divendres, 14 de novembre de 2014

Viatjar amb Modiano

Diu l’escriptor argentí Roberto Piglia que, al capdavall, “no hi ha res més que llibres de viatges o històries policials. Es narra un viatge o es narra un crim. Quina altra cosa es pot narrar?” Patrick Modiano, el flamant guanyador del Premi Nobel de Literatura, diu també, en aquest sentit, que té la sensació d’haver escrit una vegada i una altra la mateixa novel·la, durant 45 anys. Les novel·les de Modiano deuen ser, doncs, llibres de viatges. S’hi explica, obsessivament, el viatge de la memòria cap al passat, cap als anys seixanta, cap a la guerra d’Algèria i, sobretot, cap a l’època en què una part de França estava ocupada pels nazis i una altra era governada pel govern col·laboracionista de Petain, a Vichy. Però, sobretot, les novel·les –tan curtes com intenses— de Modiano, com la majoria de les grans novel·les que s’han escrit al llarg de la història de la literatura, expliquen un viatge al fons de l’ànima, retraten la naturalesa dels humans sotmesos a un destí angoixant i poc esperançador. Són, de fet, una mena d’autobiografia indirecta. L’ombra allargada del passat, que l’autor només coneix (o recorda) de forma fragmentària, impregna una obra tan complexa com aparentment senzilla. La frase curta i simple, amaga una gran profunditat de pensament. Modiano va ser dels primers a trencar el tabú i denunciar la participació francesa en la persecució de jueus, el col·laboracionisme amb el règim nazi i, per tant, la complicitat en relació a l’Holocaust. Les novel·les de Modiano, però, són també (recuperant la classificació de Piglia) històries policials, perquè els personatges, sovint, actuen com a detectius que escruten desconcertats la memòria a la recerca d’un misteri que, tanmateix, no arriben a resoldre, o no volen fer-ho.


Com el nostre Joaquim Amat-Piniella, encara que no pas en qualitat de testimoni, Modiano s’ha endinsat, també, en l’horror dels camps d’extermini. La seva novel·la Dora Bruder, per exemple, nascuda a partir d’una història real (un anunci a la premsa on la família demanava notícies d’una noieta de quinze anys), el va portar, mentre mirava de reconstruir la història de la protagonista, fins a un dels focus més intensos i actius de l’infern nazi: Auschwitz.

(Article publicat a El Pou de la Gallina, en el número de novembre de 2014)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada