dilluns, 23 d’octubre de 2017

Han tornat

                Quaranta anys enrere, a molts pobles catalans hi havia una caserna de la Guàrdia Civil. A Alpicat, no. Això no vol dir que no comptéssim amb els inestimables serveis que oferien a la comunitat aquells que asseguren tenir l’honor com a “principal divisa”. Depeníem de la caserna que hi havia a Rosselló. Tot i així, sovint es passejaven, amb el cotxe i en parella, pels camins del terme alpicatí o pels carrers del poble. La canalla ens miràvem aquells homes uniformats, sovint malcarats i parlant sempre en castellà, amb una barreja de respecte i temor. Els padrins i els pares ens havien transmès, potser sense raonar-ho amb claredat, que valia més no fer-los enfadar. En aquella època, jo era un marrec temorós i no sabia, per exemple, que el cos de la Guàrdia Civil no era ben bé un cos policial, sinó un institut armat de naturalesa militar, i que durant el franquisme la seva presència als pobles més petits tenia, entre d’altres, la finalitat de controlar la població per part del règim. Des dels primers anys seixanta, la Benemèrita es va ocupar de la gestió i vigilància del trànsit, abans que el desplegament dels Mossos d’Esquadra se’n fes càrrec i els arraconés. Els nostres primers anys com a conductors, doncs, els vam haver de fer sota la supervisió d’uns policies que actuaven de forma arbitrària especialment quan descobrien (pels idenficadors que duies a l’exterior del vehicle, o per la teva llengua quan te’ls adreçaves) les fílies catalanistes del conductor. Em van aturar un parell de cops. El primer, em volien encolomar una multa de velocitat en un lloc per on no havia passat. Vaig haver de reclamar i, naturalment, la sanció no va arribar mai, perquè la foto que pretenien haver-me fet era impossible que existís. La segona, un dissabte a la nit, em van aturar, prop de Torrefarrera, i em van avisar que no es podien dur adhesius al vehicle (hi duia una enganxina on es llegia CAT) i, quan els vaig demanar si n’hi havia algun de permés, em van dir que només es podia portar l’E d’Espanya amb fons blanc.


                Crèiem, de bona fe, que la Guàrdia Civil havia passat a ser un cos residual, a casa nostra, una presència gairebé anecdòtica. No he parlat amb un Guàrdia Civil en els últims vint-i-cinc anys. Però la realitat ens fa tocar de peus a terra, i ens ha plantat davant dels morros el retorn del cos (animats amb el crit de “A por ellos!”) en forma de càrregues brutals contra població que defensa el seu vot de forma pacífica.
Els nostres pares van créixer, doncs, amb l’alè de la Benemèrita al clatell. I nosaltres, els seus fills i els seus nets, ja gairebé l’havíem oblidat quan, de cop i volta, hem tornat a sentir aquest alè terrorífic i alguns, fins i tot, la violència ferotge i injustificable que el segueix.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 22 d'octubre de 2017)

dilluns, 9 d’octubre de 2017

Supremacia (també) lingüística

                A principis de juny, els alumnes d’un grup de l’institut lleidatà Gili i Gaya van plantar el seu professor de filosofia després que aquest afirmés, a classe, que l’homosexualitat és antinatural. Al juliol, com a resposta a una carta on diversos exdocents lamentaven el “linxament mediàtic” a què s’havia sotmès el professor, un sindicat d’estudiants (SEPC) feia públic un vídeo on es pot veure el professor, just després de l’incident, parlant amb alguns alumnes al passadís de l’institut i reafirmant-se, amb un to tan educat com condescendent, en les seves idees homòfobes.
                Em voldria centrar en aquest vídeo, perquè crec que en podem extreure algunes lliçons, i no pas de filosofia, sinó més aviat de sociolingüística. Tota la conversa, que dura uns sis minuts, es desenvolupa en castellà. Cal deduir, doncs, que, tot i ser el català la llengua normalment emprada com a vehicular en l’ensenyament públic a Catalunya, algunes classes (amb l’empara del TC i del TSJC) es fan en castellà, tant al Gili i Gaya com és pràctica habitual en bona part dels centres catalans. Els nois i les noies que intervenen en la interacció verbal amb el professor utilitzen, a més, un castellà impecable, i això que juraria (per algun comentari que se sent de fons) que són catalanoparlants.


                El vídeo, doncs, desmunta en pocs minuts la majoria dels tòpics exhibits i proclamats a tort i a dret pels qui, des del cinisme, abominen de la immersió lingüística i s’exclamen per la suposada situació de discriminació i persecució que viu el castellà a casa nostra. El vídeo és una demostració de fins a quin punt els nois i noies catalans acaben l’etapa d’ensenyament obligatori amb un domini absolut del castellà. ¿Podríem dir el mateix, en un altre sentit? ¿Podríem afirmar, ara mateix, que tots els alumnes de l’institut on van els nostres fills acaben la secundària dominant el català?

                De tant en tant, les xarxes socials bullen amb algun comentari que (des de la supremacia conscient o inconscient) vol posar en evidència la suposada mala educació dels catalanoparlants, que ens encaparrem a mantenir-nos en la nostra llengua, amb la voluntat (diuen) que no ens entenguin. En el cas del Gili i Gaya, tot i que el professor segur que entén perfectament el català, els alumnes canvien de llengua per adreçar-s’hi, i aquesta és una pràctica habitual entre els catalanoparlants. Una pràctica que, lluny de mostrar bona educació, el que demostra és una submissió i un acomplexament ancestrals davant la llengua poderosa. Els alumnes, convençuts que tenen la raó, parlen al professor amb un cert to de superioritat moral, però en cap cas es plantegen de fer-ho en la llengua que utilitzen normalment, perquè la superioritat, en aquest cas, està molt clar de quina llengua és.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 8 d'octubre de 2017)

diumenge, 24 de setembre de 2017

Saviesa popular

Després de molt de temps regits pel tarannà de no gosar fer-nos mai un pet pudent, conformats amb aquella sentència que assegura que qui no pot segar, espigola; després d’anys d’anar fent la puta i la Ramoneta i d’acontentar-nos amb la consigna del peix al cove, vam adonar-nos que qui no adoba la gotera ha d’adobar la casa entera, perquè les promeses són com una veta, que dura fins que no peta. Vam prendre consciència que hi ha qui et dona una aglà per fer-te cagar un roure i, sabent que no hi ha roses sense espines, amb un ull al plat i un altre al gat, vam acabar amb el convenciment que de vegades cal tirar pel dret, que quan el vent passa per la flauta és l’hora de fer anar els dits, que qui vulgui peix ha de mullar-se el cul i si la muntanya no va a Mahoma, Mahoma ha d’anar a la muntanya. Al capdavall, aquells que són curts de mires, incapaços d’adonar-se que de lluny, es veu la vila, i de prop, la gent, ens han convençut que per molt que bufi el vent, no s’apaguen les estrelles. Hem comprovat que la llengua no té ossos, però en trenca de molt grossos i molts hem optat per dir que del teu diner, tu el caixer.


