dilluns, 17 de setembre de 2018

Franco, ha mort?


A Jo soc aquell que va matar Franco, la novel·la (amb títol de reminiscències ausiasmarquianes) guanyadora de l’últim Premi Sant Jordi, l’autor nord-català Joan-Lluís Lluís demostra, a banda d’una gran capacitat fabuladora, un amor incontestable per la llengua i la cultura catalanes i una inevitable necessitat per explicar la Catalunya Nord, fins i tot, en aquest cas, a través de la ucronia.


Agafant al peu de la lletra la frase de Pere Quart que cita com a epígraf al principi de la novel·la (“Malfia’t de la història. Somia-la i refés-la.”), Lluís construeix un relat ucrònic protagonitzat per l’Agustí Vilamat, un personatge carregat de matisos simbòlics, una mena de filòleg solsoní (enamorat de l’obra de Frabra i de la llengua catalana en general), un heroi humil, guerxo (com un ciclop), que, després d’haver patit un suposat bombardeig franquista sobre el camp d’Argelers, decideix matar franquistes, s’incorpora al maquis i, posteriorment, a un també suposat Exèrcit Lliure de Catalunya. La novel·la planteja un escenari hipotètic que, com en tota ucronia, obliga el lector a fer-se preguntes sobre què hauria passat si la història hagués anat diferent: Què hauria passat si Franco hagués declarat la guerra als aliats i hagués ocupat la Catalunya Nord? El franquisme hauria tingut recorregut, després de la derrota de les forces feixistes? I, aleshores, quin hauria estat el futur de Catalunya? Hauria tingut possibilitats una República Catalana?
L’acció passa, majoritàriament, a la Catalunya Nord. I això serveix a Joan-Lluís Lluís per mostrar la realitat d’aquella terra. L’Agustí descobreix els matisos contradictoris dels catalans del nord als anys quaranta i ajuda el lector a entendre els matisos contradictoris dels catalans del nord d’avui. Descriu situacions significatives, com el fet que alguns nord-catalans, que parlen català amb el protagonista, ho facin en francès entre ells; o bé planteja una Catalunya Nord que, ocupada per Franco, no vol ser espanyola, però tampoc contempla la possibilitat de formar part d’una Catalunya lliure. Un cop més, el passat real i el passat ucrònic contribueixen, a les mans i amb el llenguatge lluminós de Joan-Lluís Lluís, a explicar el present dels catalans.


(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de setembre de 2018)

dimecres, 12 de setembre de 2018

Lérida i Gerona


                El 21 d’agost, l’exalcalde de Gimenells i Pla de la Font (pobles independitzats, amb tota la naturalitat democràtica, del municipi d’Alpicat fa algunes dècades), el senyor Dante Pérez Berenguer, que es defineix com algú que està en contra de la superioritat moral, va fer un tuit de traca i mocador: “Todos podemos hacer algo para combatir el nacionalismo, por ejemplo, diciendo siempre Lérida y Gerona”. Deixem de banda ara la interpretació ridícula i còmica del tuit (que, si es llegeix al peu de la lletra, sembla que els nacionalistes espanyols no puguin dir res més que Lérida i Gerona), i centrem-nos en el que se suposa, o interpretem, que volia dir l’exalcalde.


El senyor Pérez (a qui els seus pares van tenir la delicadesa de posar el nom d’un dels més grans poetes de la literatura universal) convida a utilitzar, sempre, els topònims castellans de Lleida i Girona. Suposo que, d’entrada, ho proposa per quan s’utilitzen en una conversa o en un text en castellà. No m’imagino ningú dient “he anat a Lérida” o “ara arribo de Gerona”. No crec que Dante Pérez s’hagi plantejat tampoc quina forma toponímica cal utilitzar si algú es refereix a aquests municipis en francès o en anglès, tot i que sospito que li agradaria que ho fessin en la forma castellana. Fins aquí, res a objectar.
Personalment, sempre he cregut que els topònims Lleida i Girona haurien de desaparèixer, en castellà, a favor de la forma Lérida i Gerona. Això és tan natural com el fet que, en català, parlem de Londres (i no de London), de Munich (i no de München), de Nova York (i no de New York), de Saragossa (i no de Zaragoza), o de Cadis (i no de Cádiz)... De fet, la tendència a dir, o escriure, Lleida i Girona (o Calatunya) en castellà va ser, en el seu dia, un intent caritatiu de fer un mínim reconeixement al plurilingüisme de l’Estat Espanyol que fins i tot va aconseguir un cert reconeixement legal que ara el senyor alcalde (ai, ai!) es vol saltar. És com acceptar (tolerar) una petita diferència entre els que formen part d’una mateixa Espanya unida. Per tant, quan algú defensa l’ús del topònim propi de la llengua que parla no fa cap altra cosa que defensar la genuïnitat i la naturalitat. En castellà, doncs, Lérida i Gerona. Clar que sí! El problema, en el cas d’aquell que a Twitter encara es considera alcalde de Gimenells, és que ho proposa “para combatir el nacionalismo”, amb la qual cosa (a banda d’exercir la superioritat moral que diu que rebutja) perd tota la credibilitat i es veu ben clarament el missatge que hi ha al darrere: que per combatre el nacionalisme (hem de suposar que es refereix a la reivindicació d’una identitat diferent de l’espanyola, la defensa de la qual no es considera mai nacionalisme) cal utilitzar sempre el castellà. Que cadascú en tregui les pròpies conclusions.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 9 de setembre de 2018)

dilluns, 27 d’agost de 2018

Ucronies i distopies

                Hi ha moltes maneres d’explicar el present. La ficció literària porta segles demostrant que no cal fer un retrat exacte de la realitat que ens envolta i de les circumstàncies que ens són properes per confeccionar una reflexió punyent sobre el món en què vivim. Un recurs literari habitual per explicar l’actualitat ha estat la recreació de fets passats o futurs. La bona narrativa històrica, com la bona ciència-ficció han estat, sovint, precisament això: un mitjà per entendre’ns, per saber qui som i per què som com som, i per mostrar que la naturalesa humana no ha canviat, ni canviarà, i que caiem, una vegada i una altra, en els mateixos errors.
                Així, doncs, de vegades, per explicar el present es pot recórrer a recrear el passat, però també, amb el mateix objectiu, es pot refer (imaginar un passat alternatiu), o, fins i tot, es pot reflexionar sobre l’actualitat imaginant, no un passat, sinó un futur inquietant. I tot això només és possible a partir de la ficció.


