dilluns, 30 de juliol del 2012

"Antes roja que rota..."



            Qui, a hores d’ara, encara cregui que l’esport i la política no s’haurien de barrejar és que, o bé només considera política les reivindicacions dels altres, o bé és que vol manipular l’auditori, o bé és que viu en un altre planeta. Per si no n’hi havia hagut prou amb el mundial de fa dos anys, després de la celebració de la darrera Eurocopa de futbol guanyada (amb tota legitimitat i, pel que diuen, merescudament) per la selecció que representa l’entitat política anomenada Espanya; després dels petards, de les desenes de “rojigualdes” (algunes amb gallina preconstituional) penjades als balcons catalans, i dels crits de “yo soy español, español, español...” als carrers de Barcelona, Lleida, Manresa o Sant Cugat del Vallès, queda clar que l’orgull espanyolista (l’orgull de ser un dels guanyadors, de pertànyer a la mateixa pàtria que els herois victoriosos) s’ha convertit, a casa nostra, en un sentiment cada vegada més desacomplexat.
Només havent considerat l’enorme complexitat social, lingüística i cultural que defineix Catalunya es pot entendre que molts catalans que habitualment defensen la via sobiranista, delerosos de formar part (per una vegada) d’un projecte guanyador, agafin com a excusa la catalanitat de bona part de l’equip per animar la selecció espanyola, altrament coneguda com “la Roja”. Personalment, cada vegada que sento parlar de “la Roja” penso en una frase que va pronunciar José Calvo Sotelo l’any 1936, poc abans del seu assassinat: “entre una España roja y una de rota, prefiero la primera, que seria más pasajera”. Per això, cada vegada que sento aquella afirmació que s’ha generalitzat tant segons la qual “vaig amb la selecció espanyola perquè està plena de catalans i juga com el Barça” hi veig les subtileses que pot adoptar una estratègia política. Mai, en els darrers trenta anys, la marca Espanya (i tota la simbologia que té associada) havia estat tan de moda entre nosaltres.
Encara que seria un cop d’efecte brutal, de conseqüències imprevisibles, no podem demanar als futbolistes o als atletes catalans que renuncïin a competir amb els colors de la rojigualda. Perquè no poden triar i, a més, si hem d’esperar que la pàtria la salvin aquests joves anem ben arreglats. Alguns, segurament per fer-se perdonar i qui sap si per mantenir neta la consciència, passegen la senyera després d’una final. La independència (l’objectiu polític que, segons les darreres enquestes, desitgen majoritàriament els catalans) es guanya en un altre terreny, diferent del camp de gespa o d’una pista d’atletisme. Però també és veritat que les implicacions polítiques de l’esport són grans, que els esportistes són més escoltats que els polítics i que, en aquest moment, segons quins gestos potser serien importants.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 22 de juliol de 2012, i també a El Pou Digital)

