dimecres, 24 de desembre del 2014

Elogi del pagès

            Antoni Pladevall acaba de publicar El dia que vaig fer vuit anys, una novel·la que s’anuncia com “un homenatge a les generacions que ens han precedit”, i que va merèixer el premi Prudenci Bertrana. Pladevall és l’escriptor català que, ara mateix, millor retrata la pagesia catalana de l’últim mig segle a partir dels seus textos de ficció. Ell mateix prové d’una família de masovers que va abandonar el vincle amb la terra en la generació dels seus pares.


            El dia a dia dels pagesos osonencs que apareixen en els llibres de l’autor de Taradell és força diferent a la vida dels pagesos lleidatans que jo conec i he conegut. A Terres de lloguer (Columna, 2006), Pladevall evocava, amb un punt de pessimisme, la situació crepuscular d’una família de masovers que, lluny dels nuclis de població i sense ser amos de la terra ni de la casa, havien viscut de combinar el conreu de cereals i patates amb la cria de bestiar, exposats a haver d’abandonar-ho tot quan l’amo (barceloní i acomodat) ho decideix en la revisió anual del contracte. A la ruralia lleidatana, l’exercici de la masoveria ha estat sempre molt més testimonial i els conreus, si més no a partir de la producció generalitzada de fruita dolça, força diferents. En un i altre cas, però, al llarg dels darrers quaranta anys s’han produït canvis radicals que han provocat una diàspora constant de pagesos que, als pobles, ha invertit els percentatges ocupacionals: si, fa cinquanta anys, a Alpicat o a Taradell hi havia un 80% de pagesos, avui no compto que s’arribi al 20%. En qualsevol altra activitat professional, la desaparició de tants llocs de feina hauria ocasionats grans i sonats titulars, però la deriva neoliberal de les últimes dècades (que va coincidir amb el boom immobiliari i amb una certa expansió industrial que propiciava una recol·locació immediata als qui abandonaven la terra) ho ha presentat com un fenomen natural, gairebé biològic.

            No és el lloc ni el moment per a lamentacions socioeconòmiques. El que està clar és que amb la desaparició de tants pagesos s’ha esfumat també una manera de viure i de veure el món que fins fa poc era predominant i que alguns (els qui ens vam criar al camp, en un entorn de pagesos) encara conservem en un racó de l’ànima. I Antoni Pladevall és un d’aquests. Un escriptor que reconstrueix (i a El dia que vaig fer vuit anys ho fa en primera persona) la seva infantesa en aquell món d’homes i dones de pell colrada pel sol, sense horaris, amb una cultura de l’estalvi lligada a la pròpia supervivència, amb la convicció que no s’arriba enlloc sense patiment. Un món que a ningú no hauria de resultar tan estrany, perquè, com he sentit dir a Pladevall, fet i fet, agradi o no, “tots som pagesos en primera, segona o tercera generació”.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 21 de desembre de 2014)

dissabte, 20 de desembre del 2014

L'avi de la Bruna

                Gairebé sempre, quan una obra literària descansa sobre els principis bàsics de l’honestedat, la sinceritat i la sensibilitat, l’anècdota particular més intranscendent pot convertir-se en manifestació d’una experiència universal.


                És el que passa amb el simpàtic llibre de poemes La lluna, la Bruna, que el manresà Josep Maria Aloy acaba de publicar, amb excel·lents il·lustracions del navassenc Valentí Gubianas, a l’editorial Fil d’Aram. Els moments compartits amb la seva primera néta, la Bruna, van despertar en Aloy el cuquet de la poesia i, pel que explica el propi autor, “amb l’ànim de transmetre algunes d’aquestes sensacions, he enfilat  –o desenfilat— aquest petit grapat de versos”. Les experiències són tan quotidianes i habituals que qualsevol avi (com qualsevol pare, oncle o germà gran) les pot reconèixer i s’hi pot identificar: veure com una tortuga amaga el cap, col·leccionar pedretes, mirar els estels, obrir els regals dels Reis, quedar-se a casa malalta, jugar al parc, la passejada de l’escola a casa, visitar el mercat, riure, plorar, l’ocell que vetlla des de la finestra que la nena s’ho mengi tot, les primeres rebequeries, menjar-se els fideus de la iaia, la descoberta de les paraules, les cançons o l’arribada d’una germaneta. Són experiències quotidianes, sí. Però quan la quotidianitat passa pel filtre expressiu d’un escriptor sensible s’esdevé allò que només pot fer possible la poesia. Aloy, un “avi feliç”, se sent tan satisfet de la complicitat aconseguida amb la petita Bruna que decideix “proclamar-ho a tot vent”. I és per això que comparteix, en forma de poemes, episodis d’una transcendència tan petita com personal i, alhora, universal. És així, doncs, que ens mostra l’infant mirant un estel que hi ha al costat de la lluna, i li fa petons; o com la nena perd la por a picar ben fort el tió; o com no se sent tan sola quan, malalta, s’adona que el tió li fa companyia; o com construeixen, plegats, una torre feta “peça a peça”, que ha de convertir-se en la “nostra petita obra immortal”; o com desafia el tobogan, després que el primer cop de baixar-hi cau de cul a terra; o com, en el camí de l’escola a casa, descobreix un gavadal d’estímuls; o l’extraordinària i acolorida visita al mercat, amb especial atenció a “la boca oberta i ulls atents” dels qui poblen la parada del peix, o l’espectacle “gran i vistós” de la fruiteria, fins que, a cal forner, ensuma les magdalenes i “amb un parell d’ullades / en va tenir les galtes plenes”; o com es desperta després d’una llarga migdiada; o com es posa a cantar per felicitar el seu oncle, que fa anys.


                Tampoc no estalvia algun bon consell, com que, a banda de xerrar pels descosits, sàpiga també escoltar; o que respecti l’entorn. Aloy es mostra desconcertat davant d’algunes reaccions de la néta (“Tan petita i tan manaire! / A tu et sembla que hi tens dret? / No sé si dir-te: a prendre l’aire! / O bé que ets el cul d’en Jaumet”.), però també el veiem com un avi admirat, que, en el fons, enyora la mirada ingènua de l’infant i, per això, li aconsella que “no facis cas de la gent / que diu que tot és complicat. / Posa-hi ganes i vés fent, / i creix, Bruna, feliçment”.
                Cap tió no hauria de deixar de cagar La lluna, la Bruna, aquest Nadal.

(Article publicat a Regió7, el dia 20 de desembre de 2014)

dimarts, 16 de desembre del 2014

XV PREMI AMAT-PINIELLA

            Enguany són tres les obres que opten al premi Joaquim Amat-Piniella, el lliurament del qual tindrà lloc a l’Auditori de la Plana de l’Om el dia 25 de febrer de 2015. Són tres històries ben diferents, tant en la forma com en el fons, però que encaixen plenament en la voluntat del premi de difondre textos que retraten aspectes interessants de les vicissituds sociopolítiques del segle XX.