                Darrerament sembla que s’han tornat a posar de moda dos subgèneres amb força antecedents al llarg del segle XX: les ucronies (“què hauria passat si...”) i les distopies (“què podria passar si...”). La ucronia serveix per plantejar com hauria canviat la història si els esdeveniments haguessin anat d’una altra manera. Fa uns anys, Albert Villaró va publicar Els ambaixadors (Destino, 2014), que reconstrueix la història a partir de com hauria pogut ser si els fets d’octubre de 1934 haguessin tingut un desenllaç favorable als interessos de la Generalitat i hagués existit, doncs, una República Catalana Independent. És un exercici semblant al que fa Joan Lluís-Lluís a Jo soc aquell que va matar Franco (Proa, 2018), el darrer Premi Sant Jordi, que planteja la possibilitat que Espanya hagués entrat a la Segona Guerra Mundial i les tropes de Franco haguessin ocupat la Catalunya Nord. La distopia, per la seva banda, vol ser el contrari de la utopia. Presenta una realitat oposada al que seria una societat ideal. La distopia acostuma a mostrar comunitats sotmeses a situacions d’opressió i totalitarisme. Clàssics com 1984, de George Orwell; Un món feliç, d’Aldous Huxley; i Fahrenheit 481, de Ray Bradbury, se’n podrien considerar. I acaba d’aparèixer en català, publicat per Quaderns Crema, la traducció de The Handmaid’s Tale (El conte de la serventa), de Margareth Atwood (1985), una distopia pertorbadora que planteja una societat ultraconservadora i pseudo-teocràtica on les dones viuen oprimides i subjugades. La majoria de la població és estèril i les criades són dones fèrtils esclavitzades per engendrar els fills de les famílies ben posicionades. L’HBO n’ha fet també una sèrie magnífica.
Passats alternatius i futurs inquietants per parlar, al capdavall, del present.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 26 d'agost de 2018)

dimarts, 14 d’agost de 2018

Lledoners

Diumenge,  29 de juliol. Quarts de vuit del vespre. Enfilem una carretera estreta enmig del Pla de Bages. Petites clapes boscoses a banda i banda i amplis camps de sembrat amb bales de palla rodones, disposades amb la gràcia d’un decorat cinematogràfic. Al fons, el perfil retallat de Montserrat que completa la postal. Fins que no hi arribes, no descobreixes que just allà, lleugerament enclotat per no causar cap impacte ni a la vista ni a la consciència, hi ha el centre penitenciari dels Lledoners, un extens entramat de murs de formigó format per un grapat de mòduls on, des de fa unes quantes setmanes, hi ha tancats set presos polítics. A un centenar de metres de la gent, tres o quatre mossos d’esquadra, dalt d’un monticle que s’aixeca just davant d’una de les cantonades del centre, s’ho miren i conversen, relaxats. La seva presència és un tràmit. Saben, com tothom sap, que aquests manifestants no representen cap perill.


Sona el Cant dels ocells. Un parell de milers de persones aplegades, en forma de concentració, en un camp de rostolls lleument elevat des d’on s’albira la presó, es posen a cantar. Esperança als rostres, però també tristesa, ràbia i molta, molta, molta sensació d’injustícia... i d’impotència. Hi ha gent d’arreu de Catalunya. Un grup nombrós ha vingut en tres autocars des de Vilafranca del Penedès. Cantem l’estaca i la convocatòria es dona per conclosa. Però pràcticament tothom es queda. Per què? Molt senzill: a quarts de nou els interns tornen a les respectives cel·les, després de sopar. Aviat, apareixen braços que saluden des d’un parell de finestres. Fan onejar també alguna peça de roba groga. No sabem qui són, però algú confirma que es tracta de dos dels nostres polítics injustament empresonats. Emoció. Ulls vidriosos. Crits de “No esteu sols!” i “llibertat!”, amb l’esperança que se sentin des d’on ens saluden, i també des de tots els racons que queden amagats a la vista de la gent. Voluntat de fer-los arribar un missatge tan senzill com profundament humà i, segurament, necessari: que tenen molta gent al seu costat. Hi ha la voluntat que, si més no, se sentin acompanyats durant uns minuts.

El Jordi Sánchez, el Jordi Cuixart, l’Oriol Junqueras, el Raül Romeva, el Quim Forn, el Jordi Turull i el Josep Rull viuen en una cel·la de pocs metres quadrats, surten a passejar pel pati del seu mòdul, mengen al menjador comunitari i potser participen en alguna de les activitats que ofereix el centre als seus interns en hores concretes i concertades (gimnàs, biblioteca,...). I els diumenges al vespre, durant uns minuts, senten un clam popular que demana el seu alliberament i denuncia la injustícia que augmenta cada minut que passen tancats.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 12 d'agost de 2018)

dilluns, 30 de juliol de 2018

Viure en català


                Tinc ganes d’explicar una anècdota que explica alguna cosa de la situació lingüística que vivim. Fa unes setmanes volia anar a dinar al Hard Rock Café que hi ha a Barcelona, a la Plaça de Catalunya. Hi havia molta gent i, com que no havia reservat taula, em vaig témer que no en trobaria. Per això, vaig demanar directament al xicot que em va rebre si ho tenien ple. De seguida vaig veure que no m’entenia i vaig reformular la pregunta amb unes altres paraules, demanant-li si hi havia lloc. Com que continuava sense desxifrar els meus mots, vaig acabar parlant-li en castellà i, efectivament, em va confirmar que, si volia dinar allà, hauria d’esperar una estona llarga. Estic convençut que els responsables del Hard Rock Café seleccionen detingudament el personal. Estic segur que demanen una sèrie de característiques personals i competència en diferents idiomes. No dic pas que sigui sorprenent, ni escandalós, però sí que resulta altament simptomàtic  que entre els requisits per treballar al local de Barcelona no hi hagi el de, com a mínim, entendre el català.


                Un fenomen sociolingüístic insòlit que es dona a Catalunya és la proliferació, cada vegada més estesa sobretot en grans zones urbanes, de persones que parlen diverses llengües però no coneixen la llengua pròpia del territori, que és una de les dues llengües oficials al país. Sovint, a més, aquestes persones treballen de cara al públic i, per tant, són capaços d’entendre i adreçar-se a la clientela en castellà, anglès, francès, alemany o italià, però són incapaços de fer-ho en català, una llengua que de vegades ni tan sols entenen. I la conclusió és tan evident que fa vergonya haver de recordar-la: si no entenen el català és perquè no els cal.
                Paral·lelament a aquest fenomen, resulta que tot sovint, en alguns mitjans i, de manera constant, a les xarxes socials, es vol mostrar una realitat lingüística completament tergiversada i s’assegura que molts catalans (implícitament associats amb l’independentisme) practiquem el canibalisme més salvatge amb els qui gosen utilitzar el castellà a casa nostra. Com a reacció a aquest intent de contaminació mediàtica, apareixen també milers de testimonis que confirmen l’evidència: que a Catalunya es pot viure perfectament només en castellà, sense atacs per part de ningú. Així, sovint llegim comentaris benintencionats del tipus: “Estudié un año en Cataluña y no tuve ningún problema con el idioma”, “Mis padres llevan más de cincuenta años en Cataluña y no hablan ni una sola palabra en catalán”, “Cuando ven que no hablo catalán, enseguida cambian de lengua”.
Hem arribat al punt, doncs, en què per mostrar la nostra bondat hem d’anar recordant aquesta realitat i ens oblidem de recordar-ne una altra: que a Catalunya és impossible viure en català.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 29 de juliol de 2018)

dimarts, 17 de juliol de 2018

Espinàs: viure i escriure


                Amb norata-un anys, més de noranta llibres, alguns discos i milers d’articles publicats, Josep Maria Espinàs és, ara mateix, el degà dels escriptors catalans i el reconeixement és unànime. Al marge del volum extraordinari i de la qualitat inqüestionable de la seva obra, Espinàs és un d’aquells autors que tothom coneix i que tothom estima, fins i tot aquells que no l’han llegit mai, o molt poc. La seva presència mediàtica, l’article diari que publicava primer a l’Avui i després a El Periódico i, sobretot, el seu caràcter afable i el seu to bonhomiós i murri, combinat amb una prosa nítida per exposar idees properes i quotidianes amb ironia fina, l’han convertit en una persona popular. Per això, l’acte d’homenatge que li van fer a l’Ateneu Barcelonès a finals de juny, presidit per la consellera de cultura, va voler tenir la solemnitat d’altres reconeixements que ja havia rebut.


