dimecres, 24 de febrer del 2016

dilluns, 22 de febrer del 2016

Dones i literatura

                El camp de la literatura es troba lluny de la paritat de gènere. Estic segur que es publiquen més obres literàries escrites per homes que no pas per dones. La paradoxa és que, en canvi, tot sembla indicar que les dones llegeixen més que els homes (només cal passejar per una llibreria i observar qui compra llibres habitualment, o deixar-se caure per les biblioteques i fixar-se en qui assisteix als clubs de lectura). L’escena de lectura més habitual, doncs, és ara mateix la d’una dona que llegeix una obra escrita per un home, la qual cosa ens hauria de xocar. I, si no ens xoca, és perquè potser hi estem massa acostumats. Quan estudiava filologia catalana a la UdL, recordo que l’alumnat de les classes de literatura era majoritàriament femení, mentre que la major part dels professors (Macià, Murgades, Rovira...) eren homes. I diria que la cosa no ha canviat pas gaire.
Hi ha dades empíriques i numèriques que demostren la disparitat de gènere en el món literari. L’any 2014, per exemple, vaig participar en la publicació d’un recull de relats de narradors de la Catalunya central (Bages, Berguedà, Anoia i Solsonès) que aplegava textos sobre la llibertat. El volum, titulat Tot és possible (L’Albí), comptava amb 43 contes escrits per 30 autors i 13 autores. Com que formava part de l’equip que coordinava el recull (tot homes!), puc assegurar que aquest resultat no responia a cap mena de prejudici, sinó al percentatge de dones d’aquelles comarques amb obra publicada.


Una altra dada, més recent, va aparèixer a mitjans de desembre del 2015. Un estudi fet per l’Observatori Cultural de Gènere, en col·laboració amb la ILC i l’AELC, després d’analitzar una mostra de 70 premis literaris en català, va concloure que els premis (“un dels mecanismes de promoció més importants per als escriptors i les escriptores”) estan molt lluny de la paritat. Així, les dones amb prou feines representen el 20% de qui guanya premis literaris als Països Catalans. El percentatge puja en el camp de la narrativa infantil i juvenil (36,4%), però és en canvi testimonial en l’assaig (7,4%) i el teatre (4,8%).
Diria que els prejudicis, en aquest camp, s’han superat. No compto que ningú triï un llibre en funció de si l’ha escrit un home o una dona i, per tant, els editors tampoc no publiquen (ni els jurats premien) tenint en compte el gènere de l’autor. La realitat, però, mostra un panorama poc igualitari i el que caldrien són estudis que en determinessin la causa, per posar-hi remei. L’últim premi Nobel de literatura l’ha guanyat una dona (Svetlana Aleksiévitx), amb una obra extraordinària i imprescindible per a entendre la Rússia postsoviètica. Això sí, l’obra d’Aleksiévitx ha estat lloada per una crítica on predominen les veus masculines.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 14 de febrer de 2016)

divendres, 12 de febrer del 2016

Humans i animals

                Criatures humanes i altres petits animals (Mosaics, 2015) és el debut de la manresana Anna Montesinos en el camp de la narrativa infantil. Són els primers contes que publica (il·lustrats, a més, amb els magnífics dibuixos de Montse Español), però n’ha escrit molts més, de moment encara inèdits, durant la pila d’anys que fa que es dedica als nens com a mare, mestra d’educació especial, psicòloga, logopeda i metgessa.


