dimecres, 13 de desembre de 2017

Ivan


Com quan cavalcaves sobre la bicicleta en aquelles curses èpiques fins que arribaves a la meta, aquest cop també ens has donat una lliçó de voluntat, de força i de resistència. La maleïda malaltia amb nom de lletra ha fet que ens deixessis abans d’hora, quan encara no tocava, com fan sovint els millors. Has resistit, valent, fins que has arribat al final. I te n’has anat de viatge cap a un lloc on algun dia anirem tots, on ens retrobarem. Te n’has tornat a casa.


Abans d'ahir et vam acomiadar. Hi era tothom: els amics ciclistes, amb qui has compartit tants quilòmetres d’asfalt; els amics del poble, recordant trapelleries, rialles, festes i bons moments; segur que entre els assistents hi havia alguna noia a qui vas trencar el cor, o que te’l va trencar a tu; hi eren els veïns i els coneguts, amb alguns dels quals potser tot just t’has saludat, tu que tampoc no ets un xicot de gaires paraules. I, naturalment, també hi érem la família: pares, germans, oncles , cosins, nebots. I, és clar, la Vanesa, l’Adrià i l’Albert, amb qui vas projectar molts somnis que s’han estroncat massa aviat.
No sentim pena, perquè seràs sempre amb nosaltres, però sí una profunda tristor per tot el que ens perdrem al teu costat. T’estimàvem, Ivan, i t’estimem. Sí, t’estimem. Perquè que te’n vagis no vol dir que haguem de parlar en passat. Molts sabem que et recordarem cada dia, recordarem els bons moments que vam passar plegats, les converses, les rialles, les abraçades. Sort en tenim, de poder recordar. El record té la virtut de fer reviure aquells moments, i de convertir en present allò que potser va passar fa temps. El futur, ben mirat, no existeix. Només hi ha el present, i el passat. I en el nostre passat sempre hi seràs, Ivan, i quan et recordem també seràs en el nostre present. Per això, per més que ja no tornis, no deixaràs d’estar amb nosaltres.


                Et vaig conèixer quan tot just tenies deu o onze anys i jo no arribava als vint. Eres un xiquet tímid a qui sempre he considerat, no pas com un simple cunyat, sinó més aviat com un germà petit i, amb els anys, com un amic. M’ha passat el mateix amb el Josep Ramon. Al costat de ta germana, us he vist créixer, enamorar-vos, casar-vos, tenir fills i, en el teu cas, haver de deixar la bicicleta a causa de la refotuda malaltia. I, malgrat tot, pots estar ben orgullós del que has aconseguit i del llegat que ens deixes... Només cal veure l’Albert i l’Adrià per adonar-se’n. En ells, també seràs amb nosaltres.
                No em vull pas acomiadar de tu dient-te adéu. Sempre et durem al pensament i al cor. Com a molt, et puc dir fins aviat, perquè algun dia, qui sap si d’aquí a molt o d’aquí a poc, ens retrobarem allà on sigui que anem a parar tots, que no pot ser cap altre lloc que a casa. Perquè morir és tornar a casa. Com els rius, que, com diu Màrius Torres, van “de la font a la mar, la nostra pàtria antiga”. Tu ja hi ets, en aquesta “pàtria antiga”. Has tornat a casa, on podràs tornar a pujar al tractor, anar de festa amb els amics, abraçar els fills, rodar sobre la bicicleta, i on algun dia ens retrobarem, com ens retrobarem amb tots aquells a qui hem estimat i estimem.

Fins aviat, Ivan, ens veurem a casa.


dilluns, 4 de desembre de 2017

Rural i universal

                Sovint associem ruralia amb folklore. I és cert que a Catalunya, com arreu del món conegut, és als pobles més petits on es conserven encara els vestigis més autèntics de les tradicions ancestrals que ocupaven les estones de lleure dels avantpassats.


                Als anys vuitanta, una de les tendències literàries que van aflorar entre els nostres lletraferits va ser el que va anomenar-se, amb un to un xic despectiu, novel·la rural. En un principi, els qui aprofundien en la naturalesa humana a través d’històries emmarcades per poblets mig perduts i muntanyes ingrates van ser menyspreats per una part de la crítica, que els titllava d’escriptors locals, poc ambiciosos, tancats en un món massa petit per despertar l’interès dels intel·lectuals pretesament cosmopolites que feien moure els personatges per les grans ciutats d’alts edificis i clavegueres fumejants. Perquè, naturalment, allò que estava més de moda als anys vuitanta era la novel·la urbana, aquella narrativa esmolada que, sovint amb un llenguatge tan viu com pobre, mostrava la solitud existencial i postmoderna d’éssers mig anònims que vivien envoltats de gent i d’asfalt. Aviat, però, van aparèixer algunes veus literàries que van fer callar els detractors de la literatura rural perquè demostraven, amb una qualitat incontestable, que es podia parlar dels racons més universals de la naturalesa humana sense moure’s d’un poblet del Pirineu, des d’un conjunt de masies osonenques o des d’una petita localitat de la ribera ebrenca. L’aparició de Camí de sirga, de Jesús Moncada, l’any 1988, o de Pedra de tartera, de Maria Barbal, l’any 1985, són segurament dues de les fites més destacades en aquest sentit. El fet que Camí de sirga, per exemple, fos traduïda a l’alemany, a l’eslovè, al japonès o al vietnamita demostra la validesa universal de les històries que s’hi expliquen. Pep Coll (que ha aconseguit captar l’atenció d’un públic ben divers tot recreant la mitologia pirinenca i el paisatge, físic i humà, del Pallars) o Antoni Pladevall (que ha situat el seu univers literari en el món rural de la Plana de Vic) són mostres més recents d’aquesta tendència que, de fet, es remunta al Modernisme de principis del segle XX i a autors com Raimon Casellas o, sobretot, Víctor Català.


                La reflexió m’ha vingut al cap després de llegir el llibre que va guanyar la darrera edició del Premi de narrativa que atorga la Fundació Món Rural. Es tracta de La força de les paraules, de Miracle Sala, un recull de 25 relats deliciosos que, en conjunt, recreen el paisatge físic i humà del Moianès, on va créixer l’autora, per, al capdavall, explicar la història d’una nena que es resisteix a fer-se gran. Partir d’allò local (i rural) per, al capdavall, explicar allò que és universal.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 3 de desembre de 2017)

dijous, 23 de novembre de 2017

Incertesa i esperança

                Els esdeveniments polítics de l’últim més i mig, després que l’1-O votéssim en referèndum amb dificultats inimaginables, després que es no-proclamés la independència, que s’obrís la veda per empresonar homes de pau i càrrecs electes i, finalment, es proclamés la República al mateix temps que s’activava l’article 155 i es convocaven eleccions, em tenen desconcertat. I em té desconcertat, també, no saber què passarà l’endemà del 21-D, sigui quin sigui el resultat. En aquests moments de desconcert, m’agradaria tenir la visió dels analistes polítics o dels tertulians que omplen hores de ràdio i televisió, capaços de fer afirmacions rotundes, en la direcció que sigui, amb una seguretat admirable per, després, quan els seus vaticinis no es compleixen, girar els propis arguments en una nova direcció, amb tanta o més seguretat que abans. No tenir aquesta habilitat em deixa (com suposo que passa a molta gent) en un estat d’expectació nerviosa per un futur cada vegada més incert.