diumenge, 22 de juliol del 2012

Fer-se fotre



Benvolguda Andrea:
Des que fa uns deu dies, amb la teva espontaneïtat de nena de casa bona acostumada a dir el que pensa, vas protagonitzar una sortida de to d’aquelles que recordarem cada vegada que et veurem, ben asseguda, al teu merescudíssim escó de diputada, t’han dit de tot. No es pot negar que la frase està destinada a ocupar un lloc important en l’antologia d’estirabots parlamentaris. Però això no justifica que diputats de l’oposició, periodistes, comentaristes radiofònics i, fins i tot, els ignorants indocumentats que la fan petar als cafès, t’hagin desacreditat i hagin demanat la teva dimissió. Què s’han cregut? Qui són, tota aquesta colla, per qüestionar la infal·libilitat del sistema democràtic que t’ha situat al teu escó del Congrés? Només faltaria que tu, que pertanys a una família de rància tradició política, haguessis de rebre lliçons de quatre arreplegats que fins fa quatre dies no eren ningú. Haurien de recordar que el teu pare és el gran Don Carlos, l’afortunat (li ha tocat fins a quatre cops la loteria) expresident de la Diputació de Castelló; l’home que, tot i estar acusat de suborn, tràfic d’influències i diversos delictes contra la hisenda pública, cobra 90.000 euros l’any com a secretari de la Cambra de Comerç; l’home que, sense pèls a la llengua, no s’està de tractar de “fill de puta” un rival polític. Haurien de recordar, també, que diversos avantpassats teus –el teu besavi, el teu avi i, naturalment, el teu pare— han ocupat el màxim càrrec provincial a Castelló des del segle XIX. I que no oblidin, tampoc, que el teu marit és l’exconseller de Sanitat de la Comunitat de Madrid. Poca broma!
En realitat, hauríem d’estar-te agraïts. La teva espontaneïtat ens va mostrar, per si encara algú en tenia dubtes, el tarannà festiu del teu grup. Alguns, com si fos una epifania, vam veure que així és com hem de sortir de la crisi: amb alegria! Mentre el vostre líder, el president del govern d’Espanya, entonava la lletania de retallades més bèstia de la democràcia, vosaltres ho celebràveu amb aplaudiments i rialles. Que s’augmentarà la retenció als autònoms? Visca! Així encara es podran superar a si mateixos a l’hora de fer equilibris per arribar a quadrar els números... Que els funcionaris no cobraran la paga extraordinària de Nadal? Visca! D’aquesta manera aquests aprofitats se situaran més a prop del llindar de la pobresa, que és on els pertocaria estar... Que es reduirà la prestació als aturats? Visca! No són més que una colla de paràsits... Que en el cas de molts productes culturals (teatre, cinema i música) l’IVA passarà del 8% al 21%? Visca! Perquè el que ha de fer la gent és treballar –o buscar feina—, i no pas perdre el temps alimentant tota aquesta patuleia de penjats esquerranosos vinculats a la faràndula que creuen que la cultura no és un luxe i estan convençuts que alimentar l’esperit és una necessitat. Que es mori, la cultura! Ara que, morir-se també sortirà més car (l’IVA dels serveis funeraris també passa del 8% al 21%), però com que ho farem amb aquella alegria...
            Gràcies, doncs, Andrea, per il·luminar el camí. Ara sabem que cal aplaudir el paquet de mesures que faran desaparèixer aquell sector social tan tronat i ordinari anomenat classe mitjana.
I a qui no li estigui bé, que es faci fotre!

(Article publicat a Regió7 el dia 21 de juliol de 2012)

dilluns, 16 de juliol del 2012

Primeres experiències



Fa uns anys, amb Les famílies de la meva escola, la parella formada per la psicopedagoga M. Àngels Riu i el prestigiós pintor Joaquim Falcó va presentar un curiós àlbum infantil il·lustrat, en forma de quadern, on plantejaven, des dels ulls d’un infant, els canvis que s’han produït, durant les darreres dècades, en el model de família que trobem a la nostra societat. Des d’una perspectiva força neutra, el conte estava pensat perquè pares i mestres, des de la pròpia sensibilitat, poguessin explicar als nens com respectar la diversitat.
            Amb un format i una intenció didàctica semblants, aquest abril, la parella manresana Riu-Falcó ha publicat un nou quadern amb una doble història: Primer amor (sobre un enamorament infantil, amb tot de tics extrapolables a les relacions amoroses dels adults) i Primera gelosia (on el Quimet vol regalar a qui sigui la seva germana petita, fins que descobreix que a ell també l’estimen). Aquests contes poden ajudar els infants a madurar, en veure’s reflectits en el mirall d’una situació reconeguda, i poden ajudar els adults a entendre una mica més el complicat món infantil.
            Cal destacar sobretot, és clar, les pintures de Joaquim Falcó, que fan alguna cosa més que il·lustrar els textos de M. Àngels Riu. Cada pintura té vida pròpia i és tot un luxe per als sentits: colors vistosos, tècniques diverses, objectes-símbol que evoquen l’escena...
            Primer amor i Primera gelosia (llegim un o altre conte segons si agafem el quadern del dret o del revés), com ja passava a Les famílies de la meva escola, trenca amb el concepte més tradicional d’àlbum il·lustrat i ofereix una simbiosi molt interessant i original entre art plàstica i literatura.


(Article publicat a El Pou de la Gallina, en el número de juliol-agost de 2012)

dijous, 12 de juliol del 2012

Recuperar o repescar?


            S’ha acabat el curs amb una curiosa novetat a l’ensenyament secundari: el retorn als anomenats exàmens de recuperació al setembre. Això vol dir que, en realitat, per a molts alumnes el curs encara no s’ha acabat del tot.



