diumenge, 27 de setembre del 2015

El president que vull

                Avui votem. Triem la configuració del Parlament de Catalunya i, no per haver sentit mil vegades que aquestes eleccions tenen un caràcter especial i un objectiu excepcional, l’afirmació deixa de ser certa. Una part important de les forces que es presenten volen donar al resultat un caràcter plebiscitari en el sentit de descobrir quin gruix dels catalans estem a favor o en contra d’un procés que porti el nostre país a independitzar-se d’Espanya. Els partidaris de la independència (Junts pel Sí i la CUP) ho han reconegut així i ho han posat en el seu programa. Els partits decididament unionistes (C’s, PP i PSC), per la seva banda, tot i que no ho volen reconèixer obertament, s’adjudicaran, arribat el cas, un resultat favorable als seus interessos com si, efectivament, es tractés d’un plebiscit. A mig camí, és clar, també hi ha qui no se sent gens còmode amb aquesta dicotomia (Catalunya Sí que es Pot i, potser, UDC) i també caldrà veure quin és el suport popular que se’ls atorga.


                Avui no es tracta, doncs, de decidir qui ha de presidir el govern de la Generalitat durant quatre anys. Ni tan sols quin partit ha de governar Catalunya la propera legislatura. No ens enganyem. De fet, algunes candidatures no tenen un autèntic presidenciable encapçalant cap llista. I les que sí que el tenen, difícilment poden aspirar a decidir qui serà el proper president . Albiol? Arrimadas? Baños? Espadaler? Iceta? Rabell? Romeva? (enumero els caps de llista per Barcelona, que tradicionalment coincideixen amb el presidenciable, per ordre alfabètic, perquè no se’m pugui dir que afavoreixo una o altra opció, avui que no es pot fer propaganda política). Quin d’aquests noms presidirà la Generalitat? És possible que no ho faci cap d’ells.
                No diré, tampoc, qui m’agradaria que fos el nostre proper president (em sembla força improbable que sigui una dona), perquè, qui sigui, és possible que hagi d’exercir el càrrec, durant un temps, com a interí. Però sí que diré que m’agradaria que, més d’hora que tard, el president de Catalunya fos aquell (de centre, de dreta o d’esquerra; home o dona; homosexual o heterosexual; jove, vell o de mitjana edat) que governés en una Catalunya independent. Potser no serà el que jo hauré votat; potser no serà el meu preferit; potser el seu govern no aplicarà la política social, econòmica, lingüística o cultural que a mi m’agradaria... O potser sí! En tot cas, serà el president que els catalans haurem triat per dirigir la república independent en què s’haurà convertit el nostre país. Haurem triat en llibertat i aleshores, si no hem aprofitat el full en blanc per dissenyar un país millor i ens equivoquem, ens haurem de menjar l’error amb patates: la culpa només serà nostra. Però... i si l’encertem?

(Article publicat el dia 27 de setembre de 2015 al suplement Lectura del diari Segre)

divendres, 18 de setembre del 2015

Mons paral·lels

                A la pel·lícula Los otros (si no l’heu vist i teniu intenció de fer-ho us recomano que no continueu llegint aquest article, perquè l’spòiler us arruïnaria el sorprenent final), Alejandro Amenábar planteja l’existència d’una doble realitat, dos mons que conviuen en un mateix espai, però que s’ignoren entre ells: el món dels vius i el dels fantasmes. A la pel·lícula, uns i altres habiten en una mateixa casa, però ni els vius saben que a la casa hi ha fantasmes, ni els fantasmes saben que són morts i que la mansió l’ocupen uns altres habitants. Només de tant en tant es produeix algun desajustament (una porta que es tanca, unes cortines que no se sap qui ha obert...) que desconcerta uns i altres.



                Aquest estiu, de visita a Burano, em va semblar que revivia la pel·lícula d’Amenábar. Burano és una illa de la llacuna de Venècia. Hi vaig ser per primer cop fa una vintena d’anys i em va semblar una petita població de pescadors, amb pocs visitants forasters, tres o quatre canals flanquejats per cases de façana acolorida i un parell de cafès on els padrins la feien petar. La proximitat de Venècia, però, hi ha abocat cada vegada més turisme. És a mitja hora en vaporetto de la ciutat de Marco Polo i, per tant, tothom qui passa més d’un dia per la zona s’hi deixa caure en algun moment. Aquesta irrupció més o menys sobtada del turisme provoca una situació estranya als carrers. A banda que les cases acolorides semblen acabades de pintar i que restaurants i bars han proliferat com bolets, els indígenes proven de mantenir la vida de sempre, ignorant els milers de nouvinguts que, procedents d’arreu del món, cada dia visiten el poble. Així, entremig de l’allau de turistes que fan fotos de cada raconada acolorida, les senyores de Burano passegen amb la barra de pa sota el braç mentre saluden les veïnes que estenen la roba, i al mig del carrer s’aturen una colla d’homes que fan rotllana amb tota tranquil·litat, com si l’exèrcit de guiris que els envolta no existís. La gent del poble fa com si no hi hagués turistes i aquests, enlluernats per les façanes pintoresques de les cases, fan com si no s’adonessin que estan habitades, com si tot plegat fos un espai temàtic artificial muntat per satisfer la fal·lera de fer fotos amb l’iphone i enviar-les per watsapp a l’altre cap del planeta. Entremig, però, com passa també a les pel·lícules de fantasmes, sempre hi ha qui fa de mèdium i, des del món dels vius, és capaç de comunicar-se amb els fantasmes. En aquest cas, al bell mig del carrer Baldassarre Galuppi, el més concorregut de l’illa, hi havia un jove que, davant d’un restaurant, saludava els seus conciutadans amb simpatia al mateix temps que reclamava l’atenció dels turistes per cantar-los les excel·lències del local per al qual feia d’esquer.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 13 de setembre de 2015)

