dissabte, 23 de gener de 2021

Tres finalistes

 

               Enguany són tres les obres finalistes del Premi Joaquim Amat-Piniella, en comptes de les quatre habituals. Això podria fer pensar que ha estat un any poc fèrtil en la literatura catalana, o, si més no, en la producció de novel·les o llibres de memòries amb rerefons social i contemporani. Res més lluny de la realitat. La comissió que s’encarrega d’espigolar entre tot el que es publica ha tingut tanta feina com sempre, però ha decidit quedar-se amb tres per aconseguir un pom de finalistes equilibrat i potent: Reis del món, de Sebastià Alzamora; Tots els camins, de Joan Francesc Mira; i Entre l’infern i la glòria, d’Àlvar Valls. Dues novel·les i un volum de memòries que, si bé mantenen moltes diferències, coincideixen en la solidesa literària. Aquest dimecres, 20 de gener, se'n va fer la presentació a Manresa, en un dels pocs actes culturals presencials que hi ha hagut darrerament, i el dia 23 de febrer, si la situació sanitària ho permet, es proclamarà el guanyador.


 

La novel·la de Valls recrea la figura apassionant de Jacint Verdaguer amb una ambició monumental. La vida i l’obra de mossèn Cinto no transiten per Entre l’infern i la glòria amb voluntat senzillament divulgativa ni amb un to hagiogràfic, sinó amb tota la complexitat (literària, lingüística i documental) que mereixen el personatge i el seu temps.



Tots els camins repassa un quart de segle de la vida del seu autor, un lúcid, savi i irònic Joan F. Mira que repassa episodis, escenaris i persones que el van influir des que, després de la mort del pare, se li va despertar la vocació religiosa i va començar els estudis superiors amb voluntat d’esdevenir sant, fins a la militància política, l’ensenyament del grec i l’interès per l’antropologia.



Alzamora recrea, a la part central de Reis del món, una hipotètica trobada entre un humanista de fermes conviccions pacifistes (el filòleg i orientalista Joan Mascaró) i un materialista que té com a objectiu central a la vida acumular diners per controlar el poder (el banquer Joan March). Dos homes nascuts a Santa Margalida, amb personalitats contradictòries, que, malgrat tot, senten admiració mútua.

Tres obres de pes (per les dimensions i pel contingut), escrites amb una llengua admirable, que dibuixen personalitats complexes mentre transiten per un segle d’història (de finals del XIX a finals del XX) i per un segle de pensament.

(Article publicat a la revista El pou de la gallina, en el número de gener de 2021)

diumenge, 17 de gener de 2021

Soc un soc?

                Darrerament, s’ha posat de moda cridar a la desobediència... i que tothom continuï fent servir els accents diacrítics. S’ha acabat la moratòria de quatre anys que l’IEC va concedir perquè ens acostuméssim a escriure “soc d’Alpicat”, “l’os del Pirineu”, “no em dona la gana”, “compro el cafè molt” o “no venen al teatre” i ha reaparegut l’exèrcit de defensors incondicionals de “sóc”, “ós”, “dóna”, “mòlt” o “vénen”. Ara es veu que els accents diacrítics són imprescindibles, però resulta que molts dels qui els defensen, ves per on, exhibeixen sovint una ortografia abominable i una sintaxi dubtosa. Diuen que no estan disposats a renunciar-hi, perquè, segons ells, resultaria catastròfica la possibilitat de trobar-se amb frases suposadament indesxifrables com “soc un soc”, “els botiguers avui no venen” o “la meva sogra és un os”, com si aquestes frases fossin bolets aïllats i sense context. Recordo que, quan va aparèixer la nova normativa, alguns dels meus alumnes de batxillerat es van indignar, no pas perquè consideressin els diacrítics com un puntal en la seva jovenívola existència, sinó perquè els feia ràbia que, després que ells se’ls haguessin hagut d’aprendre, les generacions posteriors s’estalviessin aquest tràngol. Entre els defensors actuals (a les xarxes, al carrer o a les sobretaules on el cunyat de torn vol exhibir la seva il·lustració de pa sucat amb oli) hi ha fauna de tota mena. Es presenten com la resistència, com els guardians de l’essència de la llengua. Facebook en va ple. A Twitter s’han pogut llegir debats encesos i fils interminables. S’han fet samarretes amb el lema “Jo també enyoro els accents diacrítics”. Les brometes sobre suposades situacions ambigües (de l’estil “compra la casa i la dona a l’amic”) han proliferat com una plaga amb l’exhibició de tot de frases en general força improbables. Fins i tot s’han promogut campanyes de signatures per salvar-los.