Ens van prometre que amb temps i palla, maduren les nespres; volien que quedéssim contents tot repetint-nos que, del que tenim, no ens falta res. Però al cap de més dies que llonganisses vam comprovar –després de moltes promeses, poques ateses— que qui molt s’abaixa, ensenya el cul.
Molts de nosaltres, doncs, hem acabat per pensar, sense reserves, que cada u, a casa seva, cuina i pasta així com vol; que més val cabana buida que casa plena de llops; que val més, i de bon tros, un bon veí que un bon parent. Després de tot, fora d’aquí ningú no dubta que qui té la paella pel mànec, fa anar l’oli allà on vol, i que val més ser amo de poc que criat de molt, o que és millor ser cap d’arengada que no pas cua de lluç.
Alerta, però, i no diguem blat, fins que no sigui al sac i ben lligat. Gat escaldat, amb aigua tèbia en té prou, i l’experiència ens fa ser com aquell que ha perdut el bou i per tot sent esquelles. No ens enganyem: per l’un guanyar, l’altre ha de perdre. Però no deixarem pas de sembrar per por dels ocells, ni per un nap renunciarem a fer bullir l’olla. Sabem que tota pedra fa paret, que de gotes d’aigua es fan els rius, que de mica en mica s’omple la pica i de gota en gota s’omple la bota, i tothom sap també que preguntar no és errar, que preguntar no és ofendre. Després de tot, qui cau i s’aixeca és tan alt com era.
A la collita es veurà el fesol. Falta un sospir. Serà llavors que, o bé haurem de resignar-nos a continuar dient amén; o podrem dir, amb el cap ben alt, bon vent i barca nova!

Doncs, això... Ja m’heu entès, eh que SÍ?

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 24 de setembre de 2017, a una setmana del referèndum d'autodeterminació de Catalunya)

divendres, 15 de setembre de 2017

Records narrats

La ficció literària, sovint, s’alimenta de records d’un autor que, inevitablement, tiba de la memòria per construir mons inventats. Al capdavall, però, també és inevitable que els records, quan esdevenen matèria literària, esdevinguin en gran mesura una forma de ficció narrativa.
Els últims anys, en el panorama literari català, han proliferat el que en podríem dir memòries de la infantesa, fins a convertir-se gairebé en un subgènere de la narrativa memorialística, que tant pot prendre l’aparença de llibre de memòries, com de novel·la verídica o de recull d’històries. Rafael Nadal (Quan érem feliços), Antoni Pladevall (El dia que vaig fer vuit anys) o Manuel Cuyàs (El nét del pirata) en són mostres variades i destacables. Els autors recreen la seva infantesa, a partir de la qual creen un relat autobiogràfic, honest i verídic, que pot arribar a tenir un gran valor literari.



D’una manera molt personal i amb un llenguatge altament líric, això és el que fa l’artista plàstic i escriptor Xavier Franquesa, barceloní molt vinculat a Berga, en el seu llibre El moll de l’os (L’Albí, 2017). Són tres relats autobiogràfics que, en conjunt, expliquen el procés de fer-se gran que, com sempre, va des de la felicitat dels primers anys fins a la pèrdua de la innocència del protagonista adolescent. Són tres moments de transcendència íntima, evocats amb una prosa que en molts passatges es podria titllar de poètica. Franquesa obre la capsa de les fotografies antigues (de fet, entremig dels relats se’n reprodueixen gairebé una cinquantena) i evoca el que li suggereixen, reprodueix els records (autèntics o ficticis) que li venen al cap a partir de les imatges. Són records d’estius passats a Berga (on la família tenia el xalet), hores de vagareig i trapelleries, amb detallades descripcions del paisatge berguedà, de personatges com el Gitano Boig (entre entranyable i terrorífic), d’escenes quotidianes (com l’arribada de la camioneta del gel), o escenes excepcionals, (com el camió destrossat després d’haver xocat amb el Carrilet). Records d’un temps feliç, turmentant gripaus a la bassa i patint els primers llampecs del desig, a través d’uns ulls que “són un vidre delicat, llis, lluent, i els pensaments hi rellisquen per sobre disfressats de reflexos”.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de setembre de 2017)

dimarts, 12 de setembre de 2017

Amb el referèndum a tocar

                Fins fa deu anys, els catalans que defensaven augmentar l’autogovern eren molts, segurament la majoria, i eren titllats de nacionalistes. Aleshores, però, no érem prou els qui crèiem que la solució passava pel trencament amb un Estat que no ens entenia ni ens entendria i, per tant, l’independentisme era una opció minoritària i es veia gairebé com una excentricitat. Alguns n’érem tant, d’excèntrics, que ens definíem com a independentistes tot defugint l’etiqueta de nacionalistes. Aquests il·lusos ben poc ens pensàvem, aleshores, amb un estatut de mínims aprovat al Parlament de Catalunya i en vies de ser raspallat a Madrid, que al cap de deu anys ja gairebé ningú parlaria dels nacionalistes catalans perquè una bona part d’aquests, així com dels qui renegaven de qualsevol reivindicació identitària, s’haurien convertit en partidaris de la independència.
                En un primer moment molts van dir que era una febrada passatgera, un suflé que es desinflaria en quatre dies, però el nombre dels qui han deixat de confiar en l’encaix de Catalunya dins d’Espanya no ha fet més que augmentar. A uns els mou la pressió fiscal que s’exerceix sobre el país, a uns altres el menyspreu rebut cap a la llengua i la cultura, molts ja estan tips de sentir promeses amanides amb expressions grandiloqüents com plurinacionalitat o federalisme que mai, malgrat les promeses reiterades, no s’han omplert de contingut i encara menys d’intenció... El cas és que ens plantem a la diada del 2017 amb un referèndum d’independència a la cantonada i un setge polític i judicial ferotge i poderós per impedir-lo.


                Una idea (un desig, una il·lusió, una esperança) capaç de reunir centenars de milers de ciutadans cada onze de setembre, ininterrompudament, al llarg de sis o set anys, sense incidències, amb un somriure i un clam unànime, podria ser que fos una idea equivocada, però hauria de ser una idea respectada. I no ho és. Hem fet manifestacions massives, cadenes humanes de cap a cap del territori, senyeres quilomètriques, hem brandats punters i banderoles, ens hem vestit amb samarretes de colors... per demanar una cosa tan legítima com que ens deixin decidir què volem ser, que ens deixin saber cap a on vol anar la majoria. No sé si mai cap altra reivindicació havia tingut, al món, el suport de tanta mobilització i tan multitudinària. Què més hauríem de fer? Després d’una consulta i unes eleccions plebiscitàries que no van acabar de definir, amb la claredat que molts hauríem volgut, la voluntat del poble català i descartada, per tant, una declaració unilateral d’independència, davant la negativa reiterada de permetre un referèndum acordat, quina altra opció tenim a part de participar en una votació vinculant, encara que no compti amb el vistiplau de qui mai no ens el donarà?
                Ahir, a Barcelona, es va viure una vegada més una jornada multitudinària. Enguany, tothom que hi participava ho feia amb un punt més de solemnitat i amb l’esperit festiu de sempre, tot i que enguany la cosa era més seriosa. L’equidistància, aquell espai en què es mantenien els que no es voldrien mullar o només es mullen quan no arrisquen res, ha passat a ser una zona política menys confortable. Tenim el referèndum a tocar i aquells amb qui l’hauríem d’haver acordat estan disposats a tot per impedir-lo i són poderosos. Avui ja deuen moure fitxa.

(Article publicat al diari Regió7, del dia 12 de setembre de 2017)

dilluns, 11 de setembre de 2017

#BuenoPuesMoltBéPuesAdiós

                La lectura de Escrits sobre llengua, el llibre que recull allò que, sobre aquest tema, ha publicat Josep Murgades durant les darreres dècades, m’ha fet retrobar amb un concepte que tenia mig oblidat: “idealització compensatòria”. La idealització compensatòria consisteix a maquillar l’odi (o, sovint, l’autoodi), en aquest cas cap a una llengua, a base de lloances hipòcrites. Es tracta de cantar les excel·lències d’aquesta llengua per, tot seguit, apuntar tot de motius pels quals no s’ha d’usar (si més no, en l’àmbit formal o fora de la intimitat familiar). Us sona? L’activisme anticatalanista, naturalment, ha practicat sovint, i fins als nostres dies, la idealització compensatòria en relació a la llengua catalana: a la qual tothom considera extraordinària fins que arriba el moment de difondre’n l’ús per normalitzar-la. Aleshores fa nosa. És clar, com que una llengua no pot expandir-se si no és en detriment d’una altra (en aquest cas, el castellà), els elogis es converteixen en atacs enverinats cap a l’intent de fer que el català sigui una llengua usada en tots els àmbits. El català (especialment el “de pagès”) és molt maco per explicar rondalles a la canalla, ens diuen, per tot seguit esparverar-se de com podem creure que també ha de servir per explicar física quàntica. O, fins i tot, com podem pretendre que una llengua autonòmica, per més espanyola que sigui, sigui utilitzada fora “de la província” (que és com dir “de la colònia”). I, encara, en el propi territori, com es pot ser tan mal educat de parlar-la davant de qui no l’entén, com ha passat en alguna roda de premsa no fa massa.