                Fins fa ben poc, estava convençut que no es podia anar contra la voluntat de la major part d’un poble. Tenia la certesa que els pobles compten amb el dret de triar què volen ser i com volen ser en funció del que decideixi la majoria. Els qui portàvem anys i panys sabent que formàvem part d’una minoria independentista, aquells que, fins fa un temps, assumíem democràticament que la majoria dels catalans volien formar part d’Espanya, ho havíem interioritzat d’una manera tan disciplinada que no ens podíem imaginar que, si algun dia les majories canviaven, no tindríem el dret democràtic de reclamar que se’ns escoltés i se’ns tingués en compte de forma vinculant. Ara, davant la bel·ligerància repressora del govern d’Espanya, el menyspreu de la Unió Europea i el desinterès de la comunitat internacional en general, he entès que la meva opinió, que les meves idees i que la meva voluntat, passen per darrere de l’opinió, les idees i la voluntat d’uns altres que, tot i que potser són una minoria a casa nostra, impedeixen un canvi que potser la majoria voldríem. Em sento com si fos un ciutadà de segona. I jo vull viure en un país on tots els ciutadans siguin de primera: on l’opinió, les idees i la voluntat d’uns no siguin més important que l’opinió, les idees i la voluntat d’uns altres. On, en definitiva, es prenguin decisions col·lectives en funció de l’opinió, les idees i la voluntat de la majoria.
                Potser soc un babau, o un ingenu, que no sabia en quin món vivia. Si és així, diria que no era l’únic. Perquè a fe de Déu que érem una bona colla, els qui l’1-O anàvem amb el lliri (en forma de papereta) a la mà, brandant-lo al davant dels qui a la mà hi duien una porra.

                No perdo l’esperança, però no puc evitar que m’envaeixi la incertesa.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 19 de novembre de 2017)

dimecres, 15 de novembre de 2017

Bons mestres

L’escola catalana ha tornat a ser, una vegada més, víctima d’acusacions injustes per part dels mateixos que porten anys mirant de desarticular el model integrador basat en la immersió lingüística. Aquest cop, ho han fet enmig de tot un desplegament estratègic que té la finalitat no tan sols d’acabar amb el nostre model escolar, sinó d’anorrear la catalanitat del mateix país. Diverses veus (sempre amb l’objectiu de tergiversar la realitat) s’han aixecat per acusar els mestres i professors catalans d’adoctrinar els alumnes i inculcar-los l’odi cap a Espanya. És mentida. Els docents catalans, com els nostres alumnes i els seus pares, ho sabem. Sabem que això és una mentida com una casa, una calúmnia que en un país més just constituiria delicte.


Per què... Què vol dir, adoctrinar? Si adoctrinar és transmetre valors basats en el respecte i la justícia; si adoctrinar és educar amb l’objectiu d’afavorir l’assumpció de responsabilitats; si adoctrinar és fomentar la visió del món amb criteri propi, sempre des del respecte... Aleshores sí, devem estar adoctrinant, perquè això és el que es fa, majoritàriament, a les escoles i als instituts de Catalunya. Però tots sabem que adoctrinar és una altra cosa, perquè molts de nosaltres sí que vam patir l’adoctrinament, quan a l’escola ens van obligar a cantar himnes patriòtics, a resar oracions, a hissar banderes amb àligues, a glorificar dictadors i a rebre classes de Formación del Espíritu Nacional. Per això som els primers de renegar d’aquesta manera de fer. ¿Com volen pretendre que estiguem fent el mateix que no ens agrada gens que haguessin fet amb nosaltres aquells de qui són hereus els qui ens n’acusen?
Una bona metodologia és important. Molt. Però encara ho és més un bon mestre. Deia Marcel·lí Domingo que el mestre hauria de ser el primer ciutadà de la República. I un bon mestre és aquell que es pren seriosament la seva feina, que transmet continguts i aporta eines, que sap atendre la diversitat de l’aula, que desperta la curiositat, que recomana bons llibres, i que, sobretot, vetlla per consolidar la capacitat de jutjar el món amb criteri propi.
Per sort, el nostre país és ple de bons mestres. Defensem-los!

(Article publicat en el número de novembre de 2017 de la revista El Pou de la gallina)

diumenge, 5 de novembre de 2017

La classe del 2-O

Fa 23 anys que dono classes. Em prenc la meva feina molt seriosament i tinc el convenciment que, si bé força desprestigiada, és una feina important. Procuro que la meva activitat docent estigui regida per alguns principis que em semblen bàsics: transmetre continguts d’una forma didàctica i dinàmica, aportar eines per reforçar l’aprenentatge, atendre la diversitat i, no pas en darrer terme perquè sigui menys important, vetllar per la consolidació d’alguns valors com el respecte i l’assumpció de responsabilitats.


No sé si soc un bon professor. Això ho han de dir els meus alumnes, els meus exalumnes i, si cal, els seus pares. Això sí: ho intento. Em preparo les classes a consciència i, a l’aula, miro de mostrar una actitud exemplar. El dia 2 d’octubre, però, vaig ser incapaç de donar als meus alumnes de 3r d’ESO la classe que m’havia preparat. Vaig arribar a l’institut amb la idea d’explicar-los les diferències entre un diftong creixent i un de decreixent. Quan vaig entrar a la primera classe, però, em vaig adonar que les converses que tenien entre ells no eren les habituals d’un dilluns al matí. En realitat, no hi tenien res a veure. Parlaven de l’actualitat, del que havien viscut el dia anterior i de les imatges esfereïdores que tots havien compartit a les xarxes. Aleshores vaig decidir que havíem de parlar del que havia passat el cap de setmana i, especialment, diumenge. Els vaig avisar que no parlaríem de política ni d’ideologies, perquè aquesta no és la meva feina, però que sí que, com a docent, contemplava entre les meves obligacions transmetre’ls la capacitat d’observar el món amb criteri, justícia, responsabilitat i respecte. En aquest sentit, em veia amb cor de defensar, sense remordiments, dos idees fonamentals: el dret que té tota comunitat per expressar què vol ser i com vol ser i, en segon lloc, com és d’injustificable l’ús de la violència (per més policial que sigui) davant d’un grup de gent pacífica. Vaig endevinar en les seves cares que agraïen tenir la possibilitat de parlar-ne, serenament, amb un adult. En cap moment vam parlar de conflictes polítics, ni d’odis. Ens vam limitar a compartir les experiències del cap de setmana (ben diverses, d’altra banda) i a valorar-les amb llibertat. Al capdavall, vaig fer una de les classes de pràctica de la llengua oral més civilitzades, respectuoses i riques en contingut que recordo.
Quan sento que diuen que a les escoles i als instituts de Catalunya adoctrinem els alumnes i els empenyem cap a l’odi a Espanya, només em puc defensar convidant qualsevol que dubti a assistir a les meves classes, o a les de qualsevol dels meus companys, i ho comprovi. Als qui vam ser realment instruïts en l’adoctrinament, ens fereixen aquestes mentides. Ploraria de tristesa, si no ho fes de ràbia.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 5 de novembre de 2017)

dimarts, 24 d’octubre de 2017

Planes, il·lustre

                Fa un parell d’anys, alguns periodistes, historiadors i gent de cultura de Manresa, encapçalats, com no podia ser d’altra manera, pel Joaquim Aloy i el Jordi Finestres, amb el suport, primer de tot, del Col·legi de Periodistes i d’algunes entitats socials i culturals, van constituir una comissió amb l’objectiu d’aconseguir que l’Ajuntament concedís a Josep Maria Planes la distinció de Manresà Il·lustre.
                No m’estendré a glossar la seva figura, perquè a hores d’ara ja l’hauria de conèixer tothom. Només vull recordar que Josep Maria Planes va ser un pioner del periodisme d’investigació, un articulista mordaç, un reporter inquiet, un escriptor de primera línia i un precursor de l’humorisme polític,  que va morir assassinat el 1936 quan només tenia 29 anys.
                Finalment, la ciutat que el va veure néixer i on va fer les seves primeres provatures com a periodista, la ciutat on fins ara només se li havia dedicat un carrer cèntric però modest, li ha atorgat aquesta màxima distinció. La seva mirada atenta, que ha sabut retratar molt bé el pintor Eduard de Pobes (que l’ha immortalitzat davant d’una màquina d’escriure i amb la inevitable pipa que li penja dels llavis), seguirà a partir d’ara tots els plens i actes que tinguin lloc al Saló de Sessions de l’Ajuntament de Manresa, molt a prop del seu amic Joaquim Amat-Piniella, de qui va prologar el primer llibre.