                Arribar a una edat tan provecta amb la lucidesa intacta i ganes de treballar ha produït un fenomen curiós en l’obra d’Espinàs de les últimes dues dècades. Ha publicat diversos llibres amb certa voluntat de testament. Llibres d’aquells que estan una mica pensats per si són “l’últim”. L’any 2001, als 74 anys, publicava Temps afegit, un títol que vol apuntar la idea que el protagonista està vivint una etapa suplementària i que, per tant, tot fent literatura a partir de la quotidianitat, es troba en condicions de valorar el present des de la perspectiva que li donen els anys. Al cap de vuit anys, el 2009, va haver de recórrer a la ironia per titular un llibre que manté uns objectius similars: I la festa segueix. Mentrestant, ha publicat altres llibres que també podríem considerar de balanç: Relacions particulars (2007), on repassa la seva relació amb sis grans escriptors (Espriu, Foix, Delibes, Pla, Cela i Sagarra); El meu ofici (2008), on parla de la tasca d’escriure que, en el seu cas, és indestriable de la tasca de viure; Entre els lectors i jo (2011), en què respon i comenta cartes que ha rebut dels lectors al llarg de la seva carrera; i Una vida articulada (2013), un exhaustiu recull d’articles que donen una idea de la dimensió literària i humana d’Espinàs.
                Espinàs ha fos, com pocs escriptors, la vida i la literatura. Home i escriptor són una mateixa cosa. Per una banda, no ha deixat mai d’escriure i, per l’altra, els seus textos estan carregats d’experiència viscuda, de reflexions intel·ligents i d’observacions agudes. Com ha deixat escrit, rebatent una afirmació de Petrarca (“La vida fuig i no s’atura una hora”), “El que no s’atura és el temps. La vida s’atura cada vegada que tenim la sort de saber mirar-la”. I nosaltres hem tingut la sort que Espinàs hagi compartit, i continuï compartint, aquesta mirada lúcida amb els lectors.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 15 de juliol de 2018)

dijous, 12 de juliol de 2018

Llengua i ús

                Pels volts de 1990 van tenir un cert ressò mediàtic alguns debats relacionats amb l’ús del català. Per una banda, hi havia la polèmica entre els defensors del català heavy (més propers als principis fabrians i a les solucions lingüístiques tradicionals) i els defensors del català light (disposats a admetre com a bones totes les formes d’ús habituals al carrer, per més que fossin interferències del castellà més o menys reversibles). Per l’altra,va ser just aleshores que van començar a ressonar alguns atacs virulents en contra del model escolar basat en la immersió lingüística. És significativa, en aquest sentit, una portada del diari ABC de 1993 que, amb un primer pla de Jordi Pujol que ocupava tota la pàgina, titulava: Igual que con Franco, pero al revés: persecución del castellano en Cataluña. I també va ser llavors quan es va iniciar el debat sobre la vitalitat i la salut del català. De fet, coincidint amb certa eufòria institucional per l’augment del coneixement passiu, va aparèixer un corrent sociolingüístic que adoptava una visió més aviat pessimista en relació al futur. Entre tota la bibliografia que es va generar, potser el document que va tenir més ressò va ser el llibret que, amb voluntat de manifest, van publicar Modest Prats, August Rafanell i Albert Rossich, titulat El futur de la llengua catalana (Empúries, 1990). Sostenien que, si no hi havia canvis importants en les polítiques lingüístiques i en l’actitud dels parlants que revertissin la tendència, aquesta llengua podia desaparèixer en una cinquantena d’anys.


N’han passat trenta i no sembla que els auguris més apocalíptics s’hagin d’acomplir en el termini anunciat, però la situació del català tampoc no ha millorat gens i la tendència es maté. L’erosió de la llengua a causa del contacte amb una altra de més poderosa avança imparable.D’altra banda, només cal obrir el diari per veure que els atacs a la immersió lingüística (un model integrador de resultats contrastats) han anat en augment. Finalment, la tendència que apuntaven Prats, Rossich i Rafanell s’ha mantingut: el català perd parlants. Segons un informe presentat a primers de juny per Plataforma per la Llengua, entre 2003 i 2013 van desaparèixer 300.000 parlants habituals de català. I anar fent.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de juliol de 2018)

dimarts, 3 de juliol de 2018

Enfrontament civil?

                L’independentisme no és un fenomen nou a Catalunya. Existeix des que, al segle XIX, va aparèixer el catalanisme com a opció política. Més endavant es va convertir en una excusa per accentuar la repressió de dues dictadures: la de Primo de Rivera i la franquista. De fet, l’independentisme va ser una de les causes de la virulència repressiva a què es va sotmetre Catalunya després de la Guerra Civil, perquè amb la Repúblicahavien confluït a casa nostra els dos pilars per lluitar en contra dels quals s’havia produïtl’Alzamiento: comunisme i separatisme. Els catalans havien sucumbit a aquestes dos xacres i calia fer una purga exemplar. Però, tot i les brutals mesures repressives, les autoritats de l’una, grande y libre no van aconseguir fer desaparèixer una comunitat que, al mateix temps que acollia i integrava gent vinguda d’arreu de l’Estat, mantenia la voluntat de ser. El que sí que van aconseguir va ser convertir l’independentisme en residual.
Després de la dictadura infausta del general Franco, l’independentisme va començar a recuperar discurs públic i, a poc a poc, també presència política fins que, incentivat per les conseqüències de la crisi econòmica i, sobretot, pel rebuig d’alguns punts bàsics d’un estatut d’autonomia aprovat pel parlament català, a partir del 2010 s’ha convertit en una opció política que, ara mateix, podria ser que fos majoritària. I habitualment, si se segueixen les regles del joc democràtic, les opcions majoritàries haurien de ser respectades.


