dimecres, 30 de març del 2016

Una llengua espanyola?

                Alguns es van sorprendre el passat dos de març quan Joan Tardà, durant el simulacre de ple d’investidura al Congrés de Madrid, a diferència d’alguns dels catalans que l’havien precedit –així com d’anteriors intervencions pròpies—, no va deixar anar ni un mot en català. A Catalunya Ràdio, Mònica Terribas va expressar diverses vegades la seva sorpresa pel fet que Tardà no utilitzés el català en el seu discurs, com per exemple havia fet ni més ni menys que Albert Rivera poc abans. Jo ho vaig trobar d’una coherència absoluta. Utilitzar el català a Madrid, davant d’un auditori hostil? Per què ho hauria d’haver fet?


                Entenc que hom vulgui compartir la llengua pròpia amb els qui considera que caminen, de bracet, al seu costat. És normal, doncs, que els catalanoparlants que volen continuar formant part d’una Espanya històricament diversa i culturalment rica, vulguin que la seva llengua es reconegui com a espanyola i, per tant, és ben legítim que en reivindiquin l’ús davant dels seus col·legues diputats. I seria normal, també, que els diputats que no parlen català (una llengua que cal suposar que –com asseguren, quan els interessa— consideren que enriqueix la cultura i la identitat espanyoles) reconeguessin el gest dels seus col·legues i s’esforcessin, fins i tot, a entendre’ls. Així, doncs, en una Espanya on tothom –o, si més no, la majoria— cregués que cal respectar la diversitat lingüística seria normal que cadascú pogués expressar-se en la llengua pròpia davant dels altres. En canvi, els intents d’intervenir en català al Congrés –sovint protagonitzats pel propi Tardà— han servit bàsicament per comprovar fins quan aguantava el president de la cambra abans de reprovar l’agosarat diputat que s’atrevia a desafiar i provocar la concurrència amb l’ús d’una llengua diferent de la “común”.
                Quin sentit té, a més, utilitzar el català a Madrid quan vols desconnectar-hi? Si a Madrid parlen castellà i tu saps parlar aquesta llengua, per què n’has d’utilitzar una altra? Això només té sentit si consideres que formeu part d’una mateixa nació, d’una entitat cultural diversa i, a la vegada, unida pels reconeixements mutus. En realitat, tant em sorprèn que els diputats del PSC o del PP català no reivindiquin l’ús del català en la seva feina, com que l’usin –o intentin fer-ho— els independentistes. Al capdavall, el fet que l’ús del català en una cambra que representa tots els espanyols sigui considerat una provocació demostra que molts espanyols –per més que vulguin mantenir vertebrada i unida la seva gran nació— ja han desconnectat fa temps de la cultura catalana i, com a molt, en toleren l’existència sempre que no surti de la més estricta intimitat dins la colònia del nord-oest peninsular.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 27 de març de 2016, i també al Pou Digital)

dijous, 17 de març del 2016

El salt d'Ícar

                El calafí Josep Maria Solà, un dels integrants més implicats en el col·lectiu Narradors Centrals, acaba de publicar, a l’editorial berguedana L’Albí, un tríptic narratiu titulat Un salt al blau: tres relats exigents, de gran profunditat intel·lectual, que estan farcits d’ironia, de referències literàries i de pinzellades íntimes. Un triple salt mortal. Una peça d’orfebreria literària aconsellable especialment per als amants de les arriscades experiències introspectives.