                Manresa, doncs, amb tots els actes organitzats el darrer any, que han culminat amb aquesta distinció, ha fet justícia a un dels seus homes de lletres més importants. La memòria de Josep Maria Planes s’ha fet present, per fi, d’una manera clara, a la seva ciutat. Tant de bo algun dia els mèrits de Josep Maria Planes (que no són pocs, tot i la seva mort tan prematura) siguin reconeguts també fora de la seva comarca, i ocupi l’espai que es mereix en el món universitari, polític i social d’aquesta Catalunya lliure que volem construir i per la qual, al capdavall, va deixar la pell. Seria una llàstima que la projecció d’un cosmopolita convençut, que va convertir-se en un dels referents de l’ambient periodístic i intel·lectual de la Barcelona republicana, no tingués recorregut més enllà de la seva ciutat de naixement.

(Article publicat a la revista El pou de la gallina, en el número d'octubre de 2017)

dilluns, 23 d’octubre de 2017

Han tornat

                Quaranta anys enrere, a molts pobles catalans hi havia una caserna de la Guàrdia Civil. A Alpicat, no. Això no vol dir que no comptéssim amb els inestimables serveis que oferien a la comunitat aquells que asseguren tenir l’honor com a “principal divisa”. Depeníem de la caserna que hi havia a Rosselló. Tot i així, sovint es passejaven, amb el cotxe i en parella, pels camins del terme alpicatí o pels carrers del poble. La canalla ens miràvem aquells homes uniformats, sovint malcarats i parlant sempre en castellà, amb una barreja de respecte i temor. Els padrins i els pares ens havien transmès, potser sense raonar-ho amb claredat, que valia més no fer-los enfadar. En aquella època, jo era un marrec temorós i no sabia, per exemple, que el cos de la Guàrdia Civil no era ben bé un cos policial, sinó un institut armat de naturalesa militar, i que durant el franquisme la seva presència als pobles més petits tenia, entre d’altres, la finalitat de controlar la població per part del règim. Des dels primers anys seixanta, la Benemèrita es va ocupar de la gestió i vigilància del trànsit, abans que el desplegament dels Mossos d’Esquadra se’n fes càrrec i els arraconés. Els nostres primers anys com a conductors, doncs, els vam haver de fer sota la supervisió d’uns policies que actuaven de forma arbitrària especialment quan descobrien (pels idenficadors que duies a l’exterior del vehicle, o per la teva llengua quan te’ls adreçaves) les fílies catalanistes del conductor. Em van aturar un parell de cops. El primer, em volien encolomar una multa de velocitat en un lloc per on no havia passat. Vaig haver de reclamar i, naturalment, la sanció no va arribar mai, perquè la foto que pretenien haver-me fet era impossible que existís. La segona, un dissabte a la nit, em van aturar, prop de Torrefarrera, i em van avisar que no es podien dur adhesius al vehicle (hi duia una enganxina on es llegia CAT) i, quan els vaig demanar si n’hi havia algun de permés, em van dir que només es podia portar l’E d’Espanya amb fons blanc.


                Crèiem, de bona fe, que la Guàrdia Civil havia passat a ser un cos residual, a casa nostra, una presència gairebé anecdòtica. No he parlat amb un Guàrdia Civil en els últims vint-i-cinc anys. Però la realitat ens fa tocar de peus a terra, i ens ha plantat davant dels morros el retorn del cos (animats amb el crit de “A por ellos!”) en forma de càrregues brutals contra població que defensa el seu vot de forma pacífica.
Els nostres pares van créixer, doncs, amb l’alè de la Benemèrita al clatell. I nosaltres, els seus fills i els seus nets, ja gairebé l’havíem oblidat quan, de cop i volta, hem tornat a sentir aquest alè terrorífic i alguns, fins i tot, la violència ferotge i injustificable que el segueix.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 22 d'octubre de 2017)

dilluns, 9 d’octubre de 2017

Supremacia (també) lingüística

                A principis de juny, els alumnes d’un grup de l’institut lleidatà Gili i Gaya van plantar el seu professor de filosofia després que aquest afirmés, a classe, que l’homosexualitat és antinatural. Al juliol, com a resposta a una carta on diversos exdocents lamentaven el “linxament mediàtic” a què s’havia sotmès el professor, un sindicat d’estudiants (SEPC) feia públic un vídeo on es pot veure el professor, just després de l’incident, parlant amb alguns alumnes al passadís de l’institut i reafirmant-se, amb un to tan educat com condescendent, en les seves idees homòfobes.
                Em voldria centrar en aquest vídeo, perquè crec que en podem extreure algunes lliçons, i no pas de filosofia, sinó més aviat de sociolingüística. Tota la conversa, que dura uns sis minuts, es desenvolupa en castellà. Cal deduir, doncs, que, tot i ser el català la llengua normalment emprada com a vehicular en l’ensenyament públic a Catalunya, algunes classes (amb l’empara del TC i del TSJC) es fan en castellà, tant al Gili i Gaya com és pràctica habitual en bona part dels centres catalans. Els nois i les noies que intervenen en la interacció verbal amb el professor utilitzen, a més, un castellà impecable, i això que juraria (per algun comentari que se sent de fons) que són catalanoparlants.


                El vídeo, doncs, desmunta en pocs minuts la majoria dels tòpics exhibits i proclamats a tort i a dret pels qui, des del cinisme, abominen de la immersió lingüística i s’exclamen per la suposada situació de discriminació i persecució que viu el castellà a casa nostra. El vídeo és una demostració de fins a quin punt els nois i noies catalans acaben l’etapa d’ensenyament obligatori amb un domini absolut del castellà. ¿Podríem dir el mateix, en un altre sentit? ¿Podríem afirmar, ara mateix, que tots els alumnes de l’institut on van els nostres fills acaben la secundària dominant el català?

                De tant en tant, les xarxes socials bullen amb algun comentari que (des de la supremacia conscient o inconscient) vol posar en evidència la suposada mala educació dels catalanoparlants, que ens encaparrem a mantenir-nos en la nostra llengua, amb la voluntat (diuen) que no ens entenguin. En el cas del Gili i Gaya, tot i que el professor segur que entén perfectament el català, els alumnes canvien de llengua per adreçar-s’hi, i aquesta és una pràctica habitual entre els catalanoparlants. Una pràctica que, lluny de mostrar bona educació, el que demostra és una submissió i un acomplexament ancestrals davant la llengua poderosa. Els alumnes, convençuts que tenen la raó, parlen al professor amb un cert to de superioritat moral, però en cap cas es plantegen de fer-ho en la llengua que utilitzen normalment, perquè la superioritat, en aquest cas, està molt clar de quina llengua és.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 8 d'octubre de 2017)

diumenge, 24 de setembre de 2017

Saviesa popular

Després de molt de temps regits pel tarannà de no gosar fer-nos mai un pet pudent, conformats amb aquella sentència que assegura que qui no pot segar, espigola; després d’anys d’anar fent la puta i la Ramoneta i d’acontentar-nos amb la consigna del peix al cove, vam adonar-nos que qui no adoba la gotera ha d’adobar la casa entera, perquè les promeses són com una veta, que dura fins que no peta. Vam prendre consciència que hi ha qui et dona una aglà per fer-te cagar un roure i, sabent que no hi ha roses sense espines, amb un ull al plat i un altre al gat, vam acabar amb el convenciment que de vegades cal tirar pel dret, que quan el vent passa per la flauta és l’hora de fer anar els dits, que qui vulgui peix ha de mullar-se el cul i si la muntanya no va a Mahoma, Mahoma ha d’anar a la muntanya. Al capdavall, aquells que són curts de mires, incapaços d’adonar-se que de lluny, es veu la vila, i de prop, la gent, ens han convençut que per molt que bufi el vent, no s’apaguen les estrelles. Hem comprovat que la llengua no té ossos, però en trenca de molt grossos i molts hem optat per dir que del teu diner, tu el caixer.


Ens van prometre que amb temps i palla, maduren les nespres; volien que quedéssim contents tot repetint-nos que, del que tenim, no ens falta res. Però al cap de més dies que llonganisses vam comprovar –després de moltes promeses, poques ateses— que qui molt s’abaixa, ensenya el cul.
Molts de nosaltres, doncs, hem acabat per pensar, sense reserves, que cada u, a casa seva, cuina i pasta així com vol; que més val cabana buida que casa plena de llops; que val més, i de bon tros, un bon veí que un bon parent. Després de tot, fora d’aquí ningú no dubta que qui té la paella pel mànec, fa anar l’oli allà on vol, i que val més ser amo de poc que criat de molt, o que és millor ser cap d’arengada que no pas cua de lluç.
Alerta, però, i no diguem blat, fins que no sigui al sac i ben lligat. Gat escaldat, amb aigua tèbia en té prou, i l’experiència ens fa ser com aquell que ha perdut el bou i per tot sent esquelles. No ens enganyem: per l’un guanyar, l’altre ha de perdre. Però no deixarem pas de sembrar per por dels ocells, ni per un nap renunciarem a fer bullir l’olla. Sabem que tota pedra fa paret, que de gotes d’aigua es fan els rius, que de mica en mica s’omple la pica i de gota en gota s’omple la bota, i tothom sap també que preguntar no és errar, que preguntar no és ofendre. Després de tot, qui cau i s’aixeca és tan alt com era.
A la collita es veurà el fesol. Falta un sospir. Serà llavors que, o bé haurem de resignar-nos a continuar dient amén; o podrem dir, amb el cap ben alt, bon vent i barca nova!

Doncs, això... Ja m’heu entès, eh que SÍ?

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 24 de setembre de 2017, a una setmana del referèndum d'autodeterminació de Catalunya)

divendres, 15 de setembre de 2017

Records narrats

La ficció literària, sovint, s’alimenta de records d’un autor que, inevitablement, tiba de la memòria per construir mons inventats. Al capdavall, però, també és inevitable que els records, quan esdevenen matèria literària, esdevinguin en gran mesura una forma de ficció narrativa.
Els últims anys, en el panorama literari català, han proliferat el que en podríem dir memòries de la infantesa, fins a convertir-se gairebé en un subgènere de la narrativa memorialística, que tant pot prendre l’aparença de llibre de memòries, com de novel·la verídica o de recull d’històries. Rafael Nadal (Quan érem feliços), Antoni Pladevall (El dia que vaig fer vuit anys) o Manuel Cuyàs (El nét del pirata) en són mostres variades i destacables. Els autors recreen la seva infantesa, a partir de la qual creen un relat autobiogràfic, honest i verídic, que pot arribar a tenir un gran valor literari.



D’una manera molt personal i amb un llenguatge altament líric, això és el que fa l’artista plàstic i escriptor Xavier Franquesa, barceloní molt vinculat a Berga, en el seu llibre El moll de l’os (L’Albí, 2017). Són tres relats autobiogràfics que, en conjunt, expliquen el procés de fer-se gran que, com sempre, va des de la felicitat dels primers anys fins a la pèrdua de la innocència del protagonista adolescent. Són tres moments de transcendència íntima, evocats amb una prosa que en molts passatges es podria titllar de poètica. Franquesa obre la capsa de les fotografies antigues (de fet, entremig dels relats se’n reprodueixen gairebé una cinquantena) i evoca el que li suggereixen, reprodueix els records (autèntics o ficticis) que li venen al cap a partir de les imatges. Són records d’estius passats a Berga (on la família tenia el xalet), hores de vagareig i trapelleries, amb detallades descripcions del paisatge berguedà, de personatges com el Gitano Boig (entre entranyable i terrorífic), d’escenes quotidianes (com l’arribada de la camioneta del gel), o escenes excepcionals, (com el camió destrossat després d’haver xocat amb el Carrilet). Records d’un temps feliç, turmentant gripaus a la bassa i patint els primers llampecs del desig, a través d’uns ulls que “són un vidre delicat, llis, lluent, i els pensaments hi rellisquen per sobre disfressats de reflexos”.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de setembre de 2017)

dimarts, 12 de setembre de 2017

Amb el referèndum a tocar

                Fins fa deu anys, els catalans que defensaven augmentar l’autogovern eren molts, segurament la majoria, i eren titllats de nacionalistes. Aleshores, però, no érem prou els qui crèiem que la solució passava pel trencament amb un Estat que no ens entenia ni ens entendria i, per tant, l’independentisme era una opció minoritària i es veia gairebé com una excentricitat. Alguns n’érem tant, d’excèntrics, que ens definíem com a independentistes tot defugint l’etiqueta de nacionalistes. Aquests il·lusos ben poc ens pensàvem, aleshores, amb un estatut de mínims aprovat al Parlament de Catalunya i en vies de ser raspallat a Madrid, que al cap de deu anys ja gairebé ningú parlaria dels nacionalistes catalans perquè una bona part d’aquests, així com dels qui renegaven de qualsevol reivindicació identitària, s’haurien convertit en partidaris de la independència.
                En un primer moment molts van dir que era una febrada passatgera, un suflé que es desinflaria en quatre dies, però el nombre dels qui han deixat de confiar en l’encaix de Catalunya dins d’Espanya no ha fet més que augmentar. A uns els mou la pressió fiscal que s’exerceix sobre el país, a uns altres el menyspreu rebut cap a la llengua i la cultura, molts ja estan tips de sentir promeses amanides amb expressions grandiloqüents com plurinacionalitat o federalisme que mai, malgrat les promeses reiterades, no s’han omplert de contingut i encara menys d’intenció... El cas és que ens plantem a la diada del 2017 amb un referèndum d’independència a la cantonada i un setge polític i judicial ferotge i poderós per impedir-lo.