No entraré a valorar la conveniència o no d’aquestes proves, encara que és prou simptomàtic que ben pocs professionals del guix les hagin trobat a faltar. Si ara ho retrec és més aviat per una qüestió semàntica, perquè hi ha un sector del professorat que s’ha revelat contra la incongruència que suposa parlar de “recuperació” d’uns coneixements que no s’han tingut mai. Aquests dies, en els passadissos dels instituts, als departaments docents o en fòrums virtuals de professorat, hi ha qui ha fet la reflexió següent: es pot recuperar la cartera després d’un robatori, la salut després d’una malaltia, l’alegria després d’una temporada d’ànims baixos, l’estabilitat econòmica després d’una època de vaques magres, la puresa de l’aire després d’un periode de contaminació, etc... però no la matèria lectiva que mai no s’ha dominat. En tots els casos esmentats, la recuperació suposa haver comptat amb cartera, salut, alegria, estabilitat econòmica o aire pur abans de perdre’ls i, un cop perduts, tenir la possibilitat de recuperar-los. Però els alumnes que es presenten a un examen de recuperació no han perdut res. Si es parla amb propietat, l’única cosa que es recupera són els exàmens en si (que ja havien existit fins fa quinze o vint anys, per a turment estival dels qui no havíem treballat prou durant el curs), no pas, en canvi, la matèria que l’alumne s’ha d’estudiar per aprovar-los, perquè si ho ha de fer és perquè mai no se l’ha sabut, mai no l’ha tingut, i, per tant, no hi ha res per recuperar.
Potser seria més adequat parlar de “prova de competència”, si del que es tracta és de demostrar que (encara que sigui amb retard) s’han assolit uns objectius competencials mínims. Tinc un col·lega que, referint-se amb ironia a la necessitat d’estimuls, proposa anomenar la la prova de setembre “examen de superació”, jugant amb el doble sentit de superar una prova i superar un repte personal. De totes les propostes que he sentit darrerament, però, em quedo amb una que potser no és ni la més adequada, ni la més original, ni la més nova: “repesca”, que generalment s’associa a una nova (i última) oportunitat de sortir-se’n, no pas per anar millor preparat, sinó perquè s’espera que l’atzar jugui a favor. “Repescar” implica tornar a tirar la canya al riu per intentar que piqui un peix que en una ocasió anterior va passar de llarg, i això és ben bé el que faran els alumnes que hagin de presentar-se als exàmens de setembre: tirar la canya i confiar en la sort. Algun, fins i tot, estudiarà una mica...

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 8 de juliol de 2012, i també al Pou Digital)

dilluns, 9 de juliol del 2012

(Ir)responsabilitat


            No sé si va de bracet amb la naturalesa dels humans o bé és un tret que forma part de l’ADN dels pobladors d’aquesta part del món, però sembla evident que entre els espècimens de la nostra condició racional hi ha una tendència inevitable a no donar la cara, a espolsar-se les puces, a tirar la pedra i amagar la mà... en fi: a no assumir compromisos.



