós a la capital del Bages. Una de les gratificacions que obté el badoc de torn és la calma total amb què transcorre la visita. Lluny de la massificació d’altres indrets del país (no pas més interessants) amb prou feines et trobes ningú més; la qual cosa, ben mirat, no deixa de crear una certa sensació agredolça i et porta a pensar que, veritablement, tal com diu la llegenda, a l’estiu tots els manresans que encara no han marxat són al Passeig amb una orxata entre les mans.
Aquest estiu, per exemple, he redescobert el carrer del Balç i, en la mateixa visita, m’han ofert una visió global, prou completa i, sobretot, il·lustrada de com era la ciutat en el seu moment de màxima esplendor medieval.
Per diverses circumstàncies no havia tornat a visitar el Carrer del Balç des que, fa anys, les interessants (i massificades!) “visites a la Manresa desconeguda” que s’organitzen durant la Festa Major me’n van oferir per primera volta l’oportunitat. Més endavant, hi vaig tornar en una de les fires de l’Aixada. Per tant, no havia vist encara les reformes que s’hi han fet; ni havia visitat, tampoc, el magnífic centre d’interpretació que té com a objectiu transportar-te a la Manresa de l’Edat Mitjana. Concretament al segle XIV, l’època en què, gràcies a l’arribada de l’aigua de la sèquia, la ciutat floria econòmicament amb la presència de blanquers, cuireters i assaonadors. La curiosa ubicació del carrer del Balç –entre els casals sumptuosos del carrer de Sobrerroca i les cases d’artesans amb obrador del carrer de Santa Llúcia— va fer que, per aprofitar l’espai, els propietaris aixequessin porxos entre casa i casa fins a cobrir la pràctica totalitat del carreró. Pel que va explicar el xicot que, molt amablement, cobra l’entrada i atén el públic, és un dels dos únics carrers medievals coberts que queden a Catalunya (l’altre és el famós carreró de les Bruixes, a Cervera). Diferents espais dels baixos del casal on s’inicia el recorregut estan habilitats per projectar o desplegar això que ara en diuen “recursos multimèdia”, que permeten descobrir l’evolució urbana de Manresa dels orígens fins al segle XIV; fan aparèixer el conseller de la ciutat Jaume Amergós, que fa un repàs de la societat manresana; se sent parlar Jaume Desfar, manresà i home de confiança del rei Pere III; i fins i tot ens posen cara a cara amb una carnissera que, al mig del mercat, fa un retrat de la Manresa popular de l’època. Encara abans, però, d’iniciar el recorregut pel carrer del Balç, en una maqueta feta a escala podem veure escenes quotidianes de la Manresa dels gremis i els oficis.
La visita, que en el meu cas va tenir lloc un diumenge al matí, a mig juliol, va ser prou satisfactòria. Però en sortir vaig fer-me una pregunta: com és que no està ple de visitants?

(Article publicat al diari Regió7 el dia 4 d'agost de 2012)