dilluns, 27 de febrer del 2017

Mentides que no enganyen

                 Un dels llibres que recollia els articles que Quim Monzó publicava –i encara publica— a La Vanguardia es titula Tot és mentida (Quaderns Crema, 2000). La ironia és un tret característic dels textos de Monzó i és curiós que posi aquest títol, Tot és mentida, a un dels seus llibres que no és un recull de relats, que, en principi, és on hi hauria d’haver més ficció, és a dir, més mentida.


                La línia que separa la realitat de la ficció sempre m’ha fascinat i, amb el temps, he arribat a la conclusió que no té res a veure amb la línia que separa la veritat de la mentida. Dit d’una altra manera: allò que percebem com a real pot ser mentida i, d’altra banda, a través de la ficció es poden dir grans veritats. Només cal que ens adonem de com, tot sovint, ens venen les notícies alguns mitjans de comunicació. Recordeu, per exemple, com han cobert les manifestacions de l’onze de setembre alguns mitjans espanyols els darrers anys? Moltes vegades, doncs, no hi ha res més fals que allò que ens volen fer passar com a real. A cada cantonada ens donen gat per llebre, o garsa per perdiu. Cal anar molt alerta. Contrastar. I, així i tot, ens entabanen cada dos per tres. Qui no ens enganya mai, en canvi, és la ficció literària. Els contes i les novel·les parteixen de la base que tot allò que expliquen és mentida, però si estan ben escrits, de forma honesta i sincera, si persegueixen retratar un pessic de la naturalesa humana (que és el que tota bona ficció literària hauria de perseguir), i se’n surten, per més que expliquin històries que no són ni han estat mai reals, allò que tenen de veritat, allò que mostren de nosaltres mateixos, és més autèntic que no pas el que llegim cada dia en molts diaris, escoltem a la ràdio o veiem per televisió.
                És per això que considero una bajanada aquella afirmació que s’ha repetit fins a l’avorriment i que diu que “la realitat supera la ficció”. És cert que tot sovint la ficció parteix de la realitat, de la mateixa manera que la realitat de vegades vol imitar la ficció. És, però, només a través de la ficció literària que molts escriptors han trobat la forma de dir grans veritats. Si, per exemple, Joaquim Amat-Piniella hagués escrit un llibre de memòries, en comptes de la impressionant novel·la K.L.Reich, per difondre la seva experiència en un camp d’extermini nazi, el seu missatge (i el que té de veritat) hauria tingut molta menys força. Així mateix, podem trobar més veritats sobre l’amor si llegim Anna Karénina que no pas en deu mil programes de televisió on apareixen testimonis “reals” airejant les seves intimitats sentimentals.
                Els qui ens volen transmetre la realitat sovint ens enganyen. Les grans obres literàries, en canvi, aquelles que estan carregades de veritats universals, no ens enganyen mai.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 26 de febrer de 2017)

divendres, 17 de febrer del 2017

Tant sí com no!

            És com una plaga. De sobte, una paraula o una expressió forana (sovint, del castellà) comença a utilitzar-se en català i, en quatre dies, el seu ús passa a ser general, com si sempre hagués format part de la nostra llengua i les generacions més joves, en molt poc temps, l’acaben percebent com a genuïna. És el que està passant (o potser ja ha passat) amb l’expressió “sí o sí” per indicar que alguna cosa s’ha de fer tant si ens agrada com si no, que no hi ha alternativa. Aquesta expressió, que mai no havien dit els nostres avis, se sent ara cada dia i per tot arreu. I no tan sols al carrer, sinó en els discursos dels polítics (de tots els partits), a les tertúlies radiofòniques, a la televisió... L’hem llegit en la portada d’algun diari. La diu tothom: gent gran i gent jove, persones d’ideologia oposada, universitaris i analfabets... La cosa no seria greu si no fos que en català existeixen diverses expressions genuïnes que volen dir exactament el mateix i que fins fa poc eren d’ús ben normal: “peti qui peti”, “de totes totes” o, sobretot, “tant sí com no”. La cosa no seria greu, tampoc, si no fos que passa una cosa molt semblant amb una gran quantitat de paraules, expressions o trets sintàctics. I la cosa, finalment, tampoc no seria tan greu si no fos que la major part d’aquestes interferències procedeixen de la llengua poderosa amb la qual el català conviu en una situació que, malgrat tots els esforços, continua sent de clara minorització.


            La substitució d’una llengua per una altra (i, d’exemples, la història en va plena) no es produeix d’avui per demà. Durant un temps, les dues llengües en contacte (una de les quals, tard o d’hora, acabarà per substituir l’altra) conviuen al carrer. I en aquest període de convivència (que pot ser d’uns quants anys o d’uns quants segles) la llengua que finalment s’acabarà imposant va interferint en l’altra, més feble i influenciable, amb paraules, expressions i trets sintàctics o fonètics que les van acostant a poc a poc, fins que, arribat un punt, la llengua feble acaba convertida en un dialecte de la llengua forta, que s’acaba imposant –amb més o menys subtilesa— entre els parlants.
            Per tant, que en català esdevingui general l’ús d’expressions com “sí o sí”; que alguna cosa deixi de fer “olor de mandarina” i, cada vegada més, faci “olor a mandarina” o, directament, “olori a mandarina”; que desapareguin alguns pronoms febles en frases com “ja tinc prou” o “no hi ha cap”; o que hi hagi cada cop més parlants que, en comptes de “caure”, “es caiguin”... que tot això sigui cada dia més corrent no és un bon símptoma per a la salut del català.

I encara hi ha qui té el cinisme d’afirmar que s’han de protegir altres llengües, a casa nostra, per assegurar-ne la supervivència?