Curiosament, però, molts d’aquells que defensaven que, en absència de violència, es podia parlar de tot i es podia arribar a tot arreu si aquesta era la voluntat popular, resulta que no estan disposats a acceptar les regles de joc quan aquestes regles afavoreixen la victòria del rival. És més: quan veuen que l’opció del rival pot assolir la victòria seguint els mecanismes democràtics (i no hi ha res més d’acord amb la democràcia que demanar el parer a través d’un referèndum), comencen a matisar-ne les virtuts i diuen que hi ha un conflicte obert que pot derivar en –atenció!— enfrontaments civils. Mentre l’independentisme era un opció sense possibilitats de victòria el toleraven, fins i tot hi pactaven. I els independentistes no parlaven pas d’enfrontaments civils, ni de societats fracturades. Ara que l’independentisme s’ha convertit en una opció possiblement guanyadora, en canvi, se’l culpa de totes les fractures i divisions. Com si, quan hi ha una divisió, la culpa hagi de ser només d’una de les parts.
Sembla ser, doncs, que es vol combatre amb el poder i per la força la voluntat de dialogar per pactar un referèndum. I en un enfrontament entre la força i el diàleg tothom sap qui hauria de guanyar, però tothom sap també qui acaba guanyant moltes vegades.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 1 de juliol de 2018)

dimarts, 26 de juny de 2018

Adolescents i literatura


                Ningú no qüestiona que hi hagi una literatura específicament destinada als infants i, en canvi, sovint es posa en dubte que hagin d’existir obres literàries destinades específicament a un públic jove. Hi ha qui creu que els adolescents han d’introduir-se a la lectura literària a partir, exclusivament, de textos clàssics. És una postura comprensible i benintencionada, que parteix de la consideració que l’adolescent ha de ser tractat com un adult. Però el cas és que no ho és, d’adult. Si ho fos, ja no seria adolescent. Per tant, hauríem de considerar del tot legítim que, de la mateixa manera que s’escriuen textos (alguns de molt bons) per a nens petits, també se n’escrivissin (i de qualitat) per a aquelles persones que es troben entre la infantesa i la maduresa, dues etapes definides de la vida.


Un desprestigi semblant pateixen sovint els gèneres de la narrativa popular, que es consideren, d’entrada, obres literàries menors. Quantes vegades hem sentit comentaris de l’estil “a mi, la novel·la negra no m’agrada”, sense que mai haguem sentit ningú que posi en dubte els valors literaris de, posem per cas, la novel·la psicològica quan, en realitat, podem trobar excel·lents novel·les de gènere policíac (que retraten els racons més foscos de la naturalesa humana) i, en canvi, novel·les psicològiques inversemblants, d’una mediocritat ofensiva. Al capdavall, un bon text literari –infantil, juvenil o per a adults; de ciència-ficció, fantàstic, negre o d’introspecció psicològica— pot interessar el lector més experimentat i, per tant, al capdavall, en tots els gèneres i per a totes les franges d’edat, l’únic que hi ha són bons llibres, llibres mediocres i llibres dolents.
És clar que els joves han de llegir clàssics. El vigilant en el camp de sègol, L’illa del tresor o Aloma, per posar uns exemples, són novel·les extraordinàries, que els autors no van pensar per a un públic adolescent, però que poden resultar molt adequades. La lectura d’aquests textos, però, pot ser perfectament complementada per altres lectures “juvenils” que, sense tenir la categoria de clàssiques, poden contribuir al creixement intel·lectual, que poden ajudar a mantenir el gust per la literatura o que poden fer viure una experiència intensa.


(Article publicat en el número de juny de 2018 de la revista El Pou de la gallina)

diumenge, 17 de juny de 2018

El futur


Si coneguéssim el futur, la vida deixaria de tenir bona part del sentit, si és que en té cap. Perdríem l’esperança per tot allò que volem aconseguir, s’esvairien les il·lusions que posem en l’arribada d’un cop de sort imprevist o per assolir allò a què hem dedicat tantes hores d’esforç, les expectatives davant l’esdevenidor (que sovint ens esperonen a tirar endavant) quedarien en no res... i ens convertiríem en éssers impassibles que esperaríem arribar tot allò que, al capdavall, sabríem que és inevitable, indefugible, i que no hi hauria més remei que acceptar amb resignació.
Fixeu-vos que els endevins professionals, aquells que tiren cartes o miren boles de vidre, mai no són categòrics en les seves prediccions. Descriuen tendències, possibilitats, esdeveniments més o menys vagues... que sovint es poden arribar a modificar a partir de canvis i accions personals. Saben perfectament que, per diverses raons, no poden llençar prediccions definitives: 1-perquè el futur és impredictible, 2-perquè si els pronòstics no es compleixen perdran un client, i 3-perquè intueixen les implicacions anímiques de saber el futur i, per tant, saben que en realitat ningú no el vol conèixer exactament. Per això, si són prou intel·ligents, el que fan els astròlegs, nigromants i profetes no és pas visualitzar el que encara no ha passat, sinó observar el client i el seu entorn, deduir i vaticinar a partir de probabilitats.


El meu escepticisme en cartes i conjuncions astrals és absolut. Crec que endevinar el futur és, a banda d’impossible, poc recomanable. El futur no el podem anticipar amb exactitud, però podem preparar-lo, si més no en part. El futur és tan inevitable com, de vegades, més o menys previsible. El podem sembrar i esperar que el temps sigui propici. Al capdavall, moltes de les coses que passaran són conseqüència del que fem ara. De les decisions que prenem avui se’n despendran alguns dels fets de demà. I és per això, perquè potser encara podem creure en un demà millor, en un futur on ningú trepitgi els drets de ningú, on tothom –i a tot arreu— respecti tothom, on ens puguem expressar en llibertat i sense por, on els pobles –tots— puguin decidir com i què volen ser, on ningú no sigui reprimit brutalment per exercir el dret de manifestar la seva voluntat, on la legalitat no passi per davant de la legitimitat, on els recursos i els serveis estiguin ben distribuïts, on no es discrimini cap persona per raó de raça, sexe, origen o llengua... és per això, dic, que ens convé treballar, si cal, fins a l’esgotament.
Digueu-me il·lús, tracteu-me d’innocent, proclameu-me rei dels ingenus... però no m’adjudiqueu alegrement el qualificatiu de ruc pel simple fet d’encoratjar a lluitar per un futur millor. El futur –sigui el que sigui— és massa important.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 17 de juny de 2018)

diumenge, 3 de juny de 2018

Tractòria


                No he acabat mai d’entendre el menyspreu que des de molts àmbits socials i geogràfics es dispensa cap als qui conreen la terra o crien animals. Només me l’explico pel fet que la pagesia i la ramaderia –si més no, les explotacions familiars—  viuen moments difícils que n’afebleixen el prestigi i, en conseqüència, alguns es veuen amb cor de menystenir els qui s’hi dediquen.
                La cosa ja fa temps que dura. Els butlletins de notícies fa molts anys que recullen, amb lògica preocupació, els expedients reguladors en grans empreses, escampant amb precisió el nombre d’acomiadats cada vegada que en tanca una, i en canvi mai no s’han fixat en la quantitat de persones que, en un degoteig constant, han anat abandonant la pagesia. Cada vegada més, el qualificatiu de “pagès” es deixa de referir a un ofici i ha passat a designar algú barroer, deixat, malparlat, inculte... De fet, sovint se substitueix aquesta denominació professional per eufemismes com “empresari agrícola”. Que aviat han oblidat alguns que, no fa pas tants anys, a casa seva vivien de la terra, ja fos com a propietaris, com a arrendataris o com a jornalers. Quina poca memòria que tenen.
                La pagesia viu, doncs, un dels moments de més baixa popularitat al nostre país. Per això no és estrany que aquesta colla d’espanyolistes ressentits i rancuniosos que, amb ridícul aire de cosmopolites satírics d’estar per casa, han creat l’esperpèntic concepte de Tabàrnia (que vindria a ser la part de la geografia catalana on l’unionisme és més o menys majoritari i que correspondria, sobretot, a les àrees que envolten les ciutats de Barcelona i Tarragona), es refereixin a la resta del territori català com a Tractòria, és a dir, el país dels tractors. Com si l’independentisme fos una cosa de pagesos barroers, malparlats i incultes, adoctrinats per TV3 i l’escola catalana, que no han sortit mai de casa; com si només la Catalunya “profunda”, allà on no deu haver arribat la civilització ni l’alta cultura que irradia de les àrees urbanes, defensés la secessió. A més, donen per suposat que, d’entrada, tothom que viu en un poble per força ha de dedicar-se al conreu de la terra i a la cria de bestiar, i demostren, així, un absolut desconeixement del territori més enllà dels entramats urbans on creuen que la gent és noble, culta, rica, desvetllada i feliç. És clar que un dels seus eslògans (calcats, com tot, de l’imaginari independentista que pretenen satiritzar) diu que Barcelona is not Catalonia, i amb això ja queden retratats.


                Això de Tabàrnia i de Tractòria faria riure (i, de fet, l’humor amb què ha aparegut el símbol oposat de Sant Esteve de les Roures ho demostra) si al darrere no hi hagués tanta mala llet, tant odi, tant ressentiment i tanta, tanta, prepotència.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 3 de juny de 2018)

dilluns, 21 de maig de 2018

L'emperador en pilotes

                Darrerament m’ha vingut al cap moltes vegades aquell conte tan cèlebre que Hans Christian Andersen va publicar el 1827 i que es titula “El vestit nou de l’emperador”. L’argument és prou conegut: un opulent mandatari, amb l’objectiu de mostrar el seu poder a través del luxe i l’aparença, encarrega a un parell de sastres el millor vestit del món. Els professionals de la confecció, murris com una guilla, li fan creure que li estan confegint una peça extraordinària, feta amb una tela que només poden veure les persones lúcides i intel·ligents. Per no passar per totxos, l’emperador i els seus ministres fan veure que n’aprecien les qualitats mentre els sastres espavilats treballen sobre un maniquí buit i pelat. Finalment, l’emperador surt al carrer amb el vestit nou, és a dir, sense res a sobre, i només la franquesa innocent d’un infant, que en veure el seguici ridícul exclama en veu alta que l’emperador va despullat, fa que tothom s’adoni de la realitat, i és aleshores que el poble esclata en una riallada unísona que posa en evidència el poderós. No conec cap altra història que descrigui amb tanta clarividència la ceguesa hipòcrita del poder i dels poderosos, que parli de la vanitat i de la superioritat moral amb tant sarcasme i eloqüència.


                Al món hi ha uns quants emperadors que es passegen en boles per carrers i places, coberts només amb la pàtina del terror (que ells confonen amb respecte) infós en els seus súbdits a base de garrotades. Són homes que volen fer creure que duen a sobre una cuirassa impenetrable quan, en veritat, no duen més que, com a molt, uns ridículs calçotets florits. Són, és clar, aquells que assenyalen amb el dit i criden “A por ellos!” deixant clar que hi ha un “nosaltres” (els qui se suposa que veuen el vestit) i un “ells” (que, pobrets, no saben veure res). Són els qui manen (o atonyinen, o engarjolen) amb la seguretat que coneixen allò que convé al poble. Són aquells que es creuen en possessió d’una veritat superior (la tela que només poden apreciar les persones intel·ligents) que passa per sobre de les raons de la resta (a qui, naturalment, consideren més rucs que fets d’encàrrec).
                El problema és que si només hi ha un xiquet que digui que l’emperador va despullat, que tot el que exhibeix és arrogància impostada, que se li veuen les vergonyes i la ronya, que la penjarella que li brota del baix ventre és tan ridícula com la de qualsevol homínid de la plebs –en fi, si la resta callen—, al pobre minyó li caurà a sobre un imperial joc de mastegots i quedarà anul·lat com si no res. Si, en canvi, els xiquets que criden la veritat són molts, i obren els ulls a la resta, potser podran aconseguir posar en evidència l’emperador al davant del món.
És hora de repetir-ho: l’emperador va despullat!

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 20 de maig de 2018)

dilluns, 7 de maig de 2018

L'1-O dels poetes


                No oblidarem els fets del passat 1 d’octubre. No oblidarem la brutalitat de les càrregues policials, però tampoc oblidarem la joia de la victòria popular per haver pogut votar. Aquells fets van marcar molts catalans d’una manera tan intensa que és natural i, fins i tot, necessari, que hagin aparegut nombroses anàlisis periodístiques que, en forma de documental o de llibre, intenten documentar el que va passar i vam viure milions de persones, així com les causes i conseqüències de tot plegat. Operació urnes (Columna), Els fets de l’1 d’octubre (Pagès Editors) o Dies que duraran anys (Ara Llibres) són alguns dels títols apareguts. Segur que tard o d’hora es publicarà alguna novel·la, o qui sap si es produirà alguna pel·lícula, sobre un dels dies més transcendentals de la història recent del nostre país.
L’art, i especialment l’art vinculat a la paraula, no pot restar indiferent als esdeveniments d’aquell dia, i és en aquest sentit que cal aplaudir la iniciativa de l’editor de L’Albí, Jaume Huch, que, juntament amb l’escriptora Mar Fontana, han coordinat un recull on participen més de cent poetes amb textos inspirats en l’1 d’octubre. El resultat és La terra sagna, un llibre que inclou poemes d’autors de generacions i estils diversos, de qualitat literària inevitablement també desigual, però d’interès social (i, en molts casos, també artístic) innegable.


                A La terra sagna hi han participat poetes consagrats i reconeguts (Màrius Sampere, Lluís Solà, Jordi Pàmias, Marta Pessarrodona...), i d’altres de molt joves, amb una obra incipient (Guillem Gavaldà, Gerard Cisneros, Glòria Coll...), passant per tot un elenc de noms coneguts en el camp de la poesia (Enric Casasses, Manuel Forcano, Antoni Clapés,...) o dels que han conreat amb èxit altres gèneres (Ramon Solsona, Jordi Cussà, David Castillo...). N’hi ha que fan una descripció més o menys realista del que es va viure aquell dia, i d’altres que s’hi refereixen amb una simbologia més o menys críptica, o a través de referències a la mitologia clàssica. Hi ha poemes que segueixen una mètrica estricta i d’altres compostos amb versos lliures o proses poètiques. N’hi ha que porten epígrafs o citacions d’altres poetes, i no sorprèn que el més referenciat sigui Salvador Espriu. N’hi ha que mostren una efectiva senzillesa i d’altres, més ambiciosos (o pretensiosos), que busquen o cauen en la grandiloqüència. N’hi ha que, des de la indignació, se centren en la denúncia de la repressió policial, i d’altres que volen destacar la joia d’haver votat. Tots, però, són un cant a favor de la llibertat. I aquesta, justament, deu ser una de les paraules que més es repeteixen al llarg del recull, al costat d’altres com ara pau, dignitat, esperança, il·lusió, flama, força, somni, poble o democràcia.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 6 de maig de 2018)

dimarts, 24 d’abril de 2018

Sant Jordi groc


                Si l’any passat, o en qualsevol altre moment, ens haguessin fet associar un color amb la diada de Sant Jordi de ben segur hauríem optat, d’entrada, pel vermell, que és el color que veiem per defecte quan pensem en les roses que omplen els carrers, les botigues i les cases aquest dia. El roig és, també, un símbol de la passió que intercanvien els enamorats, i no hem d’oblidar que Sant Jordi és el Sant Valentí de molts catalans. A més, bona part dels llibres que es publiquen i que són a les parades per Sant Jordi porten associat aquest color (des d’aquells de lladres i serenos que retraten crims sanguinolents, fins als que mostren el bategar del cor dels amants de les històries romàntiques).


                Enguany, però, més que no pas vermell, ens toca de viure un Sant Jordi de color groc. El groc és un color poc popular a l’hora de vestir-se o escollir algun ornament (de fet, és un color difícil de combinar). El món de l’espectacle té pràcticament prohibit el color groc des que Moliere, pel que sembla, va caure fulminat, a dalt d’un escenari, vestit d’aquest color. Però resulta que s’ha convertit en un símbol de llibertat o, més ben dit, de desig de llibertat. Per això, mentre quedarà una sola persona injustament empresonada per motius polítics i sentirem, per tant, que una part de nosaltres mateixos està empresonada, caldrà que el groc inundi els carrers dels nostres pobles i ciutats. I, a qui no li agradi, que miri cap a una altra banda. I, qui se senti incòmode, que reflexioni sobre d’on li ve aquesta incomoditat. Cal que regalem roses grogues (al costat de les vermelles, per què no?); cal que ens pengem llaços grocs a la solapa, o al pit, o que en pengem a la parada de llibres o de l’entitat de la qual formem part; cal que n’hi hagi de lligats a les baranes i als balcons... avui, que és Sant Jordi, però també demà i, si convé, demà passat, i, com a mínim, fins que la bona gent que tenim a la presó hagin estat alliberats. I, posats a fer, si regalem una novel·la negra, pensem que d’aquest gènere narratiu els italians en diuen giallo, és a dir, groc.


(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de maig -que surt per Sant Jordi- de 2018)

dijous, 12 d’abril de 2018

Quatre centrals


                Entre les novetats d’autors de la Catalunya central que han aparegut enguany abans de Sant Jordi, deixeu-me que en destaqui quatre.


                Pep Garcia publica Postals presents per a una mare absent (L’Albí), un llibre difícil de classificar, a mig camí entre la prosa poètica i el testimoni autobiogràfic, amb forma de literatura epistolar, que recrea el temps viscut al costat de la seva mare malalta d’Alzheimer. Una proposta intimista, sincera i veraç, que s’allunya del to desenfadat de la prosa que li acostumem a llegir cada diumenge al diari o en els contes que ha publicat fins ara.


                Jordi Cussà ressegueix tot un mil·lenni (de l’època dels romans a l’alta edat mitjana) a la monumental novel·la El Ciclop (L’Albí). Però el que destaca en aquest llibre no és pas la recreació històrica de les èpoques que repassa (per on es passeja amb versemblança), sinó el dibuix d’uns personatges amb caràcter, construïts amb la prosa sempre espurnejant de l’autor de Berga, i la reflexió que hi ha de fons sobre la llibertat, tan necessària, i el coneixement, imprescindible per arribar-hi.


                Agustí Franch presenta La capsa de música (Mesclant), una novel·la sòlida i absorbent, al voltant d’una parella de protagonistes que, sense conèixer-se, han passat 19 anys en coma i es desperten el mateix dia, l’any 2048. Es tracta d’un relat vigorós, trenat de forma impecable i que, més enllà d’una història futurista que atrapa el lector, planteja una profunda reflexió sobre la naturalesa de la identitat humana.


                Joan Jordi Miralles s’endinsa en el periple autodestructiu d’un personatge turmentat que vaga per un Londres gris i abúlic a Aglutinació (Edicions 62). Escrita en una segona persona que interpel·la directament el lector, Miralles ens submergeix en una història hipnòtica que ens arrossega cap a situacions desconcertants, pertorbadores, que remouen les conviccions més íntimes de la nostra ànima.
                Un pòquer literàriament ben variat que cal tenir molt en compte quan, pels volts de Sant Jordi, anem a la llibreria. Són, doncs, quatre centrals que ben bé podrien formar una davantera de primer ordre.


(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número d'abril de 2018)

dilluns, 9 d’abril de 2018

Reconstruir Heràclit

                “Si en una novel·la convencional l’autor intenta bastir de cap i de nou una ciutat damunt d’un solar ben ras, en una biografia novel·lada sobre un personatge antic es tracta d’aixecar els edificis damunt d’un jaciment arqueològic”. I això darrer, com confessa l’autor en els aclariments del final del llibre, és el que fa Pep Coll en la seva darrera obra, Al mateix riu d’Heràclit (Proa). Coll abandona el paisatge pirinenc i se’n va cap als seus anys d’universitari per capbussar-se en la vida i el pensament d’un dels filòsofs presocràtics més famosos i, alhora, més enigmàtics, Heràclit d’Efes, i recorda que “per als estudiants de la meva generació, els que vam rebre encara una formació humanística, paraules com Marató, les Termòpiles o Salamina han tingut sempre un significat que va molt més enllà d’una cursa atlètica, d’una pel·lícula o d’una novel·la d’èxit”.


                A Heràclit se’l recorda, sobretot, per haver parlat de la mutació (tot canvia, tot flueix) a través de la constatació que és impossible banyar-se dos cops al mateix riu, perquè l’aigua hi flueix constantment (“Entrem i no entrem en els mateixos rius, hi som i no hi som”). Coll humanitza el personatge d’Heràclit (el converteix en un tipus arrauxat, arrogant i solitari) i aprofundeix en el seu pensament a partir d’un grapat d’aforismes i genialitats que (sempre a través de tercers) ens n’han arribat. De fet, el relat es construeix, sovint, al voltant de sentències com “No convé que els fills es comportin ni enraonin com els seus pares”, “A la natura, li agrada amagar-se”, “Cal que el poble lluiti per la llei com per la muralla”, “El mar és molt més que un camí, és la saviesa mateixa”, “Mort és tot allò que veiem desperts. Somni, el que veiem adormits”, “L’ordre del món... un munt de brutícia escombrada a l’atzar”.
                Amb l’ofici del novel·lista hàbil i perspicaç, Coll es posa en la pell d’un esclau-escriba (Eleudos, protagonista també de la història) que ressegueix la vida del seu amo. Edifica una novel·la que parla, amb rigor, d’història, de mitologia o de filosofia sense que el lector tingui la sensació d’empassar-se un llibre especialitzat i feixuc. Perquè Coll té molt clar que allò que escriu és una novel·la, amb uns personatges ficticis, però de carn i ossos, on el llenguatge flueix com el mateix riu d’Heràclit; i que, per tant, tan bona matèria primera és la història documentada com la que prové de fonts llegendàries. I és per això, també, que la novel·la està plena de graciosa ironia i de moments divertits, com quan reprodueix la mort (segurament llegendària) d’alguns filòsofs cèlebres, com Tales de Milet, que, mirant els astres que tant estimava, va caure per un penya-segat, o la del propi Heràclit, que va deixar el món colgat de fem fins a les celles.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 8 d'abril de 2018)

dilluns, 26 de març de 2018

Un llaç groc

                Passeges amb un llaç groc a la solapa, o al pit, per qualsevol indret del país (posem que és Lleida, Manresa o Vic). Vols mostrar la solidaritat amb les persones que, privades de llibertat d’una forma que consideres arbitrària i completament injusta, no poden passejar més que pel patí d’una presó i, encara, no pas quan volen. Vols protestar per una situació que no t’hauries imaginat haver de viure quaranta anys després de mort l’infame dictador. Vols mostrar el teu desacord amb el que consideres un autèntic despropòsit judicial i un atemptat contra la llibertat de pensament i d’expressió. Passeges i, aquí i allà, ensopegues amb altres homínids que també duen un llaç groc a la solapa, o al pit, i amb algun d’ells, a qui no coneixes de res, fins i tot intercanvies una mirada de complicitat.


La majoria dels qui passegen en sentit contrari, sense llaç, resten indiferents a la teva presència. Han assimilat que molts dels seus veïns volen mantenir viu el record constant que en aquest país hi ha gent empresonada per motius polítics. Segur que molts, encara que no duguin llaç, veuen el teu amb simpatia. A alguns els deu ser igual. Altres, en canvi, t’adrecen una mirada carregada de ressentiment incòmode. No se senten a gust amb un govern que va de bracet amb un aparell judicial capaç d’engarjolar conciutadans per haver intentat implementar el mandat dels electors o per haver mobilitzat la ciutadania a favor d’una causa legítima, però com que consideren que el mandat popular que volien implementar els uns, o la causa que defensaven els altres, és a les antípodes del seu posicionament ideològic, mantenen un silenci carregós i una mirada que no pot dissimular una espurna d’irritació. Preferirien que no duguessis el llaç, perquè així no haurien de recordar en quina mena de món viuen.
                Passeges amb el llaç groc a la solapa, o al pit, o amb una bufanda o un mocador groc al voltant del coll, i tard o d’hora et trobes amb algú que no en té prou amb adreçar-te una mirada rabiosa i ofesa, que no en té prou amb comunicar a través dels gestos el disgust que li provoca la teva solidaritat, la teva protesta, el teu desacord... i no pot evitar fer un comentari en contra de les teves idees i cridar un visca a la pàtria que ell o ella considera que també ha de ser la teva, tant si t’agrada com si no, perquè és la que figura al teu document d’identitat.
                Passeges i somrius, perquè saps que tens raó, que la defensa de la llibertat és una causa justa. I que si alguns s’irriten és perquè anem bé. Però el teu somriure és trist, perquè voldries poder passejar sense cap llaç groc, sense mirades còmplices ni mirades ressentides, sense haver de sentir els comentaris cruels de qui es creu defensor d’una causa que considera, no pas diferent, sinó superior a la que tu defenses.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 25 de març de 2018)

dilluns, 19 de març de 2018

Cardós, anys 60

Si fa tres anys el guardó va recaure en els Dos taüts negres i dos de blancs, de Pep Coll, amb la reconstrucció d’un fet criminal ocorregut al Pallars durant el franquisme, enguany el Premi Joaquim Amat-Piniella ha anat a parar a mans de Ramon Solsona, una de les veus consolidades de la narrativa catalana actual, que l’ha guanyat amb una novel·la excel·lent que també se situa en un entorn pallarès i en l’època fosca de la dictadura: Allò que va passar a Cardós (Proa, 2016). Solsona, de la mateixa generació que Coll, no és autor d’una obra excessivament prolífica, però sí força sòlida. Ha publicat un parell de volums de relats i mitja dotzena de novel·les. Amb L’home de la maleta (Proa, 2011) va obtenir el prestigiós Premi Sant Jordi i un gran èxit de públic.


Allò que va passar a Cardós és una novel·la coral, escrita amb una barreja de realisme costumista, fina ironia i recreació històrica, que retrata, amb una gran varietat de registres, una vall del Pirineu trasbalsada per la construcció de pantans i galeries subterrànies, on l’assassinat d’un guàrdia civil, l’hivern de 1965, en ple franquisme, ho remou tot. És una novel·la calidoscòpica. Monòlegs, diàlegs esmolats, relats periodístics, confessions, records... Periodistes locals o sensacionalistes, enginyers, activistes, capellans, topògrafs, delineants, botigueres, escolans, guàrdies civils, gent del poble, contrabandistes, serventes, geòlegs, cantants...  Cada capítol és una peça del trencaclosques absorbent que xucla el lector fins a la darrera pàgina.
La novel·la de Solsona no explica tan sols allò que passa als personatges (variats i diversos) que es passegen per les seves pàgines a partir de l’assassinat d’un guàrdia civil, sinó també el que va passar a la vall durant els anys 60, quan la societat i l’orografia es van veure radicalment transformades a causa de les grans obres hidroelèctriques i els forasters que hi van anar a treballar. És el relat d’un crim que ho lliga tot, però sobretot és la història de la gent dels pobles ancestrals de la vall, i la història dels andalusos qui hi arribaven en autocars a la recerca d’una vida millor.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de març de 2018)

dilluns, 12 de març de 2018

Vençuts i humiliats?

                En qualsevol mena de conflicte (bèl·lic, polític, personal...), quan un dels bàndols considera que ha guanyat, sovint intenta (i, sovint, aconsegueix) la humiliació de l’adversari o enemic, que, derrotat, ha d’aguantar actuacions innecessàries i arbitràries, exercides amb superioritat per part del vencedor. De vegades, aquestes actuacions no tenen pràcticament cap altre objectiu que, justament, el de la humiliació.
                Tinc la sensació que l’aplicació de l’article 155 de la Constitució va per aquí. Si no, ¿com s’explica que des d’un govern format per un partit amb quatre diputats al Parlament de Catalunya, però que es considera vencedor en el conflicte contra les aspiracions sobiranistes, es vulgui aprofitar el fet de tenir la paella pel mànec per acabar, per exemple, amb el model d’escola catalana?


                Fa unes setmanes, el ministeri d’Educació espanyol (que, amb el 155, és qui remena les cireres del que hauria de ser la conselleria d’Ensenyament) va  manifestar la seva intenció d’incloure una casella en els formularis de preinscripció escolar de cara al curs vinent perquè les famílies puguin escollir si volen que els seus fills rebin les classes en castellà. La mesura hauria estat valorada a instàncies de Societat Civil Catalana i d’un sindicat de professors (AMES) que no té seu ni delegats. Això, naturalment, seria una manera d’acabar amb el català com a llengua vehicular dels centres educatius, que (tot i ser un recurs de mínima supervivència) sempre els ha fet molta ràbia. És possible que l’estratègia no tingui realment com a objectiu acabar amb la immersió lingüística i que consisteixi a amenaçar per enèsima vegada amb la pèrdua del model per aconseguir, finalment, que ens resignem al retorn a l’autonomisme. I, si aquest és l’objectiu, és possible que els surti bé. Perquè, de moment, el que han aconseguit és que, una vegada més, ens conformem a defensar un model que aporta beneficis (lingüístics i socials) contrastats, en comptes d’avançar cap a la consolidació del procés de normalització de la llengua catalana. També és possible que el govern del PP impulsi la mesura per recuperar terreny polític davant de Ciutadans, que ha fet sempre bandera d’aquesta qüestió. Al capdavall, l’objectiu final d’uns i altres és arraconar la llengua catalana en l’únic àmbit on, de moment, encara té un paper preferent, i això que s’ha demostrat que la immersió és una eina d’integració i cohesió, i que en cap cas va en detriment del coneixement del castellà al final de l’etapa educativa.
                Una vegada més, doncs, hem hagut de sortir a defensar el model educatiu vigent. Que ho haguem de fer cada dos per tres en comptes de dedicar esforços a avançar en la normalització d’altres àmbits, ben mirat, ja és una victòria per part dels qui el posen en dubte.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 11 de març de 2018)