Les llavors del silenci, d’Àlvar Caixal, és una primera novel·la escrita amb un estil molt sòlid i una gran intensitat literària. Caixal enllaça dues trames (un jove anglès, estudiant de medicina i membre de les Brigades Internacionals, que desapareix al front d’Aragó; i l’Alfred, que, al cap de setanta anys, després del suïcidi del seu pare, troba uns papers que l’impulsen a investigar els seus orígens) que  conflueixen, finalment, en una reflexió profunda sobre la identitat, la culpa i la recuperació de la memòria.


Dos taüts negres i dos de blancs, de Pep Coll, recrea els crims que el 1953 van tenir lloc a Carreu, al Pallars. Un matrimoni i les seves filles van ser cruelment assassinats a mans d’una parella de masovers veïns. La investigació d’aquelles morts, però, va tapar-se per evitar mostrar una mala imatge de la plàcida, pacífica i victoriosa Espanya de Franco. La interferència política i la desídia judicial van ser tan grans, que el crim va quedar impune malgrat que tothom en coneixia els autors. Coll fa una reconstrucció minuciosa i absorbent d’aquesta esfereïdora història real, que va més enllà de la simple crònica negra novel·lada.


Finalment, a El nét del pirata, el periodista Manuel Cuyàs repassa, amb un estil irònic i eficaç, una part dels seus records, especialment tot allò que es refereix a la seva ciutat, Mataró, i a la relació que hi ha tingut al llarg dels anys. És una crònica centrada especialment en la pròpia infantesa i joventut, on la família té un pes important (començant pel rebesavi pirata que va viure a l’Argentina). És, també, el retrat d’una època carregada de canvis, uns canvis que, simbòlicament, van començar després que el món sortís de nou a la llum després de la impressionant nevada de 1963, que ho va colgar tot.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de desembre de 2014)

dimarts, 9 de desembre del 2014

Lligar a la biblioteca

No fa gaire vaig coincidir amb l’escriptora mataronina Lola Casas, en el marc d’una taula rodona on ens van demanar com havien anat els nostres primers contactes amb les biblioteques. Jo, pobre de mi, vaig haver de resignar-me a dir que fa trenta anys, als pobles petits (com ho era Alpicat) no hi havia biblioteca i que, per tant, fins que no vaig anar a estudiar a Lleida –i especialment a la Universitat— no vaig poder conèixer les possibilitats que oferia un equipament que concentrava la saviesa humana en milers de volums. La Lola, en canvi, si que disposava de biblioteca al Mataró dels anys seixanta, i va confessar que el seu interès per anar-hi, a banda dels llibres, es veia esperonat pel fet que era un espai que compartien nois i noies i, per tant, resultava ideal per assajar els primers flirtejos. Jo, amb la meva experiència bibliotecària juvenil tan limitada, mai no havia vist les biblioteques des d’aquesta perspectiva.


L’altre dia, mentre llegia El nét del pirata, el llibre de memòries d’un altre il·lustre mataroní, Manuel Cuyàs, vaig trobar la següent afirmació: “A la biblioteca, diguem-ho tot, s’hi anava també a lligar, a tirar l’ham a les noies. Si les escoles de la ciutat i del país mantenien la separació per sexes, la biblioteca afavoria la promiscuïtat, i convergíem en aquell punt els nois i les noies del centre urbà”. Així, doncs, la biblioteca de Mataró –i m’imagino que també altres biblioteques repartides per la geografia urbana de Catalunya, si més no aquelles en què la direcció sabia fer la vista grossa— devia ser, als anys seixanta, un veritable camp de proves per a l’expansió hormonal dels adolescents locals.
Ignoro si encara avui les biblioteques són un bon espai per lligar. Ara n’hi ha una a cada poble. La imatge mítica d’una mirada fugaç i sensual a banda i banda d’una prestatgeria en el moment d’enretirar un llibre ha quedat per al cinema. Avui ben pocs hi busquen llibres, a les biblioteques. Però mentre els escolars hi vagin a fer deures o a estudiar, segur que sí, que s’hi exerceix el papalloneig sentimental, perquè el ritual d’aparellament –més o menys descarat— és inherent a aquella etapa de la vida. Fins i tot, crec que avui dia les biblioteques ofereixen possibilitats per al festeig a homes i dones de totes les edats. Els clubs de lectura que hi ha arreu del país, per exemple, proporcionen un ambient propici al flirteig –conversa distesa, exhibició intel·lectual, exposició de sentiments—, tot i que acostumen a estar integrats bàsicament per personal femení. No estaria malament promoure’n la participació amb l’incentiu de la possibilitat de trobar-hi parella. Segur que més d’un badoc hi trauria el nas amb l’objectiu de “tirar l’ham” i, de pas, acabaria per llegir més d’un bon llibre.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 7 de desembre de 2014, i també a El Pou Digital)

dissabte, 6 de desembre del 2014

Facebook

            Sense voluntat d’ofendre ningú, deixeu-me dir que trobo més aviat còmica aquella declaració tan formal i solemne que molts dels meus amics de Facebook (com suposo que heu fet molts dels qui llegiu aquest article) han compartit al seu mur durant els últims quinze dies. Es veu que a partir de 2015 Facebook inclou unes noves directrius que hi ha qui interpreta que permetran, des del primer dia de gener i amb més facilitat que fins ara (si és que això és possible), veure i fer ús del que pengem al nostre mur d’aquesta xarxa social. I dic que ho trobo còmic perquè jo pensava, i encara penso, que això s’ha pogut fer sempre, que, precisament (per més que un pugui seleccionar el grau de públic d’allò que hi penja), al capdavall l’objectiu de la xarxa és compartir i que els amics ho comparteixin. I, no ens enganyem (o no fem trampes al solitari, com diuen els tertulians que parlen de política a la ràdio): un dels principals desitjos de bona part dels usuaris de Facebook és veure el màxim nombre de “m’agrada” cada cop que pengem una imatge, que compartim un acudit enginyós, o que escrivim una reflexió transcendental sobre la injustícia social, sobre l’últim partit del Barça o sobre la fotografia dels ous ferrats que ens hem fet per sopar.


            Això vol dir que de debò hi havia qui penjava imatges, missatges i opinions a Facebook creient que tot plegat quedava en l’estricta privacitat? Que no ho sabem, que, a part dels nostres amics, allò que pengem a Facebook diria que ho poden veure, d’entrada, els amics dels amics que ens han posat m’agrada o han fet un comentari? Tot sovint, per exemple, en la meva pàgina d’inici, hi veig com amics meus comparteixen enllaços d’amics seus a qui jo no conec.
            No puc deixar de pensar que, en el fons, tots plegats (o, com a mínim, els qui en el seu moment vam decidir obrir-nos un perfil a Facebook) portem a dins un exhibicionista hipòcrita a qui encanta que tothom cliqui “m’agrada” cada cop que penja una foto i, en canvi, s’escandalitza per la possibilitat que aquella mateixa foto pugui circular fora del seu abast. Em recorda l’actitud d’aquells famosos que volen sortir a totes les fotos quan són a la cresta de l’onada i, en canvi, defugen les càmeres i s’escandalitzen el dia que els retraten en una actitud poc decorosa. Per mi, la cosa és ben senzilla: si un no vol que allò que penja a Facebook ho vegi tothom, el millor que pot fer és no penjar-ho a Facebook ni, de pas, a cap altra xarxa social. Són les regles del joc.

            Així és que, senyors de Facebook, podeu fer ben bé el que us doni la gana amb l’excel·lent material que un servidor ha penjat fins ara a la xarxa social que administreu i us podeu passar pel forro, com heu fet sempre (perquè d’això es tracta), els articles L.111, 112 i 113 del codi de la propietat intel·lectual. Declaro que sóc conscient que, el mateix dia que vaig obrir el meu perfil, els meus drets en relació a les dades personals, dibuixos, pintures, fotografies, textos... que hi he publicat, van deixar d’existir. Sé que la violació de la meva privacitat és castigat per la llei (UCC 1 1-308-308 1-103 i l'Estatut de Roma), però també sé que tenir un perfil a Facebook vol dir renunciar a aquesta privacitat. I, per descomptat, dono permís, a qui ho vulgui, perquè comparteixi això al seu mur.

(Article publicat al diari Regió7, el dia 6 de desembre de 2014)

dissabte, 29 de novembre del 2014

La veritat oculta de Pep Garcia

                Pere Calders, sens dubte el millor autor de relats breus en la nostra llengua, solia plantejar situacions sorprenents i desconcertants en els seus contes. Sempre amb una bona dosi d’ironia intel·ligent, Calders mostrava personatges que passegen amb naturalitat pel carrer, que tornen a casa després de la feina, o van a comprar una planta a la floristeria, i, de sobte, els situava davant d’un element fantàstic, sorprenent, improbable, que sovint fa que el lector descobreixi –encara avui, perquè Calders no s’ha deixat, ni s’ha de deixar, de llegir mai— la realitat profunda que s’amaga darrere la quotidianitat que cada dia ens passa per davant del nas. El títol del seu llibre més cèlebre, Cròniques de la veritat oculta (1955), és molt revelador en aquest sentit. L’estil i el tarannà de Calders ha influït rotundament en la literatura catalana del tombant de segle fins al punt que alguns autors, com l’anoienc Joan Pinyol, se’n declaren devotament hereus.


                Si avui dia fos viu i continués escrivint, Pere Calders podria subscriure algun dels contes de Perduts, el recull de relats breus que el manresà Pep Garcia acaba de publicar. Per exemple, aquell dels habitants d’un poble que assisteixen al castell de focs que tanca els actes de la Festa Major i quan, acabat l’espectacle, tornen en processó, es troben que les cases les ocupen pacíficament unes altres famílies “com si ho haguessin fet tota la vida”, i els qui havien anat a celebrar el final de la festa han d’acabar marxant del lloc on havien viscut sempre. O el d’aquell home que fa egosurfing, es troba a Internet, i la seva versió a la xarxa acaba suplantant la seva vida real. Més enllà, un parell de suïcides, un desgraciat a qui l’ex ha estampat la porta als morros, un nen que desapareix mentre es gronxa, uns bessons que han viscut com si fossin una sola persona, dos amants que no ho són, l’home a qui diuen “ves-te’n” i se’n va, l’escriptor que va de públic a la presentació del seu llibre, el passatger d’un tren en via morta, un amant amb un defecte perillós, un home a qui fa deu anys que la vida no somriu i ell s’hi torna, parelles que se citen, una colla de morts en totes les circumstàncies imaginables, un grapat d’alcaldes ben galdosos... En fi, tota una galeria de perduts...


Escrit amb una prosa àgil i rutilant, i amb un llenguatge directe i precís, el llibre és ple de situacions divertides que, mirades amb fredor, no fan cap gràcia. Perquè l’humor acostuma ser-hi més aviat negre, sarcàstic, a voltes estripat, de vegades surrealista, i gairebé sempre cobert per una pàtina de tristesa. Garcia demostra amb Perduts que té un estil personal que, en part, ja li coneixíem dels seus articles a Regió7. Sovint, els personatges sense nom (a diferència de Calders, opta sempre per la tercera persona), com també algunes situacions, recorden la perspectiva distant i alhora aguda de Quim Monzó.

                Pep Garcia assegura que va escriure Perduts enfebrat, mentre es recuperava d’una pneumònia. Tant de bo no haguem d’esperar que pateixi una recaiguda per llegir-ne un nou llibre. De fet, els micromecenes que han fet possible l’aparició d’aquest, ja han pogut gaudir de la coberta i d’un relat –encès i contundent— del seu proper recull, Trobats.

(Article publicat a Regió7 el dia 29 de novembre de 2014)

dimecres, 26 de novembre del 2014

Gabriel Mora i Arana, el poeta senzill



                Hi ha qui critica els poetes perquè costa que la seva obra sigui entenedora. A l’altre extrem, hi ha qui defensa i escriu una poesia críptica, argüint que, com més difícil, més capes de lectura i, per tant, més profunditat pot tenir. Personalment, agraeixo que els poetes es mostrin profunds i, a la vegada, intel·ligibles.  I un dels qui ho aconseguia era el manresà Gabriel Mora i Arana, que ens va deixar ahir. Parlem d’un poeta, però podríem parlar d’un humanista. De formació autodidacta, va destacar com a divulgador de l’esperantisme i de l’esperanto i era qui més coneixia la Renaixença manresana.
Al març, en el marc del Dia Mundial de la poesia, se li va retre un homenatge. Fa tot just unes setmanes, mentre un servidor preparava l’actualització de la ruta per la Manresa literària que tindrà lloc aquest dissabte pels carrers de la ciutat, vaig decidir d’incloure-hi un text de Mora i Arana, aprofitant que passàvem per davant del mural que, amb la seva imatge i un dels seus poemes, té al carrer de la Mel. Dissabte, la lectura de L’enamorament tindrà també un punt d’homenatge a aquest poeta i esperantista que fugia del soroll però que mereixeria més ressò, i donarà una mica més de sentit a l’itinerari.

                Els lletraferits manresans quedem una mica orfes. En el record ens queda la seva aparença d’home senzill capaç d’escriure sonets d’alta volada.

(Nota publicada a Regió7, el dia 26 de novembre de 2014, amb motiu de la mort de Mora i Arana)

Un glop de llum (al voltant de l'últim disc de El fill del mestre)

                Cançons per a després d’un diluvi és un títol impregnat d’esperança. M’agrada. I m’agraden les cançons que hi ha dins de l’últim disc d’un dels artistes lleidatans més destacats, l’alpicatí Jordi Gasion. Després d’una experiència acústica, íntima i introspectiva amb el seu nom real, recupera el nom musical de El fill del mestre i torna amb aquest títol esperançador, que, gràcies al cada cop més imprescindible micromecenatge, va sortir publicat a finals d’octubre. Escoltant-lo, m’ha semblat que, efectivament, els núvols s’esqueixaven i deixaven pas a una nova claror, que, passada la tempesta, potser no és un esclat de tornassols, però prioritza la llum per sobre de les ombres.