            Algun cop he parlat de la dificultat que tenen els adolescents (matèria primera de la meva activitat professional) per entomar les conseqüències dels seus actes. Els anys de vaques grasses, combinats amb l’absència dels pares enfeinats, amb una permissivitat i un proteccionisme sense precedents, han ajudat a crear una generació de joves que van posposant la resolució del més important dels conflictes de l’adolescència: l’adquisició de responsabilitats. Triar un camí i, després, si el resultat no és el que s’esperava, ser incapaç de carregar amb les conseqüències és el principal símptoma de la immaduresa, una mena de malaltia que, de fet, afecta gent de totes les edats. Fa algunes setmanes, per exemple, els Mossos van detenir, a Manresa, un home que havia fugit de l’accident que acabava de provocar i acte seguit havia denunciat el robatori del seu vehicle. L’home, major d’edat i suposadament responsable dels seus actes, havia decidit agafar el cotxe tot i no tenir carnet i, després d’embestir una motocicleta i deixar-ne ferit greu el conductor, en comptes d’assumir la responsabilitat del que acabava de fer, va decidir fugir del lloc de l’accident, abandonar el cotxe en una altra banda i simular un robatori. L’objectiu: eludir les obligacions que se suposa que té qualsevol ciutadà honrat i madur.
            Fins aquí, pot semblar que defugir obligacions és cosa d’adolescents immadurs o d’ignorants imprudents; però quan resulta que un banc mal gestionat necessita una injecció de milers de milions d’euros públics i no sembla que sigui culpa de ningú; quan queda provat que els directius d’aquell banc havien falsejat dades i, en descobrir-se el pastís, tothom mira cap a una altra banda; quan el Fiscal General del Poder Judicial es veu embolicat en un escàndol considerable i posposa la dimissió (proposada pel propi Consell General) perquè es vol fer la foto al costat del rei (que al final va ser el príncep) en la celebració del bicentenari de la creació del Tribunal Suprem; quan es fan promeses polítiques (no apujar els impostos, no abaratir l’acomiadament, no demanar rescat econòmic...) que després no es compleixen i resulta que no hi havia cap intenció de complir (em poso a tremolar només de pensar que ens asseguren, entre altres coses, que a casa nostra un “corralito” és impossible); quan et diuen que els serveis en sanitat i educació queden intactes i després resulta que hi ha classes saturades i esperes impossibles; quan la cultura, que sempre havia estat la germana pobra en els pressupostos, ha passat a tenir-hi un pes testimonial; quan alguns mandataris prefereixen celebrar el triomf de “la Roja” a Ucraïna en comptes de seguir els incendis que arrasen el País Valencià... Quan això passa, doncs, un no pot evitar de pensar que per aquí (i no parlem d’adolescents ni d’indocumentats) hi ha un niu d’aprofitats que no volen assumir cap responsabilitat


(Article publicat a Regió7 el dia 7 de juliol de 2012)

dimecres, 4 de juliol del 2012

Itàlia als 15 anys!


(Quatre impressions a partir del viatge en què, fa un parell de setmanes, vaig acompanyar els meus alumnes de 4t d'ESO, i que prèviament havia organitzat)


Viatge de final d’etapa de cinquanta alumnes de 4t d’ESO, adolescents acostumats a sortir-se amb la seva. Els acompanyen tres professors i segueixen un itinerari programat.
            A l’avió: abans d’enlairar-se, un auxiliar de vol exposa amb gestos les mesures de seguretat. El xicot és jove i atractiu, les noies resten embadalides fins que acaba la representació i llavors, emocionades, comencen a aplaudir. Els professors no saben on posar-se i l’auxiliar de vol, vermell com un pebrot, esbossa un somriure tímid.
            Verona: més que no pas per la casa de Julieta o per l’Arena, alguns dels nois mostren ja un especial interès (que durarà tot el viatge) pels venedors ambulants de souvenirs, especialment pels que traginen una mena de pilotes de goma que si es tiren amb força sobre una superfície plana queden esclafades com un ou ferrat.
            Primera nit: els adolescents no amaguen que, d’Itàlia, el que més els interessa és la diversió i, per tant, uns quants volen anar a una discoteca. Els altres no, perquè troben que el preu de l’entrada és abusiu. Discussió. Pacificació. Negociació. Pacte: tindran una estona de temps lliure, no aniran a cap discoteca però qui vulgui podrà entrar en un bar musical d’allà a la vora. A quarts d’una, tots cap a l’hotel. Alguns es quedaran desperts encara molta estona, xerrant a l’habitació.
            Venècia: arribada a la ciutat amb vaporetto i ovació general. Al cap d’un parell d’hores, però, comencen les primeres queixes sobre la monotonia d’una ciutat que ho és tot menys monòtona. Alguns, afectats de sobte per una febrada que els impulsa cap a la compra compulsiva, inicien una activitat consumista que durarà fins que se’ls hauran acabat els diners de la iaia.
            Segona nit: havent inspeccionat el terreny el dia anterior, els alumnes demanen i obtenen una estona lliure. Més d’un torna massa esverat i els acompanyants decideixen restringir llibertats a partir de l’endemà.
            Florència: dies de caminar molt. Continua la compra compulsiva per part d’aquells a qui encara queden uns quants euros. Mentrestant, visiten palaus, galeries d’art i tota classe de monuments.
            Nits a Florència: L’únic local prou atractiu on poden accedir menors d’edat és un pub amb la música a tota castanya, els professors acompanyants, que han d’assumir la decisió de seguir el grup tot i que ja comencen a mostrar símptomes clars d’esgotament, pacten amb els responsables del local que no serviran begudes amb alcohol als seus alumnes. Cap a les dues de la matinada, tots són a les habitacions, però no tots dormen.
            Pisa: es fan la foto fent veure que aguanten la torre inclinada (algun, més original, s’estira a terra, panxa enlaire, com si la torre li sortís de l’entrecuix). Acte seguit, fatigats, la majoria (alumnes i professors) s’estiren a la gespa del Camposanto i contemplen el conjunt monumental.
            Aeroport: un alumne ha perdut el passaport (imprescindible per a un menor que viatja sense els pares) i tots (especialment els professors, un dels quals s’hauria de quedar amb l’alumne despistat) han de creuar els dits esperant que, com acaba succeint, només els demanin el DNI.
            Retorn: els professors, en un últim alè, s’acomiaden dels alumnes. Un cop descarregades les maletes, s’adonen que només un pare i una mare se’ls han acostat per demanar com ha anat el viatge i donar-los les gràcies per l’esforç que han fet. També són professors de secundària.