                A Criatures humanes... hi ha quatre contes que parlen de la convivència entre els infants i la naturalesa. Són quatre propostes narratives que pretenen assolir un doble objectiu: fer xalar la canalla i, al mateix temps, contribuir a educar-los. I és amb aquests objectius que els protagonistes dels relats –que tant poden ser nens, com animals domèstics, animals salvatges, plantes o, fins i tot, fenòmens meteorològics— es deixen endur sovint per conductes reprovables que poden servir de mirall als petits lectors que, en veure-s’hi retratats, faran treballar la consciència per, tant de bo, corregir-les o evitar-les. Així, hi ha un roure que se sent gelós i enrabiat amb el cirerer que acaben de plantar vora seu i es comporta, davant del rival, amb arrogància i orgull. Una gelosia diferent és la que senten la Maria i el Ramon (un personatge, aquest darrer, que sorprendrà el lector) per l’arribada d’un nou membre a la família. L’Agustí, un jove pagès a qui no agrada treballar, es passa l’estona mirant els núvols i insultant-los fins que aquests, tips de sentir-se menyspreats, se’n vengen. Una garsa garlaire, la Raquel, descobreix que els animals no sempre maten per menjar i que els humans no sempre saben com tractar les bèsties. Per aprofundir en els coneixements que es desprenen de la lectura, o ampliar-los des de disciplines ben diverses (llengua, medi, plàstica,...), hom pot descarregar-se una bona quantitat d’activitats, gratuïtament, des d’internet.
Potser els textos d’Anna Montesinos no tenen la profunditat lírica dels contes literaris que de vegades semblen pensats més per als adults que per als nens, però s’ha de reconèixer que, en canvi, estan escrits amb habilitat didàctica i transmeten uns missatges clars, senzills i efectius que connectaran, segur, amb el públic infantil a qui van destinats.

(Articlel publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de febrer de 2016)

dissabte, 6 de febrer del 2016

Rere els vidres

                La literatura en general, i la poesia en particular, acostuma a ser –quan és honesta— un reflex dels racons més íntims de l’ànima de l’autor. Sovint, com a lectors descobrim que aquella ànima, aquell alè d’humanitat, s’assembla tant a la nostra –perquè, al capdavall, els humans ens assemblem els uns als altres potser més del que  ens pensem— que ens commou. I així, commovedors, són els poemes de Rere els vidres (L’Albí, 2016), l’últim recull del berguedà Jaume Huch.


                El llibre comença amb No et veig, un  poema que expressa amb dolorosa intensitat el sentiment d’absència i desemparament (“Em deixes ben sol a la sort dels llamps / que em destralegen”) que deixa la mort d’algú proper. És, però, el sentiment de solitud –de silenciosa i paorosa solitud— el que predomina al llarg de les pàgines de Rere els vidres. Els versos d’Huch, carregats d’interrogants que esperonen la introspecció, parteixen de l’experiència. L’autor es despulla i presenta, en forma de poemes, els plecs més íntims d’una temporada dins d’un pou (imatge que apareix diversos cops, com la follia), amb l’”ànima devastada”. Acompanyat per la influència poètica de l’Ungaretti del dolor quotidià, del nàufrag que ha sobreviscut, es demana pel sentit de viure i, en una segona persona que és un joc de miralls (una altra imatge recurrent), parla amb una desesperació (“T’has buidat lentament i ets un pou sec / que ja no espera pluja”) que no abandona del tot l’esperança (“Al fons de tu mateix potser hi ha un cuc / assedegat que malda per tornar a obrir-se pas / pels viaranys antics de l’aigua”). Més endavant, invoca el foc purificador, el pas del temps que tot ho esborra, i es vesteix amb mots “per no sortir al carrer / nu altre cop”. Amb una sèrie d’haikus, ens mostra pinzellades íntimes, reflexions de recolliment (“Ara els ulls tanco / perquè vull que el cor s’obri. / Música lenta”), on continua el debat entre la desesperança (“D’un pou molt fondo / emergeixen les hores: / el passat sura”) i l’esperança (“El cel escampa / una blavor solemne. / ¿Desig o somni?”). I, finalment, s’obre una escletxa, apareix la voluntat de refer-se, de recomençar. Aquí, l’epígraf de Vinyet Panyella és prou revelador: “Que per un temps feliç m’oblidi de qui sóc, / m’alliberi de nom, d’arrels, cognom i casa”. Ara el “tu” ja no s’identifica tan fàcilment amb el “jo” poètic. Dignitat i resignació són ara els sentiments que s’imposen per “després de la pluja”, mirar cap a l’”horitzó”, sortir del “laberint” (“sol, sense tu”) i superar el tràngol (“El teu record no em fa gens de basarda”).