                Tinc la sensació que, després de “calar foc a la casa”, després de veure cremar “el vell món”, El fill del mestre busca una sonoritat més rutilant i, a la vegada, més potent, i que segurament es reserva segons quines intimitats per al seu projecte més personal, Gasion. Des de la meva limitadíssima i eclèctica cultura musical, en aquest disc de El fill del mestre m’ha semblat reconèixer melodies, acords i cadències tan diversos com interessants. Hi ha menys balades i més tonades roqueres. Sense abandonar els referents clàssics, que van de Dylan i Lennon fins a Xavier Baró, alguna tornada em recorda Luís Eduardo Aute, Antonio Vega o grups britànics de pop i rock, i s’hi descobreixen matisos sonors que ens transporten cap a propostes recents del pop en català, com Manel o Antònia Font.
                Ja no hi ha poemes musicats de clàssics de la literatura com Marià Manent, Màrius Torres o JM Llompart, i, en canvi, la presència d’una guitarra elèctrica més roquera o d’unes tornades més alegres, s’ha incrementat respecte 78, Aquella estranya manera de creure en la vida i Ha calat foc a la casa. Les lletres continuen tenint una bona dosi d’introspecció, però s’han desenganxat de les persones més properes, especialment les dones que protagonitzaven moltes cançons en els discos anteriors. He de confessar que m’agrada més el seu vers lliure, sense rima, que quan força la rima fàcil, i que és una llàstima que la fonètica nord-occidental quedi cada vegada més desdibuixada. Conserva temes recurrents com l’amor, la mort, el pas del temps i l’enyor de la infantesa, de “quan no sabia entendre els mapes que els dies em mostraven”. Ara, superada l’experiència –no sempre agradable— de fer-se gran, Jordi Gasion té ganes de cantar que hi ha esperança; que la vida passa i, al capdavall, no està tant malament; que aquell que “acostumava a passar de tot” ha d’actuar amb responsabilitat; que es mira la vida entre xiulets optimistes mentre crida que no vol “tornar a l’ull de l’huracà”; que, al cap dels anys, reconeix que “l’adversitat ens fa més forts, / el temps ho admet i ho cura tot, / no hi ha problemes sense solució”.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 23 de novembre de 2014, i també a El Pou Digital)

divendres, 14 de novembre del 2014

Viatjar amb Modiano

Diu l’escriptor argentí Roberto Piglia que, al capdavall, “no hi ha res més que llibres de viatges o històries policials. Es narra un viatge o es narra un crim. Quina altra cosa es pot narrar?” Patrick Modiano, el flamant guanyador del Premi Nobel de Literatura, diu també, en aquest sentit, que té la sensació d’haver escrit una vegada i una altra la mateixa novel·la, durant 45 anys. Les novel·les de Modiano deuen ser, doncs, llibres de viatges. S’hi explica, obsessivament, el viatge de la memòria cap al passat, cap als anys seixanta, cap a la guerra d’Algèria i, sobretot, cap a l’època en què una part de França estava ocupada pels nazis i una altra era governada pel govern col·laboracionista de Petain, a Vichy. Però, sobretot, les novel·les –tan curtes com intenses— de Modiano, com la majoria de les grans novel·les que s’han escrit al llarg de la història de la literatura, expliquen un viatge al fons de l’ànima, retraten la naturalesa dels humans sotmesos a un destí angoixant i poc esperançador. Són, de fet, una mena d’autobiografia indirecta. L’ombra allargada del passat, que l’autor només coneix (o recorda) de forma fragmentària, impregna una obra tan complexa com aparentment senzilla. La frase curta i simple, amaga una gran profunditat de pensament. Modiano va ser dels primers a trencar el tabú i denunciar la participació francesa en la persecució de jueus, el col·laboracionisme amb el règim nazi i, per tant, la complicitat en relació a l’Holocaust. Les novel·les de Modiano, però, són també (recuperant la classificació de Piglia) històries policials, perquè els personatges, sovint, actuen com a detectius que escruten desconcertats la memòria a la recerca d’un misteri que, tanmateix, no arriben a resoldre, o no volen fer-ho.


Com el nostre Joaquim Amat-Piniella, encara que no pas en qualitat de testimoni, Modiano s’ha endinsat, també, en l’horror dels camps d’extermini. La seva novel·la Dora Bruder, per exemple, nascuda a partir d’una història real (un anunci a la premsa on la família demanava notícies d’una noieta de quinze anys), el va portar, mentre mirava de reconstruir la història de la protagonista, fins a un dels focus més intensos i actius de l’infern nazi: Auschwitz.

(Article publicat a El Pou de la Gallina, en el número de novembre de 2014)

diumenge, 9 de novembre del 2014

Avui, votem

                Ho he dit en alguna ocasió: a hores d’ara, la societat catalana ja ha demostrat tot el que podia demostrar en relació al dret a decidir i al desig de decidir a favor de la llibertat. Què més hem de fer, per reclamar un dret que creiem nostre? Manifestacions, concerts i actes multitudinaris, sense precedents ni aquí ni enlloc, han omplert carrers, places i estadis... Sense coaccions, sense violència, en un ambient festiu i amb una convicció ferma. Hi ha catalans que s’hi oposen, que s’escuden en la negació del nostre dret a decidir i es remeten a la Constitució Espanyola. Però, de moment, els qui ens hem manifestat massivament i hem proclamat amb veu més ferma els nostres anhels hem estat els partidaris de la sobirania a què creiem que té dret (si no legal, del tot legítim) el nostre poble. Més fort no podíem cridar. Ens ha sentit –i ens ha escoltat— tothom que ho ha volgut fer. Davant d’aquest clam popular, la normalitat hauria d’imposar-se i avui, dia 9 de novembre, hauríem d’haver pogut votar, com els escocesos, en un referèndum. Després de l’escrutini, hauríem acceptat el resultat que la majoria hagués decidit i els partidaris de l’opció guanyadora haurien destapat una ampolla de cava.


                Al final, però, ni referèndum ni consulta. Els qui, a causa del clam popular i fent gala de l’exercici de responsabilitat a què se sotmetien, havien agafat les regnes del procés (desafiament, en diuen a Madrid), les han tornat de nou al poble. I, tanmateix, encara que el resultat només serveixi per fer un recompte aproximat que reforci la legitimitat amb què reclamem el que considerem un dret, encara que des de fora se’n minimitzi la transcendència, cal que anem a votar, cal que la societat assumeixi de nou la iniciativa i que ens expressem amb prou contundència per obligar els qui ens manen a recuperar el camí que els hem marcat.
                A partir de demà, ja no ens serveix la murrieria (aparentment efectiva, però a la fi enganyosa) que el Govern de Catalunya va exhibir fins que, fa un mes, van desconvocar la consulta que estava prevista i, per no fer trencadissa, van acabar rebaixant-la a la jornada de participació ciutadana que, si no hi ha hagut cap sorpresa d’última hora, avui es deu estar desenvolupant. Res de “ja ho tenim tot previst”. Volem un full de ruta concret i transparent. Per tant, encara que –il·lusos, si voleu— ens haguéssim cregut, fins al darrer moment, que acabaríem votant en una consulta, i per més que ens sentim una mica decebuts per la falta de coratge dels qui alimentaven l’esperança, avui s’ha d’anar a votar.

