diumenge, 17 de juny de 2018

El futur


Si coneguéssim el futur, la vida deixaria de tenir bona part del sentit, si és que en té cap. Perdríem l’esperança per tot allò que volem aconseguir, s’esvairien les il·lusions que posem en l’arribada d’un cop de sort imprevist o per assolir allò a què hem dedicat tantes hores d’esforç, les expectatives davant l’esdevenidor (que sovint ens esperonen a tirar endavant) quedarien en no res... i ens convertiríem en éssers impassibles que esperaríem arribar tot allò que, al capdavall, sabríem que és inevitable, indefugible, i que no hi hauria més remei que acceptar amb resignació.
Fixeu-vos que els endevins professionals, aquells que tiren cartes o miren boles de vidre, mai no són categòrics en les seves prediccions. Descriuen tendències, possibilitats, esdeveniments més o menys vagues... que sovint es poden arribar a modificar a partir de canvis i accions personals. Saben perfectament que, per diverses raons, no poden llençar prediccions definitives: 1-perquè el futur és impredictible, 2-perquè si els pronòstics no es compleixen perdran un client, i 3-perquè intueixen les implicacions anímiques de saber el futur i, per tant, saben que en realitat ningú no el vol conèixer exactament. Per això, si són prou intel·ligents, el que fan els astròlegs, nigromants i profetes no és pas visualitzar el que encara no ha passat, sinó observar el client i el seu entorn, deduir i vaticinar a partir de probabilitats.


El meu escepticisme en cartes i conjuncions astrals és absolut. Crec que endevinar el futur és, a banda d’impossible, poc recomanable. El futur no el podem anticipar amb exactitud, però podem preparar-lo, si més no en part. El futur és tan inevitable com, de vegades, més o menys previsible. El podem sembrar i esperar que el temps sigui propici. Al capdavall, moltes de les coses que passaran són conseqüència del que fem ara. De les decisions que prenem avui se’n despendran alguns dels fets de demà. I és per això, perquè potser encara podem creure en un demà millor, en un futur on ningú trepitgi els drets de ningú, on tothom –i a tot arreu— respecti tothom, on ens puguem expressar en llibertat i sense por, on els pobles –tots— puguin decidir com i què volen ser, on ningú no sigui reprimit brutalment per exercir el dret de manifestar la seva voluntat, on la legalitat no passi per davant de la legitimitat, on els recursos i els serveis estiguin ben distribuïts, on no es discrimini cap persona per raó de raça, sexe, origen o llengua... és per això, dic, que ens convé treballar, si cal, fins a l’esgotament.
Digueu-me il·lús, tracteu-me d’innocent, proclameu-me rei dels ingenus... però no m’adjudiqueu alegrement el qualificatiu de ruc pel simple fet d’encoratjar a lluitar per un futur millor. El futur –sigui el que sigui— és massa important.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 17 de juny de 2018)

diumenge, 3 de juny de 2018

Tractòria


                No he acabat mai d’entendre el menyspreu que des de molts àmbits socials i geogràfics es dispensa cap als qui conreen la terra o crien animals. Només me l’explico pel fet que la pagesia i la ramaderia –si més no, les explotacions familiars—  viuen moments difícils que n’afebleixen el prestigi i, en conseqüència, alguns es veuen amb cor de menystenir els qui s’hi dediquen.
                La cosa ja fa temps que dura. Els butlletins de notícies fa molts anys que recullen, amb lògica preocupació, els expedients reguladors en grans empreses, escampant amb precisió el nombre d’acomiadats cada vegada que en tanca una, i en canvi mai no s’han fixat en la quantitat de persones que, en un degoteig constant, han anat abandonant la pagesia. Cada vegada més, el qualificatiu de “pagès” es deixa de referir a un ofici i ha passat a designar algú barroer, deixat, malparlat, inculte... De fet, sovint se substitueix aquesta denominació professional per eufemismes com “empresari agrícola”. Que aviat han oblidat alguns que, no fa pas tants anys, a casa seva vivien de la terra, ja fos com a propietaris, com a arrendataris o com a jornalers. Quina poca memòria que tenen.
                La pagesia viu, doncs, un dels moments de més baixa popularitat al nostre país. Per això no és estrany que aquesta colla d’espanyolistes ressentits i rancuniosos que, amb ridícul aire de cosmopolites satírics d’estar per casa, han creat l’esperpèntic concepte de Tabàrnia (que vindria a ser la part de la geografia catalana on l’unionisme és més o menys majoritari i que correspondria, sobretot, a les àrees que envolten les ciutats de Barcelona i Tarragona), es refereixin a la resta del territori català com a Tractòria, és a dir, el país dels tractors. Com si l’independentisme fos una cosa de pagesos barroers, malparlats i incultes, adoctrinats per TV3 i l’escola catalana, que no han sortit mai de casa; com si només la Catalunya “profunda”, allà on no deu haver arribat la civilització ni l’alta cultura que irradia de les àrees urbanes, defensés la secessió. A més, donen per suposat que, d’entrada, tothom que viu en un poble per força ha de dedicar-se al conreu de la terra i a la cria de bestiar, i demostren, així, un absolut desconeixement del territori més enllà dels entramats urbans on creuen que la gent és noble, culta, rica, desvetllada i feliç. És clar que un dels seus eslògans (calcats, com tot, de l’imaginari independentista que pretenen satiritzar) diu que Barcelona is not Catalonia, i amb això ja queden retratats.


                Això de Tabàrnia i de Tractòria faria riure (i, de fet, l’humor amb què ha aparegut el símbol oposat de Sant Esteve de les Roures ho demostra) si al darrere no hi hagués tanta mala llet, tant odi, tant ressentiment i tanta, tanta, prepotència.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 3 de juny de 2018)

dilluns, 21 de maig de 2018

L'emperador en pilotes

                Darrerament m’ha vingut al cap moltes vegades aquell conte tan cèlebre que Hans Christian Andersen va publicar el 1827 i que es titula “El vestit nou de l’emperador”. L’argument és prou conegut: un opulent mandatari, amb l’objectiu de mostrar el seu poder a través del luxe i l’aparença, encarrega a un parell de sastres el millor vestit del món. Els professionals de la confecció, murris com una guilla, li fan creure que li estan confegint una peça extraordinària, feta amb una tela que només poden veure les persones lúcides i intel·ligents. Per no passar per totxos, l’emperador i els seus ministres fan veure que n’aprecien les qualitats mentre els sastres espavilats treballen sobre un maniquí buit i pelat. Finalment, l’emperador surt al carrer amb el vestit nou, és a dir, sense res a sobre, i només la franquesa innocent d’un infant, que en veure el seguici ridícul exclama en veu alta que l’emperador va despullat, fa que tothom s’adoni de la realitat, i és aleshores que el poble esclata en una riallada unísona que posa en evidència el poderós. No conec cap altra història que descrigui amb tanta clarividència la ceguesa hipòcrita del poder i dels poderosos, que parli de la vanitat i de la superioritat moral amb tant sarcasme i eloqüència.


                Al món hi ha uns quants emperadors que es passegen en boles per carrers i places, coberts només amb la pàtina del terror (que ells confonen amb respecte) infós en els seus súbdits a base de garrotades. Són homes que volen fer creure que duen a sobre una cuirassa impenetrable quan, en veritat, no duen més que, com a molt, uns ridículs calçotets florits. Són, és clar, aquells que assenyalen amb el dit i criden “A por ellos!” deixant clar que hi ha un “nosaltres” (els qui se suposa que veuen el vestit) i un “ells” (que, pobrets, no saben veure res). Són els qui manen (o atonyinen, o engarjolen) amb la seguretat que coneixen allò que convé al poble. Són aquells que es creuen en possessió d’una veritat superior (la tela que només poden apreciar les persones intel·ligents) que passa per sobre de les raons de la resta (a qui, naturalment, consideren més rucs que fets d’encàrrec).
                El problema és que si només hi ha un xiquet que digui que l’emperador va despullat, que tot el que exhibeix és arrogància impostada, que se li veuen les vergonyes i la ronya, que la penjarella que li brota del baix ventre és tan ridícula com la de qualsevol homínid de la plebs –en fi, si la resta callen—, al pobre minyó li caurà a sobre un imperial joc de mastegots i quedarà anul·lat com si no res. Si, en canvi, els xiquets que criden la veritat són molts, i obren els ulls a la resta, potser podran aconseguir posar en evidència l’emperador al davant del món.
És hora de repetir-ho: l’emperador va despullat!

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 20 de maig de 2018)

dilluns, 7 de maig de 2018

L'1-O dels poetes


                No oblidarem els fets del passat 1 d’octubre. No oblidarem la brutalitat de les càrregues policials, però tampoc oblidarem la joia de la victòria popular per haver pogut votar. Aquells fets van marcar molts catalans d’una manera tan intensa que és natural i, fins i tot, necessari, que hagin aparegut nombroses anàlisis periodístiques que, en forma de documental o de llibre, intenten documentar el que va passar i vam viure milions de persones, així com les causes i conseqüències de tot plegat. Operació urnes (Columna), Els fets de l’1 d’octubre (Pagès Editors) o Dies que duraran anys (Ara Llibres) són alguns dels títols apareguts. Segur que tard o d’hora es publicarà alguna novel·la, o qui sap si es produirà alguna pel·lícula, sobre un dels dies més transcendentals de la història recent del nostre país.
L’art, i especialment l’art vinculat a la paraula, no pot restar indiferent als esdeveniments d’aquell dia, i és en aquest sentit que cal aplaudir la iniciativa de l’editor de L’Albí, Jaume Huch, que, juntament amb l’escriptora Mar Fontana, han coordinat un recull on participen més de cent poetes amb textos inspirats en l’1 d’octubre. El resultat és La terra sagna, un llibre que inclou poemes d’autors de generacions i estils diversos, de qualitat literària inevitablement també desigual, però d’interès social (i, en molts casos, també artístic) innegable.


                A La terra sagna hi han participat poetes consagrats i reconeguts (Màrius Sampere, Lluís Solà, Jordi Pàmias, Marta Pessarrodona...), i d’altres de molt joves, amb una obra incipient (Guillem Gavaldà, Gerard Cisneros, Glòria Coll...), passant per tot un elenc de noms coneguts en el camp de la poesia (Enric Casasses, Manuel Forcano, Antoni Clapés,...) o dels que han conreat amb èxit altres gèneres (Ramon Solsona, Jordi Cussà, David Castillo...). N’hi ha que fan una descripció més o menys realista del que es va viure aquell dia, i d’altres que s’hi refereixen amb una simbologia més o menys críptica, o a través de referències a la mitologia clàssica. Hi ha poemes que segueixen una mètrica estricta i d’altres compostos amb versos lliures o proses poètiques. N’hi ha que porten epígrafs o citacions d’altres poetes, i no sorprèn que el més referenciat sigui Salvador Espriu. N’hi ha que mostren una efectiva senzillesa i d’altres, més ambiciosos (o pretensiosos), que busquen o cauen en la grandiloqüència. N’hi ha que, des de la indignació, se centren en la denúncia de la repressió policial, i d’altres que volen destacar la joia d’haver votat. Tots, però, són un cant a favor de la llibertat. I aquesta, justament, deu ser una de les paraules que més es repeteixen al llarg del recull, al costat d’altres com ara pau, dignitat, esperança, il·lusió, flama, força, somni, poble o democràcia.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 6 de maig de 2018)

dimarts, 24 d’abril de 2018

Sant Jordi groc


                Si l’any passat, o en qualsevol altre moment, ens haguessin fet associar un color amb la diada de Sant Jordi de ben segur hauríem optat, d’entrada, pel vermell, que és el color que veiem per defecte quan pensem en les roses que omplen els carrers, les botigues i les cases aquest dia. El roig és, també, un símbol de la passió que intercanvien els enamorats, i no hem d’oblidar que Sant Jordi és el Sant Valentí de molts catalans. A més, bona part dels llibres que es publiquen i que són a les parades per Sant Jordi porten associat aquest color (des d’aquells de lladres i serenos que retraten crims sanguinolents, fins als que mostren el bategar del cor dels amants de les històries romàntiques).


                Enguany, però, més que no pas vermell, ens toca de viure un Sant Jordi de color groc. El groc és un color poc popular a l’hora de vestir-se o escollir algun ornament (de fet, és un color difícil de combinar). El món de l’espectacle té pràcticament prohibit el color groc des que Moliere, pel que sembla, va caure fulminat, a dalt d’un escenari, vestit d’aquest color. Però resulta que s’ha convertit en un símbol de llibertat o, més ben dit, de desig de llibertat. Per això, mentre quedarà una sola persona injustament empresonada per motius polítics i sentirem, per tant, que una part de nosaltres mateixos està empresonada, caldrà que el groc inundi els carrers dels nostres pobles i ciutats. I, a qui no li agradi, que miri cap a una altra banda. I, qui se senti incòmode, que reflexioni sobre d’on li ve aquesta incomoditat. Cal que regalem roses grogues (al costat de les vermelles, per què no?); cal que ens pengem llaços grocs a la solapa, o al pit, o que en pengem a la parada de llibres o de l’entitat de la qual formem part; cal que n’hi hagi de lligats a les baranes i als balcons... avui, que és Sant Jordi, però també demà i, si convé, demà passat, i, com a mínim, fins que la bona gent que tenim a la presó hagin estat alliberats. I, posats a fer, si regalem una novel·la negra, pensem que d’aquest gènere narratiu els italians en diuen giallo, és a dir, groc.


(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de maig -que surt per Sant Jordi- de 2018)

dijous, 12 d’abril de 2018

Quatre centrals


                Entre les novetats d’autors de la Catalunya central que han aparegut enguany abans de Sant Jordi, deixeu-me que en destaqui quatre.


                Pep Garcia publica Postals presents per a una mare absent (L’Albí), un llibre difícil de classificar, a mig camí entre la prosa poètica i el testimoni autobiogràfic, amb forma de literatura epistolar, que recrea el temps viscut al costat de la seva mare malalta d’Alzheimer. Una proposta intimista, sincera i veraç, que s’allunya del to desenfadat de la prosa que li acostumem a llegir cada diumenge al diari o en els contes que ha publicat fins ara.


                Jordi Cussà ressegueix tot un mil·lenni (de l’època dels romans a l’alta edat mitjana) a la monumental novel·la El Ciclop (L’Albí). Però el que destaca en aquest llibre no és pas la recreació històrica de les èpoques que repassa (per on es passeja amb versemblança), sinó el dibuix d’uns personatges amb caràcter, construïts amb la prosa sempre espurnejant de l’autor de Berga, i la reflexió que hi ha de fons sobre la llibertat, tan necessària, i el coneixement, imprescindible per arribar-hi.


                Agustí Franch presenta La capsa de música (Mesclant), una novel·la sòlida i absorbent, al voltant d’una parella de protagonistes que, sense conèixer-se, han passat 19 anys en coma i es desperten el mateix dia, l’any 2048. Es tracta d’un relat vigorós, trenat de forma impecable i que, més enllà d’una història futurista que atrapa el lector, planteja una profunda reflexió sobre la naturalesa de la identitat humana.


                Joan Jordi Miralles s’endinsa en el periple autodestructiu d’un personatge turmentat que vaga per un Londres gris i abúlic a Aglutinació (Edicions 62). Escrita en una segona persona que interpel·la directament el lector, Miralles ens submergeix en una història hipnòtica que ens arrossega cap a situacions desconcertants, pertorbadores, que remouen les conviccions més íntimes de la nostra ànima.
                Un pòquer literàriament ben variat que cal tenir molt en compte quan, pels volts de Sant Jordi, anem a la llibreria. Són, doncs, quatre centrals que ben bé podrien formar una davantera de primer ordre.


(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número d'abril de 2018)

dilluns, 9 d’abril de 2018

Reconstruir Heràclit

                “Si en una novel·la convencional l’autor intenta bastir de cap i de nou una ciutat damunt d’un solar ben ras, en una biografia novel·lada sobre un personatge antic es tracta d’aixecar els edificis damunt d’un jaciment arqueològic”. I això darrer, com confessa l’autor en els aclariments del final del llibre, és el que fa Pep Coll en la seva darrera obra, Al mateix riu d’Heràclit (Proa). Coll abandona el paisatge pirinenc i se’n va cap als seus anys d’universitari per capbussar-se en la vida i el pensament d’un dels filòsofs presocràtics més famosos i, alhora, més enigmàtics, Heràclit d’Efes, i recorda que “per als estudiants de la meva generació, els que vam rebre encara una formació humanística, paraules com Marató, les Termòpiles o Salamina han tingut sempre un significat que va molt més enllà d’una cursa atlètica, d’una pel·lícula o d’una novel·la d’èxit”.


