dilluns, 19 de juny de 2017

Buscar fantasmes

La novel·la negra en català viu el seu millor moment. Als anys 60, quan Pedrolo (com a editor, traductor i autor) la reivindicava, la narrativa policíaca rebia el menyspreu de les elits culturals, que la tenien per un gènere “menor” i consideraven que en català només s’havien d’escriure obres de “qualitat”. Més endavant, als anys 80, l’intent encapçalat per Jaume Fuster, Andreu Martín i molts altres, va tenir més ressò i va permetre que avui dia, molts autors catalans hagin conreat el gènere i que, fins i tot, alguns s’hi hagin especialitzat.


                En molts casos, com el del mateix Pedrolo, les convencions i els principis de la novel·la negra no són més que una excusa per acabar construint un artefacte literari difícil de classificar. És el cas de Ciutat fantasma (Llibres del Delicte, 2017), la segona novel·la de David Marín. El text, de tot just 140 pàgines, està escrit amb un estil precís, sense filigranes supèrflues però amb una dosi justa de lirisme que, quan convé, contribueix a crear una atmosfera torbadora d’irrealitat. La novel·la de Marín arrenca amb un assassinat (“Aquest matí han matat un home d’un tret al clatell”, diu la primera frase), i el lector sap que, a partir d’aquest moment, si vol saber qui era el mort, qui l’ha matat, per què ho han fet, i quina relació té tot plegat amb el narrador, haurà de continuar llegint. La història, però, de seguida se centra en el narrador protagonista, un mosso d’esquadra que, després de vuit anys de destinació en terres lleidatanes, torna a la Barcelona postolímpica dels anys 90 (que es converteix en un personatge més de la novel·la) i es recorda d’un amic de joventut, al qual no aconsegueix localitzar. La recerca de l’amic acaba per convertir-se en la recerca de la pròpia identitat, que és, al capdavall, el tema de fons que plana al llarg de tota la novel·la, amb constants jocs de miralls i picades d’ullet metaliteràries i interliteràries, on el protagonista pot acabar per confondre’s amb l’escriptor (“Estàs a la pell de tothom. Com un fantasma que recorre la ciutat canviant d’un cos a un altre. Com un escriptor que passa d’un personatge a un altre”), i on el lector atent hi pot veure rastres (qui sap si inconscients) del citat Pedrolo o (aquests crec que del tot conscients) de l’univers del Paul Auster més autèntic, aquell que centra tota la seva obra sobre un mateix tema: la recerca de la identitat.

                Ciutat fantasma és una novel·la negra: hi ha intriga i misteri, hi ha un policia-investigador com a protagonista, hi ha un assassinat, hi ha el retrat d’una ciutat decadent i, fins i tot, hi apareix certa denuncia d’alguns mètodes policials. Però David Marín ha construït una novel·la que, més enllà de l’entreteniment intel·ligent, proporciona una breu (però intensa) experiència literària.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 18 de juny de 2017)

diumenge, 11 de juny de 2017

Papasseit

                Per als manresans (si més no per als qui estimem els llibres i la literatura), la paraula Papasseit té doble gènere: masculí (el nom d’aquell lletraferit, autodidacta i barceloní, que va escriure alguns dels millors poemes d’amor de tots els temps) i femení (per la llibreria especialitzada en llibres de segona mà que fins ara hi havia a la plaça Gispert).


                He dit hi havia, sí, i ara podria semblar que toca fer un nou rosari de lamentacions. Malauradament, és habitual que els petits negocis vinculats a la cultura abaixin la persiana i que, per contra, guanyin terreny en aquest camp (com en tants altres) les grans superfícies i les franquícies despersonalitzades. Es dona la circumstància, però, que, lluny d’haver-nos de lamentar, una vegada més, pel tancament d’una llibreria, celebrem que la Papasseit no ha tancat, sinó que s’ha fet gran i s’ha traslladat a un local, ara al carrer Barcelona, més lluminós i que dobla les dimensions de l’anterior. Fidels als seus principis d’oferir cultura a preus econòmics i fugir de les lleis i els títols que dicten el mercat i les llistes mediàtiques, el Miquel Sanchís i l’Anna Roca continuen al peu del canó, oferint, amb la cordialitat de sempre, unes quantes desenes de metres de prestatgeries curulles de volums vells (o no tan vells), que perfumen l’aire amb olor de paper ranci, però també alguns títols nous triats perquè els agraden. La Papasseit és una llibreria necessària, que no suposa una amenaça per al sector arrelat a la ciutat, que prou que sobreviu com pot. A més, la llibreria s’ofereix com a espai d’exposicions i, com fins ara, en tant que espai cultural, continuarà sent l’escenari de presentacions i recitals íntims i alternatius, amb un públic fidel al qual han seduït durant els anys que fa que s’hi dediquen.

                Si Joan Salvat-Papasseit fos viu i s’escaigués la seva presència a Manresa, de ben segur que aplaudiria l’ambient i la filosofia d’empresa de la llibreria que porta el seu nom. Els manresans (si més no els qui estimem els llibres i la literatura) no podem deixar de fer-ho.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de juny de 2017)

dimarts, 6 de juny de 2017

No cal que ho llegiu

                Després de la polèmica causada per la campanya de foment de la lectura que pretenia engegar l’Ajuntament de Barcelona fa algunes setmanes, en què, des d’una posició arrogant, de clara superioritat moral, es convidava llibreters i bibliotecaris a recomanar llibres per a Donald Trump, “per obrir-li la ment”, potser no és del tot forassenyat recordar fins a quin punt són baixos els índexs de lectura en la nostra societat. Aquella campanya, que no hauria servit més que per a fer un massatge a l’ego del papanatisme pretesament progre, va ser retirada per les pressions del sector (escriptors, llibreters, editors...) i tot plegat feia tuf de diners mal gestionats, que calia justificar com a gastats amb un objectiu que difícilment haurien contribuït a aconseguir.


                El cas, però, és que, malgrat totes les campanyes, el percentatge de lectors continua sent baix i tothom, fins i tot aquells que no agafen un llibre ni per error, considera que hauria de millorar. No hi ha cap altra activitat que tingui tants defensors i, alhora, tan poca gent que la practiqui. Caldria, potser, que ens plantegéssim, com a societat, si n’hi ha prou amb el mantra del “llegir és bo”.
L’hàbit lector no ens fa, necessàriament, millors persones, ni persones més felices, però té efectes innegablement positius. Quins? En primer lloc, serveix per gaudir i per satisfer la necessitat de ficció que tenim els humans. És clar que aquesta funció també la fa la ficció audiovisual (hi ha sèries de televisió que no tenen res a envejar a la majoria de novel·les que es publiquen), els sopars de duro o, fins i tot, els acudits que ens expliquem en les disteses sobretaules del diumenge. Sobretot, però, llegir bons llibres pot servir, més que no pas per a trobar respostes, per a fer-nos preguntes i, d’aquesta manera, mantenir la nostra intel·ligència activa i esmolada. A més, i no pas com a efecte menys important, llegir ens ajuda a dominar el llenguatge. I el llenguatge és l’eina gràcies a la qual els humans tenim la capacitat d’articular i compartir tot allò que barrina el nostre cervell. Construïm el món a través de les paraules. Sense llenguatge, no hi ha intel·ligència. Si llegim, alimentem la nostra capacitat lingüística i, en conseqüència, la nostra capacitat d’entendre i de fer entendre el món.
El que ens ha de preocupar no és tant que hi hagi molta gent que no llegeix, sinó que hi hagi més d’un terç de la població (persones bones i felices) que no sap entendre l’editorial d’un diari. I això sí que és greu, perquè una població que no sap descodificar la informació escrita es deixarà seduir més fàcilment per qualsevol d’aquests gurús mediàtics que, amb quatre eslògans i una mica de carisma, arrosseguen multituds.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 4 de juny de 2017, i també al Pou Digital)

diumenge, 4 de juny de 2017

Isabel-Clara Simó

Ahir, 3 de maig de 2017, el festival El Segre de Negre que se celebra per segon any consecutiu a Lleida, em va brindar l’oportunitat de conversar públicament una estona amb la Isabel-Clara Simó, a qui es volia retre homenatge després de guanyar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
La Isabel és un autèntic tornado de creativitat i vitalitat i, abans de la conversa, va llegir una ponència on va disseccionar minuciosament la novel·la negra com a concepte i com a gènere i va repassar, especialment, el paper de la dona (com a personatge i com a autora) dins d’aquest tipus de narrativa.