dissabte, 10 de març de 2018

Jordi Cussà i el coneixement

El Ciclop és l’ull que tot ho veu, que tot ho sap: el que ha passat, el que passa i el que passarà. És l’omnisciència que pot mostrar tots els matisos dels humans. El cosmos i el caos. “A més d’una aparença monstruosa i una força colossal, els ciclops, com tothom sap, tenen el do de veure el futur perquè són d’origen diví”. El Ciclop és el coneixement. I el coneixement és l’esperança de la humanitat.


L’última novel·la de Jordi Cussà, El Ciclop (L’Albí, 2018), enllaça amb la segona que va publicar, La serp (Columna, 2001). Es poden llegir per separat, de forma independent, però el conjunt manté l’esperit del que en podríem dir una “novel·la total”, un d’aquells reptes que només poden intentar els grans escriptors. Entre les dues obres Cussà relata el fluir de la humanitat a través de gairebé dos mil·lennis, com “una mena de mosaic sense aturador ni concert on hi ha peces de totes mides, de tots colors, de qualsevol forma i textura, a totes les rajoles”.
He comentat algun cop que els llibres de relats de Jordi Cussà (Contes d’onada i de tornada, Contes del bé i del mal) es poden llegir com a novel·les i, curiosament (o no tant), algunes de les seves novel·les (com Cavalls salvatges o Formentera lady) poden llegir-se com un recull de relats. El Ciclop comença al segle IV i acaba al segle XIII. Arrenca a Badalona, on tornarà després de recórrer Alexandria, Constantinoble, l’Atlàntic, el Mediterrani, Venècia, Córdoba o el Berguedà. Al llarg del camí, ens farà conèixer homes i dones de condició molt variada: nobles, pobres, esclaus, mariners, reis, prínceps, pagesos... i, de tant en tant, algun personatge real, com Hipàtia d’Alexandria o el mateix trobador Guillem (de Berguedà, naturalment). Una galeria de personatges que, com els citats, sovint es mouen pels marges de les convencions, i que encarnen tota mena de virtuts, de defectes i de passions.


Això sí, l’autor exhibeix, sense complexos, una especial debilitat pels personatges femenins, que acostumen a mostrar-se sensibles, forts, resolutius i entranyables, per bé que també acostumen a sortir força malparats del seu pas per la història. I és que “qualsevol dona, per bona i sana que sigui, pot tenir per fill, per marit, per pare o per veí, un monstre abominable, fruit d’una arrel molt més profunda que l’úter: l’arrel profunda que converteix les criatures racionals en animals salvatges”. A El Ciclop hi ha aventures (viatges transoceànics, descobriment de tresors, conspiracions, assassinats...), reflexions intel·ligents, poesia, filosofia... i, sobretot, passions humanes (amor, desig, enveja, cobdícia...) portades a l’extrem amb aire clàssic o, com a mínim, shakespearià. I tots els personatges que apareixen a El Ciclop (si més no, la vintena de narradors que hi desfilen al llarg dels mil anys que abasta la trama) estan connectats per vincles de sang i, sobretot, per la voluntat de transmetre el llegat ancestral del coneixement a través de la història.
Perquè El Ciclop va molt més enllà de les aventures que viuen aquests personatges. Cussà torna a mostrar la força abassegadora de la seva prosa sòlida, absorbent, lírica, corprenedora... en un cant al pensament lliure, al desig de llibertat i al coneixement com a únic (i utòpic?) mitjà per aconseguir-la.

(Article publicat al diari Regió7 el dia 10 de març de 2018)

dilluns, 26 de febrer de 2018

Aglutinació


                Els qui seguim l’obra de Joan Jordi Miralles (quatre novel·les, dues obres de teatre, un recull de relats i alguns contes dispersos en volums col·lectius) celebrem que hagi aparegut Aglutinació (Edicions 62, 2018), la seva última novel·la, mereixedora del Premi Joanot Martorell. Els qui ja hem llegit l’autor, trepitjarem territori conegut. Hi trobarem les sensacions contradictòries a què ja ens té acostumats (repulsió i atracció malsana, esperança i desesperació, diversió i angoixa) i, per damunt de tot, la confirmació que som davant d’un narrador sòlid. Per a qui no hagi llegit mai res de Joan Jordi Miralles, en canvi, Aglutinació pot ser una excel·lent manera de començar a llegir-lo, descobrir que no és un autor convencional i comprovar que és impossible restar indiferent davant la seva narrativa talentosa, desbordant i extremada. Aglutinació és Miralles en estat pur. Contundent i vibrant. Provocatiu i angoixant. Directe i aclaparador. Esborronador i plaent. Capaç, una vegada més, de sacsejar les entranyes del lector.


                Escrita en una segona persona torbadora, que des de la primera ratlla implica i interpel·la el lector, el qual es veu obligat a posar-se en la pell d’un protagonista cap a qui no necessàriament hauria de sentir empatia, Aglutinació explica la història d’un home jove que, fugint d’una experiència traumàtica de la qual amb prou feines se’ns en dona alguna pista, i amb un fort sentiment de culpa, aterra a Londres on, després d’algunes peripècies més o menys degradants, acaba per treballar de conserge en un hotel. En el seu periple autodestructiu, el protagonista viurà situacions ben peculiars (violència, borratxeres, assassinats, trios sexuals, reunions d’una mena de secta que creu que Jesucrist arribarà en una nau espacial,...) tot esperant una resolució que potser el portarà a una certa pau interior (a ell i, de retruc, al lector). És una fugida endavant, d’algú que evita deliberadament trobar respostes, que brega per mantenir-se indiferent, impassible, però que no pot evitar el plor de tant en tant. De fons, un Londres retratat amb cruesa, gris i abúlic (“metròpoli impietosa fins i tot quan reposa, on l’únic lligam entre les persones i les coses (···) és l’ànim de supervivència”), i el plantejament de “com és possible sentir-se sol en una metròpoli tan exorbitant”, en la qual “et sents fora de lloc i fora de temps”, que és el que potser busca el protagonista, i és potser també el busques tu, com a lector, atret per l’espurneig de llum que surt del forat del pany d’una porta on no pots evitar d’entaforar l’ull per comprovar què hi ha a l’altra banda, bo i sabent que no seran flors i violes, sinó escenes desconcertants, pertorbadores, i situacions que poden remoure els plecs més recòndits de les pròpies conviccions.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 25 de febrer de 2018)