                Fora dels haikus, i amb alternança amb el vers lliure, el predomini del decasíl·lab i l’alexandrí contribueix a vestir els poemes amb un to profund i greu. Uns poemes que es poden llegir per separat o com un tot. Fins arribar a l’últim vers (“m’embolcalla el silenci rere els vidres”), d’on surt el títol del llibre, en un epíleg que juga amb les paraules “llum”, “silenci”, “música”, “fosca” i, altre cop, “llum”. La llum que, vista des de rere els vidres, es va fonent. La llum que, al capdavall, no ha deixat d’entrar per la finestra. I és per això que, tot i el dolor, tot i la solitud, tot i la por, tot i el silenci... la veu que es mirava el món des de l’altra banda dels vidres no s’ha quedat tancada a casa. I això, com a lector, s’agraeix.

(Article publicat al diari Regió7, el dia 6 de febrer de 2016)

dilluns, 1 de febrer del 2016

Pairolí, Hikmet, Gaziel...

                Fins ara no ens havia passat mai i és potser per això que a alguns ens ha sorprès. Comptar amb un president de la Generalitat amb formació humanística deu tenir aquestes coses. De cop i volta, en la solemnitat d’un discurs d’investidura o d’una presa de possessió que ja ningú no s’esperava que arribés i, per tant, en uns parlaments improvisats o, com a mínim, embastats a corre-cuita i a última hora, cita escriptors que no són els de sempre, els clàssics que tothom s’atreveix a recitar sense ni tan sols, molt sovint, haver-los llegit.


                Carles Puigdemont és filòleg, s’ha dedicat al periodisme, parla mitja dotzena de llengües i, pel que sembla, ha llegit alguns llibres dels considerats “poc útils” per part dels gurús del que Nuccio Ordine anomena la “dictadura del benefici”. No sé com serà la seva gestió política, tot i que com a independentista de la primera fornada tinc les meves expectatives força amunt. De moment, però, ha regalat als catalans algunes cites literàries prou interessants. Vegem-ne tres exemples. El dia de la investidura va tancar la seva al·locució citant les paraules d’un conterrani seu, el malaguanyat Miquel Pairolí, l’obra del qual és tan brillant com, en general, poc coneguda. Li va manllevar uns mots per intentar descriure el tarannà que hauria de regir la seva acció de govern, així com l’esperit del poble que vol dirigir: “La dignitat construeix la personalitat com l’orgull tendeix a destruir-la. Per tant, deixem l’orgull, agafem la dignitat”. En la presa de possessió, just després de prometre fidelitat al poble de Catalunya i d’oblidar-se del rei i de la constitució espanyols, va citar uns versos molt eloqüents (que segurament tenien molt de picada d’ullet a la tendència del seu predecessor, Artur Mas, a l’ús de metàfores marineres per referir-se a les vicissituds d’allò que ja tothom anomena el Procés) del poeta turc Nassim Hikmet: “El més bonic del mar / és allò que no hem navegat”. I va acabar, aquest cop, amb la cita d’un dels grans periodistes catalans, Gaziel (que, com recordava Antoni Gutiérrez-Rubí a El País, va ser “un republicano íntegro, de talante moderado, más federalista que nacionalista” i que, per tant, no entra en el cànon dels autors previsibles) per definir l’actitud amb què pretén exercir el càrrec: “Sóc falible, però insubornable”.


              
Espero que les cites literàries de Puigdemont no siguin una anècdota aïllada. Espero que els seus discursos siguin pròdigs en referències procedents dels seus autors predilectes. I, de pas, espero que contribueixin a demostrar que les humanitats, tan desprestigiades en un món on la formació només es considera vàlida quan genera beneficis econòmics, també són útils i necessàries.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 31 de gener de 2016, i també al Pou Digital)