                Una idea (un desig, una il·lusió, una esperança) capaç de reunir centenars de milers de ciutadans cada onze de setembre, ininterrompudament, al llarg de sis o set anys, sense incidències, amb un somriure i un clam unànime, podria ser que fos una idea equivocada, però hauria de ser una idea respectada. I no ho és. Hem fet manifestacions massives, cadenes humanes de cap a cap del territori, senyeres quilomètriques, hem brandats punters i banderoles, ens hem vestit amb samarretes de colors... per demanar una cosa tan legítima com que ens deixin decidir què volem ser, que ens deixin saber cap a on vol anar la majoria. No sé si mai cap altra reivindicació havia tingut, al món, el suport de tanta mobilització i tan multitudinària. Què més hauríem de fer? Després d’una consulta i unes eleccions plebiscitàries que no van acabar de definir, amb la claredat que molts hauríem volgut, la voluntat del poble català i descartada, per tant, una declaració unilateral d’independència, davant la negativa reiterada de permetre un referèndum acordat, quina altra opció tenim a part de participar en una votació vinculant, encara que no compti amb el vistiplau de qui mai no ens el donarà?
                Ahir, a Barcelona, es va viure una vegada més una jornada multitudinària. Enguany, tothom que hi participava ho feia amb un punt més de solemnitat i amb l’esperit festiu de sempre, tot i que enguany la cosa era més seriosa. L’equidistància, aquell espai en què es mantenien els que no es voldrien mullar o només es mullen quan no arrisquen res, ha passat a ser una zona política menys confortable. Tenim el referèndum a tocar i aquells amb qui l’hauríem d’haver acordat estan disposats a tot per impedir-lo i són poderosos. Avui ja deuen moure fitxa.

(Article publicat al diari Regió7, del dia 12 de setembre de 2017)

dilluns, 11 de setembre de 2017

#BuenoPuesMoltBéPuesAdiós

                La lectura de Escrits sobre llengua, el llibre que recull allò que, sobre aquest tema, ha publicat Josep Murgades durant les darreres dècades, m’ha fet retrobar amb un concepte que tenia mig oblidat: “idealització compensatòria”. La idealització compensatòria consisteix a maquillar l’odi (o, sovint, l’autoodi), en aquest cas cap a una llengua, a base de lloances hipòcrites. Es tracta de cantar les excel·lències d’aquesta llengua per, tot seguit, apuntar tot de motius pels quals no s’ha d’usar (si més no, en l’àmbit formal o fora de la intimitat familiar). Us sona? L’activisme anticatalanista, naturalment, ha practicat sovint, i fins als nostres dies, la idealització compensatòria en relació a la llengua catalana: a la qual tothom considera extraordinària fins que arriba el moment de difondre’n l’ús per normalitzar-la. Aleshores fa nosa. És clar, com que una llengua no pot expandir-se si no és en detriment d’una altra (en aquest cas, el castellà), els elogis es converteixen en atacs enverinats cap a l’intent de fer que el català sigui una llengua usada en tots els àmbits. El català (especialment el “de pagès”) és molt maco per explicar rondalles a la canalla, ens diuen, per tot seguit esparverar-se de com podem creure que també ha de servir per explicar física quàntica. O, fins i tot, com podem pretendre que una llengua autonòmica, per més espanyola que sigui, sigui utilitzada fora “de la província” (que és com dir “de la colònia”). I, encara, en el propi territori, com es pot ser tan mal educat de parlar-la davant de qui no l’entén, com ha passat en alguna roda de premsa no fa massa.


                Si busqueu al Google una frase com “el catalán es una lengua maravillosa” us sortiran tot de pàgines on, després de fer aquesta afirmació, es diuen coses com “pues que se hable en su territorio” (Miguel Ángel Revilla), o l’estirabot de l’inefable Tomás Roncero, que, després de dir com n’és de meravellós el català, en una de les seves memorables intervencions en el programa de Josep Pedrerol matisava “pero no para relacionarse con nosotros” (és a dir, amb la “metròpoli”).
                Quan algú diu com n’és de bonica una llengua, hem d’encendre tots els llums d’alerta, perquè darrere d’un tal elogi s’hi acostuma a amagar el verí subtil del qui només la valora com a element decoratiu. Mentre el mantinguem en l’àmbit de la tribu, doncs, el català és considerada una llengua fantàstica, amb totes les virtuts eufòniques i melòdiques hagudes i per haver, però per a les coses importants i, sobretot, per comunicar-se amb la resta del món, es considera una frivolitat, una provocació i una falta de respecte que els catalans ho facin, d’entrada, en una llengua que no sigui la de “todos los españoles”.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 10 de setembre de 2017)

dilluns, 28 d’agost de 2017

Escriure sobre llengua

Els qui fa 30 anys estudiàvem filologia catalana a Lleida (quan la UdL encara depenia de la UB) vam comptar amb un professor que ens tenia enlluernats: Josep Murgades. Exigent, arrauxat, culte, contundent, brillant, entusiasta, eloqüent... Murgades era capaç de fer que t’interessessis per un període de la literatura catalana pel qual els llibres acostumen a passar de puntetes, i per uns autors dels quals ningú no havia sentit a parlar fins aleshores.
                Tot i que professionalment s’ha dedicat a ensenyar literatura i ha estat un dels principals estudiosos del Noucentisme i, especialment, de la figura d’Eugeni d’Ors, Murgades també ha estudiat a fons l’obra i la tasca de Pompeu Fabra i és autor de nombrosos articles i assajos de caràcter sociolingüístic. L’any 1979 va ser un dels redactors del text Una nació sense Estat, un poble sense llengua?, que de seguida va adquirir un gran ressò i va passar a ser conegut com el “manifest” d’Els Marges. Allà, en un moment transcendental, amb la recuperació de poder polític i una consegüent legislació lingüística a l’horitzó, s’hi plantejava la delicada situació social del català i la necessitat d’adoptar mesures contundents si se’n volia aconseguir la plena normalització. A partir d’aleshores, molts dels textos que Murgades ha escrit sobre llengua, especialment durant els anys 80 i 90, han aprofundit en el tema d’aquell “manifest” i, en bona part, han servit per constatar el fracàs d’allò que els signants reclamaven.


                Ara, tots aquests escrits (una part dels quals ja havien estat aplegats l’any 1996 en el volum Llengua i discriminació) han estat recuperats en un llibre, Escrits sobre llengua, aparegut a la col·lecció Argent Viu, de Pagès editors, que dirigeix amb encert la Carme Vidalhuguet. En aquests assajos, Josep Murgades parla, sense embuts ni pèls a la llengua, de conflicte i substitució lingüística, de la importància de la literatura, de subordinació i domini, de colonialisme lingüístic opressiu, de tradició imperial, d’una Constitució espanyola que consagra la supremacia del castellà i d’una Llei de política lingüística que amb prou feines servia per despenalitzar l’ús del català. També hi tracta temes incòmodes, com ara la capacitat de discriminació lingüística necessària per a la integració social d’un idioma, o l’estatus que hauria de tenir la llengua catalana en una hipotètica Catalunya independent.
                Finalment, una constatació inquietant: tot i haver estat escrits fa vint o trenta anys, la majoria de les realitats que (sobre discriminació, minorització o papanatisme polític) denuncien aquests textos continuen tenint, avui, plena vigència. I això, si bé justifica la publicació d’aquest llibre magnífic, hauria de preocupar-nos.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 27 d'agost de 2017)