                El llibre engega amb un sonet de Miquel Desclot, dedicat a Solà, sobre la solitud amb què els humans ens enfrontem a la vida i sentim, cansats, com a prop nostre Ícar cau a l’aigua poc després d’emprendre el vol (com en el quadre de Brueghel el vell que apareix a la coberta).
La primera narració, Carta, és una carta al pare (mort vint anys enrere) amb evidents i manifestes reminiscències kafkianes. És una carta d’amor, però un amor ple de matisos, perquè “en el fons, no estimem algú sinó que estimem contra algú”, i serveix al narrador per fer una anàlisi (amb bona dosi de determinisme) d’una manera de ser i d’estimar molt de terra endins, molt de l’Alta Segarra i d’aquest món de grans contrastos que és la ruralia catalana. S’hi descriu un amor que passava per tractar els pares de “vostè”, per no expressar sentiments en públic, per demanar-ho tot a la mare bo i sabent que l’última paraula la tindria el pare. Un amor que provenia d’un temps en què la sexualitat havia estat fortament reprimida. En el fons, el text és un cant rebel contra l’”alexitímia”, l’analfabetisme sentimental que el protagonista ha heretat. Al capdavall, després d’haver recordat que no va plorar en la mort del pare, es demana si “¿Poden servir aquestes meves paraules maldestres per substituir aquelles llàgrimes que no em van saber caure en el teu enterrament?”
El segon relat es titula Tango, i té forma de conferència. Aquí, el jo narratiu (que parla en una segona persona del plural carregada de significat) continua el seu viatge vertical fent una reflexió sobre la relació amb el sexe d’una generació educada en la contenció, a la qual aquest tema “sempre ens ha fet por”. S’embranca en un bosc de citacions literàries (Margarit, Borges, Estellés, Sales, Dickinson, Rimbaud, Ferrater,...) per resoldre que el sexe està relacionat amb la mort, i que tot gira al seu voltant.
Finalment, Salt, està dividida en set parts (cadascuna de les quals encapçalada per un verset d’una coneguda cançó de bressol anglesa: “One for sorow, Two for joy...”) i parla d’un naufragi, el del guia d’un museu de Brussel·les, a qui les llàgrimes se li barregen amb la pluja cada matí, i que cada dia ha d’explicar el quadre Paisatge amb la caiguda d’Ícar, de Brueghel el Vell, a tot de colles de turistes que són incapaços de respondre al crit: “Nas de barraca!”. Cansament, dolor, grisor, por, absència, enyorança, llunyania i record condueixen (entre versos de Hölderlin i d’Auden, i en aquest cas també d’una cançó dels Manel) a un salt final, un salt al blau (al blau del mar de la memòria i al blau del cel de, potser, l’esperança), que arrossega el lector una mica més a prop –oh, miracle de la literatura!— del coneixement de la pròpia naturalesa.

(Article publicat al diari Regió7 el dia 17 de març de 2016)

diumenge, 13 de març del 2016

Un any amb Pere Rovira

                Els quadres de Johannes Vermeer, en quasi tots els quals hi ha una finestra que il·lumina l’escena, sempre m’han fascinat, per la màgia dels detalls quotidians i per la naturalitat dels gestos dels personatges que hi apareixen. Ara, a més, m’he deixat enlluernar per la claror que entrava a través de La finestra de Vermeer, el dietari que Pere Rovira va anar escrivint, amb constància i intel·ligència, durant quasi tots els dies de l’any 2013 i que, amb bon criteri, l’editorial Proa acaba de publicar.



                Si obrim La finestra de Vermeer, que convido a llegir com si fos una novel·la de personatge, hi podem trobar un home madur –ell potser diria vell— a qui els anys, l’experiència i (no pas en darrer terme) les lectures han convertit en un home savi, que té coses a dir. És el segon cop que passo un any amb Pere Rovira. El primer va ser el curs escolar 1987-88, on vaig ser alumne seu en el meu primer curs de filologia a l’Estudi General de Lleida. Aleshores jo era un jovenet enlluernat per la transparència amb què aquell professor –que es passejava per la classe amb una pipa en una mà i un llibre a l’altra— comentava el Lazarillo, el Quixot o un poema de Gil de Biedma. Ara, ni jo sóc aquell barbamec aspirant a filòleg, ni ell el dandi intel·lectual de qui s’enamoraven les companyes de classe. Entremig, hem coincidit diverses vegades, a propòsit dels seus llibres, i hem passat alguna estona de conversa cordial. És a les pàgines de La finestra de Vermeer, però, que m’ha semblat trobar el Pere Rovira més autèntic: irònic, sensible, escèptic, crític, enamorat... que pateix les xacres pròpies de l’edat i que es passeja pel terme d’Alpicat, on viu des de fa anys. D’una anècdota banal (“el pare deia que, si a un gos de cacera se li han d’ensenyar les coses més importants, no valdrà mai res”) en pot extreure una reflexió mordaç (“En això, gossos i escriptors potser s’assemblen”). Rovira reflexiona sobre literatura (des de l’obra de poetes respectats, com Vinyoli o Baudelaire, fins als assajos dels seus admirats moralistes francesos), sobre música (Bach, Beethoven...), sobre pintura (Picasso, sobretot), sobre la vida (la seva, la dels qui té a prop o la vida en general) i, naturalment, sobre el pas del temps; sense esquivar temes d’actualitat, com el procés independentista (en el qual molta gent “veu una autenticitat que no veu en cap més projecte polític”). Es mostra crític amb manifestacions de pretesos intel·lectuals de poca volada i parla amb admiració d’alguns grans personatges a qui ha conegut, com Espriu, Blecua o Barral. I, de tant en tant, deixa anar una sentència amb aires d’aforisme: “potser si no hagués perdut el temps, ara enyoraria les coses que me l’han fet perdre”. Prosa de primera divisió!