dilluns, 2 de juliol del 2012

Capolatell



La serra de Busa i la vall d’Ora, al Solsonès, són indrets poc coneguts que amaguen històries força interessants. Durant la Guerra del Francès, per exemple, l’esperó del Capolatell, separat de la cinglera de Busa per un profund esvoranc, va servir de presó natural per a soldalts napoleònics. No tenien escapatòria possible i es veu que alguns, quan estaven prou desesperats, es llançaven al buit mentre cridaven ”mourir á Búsa et resurgir a Paris”.
            Fa tot just un any, pels volts de Sant Joan, va tenir lloc a Solsona la XVIII Trobada d’Escriptors al Pinrineu, aquesta vegada amb l’objectiu de proporcionar, a un grup de lletraferits, una immersió intensiva, de tres dies, en la cultura, el paisatge i la gastronomia d’aquesta comarca central perquè, després, escrivissin una narració que hi estigués ambientada. Doncs ara acaba de sortir publicat el fruit d’aquella experiència, en la qual vaig tenir la sort de participar. El llibre porta el títol inevitable de Capolatell (Editorial Fonoll), l’indret que, literàriament, ha donat més joc en la confecció del recull.
Capolatell comença amb una narració de l’escriptora basca Yolanda Arrieta, que fa una crònica de la Trobada d’Escriptrors, si bé, amb un interessant joc d’ombres, es posa en la pell d’una fornera que hi participa per casualitat. Susanna Barquín ens trasllada a la postguerra i fa, a través del seu protagonista, un exercici de recuperació de la memòria històrica. Vicent Borràs explica el curiós cas de Quico Segura, àlies Solsona, un home d’Algemesí que creia que vivia al Solsonès. Un servidor hi fa una especulació literària, ambientada al segle XV, sobre l’autoria solsonina del Curial e Güelfa. Pep Coll hi parla del Bernat, un noiet força especial, que diu les veritats filtrades per la seva imaginació. Pau Faner escriu una història que comença com la d’un jove parisenc que vol saber com va morir el seu avi i que, un cop a Solsona, es va carregant de pinzellades oníriques i al·legòriques, amb noies de porcellana, trabucaires, gitanes i un final al capdamunt del Capolatell. L’occità Jan Ganhaire reprodueix el dietari d’un soldat francès que recorre mig Catalunya amb l’exèrcit fins que, a la serra de Busa, fan una troballa esfereïdora. Albert Guiu imagina què passa pel cap d’un soldat que acaba de saltar al buit des del Capolatell. Ferran Rella juga amb la metàfora de la vida vista com un partit de tennis a partir de les reflexions d’una noia australiana que resulta descendent d’una famosa família de carlistes solsonins. Joan Rendé explica una cita cegues a l’hotel Sant Roc, la nit de cap d’any, amb un joc de coincidències i sorpresa final. I, finalment, l’aragonès Miguel Santolaria planteja l’amor del seu protagonista amb la geganta vella de Solsona durant la festa de Corpus.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia de Sant Joan de 2012, i també a El Pou Digital)