dimecres, 23 d’agost de 2017

Jocs, guerra, hipocresia

                L’any 1992 Jordi Pujol guanyava unes eleccions per majoria absoluta i el Barça vencia la Sampdoria i s’emportava de Wembley la primera copa d’Europa. Aquell any van morir Joan Fuster i Marlene Dietrich, i va néixer Miley Cirus. Però el 1992 va ser, és i serà recordat, sobretot, com l’any dels Jocs Olímpics de Barcelona, un esdeveniment que va marcar la nostra joventut. Els de la meva generació (aquell any em vaig llicenciar en filologia per la flamant Universitat de Lleida) vam viure envoltats dels valors, sempre positius, que tothom atribueix a l’esperit de l’esport, ens vam enlluernar amb l’esclat del disseny, vam començar a notar les conseqüències de l’allau turística, i vam patir l’inici d’un boom de construcció (i de febre hipotecària) que no es va frenar fins a la crisi encara vigent...
L’any 1992, però, no tot eren flors i violes.
Aquest estiu que els mitjans ens han bombardejat amb el record de l’eufòria olímpica que va viure el país fa just vint-i-cinc anys (del 25 de juliol al 9 d’agost), potser també fora bo recordar que Europa no vivia pas aleshores el millor moment de la seva història, perquè als Balcans (al cor mateix del món civilitzat) es lliurava una guerra cruel que posava en evidència les febleses i les contradiccions humanes i morals d’Occident. Una guerra que va demostrar que la raça humana no havia aprés la lliçó i era capaç de repetir les maldats més atroces imaginables. Una guerra que feia reviure l’horror al bell mig de l’Europa Occidental. I, mentrestant, mentre als Balcans es practicava la neteja ètnica sistemàtica i començava el setge més llarg a una ciutat en la història militar moderna, el món mirava cap a una altra banda, concretament cap a Barcelona, on se celebraven el que havien de ser els millors Jocs de la història olímpica. Mentre als Balcans es cometien massacres, Europa (com avui amb la crisi dels refugiats) no va saber quin paper havia de jugar i les reaccions (ciutadanes, culturals i institucionals) van ser molt tèbies.



Aquest contrast entre l’entusiasme olímpic i la barbàrie de la guerra és el que viu el protagonista de l’última novel·la de Lluís-Anton Baulenas, Amics per sempre (Bromera, 2017). És la història d’un xicot a qui la guerra de Iugoslàvia ha convertit, literalment, en un gos i, de retorn a Barcelona, alienat i aïllat, es mira, estupefacte, com una alegria impostada s’ha instal·lat al rostre dels seus conciutadans davant de la imminència dels jocs. Amb una trama de thriller entre trepidant i psicològic, Amics per sempre parla amb ironia i contundència d’un tipus d’hipocresia (aquella que es basa en la passivitat davant d’una realitat incòmoda) que, al cap de vint-i-cinc anys, ara que ja no som tan joves, es manté vergonyosament intacta.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 13 d'agost de 2017)

divendres, 4 d’agost de 2017

CARAMBOLA (MICRORELAT)

CARAMBOLA

El bat de sol s’esclafa sobre la vinya i el pagès aixeca el càntir per tirar-se coll avall un bon raig d’aigua fresca i mitigar els efectes de la roentor canicular. El que no sap és que el veí, aquell altre pagès que vol comprar-li el tros perquè llinda amb el seu i li fa peça, ha descobert que el fill gran del qui ara beu a galet té problemes econòmics per culpa del joc i que estaria disposat a vendre-ho tot per quatre perres. Per això, fa una estona ha abocat un verí fulminat, que no deixa rastre, a dins del càntir. L’assassí, però, ignora que, just avui, l’hereu ha vingut a la vinya a donar un cop de mà a son pare i fa uns minuts, assedegat per la calor,ha fet també un bon glop d’aigua.

Quan pare i fill siguin morts, la terra passarà a la jove que, ves per on, és amant del veí des de fa anys.



(Microrelat publicat a la revista el Pou de la Gallina, en el número d'estiu de 2017)

dimarts, 1 d’agost de 2017

Parlar d'escriure

                Les circumstàncies que envolten l’escriptura de textos literaris han canviat molt en un parell de dècades. Així, la possibilitat d’escriure amb l’ordinador, a través d’un processador de textos, que permet fer tantes modificacions com calgui sobre la marxa, en comptes de fer-ho a mà o amb una màquina d’escriure és, naturalment, un dels grans avenços en el procés creatiu dels escriptors. Com també és un gran avenç que avui els escriptors puguin rebre una formació específica. És curiós, però, que, malgrat els canvis, continua havent-hi literatura bona, mediocre i dolenta. Els canvis han facilitat la tasca dels qui posen històries, sentiments o idees, negre sobre blanc, però no han millorat (ni empitjorat) la qualitat del resultat final.
                Un altre factor que envolta l’experiència creativa dels autors actuals és la possibilitat, més freqüent que mai, de tenir contacte directe amb els lectors. A través de presentacions, entrevistes, signatures i clubs de lectura, els escriptors intercanvien impressions amb aquells que han llegit (i interpretat) la seva obra. I sovint, en aquest context, apareix també la possibilitat de reflexionar sobre el mateix procés creatiu. Per què escrius? Com vas començar? Com ho fas? Quina disciplina segueixes? Quina formació has tingut? Com es crea un personatge? Com fas els diàlegs? Existeix la inspiració? Quin és el procés de documentació? De què serveixen, els premis? Què cal, per escriure una novel·la, o un poema, o una obra de teatre? Són preguntes que un escriptor ha de saber respondre si pretén interactuar amb els seus lectors. Cada escriptor, però, pot oferir respostes diferents.



És tot just aquesta mena de preguntes les que es responen (sempre des del punt de vista personal de l’autor) en el llibre De què parlo quan parlo d’escriure (Empúries, 2017), del japonès Haruki Murakami, un dels novel·listes més populars del tombant de segle. Amb la seva prosa nítida, el seu estil senzill i l’aparent ingenuïtat que amaga una reflexió sovint profunda, Murakami ofereix una lliçó magistral en la qual fa una anàlisi bastant completa de la professió d’escriure. Assegura, per exemple, que per ser novel·lista no es pot ser gaire intel·ligent (als intel·ligents no els cal donar tantes voltes per transmetre les seves idees), o que cal saber observar els detalls sense jutjar-los... i assegura que tothom pot escriure una novel·la. El que és difícil és continuar-ne escrivint i, sobretot, guanyar-s’hi la vida. És en aquest punt que, segons Murakami, per ser novel·lista cal mostrar una gran capacitat de resistència i, per tant, comptar amb una bona forma física. Com explica a bastament en el seu llibre De què parlo quan parlo de córrer (2011), ell mateix s’entrena cada dia i fa una marató cada any.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 30 de juliol de 2017)

dilluns, 17 de juliol de 2017

Pedrolo

                Fa unes setmanes, amb la companyia sempre gratificant de l’Anna Saez i el David Marín, vaig participar en una taula rodona sobre la vigència i la influència de Manuel de Pedrolo en la novel·la negra catalana actual. L’acte va tenir lloc en un espai deliciós que hi ha al carrer Major de Cervera, l’antiga església de Sant Joan (coneguda també com Sant Joan Degollat, nom més que adient per a parlar de crims i morts violentes).
                Del que vam dir, crec que se’n podrien treure algunes conclusions que, d’altra banda, poden servir també per anar obrint el debat que sorgirà, de forma tan inevitable com imprescindible, durant el 2018, any en què proliferaran els actes per celebrar el centenari de l’escriptor: és vigent, avui, el gruix de l’obra de Pedrolo? Què se n’hauria de recuperar, de forma imminent? Com es pot fer coneguda, aquesta obra, més enllà del Mecanoscrit del segon origen i Joc brut?