                A Heràclit se’l recorda, sobretot, per haver parlat de la mutació (tot canvia, tot flueix) a través de la constatació que és impossible banyar-se dos cops al mateix riu, perquè l’aigua hi flueix constantment (“Entrem i no entrem en els mateixos rius, hi som i no hi som”). Coll humanitza el personatge d’Heràclit (el converteix en un tipus arrauxat, arrogant i solitari) i aprofundeix en el seu pensament a partir d’un grapat d’aforismes i genialitats que (sempre a través de tercers) ens n’han arribat. De fet, el relat es construeix, sovint, al voltant de sentències com “No convé que els fills es comportin ni enraonin com els seus pares”, “A la natura, li agrada amagar-se”, “Cal que el poble lluiti per la llei com per la muralla”, “El mar és molt més que un camí, és la saviesa mateixa”, “Mort és tot allò que veiem desperts. Somni, el que veiem adormits”, “L’ordre del món... un munt de brutícia escombrada a l’atzar”.
                Amb l’ofici del novel·lista hàbil i perspicaç, Coll es posa en la pell d’un esclau-escriba (Eleudos, protagonista també de la història) que ressegueix la vida del seu amo. Edifica una novel·la que parla, amb rigor, d’història, de mitologia o de filosofia sense que el lector tingui la sensació d’empassar-se un llibre especialitzat i feixuc. Perquè Coll té molt clar que allò que escriu és una novel·la, amb uns personatges ficticis, però de carn i ossos, on el llenguatge flueix com el mateix riu d’Heràclit; i que, per tant, tan bona matèria primera és la història documentada com la que prové de fonts llegendàries. I és per això, també, que la novel·la està plena de graciosa ironia i de moments divertits, com quan reprodueix la mort (segurament llegendària) d’alguns filòsofs cèlebres, com Tales de Milet, que, mirant els astres que tant estimava, va caure per un penya-segat, o la del propi Heràclit, que va deixar el món colgat de fem fins a les celles.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 8 d'abril de 2018)

dilluns, 26 de març de 2018

Un llaç groc

                Passeges amb un llaç groc a la solapa, o al pit, per qualsevol indret del país (posem que és Lleida, Manresa o Vic). Vols mostrar la solidaritat amb les persones que, privades de llibertat d’una forma que consideres arbitrària i completament injusta, no poden passejar més que pel patí d’una presó i, encara, no pas quan volen. Vols protestar per una situació que no t’hauries imaginat haver de viure quaranta anys després de mort l’infame dictador. Vols mostrar el teu desacord amb el que consideres un autèntic despropòsit judicial i un atemptat contra la llibertat de pensament i d’expressió. Passeges i, aquí i allà, ensopegues amb altres homínids que també duen un llaç groc a la solapa, o al pit, i amb algun d’ells, a qui no coneixes de res, fins i tot intercanvies una mirada de complicitat.


La majoria dels qui passegen en sentit contrari, sense llaç, resten indiferents a la teva presència. Han assimilat que molts dels seus veïns volen mantenir viu el record constant que en aquest país hi ha gent empresonada per motius polítics. Segur que molts, encara que no duguin llaç, veuen el teu amb simpatia. A alguns els deu ser igual. Altres, en canvi, t’adrecen una mirada carregada de ressentiment incòmode. No se senten a gust amb un govern que va de bracet amb un aparell judicial capaç d’engarjolar conciutadans per haver intentat implementar el mandat dels electors o per haver mobilitzat la ciutadania a favor d’una causa legítima, però com que consideren que el mandat popular que volien implementar els uns, o la causa que defensaven els altres, és a les antípodes del seu posicionament ideològic, mantenen un silenci carregós i una mirada que no pot dissimular una espurna d’irritació. Preferirien que no duguessis el llaç, perquè així no haurien de recordar en quina mena de món viuen.
                Passeges amb el llaç groc a la solapa, o al pit, o amb una bufanda o un mocador groc al voltant del coll, i tard o d’hora et trobes amb algú que no en té prou amb adreçar-te una mirada rabiosa i ofesa, que no en té prou amb comunicar a través dels gestos el disgust que li provoca la teva solidaritat, la teva protesta, el teu desacord... i no pot evitar fer un comentari en contra de les teves idees i cridar un visca a la pàtria que ell o ella considera que també ha de ser la teva, tant si t’agrada com si no, perquè és la que figura al teu document d’identitat.
                Passeges i somrius, perquè saps que tens raó, que la defensa de la llibertat és una causa justa. I que si alguns s’irriten és perquè anem bé. Però el teu somriure és trist, perquè voldries poder passejar sense cap llaç groc, sense mirades còmplices ni mirades ressentides, sense haver de sentir els comentaris cruels de qui es creu defensor d’una causa que considera, no pas diferent, sinó superior a la que tu defenses.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 25 de març de 2018)

dilluns, 19 de març de 2018

Cardós, anys 60

Si fa tres anys el guardó va recaure en els Dos taüts negres i dos de blancs, de Pep Coll, amb la reconstrucció d’un fet criminal ocorregut al Pallars durant el franquisme, enguany el Premi Joaquim Amat-Piniella ha anat a parar a mans de Ramon Solsona, una de les veus consolidades de la narrativa catalana actual, que l’ha guanyat amb una novel·la excel·lent que també se situa en un entorn pallarès i en l’època fosca de la dictadura: Allò que va passar a Cardós (Proa, 2016). Solsona, de la mateixa generació que Coll, no és autor d’una obra excessivament prolífica, però sí força sòlida. Ha publicat un parell de volums de relats i mitja dotzena de novel·les. Amb L’home de la maleta (Proa, 2011) va obtenir el prestigiós Premi Sant Jordi i un gran èxit de públic.