                Només un nou clam multitudinari (aquesta vegada, en forma de milions de paperetes a dins de milers d’urnes escampades per tots els pobles i ciutats del país) pot tornar la pilota a la teulada d’aquells que, agradi o no, han de liderar el procés.

(Article publicat el 9N de 2014, al suplement Lectura del diari Segre)

dissabte, 8 de novembre del 2014

Narradors Centrals pel sí

                És veritat que en un món ideal (o, si més no, en un país normal) l’art i, en general, l’experiència creativa, haurien de poder anar desvinculats de les circumstàncies polítiques i dels processos socials. En aquest món ideal, la cultura tindria un reconeixement social i institucional inqüestionables i Jordi Savall, per exemple, no hauria hagut de renunciar al Premio Nacional de música que li concedia el ministeri la setmana passada. També és veritat que, sovint, la creativitat ha tingut com a objectiu influir en la societat i ho ha aconseguit amb resultats notables tant pel que fa a la incidència buscada a peu de carrer com amb la qualitat artística de l’obra. El realisme històric o la cançó protesta en són mostres prou evidents. Allò que és innegable, tanmateix, és que ara i aquí resulta inevitable que des dels sectors més diversos –artistes inclosos— hi hagi posicionaments en relació al procés sobiranista que –agradi o no— estem vivint.
                Hi ha qui s’ha posicionat directament a través de la seva obra. S’han escrit assajos, novel·les i poemes, s’han fet exposicions de pintura i s’han composat cançons a favor del dret a decidir o, directament, a favor de la independència. Però també s’han tirat endavant reivindicacions col·lectives d’artistes i intel·lectuals que han volgut fer públic el seu compromís, en forma de discurs o manifest. En aquest sentit, el manifest “Diem sí a la consulta, direm sí a la independència”, que es va fer públic el 16 d’octubre, és un dels que ha tingut més ressò, perquè recull la signatura de més de cinc-cents escriptors catalans, encapçalats per noms solvents i contrastats com Jaume Cabré, Sánchez Piñol, Quim Monzó o Josep Maria Espinàs.

                És per això, perquè creiem que, a més d’explicar històries de ficció, tenim alguna cosa a dir sobre el que passa al nostre entorn (perquè el que hi passa és massa important per obviar-ho), que aquesta setmana, una trentena de narradors de la Catalunya central (de l’Anoia, del Bages, del Berguedà, del Solsonès i d’Osona) hem signat i fet públic el manifest “Narradors Centrals per la llibertat”, un breu text de tres paràgrafs on destaquem tres coses: en primer lloc, manifestem la voluntat d’expressar la nostra posició favorable en relació al dret dels catalans a decidir el propi futur com a poble; en segon lloc, ratifiquem el manifest signat a l’octubre per més de cinc-cents escriptors catalans, a favor de votar el 9 de novembre, i a favor de votar que sí; i, finalment, com a escriptors que no som de Barcelona, expressem el desig que la Catalunya del futur, la que volem veure néixer ben aviat, estigui atenta al potencial creatiu de la totalitat del territori, que els escriptors d’allò que se’n diu “comarques” no haguem d’anar a viure al Cap i Casal per ser tinguts en compte pels grans mitjans, ni bandejats per les institucions.

                Ignoro si, com a col·lectiu, els Narradors Centrals tenim alguna mena de força moral o de solvència ideològica. Vull creure que sí, perquè la pràctica de la literatura va associada a una reflexió intel·lectual que en alguns casos és prou respectable. Per una vegada, sense fer servir metàfores ni dobles sentits, una colla d’escriptors ens hem volgut manifestar amb paraules i missatge clars. Perquè demà cal anar a votar amb llibertat, i cal votar per la llibertat.

(Article publicat el 8 de novembre de 2014, al diari Regió7)

dijous, 6 de novembre del 2014

Manifest: Narradors Centrals per la llibertat

NARRADORS CENTRALS PER LA LLIBERTAT

Com a col·lectiu de narradors de la Catalunya central (Narradors Centrals), volem expressar la nostra posició en relació al procés que s’ha engegat perquè Catalunya pugui decidir el seu futur polític. El que hauríem volgut que fos un referèndum, que vam conformar-nos que quedés en consulta i s’ha acabat convertint en la jornada de participació ciutadana del dia 9 de novembre ha de ser un pas més, un pas important, en aquest procés cap a l’exercici de la sobirania.

És per això que, d’entrada, ratifiquem el manifest que uns quants centenars d’escriptors catalans (alguns dels quals formen part del nostre col·lectiu de Narradors Centrals) van fer públic el dia 16 d’octubre de 2014. Per tant, no tan sols donem ple suport a l’exercici democràtic d’expressar-se i decidir a través del vot, sinó que ens posicionem a favor del vot afirmatiu.

Més enllà d’això, els Narradors Centrals, en tant que narradors que escrivim des d’una perifèria (Anoia, Bages, Berguedà, Osona i Solsonès) que voldríem central, aprofitem per expressar el desig que en la Catalunya del futur desapareguin les perifèries literàries i siguem capaços de posar en valor la literatura de proximitat, tot incorporant-hi tots els accents de la nostra parla.

Manifest fet públic el dia 5 de novembre de 2014

Signants:


Josep Maria Aloy, Tomàs Àrias, Jordi Badia, Llorenç Capdevila, Pere Joan Cardona, Lluís Casals, Lluís Cerarols, Jordi Cussà, Antoni Dalmau, Pilar Duocastella, Pep Elias, Maria Enrich, Jordi Estrada, Pasqual Farràs, Agustí Franch, Teresa Franquesa, Pep Garcia, Raül Garrigasait, Jaume Huch, Cesc Martínez, Zulima Martínez, Abraham Mohino, Pep Molist, Màrius Moneo, Beatrice Nyffenegger, Daniel Peñarroja, Joan Pinyol, Antoni Pladevall, Francesc Ribera ("Titot"), Teresa Roig, Jordi Santasusagna, Alba Sabaté, Genís Sinca, Josep Maria Solà, Josep Tomàs Cabot.

dimecres, 29 d’octubre del 2014

La integritat del líder

Llegir el llibre 1960. Quan els nois amb corbata no anaven a la presó (Columna, 2014), de Jordi Mercader, després que esclatés el “cas Pujol” m’ha produït una sensació estranya. S’ha de dir que el llibre està molt ben escrit i que, amb aparença de novel·la, fa una crònica detallada de com van viure els grups catalanistes i les forces del règim (govern civil, militars i policia) la vinguda de Franco a Barcelona l’any 1960. La trama s’estén des de la prèvia que va suposar la defenestració del director de la Vanguardia, Luis Martínez de Galinsoga, arran de les protestes que va suscitar la cèlebre frase (“Todos los catalanes son una mierda!”) que va dir en públic, durant una missa celebrada en català, fins a l’empresonament de Jordi Pujol després que al Palau de la Música s’entonés El cant de la Senyera, prohibit expressament per a aquella vetllada d’homenatge al poeta Maragall.