                L’obra de Manuel de Pedrolo ha patit l’estigma de la popularitat. Pot semblar una paradoxa, però ha estat així. El que per a molts (fins i tot per a ell mateix, en una altra època) hauria estat un revulsiu, per a Pedrolo, que escrivia en un moment de diglòssia cultural (en què el gruix de lectors llegien en castellà i alguns defensaven que en català només s’hi hauria de crear alta literatura), ha estat un llast. Pedrolo escrivia contracorrent. Algunes de les seves novel·les, com les dues citades, van ser escrites amb voluntat de popularitzar i normalitzar la literatura catalana i, efectivament, han assolit una gran popularitat. Això, però, no impedeix que, fins i tot aquestes, s’inscriguin en un projecte que va molt més enllà de la militància cultural. Pedrolo va escriure un parell de centenars d’obres (narrativa, teatre, poesia, assaig), no tan sols amb l’objectiu de fer una obra pròpia, sinó de construir tota una literatura que algun dia haurà de ser estudiada amb profunditat pel món acadèmic universitari. I és per això que ho va tocar gairebé tot (gèneres, temes, estils, tècniques...), i és per això que, naturalment, la qualitat dels seus llibres no és sempre de primer ordre (en una literatura hi ha de tot), però sí que ho és en molts casos.

                A més, no hem d’oblidar el valor que la tasca literària de Pedrolo va tenir per a les generacions posteriors. Per exemple: sense la seva feina rigorosa (tot i que molt sovint ben poc recompensada) com a autor, editor i traductor de novel·la negra, els autors que a finals dels anys 70 van decidir recuperar el gènere per a un nombrós públic que ja era catalanolector no haurien tingut una base com la que es van trobar, i qui sap si avui, la normalitat amb què parlem dels autors catalans que, de forma especialitzada o esporàdicament, conreen el gènere policíac, seria inexistent.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 16 de juliol de 2017)

dilluns, 10 de juliol de 2017

Escriure i córrer

                Fa uns anys, el novel·lista japonès Haruki Murakami sorprenia els lectors amb un assaig autobiogràfic titulat De què parlo quan parlo de córrer (Empúries, 2012), on repassava com, cap als trenta anys, va sentir la necessitat de fer exercici físic de resistència i com, aquesta necessitat (més o menys lligada a una altra necessitat, la d’escriure novel·les), l’ha portat a córrer una marató cada any i, fins i tot, a participar en diverses triatlons. En aquell assaig, Murakami ja vinculava la bona forma física amb l’ordre mental i espiritual que es necessita per escriure concentrat durant unes quantes hores cada dia.


                Ara, Murakami ha publicat un altre assaig autobiogràfic que, molt eloqüentment, es titula De què parlo quan parlo d’escriure (Empúries, 2017), en el qual (a banda de parlar dels seus inicis, de procediments a l’hora d’escriure, de talent, d’originalitat o de premis literaris) dedica tot un capítol a trencar el mite de l’escriptor dissolut, de vida desordenada, i a destacar com n’és d’important la bona forma física per a qui pretén dedicar-se a la creació literària. Murakami assegura que, almenys en l’escriptura de novel·les, és imprescindible la constància, i que per mantenir aquesta constància cal tenir resistència, i aquesta només s’aconsegueix amb una forma física òptima. Fins i tot avala el seu argument amb un estudi científic segons el qual “l’exercici aeròbic augmenta de manera exponencial el creixement de les neurones de l’hipocamp”, de tal manera que “combinar l’esforç físic i intel·lectual de manera quotidiana proporciona uns beneficis ideals per a la mena de feina creativa que ha de fer un escriptor”.


                No sé si Murakami té raó, però està convençut que, tret que se sigui un geni, quan algú aconsegueix construir una obra dilatada i coherent, és que té cura del seu estat físic (fins i tot Kafka, que va morir jove i malalt, feia una dieta rigorosament vegetariana i exercici físic amb regularitat). Entre nosaltres, alguna cosa n’ha dit l’Empar Moliner, que sovint ofereix una imatge d’intel·lectual desendreçada i caòtica, però que no fa gaire ha publicat De què fuges, qui et persegueix? (Columna, 2017), a partir de la seva afició per córrer.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número d'estiu de 2017)

dilluns, 3 de juliol de 2017

Vells roquers

                Diu el tòpic que els vells roquers no moren mai. Miguel Rios, quan encara no era vell, va titular amb aquesta afirmació una cançó de l’any 1979. Si jutgem a partir de casos com els Rolling Stones, que actuaran a Barcelona al setembre (per enèsima penúltima vegada), o de tants altres mites del rock&roll encara en actiu, potser sí que la frase té alguna cosa de certa. Potser és veritat, doncs, que els vells roquers (intèrprets i públic) no moren mai... però no poden deixar de fer-se vells.
                De jove vaig escoltar molta música, i entre les meves preferències hi havia el rock anglosaxó, des de les propostes més suaus i ensucrades (Boston, Journey, Stix...), fins a les més dures i agosarades (AC/DC, Iron Maiden, Guns’n’Roses...), passant pels clàssics (Beatles, Stones, Deep Purple, Led Zeppelin...), els simfònics o progressius (Pink Floyd, Yes, JethroTull...), els més radicals (Ramones, Sex Pistols...) o els més eclèctics (U2, Queen...).
                La nostàlgia fa que, de tant en tant, quan a les meves emissores de ràdio habituals no fan res que m’interessi (segons quins dies i a segons quines hores sembla que al món només existeixin els esports), acabi recalant en una emissora que es diu Rock FM. Hi posen música a totes les hores del dia. Només rock, especialment dels anys 80 i 90. És, per descomptat, una proposta radiofònica pensada per als de la meva generació, que ja fa temps que vam deixar enrere la joventut, però que ens resistim a fer-nos vells. L’emissora cau en un dels tics propis de la radiofòrmula tradicional (de la qual justament pretenen ser una alternativa) i repeteixen molt algunes cançons que en la seva època van ser grans èxits comercials (punxen fins a l’avorriment els hits de Bon Jovi, per exemple). Però fan que per un moment (mentre la teva filla et mira amb cara d’estar a punt de dir marededeusenyor) tinguis la sensació que no ha passat el temps, que encara ets jove, duus els cabells llargs i vas amb la música a tota castanya a dins del cotxe.


Amb els anuncis, però, que són sempre la millor manera de saber a qui s’adreça un mitjà, arriba un bany de realitat descoratjador: botigues d’ulleres i audiòfons, clíniques on t’operen de cataractes, peticions perquè marquis la casella de l’església en la declaració de la renda, alarmes per a la caseta adossada o la segona residència... Uf! Els vells roquers... i, és clar, també anuncien algun concert de velles glòries encara en actiu, com un de Loquillo a Madrid, amb una cançó de fons, on es va sentint la veu del José María Sanz cantant allò de “No hables de futuro, es una ilusión...”. Sort que quan érem joves vam fer cas d’aquesta consigna, perquè el futur sempre arriba i la joventut, per més que alguns la intentem conjurar, mai no torna.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 2 de juliol de 2017)

dilluns, 19 de juny de 2017

Buscar fantasmes

La novel·la negra en català viu el seu millor moment. Als anys 60, quan Pedrolo (com a editor, traductor i autor) la reivindicava, la narrativa policíaca rebia el menyspreu de les elits culturals, que la tenien per un gènere “menor” i consideraven que en català només s’havien d’escriure obres de “qualitat”. Més endavant, als anys 80, l’intent encapçalat per Jaume Fuster, Andreu Martín i molts altres, va tenir més ressò i va permetre que avui dia, molts autors catalans hagin conreat el gènere i que, fins i tot, alguns s’hi hagin especialitzat.