                Si busqueu al Google una frase com “el catalán es una lengua maravillosa” us sortiran tot de pàgines on, després de fer aquesta afirmació, es diuen coses com “pues que se hable en su territorio” (Miguel Ángel Revilla), o l’estirabot de l’inefable Tomás Roncero, que, després de dir com n’és de meravellós el català, en una de les seves memorables intervencions en el programa de Josep Pedrerol matisava “pero no para relacionarse con nosotros” (és a dir, amb la “metròpoli”).
                Quan algú diu com n’és de bonica una llengua, hem d’encendre tots els llums d’alerta, perquè darrere d’un tal elogi s’hi acostuma a amagar el verí subtil del qui només la valora com a element decoratiu. Mentre el mantinguem en l’àmbit de la tribu, doncs, el català és considerada una llengua fantàstica, amb totes les virtuts eufòniques i melòdiques hagudes i per haver, però per a les coses importants i, sobretot, per comunicar-se amb la resta del món, es considera una frivolitat, una provocació i una falta de respecte que els catalans ho facin, d’entrada, en una llengua que no sigui la de “todos los españoles”.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 10 de setembre de 2017)

dilluns, 28 d’agost de 2017

Escriure sobre llengua

Els qui fa 30 anys estudiàvem filologia catalana a Lleida (quan la UdL encara depenia de la UB) vam comptar amb un professor que ens tenia enlluernats: Josep Murgades. Exigent, arrauxat, culte, contundent, brillant, entusiasta, eloqüent... Murgades era capaç de fer que t’interessessis per un període de la literatura catalana pel qual els llibres acostumen a passar de puntetes, i per uns autors dels quals ningú no havia sentit a parlar fins aleshores.
                Tot i que professionalment s’ha dedicat a ensenyar literatura i ha estat un dels principals estudiosos del Noucentisme i, especialment, de la figura d’Eugeni d’Ors, Murgades també ha estudiat a fons l’obra i la tasca de Pompeu Fabra i és autor de nombrosos articles i assajos de caràcter sociolingüístic. L’any 1979 va ser un dels redactors del text Una nació sense Estat, un poble sense llengua?, que de seguida va adquirir un gran ressò i va passar a ser conegut com el “manifest” d’Els Marges. Allà, en un moment transcendental, amb la recuperació de poder polític i una consegüent legislació lingüística a l’horitzó, s’hi plantejava la delicada situació social del català i la necessitat d’adoptar mesures contundents si se’n volia aconseguir la plena normalització. A partir d’aleshores, molts dels textos que Murgades ha escrit sobre llengua, especialment durant els anys 80 i 90, han aprofundit en el tema d’aquell “manifest” i, en bona part, han servit per constatar el fracàs d’allò que els signants reclamaven.


                Ara, tots aquests escrits (una part dels quals ja havien estat aplegats l’any 1996 en el volum Llengua i discriminació) han estat recuperats en un llibre, Escrits sobre llengua, aparegut a la col·lecció Argent Viu, de Pagès editors, que dirigeix amb encert la Carme Vidalhuguet. En aquests assajos, Josep Murgades parla, sense embuts ni pèls a la llengua, de conflicte i substitució lingüística, de la importància de la literatura, de subordinació i domini, de colonialisme lingüístic opressiu, de tradició imperial, d’una Constitució espanyola que consagra la supremacia del castellà i d’una Llei de política lingüística que amb prou feines servia per despenalitzar l’ús del català. També hi tracta temes incòmodes, com ara la capacitat de discriminació lingüística necessària per a la integració social d’un idioma, o l’estatus que hauria de tenir la llengua catalana en una hipotètica Catalunya independent.
                Finalment, una constatació inquietant: tot i haver estat escrits fa vint o trenta anys, la majoria de les realitats que (sobre discriminació, minorització o papanatisme polític) denuncien aquests textos continuen tenint, avui, plena vigència. I això, si bé justifica la publicació d’aquest llibre magnífic, hauria de preocupar-nos.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 27 d'agost de 2017)

dimecres, 23 d’agost de 2017

Jocs, guerra, hipocresia

                L’any 1992 Jordi Pujol guanyava unes eleccions per majoria absoluta i el Barça vencia la Sampdoria i s’emportava de Wembley la primera copa d’Europa. Aquell any van morir Joan Fuster i Marlene Dietrich, i va néixer Miley Cirus. Però el 1992 va ser, és i serà recordat, sobretot, com l’any dels Jocs Olímpics de Barcelona, un esdeveniment que va marcar la nostra joventut. Els de la meva generació (aquell any em vaig llicenciar en filologia per la flamant Universitat de Lleida) vam viure envoltats dels valors, sempre positius, que tothom atribueix a l’esperit de l’esport, ens vam enlluernar amb l’esclat del disseny, vam començar a notar les conseqüències de l’allau turística, i vam patir l’inici d’un boom de construcció (i de febre hipotecària) que no es va frenar fins a la crisi encara vigent...
L’any 1992, però, no tot eren flors i violes.
Aquest estiu que els mitjans ens han bombardejat amb el record de l’eufòria olímpica que va viure el país fa just vint-i-cinc anys (del 25 de juliol al 9 d’agost), potser també fora bo recordar que Europa no vivia pas aleshores el millor moment de la seva història, perquè als Balcans (al cor mateix del món civilitzat) es lliurava una guerra cruel que posava en evidència les febleses i les contradiccions humanes i morals d’Occident. Una guerra que va demostrar que la raça humana no havia aprés la lliçó i era capaç de repetir les maldats més atroces imaginables. Una guerra que feia reviure l’horror al bell mig de l’Europa Occidental. I, mentrestant, mentre als Balcans es practicava la neteja ètnica sistemàtica i començava el setge més llarg a una ciutat en la història militar moderna, el món mirava cap a una altra banda, concretament cap a Barcelona, on se celebraven el que havien de ser els millors Jocs de la història olímpica. Mentre als Balcans es cometien massacres, Europa (com avui amb la crisi dels refugiats) no va saber quin paper havia de jugar i les reaccions (ciutadanes, culturals i institucionals) van ser molt tèbies.



Aquest contrast entre l’entusiasme olímpic i la barbàrie de la guerra és el que viu el protagonista de l’última novel·la de Lluís-Anton Baulenas, Amics per sempre (Bromera, 2017). És la història d’un xicot a qui la guerra de Iugoslàvia ha convertit, literalment, en un gos i, de retorn a Barcelona, alienat i aïllat, es mira, estupefacte, com una alegria impostada s’ha instal·lat al rostre dels seus conciutadans davant de la imminència dels jocs. Amb una trama de thriller entre trepidant i psicològic, Amics per sempre parla amb ironia i contundència d’un tipus d’hipocresia (aquella que es basa en la passivitat davant d’una realitat incòmoda) que, al cap de vint-i-cinc anys, ara que ja no som tan joves, es manté vergonyosament intacta.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 13 d'agost de 2017)

divendres, 4 d’agost de 2017

CARAMBOLA (MICRORELAT)

CARAMBOLA

El bat de sol s’esclafa sobre la vinya i el pagès aixeca el càntir per tirar-se coll avall un bon raig d’aigua fresca i mitigar els efectes de la roentor canicular. El que no sap és que el veí, aquell altre pagès que vol comprar-li el tros perquè llinda amb el seu i li fa peça, ha descobert que el fill gran del qui ara beu a galet té problemes econòmics per culpa del joc i que estaria disposat a vendre-ho tot per quatre perres. Per això, fa una estona ha abocat un verí fulminat, que no deixa rastre, a dins del càntir. L’assassí, però, ignora que, just avui, l’hereu ha vingut a la vinya a donar un cop de mà a son pare i fa uns minuts, assedegat per la calor,ha fet també un bon glop d’aigua.