Trobar-se cara a cara, i en públic, amb una escriptora de la seva dimensió, amb una trajectòria sòlida i incontestable, imposa. La Isabel-Clara Simó és una de les escriptores cabdals de la literatura catalana del tombant de segle. Pertany a una generació d’autors imprescindibles, la dels qui, després de la fosca dictadura, van recollir els mots “salvats” (que deia Espriu) i han estat capaços de “normalitzar” la literatura catalana, amb una obra de qualitat (però també popular), i han aconseguit que una nova generació haguem pogut escriure en català sense cap mena de complex ni cap necessitat intrínseca d’escriure en una llengua com si fos un acte de militància. Parlo d’una generació amb noms importants, com Jaume Cabré, Maria Antònia Oliver, Jordi Coca, Margarida Aritzeta (que també era present a la sala)... o els desapareguts Jesús Moncada, Montserrat Roig o Jaume Fuster. Tot i que, com va confessar ella mateixa, va començar a escriure literatura tard (el seu primer llibre és de 1979), encaixa perfectament en aquesta generació.
El currículum literari de la Isabel-Clara Simó és impressionant. Ha conreat tots els gèneres: poesia, teatre, assaig... però, sobretot, ha destacat en el conreu de la narrativa i, especialment, de la novel·la. Una obra sòlida que li ha comportat premis prestigiosos, com el Víctor Català (amb el seu primer recull de relats: És quan miro que hi veig clar), el Premi Sant Jordi (La salvatge), L’Andròmina (L’home que ensumava les dones), el Joanot Martorell, el de la Crítica Serra d’Or i molts altres. A més, els últims anys se l’ha premiat també amb reconeixements a la seva trajectòria, com la Creu de Sant Jordi (1999), el Jaume Fuster (2013), que atorga l’AELC, Filla Predilecta d’Alcoi (2013), o el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes , que ha recollit fa molt poc.
Vam repassar les seves incursions en el camp de la novel·la policíaca: La veïna, La Nati, El mas del diable o, molt especialment, La vida sense ell, que explica detalladament la preparació d’un crim perfecte.
Va dir coses molt interessants, com, per exemple, que una novel·la (o qualsevol tipus d’obra literària) ha de provocar dues reaccions en el lector: l’ha de fer sentir, i l’ha de fer pensar. Si falla qualsevol d’aquestes dues coses, aquell text no funciona i, en cap cas, un artefacte literari ha de ser “útil”, més enllà d’això. També va deixar clar (a propòsit del marc que ens acollia) que, si el material literari és bo, no importa el gènere que l’embolcall.

dimecres, 24 de maig de 2017

Signes dels temps

Sempre m’ha fascinat tot el que envolta el ritual cristià de la primera comunió, tant la cerimoniositat de l’acte religiós, com la festa familiar amb què s’acostuma a celebrar. Em fascina, sobretot, la força simbòlica que es desprèn de l’acció ritualitzada d’ingerir, per part del devot incipient que accedeix a formar part de la comunitat de creients, un bocinet de pa sense llevat que representa el cos de Jesucrist, encarnació de Déu. Em fascina perquè, lluny d’una mena de ritual amb ressons antropofàgics, simbolitza la fusió dels cossos: el fidel i el Déu –i, per extensió, tota la comunitat de fidels— es converteixen en una unitat, en una entitat única i, a partir d’aleshores, indissoluble. La “comunió”, com a concepte, ve del llatí communione, i significa fusió d’allò que és comú. És, doncs, un símbol d’unió i agermanament que, ben interpretat, té molta força.



Però també em fascina, com he dit, la importància amb què les famílies cristianes celebren tradicionalment aquest pas iniciàtic d’un dels seus infants i, especialment, la deriva cada vegada més superficial que l’acte –com a acte social— ha anat adquirint fins arribar als nostres dies. Quan jo era petit –i, si més no, al meu poble— tothom feia la comunió. Feia quatre dies que Franco era al clot i ignoro si ja hi havia llibertat de culte. El que tinc clar és que el nacionalcatolicisme havia calat fort i cap família no es plantejava la possibilitat de desviar-se de la pràctica religiosa general. Així, com a tots els companys d’escola, a casa em van comprar un vestit expressament per a l’ocasió, em van fer retratar, van fer imprimir recordatoris –deu ser el primer document on el meu nom apareix en català— i van organitzar un dinar familiar amb parents de primer i segon grau. Em vaig passar la meitat de la festa amb uns morros de pam perquè els meus pares es van negar a deixar-me fumar un cigarret (com sabia que farien tots els meus amics en les seves festes respectives, o això deien). Vist des d’ara pot semblar al·lucinant, si pensem en un marrec de vuit anys. Avui la cosa ha canviat força (i no només pel tema del tabac). Com és lògic, en una societat on quasi la meitat de la població no tenim creences religioses, hi ha molta canalla que no fan la comunió. Tanmateix, hi ha molts pares que, tot i manifestar certa aversió cap a tot el que tingui a veure amb l’Església, sigui perquè la criatura ho demana o, en alguns casos, perquè és el que diuen que toca i –a més— els agrada figurar una mica en un acte social, fan participar els seus fills en aquest ritual eucarístic. És una mostra més del fet que, avui dia, sembla que sigui més important “aparentar” que no pas “ser” (postureig, en diuen?). Són –i perdoneu la ironia— els signes del temps.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 21 de maig de 2017, i també al Pou Digital)

dilluns, 8 de maig de 2017

Penombra i llum

                “Les històries de la vida s’acaben sempre amb la mort”. Aquesta frase, que declama una veritat tan evident com eloqüent, la troben a la darrera pàgina de l’últim conte de Quan arriba la penombra (Proa, 2017), l’últim llibre de Jaume Cabré, que recull tretze relats on la mort (especialment la mort violenta i les circumstàncies, humanes i inhumanes, que l’envolten) hi té una presència constant. Una col·lecció d’històries que, a més, interactuen entre elles, amb personatges, objectes o situacions que trobem aquí i allà. Si el llibre comença amb un pare que porta el fill a l’orfenat, acaba amb un fill que porta el pare a la residència.


                Només els autors mediàtics (no és el cas de Cabré, que es prodiga ben poc en els mitjans) i els grans autors (i aquest sí que és el seu cas) són capaços d’encapçalar llistes de vendes amb un recull de narracions. Ara mateix, Jaume Cabré deu ser l’autor català que més connecta amb un públic ampli sense renunciar a fer una obra de qualitat literària, que respecta la intel·ligència del lector mitjà i alhora li ofereix històries atractives. Perquè Cabré és un veritable virtuós en l’art de la narrativa. Els relats de Quan arriba la penombra furguen en els racons més foscos de la naturalesa humana tot presentant un seguit de personatges que, de vegades, són víctimes, però que sovint són assassins (assassins a sou, assassins accidentals, assassins venjatius, assassins violadors, assassins desequilibrats, assassins amants de l’art, assassins aspirants a premi Nobel de literatura...). El contrast i la convivència entre la bellesa i la maldat humana (que l’autor ja havia explorat en altres de les seves obres i, especialment, a la monumental Jo confesso) és present en bona part dels contes d’aquest recull. El fet de tractar temes tan truculents, d’altra banda, no aboca Cabré cap a una prosa fosca, sinó que és capaç de mantenir el seu estil habitual, lluminós i carregat d’ironia, àgil i viu, que barreja temps i espais i que utilitza amb una naturalitat extraordinària l’estil directe lliure. Un estil que, a hores d’ara, fa que la seva prosa sigui inconfusible i que, amb el temps, caldrà estudiar fins a quin punt ha influït en altres escriptors.
                Sóc, des de fa molts anys, un entusiasta incondicional de la prosa de Jaume Cabré, i això posa del tot en dubte la meva imparcialitat a l’hora de jutjar els seus textos. Però, com que això no és una crítica literària (ni tan sols una ressenya), no em cal ser imparcial. El cas és que m’agrada molt com escriu Cabré i, a més, al marge dels seus mèrits literaris, estic convençut que deu ser una bona persona. Altrament, no s’explicaria la seva capacitat per penetrar amb tanta claredat en els plecs de la dolenteria humana i mostrar-ho com ho fa a Quan arriba la penombra.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 7 de maig de 2017)