                El cas és que el principal protagonista de la història no és altre que el propi Jordi Pujol, de qui la novel·la fa un retrat que satisfaria la vanitat de qualsevol que, al cap dels anys, hagi fet carrera política. El presenta com un jove activista compromès amb el país, emprenedor, ambiciós, somniador, apassionat, intrèpid, catalanista incorruptible, seriós, rebel, obstinat, resistent... En fi, com un heroi d’integritat moral inqüestionable, que compta amb el suport abnegat de la dona i el consell prudent del pare. Un heroi –símbol de reivindicació catalanista— disposat, si cal, a convertir-se en màrtir i anar a la presó abans que deixar-se humiliar per les forces franquistes, potser conscient que s’està forjant un futur com a líder del seu poble.
                Un, però, no pot desconnectar de l’actualitat més rigorosa quan llegeix alguna afirmació –amb aire de sentència— que Mercader posa en boca del futur President de la Generalitat, com quan li fa dir que “un dirigent ha de transmetre idees, doctrina, objectius, però per damunt de tot (···) un líder ha de ser un home creïble; sí, la credibilitat és el valor diferencial d’un autèntic lideratge”. Llegint això, s’entén la decepció de molts catalans (aquells que, en el seu moment, van combregar amb el “pujolisme”) en descobrir l’esquerda en la paret de roca massissa que se suposava que era la integritat política i moral de qui va ser Molt Honorable.

                Suposo que la història posarà tothom a lloc i que quan, d’aquí a cinquanta anys, algú faci una crònica –o una novel·la— sobre el procés català, tindrà prou perspectiva per situar històricament la figura de Pujol on realment li correspon, que no deu ser a l’altar dels herois íntegres que ho sacrifiquen tot per la causa, com fa Mercader, però potser tampoc instal·lat a les clavegueres de la corrupció, com fa tot gat i fura últimament, donant validesa a aquell refrany que diu que de l’arbre caigut tothom en fa estelles.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 26 d'octubre de 2014, i també al Pou Digital)

diumenge, 26 d’octubre del 2014

Literatura per canviar el món

                Ja fa temps que tenia ganes de dir alguna cosa de Tigre de Paper, una petita (i a la vegada activa) editorial que treballa des de Manresa. Una colla de gent jove i compromesa tant amb la literatura com amb les diverses variants de la lluita social van engegar, no fa pas massa, diverses col·leccions de narrativa i assaig per donar sortida digna a obres que tenen com a rerefons o parlen directament de la injustícia social, la repressió per part del poder, la lluita obrera, les diferents menes de revoltes i revolucions o la violència política. Tot plegat molt d’esquerres, sí, i amb voluntat explícita de fomentar la literatura de pensament crític que pot ser també, per descomptat, literatura de qualitat. El cas és que, lluny de l’estètica pamfletària, les edicions de Tigre de Paper són acurades i elegants, tan –si més no— com les dels grans grups editorials absorbits per la voràgine d’un mercat salvatge que sovint tracta el llibre com un simple producte comercial.


                Un dels darrers títols publicats a Tigre de Paper –i l’excusa per parlar-ne ara— és la traducció catalana de La insurrecció dels pescadors de Santa Bàrbara, una obra de joventut de l’escriptora i militant comunista alemanya Anna Seghers (1900 – 1983). Es tracta d’una breu novel·la d’aire tràgic (des de la primera frase saben que no acabarà bé), que narra, amb un estil distant que busca l’objectivitat (es relaten amb el mateix lirisme desapassionat les escenes de revolta i les descripcions del paisatge), la protesta d’un grup de pescadors d’una badia imaginària que una primavera, esperonats pel lideratge d’un activista foraster (que “despertava en els que l’escoltaven una emoció intensa; feia néixer dins seu alguna cosa semblant a l’esperança”), es planten i decideixen no sortir a la mar fins que la companyia pesquera no accepti les noves condicions que ells proposen (tres cinquenes parts i set penics per quilo) i que, al capdavall, no són més que un petit canvi de tarifes que els ha de permetre viure amb un mínim de dignitat. Més que no pas la crònica de la revolta, però, el que interessa del relat és el retrat, col·lectiu i individual, d’uns homes que s’enfronten al destí. Sobretot, la lluita d’aquells que, de vegades carregats de dubtes i a punt de caure en la derrota anímica, s’enfronten a l’immobilisme i la grisor dels qui pensen que allò que els convé és “quedar-se a fer el mateix cada hivern: arranjar les xarxes i passar gana”, i desafien, al capdavall, el poder que els té sotmesos. En definitiva, La insurrecció dels pescadors de Santa Bàrbara és més una petita història de solidaritat i d’esperança, de pors i de sacrificis, que de no pas la crònica d’una gran victòria èpica.

                La traducció de l’alemany del també manresà Adam Majó és, en general, prou solvent. Revela alguna vacil·lació lingüística perdonable, i ho compensa, d’altra banda, amb una recerca de l’expressivitat que demostra que s’estima el text que tradueix. El cert és que tampoc no deu ser gens fàcil traduir un relat que calla tant com diu, on la tensió de la trama sovint s’intueix entre línies i on l’autora, lluny de donar la història mastegada, deixa que sigui el lector qui encaixi les peces.

(Article publicat al diari Regió7, el dia 25 d'octubre de 2014)

dimecres, 15 d’octubre del 2014

L'hora dels esportistes

            Alguna cosa està passant quan aquells que sempre havien esquivat les qüestions polítiques, aquells que deien que la política no els interessava, o que no s’hi havien de posar, o que no hi entenien, comencen a demostrar que tenen opinió. És el cas dels esportistes d’elit, que fins ara s’havien fet un tip d’assegurar que la política no s’ha de barrejar amb l’esport. Donaven per suposat que participar en uns jocs olímpics o en un mundial de futbol sota uns determinats símbols nacionals (banderes, himnes, etc...) no tenia res a veure amb la política. I es dedicaven, sobretot, a omplir els informatius amb titulars de contingut escàs i previsible, del tipus “sempre s’ha de respectar el rival” o “sortirem a guanyar el partit”, com si fossin ignorants de tot allò que no sigui l’esport que practiquen.
            El procés català, però, sembla que obliga el personal a posicionar-se. I alguns esportistes coneguts han començat a sortir de l’armari, tot i que de moment només ho han fet a mitges. Han fet un primer pas que, de fet, és el més important: el de declarar-se a favor del dret a decidir.