dimecres, 9 de setembre del 2015

Escriure

Parlo d’escriure ficció amb intenció literària, de gargotejar paraules amb voluntat expressiva, amb l’objectiu –conscient, o no— d’explorar els plecs més recòndits de la naturalesa humana. Parlo d’una experiència creativa que, tot i apartar-nos de la realitat, pot acostar-nos a la veritat d’una manera autèntica, punyent i definitiva. La ficció narrativa, per exemple, pot explicar veritats que no es poden transmetre de cap altra manera, i això, encara que es faci amb una dosi important d’intuïció –com passa, al capdavall, amb qualsevol altra disciplina artística— depèn de la voluntat i de la intel·ligència de l’escriptor.


Aquell mite segons el qual l’escriptor s’aïlla del món i escriu només per ell és completament fals. Fins i tot els qui omplen pàgines en forma de dietari i que, per tant, expliquen la seva intimitat i retraten els propis fantasmes en un quadern o en un document de text, ho fan amb l’objectiu –conscient, o no— d’exhibir-se, d’explorar-se per compartir amb un lector els resultats de la seva aventura introspectiva. De fet, és en allò que se’n diu “l’escriptura del jo”, en dietaris i llibres de memòries, que sovint trobem una mostra més autèntica d’exploració artística. Una altra cosa és que l’escriptura serveixi, al mateix temps, de tractament terapèutic per a l’autor. De vegades només té això, però aleshores ja no en diem literatura. Perquè, no ens enganyem, escriure té molt d’exhibició de la pròpia vanitat, i a tots els qui ho provem ens agradaria tenir molts lectors davant dels quals mostrar-nos.
En un altre angle, molt allunyat, de la creació literària, hi ha els qui escriuen exclusivament per vanitat. Són els qui, al marge de la qualitat i la profunditat artística, només busquen l’èxit, des de la primera línia. Alguns se’n surten i són capaços de crear best-sellers sense perdre la dignitat. Altres, en canvi, es queden en l’intent: aboquen en els seus llibres els ingredients que han descobert en aquells que han triomfat (aventura fulletonesca, misteri, un pessic de sexe, erudició barata...), però no passen de la segona fila en els rànquings de vendes. I no hi ha res de més ridícul, en literatura, que deixar al descobert la voluntat d’escriure un èxit de vendes sense aconseguir-ho.

(Article publicat en la secció "Fanal de cua", en el número de setembre de la revista manresana El Pou de la Gallina)

dimecres, 2 de setembre del 2015

Últim esforç?

                Moment històric, transcendent, crucial... Tots aquests adjectius han estat utilitzats per descriure el procés polític que viu Catalunya des de fa cinc anys i del qual –ara sí!— ens atansem al moment culminant.
                Si ens mirem l’actualitat catalana en relació a la història (passada, present i futura) de la humanitat veurem que, al capdavall, sigui quin sigui el resultat del procés, l’òrbita terrestre restarà intacta i el món tampoc no variarà pas gaire. Fa dos mil anys no existíem com a poble (ni nosaltres, ni pràcticament cap dels que avui presumeixen de ser grans potències polítiques, econòmiques o culturals) i aneu a saber com serà el planeta quan hagin passat dos mil·lennis més.


                ¿Això vol dir que hauríem de relativitzar la importància que donem a allò que s’esdevindrà en els propers mesos? De cap manera. És inevitable que, humans com som, centrem els nostres interessos en allò que ens és proper: el país, el present, aquells que tenim a prop... I és per això que sabem que els propers mesos passaran coses d’una importància cabdal, que afectaran tots aquests elements de proximitat. Els qui estem il·lusionats amb la creació d’un nou estat sabem que, per a nosaltres, ha de ser ara o mai. Per tant, malgrat la convicció que ens en sortirem, estem amb l’ai al cor.
                Si guanyés l’unionisme ho hauríem d’acceptar. I, arribat el cas, ho acceptaríem, amb totes les conseqüències. Això, però, no vol dir que renunciéssim a continuar lluitant pel nostre objectiu. Renunciaríem, a tot estirar, a assolir-lo nosaltres. La nostra generació hauria perdut la seva oportunitat i, si de cas, haurien de ser els nostres fills o els nostres néts qui, d’aquí a aneu a saber quan, trobarien de nou la conjuntura per recuperar les aspiracions que ara mateix defensem molts catalans (només les urnes poden certificar si som, o no, una majoria). En una hipotètica derrota de l’independentisme, doncs, la nostra seria una generació cremada per a la causa. Hauríem abocat massa esforç i hauríem invertit massa esperances per acceptar la derrota com a passatgera. La nostra generació ja ha participat en massa manifestacions, cadenes humanes i concerts per la llibertat per, ara, assumir la derrota i començar de zero. Catalunya potser acabaria assolint la independència, però nosaltres ja no ho veuríem.

                Caldrà, per tant, que aquells que desitgem viure en una Catalunya sobirana (que pugui decidir la seva fesomia política, cultural, social i econòmica), dediquem una darrera empenta, tan ferma com il·lusionada, a aconseguir-ho. Parlem-ne amb els indecisos, mantinguem-nos ferms en les nostres conviccions, omplim la Meridiana... El resultat del 27-S –sigui quin sigui— no satisfarà tothom, és clar, però sí a la majoria, que és del que es tracta en democràcia.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 30 d'agost de 2015, i també al Pou Digital)