dimecres, 26 d’abril de 2017

Anys i sants

                No sóc dels qui cada dos per tres truquen a familiars, amics o coneguts per felicitar-los aniversaris i sants. No sóc massa de trucar per telèfon, però tampoc no és pas que em consideri una persona eixuta, és més aviat que no m’apunto aquesta mena d’efemèrides en cap agenda i, sovint, em passen per alt. Les xarxes socials, però, m’han fet canviar molt els costums, en aquest sentit. Facebook em recorda cada dia quins dels meus amics virtuals fan anys i acostumo a enviar un missatge de felicitació a aquells amb qui em sembla que hi tinc una mica més de relació i, per tant, de compromís. No pas a tots: em semblaria absurd felicitar algú amb qui amb prou feines he intercanviat mai cap paraula. Gràcies als grups de whatsapp, d’altra banda, com que sempre hi ha aquell que es recorda de totes les dates assenyalades, quan veig que comencen a felicitar un dels membres, m’hi afegeixo amb entusiasme.


                Els qui ja comencem a tenir una edat i, especialment, si hem tingut una educació tradicional, recordem que fins no fa pas tant les felicitacions es produïen potser més quan era el sant d’algú que no pas per l’aniversari. Encara més, crec que (si més no en algunes zones rurals) la meva és la primera generació que hem celebrat els aniversaris. A casa, per exemple, mai no vam celebrar que els pares fessin anys i sí, en canvi, que fos el seu sant. Entre els joves, en canvi, la tendència s’ha invertit d’una manera radical. Molta gent (joves i no tan joves) celebren l’aniversari però no pas el sant, que en alguns casos no saben ni quin dia ho haurien de fer. Segurament això es deu, en bona part, a la tendència de la nostra societat a laïcitzar la vida quotidiana, a allunyar-se dels costums lligats amb la tradició cristiana. Però em sembla que també és a causa de la globalització dels costums que es deriva del fet que, cada vegada més, abandonem els autòctons i n’incorporem de procedents del món anglosaxó.

                Un altre costum que està canviant, en l’àmbit de les felicitacions, és el d’abandonar la forma catalana “per molts anys”, que tradicionalment s’usava tant pels sants com pels aniversaris. La bona feina que en el seu moment va fer el Club Súper3 en reintroduir aquesta expressió en una cançó que servia per substituir l’habitual “cumpleaños feliz” de la nostra infantesa, està quedant en no res a les xarxes socials, on la majoria dels catalanoparlants utilitzen la forma “felicitats” o, en una traducció matussera del castellà o de l’anglès, l’abominable “feliç aniversari”. Hauríem de recordar que les interferències d’altres llengües no sempre arriben amb la substitució d’una paraula per una altra, sinó que sovint ho fan a través de camins més subtils. Si avui ensopegueu amb algun Jordi o Jordina, doncs, digueu-li “per molts anys!”.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia de Sant Jordi de 2017)

dilluns, 24 d’abril de 2017

Sant Jordi

                Com sempre, el Pou del maig surt per Sant Jordi. Qui més qui menys, avui va amb una rosa a la mà i un llibre sota el braç. Jo no. El 23 d’abril és, dels 365 que té l’any, el dia amb menys probabilitats que un servidor compri un llibre. Amb això no vull pas marcar tendència ni, encara menys, llençar un missatge incendiari en contra del mercat cultural. Al contrari: em sembla fantàstic que el dia de Sant Jordi les multituds s’amunteguin sobre les parades de llibres i facin cua als taulells de les llibreries per consumir producte bibliogràfic (tant si va signat pel famoset de torn com si l’ha escrit el pelacanyes de la cantonada).  Ho trobo extraordinari. Gent que no ha trepitjat mai una llibreria s’obre pas a cops de colze entre l’allau de compradors per aconseguir un exemplar de la novel·la que, des de primera hora del matí, apunta entre els mitjans com la més venuda de la diada (i que, inevitablement, després del bombardeig mediàtic, acabarà sent la més venuda). D’altra banda, no ens hem d’esquinçar pas les vestidures en saber que bona part d’aquest llibres no se’ls llegirà ningú. L’important és que les editorials, les llibreries i (en darrer terme, ai las!) els escriptors, puguin quadrar els números i aconsegueixin publicar, vendre i produir altres llibres que, l’any vinent, molts es compraran i alguns ens llegirem. Per als qui consumim llibres tot l’any, l’espectacle de cada Sant Jordi no té preu: veure com, un dia l’any, tothom fa entusiasmat el que tu fas habitualment amb devoció militant és una meravella.



                Per això, sempre que puc, dedico una part de la diada de Sant Jordi a passejar i badar pel Passeig de Manresa. Sembla com si tothom estigués una mica més content que els altres dies. I em pregunto: si es consumissin més llibres durant l’any, seríem una mica més feliços? No n’estic segur. Crec que no. El que sí que sé del cert és que m’agradaria viure en un món on tothom comprés i (fins i tot) llegís llibres cada dia. La diada de Sant Jordi genera aquesta il·lusió i només per això ja val la pena mantenir-la.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de maig de 2017, que surt per Sant Jordi)

dilluns, 10 d’abril de 2017

Crims en miniatura

            Amb més de vint-i-cinc anys de trajectòria literària (l’any 1991 va guanyar el premi Les Talúries amb Els perills de ser dona) Maria Pons s’ha anat consolidant com una veu ponentina a tenir en compte. Fins ara havia alternat la novel·la i el llibre de relats. En el seu últim llibre, però, s’atreveix amb un gènere difícil i arriscat: el microconte. A Petits crims familiars i altres microrelats (que, amb unes il·lustracions delicioses d’Helena Esteve, ha publicat Pagès en català i Milenio en castellà) hi trobem setanta-dues peces narratives petites que van des de la brevetat extrema d’una sola línia fins l’extensió màxima de mitja pàgina.


            Fa una colla d’anys, l’eslògan d’un anunci de colònia per a mascles deia que “en les distàncies curtes és quan un home se la juga”. Si ho adaptem al camp de la literatura, bé podríem dir que “en les extensions curtes és quan un escriptor se la juga”. Maria Pons, doncs, se la juga. I, si bé és inevitable que en el llibre hi trobem microrelats molt variats i de valor literari desigual, en general se’n surt bé. Perquè la brevetat és molt difícil de gestionar. És molt senzill dir alguna cosa interessant en cent o dues-centes pàgines, però en canvi és molt complicat encertar-la en unes poques ratlles. A l’autor de microrelats li cal la capacitat fabuladora del novel·lista i la intensitat expressiva del poeta, la contundència del creador d’aforismes i l’eloqüència de l’explicador d’històries. Si, com deia Julio Cortázar, la novel·la és com un combat de boxa que s’ha de guanyar per punts i el relat ho ha de fer per ko, en el cas del microrelat –podríem afegir— cal que aquest ko es produeixi en el primer assalt. La línia que separa la genialitat del ridícul és, en el cas dels microrelats, especialment fina.