Allò que va passar a Cardós és una novel·la coral, escrita amb una barreja de realisme costumista, fina ironia i recreació històrica, que retrata, amb una gran varietat de registres, una vall del Pirineu trasbalsada per la construcció de pantans i galeries subterrànies, on l’assassinat d’un guàrdia civil, l’hivern de 1965, en ple franquisme, ho remou tot. És una novel·la calidoscòpica. Monòlegs, diàlegs esmolats, relats periodístics, confessions, records... Periodistes locals o sensacionalistes, enginyers, activistes, capellans, topògrafs, delineants, botigueres, escolans, guàrdies civils, gent del poble, contrabandistes, serventes, geòlegs, cantants...  Cada capítol és una peça del trencaclosques absorbent que xucla el lector fins a la darrera pàgina.
La novel·la de Solsona no explica tan sols allò que passa als personatges (variats i diversos) que es passegen per les seves pàgines a partir de l’assassinat d’un guàrdia civil, sinó també el que va passar a la vall durant els anys 60, quan la societat i l’orografia es van veure radicalment transformades a causa de les grans obres hidroelèctriques i els forasters que hi van anar a treballar. És el relat d’un crim que ho lliga tot, però sobretot és la història de la gent dels pobles ancestrals de la vall, i la història dels andalusos qui hi arribaven en autocars a la recerca d’una vida millor.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de març de 2018)

dilluns, 12 de març de 2018

Vençuts i humiliats?

                En qualsevol mena de conflicte (bèl·lic, polític, personal...), quan un dels bàndols considera que ha guanyat, sovint intenta (i, sovint, aconsegueix) la humiliació de l’adversari o enemic, que, derrotat, ha d’aguantar actuacions innecessàries i arbitràries, exercides amb superioritat per part del vencedor. De vegades, aquestes actuacions no tenen pràcticament cap altre objectiu que, justament, el de la humiliació.
                Tinc la sensació que l’aplicació de l’article 155 de la Constitució va per aquí. Si no, ¿com s’explica que des d’un govern format per un partit amb quatre diputats al Parlament de Catalunya, però que es considera vencedor en el conflicte contra les aspiracions sobiranistes, es vulgui aprofitar el fet de tenir la paella pel mànec per acabar, per exemple, amb el model d’escola catalana?


                Fa unes setmanes, el ministeri d’Educació espanyol (que, amb el 155, és qui remena les cireres del que hauria de ser la conselleria d’Ensenyament) va  manifestar la seva intenció d’incloure una casella en els formularis de preinscripció escolar de cara al curs vinent perquè les famílies puguin escollir si volen que els seus fills rebin les classes en castellà. La mesura hauria estat valorada a instàncies de Societat Civil Catalana i d’un sindicat de professors (AMES) que no té seu ni delegats. Això, naturalment, seria una manera d’acabar amb el català com a llengua vehicular dels centres educatius, que (tot i ser un recurs de mínima supervivència) sempre els ha fet molta ràbia. És possible que l’estratègia no tingui realment com a objectiu acabar amb la immersió lingüística i que consisteixi a amenaçar per enèsima vegada amb la pèrdua del model per aconseguir, finalment, que ens resignem al retorn a l’autonomisme. I, si aquest és l’objectiu, és possible que els surti bé. Perquè, de moment, el que han aconseguit és que, una vegada més, ens conformem a defensar un model que aporta beneficis (lingüístics i socials) contrastats, en comptes d’avançar cap a la consolidació del procés de normalització de la llengua catalana. També és possible que el govern del PP impulsi la mesura per recuperar terreny polític davant de Ciutadans, que ha fet sempre bandera d’aquesta qüestió. Al capdavall, l’objectiu final d’uns i altres és arraconar la llengua catalana en l’únic àmbit on, de moment, encara té un paper preferent, i això que s’ha demostrat que la immersió és una eina d’integració i cohesió, i que en cap cas va en detriment del coneixement del castellà al final de l’etapa educativa.
                Una vegada més, doncs, hem hagut de sortir a defensar el model educatiu vigent. Que ho haguem de fer cada dos per tres en comptes de dedicar esforços a avançar en la normalització d’altres àmbits, ben mirat, ja és una victòria per part dels qui el posen en dubte.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 11 de març de 2018)

dissabte, 10 de març de 2018

Jordi Cussà i el coneixement

El Ciclop és l’ull que tot ho veu, que tot ho sap: el que ha passat, el que passa i el que passarà. És l’omnisciència que pot mostrar tots els matisos dels humans. El cosmos i el caos. “A més d’una aparença monstruosa i una força colossal, els ciclops, com tothom sap, tenen el do de veure el futur perquè són d’origen diví”. El Ciclop és el coneixement. I el coneixement és l’esperança de la humanitat.


L’última novel·la de Jordi Cussà, El Ciclop (L’Albí, 2018), enllaça amb la segona que va publicar, La serp (Columna, 2001). Es poden llegir per separat, de forma independent, però el conjunt manté l’esperit del que en podríem dir una “novel·la total”, un d’aquells reptes que només poden intentar els grans escriptors. Entre les dues obres Cussà relata el fluir de la humanitat a través de gairebé dos mil·lennis, com “una mena de mosaic sense aturador ni concert on hi ha peces de totes mides, de tots colors, de qualsevol forma i textura, a totes les rajoles”.
He comentat algun cop que els llibres de relats de Jordi Cussà (Contes d’onada i de tornada, Contes del bé i del mal) es poden llegir com a novel·les i, curiosament (o no tant), algunes de les seves novel·les (com Cavalls salvatges o Formentera lady) poden llegir-se com un recull de relats. El Ciclop comença al segle IV i acaba al segle XIII. Arrenca a Badalona, on tornarà després de recórrer Alexandria, Constantinoble, l’Atlàntic, el Mediterrani, Venècia, Córdoba o el Berguedà. Al llarg del camí, ens farà conèixer homes i dones de condició molt variada: nobles, pobres, esclaus, mariners, reis, prínceps, pagesos... i, de tant en tant, algun personatge real, com Hipàtia d’Alexandria o el mateix trobador Guillem (de Berguedà, naturalment). Una galeria de personatges que, com els citats, sovint es mouen pels marges de les convencions, i que encarnen tota mena de virtuts, de defectes i de passions.