            Gerard Piqué, que va tuitejar fotos seves mentre participava en la V de l’11 de setembre, va ser el primer nom sonat que va manifestar públicament el seu suport a la realització de la consulta del 9 N, i ha repetit la seva postura en més d’una ocasió. Prou que, des d’aleshores, li ha caigut un bon xàfec d’insults i amenaces per part d’aquells que no suporten les opinions polítiques diferents de les pròpies. Això, però, no va impedir que més esportistes fessin com ell. Poc després de Piqué, ho va fer el seu company d’equip Xavi Hernández –que fa més d’un any ja va dir que els catalans tenim tot el dret a ser allò que vulguem ser—, amb una contundència i una naturalitat incontestables (“Tenim tot el dret del món a votar”), en la roda de premsa posterior a un partit de Champions; i també s’han manifestat en un sentit semblant els germans Gasol, encara que, en el cas del Pau –que, com a representant d’Espanya, va onejar la rojigualda en els jocs de Londres—, amb certa timidesa i ambigüitat.
            Sembla ser, doncs, que els esportistes d’elit, aquells que fins ara no piulaven en qüestions polítiques (especialment quan el subjecte polític era Catalunya), han començat a perdre la por de defensar un dret tan elemental com és el dels pobles a decidir el seu futur. El proper pas hauria de ser que alguns, fins i tot, anessin un pas més enllà i compartissin amb la resta de mortals en quin sentit els agradaria que anés aquest futur, que es mullessin no tan sols a favor de la consulta sinó també del resultat. Fins ara, els únics que han insinuat què pensen són els qui –potser induïts per interessos de l’entorn— flirtegen més aviat amb l’unionisme. Temps al temps.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 12 d'octubre de 2014, i també al Pou Digital)

diumenge, 12 d’octubre del 2014

Plagis d'estar per casa

                Resulta que la passada primavera, en la darrera edició del Concurs de Narrativa Gastronòmica que convoquen Diesa Restauració i Òmnium Bages –on els participants presenten històries humanes amb rerefons de fogons, sopars, restaurants, gustos, aromes i deconstruccions culinàries—, l’amic Jordi Estrada i jo, que fèiem de jurat, vam triar com a finalista un relat que, en bona part, plagiava una cançó de Pere Tàpias que es titula Amor integral. Desconeixedors de la discografia completa del cantautor vilanoví, vam trobar que era un text divertit i enginyós, no tan bo com el de la Nacha Nacenta, que va guanyar, però sí mereixedor d’una menció i un accèssit. No cal dir que, en aquell moment, poc ens pensàvem que estàvem reconeixent un text d’escassa originalitat.


Sorpresos –però no estupefactes, perquè amb els temps que corren un no cau tampoc tan fàcilment en l’estupefacció—, aquesta setmana hem descobert l’enredada. Ha estat gràcies a un missatge anònim, qui sap si d’un aspirant al premi que, sens dubte, té més coneixements que nosaltres en determinats registres musicals. El text finalista pren la totalitat de la cançó de Tàpias (que val a dir que tampoc no és per posar-se a plorar d’emoció) i la farceix (ja em perdonareu el símil gastronòmic, donades les circumstàncies; és que no me n’he pogut estar) amb ingredients propis que fins i tot tenen certa gràcia.
És, si més no, digne de reflexió el fet que hi hagi qui afusella descaradament l’obra d’un altre en benefici propi (encara que sigui per guanyar una experiència SPA o un sopar al restaurant Passeig, que eren els premis del concurs de Narrativa Gastronòmica), sense pensar en el ridícul de ser descobert. Fa segles, quan els textos literaris no estaven protegits per cap llei de propietat intel·lectual, hom podia trepitjar fins on li donava la gana les creacions dels altres. Val a dir que alguns, fins i tot, milloraven l’original. En la gran obra de Bernat Metge, Lo somni, hi ha fragments simplement traduïts d’obres de Boccaccio o de Petrarca. La primera part de Tirant lo Blanc és, en bona mesura, una còpia literal del Llibre de l’orde de cavalleria de Ramon Llull. Metge i Martorell eren, però, genis que sabien què calia utilitzar i amb quina finalitat. Al capdavall, es tractava més d’un homenatge que no pas d’un plagi. Avui dia les coses van d’una altra manera i, com a mínim, s’hauria de citar la font sobre la qual el presumpte creador fa variacions o copia descaradament.

La descoberta m’ha dut inevitablement a la memòria la vegada que algú es va presentar als Premis Bages Juvenils de Literatura, que convoca també Òmnium Bages, amb un poema titulat Cada dia és un nou pas, que era una còpia literal de la coneguda cançó homònima dels Esquirols. Aquell cop, el treball no va passar el filtre del jurat. No pas perquè no valoressin els mèrits literaris del text, que són inqüestionables. Ni perquè fos un jurat gaire diferent del que deliberava en el Concurs de Narrativa Gastronòmica. Sinó perquè –a banda de l’obvietat que presentar, en un concurs bagenc, un text dels Esquirols fent-lo passar per propi és gairebé una provocació— un dels qui havien de valorar-lo era, justament, el Joan Vilamala, ni més ni menys que l’autor.

(Article publicat el dia 12 d'octubre de 2014 al diari Regió7)

dilluns, 6 d’octubre del 2014

Feina d'escriptor

                Al llarg del mes d’octubre passaran per Manresa una bona colla d’escriptors en el marc del festival Tocats de Lletra. Suggereixo que ho aprofitem per demanar-nos de què viuen. Viure de la literatura és, ara mateix –i especialment en català—, una utopia. N’hi ha que ho aconsegueixen, sí –Monzó, Moliné, Pàmies, Sànchez Piñol, Cabré, Puntí...—, però és més gràcies als ingressos periòdics de les col·laboracions en mitjans de comunicació, o per anar fent “bolos” pel país en forma de conferència o club de lectura, que no pas gràcies als llibres. Si, a més a més, la tasca literària s’exerceix lluny de Barcelona, en allò que se’n diu “comarques”, on, per als mitjans d’abast nacional, la cultura sembla que no existeix, la cosa encara es fa més complicada. No conec cap literat de la Catalunya central ni de Ponent que, sense haver-se desplaçat a viure al cap i casal, se sustenti amb el que escriu. El berguedà Jordi Cussà, per exemple, sobreviu més per les traduccions de l’anglès que no pas gràcies als drets d’autor que generen les seves excel·lents novel·les. És un cas que clama al cel.


                Si tenim en compte que la tirada mitjana d’un llibre publicat a Catalunya no arriba als 300 exemplars, ens podem fer una idea de la misèria que les publicacions generen en forma de drets d’autor (que van del 5% al 10% del preu de venda). 2000 llibres venuts (que és una quantitat respectable), d’un llibre que surt al mercat a un preu de 15€, podria arribar a reportar uns beneficis bruts de 3000€ (descomptat l’IRPF es quedaria en 2300€) a un autor que hi ha invertit mesos, potser anys, de feina dura i abnegada. Qui es pot plantejar viure d’això?