                En molts casos, com el del mateix Pedrolo, les convencions i els principis de la novel·la negra no són més que una excusa per acabar construint un artefacte literari difícil de classificar. És el cas de Ciutat fantasma (Llibres del Delicte, 2017), la segona novel·la de David Marín. El text, de tot just 140 pàgines, està escrit amb un estil precís, sense filigranes supèrflues però amb una dosi justa de lirisme que, quan convé, contribueix a crear una atmosfera torbadora d’irrealitat. La novel·la de Marín arrenca amb un assassinat (“Aquest matí han matat un home d’un tret al clatell”, diu la primera frase), i el lector sap que, a partir d’aquest moment, si vol saber qui era el mort, qui l’ha matat, per què ho han fet, i quina relació té tot plegat amb el narrador, haurà de continuar llegint. La història, però, de seguida se centra en el narrador protagonista, un mosso d’esquadra que, després de vuit anys de destinació en terres lleidatanes, torna a la Barcelona postolímpica dels anys 90 (que es converteix en un personatge més de la novel·la) i es recorda d’un amic de joventut, al qual no aconsegueix localitzar. La recerca de l’amic acaba per convertir-se en la recerca de la pròpia identitat, que és, al capdavall, el tema de fons que plana al llarg de tota la novel·la, amb constants jocs de miralls i picades d’ullet metaliteràries i interliteràries, on el protagonista pot acabar per confondre’s amb l’escriptor (“Estàs a la pell de tothom. Com un fantasma que recorre la ciutat canviant d’un cos a un altre. Com un escriptor que passa d’un personatge a un altre”), i on el lector atent hi pot veure rastres (qui sap si inconscients) del citat Pedrolo o (aquests crec que del tot conscients) de l’univers del Paul Auster més autèntic, aquell que centra tota la seva obra sobre un mateix tema: la recerca de la identitat.

                Ciutat fantasma és una novel·la negra: hi ha intriga i misteri, hi ha un policia-investigador com a protagonista, hi ha un assassinat, hi ha el retrat d’una ciutat decadent i, fins i tot, hi apareix certa denuncia d’alguns mètodes policials. Però David Marín ha construït una novel·la que, més enllà de l’entreteniment intel·ligent, proporciona una breu (però intensa) experiència literària.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 18 de juny de 2017)

diumenge, 11 de juny de 2017

Papasseit

                Per als manresans (si més no per als qui estimem els llibres i la literatura), la paraula Papasseit té doble gènere: masculí (el nom d’aquell lletraferit, autodidacta i barceloní, que va escriure alguns dels millors poemes d’amor de tots els temps) i femení (per la llibreria especialitzada en llibres de segona mà que fins ara hi havia a la plaça Gispert).


                He dit hi havia, sí, i ara podria semblar que toca fer un nou rosari de lamentacions. Malauradament, és habitual que els petits negocis vinculats a la cultura abaixin la persiana i que, per contra, guanyin terreny en aquest camp (com en tants altres) les grans superfícies i les franquícies despersonalitzades. Es dona la circumstància, però, que, lluny d’haver-nos de lamentar, una vegada més, pel tancament d’una llibreria, celebrem que la Papasseit no ha tancat, sinó que s’ha fet gran i s’ha traslladat a un local, ara al carrer Barcelona, més lluminós i que dobla les dimensions de l’anterior. Fidels als seus principis d’oferir cultura a preus econòmics i fugir de les lleis i els títols que dicten el mercat i les llistes mediàtiques, el Miquel Sanchís i l’Anna Roca continuen al peu del canó, oferint, amb la cordialitat de sempre, unes quantes desenes de metres de prestatgeries curulles de volums vells (o no tan vells), que perfumen l’aire amb olor de paper ranci, però també alguns títols nous triats perquè els agraden. La Papasseit és una llibreria necessària, que no suposa una amenaça per al sector arrelat a la ciutat, que prou que sobreviu com pot. A més, la llibreria s’ofereix com a espai d’exposicions i, com fins ara, en tant que espai cultural, continuarà sent l’escenari de presentacions i recitals íntims i alternatius, amb un públic fidel al qual han seduït durant els anys que fa que s’hi dediquen.

                Si Joan Salvat-Papasseit fos viu i s’escaigués la seva presència a Manresa, de ben segur que aplaudiria l’ambient i la filosofia d’empresa de la llibreria que porta el seu nom. Els manresans (si més no els qui estimem els llibres i la literatura) no podem deixar de fer-ho.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de juny de 2017)

dimarts, 6 de juny de 2017

No cal que ho llegiu

                Després de la polèmica causada per la campanya de foment de la lectura que pretenia engegar l’Ajuntament de Barcelona fa algunes setmanes, en què, des d’una posició arrogant, de clara superioritat moral, es convidava llibreters i bibliotecaris a recomanar llibres per a Donald Trump, “per obrir-li la ment”, potser no és del tot forassenyat recordar fins a quin punt són baixos els índexs de lectura en la nostra societat. Aquella campanya, que no hauria servit més que per a fer un massatge a l’ego del papanatisme pretesament progre, va ser retirada per les pressions del sector (escriptors, llibreters, editors...) i tot plegat feia tuf de diners mal gestionats, que calia justificar com a gastats amb un objectiu que difícilment haurien contribuït a aconseguir.


                El cas, però, és que, malgrat totes les campanyes, el percentatge de lectors continua sent baix i tothom, fins i tot aquells que no agafen un llibre ni per error, considera que hauria de millorar. No hi ha cap altra activitat que tingui tants defensors i, alhora, tan poca gent que la practiqui. Caldria, potser, que ens plantegéssim, com a societat, si n’hi ha prou amb el mantra del “llegir és bo”.
L’hàbit lector no ens fa, necessàriament, millors persones, ni persones més felices, però té efectes innegablement positius. Quins? En primer lloc, serveix per gaudir i per satisfer la necessitat de ficció que tenim els humans. És clar que aquesta funció també la fa la ficció audiovisual (hi ha sèries de televisió que no tenen res a envejar a la majoria de novel·les que es publiquen), els sopars de duro o, fins i tot, els acudits que ens expliquem en les disteses sobretaules del diumenge. Sobretot, però, llegir bons llibres pot servir, més que no pas per a trobar respostes, per a fer-nos preguntes i, d’aquesta manera, mantenir la nostra intel·ligència activa i esmolada. A més, i no pas com a efecte menys important, llegir ens ajuda a dominar el llenguatge. I el llenguatge és l’eina gràcies a la qual els humans tenim la capacitat d’articular i compartir tot allò que barrina el nostre cervell. Construïm el món a través de les paraules. Sense llenguatge, no hi ha intel·ligència. Si llegim, alimentem la nostra capacitat lingüística i, en conseqüència, la nostra capacitat d’entendre i de fer entendre el món.
El que ens ha de preocupar no és tant que hi hagi molta gent que no llegeix, sinó que hi hagi més d’un terç de la població (persones bones i felices) que no sap entendre l’editorial d’un diari. I això sí que és greu, perquè una població que no sap descodificar la informació escrita es deixarà seduir més fàcilment per qualsevol d’aquests gurús mediàtics que, amb quatre eslògans i una mica de carisma, arrosseguen multituds.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 4 de juny de 2017, i també al Pou Digital)