            A Petits crims familiars, Maria Pons se’n surt amb bona nota i s’afegeix a una tradició que en català va conrear, amb especial fortuna, el gran Pere Calders. Pons hi parla de l’amor en molts dels seus matisos (desengany, possessió, passió... “dormien un de cul a l’altre. No volien pas despertar a tots aquells que dormien al mig”), de la feminitat (“Era l’esposa ideal, la mare abnegada, la mestressa de casa perfecta. I es va avorrir tant, que va optar per convertir-se en amant desitjada”), de la família, del temps (“el pas del temps buida les cases de gent i les omple de fantasmes”), de la mort (“Morir no és morir, sempre que algú et recordi”), de l’existència, de la vida, de la por... Uns són més poètics, altres més narratius i algun és dialogat. N’hi ha que demanen un cert esforç d’abstracció, n’hi ha que busquen la complicitat i n’hi ha que semblen acudits. El to predominant, però, és gairebé sempre la ironia, i això ajuda a fer que la lectura sigui ben plaent.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 9 d'abril de 2017)

diumenge, 9 d’abril de 2017

Perdre-ho tot

                El manresà Jeroni Muñoz avença en bona direcció dins del món literari. Hi ho fa amb un pas ferm. Si l’any passat debutava amb la interessant novel·la Un vestit curt..., que abordava un relat social carregat de matisos, enguany aterra a les llibreries amb El torb sobre el mar (Onada), que va merèixer el Premi Vila de Puçol i que té un punt de partida colpidor: una nit, la policia desperta l’Antoni, un vell arquitecte que va decidir abandonar la vocació per dedicar-se a la pesca, i li comuniquen que el seu fill i un dels seus néts acaben de morir en un accident. Ell i la Maria, la seva dona, ho acaben de perdre tot. L’Antoni, a partir d’aquell moment, sortirà cada nit al mar, tot sol, amb el seu palangrer, “ell, on el primer horitzó deixa de ser-ho, al bell mig de tot plegat”. Per retrobar? Per recordar? Per oblidar?


                Carregada d’imatges suggerents, amb un domini absolut del llenguatge mariner i del vocabulari dels pescadors, El torb sobre el mar va adoptant la forma d’una al·legoria on cada objecte, cada situació, pot prendre diferents lectures. El vaixell del vell mariner, el mar, l’horitzó, un portacontenidors sense càrrega amb el qual ensopega nit rere nit... cada detall pot adquirir, en un moment determinat, significats profunds.

                Muñoz, que demostra habilitat en la construcció de la història, explicada en bona part a través de silencis plens de sentit, no ha escrit una novel·la de trama trepidant. En aquesta novel·la, revestida d’una pàtina de dramatisme existencialista, hi passen més coses a dins dels personatges que no pas a fora. No és una novel·la que serveixi, simplement, per passar l’estona, sinó, sobretot, perquè el lector, mentre acompanya l’Antoni en la seva persistent recerca, acabi reflexionant sobre la vida, la mort, els records, l’oblit, l’amor, la paternitat, la solitud... I això la converteix, tot i la brevetat, en una novel·la ambiciosa: pels temes, pel llenguatge, per la força de la història, per la intensitat de les imatges o per uns personatges que, al cap d’uns dies d’haver-la acabada de llegir, encara conserves enganxats en algun plec recòndit de la memòria.

(Article publicat al Pou de la gallina, en el número d'abril de 2017)

dimarts, 28 de març de 2017

La ficció nostra de cada dia

M’agrada que m’expliquin històries. Sempre m’ha agradat. En realitat, no conec ningú a qui una bona història el deixi indiferent. Els qui vam ser nens als anys setanta som la primera generació marcada per la ficció televisiva, però encara vam ser a temps d’entrar en el món de la ficció a través dels contes que ens explicaven els padrins  o les tietes. Si teníem la sort de comptar amb algú a prop que sabés explicar-los bé, la felicitat era completa. Aquesta generació nostra, però, ens hem dedicat més a llegir-ne que no pas a explicar-ne, de contes. Els nostres fills han tingut, i tenen, més contacte amb la ficció que cap generació anterior –televisió, cinema, internet...—, però, en canvi, sovint s’han perdut la màgia i la intensitat que té un bon conte explicat per algú que en sàpiga. En molts casos, els únics contes que els han explicat els han sentit a l’escola i, per tant, els associen amb aquest entorn.
La meva intenció, però, no és la de fer un elogi de la ficció transmesa a través de l’oralitat, sinó més aviat de la ficció en general, i de la necessitat de consumir-ne que tenim els humans. Ja he dit que m’agrada que m’expliquin històries. I no m’estic de confessar, tot sovint, que m’agrada més que me n’expliquin que no pas explicar-ne. He dit moltes vegades que puc imaginar-me, sense cap problema, la vida sense escriure, però no me la imagino sense llegir (i, quan dic escriure i dic llegir, em refereixo especialment a la ficció literària).


De petits ens agradava escoltar contes i rondalles. Més endavant vam descobrir que els llibres anaven plens d’històries (tantes, que no ens les podrem acabar mai). Vam descobrir el còmic (allò que ara anomenen novel·la gràfica), l’univers fascinant del cinema i la ficció televisiva. Quan visitem algun lloc parem una atenció especial per les llegendes que hi ha associades. Acabem sopars d’amics explicant acudits, que són narracions breus o autèntics microrelats. El món de l’autoajuda aprofita sovint la ficció per exemplificar les seves sentències grandiloqüents. La ficció és present en la nostra vida quotidiana, cada dia, a tot arreu.

I per si algú encara dubta que els humans, en realitat, tenim una necessitat –m’atreviria a dir vital— de consumir ficció, només cal que ens fixem en un detall: què passa mentre reposem de tot, és a dir, quan dormim? Somniem. I què són, els somnis, sinó una forma ben curiosa que té el nostre subconscient d’explicar-nos històries (i històries de ficció!) a nosaltres mateixos? Per viure, doncs, els humans necessitem menjar i respirar, però també tenim altres necessitats bàsiques, com estimar, i, per més que sigui una activitat que es considera inútil per als temps que corren, també necessitem que ens expliquin històries.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 26 de març de 2017, i també al Pou Digital)

dilluns, 13 de març de 2017

Baixos fons (sobre "Temps de rates", de Marc Moreno)

                Marc Moreno és periodista, editor i escriptor de novel·la negra. Així és com apareix descrit a la solapa del seu darrer llibre, Temps de rates (RBA), que ha guanyat fa molt poc el Premi Crims de Tinta. Moreno forma part d’una colla d’activistes literaris que s’han encaparrat a tornar a posar de moda la novel·la negra a casa nostra: n’escriuen, munten editorials especialitzades en aquest gènere i organitzen festivals a tort i a dret.