Això sí, l’autor exhibeix, sense complexos, una especial debilitat pels personatges femenins, que acostumen a mostrar-se sensibles, forts, resolutius i entranyables, per bé que també acostumen a sortir força malparats del seu pas per la història. I és que “qualsevol dona, per bona i sana que sigui, pot tenir per fill, per marit, per pare o per veí, un monstre abominable, fruit d’una arrel molt més profunda que l’úter: l’arrel profunda que converteix les criatures racionals en animals salvatges”. A El Ciclop hi ha aventures (viatges transoceànics, descobriment de tresors, conspiracions, assassinats...), reflexions intel·ligents, poesia, filosofia... i, sobretot, passions humanes (amor, desig, enveja, cobdícia...) portades a l’extrem amb aire clàssic o, com a mínim, shakespearià. I tots els personatges que apareixen a El Ciclop (si més no, la vintena de narradors que hi desfilen al llarg dels mil anys que abasta la trama) estan connectats per vincles de sang i, sobretot, per la voluntat de transmetre el llegat ancestral del coneixement a través de la història.
Perquè El Ciclop va molt més enllà de les aventures que viuen aquests personatges. Cussà torna a mostrar la força abassegadora de la seva prosa sòlida, absorbent, lírica, corprenedora... en un cant al pensament lliure, al desig de llibertat i al coneixement com a únic (i utòpic?) mitjà per aconseguir-la.

(Article publicat al diari Regió7 el dia 10 de març de 2018)

dilluns, 26 de febrer de 2018

Aglutinació


                Els qui seguim l’obra de Joan Jordi Miralles (quatre novel·les, dues obres de teatre, un recull de relats i alguns contes dispersos en volums col·lectius) celebrem que hagi aparegut Aglutinació (Edicions 62, 2018), la seva última novel·la, mereixedora del Premi Joanot Martorell. Els qui ja hem llegit l’autor, trepitjarem territori conegut. Hi trobarem les sensacions contradictòries a què ja ens té acostumats (repulsió i atracció malsana, esperança i desesperació, diversió i angoixa) i, per damunt de tot, la confirmació que som davant d’un narrador sòlid. Per a qui no hagi llegit mai res de Joan Jordi Miralles, en canvi, Aglutinació pot ser una excel·lent manera de començar a llegir-lo, descobrir que no és un autor convencional i comprovar que és impossible restar indiferent davant la seva narrativa talentosa, desbordant i extremada. Aglutinació és Miralles en estat pur. Contundent i vibrant. Provocatiu i angoixant. Directe i aclaparador. Esborronador i plaent. Capaç, una vegada més, de sacsejar les entranyes del lector.


                Escrita en una segona persona torbadora, que des de la primera ratlla implica i interpel·la el lector, el qual es veu obligat a posar-se en la pell d’un protagonista cap a qui no necessàriament hauria de sentir empatia, Aglutinació explica la història d’un home jove que, fugint d’una experiència traumàtica de la qual amb prou feines se’ns en dona alguna pista, i amb un fort sentiment de culpa, aterra a Londres on, després d’algunes peripècies més o menys degradants, acaba per treballar de conserge en un hotel. En el seu periple autodestructiu, el protagonista viurà situacions ben peculiars (violència, borratxeres, assassinats, trios sexuals, reunions d’una mena de secta que creu que Jesucrist arribarà en una nau espacial,...) tot esperant una resolució que potser el portarà a una certa pau interior (a ell i, de retruc, al lector). És una fugida endavant, d’algú que evita deliberadament trobar respostes, que brega per mantenir-se indiferent, impassible, però que no pot evitar el plor de tant en tant. De fons, un Londres retratat amb cruesa, gris i abúlic (“metròpoli impietosa fins i tot quan reposa, on l’únic lligam entre les persones i les coses (···) és l’ànim de supervivència”), i el plantejament de “com és possible sentir-se sol en una metròpoli tan exorbitant”, en la qual “et sents fora de lloc i fora de temps”, que és el que potser busca el protagonista, i és potser també el busques tu, com a lector, atret per l’espurneig de llum que surt del forat del pany d’una porta on no pots evitar d’entaforar l’ull per comprovar què hi ha a l’altra banda, bo i sabent que no seran flors i violes, sinó escenes desconcertants, pertorbadores, i situacions que poden remoure els plecs més recòndits de les pròpies conviccions.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 25 de febrer de 2018)

dijous, 15 de febrer de 2018

Llengua i versemblança


                El dia 22 de febrer es farà el lliurament del divuitè Premi Joaquim Amat-Piniella. Les quatre obres finalistes d’enguany (Argelagues, de Gemma Ruiz; Allò que va passar a Cardós, de Ramon Solsona; La sorra vermella, de JN Santaeulàlia; i L’últim passatge de Walter Benjamin, d’Enric Umbert) compten totes amb elements singulars que en justificarien la tria. Gemma Ruiz aposta per un llenguatge vivíssim a l’hora recórrer la història de tres generacions de dones de la seva pròpia família; Santaeulàlia juga amb el temps per presentar el periple d’uns perdedors que, en la immediata postguerra, volen recuperar la filla robada d’un d’ells; Solsona compon un trencaclosques coral, amb una sorprenent multiplicitat de veus, per reconstruir les circumstàncies d’un assassinat enmig d’una vall pirinenca en plena transformació; i Enric Umbert ofereix un relat carregat de prosa poètica al voltant dels últims dies de la vida del filòsof Walter Benjamin.