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 13 de març de 2016)

dissabte, 12 de març del 2016

Polifonia postsoviètica


               Sovint he parlat del valor de la ficció narrativa com a eina de coneixement. Acostumo a defensar que la ficció és la millor manera d’aprofundir en la comprensió d’aquells racons de la naturalesa humana més difícils d’analitzar des del punt de vista racional. En resum: acostumo a sostenir que allò que explica una bona novel·la no es pot explicar de cap altra manera. Aquest principi, que fins ara només m’havia qüestionat amb la lectura d’un bon dietari o d’unes sucoses memòries, he vist ara com trontollava amb la lectura d’un llibre extraordinari. Es tracta de Temps de segona mà. La fi de l’home roig, d’Svetlana Aleksiévitx. L’autora bielorussa, flamant guanyadora del Premi Nobel de literatura, demostra que en la classificació per gèneres encara no està tot dit i fa un pas més per desdibuixar la línia que separa la ficció de la no ficció. Temps de segona mà no s’assembla a cap llibre que hagi llegit abans. Presenta un complet mosaic  de testimonis de l’etapa postsoviètica (fruit de centenars de converses que Aleksiévitx ha mantingut al llarg dels anys) i, segons com, pot semblar un llibre d’història, o un exercici periodístic, o un assaig polític. Però no és res de tot això. És bona literatura, d’aquella que grata entre els plecs essencials de l’ésser humà. De fet, es pot llegir com una mena de gran novel·la polifònica; perquè quan la no ficció es converteix, com passa aquí, en literatura d’alt voltatge, també pot assolir la càrrega humana i artística d’una bona novel·la. Transcendint de llarg el seu paper de periodista, i amb un virtuosisme narratiu envejable, Aleksiévitx (que va créixer en un entorn rural on dominava l’oralitat) aconsegueix trencar els límits amb què sovint el testimoni es troba davant del llenguatge, davant del fet d’haver d’expressar una realitat amb paraules. La vida es converteix en paraules i, alhora, les paraules prenen vida. Per separat, els testimonis són colpidors. En conjunt, prenen una força que penetra l’ànima del lector, el qual, quan n’acaba la lectura, té la sensació d’haver assistit a l’única experiència que li podia donar una idea més o menys aproximada de com és en realitat la societat postsoviètica. És, com s’apunta en l’epíleg de Marta Rebón i Ferran Mateo, “literatura que utilitza la realitat com a matèria primera per descobrir sentits més profunds i perdurables”.

(Article publicat a la revista el Pou de la Gallina, en el número de març de 2016)

dilluns, 7 de març del 2016

La guerra del Pep

                Tot comença el dia 3 de setembre de 1981, a un parell de setmanes d’engegar el curs escolar. L’acció té lloc a Ullastrell, a prop de Terrassa. El narrador, que es diu Pep Puig, explica des de l’actualitat el que diu que li va passar aquells últims dies de vacances. Mentre juguen a cuca amagar, la Sara Amat desapareix i, després que tothom l’hagi buscat pel poble, el Pep la troba a la seva habitació, amagada. El protagonista, doncs, en plena preadolescència, es troba a l’habitació la noia amb qui somiava cada nit abraçat al coixí. Al seu parer, la Sara Amat era “bonica, no lletja com deia la gent, sinó preciosa. Si voleu rara, però preciosa”.
                Aquesta és l’arrencada de La vida sense Sara Amat, la novel·la de terrassenc Pep Puig que va guanyar la darrera edició del Premi Sant Jordi, i que, sota el paraigua d’Òmnium Bages, presentarem dijous vinent, dia 10 de març, a la llibreria Parcir de Manresa.


                A partir d’aquí, en una història més carregada de gestos que d’accions, anem coneixent la timidesa, les indecisions i els dubtes del protagonista, que, com diu ell mateix, “era un noi d’abans, innocent, bon nen, una mica enze” i assistim al fet que “sense saber-ho, aviat es començaria a clivellar, lentament hi anirien apareixent escletxes i reguerols que em permetrien mirar esbalaït a l’altra banda”. El detonant del canvi és la figura i la personalitat de la Sara, una noia que ja hi és, a l’altra banda: descarada, atrevida, atea convençuda, malparlada, lectora, que sap que els adults guarden secrets. Una noia a qui el poble se li ha fet petit i que troba que a dins de la novel·la Guerra i pau, que llegeix mentre viu amagada, hi deu “bategar més vida que en el poble sencer”. Al llarg dels deu dies que passaran plegats, la Sara acompanyarà el Pep en aquest pas transcendental de travessar la porta que condueix a fer-se gran, a preparar-se per anar a la guerra, perquè, com li diu la Sara, “tu també hi hauràs d’anar algun dia, a la guerra, si no, mai et faràs un home de debò”. I és que fer-se gran, segons aquesta versió del procés, seria com tenir la noia dels teus somnis amagada a l’habitació. Perquè “l’adolescència no ve definida tant per un estat temporal com sobretot per un estat interior”.