                És poc habitual que la novel·la negra o policíaca aporti, a hores d’ara, res de nou a la literatura catalana. Des dels anys seixanta no s’ha deixat d’escriure novel·la negra en català en totes les seves variants. Si hi ha una qüestió complicada en la novel·la negra catalana, però, és el retrat d’ambients habitualment castellanoparlants. Els baixos fons de la delinqüència i de les drogues, l’ambient dels barris marginals de les grans ciutats, tan freqüents en aquesta mena d’històries, s’acostumen a esquivar a casa nostra, perquè sembla molt difícil donar-los versemblança i perquè els escriptors catalans tendim a sentir un cert complex d’inferioritat alhora de retratar, en català, determinades situacions sociolingüístiques (cosa que no passa quan algú retrata ambients catalanoparlants en castellà).
                Marc Moreno, en canvi, a Temps de rates aconsegueix retratar el barri barceloní de la Verneda, ple de camells violents i drogoaddictes miserables, d’aturats que passen el dia al bar, de famílies desnonades, de joves sense futur... i ho fa amb versemblança, sense complexos i en català, amb un estil realista i un ritme frenètic, farcit de diàlegs esmolats i sense abandonar el sentit de l’humor. I se’n surt molt bé.
                Tot plegat comença quan un camell fugitiu encoloma una motxilla amb vuit quilos de droga al seu veí de 19 anys, l’Eloi, que haurà de guardar-la-hi fins que torni. A partir d’aquí, els esdeveniments es precipiten i el protagonista viu una autèntica espiral de violència i misèria moral, en una situació “de la qual és incapaç de sortir. O almenys de fer-ho sense prendre mal”. Per davant dels nostres ulls, i de forma molt plàstica, desfilen camells que no s’estan d’atonyinar qui sigui, mossos d’esquadra corruptes, fracassats que “deixen que la vida se’ls escapi dia a dia sense cap més al·licient que trobar un euro a la butxaca per demanar una altra mitjana”, famílies que no arriben a final de mes, i joves desvagats que viuen “en un forat massa profund per sortir-ne”, que, per més que ho desitgin, no podran girar full. “El teu puto full –adverteix un policia corrupte al protagonista— serà sempre el mateix, el d’ahir, el de la setmana passada, el dels teus germans grans, el dels teus pares...”.

                Novel·la negra o novel·la social. Digueu-ne com vulgueu.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 12 de març de 2017)

dimecres, 8 de març de 2017

Pintar, escriure, viure

                L’art ha estat, des de sempre, una de les formes més elevades de comunicació. Potser no sempre resulta fàcil interpel·lar el receptor amb missatges abstractes –ja sigui a través de les paraules, dels colors o d’unes notes musicals—, perquè els missatges artístics, al capdavall, no es capten a través de la vista o de l’oïda, sinó a través del cor. Però no hi ha millor manera de transmetre les veritats més profundes dels humans que a través de l’obra d’art. A més, quan el receptor –l’interpel·lat— es troba dins d’un mateix, el missatge pot adquirir una profunditat tan íntima que només es pot descodificar des de la sensibilitat.


                La santpedorenca Carmina Duran, mestra a Castellnou de Bages, coneix molt bé els mecanismes per comunicar-se a través dels sentiments i les emocions, perquè fa molts anys que treballa amb infants que tenen entre tres i cinc anys, que amb prou feines entendrien cap missatge abstracte que no procedís directament del cor. L’any 2014, a la Carmina li van diagnosticar un càncer –un “tumoret al pit”— i, mentre lluitava per vèncer-lo, mentre s’enfrontava al dolor físic i al daltabaix anímic, mentre superava els estralls d’una medicació agressiva... es va posar a pintar. La pintura es va convertir, durant un temps, en la vàlvula per on la Carmina, íntimament, deixava anar les seves angoixes, en una manera d’expressar la por i el patiment, però també l’esperança i l’amor dels qui l’acompanyaven... La pintura va ser, també, una manera de dialogar amb la pròpia malaltia, d’interpel·lar-la directament i de plantar-li cara des dels plecs més profunds de l’ànima.
                Feliçment superada la convalescència, animada per familiars, amics i metges, la Carmina va muntar una exposició amb algunes d’aquelles pintures, i va acompanyar els quadres amb uns textos que, si bé originalment devien voler ser explicatius, acaben convertits en petites peces líriques, les quals, més que no pas explicar-lo, reforcen i aclareixen el missatge de cada pintura. L’exposició es va poder veure a Santpedor, a Berga o a Manresa. Mostrava una experiència transmesa a través de l’art. L’impacte emocional entre els visitants va ser tan profund que, finalment, després que alguns ho suggerissin, l’exposició ha acabat convertida en llibre.
                El resultat (Pintar, camí de vida, 2016) és un producte deliciós. A banda de la qualitat de l’enquadernació, del disseny i del paper, en aquest llibre hi trobem una col·lecció de pintures abstractes –la majoria acrílics, alguna aquarel·la i anilines—, on els colors expressen tantes coses com les formes, i textos, que repassen, amb una força corprenedora, amb un codi molt particular, tot el procés de la malaltia, els daltabaixos emocionals, i la presència permanent i imprescindible d’aquells que sempre hi són.
                Pintar, camí de vida és alguna cosa més que un llibre. És una experiència. Al darrere de cada pintura, i de cada text, hi ha veritat i sensibilitat, hi ha sinceritat i honestedat, que és tot el que li podem demanar a una manifestació artística. Allò que va néixer com una forma de diàleg amb la pròpia malaltia –amb el maleït “tumoret”— acaba esdevenint una experiència que, amb esforç i generositat, l’autora ha decidit compartir amb nosaltres. No podem fer altra cosa que donar-li les gràcies.

(Article publicat al diari Regió7 el dia 7 de març de 2017)

dilluns, 6 de març de 2017

WICCA

L’Agustí Franch acaba de publicar una novel·la, Wicca, a l’editorial andorrana Mesclant. Franch (manresà, santpedorenc i, des de fa uns anys, andorrà sense passaport) és un escriptor del tot imprevisible: un home orquestra de les lletres que sovint s’amaga, discretament, darrere d’un somriure murri, com si no acabés de ser responsable del que escriu, com si es tractés d’un infant entremaliat que, dissimuladament, tira la pedra i amaga la mà. Si, fa un temps, m’haguessin demanat quines característiques defineixen la seva prosa hauria destacat l’humor autèntic de les trames i l’agilitat hilarant dels diàlegs esmolats. Poc m’havia de pensar, en canvi, quan em va caure a les mans aquest seu darrer artefacte literari, que acabava de parir una novel·la llarga, d’argument enredat, que busca més sorprendre que fer riure, una història de bruixes i misteris, d’assassinats i enganys, hipnòtica i travada amb tots els girs argumentals que el gènere demana.


Parlar d’una novel·la on el pes recau, bàsicament, en l’habilitat de crear una teranyina que enganxa el lector, és complicat, perquè t’impedeix dir gran cosa de les aventures que viu el Jaume, el protagonista, un xicot cec que descobrirà un passat familiar misteriós, un passat que, quan al principi de la història se li mor l’avi, poc s’imagina, i on els “wicca”, practicants d’una mena de religió neopagana, propera a la bruixeria, que es va posar de moda als anys 50, tenen també el seu protagonisme. Franch va confessar, el dia que va presentar el llibre a Manresa, que havia decidit d’escriure aquesta història després d’haver llegit El codi Da Vinci i plantejar-se si ell era capaç de construir una història trepidant, una trama angoixant i terrorífica, que atrapés el lector, com la de Dan Brown. Aquesta és l’ambició de Wicca i l’Agustí Franch se’n surt prou bé.

Wicca és una novel·la per deixar-se portar, per passar l’estona, per abandonar-se a una trama lineal –amb alguns flashbacks ben repartits— plena de moments sorprenents. No té més pretensions. I no li’n calen. Si el món anglosaxó ven milions de llibres amb històries similars, per què no ho podem provar també en català?

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de març de 2017)

dilluns, 27 de febrer de 2017

Mentides que no enganyen

                 Un dels llibres que recollia els articles que Quim Monzó publicava –i encara publica— a La Vanguardia es titula Tot és mentida (Quaderns Crema, 2000). La ironia és un tret característic dels textos de Monzó i és curiós que posi aquest títol, Tot és mentida, a un dels seus llibres que no és un recull de relats, que, en principi, és on hi hauria d’haver més ficció, és a dir, més mentida.