                Un dels elements que criden l’atenció, especialment en dues de les novel·les (la de Solsona i la de Santaeulàlia) és la quantitat de text en castellà que inclouen. La voluntat de donar veu a una gran varietat de personatges i, sobretot, la recerca de la versemblança narrativa, fan que en aquestes novel·les s’esdevingui un fet que difícilment podem trobar en cap altra literatura: un bon percentatge del text està escrit en una llengua diferent de la resta. És una pràctica habitual en la nostra literatura. La conclusió a què un arriba és que el preu que ha de pagar en alguns moments la narrativa catalana per resultar versemblant és un preu lingüístic. Només ho constato: és un preu alt. Vivim en una comunitat teòricament bilingüe on, en realitat, el bilingüisme el practiquen, sobretot, els parlants d’una de les dues llengües. Quan alguns escriptors de casa nostra han escrit novel·les en castellà (Eduardo Mendoza, Juan Marsé, Vázquez Montalbán...), per més que hagin dibuixat uns personatges que ens hem d’imaginar parlant de forma natural en català, no han tingut cap mena d’escrúpol alhora de reduir aquesta llengua a alguna pinzellada purament decorativa. I ningú no els ha acusat de falta de versemblança. Tot plegat representa una lliçó més de sociolingüística que no pas de literatura. Cal pensar-hi.


(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de febrer de 2018)

dilluns, 12 de febrer de 2018

Qualitat de la llengua

Allò que posa en perill la supervivència de la llengua catalana –no em cansaré de repetir-ho: el català està en perill, per més que de vegades hi hagi qui, interessat a fer-lo desaparèixer, el presenti com una amenaça—, és la quantitat minvant de persones que la utilitzen de manera quotidiana, que percentualment és cada cop menor, però també, i no pas en segon terme, la qualitat amb que s’hi expressen, tot sovint, molts parlants que encara la utilitzen, alguns dels quals (periodistes, per exemple) la tenen com a eina bàsica per desenvolupar la seva professió. La supervivència del català perilla per la quantitat (nombre de parlants), però també per la qualitat (salut filològica). Una llengua que cada vegada (a causa de la contaminació lèxica, sintàctica i fonètica) s’assembla més a l’altra amb què conviu, no té el futur assegurat, ni de bon tros.
Entre les interferències que, provinents del castellà, el català va assimilant a poc a poc però amb la constància d’una gota malaia, les més perilloses són les que afecten la morfologia i la sintaxi. Deixar de dir una paraula i substituir-la per una altra és relativament fàcil (fa quaranta anys tots dèiem “bussón”, “acera”, “sello” o “césped” i al cap d’un temps, després d’algunes classes i amb l’aparició de mitjans de comunicació en català, tots vam passar a dir “bústia”, “vorera”, “segell” i “gespa”), però ja m’explicareu com podem canviar la tendència de dir que una cosa “fa olor a...” (o, fins i tot, “olora a...”), en comptes de “fa olor de...”; o bé com podem aconseguir que en català es deixin de “donar” abraçades i petons, o de “tirar” pets, i es comencin a “fer” abraçades, petons i pets d’una vegada; o bé com aquells que cada vegada més sovint “es cauen”, comencin a “caure” i prou. Fa uns dies, en una classe de batxillerat on la majoria són catalanoparlants, només a dos alumnes els va grinyolar la frase: “Com tinc son, em quedaré al llit”. La frase “Els macarrons estan bons” no va grinyolar a ningú!

(Imatge del setmanari El Temps, 28-5-2017)

El filòleg Pau Vidal, en l’assaig El bilingüisme mata (2015), diu que “La llengua es degrada com més va més, fins al punt que es podria donar la paradoxa que, per primer cop a la història de la humanitat, una comunitat lingüística no desaparegués per falta de comunitat (o sigui de parlants) sinó de llengua”. Vidal posa el lector davant d’un mirall on no es pot esquivar una realitat de conflicte lingüístic que quantitativament juga contra el català, ni el retrocés qualitatiu del qual ningú (ni els professionals dels mitjans de comunicació, que treballen amb la llengua) s’escapa. I això podria passar fins i tot en el cas que Catalunya fos un estat independent. Pensem-hi.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 11 de febrer de 2018)

dilluns, 29 de gener de 2018

Opinar a l'aula

Des d’alguns sectors espanyolistes es posen en dubte els valors de l’escola catalana. Això no és nou, però el tema ha pres volada els darrers mesos i els qui volen acabar amb el nostre actual model educatiu animen les famílies catalanes a denunciar presumptes pràctiques pernicioses, pròpies de règims totalitaris. S’aferren a dos mantres amb el ferm propòsit de generar un relat que vol arrelar en forma de postveritat: asseguren que la immersió lingüística discrimina el castellà i afirmen que molts docents catalans adoctrinen els alumnes en l’independentisme radical. A base de repetir-ho aconsegueixen que molts, sobretot entre els qui reben el missatge sense contrastar-lo, s’ho creguin.
De les virtuts demostrades de la immersió lingüística, que ha evitat la discriminació i ha afavorit la cohesió social a Catalunya (només cal fixar-se en quina llengua passen bona part dels anuncis de joguines a TV3), ja n’he parlat altres vegades. En canvi, pel que fa al tema del suposat adoctrinament se m’acuden, d’entrada, unes quantes preguntes. Es pot educar, sense adoctrinar? Els qui acusen l’escola catalana de niu d’adoctrinament, què voldrien? Pretenen eliminar de l’aula algunes eines tan necessàries com el diàleg i el debat? O només volen que no es parli de segons quins temes? De quins? Volen que no es pugui parlar de res que suposi la possibilitat que hi hagi discrepàncies? O només molesta que es debatin temes com el dret a decidir o la brutalitat policial? Estic segur que quan el tema (com segurament passa en alguna escola) és el foment dels valors patriòtics d’una Espanya unida, o les virtuts de mantenir-se fidel al marc constitucional sense possibilitat de qüestionar-lo i defensant-lo, si cal, amb violència, no s’hi oposen.