Quan pare i fill siguin morts, la terra passarà a la jove que, ves per on, és amant del veí des de fa anys.



(Microrelat publicat a la revista el Pou de la Gallina, en el número d'estiu de 2017)

dimarts, 1 d’agost de 2017

Parlar d'escriure

                Les circumstàncies que envolten l’escriptura de textos literaris han canviat molt en un parell de dècades. Així, la possibilitat d’escriure amb l’ordinador, a través d’un processador de textos, que permet fer tantes modificacions com calgui sobre la marxa, en comptes de fer-ho a mà o amb una màquina d’escriure és, naturalment, un dels grans avenços en el procés creatiu dels escriptors. Com també és un gran avenç que avui els escriptors puguin rebre una formació específica. És curiós, però, que, malgrat els canvis, continua havent-hi literatura bona, mediocre i dolenta. Els canvis han facilitat la tasca dels qui posen històries, sentiments o idees, negre sobre blanc, però no han millorat (ni empitjorat) la qualitat del resultat final.
                Un altre factor que envolta l’experiència creativa dels autors actuals és la possibilitat, més freqüent que mai, de tenir contacte directe amb els lectors. A través de presentacions, entrevistes, signatures i clubs de lectura, els escriptors intercanvien impressions amb aquells que han llegit (i interpretat) la seva obra. I sovint, en aquest context, apareix també la possibilitat de reflexionar sobre el mateix procés creatiu. Per què escrius? Com vas començar? Com ho fas? Quina disciplina segueixes? Quina formació has tingut? Com es crea un personatge? Com fas els diàlegs? Existeix la inspiració? Quin és el procés de documentació? De què serveixen, els premis? Què cal, per escriure una novel·la, o un poema, o una obra de teatre? Són preguntes que un escriptor ha de saber respondre si pretén interactuar amb els seus lectors. Cada escriptor, però, pot oferir respostes diferents.



És tot just aquesta mena de preguntes les que es responen (sempre des del punt de vista personal de l’autor) en el llibre De què parlo quan parlo d’escriure (Empúries, 2017), del japonès Haruki Murakami, un dels novel·listes més populars del tombant de segle. Amb la seva prosa nítida, el seu estil senzill i l’aparent ingenuïtat que amaga una reflexió sovint profunda, Murakami ofereix una lliçó magistral en la qual fa una anàlisi bastant completa de la professió d’escriure. Assegura, per exemple, que per ser novel·lista no es pot ser gaire intel·ligent (als intel·ligents no els cal donar tantes voltes per transmetre les seves idees), o que cal saber observar els detalls sense jutjar-los... i assegura que tothom pot escriure una novel·la. El que és difícil és continuar-ne escrivint i, sobretot, guanyar-s’hi la vida. És en aquest punt que, segons Murakami, per ser novel·lista cal mostrar una gran capacitat de resistència i, per tant, comptar amb una bona forma física. Com explica a bastament en el seu llibre De què parlo quan parlo de córrer (2011), ell mateix s’entrena cada dia i fa una marató cada any.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 30 de juliol de 2017)

dilluns, 17 de juliol de 2017

Pedrolo

                Fa unes setmanes, amb la companyia sempre gratificant de l’Anna Saez i el David Marín, vaig participar en una taula rodona sobre la vigència i la influència de Manuel de Pedrolo en la novel·la negra catalana actual. L’acte va tenir lloc en un espai deliciós que hi ha al carrer Major de Cervera, l’antiga església de Sant Joan (coneguda també com Sant Joan Degollat, nom més que adient per a parlar de crims i morts violentes).
                Del que vam dir, crec que se’n podrien treure algunes conclusions que, d’altra banda, poden servir també per anar obrint el debat que sorgirà, de forma tan inevitable com imprescindible, durant el 2018, any en què proliferaran els actes per celebrar el centenari de l’escriptor: és vigent, avui, el gruix de l’obra de Pedrolo? Què se n’hauria de recuperar, de forma imminent? Com es pot fer coneguda, aquesta obra, més enllà del Mecanoscrit del segon origen i Joc brut?


                L’obra de Manuel de Pedrolo ha patit l’estigma de la popularitat. Pot semblar una paradoxa, però ha estat així. El que per a molts (fins i tot per a ell mateix, en una altra època) hauria estat un revulsiu, per a Pedrolo, que escrivia en un moment de diglòssia cultural (en què el gruix de lectors llegien en castellà i alguns defensaven que en català només s’hi hauria de crear alta literatura), ha estat un llast. Pedrolo escrivia contracorrent. Algunes de les seves novel·les, com les dues citades, van ser escrites amb voluntat de popularitzar i normalitzar la literatura catalana i, efectivament, han assolit una gran popularitat. Això, però, no impedeix que, fins i tot aquestes, s’inscriguin en un projecte que va molt més enllà de la militància cultural. Pedrolo va escriure un parell de centenars d’obres (narrativa, teatre, poesia, assaig), no tan sols amb l’objectiu de fer una obra pròpia, sinó de construir tota una literatura que algun dia haurà de ser estudiada amb profunditat pel món acadèmic universitari. I és per això que ho va tocar gairebé tot (gèneres, temes, estils, tècniques...), i és per això que, naturalment, la qualitat dels seus llibres no és sempre de primer ordre (en una literatura hi ha de tot), però sí que ho és en molts casos.

                A més, no hem d’oblidar el valor que la tasca literària de Pedrolo va tenir per a les generacions posteriors. Per exemple: sense la seva feina rigorosa (tot i que molt sovint ben poc recompensada) com a autor, editor i traductor de novel·la negra, els autors que a finals dels anys 70 van decidir recuperar el gènere per a un nombrós públic que ja era catalanolector no haurien tingut una base com la que es van trobar, i qui sap si avui, la normalitat amb què parlem dels autors catalans que, de forma especialitzada o esporàdicament, conreen el gènere policíac, seria inexistent.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 16 de juliol de 2017)

dilluns, 10 de juliol de 2017

Escriure i córrer

                Fa uns anys, el novel·lista japonès Haruki Murakami sorprenia els lectors amb un assaig autobiogràfic titulat De què parlo quan parlo de córrer (Empúries, 2012), on repassava com, cap als trenta anys, va sentir la necessitat de fer exercici físic de resistència i com, aquesta necessitat (més o menys lligada a una altra necessitat, la d’escriure novel·les), l’ha portat a córrer una marató cada any i, fins i tot, a participar en diverses triatlons. En aquell assaig, Murakami ja vinculava la bona forma física amb l’ordre mental i espiritual que es necessita per escriure concentrat durant unes quantes hores cada dia.