                La línia que separa la realitat de la ficció sempre m’ha fascinat i, amb el temps, he arribat a la conclusió que no té res a veure amb la línia que separa la veritat de la mentida. Dit d’una altra manera: allò que percebem com a real pot ser mentida i, d’altra banda, a través de la ficció es poden dir grans veritats. Només cal que ens adonem de com, tot sovint, ens venen les notícies alguns mitjans de comunicació. Recordeu, per exemple, com han cobert les manifestacions de l’onze de setembre alguns mitjans espanyols els darrers anys? Moltes vegades, doncs, no hi ha res més fals que allò que ens volen fer passar com a real. A cada cantonada ens donen gat per llebre, o garsa per perdiu. Cal anar molt alerta. Contrastar. I, així i tot, ens entabanen cada dos per tres. Qui no ens enganya mai, en canvi, és la ficció literària. Els contes i les novel·les parteixen de la base que tot allò que expliquen és mentida, però si estan ben escrits, de forma honesta i sincera, si persegueixen retratar un pessic de la naturalesa humana (que és el que tota bona ficció literària hauria de perseguir), i se’n surten, per més que expliquin històries que no són ni han estat mai reals, allò que tenen de veritat, allò que mostren de nosaltres mateixos, és més autèntic que no pas el que llegim cada dia en molts diaris, escoltem a la ràdio o veiem per televisió.
                És per això que considero una bajanada aquella afirmació que s’ha repetit fins a l’avorriment i que diu que “la realitat supera la ficció”. És cert que tot sovint la ficció parteix de la realitat, de la mateixa manera que la realitat de vegades vol imitar la ficció. És, però, només a través de la ficció literària que molts escriptors han trobat la forma de dir grans veritats. Si, per exemple, Joaquim Amat-Piniella hagués escrit un llibre de memòries, en comptes de la impressionant novel·la K.L.Reich, per difondre la seva experiència en un camp d’extermini nazi, el seu missatge (i el que té de veritat) hauria tingut molta menys força. Així mateix, podem trobar més veritats sobre l’amor si llegim Anna Karénina que no pas en deu mil programes de televisió on apareixen testimonis “reals” airejant les seves intimitats sentimentals.
                Els qui ens volen transmetre la realitat sovint ens enganyen. Les grans obres literàries, en canvi, aquelles que estan carregades de veritats universals, no ens enganyen mai.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 26 de febrer de 2017)

divendres, 17 de febrer de 2017

Tant sí com no!

            És com una plaga. De sobte, una paraula o una expressió forana (sovint, del castellà) comença a utilitzar-se en català i, en quatre dies, el seu ús passa a ser general, com si sempre hagués format part de la nostra llengua i les generacions més joves, en molt poc temps, l’acaben percebent com a genuïna. És el que està passant (o potser ja ha passat) amb l’expressió “sí o sí” per indicar que alguna cosa s’ha de fer tant si ens agrada com si no, que no hi ha alternativa. Aquesta expressió, que mai no havien dit els nostres avis, se sent ara cada dia i per tot arreu. I no tan sols al carrer, sinó en els discursos dels polítics (de tots els partits), a les tertúlies radiofòniques, a la televisió... L’hem llegit en la portada d’algun diari. La diu tothom: gent gran i gent jove, persones d’ideologia oposada, universitaris i analfabets... La cosa no seria greu si no fos que en català existeixen diverses expressions genuïnes que volen dir exactament el mateix i que fins fa poc eren d’ús ben normal: “peti qui peti”, “de totes totes” o, sobretot, “tant sí com no”. La cosa no seria greu, tampoc, si no fos que passa una cosa molt semblant amb una gran quantitat de paraules, expressions o trets sintàctics. I la cosa, finalment, tampoc no seria tan greu si no fos que la major part d’aquestes interferències procedeixen de la llengua poderosa amb la qual el català conviu en una situació que, malgrat tots els esforços, continua sent de clara minorització.


            La substitució d’una llengua per una altra (i, d’exemples, la història en va plena) no es produeix d’avui per demà. Durant un temps, les dues llengües en contacte (una de les quals, tard o d’hora, acabarà per substituir l’altra) conviuen al carrer. I en aquest període de convivència (que pot ser d’uns quants anys o d’uns quants segles) la llengua que finalment s’acabarà imposant va interferint en l’altra, més feble i influenciable, amb paraules, expressions i trets sintàctics o fonètics que les van acostant a poc a poc, fins que, arribat un punt, la llengua feble acaba convertida en un dialecte de la llengua forta, que s’acaba imposant –amb més o menys subtilesa— entre els parlants.
            Per tant, que en català esdevingui general l’ús d’expressions com “sí o sí”; que alguna cosa deixi de fer “olor de mandarina” i, cada vegada més, faci “olor a mandarina” o, directament, “olori a mandarina”; que desapareguin alguns pronoms febles en frases com “ja tinc prou” o “no hi ha cap”; o que hi hagi cada cop més parlants que, en comptes de “caure”, “es caiguin”... que tot això sigui cada dia més corrent no és un bon símptoma per a la salut del català.

I encara hi ha qui té el cinisme d’afirmar que s’han de protegir altres llengües, a casa nostra, per assegurar-ne la supervivència?

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 12 de febrer de 2017, i també al Pou Digital)

dilluns, 13 de febrer de 2017

Veritat i ficció

                Si hi ha un fil conductor que entrellaça els relats de Mística conilla (Edicions de 1984), el darrer recull del vigatà Jordi Lara ( a qui vam descobrir fa alguns anys amb un altre recull de relats que, en aquell cas, podia llegir-se com una novel·la gens carrinclona sobre el món de la sardana: la soprenent Una màquina d’espavilar ocells de nit, 2008), és la reivindicació que fan de la importància de la ficció. L’autor ho va repetir diverses vegades durant la presentació del llibre que, davant d’un públic més interessat que nombrós (un altre dia podem parlar de qui acut, i qui no, a les presentacions de llibres a Manresa), va fer el passat 11 de gener a la sala d’actes del Centre Cultural del Casino: la ficció és necessària, no podríem viure sense les històries que llegim o que ens expliquen, sense les pel·lícules que anem a veure al cinema o sense els somnis que genera el nostre propi cervell.


                Un nen que descobreix la poesia de la mà del mateix Verdaguer infant, una reflexió sobre la identitat individual i col·lectiva, el suïcidi d’una directora de cinema russa després d’haver creat una obra definitiva que planteja la ficció dels somnis, un home gran que deixa la dona per una fada amb l’objectiu de fugir d’una realitat massa dolorosa, un acomodador que explica una pel·lícula a Jorge Luís Borges, i una trobada d’exalumnes que comença i acaba reivindicant la força de la ficció llegendària. Amb frase esmolada, ús intel·ligent de la ironia, riquesa lingüística que en cap cas resulta embafadora, lirisme intens i personatges complexos, Jordi Lara crea un univers que, tot i recordar sovint l’autoficció, s’aparta de la realitat per, al capdavall, explorar grans veritats universals com el sentit de l’existència o la necessitat humana de fugir, trobar un refugi on evadir-se. Un refugi que, sovint, trobem en la ficció (el cinema, el somni, les llegendes rurals o urbanes...), la qual, en el fons, pot ser la millor manera d’expressar veritats. Potser la “mística conilla” del títol és això: aquella veritat que es troba a mig camí entre la realitat i la ficció, i que es manifesta, sobretot, a través de la creació artística.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de febrer de 2017)

diumenge, 5 de febrer de 2017

Bèsties humanes

                Ho ha tornat a fer. Joan Jordi Miralles ens ha tornat a sorprendre. Cada cop que publica un nou text, l’enfant terrible de les lletres manresanes (i un dels autors més interessants de la narrativa catalana actual) ens deixa amb la boca oberta. Ja fa gairebé quinze anys que va sacsejar les entranyes dels lectors amb L’Altíssim i, des de llavors, a través de les seves novel·les (L’úter de la balena, Una dona meravellosa) i obres de teatre (Això és Àustria, Els nens feliços), ha anat construint i oferint una obra coherent i insubornable, caracteritzada per un estil vigorós (imatges insòlites, vocabulari ric...), uns personatges extremats (obsessius, torbadors, insatisfets, desconcertats, perplexos... que de vegades són un bon mitjà per transgredir la correcció política) i unes històries d’ambició universal.