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 12 de febrer de 2017, i també al Pou Digital)

dilluns, 13 de febrer del 2017

Veritat i ficció

                Si hi ha un fil conductor que entrellaça els relats de Mística conilla (Edicions de 1984), el darrer recull del vigatà Jordi Lara ( a qui vam descobrir fa alguns anys amb un altre recull de relats que, en aquell cas, podia llegir-se com una novel·la gens carrinclona sobre el món de la sardana: la soprenent Una màquina d’espavilar ocells de nit, 2008), és la reivindicació que fan de la importància de la ficció. L’autor ho va repetir diverses vegades durant la presentació del llibre que, davant d’un públic més interessat que nombrós (un altre dia podem parlar de qui acut, i qui no, a les presentacions de llibres a Manresa), va fer el passat 11 de gener a la sala d’actes del Centre Cultural del Casino: la ficció és necessària, no podríem viure sense les històries que llegim o que ens expliquen, sense les pel·lícules que anem a veure al cinema o sense els somnis que genera el nostre propi cervell.


                Un nen que descobreix la poesia de la mà del mateix Verdaguer infant, una reflexió sobre la identitat individual i col·lectiva, el suïcidi d’una directora de cinema russa després d’haver creat una obra definitiva que planteja la ficció dels somnis, un home gran que deixa la dona per una fada amb l’objectiu de fugir d’una realitat massa dolorosa, un acomodador que explica una pel·lícula a Jorge Luís Borges, i una trobada d’exalumnes que comença i acaba reivindicant la força de la ficció llegendària. Amb frase esmolada, ús intel·ligent de la ironia, riquesa lingüística que en cap cas resulta embafadora, lirisme intens i personatges complexos, Jordi Lara crea un univers que, tot i recordar sovint l’autoficció, s’aparta de la realitat per, al capdavall, explorar grans veritats universals com el sentit de l’existència o la necessitat humana de fugir, trobar un refugi on evadir-se. Un refugi que, sovint, trobem en la ficció (el cinema, el somni, les llegendes rurals o urbanes...), la qual, en el fons, pot ser la millor manera d’expressar veritats. Potser la “mística conilla” del títol és això: aquella veritat que es troba a mig camí entre la realitat i la ficció, i que es manifesta, sobretot, a través de la creació artística.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de febrer de 2017)

diumenge, 5 de febrer del 2017

Bèsties humanes

                Ho ha tornat a fer. Joan Jordi Miralles ens ha tornat a sorprendre. Cada cop que publica un nou text, l’enfant terrible de les lletres manresanes (i un dels autors més interessants de la narrativa catalana actual) ens deixa amb la boca oberta. Ja fa gairebé quinze anys que va sacsejar les entranyes dels lectors amb L’Altíssim i, des de llavors, a través de les seves novel·les (L’úter de la balena, Una dona meravellosa) i obres de teatre (Això és Àustria, Els nens feliços), ha anat construint i oferint una obra coherent i insubornable, caracteritzada per un estil vigorós (imatges insòlites, vocabulari ric...), uns personatges extremats (obsessius, torbadors, insatisfets, desconcertats, perplexos... que de vegades són un bon mitjà per transgredir la correcció política) i unes històries d’ambició universal.


                L’estiu passat, Joan Jordi Miralles va guanyar el prestigiós Premi Marian Vayreda amb La intimitat de les bèsties, un recull de set relats llargs que acaba de sortir publicat per Empúries. Com els Animals tristos (2002), de Jordi Puntí, que també dedica el títol a la condició salvatge de la naturalesa humana, els personatges angoixats, afligits i perplexos d’aquests relats centren la major part de l’atenció. Com en els relats de Raymond Carver, si bé sempre hi ha algun element torbador que atrapa l’interès del lector, les històries flueixen fins a extingir-se sense grans escarafalls. Es tracta d’un llibre escrit amb un llenguatge nítid i sense estridències, que fa de molt bon llegir; un estil ple de diàlegs tallants i precisos i imatges d’una gran plasticitat; uns personatges que deambulen per un món que els és estrany; i un to que de vegades s’acosta al lirisme intimista i evita el plantejament hiperbòlic que havíem conegut en altres obres de l’autor.
La intimitat de les bèsties arrenca amb Insular, que explica un curt viatge a Eivissa protagonitzat per una parella, la Maria i el Daniel, que alterna moments de ràbia, de tendresa i d’angoixa, amb un final que ens deixa garratibats.  Segueix Venació, un relat de caçadors que parla de “l’home, la natura, les bèsties” i que es tanca amb una imatge corprenedora. Cims és una història sobre la nostàlgia i el desànim. Erupció recupera, en alguns passatges, el to irreverent, la sexualitat i la violència explícites que ens recorden Una dona meravellosa i, sobretot, L’Altíssim, per acabar conduint el xicot protagonista cap a un final ple d’humanitat. Exorcisme presenta, d’entrada, una mare malalta i despòtica davant d’una filla abnegada i servil, per anar-nos mostrant, a mesura que avança el relat, els tons grisos d’un i altre personatge. Rauxa, escrit com una torrentada, parla de la gelosia i com de complicades poden ser les relacions. I, finalment, Amants, se centra en la conversa entre dos rivals  per abordar el tema de l’amor amb una gran tendresa.

Miralles, doncs, ofereix una petita col·lecció de retrats d’alguns dels plecs recòndits de la naturalesa contradictòria i complexa de les bèsties que som els humans. En parla sense caure en el recurs fàcil de la pirotècnia sentimental, deixant de banda el nihilisme i m’ha semblat que, fins i tot, amb un pessic d’esperança cap a les bondats de la raça humana.

(Article publicat al diari Regió7, el dia 4 de febrer de 2017)