Com he llegit en algun lloc, Pep Puig deu ser un dels pocs escriptors catalans que no ha estudiat filologia. Potser per això aconsegueix fer allò tan complicat d’explicar coses complexes amb un llenguatge transparent tot mantenint un to d’honesta, deliciosa i sàvia sensibilitat. La vida sense Sara Amat està escrita amb una senzillesa que no esquiva reflexions ben profundes. Així, per exemple, llegim, a través de la mirada d’un noiet de dotze anys, que “la mort, al costat de la vida, era el pensament més terrible de tots. Sobretot perquè, a diferència de la vida, no semblava que hagués de tenir fi. Era això el més terrible de la mort: que no s’acabava mai.” Una senzillesa que es deixa portar per fortes dosis de nítida i poètica simbologia, d’ironia gens maliciosa, de fantasia que sembla tocada pel realisme màgic, de saviesa vitalista. Una novel·la que ens transporta, inevitablement, al moment en què –cadascú a la seva manera— vam travessar la porta que comunicava la infantesa amb l’edat adulta.

(Article publicat al diari Regió7, el dia 5 de març de 2016)

dimecres, 2 de març del 2016

Postsoviètics

                Amb Mikhaïl Gorbatxov es va gestar el final de la Unió Soviètica. Les reformes estructurals (la Glàsnost  i la Perestroika) van permetre, durant els anys vuitanta, que la gent dels països de l’òrbita russa gaudissin d’unes cotes de llibertat desconegudes. Amb la caiguda definitiva del comunisme, però, va desaparèixer tot un món, i en va sorgir una societat d’una complexitat tan gran que encara avui la majoria d’occidentals som incapaços de comprendre. Ara, però, tenim l’oportunitat d’aproximar-nos-hi en català gràcies a la traducció que Marta Rebón ha fet, per a l’editorial Raig Verd, del llibre Temps de segona mà. La fi de l’home roig, de la Premi Nobel de Literatura 2015, Svetlana Aleksiévitx.


                D’un valor literari incontestable, Temps de segona mà és un llibre difícil de classificar. No és una novel·la, ni un assaig, ni un llibre d’entrevistes. Si de cas, és una mena de mosaic polifònic que es pot llegir com una gran novel·la sobre el món postsoviètic. La primera part recull el testimoni dels qui van viure el final de l’URSS: homes i dones educats en la convicció de formar part de la nació més important del món, en l’orgull de viure la història en majúscules, en el fanatisme patriòtic, l’admiració militar, la mitificació dels líders i, per tant, desconcertats davant del canvi que va provocar que, per exemple, un coronel soviètic acabés convertit en un comercial que ven sanitaris,... Testimonis ressentits, desesperats, carregats de ràbia i, en ben pocs casos, d’esperança. N’hi ha que expliquen amb orgull les glòries del passat. Altres parlen amb vergonya, o por, dels camps stalinistes. Sovint són testimonis d’una generació que va tenir una “infància comunista” i que, poc després, es van haver d’espavilar en la “vida capitalista”. És eloqüent el cas d’un vell comunista que diu que “la meva època ha acabat abans que la meva vida”. La segona part aborda testimonis posteriors a 1993, quan “mig Rússia volia fer un salt endavant i l’altra meitat, un enrere”. Una època de conflictes entre armenis i azerbaidjanesos; de refugiats txetxens o georgians (tots ells, abans, soviètics) a Moscou; de bandes mafioses que controlen l’economia; d’atemptats al metro de Moscou; de cases on, al frigorífic, només hi ha vodka; d’una dictadura encoberta a Bielorússia,... Des del cas d’una jove policia russa morta a Txetxènia (oficialment per suïcidi), fins a la fascinant i escruixidora història d’Elena Razduieva, una mena de Medea russa, que va abandonar marit i fills perquè va enamorar-se d’un condemnat a cadena perpètua que havia comès un crim atroç.

                Després de llegir Temps de segona mà, un té la sensació de conèixer una mica millor l’ànima postsoviètica i, fins i tot, de compartir el “sentiment de derrota” que molts, encara avui, conserven.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 28 de febrer de 2016)