                Ara, Murakami ha publicat un altre assaig autobiogràfic que, molt eloqüentment, es titula De què parlo quan parlo d’escriure (Empúries, 2017), en el qual (a banda de parlar dels seus inicis, de procediments a l’hora d’escriure, de talent, d’originalitat o de premis literaris) dedica tot un capítol a trencar el mite de l’escriptor dissolut, de vida desordenada, i a destacar com n’és d’important la bona forma física per a qui pretén dedicar-se a la creació literària. Murakami assegura que, almenys en l’escriptura de novel·les, és imprescindible la constància, i que per mantenir aquesta constància cal tenir resistència, i aquesta només s’aconsegueix amb una forma física òptima. Fins i tot avala el seu argument amb un estudi científic segons el qual “l’exercici aeròbic augmenta de manera exponencial el creixement de les neurones de l’hipocamp”, de tal manera que “combinar l’esforç físic i intel·lectual de manera quotidiana proporciona uns beneficis ideals per a la mena de feina creativa que ha de fer un escriptor”.


                No sé si Murakami té raó, però està convençut que, tret que se sigui un geni, quan algú aconsegueix construir una obra dilatada i coherent, és que té cura del seu estat físic (fins i tot Kafka, que va morir jove i malalt, feia una dieta rigorosament vegetariana i exercici físic amb regularitat). Entre nosaltres, alguna cosa n’ha dit l’Empar Moliner, que sovint ofereix una imatge d’intel·lectual desendreçada i caòtica, però que no fa gaire ha publicat De què fuges, qui et persegueix? (Columna, 2017), a partir de la seva afició per córrer.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número d'estiu de 2017)

dilluns, 3 de juliol de 2017

Vells roquers

                Diu el tòpic que els vells roquers no moren mai. Miguel Rios, quan encara no era vell, va titular amb aquesta afirmació una cançó de l’any 1979. Si jutgem a partir de casos com els Rolling Stones, que actuaran a Barcelona al setembre (per enèsima penúltima vegada), o de tants altres mites del rock&roll encara en actiu, potser sí que la frase té alguna cosa de certa. Potser és veritat, doncs, que els vells roquers (intèrprets i públic) no moren mai... però no poden deixar de fer-se vells.
                De jove vaig escoltar molta música, i entre les meves preferències hi havia el rock anglosaxó, des de les propostes més suaus i ensucrades (Boston, Journey, Stix...), fins a les més dures i agosarades (AC/DC, Iron Maiden, Guns’n’Roses...), passant pels clàssics (Beatles, Stones, Deep Purple, Led Zeppelin...), els simfònics o progressius (Pink Floyd, Yes, JethroTull...), els més radicals (Ramones, Sex Pistols...) o els més eclèctics (U2, Queen...).
                La nostàlgia fa que, de tant en tant, quan a les meves emissores de ràdio habituals no fan res que m’interessi (segons quins dies i a segons quines hores sembla que al món només existeixin els esports), acabi recalant en una emissora que es diu Rock FM. Hi posen música a totes les hores del dia. Només rock, especialment dels anys 80 i 90. És, per descomptat, una proposta radiofònica pensada per als de la meva generació, que ja fa temps que vam deixar enrere la joventut, però que ens resistim a fer-nos vells. L’emissora cau en un dels tics propis de la radiofòrmula tradicional (de la qual justament pretenen ser una alternativa) i repeteixen molt algunes cançons que en la seva època van ser grans èxits comercials (punxen fins a l’avorriment els hits de Bon Jovi, per exemple). Però fan que per un moment (mentre la teva filla et mira amb cara d’estar a punt de dir marededeusenyor) tinguis la sensació que no ha passat el temps, que encara ets jove, duus els cabells llargs i vas amb la música a tota castanya a dins del cotxe.


Amb els anuncis, però, que són sempre la millor manera de saber a qui s’adreça un mitjà, arriba un bany de realitat descoratjador: botigues d’ulleres i audiòfons, clíniques on t’operen de cataractes, peticions perquè marquis la casella de l’església en la declaració de la renda, alarmes per a la caseta adossada o la segona residència... Uf! Els vells roquers... i, és clar, també anuncien algun concert de velles glòries encara en actiu, com un de Loquillo a Madrid, amb una cançó de fons, on es va sentint la veu del José María Sanz cantant allò de “No hables de futuro, es una ilusión...”. Sort que quan érem joves vam fer cas d’aquesta consigna, perquè el futur sempre arriba i la joventut, per més que alguns la intentem conjurar, mai no torna.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 2 de juliol de 2017)

dilluns, 19 de juny de 2017

Buscar fantasmes

La novel·la negra en català viu el seu millor moment. Als anys 60, quan Pedrolo (com a editor, traductor i autor) la reivindicava, la narrativa policíaca rebia el menyspreu de les elits culturals, que la tenien per un gènere “menor” i consideraven que en català només s’havien d’escriure obres de “qualitat”. Més endavant, als anys 80, l’intent encapçalat per Jaume Fuster, Andreu Martín i molts altres, va tenir més ressò i va permetre que avui dia, molts autors catalans hagin conreat el gènere i que, fins i tot, alguns s’hi hagin especialitzat.


                En molts casos, com el del mateix Pedrolo, les convencions i els principis de la novel·la negra no són més que una excusa per acabar construint un artefacte literari difícil de classificar. És el cas de Ciutat fantasma (Llibres del Delicte, 2017), la segona novel·la de David Marín. El text, de tot just 140 pàgines, està escrit amb un estil precís, sense filigranes supèrflues però amb una dosi justa de lirisme que, quan convé, contribueix a crear una atmosfera torbadora d’irrealitat. La novel·la de Marín arrenca amb un assassinat (“Aquest matí han matat un home d’un tret al clatell”, diu la primera frase), i el lector sap que, a partir d’aquest moment, si vol saber qui era el mort, qui l’ha matat, per què ho han fet, i quina relació té tot plegat amb el narrador, haurà de continuar llegint. La història, però, de seguida se centra en el narrador protagonista, un mosso d’esquadra que, després de vuit anys de destinació en terres lleidatanes, torna a la Barcelona postolímpica dels anys 90 (que es converteix en un personatge més de la novel·la) i es recorda d’un amic de joventut, al qual no aconsegueix localitzar. La recerca de l’amic acaba per convertir-se en la recerca de la pròpia identitat, que és, al capdavall, el tema de fons que plana al llarg de tota la novel·la, amb constants jocs de miralls i picades d’ullet metaliteràries i interliteràries, on el protagonista pot acabar per confondre’s amb l’escriptor (“Estàs a la pell de tothom. Com un fantasma que recorre la ciutat canviant d’un cos a un altre. Com un escriptor que passa d’un personatge a un altre”), i on el lector atent hi pot veure rastres (qui sap si inconscients) del citat Pedrolo o (aquests crec que del tot conscients) de l’univers del Paul Auster més autèntic, aquell que centra tota la seva obra sobre un mateix tema: la recerca de la identitat.

                Ciutat fantasma és una novel·la negra: hi ha intriga i misteri, hi ha un policia-investigador com a protagonista, hi ha un assassinat, hi ha el retrat d’una ciutat decadent i, fins i tot, hi apareix certa denuncia d’alguns mètodes policials. Però David Marín ha construït una novel·la que, més enllà de l’entreteniment intel·ligent, proporciona una breu (però intensa) experiència literària.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 18 de juny de 2017)

diumenge, 11 de juny de 2017

Papasseit

                Per als manresans (si més no per als qui estimem els llibres i la literatura), la paraula Papasseit té doble gènere: masculí (el nom d’aquell lletraferit, autodidacta i barceloní, que va escriure alguns dels millors poemes d’amor de tots els temps) i femení (per la llibreria especialitzada en llibres de segona mà que fins ara hi havia a la plaça Gispert).


                He dit hi havia, sí, i ara podria semblar que toca fer un nou rosari de lamentacions. Malauradament, és habitual que els petits negocis vinculats a la cultura abaixin la persiana i que, per contra, guanyin terreny en aquest camp (com en tants altres) les grans superfícies i les franquícies despersonalitzades. Es dona la circumstància, però, que, lluny d’haver-nos de lamentar, una vegada més, pel tancament d’una llibreria, celebrem que la Papasseit no ha tancat, sinó que s’ha fet gran i s’ha traslladat a un local, ara al carrer Barcelona, més lluminós i que dobla les dimensions de l’anterior. Fidels als seus principis d’oferir cultura a preus econòmics i fugir de les lleis i els títols que dicten el mercat i les llistes mediàtiques, el Miquel Sanchís i l’Anna Roca continuen al peu del canó, oferint, amb la cordialitat de sempre, unes quantes desenes de metres de prestatgeries curulles de volums vells (o no tan vells), que perfumen l’aire amb olor de paper ranci, però també alguns títols nous triats perquè els agraden. La Papasseit és una llibreria necessària, que no suposa una amenaça per al sector arrelat a la ciutat, que prou que sobreviu com pot. A més, la llibreria s’ofereix com a espai d’exposicions i, com fins ara, en tant que espai cultural, continuarà sent l’escenari de presentacions i recitals íntims i alternatius, amb un públic fidel al qual han seduït durant els anys que fa que s’hi dediquen.

                Si Joan Salvat-Papasseit fos viu i s’escaigués la seva presència a Manresa, de ben segur que aplaudiria l’ambient i la filosofia d’empresa de la llibreria que porta el seu nom. Els manresans (si més no els qui estimem els llibres i la literatura) no podem deixar de fer-ho.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de juny de 2017)

dimarts, 6 de juny de 2017

No cal que ho llegiu

                Després de la polèmica causada per la campanya de foment de la lectura que pretenia engegar l’Ajuntament de Barcelona fa algunes setmanes, en què, des d’una posició arrogant, de clara superioritat moral, es convidava llibreters i bibliotecaris a recomanar llibres per a Donald Trump, “per obrir-li la ment”, potser no és del tot forassenyat recordar fins a quin punt són baixos els índexs de lectura en la nostra societat. Aquella campanya, que no hauria servit més que per a fer un massatge a l’ego del papanatisme pretesament progre, va ser retirada per les pressions del sector (escriptors, llibreters, editors...) i tot plegat feia tuf de diners mal gestionats, que calia justificar com a gastats amb un objectiu que difícilment haurien contribuït a aconseguir.


                El cas, però, és que, malgrat totes les campanyes, el percentatge de lectors continua sent baix i tothom, fins i tot aquells que no agafen un llibre ni per error, considera que hauria de millorar. No hi ha cap altra activitat que tingui tants defensors i, alhora, tan poca gent que la practiqui. Caldria, potser, que ens plantegéssim, com a societat, si n’hi ha prou amb el mantra del “llegir és bo”.
L’hàbit lector no ens fa, necessàriament, millors persones, ni persones més felices, però té efectes innegablement positius. Quins? En primer lloc, serveix per gaudir i per satisfer la necessitat de ficció que tenim els humans. És clar que aquesta funció també la fa la ficció audiovisual (hi ha sèries de televisió que no tenen res a envejar a la majoria de novel·les que es publiquen), els sopars de duro o, fins i tot, els acudits que ens expliquem en les disteses sobretaules del diumenge. Sobretot, però, llegir bons llibres pot servir, més que no pas per a trobar respostes, per a fer-nos preguntes i, d’aquesta manera, mantenir la nostra intel·ligència activa i esmolada. A més, i no pas com a efecte menys important, llegir ens ajuda a dominar el llenguatge. I el llenguatge és l’eina gràcies a la qual els humans tenim la capacitat d’articular i compartir tot allò que barrina el nostre cervell. Construïm el món a través de les paraules. Sense llenguatge, no hi ha intel·ligència. Si llegim, alimentem la nostra capacitat lingüística i, en conseqüència, la nostra capacitat d’entendre i de fer entendre el món.
El que ens ha de preocupar no és tant que hi hagi molta gent que no llegeix, sinó que hi hagi més d’un terç de la població (persones bones i felices) que no sap entendre l’editorial d’un diari. I això sí que és greu, perquè una població que no sap descodificar la informació escrita es deixarà seduir més fàcilment per qualsevol d’aquests gurús mediàtics que, amb quatre eslògans i una mica de carisma, arrosseguen multituds.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 4 de juny de 2017, i també al Pou Digital)

diumenge, 4 de juny de 2017

Isabel-Clara Simó

Ahir, 3 de maig de 2017, el festival El Segre de Negre que se celebra per segon any consecutiu a Lleida, em va brindar l’oportunitat de conversar públicament una estona amb la Isabel-Clara Simó, a qui es volia retre homenatge després de guanyar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
La Isabel és un autèntic tornado de creativitat i vitalitat i, abans de la conversa, va llegir una ponència on va disseccionar minuciosament la novel·la negra com a concepte i com a gènere i va repassar, especialment, el paper de la dona (com a personatge i com a autora) dins d’aquest tipus de narrativa.



Trobar-se cara a cara, i en públic, amb una escriptora de la seva dimensió, amb una trajectòria sòlida i incontestable, imposa. La Isabel-Clara Simó és una de les escriptores cabdals de la literatura catalana del tombant de segle. Pertany a una generació d’autors imprescindibles, la dels qui, després de la fosca dictadura, van recollir els mots “salvats” (que deia Espriu) i han estat capaços de “normalitzar” la literatura catalana, amb una obra de qualitat (però també popular), i han aconseguit que una nova generació haguem pogut escriure en català sense cap mena de complex ni cap necessitat intrínseca d’escriure en una llengua com si fos un acte de militància. Parlo d’una generació amb noms importants, com Jaume Cabré, Maria Antònia Oliver, Jordi Coca, Margarida Aritzeta (que també era present a la sala)... o els desapareguts Jesús Moncada, Montserrat Roig o Jaume Fuster. Tot i que, com va confessar ella mateixa, va començar a escriure literatura tard (el seu primer llibre és de 1979), encaixa perfectament en aquesta generació.
El currículum literari de la Isabel-Clara Simó és impressionant. Ha conreat tots els gèneres: poesia, teatre, assaig... però, sobretot, ha destacat en el conreu de la narrativa i, especialment, de la novel·la. Una obra sòlida que li ha comportat premis prestigiosos, com el Víctor Català (amb el seu primer recull de relats: És quan miro que hi veig clar), el Premi Sant Jordi (La salvatge), L’Andròmina (L’home que ensumava les dones), el Joanot Martorell, el de la Crítica Serra d’Or i molts altres. A més, els últims anys se l’ha premiat també amb reconeixements a la seva trajectòria, com la Creu de Sant Jordi (1999), el Jaume Fuster (2013), que atorga l’AELC, Filla Predilecta d’Alcoi (2013), o el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes , que ha recollit fa molt poc.
Vam repassar les seves incursions en el camp de la novel·la policíaca: La veïna, La Nati, El mas del diable o, molt especialment, La vida sense ell, que explica detalladament la preparació d’un crim perfecte.
Va dir coses molt interessants, com, per exemple, que una novel·la (o qualsevol tipus d’obra literària) ha de provocar dues reaccions en el lector: l’ha de fer sentir, i l’ha de fer pensar. Si falla qualsevol d’aquestes dues coses, aquell text no funciona i, en cap cas, un artefacte literari ha de ser “útil”, més enllà d’això. També va deixar clar (a propòsit del marc que ens acollia) que, si el material literari és bo, no importa el gènere que l’embolcall.

dimecres, 24 de maig de 2017

Signes dels temps

Sempre m’ha fascinat tot el que envolta el ritual cristià de la primera comunió, tant la cerimoniositat de l’acte religiós, com la festa familiar amb què s’acostuma a celebrar. Em fascina, sobretot, la força simbòlica que es desprèn de l’acció ritualitzada d’ingerir, per part del devot incipient que accedeix a formar part de la comunitat de creients, un bocinet de pa sense llevat que representa el cos de Jesucrist, encarnació de Déu. Em fascina perquè, lluny d’una mena de ritual amb ressons antropofàgics, simbolitza la fusió dels cossos: el fidel i el Déu –i, per extensió, tota la comunitat de fidels— es converteixen en una unitat, en una entitat única i, a partir d’aleshores, indissoluble. La “comunió”, com a concepte, ve del llatí communione, i significa fusió d’allò que és comú. És, doncs, un símbol d’unió i agermanament que, ben interpretat, té molta força.