                L’estiu passat, Joan Jordi Miralles va guanyar el prestigiós Premi Marian Vayreda amb La intimitat de les bèsties, un recull de set relats llargs que acaba de sortir publicat per Empúries. Com els Animals tristos (2002), de Jordi Puntí, que també dedica el títol a la condició salvatge de la naturalesa humana, els personatges angoixats, afligits i perplexos d’aquests relats centren la major part de l’atenció. Com en els relats de Raymond Carver, si bé sempre hi ha algun element torbador que atrapa l’interès del lector, les històries flueixen fins a extingir-se sense grans escarafalls. Es tracta d’un llibre escrit amb un llenguatge nítid i sense estridències, que fa de molt bon llegir; un estil ple de diàlegs tallants i precisos i imatges d’una gran plasticitat; uns personatges que deambulen per un món que els és estrany; i un to que de vegades s’acosta al lirisme intimista i evita el plantejament hiperbòlic que havíem conegut en altres obres de l’autor.
La intimitat de les bèsties arrenca amb Insular, que explica un curt viatge a Eivissa protagonitzat per una parella, la Maria i el Daniel, que alterna moments de ràbia, de tendresa i d’angoixa, amb un final que ens deixa garratibats.  Segueix Venació, un relat de caçadors que parla de “l’home, la natura, les bèsties” i que es tanca amb una imatge corprenedora. Cims és una història sobre la nostàlgia i el desànim. Erupció recupera, en alguns passatges, el to irreverent, la sexualitat i la violència explícites que ens recorden Una dona meravellosa i, sobretot, L’Altíssim, per acabar conduint el xicot protagonista cap a un final ple d’humanitat. Exorcisme presenta, d’entrada, una mare malalta i despòtica davant d’una filla abnegada i servil, per anar-nos mostrant, a mesura que avança el relat, els tons grisos d’un i altre personatge. Rauxa, escrit com una torrentada, parla de la gelosia i com de complicades poden ser les relacions. I, finalment, Amants, se centra en la conversa entre dos rivals  per abordar el tema de l’amor amb una gran tendresa.

Miralles, doncs, ofereix una petita col·lecció de retrats d’alguns dels plecs recòndits de la naturalesa contradictòria i complexa de les bèsties que som els humans. En parla sense caure en el recurs fàcil de la pirotècnia sentimental, deixant de banda el nihilisme i m’ha semblat que, fins i tot, amb un pessic d’esperança cap a les bondats de la raça humana.

(Article publicat al diari Regió7, el dia 4 de febrer de 2017)

dilluns, 30 de gener de 2017

Mística conilla

                Vaig descobrir la prosa vigorosa de Jordi Lara fa vuit o nou anys, quan va publicar Una màquina d’espavilar ocells de nit (Edicions de 1984), un recull de narracions interrelacionades on desafia l’obsessió cosmopolita i multicultural (producte d’un progressisme mal entès i acomplexat, que parteix d’una evident falta d’amor propi) amb set relats que giren al voltant del món de la sardana (reinterpretant-lo, des de la modernitat), escrits amb un llenguatge sòlid i una consistència narrativa sorprenent.


                A Mística conilla, publicat el novembre passat a Edicions de 1984, Lara ofereix sis relats de mida mitjana, entre 20 i 50 pàgines, que sobrepassen les limitacions d’aprofundiment del relat breu i ratllen la complexitat de la novel·la. El primer, Lo matí de ma infantesa, recrea l’aventura d’un infant que (desafiant la lògica temporal) descobreix la poesia quan passa una tarda ni més ni menys que amb Jacint Verdaguer, també infant. Zapatos de boscal és una història intel·ligent sobre la identitat, una reflexió sobre el país i sobre un mateix, i mostra el procés sobiranista des d’una òptica literària insòlita. Dasha Biryuk parteix del suïcidi d’una directora de cinema russa just després d’estrenar, en un festival coreà, una pel·lícula artísticament ambiciosa, “tan definitiva que torni redundant tot l’art posterior”, i planteja qüestions pròximes a la postmodernitat, com el paper de l’artista en la creació. El narrador d’Un conte de fades (en primera persona, com quasi tota la resta) es retroba amb un oncle que acaba d’abandonar la dona per una dona d’aigua, i, al capdavall, descobreix que tant ell com l’oncle necessiten fer net dels fantasmes del passat. Scherzo per a bandoneó és un divertimento metaliterari que recrea una hipotètica anada al cinema de Jorge Luís Borges, ja cec, i la trobada amb l’acomodador que li explica la pel·lícula. Finalment, el relat que dóna títol al llibre, Mística conilla, parteix d’un plantejament costumista (una trobada d’exalumnes, “una tragicomèdia de nens grans lluitant a crits en el xivarri d’un restaurant per a grups, per demostrar als altres, i sobretot a si mateixos, que els ha anat prou bé la vida”), per oferir una visió desencantada i cínica del pas dels anys i acabar fent una reivindicació que, al capdavall, és present a tot el llibre: la importància de la ficció.
                Tot i que es tracta de sis contes totalment independents, per les pàgines de Mística conilla hi planen algunes constants que donen unitat al conjunt: la necessitat d’evadir-se (tornant al paradís de la infantesa, o bé vivint a dins d’una llegenda –rural o urbana—, o a través dels somnis), la pèrdua de la innocència o el llindar (no sempre fàcil de descobrir) entre la realitat i la ficció.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 29 de gener de 2017)

dissabte, 21 de gener de 2017

Sóc un ingenu

                Un ingenu, segons el diccionari de l’IEC és, en primer lloc, aquell que ha nascut lliure, i també (i aquesta és potser l’accepció que més s’adequaria a l’ús que habitualment fem d’aquesta paraula) el qui actua amb una franquesa innocent, sense dissimulació.
                És curiós el fet que, en general, utilitzem el qualificatiu “ingenu” revestint-lo d’una pàtina més o menys negativa, com si fos un defecte propi d’aquells que no saben anar per la vida, que no saben moure’s per la jungla que és el món, on només sobreviuen els maliciosos, els qui s’aprofiten de la candidesa dels altres, els qui manipulen per aconseguir el que els interessa. El diccionari de sinònims hi associa adjectius com ara “innocent”, “crèdul”, “confiat” o “infantil”... però també “bo” i “sincer”.
                Sempre m’he sentit un ingenu, i molts dels meus amics us podrien corroborar que no és una percepció causada per alguna variant massoquista de la falsa modèstia, sinó que respon a una realitat que em defineix d’una manera força aproximada. És molt fàcil prendre’m el pèl i em costa molt prendre’l als altres. Sóc, doncs, un ingenu. Ni m’agrada, ni en renego. Però no em conformo amb les connotacions bàsicament negatives que s’associen a la ingenuïtat. Com que no puc deixar de ser-ho, o que se m’hi consideri –i no us penseu que no m’agradaria, de vegades, el que passa és que, a diferència dels maliciosos, als ingenus ens costa molt que no ens detectin de seguida—, vull veure-hi el costat positiu.



Sigui per aquest esperit infantil que aporta la ingenuïtat, o perquè és fàcil fer-nos combregar amb rodes de molí, o perquè les persones de seguida ens mereixen confiança... el cas és que empatitzem fàcilment amb els altres, ens identifiquem de seguida amb el proïsme i això, al meu parer, ens aguditza la sensibilitat. Sostinc, doncs, que els ingenus acostumem a ser força sensibles. I aquest fet ens predisposa per al conreu de les arts. Perquè un artista ha de tenir sensibilitat. Això no vol dir que, invariablement, els bons artistes hagin de ser o de mostrar-se ingenus. Res més lluny d’aquest qualificatiu que l’obra d’alguns creadors importants. Però sí que estic convençut que hi ha hagut grans artistes que s’han deixat portar per la ingenuïtat i això els ha conduït a obres d’una coherència i una sensibilitat exquisides. Nietzsche considerava “artistes ingenus” aquells que no són capaços de crear móns reals, sinó tan sols de reflectir certs aspectes de la realitat; els qui parlen de l’horror de l’existència amb un embolcall agradable, que és potser la manera menys ingènua d’abordar temes tràgics, perquè, com ja creien els grecs, al capdavall, l’art, a través de la bellesa, és una de les poques maneres de fer suportable la vida a la terra.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 15 de gener de 2017, i també al Pou Digital)

dijous, 12 de gener de 2017

Infantesa i literatura

                Les quatre obres finalistes del Premi Joaquim Amat-Piniella d’enguany tenen un denominador comú: totes evoquen el món de la infantesa i expliquen com un nen perd la innocència i es fa gran. Tres d’aquestes obres, a més, són textos autobiogràfics i, per tant, l’evocació del passat i la recreació del món infantil hi són explicats en primera persona.