Si un docent decideix que ha de treballar un tema d’actualitat (perquè detecta que interessa l’alumnat i sap que pot fer-hi aportacions enriquidores) ha de poder fer-ho, sempre que ho faci des del respecte a les discrepàncies i no s’aferri a dogmes ideològics de forma intransigent. En una aula on es vulgui ensenyar la canalla a adquirir la capacitat de pensar amb criteri propi, de forma raonada, responsable i respectuosa, el diàleg és important i inevitable. No parlar de segons què, no dialogar, no debatre, sempre serà pitjor que fer-ho. El bon docent sap que parlar d’allò que preocupa els alumnes no ha de ser parlar-los “a ells”, sinó parlar “amb ells”. I en el diàleg és inevitable que, en algun moment, aflori el punt de vista de tothom, també del docent.
No parlar (a casa, o a l’escola, o amb els monitors de l’agrupament escolta) de segons quins temes amb els nens és abocar-los a ser pastura fàcil de la superficialitat, del prejudici i del discurs populista. És això, potser, el que volen alguns?

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 28 de gener de 2018)

dilluns, 15 de gener de 2018

Botiguers

                És sabut que per dedicar-se al comerç de proximitat cal un caràcter afable i una certa capacitat persuasiva. El client que, avui dia, escull la botiga del barri, o el restaurant de la cantonada, en comptes d’optar per la impersonalitat del centre comercial o la cadena de menjar ràpid, es mereix un tracte humà, honest i amable. Ningú no ho posa en dubte i, a més, cal reivindicar aquest model perquè és l’únic que pot evitar que els carrers dels nostres pobles i ciutats perdin la vida que tradicionalment han tingut, com passa a molts llocs del món, on, fins i tot en pobles petits, tothom surt de casa directament en cotxe per desplaçar-se fins a les grans superfícies que hi ha als afores.
                Conèixer els botiguers, fins i tot pel nom, i mantenir-hi una conversa mentre es produeix l’intercanvi comercial ens fa, crec, més persones. Però això no ens dona dret a tractar-los com si, pel fet que ens necessitin per subsistir, fossin els nostres esclaus.


                Als qui vam créixer rere el taulell d’una botiga van repetir-nos un parell de sentències que tothom ha sentit o a ha dit i que trobo –ja em perdonareu— carregades de supèrbia, tot i que encara hi ha qui, de tant en tant, fa servir per mostrar la seva superioritat davant del comerciant a qui veu com a un servent. La primera, genuïnament catalana, és aquella que diu que “qui paga, mana!”, i exhibeix, amb condescendència, la part més inhumana del capitalisme descarnat: jo, que tinc els diners, tinc també el poder sobre tu, que has d’obeir-me, per més que m’ofereixis un producte que té, d’entrada, el mateix valor que els diners que et pago. El que en principi és un intercanvi equilibrat és percebut, doncs, com una relació desigual, on n’hi ha un que mana i un altre que ha d’obeir sense replicar. L’altra sentència, que diria que és d’origen castellà, reforça l’anterior i li dona una pàtina de cinisme que sempre he trobat profundament desagradable: “el client sempre té la raó”, que és com dir que els diners et donen dret a tot, no tan sols a manar (com en el cas anterior), sinó també a tractar el dependent com a un imbècil sense criteri, a sentir-te superior pel fet de tenir a les mans (o a la butxaca) la possibilitat que avui aquell desgraciat pugui posar el plat de taula. En la majoria de casos, a més, qui en aquestes circumstàncies s’adjudica el patrimoni de la raó és precisament qui ho fa perquè no la deu tenir.
                Sovint parlem, i amb raó, de la incompetència que demostren molts dels qui treballen de cara al públic, de cambrers o botiguers que no saben interpretar les demandes o les necessitats dels clients, però em temo que –també sovint— oblidem la nostra incompetència com a clients i, quan tenim diners a la butxaca, oblidem part de la nostra humanitat.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 14 de gener de 2018)

dijous, 11 de gener de 2018

Monument a l'atzar

                Si bé molts novel·listes expliquen la mateixa història una vegada i una altra i es pot dir que, en realitat, escriuen sempre el mateix llibre, el cas de Paul Auster és paradigmàtic: gairebé tots els seus llibres plantegen la història d’un personatge que, mentre s’enfronta a la pròpia identitat, és sotmès a la força de l’atzar. I al llarg de les 900 pàgines de lletra atapeïda que conformen la seva última novel·la, 4,3,2,1 (Ed.62), l’atzar i la construcció de la identitat tornen a ser el motor que fa avançar la història (o les històries). És, segurament, el seu monument definitiu a la força de l’atzar. No m’imagino com, després d’aquest llibre, podrà tornar a entomar el tema literàriament.


                En Fergusson, el protagonista, viu quatre vides paral·leles que, a partir d’un mateix plantejament, varien a partir de petits canvis atzarosos (una mort, un accident, un incendi...). Auster no planteja quatre històries sobre un mateix protagonista, sinó quatre possibilitats versemblants amb un mateix plantejament. Els fets són diferents malgrat que el personatge és sempre el mateix. Per això, hi ha trets essencials que es mantenen en el protagonista dels quatre relats (la inquietud intel·lectual, l’amor pel cinema i pels esports, la voluntat de ser escriptor...) i que, en molts casos, intuïm que coincideixen amb el propi autor, que narra des d’una omnisciència desacomplexada.
                Els personatges d’Auster s’enfronten, sovint, a grans reptes monumentals (la muralla que construeixen a La música de l’atzar, les guies telefòniques que col·lecciona un personatge de La nit de l’oracle o els àlbums de fotografies, fetes al mateix lloc i a la mateixa hora cada dia de l’any, de l’estanquer d’Smoke), i sembla com si aquest cop fos el propi autor que s’hagués imposat de construir la seva obra absoluta.
                Si deixem de banda que potser es recrea un xic massa en alguns detalls del context històric, i el fet que la majoria dels personatges siguin tan lectors, tan bons estudiants i tan intel·lectualment madurs que fan una mica de ràbia, la veritat és que les 900 pàgines de 4,3,2,1 passen amb fluïdesa i un té la sensació d’estar llegint la que potser no serà la més popular, però sí la millor novel·la de Paul Auster.

(Article publicat en el número de gener de 2018 de la revista manresana El Pou de la gallina)