Però també em fascina, com he dit, la importància amb què les famílies cristianes celebren tradicionalment aquest pas iniciàtic d’un dels seus infants i, especialment, la deriva cada vegada més superficial que l’acte –com a acte social— ha anat adquirint fins arribar als nostres dies. Quan jo era petit –i, si més no, al meu poble— tothom feia la comunió. Feia quatre dies que Franco era al clot i ignoro si ja hi havia llibertat de culte. El que tinc clar és que el nacionalcatolicisme havia calat fort i cap família no es plantejava la possibilitat de desviar-se de la pràctica religiosa general. Així, com a tots els companys d’escola, a casa em van comprar un vestit expressament per a l’ocasió, em van fer retratar, van fer imprimir recordatoris –deu ser el primer document on el meu nom apareix en català— i van organitzar un dinar familiar amb parents de primer i segon grau. Em vaig passar la meitat de la festa amb uns morros de pam perquè els meus pares es van negar a deixar-me fumar un cigarret (com sabia que farien tots els meus amics en les seves festes respectives, o això deien). Vist des d’ara pot semblar al·lucinant, si pensem en un marrec de vuit anys. Avui la cosa ha canviat força (i no només pel tema del tabac). Com és lògic, en una societat on quasi la meitat de la població no tenim creences religioses, hi ha molta canalla que no fan la comunió. Tanmateix, hi ha molts pares que, tot i manifestar certa aversió cap a tot el que tingui a veure amb l’Església, sigui perquè la criatura ho demana o, en alguns casos, perquè és el que diuen que toca i –a més— els agrada figurar una mica en un acte social, fan participar els seus fills en aquest ritual eucarístic. És una mostra més del fet que, avui dia, sembla que sigui més important “aparentar” que no pas “ser” (postureig, en diuen?). Són –i perdoneu la ironia— els signes del temps.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 21 de maig de 2017, i també al Pou Digital)

dilluns, 8 de maig de 2017

Penombra i llum

                “Les històries de la vida s’acaben sempre amb la mort”. Aquesta frase, que declama una veritat tan evident com eloqüent, la troben a la darrera pàgina de l’últim conte de Quan arriba la penombra (Proa, 2017), l’últim llibre de Jaume Cabré, que recull tretze relats on la mort (especialment la mort violenta i les circumstàncies, humanes i inhumanes, que l’envolten) hi té una presència constant. Una col·lecció d’històries que, a més, interactuen entre elles, amb personatges, objectes o situacions que trobem aquí i allà. Si el llibre comença amb un pare que porta el fill a l’orfenat, acaba amb un fill que porta el pare a la residència.


                Només els autors mediàtics (no és el cas de Cabré, que es prodiga ben poc en els mitjans) i els grans autors (i aquest sí que és el seu cas) són capaços d’encapçalar llistes de vendes amb un recull de narracions. Ara mateix, Jaume Cabré deu ser l’autor català que més connecta amb un públic ampli sense renunciar a fer una obra de qualitat literària, que respecta la intel·ligència del lector mitjà i alhora li ofereix històries atractives. Perquè Cabré és un veritable virtuós en l’art de la narrativa. Els relats de Quan arriba la penombra furguen en els racons més foscos de la naturalesa humana tot presentant un seguit de personatges que, de vegades, són víctimes, però que sovint són assassins (assassins a sou, assassins accidentals, assassins venjatius, assassins violadors, assassins desequilibrats, assassins amants de l’art, assassins aspirants a premi Nobel de literatura...). El contrast i la convivència entre la bellesa i la maldat humana (que l’autor ja havia explorat en altres de les seves obres i, especialment, a la monumental Jo confesso) és present en bona part dels contes d’aquest recull. El fet de tractar temes tan truculents, d’altra banda, no aboca Cabré cap a una prosa fosca, sinó que és capaç de mantenir el seu estil habitual, lluminós i carregat d’ironia, àgil i viu, que barreja temps i espais i que utilitza amb una naturalitat extraordinària l’estil directe lliure. Un estil que, a hores d’ara, fa que la seva prosa sigui inconfusible i que, amb el temps, caldrà estudiar fins a quin punt ha influït en altres escriptors.
                Sóc, des de fa molts anys, un entusiasta incondicional de la prosa de Jaume Cabré, i això posa del tot en dubte la meva imparcialitat a l’hora de jutjar els seus textos. Però, com que això no és una crítica literària (ni tan sols una ressenya), no em cal ser imparcial. El cas és que m’agrada molt com escriu Cabré i, a més, al marge dels seus mèrits literaris, estic convençut que deu ser una bona persona. Altrament, no s’explicaria la seva capacitat per penetrar amb tanta claredat en els plecs de la dolenteria humana i mostrar-ho com ho fa a Quan arriba la penombra.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 7 de maig de 2017)

dimecres, 26 d’abril de 2017

Anys i sants

                No sóc dels qui cada dos per tres truquen a familiars, amics o coneguts per felicitar-los aniversaris i sants. No sóc massa de trucar per telèfon, però tampoc no és pas que em consideri una persona eixuta, és més aviat que no m’apunto aquesta mena d’efemèrides en cap agenda i, sovint, em passen per alt. Les xarxes socials, però, m’han fet canviar molt els costums, en aquest sentit. Facebook em recorda cada dia quins dels meus amics virtuals fan anys i acostumo a enviar un missatge de felicitació a aquells amb qui em sembla que hi tinc una mica més de relació i, per tant, de compromís. No pas a tots: em semblaria absurd felicitar algú amb qui amb prou feines he intercanviat mai cap paraula. Gràcies als grups de whatsapp, d’altra banda, com que sempre hi ha aquell que es recorda de totes les dates assenyalades, quan veig que comencen a felicitar un dels membres, m’hi afegeixo amb entusiasme.


                Els qui ja comencem a tenir una edat i, especialment, si hem tingut una educació tradicional, recordem que fins no fa pas tant les felicitacions es produïen potser més quan era el sant d’algú que no pas per l’aniversari. Encara més, crec que (si més no en algunes zones rurals) la meva és la primera generació que hem celebrat els aniversaris. A casa, per exemple, mai no vam celebrar que els pares fessin anys i sí, en canvi, que fos el seu sant. Entre els joves, en canvi, la tendència s’ha invertit d’una manera radical. Molta gent (joves i no tan joves) celebren l’aniversari però no pas el sant, que en alguns casos no saben ni quin dia ho haurien de fer. Segurament això es deu, en bona part, a la tendència de la nostra societat a laïcitzar la vida quotidiana, a allunyar-se dels costums lligats amb la tradició cristiana. Però em sembla que també és a causa de la globalització dels costums que es deriva del fet que, cada vegada més, abandonem els autòctons i n’incorporem de procedents del món anglosaxó.