                Les fantasies del nàufrag (Bromera, 2015), de Pep Albanell, Primer paisatge (Gregal, 2016), d’Isidre Grau, i Ha nevat sobre Yesterday (Proa, 2016), de Gabriel Janer Manila, són relats d’escriptors destacats que han superat la setantena d’anys, pertanyents a aquella generació d’escriptors que, nascuts poc després de la Guerra Civil i formats durant el franquisme, van recuperar la literatura catalana a partir dels anys seixanta i, sobretot, dels setanta. Albanell se centra en el descobriment de la literatura com un element imprescindible en el seu desvetllament vital. Grau recrea, amb una forta dosi de lirisme, els escenaris, les figures i els moments que recorda de la seva infantesa a Cerdanyola del Vallès, com si es tractés d’una col·lecció de postals i fotografies antigues. Janer Manila recupera l’univers de la seva infantesa i joventut, fins que va començar a fer de mestre, a través de gairebé quatre-centes pàgines on el protagonisme és tant o més d’aquells a qui va conèixer com del propi autor i la seva experiència viscuda. És curiós observar com el paradís de la infantesa, malgrat haver estat ple de penalitats, misèria, persecucions... no deixa de ser un refugi al qual molts escriptors tornen quan enfilen l’últim tram de la vida. El cas del quart finalista –La sega (Proa, 2015), de Martí Domínguez— és diferent. Aquí la infantesa perduda no és la de l’autor, sinó la del protagonista de ficció, en Goriet, fill petit d’una família de camperols valencians que, en plena postguerra, ajudaven (mig per por i mig per convicció) els maquis, que veu com el seu paradís és esmicolat per la por, el silenci i la tragèdia de la mort violenta.
                Albanell, Grau, Janer Manila i Domínguez han escrit quatre textos de primera qualitat, un dels quals acabarà per convertir-se, al febrer, en el dissetè guanyador del Premi Joaquim Amat-Piniella.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el primer número de l'any 2017)

dimarts, 10 de gener de 2017

@KRLS

Avui fa un any que Carles Puigdemont és president de la Generalitat. L'últim dia de l'any, al suplement Lectura, del diari Segre, que repassava els esdeveniments i els personatges del 2016, hi publicava, en comptes de l'article habitual, un breu retrat del president que reprodueixo a continuació.


                El president Puigdemont va irrompre a la primera línia de la política catalana per sorpresa i per la porta gran, d’alcalde de Girona a President de la Generalitat d’un dia per l’altre, en l’últim sospir d’una negociació que ja tothom donava per perduda. Els uns valoren el seu tarannà discret i d’altres abominen de la seva tofa inversemblant; a molts els va sorprendre el seu bagatge humanístic quan, en ser investit i prendre possessió del càrrec, va citar Gaziel i Pairolí, i molts el situen lluny de la solidesa com a líder i del perfil d’estadista del seu predecessor. La seva durada al capdavant de la primera institució del país és, però, una incògnita: hi ha qui li augura un fracàs imminent, qui el veu com un president de transició i qui ja el voldria com a president d’una futura República Catalana que, arribat el moment, qui sap si proclamaria a través d’una piulada a Twitter.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, l'últim dia de l'any 2016)

diumenge, 8 de gener de 2017

La resposta intel·ligent

Aquest dimecres, 11 de gener, presentem el recull Mística conilla (Ed. de 1984), de Jordi Lara. Un llibre excepcional del qual ja penjaré algun comentari en aquest bloc més endavant.
De moment, recuperem l'article publicat fa exactament vuit anys al diari Regió7, arran de la presentació que vam fer de l'anterior llibre de Jordi Lara, Una màquina d'espavilar ocells de nit (Ed. de 1984, 2008).



                Molts catalans som víctimes d’un autodestructiu complex d’inferioritat, un impuls inconscient que ens fa renegar d’alguns trets essencials de la nostra cultura a favor dels sempre virtuosos valors basats en el cosmopolitisme, la multiculturalitat i la modernor. Per això molts costums i festes tradicionals han caigut en l’oblit, víctimes d’aquesta actitud promoguda, sobretot, per un progressisme mal entès que, en el fons, pateix d’una greu falta d’amor propi. És l’actitud que ens fa menysprear els vins autòctons i, a la vegada, reivindicar un boicot a productes israelians, l’actitud d’arrufar el nas davant tot allò que faci tuf de barretina mentre degustem goludament kebabs en algun local del Raval barceloní.
                Proveu, si no, d’afegir-vos a una conversa entre aquests messies de la multiculturalitat i introduir-hi, per reivindicar-ne la recuperació social, el tema de la sardana. De segur que sortiran a col·lació conceptes com carrincló, ridícul o xaró, i us tindran per un abominable agent de la dreta nacionalista o per un estúpid provincià que només se sap mirar el melic. El que fa modern, com tots sabem, és assistir embadalit a concerts d’allò que se’n diu “músiques del món”, com si hi hagués músiques d’altres planetes!
                Per això, en aquest context, cal agrair tant un llibre com el de Jordi Lara (Vic, 1968), Una màquina d’espavilar ocells de nit (Edicions de 1984), que dijous vinent, dia quinze de gener [de 2009], es presenta a la sala d’actes del Centre Cultural del Casino de Manresa, per iniciativa d’Òmnium Bages.
                Jordi Lara és conegut dins el món de la música i la dansa d’arrel tradicional com a conductor de programes de ràdio i televisió. El que caracteritza tots els projectes que du a terme aquest autor vigatà és la seva visió natural i desacomplexada de l’entorn musical i dansaire de les audicions sardanístiques, amb l’objectiu de modernitzar-ne la imatge pública. De fet, Lara ha estat una de les veus més revulsives i imaginatives de la música i la dansa catalanes d’arrel.
                Una màquina d’espavilar ocells de nit (divertida i anecdòtica definició de cobla) és un llibre tan ben escrit com difícil de classificar. Lara hi fa un homenatge als anònims músics de cobla i als grans compositors com Juli Garreta i Pep Ventura, i ho fa movent-se entre la novel·la i el recull de contes, entre el llibre de memòries i l’assaig artístic sobre temes sardanístics. El fil conductor dels set (o vuit) relats autobiogràfics i interrelacionats que componen el llibre és el món de la sardana, retratat des d’un punt de vista fresc, que no renega del folklorisme, però que el transcendeix amb una prosa realment potent que ens fa afirmar, sense embuts, que es tracta de literatura de primera divisió.
                El llibre i la feina de Jordi Lara en la difusió de la sardana són una resposta intel·ligent (i artísticament reeixida) als detractors d’aquesta música, una resposta destinada a “sufocar les arrufades de nas dels provincians cosmopolites, faixon-victims, gregaris de la cultura de consum, alternatius d’aparador, interculturals de festival, espanyolistes disfressats de ciutadans del món, melòmans traumatitzats per tantes cobles desafinades i alguns intel·lectuals d’esquerres, una mica esnobs i sectaris, que detesten el fet social de la sardana i la irrefutable veritat artística de la cobla perquè la consideren patrimoni de la dreta folklòrica i possibilista”.

(Article publicat al diari Regió7, el dia 10 de gener de 2008)