                I, tanmateix, hi continua havent qui no pot deixar d’escriure, esgarrapant hores de son o aprofitant estones vagaroses, al marge de la feina amb què es guanya les garrofes. De fet, sempre ha estat així: Foix escrivia a la rebotiga d’una pastisseria i Kafka va crear un univers literari monumental quan sortia de l’oficina. Hi continua havent qui, malgrat tot, inverteix hores i hores en una feina que no se sap quins beneficis econòmics li reportarà i que, amb tota probabilitat, seran escassos, o nuls, o potser fins i tot hi haurà de posar diners. Sort en tenim, els lectors.

(Article publicat a la revista manresana El pou de la gallina, en el número d'octubre de 2014)

dimecres, 1 d’octubre del 2014

A partir d'ara

                Escric això el 12 de setembre, l’endemà d’haver participat, a Barcelona, al costat de centenars de milers de catalans –entre els quals m’imagino que hi havia molts lectors d’aquest diari—, en un dels esdeveniments més espectaculars i incontestables que s’hagin dut a terme mai per reclamar el dret legítim d’un poble a triar democràticament el seu futur. La sensació que es respirava és que una societat capaç d’organitzar-se, de manera ordenada i sense aldarulls, d’arrenglerar-se disciplinadament, posant-se cadascú en el seu tram, en la seva franja segons el color de la samarreta... és una societat capaç d’aconseguir allò que es proposi. I més si el que pretén no és altra cosa que poder marcar-se lliurement el camí com a poble. Qui ens havia de dir, fa uns anys, que en una manifestació sobiranista ens avindríem –convençuts, però no pas abduïts— a col·locar-nos en un tram concret de la Gran Via o de la Diagonal, en una franja determinada i amb una samarreta groga o roja... i que centenars de milers de catalans farien com nosaltres, cadascun en el seu lloc corresponent?


                També s’hi respirava il·lusió, optimisme... i, especialment, la sensació que estàvem vivint l’última manifestació històrica de caràcter multitudinari que hi ha d’haver a Catalunya, si més no, fins que siguem independents. No pot ser d’una altra manera. Allà n’érem molts que no ens considerem, ni de bon tros, activistes polítics ni, fins fa quatre anys, havíem sortit al carrer gaires vegades per reclamar els nostres drets. És el quart cop que, en aquests anys, molts catalans hem participat, engrescats, en una jornada reivindicativa multitudinària. El cinqué, si hi afegim el Concert per la Llibertat que va tenir lloc al Camp Nou a finals de juny de 2013. A partir d’ara s’han de moure fitxes en altres esferes, que no vol dir que s’hagi de deixar d’actuar. En aquesta mena d’actes que pretenen aplegar grans quantitats del gent ja no queda res per demostrar. Ho hem donat tot, per fer-nos sentir a casa nostra i, sobretot, per arribar més enllà de Madrid, on ja sabem que faran veure que no ens senten, diran que tot plegat respon a la dèria d’un líder, s’aferraran a un marc legal sense adonar-se que, quan no atén el clam majoritari d’un poble, la legalitat deixa de ser legítima, i tornaran a airejar aquella entelèquia tronada que anomenen “majoria silenciosa” i a dir, amb una miopia deliberada, que ha començat el declivi de l’independentisme.

                Qui ens ha volgut sentir, doncs, ja ho ha fet. I segur que molta gent, arreu del món, ha pres bona nota del que està passant a Catalunya. En un entorn normal, la propera manifestació hauria de ser la més estrictament democràtica i per tant, també, la més multitudinària de totes: anar a votar.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 28 de setembre de 2014, i també al Pou Digital)

diumenge, 28 de setembre del 2014

Abans de morir...

                Des de finals de juny, la vintena de metres del mur situat a la cantonada entre el Passeig de Pere III i el carrer Primer de Maig de Manresa, el que hi ha entre la xurreria Alba i el quiosc-cafeteria Tòtem, està decorat amb els missatges que tot de persones anònimes van deixant en completar una frase que comença “Abans de morir vull...”. Deixant de banda que, amb el temps, la cosa ha anat degenerant, potser és agosarat afirmar que llegint el mur un es pugui fer una idea de quins són els desitjos de la societat. Francament, m’ha semblat que (per la lletra, pel to i, sobretot, pel tipus de desitjos) una part molt alta dels missatges són d’adolescents o, si més no, gent força jove. Els qui voldrien ser feliços –així, sense concretar res més— guanyen per majoria, però n’hi ha molts que es conformen amb un viatge o amb un intercanvi de fluids corporals. Durant l’estiu, en van parlar el Pep Garcia (en aquest diari) i l’Anna Vilajosana (al Pou Digital). Van explicar d’on surt la iniciativa i van lloar el projecte.


                Sense menystenir-lo, permeteu que em mostri un xic escèptic amb el resultat. A mi, sincerament, m’agradaria més veure un mur on, més que no pas la gent jove, escrivissin desitjos aquells a qui el temps que queda per viure és objectivament inferior al temps viscut. És a dir, persones grans, que són les úniques amb prou perspectiva per revelar-nos allò que realment val la pena. Demanar desitjos quan un té tot el temps del món al davant és molt fàcil, i és normal que l’autor es deixi dur per l’ímpetu de l’edat i acabi fent peticions d’una frivolitat tan bàsica que, sovint, acostumen a limitar-se a la satisfacció fisiològica més primària. Fer-ho, en canvi, quan sabem que el futur –i, per tant, el temps per acomplir els desitjos— se’ns escapa de les mans, porta a peticions (o, més aviat, lamentacions) més profundes i sinceres.
                La infermera australiana Bronnie Ware va treballar, durant una colla d’anys, fent cures pal·liatives a gent que havia decidit morir a casa. Hi va conviure entre tres i dotze setmanes, les últimes en la vida dels pacients. Ware va comprovar que, en aquelles circumstàncies, l’escala de valors que mantenim al llarg dels anys canvia de forma sensible abans de fer el darrer badall. Segurament, si féssim completar la frase “Abans de morir vull...” a persones a qui queden poques setmanes de vida, apareixerien missatges com “haver estat fidel a mi mateix, i no a allò que els altres esperaven de mi”, o bé “haver tingut temps lliure per dedicar a aquells a qui estimo”, o bé “haver expressat els meus sentiments amb honestedat”, o bé “haver conservat els bons amics”, o bé “haver-me permès ser feliç”. Són missatges més de balanç que d’esperança, i hem de suposar que allò que hi apareix és el que realment pot donar sentit a l’existència. Allò que és cabdal durant una etapa de la nostra vida, passa a tenir una importància molt relativa quan arriba l’hora de passar comptes.

Està molt bé marcar-se objectius, per arrauxats que siguin. Però, no ens enganyem: a les portes de la mort, ningú no es lamenta de no haver guanyat un premi Nobel, no haver viatjat a l’altre cap de món, no haver-se tatuat el cul, haver follat poc o no haver-ho fet amb segons qui.

(Article publicat a Regió7 el dia 27 de setembre de 2014)