                Un altre costum que està canviant, en l’àmbit de les felicitacions, és el d’abandonar la forma catalana “per molts anys”, que tradicionalment s’usava tant pels sants com pels aniversaris. La bona feina que en el seu moment va fer el Club Súper3 en reintroduir aquesta expressió en una cançó que servia per substituir l’habitual “cumpleaños feliz” de la nostra infantesa, està quedant en no res a les xarxes socials, on la majoria dels catalanoparlants utilitzen la forma “felicitats” o, en una traducció matussera del castellà o de l’anglès, l’abominable “feliç aniversari”. Hauríem de recordar que les interferències d’altres llengües no sempre arriben amb la substitució d’una paraula per una altra, sinó que sovint ho fan a través de camins més subtils. Si avui ensopegueu amb algun Jordi o Jordina, doncs, digueu-li “per molts anys!”.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia de Sant Jordi de 2017)

dilluns, 24 d’abril de 2017

Sant Jordi

                Com sempre, el Pou del maig surt per Sant Jordi. Qui més qui menys, avui va amb una rosa a la mà i un llibre sota el braç. Jo no. El 23 d’abril és, dels 365 que té l’any, el dia amb menys probabilitats que un servidor compri un llibre. Amb això no vull pas marcar tendència ni, encara menys, llençar un missatge incendiari en contra del mercat cultural. Al contrari: em sembla fantàstic que el dia de Sant Jordi les multituds s’amunteguin sobre les parades de llibres i facin cua als taulells de les llibreries per consumir producte bibliogràfic (tant si va signat pel famoset de torn com si l’ha escrit el pelacanyes de la cantonada).  Ho trobo extraordinari. Gent que no ha trepitjat mai una llibreria s’obre pas a cops de colze entre l’allau de compradors per aconseguir un exemplar de la novel·la que, des de primera hora del matí, apunta entre els mitjans com la més venuda de la diada (i que, inevitablement, després del bombardeig mediàtic, acabarà sent la més venuda). D’altra banda, no ens hem d’esquinçar pas les vestidures en saber que bona part d’aquest llibres no se’ls llegirà ningú. L’important és que les editorials, les llibreries i (en darrer terme, ai las!) els escriptors, puguin quadrar els números i aconsegueixin publicar, vendre i produir altres llibres que, l’any vinent, molts es compraran i alguns ens llegirem. Per als qui consumim llibres tot l’any, l’espectacle de cada Sant Jordi no té preu: veure com, un dia l’any, tothom fa entusiasmat el que tu fas habitualment amb devoció militant és una meravella.



                Per això, sempre que puc, dedico una part de la diada de Sant Jordi a passejar i badar pel Passeig de Manresa. Sembla com si tothom estigués una mica més content que els altres dies. I em pregunto: si es consumissin més llibres durant l’any, seríem una mica més feliços? No n’estic segur. Crec que no. El que sí que sé del cert és que m’agradaria viure en un món on tothom comprés i (fins i tot) llegís llibres cada dia. La diada de Sant Jordi genera aquesta il·lusió i només per això ja val la pena mantenir-la.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de maig de 2017, que surt per Sant Jordi)

dilluns, 10 d’abril de 2017

Crims en miniatura

            Amb més de vint-i-cinc anys de trajectòria literària (l’any 1991 va guanyar el premi Les Talúries amb Els perills de ser dona) Maria Pons s’ha anat consolidant com una veu ponentina a tenir en compte. Fins ara havia alternat la novel·la i el llibre de relats. En el seu últim llibre, però, s’atreveix amb un gènere difícil i arriscat: el microconte. A Petits crims familiars i altres microrelats (que, amb unes il·lustracions delicioses d’Helena Esteve, ha publicat Pagès en català i Milenio en castellà) hi trobem setanta-dues peces narratives petites que van des de la brevetat extrema d’una sola línia fins l’extensió màxima de mitja pàgina.


            Fa una colla d’anys, l’eslògan d’un anunci de colònia per a mascles deia que “en les distàncies curtes és quan un home se la juga”. Si ho adaptem al camp de la literatura, bé podríem dir que “en les extensions curtes és quan un escriptor se la juga”. Maria Pons, doncs, se la juga. I, si bé és inevitable que en el llibre hi trobem microrelats molt variats i de valor literari desigual, en general se’n surt bé. Perquè la brevetat és molt difícil de gestionar. És molt senzill dir alguna cosa interessant en cent o dues-centes pàgines, però en canvi és molt complicat encertar-la en unes poques ratlles. A l’autor de microrelats li cal la capacitat fabuladora del novel·lista i la intensitat expressiva del poeta, la contundència del creador d’aforismes i l’eloqüència de l’explicador d’històries. Si, com deia Julio Cortázar, la novel·la és com un combat de boxa que s’ha de guanyar per punts i el relat ho ha de fer per ko, en el cas del microrelat –podríem afegir— cal que aquest ko es produeixi en el primer assalt. La línia que separa la genialitat del ridícul és, en el cas dels microrelats, especialment fina.

            A Petits crims familiars, Maria Pons se’n surt amb bona nota i s’afegeix a una tradició que en català va conrear, amb especial fortuna, el gran Pere Calders. Pons hi parla de l’amor en molts dels seus matisos (desengany, possessió, passió... “dormien un de cul a l’altre. No volien pas despertar a tots aquells que dormien al mig”), de la feminitat (“Era l’esposa ideal, la mare abnegada, la mestressa de casa perfecta. I es va avorrir tant, que va optar per convertir-se en amant desitjada”), de la família, del temps (“el pas del temps buida les cases de gent i les omple de fantasmes”), de la mort (“Morir no és morir, sempre que algú et recordi”), de l’existència, de la vida, de la por... Uns són més poètics, altres més narratius i algun és dialogat. N’hi ha que demanen un cert esforç d’abstracció, n’hi ha que busquen la complicitat i n’hi ha que semblen acudits. El to predominant, però, és gairebé sempre la ironia, i això ajuda a fer que la lectura sigui ben plaent.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 9 d'abril de 2017)

diumenge, 9 d’abril de 2017

Perdre-ho tot

                El manresà Jeroni Muñoz avença en bona direcció dins del món literari. Hi ho fa amb un pas ferm. Si l’any passat debutava amb la interessant novel·la Un vestit curt..., que abordava un relat social carregat de matisos, enguany aterra a les llibreries amb El torb sobre el mar (Onada), que va merèixer el Premi Vila de Puçol i que té un punt de partida colpidor: una nit, la policia desperta l’Antoni, un vell arquitecte que va decidir abandonar la vocació per dedicar-se a la pesca, i li comuniquen que el seu fill i un dels seus néts acaben de morir en un accident. Ell i la Maria, la seva dona, ho acaben de perdre tot. L’Antoni, a partir d’aquell moment, sortirà cada nit al mar, tot sol, amb el seu palangrer, “ell, on el primer horitzó deixa de ser-ho, al bell mig de tot plegat”. Per retrobar? Per recordar? Per oblidar?


                Carregada d’imatges suggerents, amb un domini absolut del llenguatge mariner i del vocabulari dels pescadors, El torb sobre el mar va adoptant la forma d’una al·legoria on cada objecte, cada situació, pot prendre diferents lectures. El vaixell del vell mariner, el mar, l’horitzó, un portacontenidors sense càrrega amb el qual ensopega nit rere nit... cada detall pot adquirir, en un moment determinat, significats profunds.

                Muñoz, que demostra habilitat en la construcció de la història, explicada en bona part a través de silencis plens de sentit, no ha escrit una novel·la de trama trepidant. En aquesta novel·la, revestida d’una pàtina de dramatisme existencialista, hi passen més coses a dins dels personatges que no pas a fora. No és una novel·la que serveixi, simplement, per passar l’estona, sinó, sobretot, perquè el lector, mentre acompanya l’Antoni en la seva persistent recerca, acabi reflexionant sobre la vida, la mort, els records, l’oblit, l’amor, la paternitat, la solitud... I això la converteix, tot i la brevetat, en una novel·la ambiciosa: pels temes, pel llenguatge, per la força de la història, per la intensitat de les imatges o per uns personatges que, al cap d’uns dies d’haver-la acabada de llegir, encara conserves enganxats en algun plec recòndit de la memòria.

(Article publicat al Pou de la gallina, en el número d'abril de 2017)