               És curiós com un canvi ortogràfic aixeca tanta polseguera, quan l’ortografia tan sols és una convenció necessària que, segons com es miri, ni tan sols forma part de la llengua. Potser, en comptes de cremar tants esforços en la defensa d’una idiosincràsia ortogràfica del tot prescindible, caldria esforçar-se més a evitar interferències sintàctiques que arrelen irreversiblement, com males herbes, en l’estructura del català. Molts s’escandalitzen de llegir “cafè molt natural” als paquets del Bonpreu i, en canvi, troben d’allò més normal sentir abominacions com “m’he caigut de la bicicleta” o “aquesta jaqueta fa olor a fregit”. Això, és clar, allà on és normal sentir parlar en català, que és una cosa que cada dia passa menys. L’ús del català recula i, quan es fa servir, cada vegada s’assembla més al castellà. Però, és clar, el que és important és que no ens toquin els diacrítics.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 10 de gener de 2021)

dilluns, 4 de gener de 2021

També depèn de tu

                A El futur del català depèn de tu (La Campana, 2020), Carme Junyent comparteix un missatge clar. La tesi es podria resumir en poques paraules: si no volem que el català desaparegui, cal que sigui una llengua de convivència i això ho hem d’aconseguir, inevitablement, els catalanoparlants, amb la complicitat i la solidaritat dels no catalanoparlants. He de confessar que el títol, d’entrada, predisposa al recel, perquè recorda una campanya institucional dels anys 80 que a molts ens semblava una manera d’esquivar un problema que tenien les institucions per treure’s de sobre la responsabilitat de solucionar-lo. També va ser als anys 80 –concretament el 1989— que va aparèixer un article d’August Rafanell i Albert Rossich on vaticinaven una possible desaparició del català al cap de 50 anys. La tesi d’aquells dos professors de la Universitat de Girona va encendre alguns debats i molts van acusar-los d’apocalíptics. L’assaig de Carme Junyent, però, confirma que Rossich i Rafanell no anaven desencaminats i que, si bé d’aquí a vint anys el català no haurà desaparegut, sí que pot haver arribat a un punt de no retorn, amb una situació en què sigui irrecuperable. Cal tenir present que Junyent, que porta quaranta anys estudiant els processos que condueixen a l’extinció de llengües, és una autoritat en aquest camp, i sap (perquè hi ha centenars de llengües que han passat per aquesta mena de processos) que el català mostra símptomes clars (caiguda en el percentatge de parlants, reducció de la base territorial, disminució de l’ús entre els joves) que indiquen que, si no s’inverteixen algunes dinàmiques, té un futur molt negre. Així, aborda amb claredat el parany del bilingüisme social, que fa que sempre cedeixin els mateixos (“parlar la llengua de l’altre posa en inferioritat de condicions la pròpia”), trenca alguns tòpics com el del suposat èxit de la immersió lingüística o les virtuts que algunes famílies atribueixen al fet de parlar en anglès als fills, convida els catalanoparlants a no canviar de llengua davant d’algú que en parla una altra però entén el català, i arriba a la conclusió que “el futur del català depèn tant dels qui el parlen, i que no cedeixin, com dels qui no el tenen com a llengua, però que cal que s’hi solidaritzin”. Que les llengües canviïn és un procés natural, que desapareguin, no. I quan s’extingeix una llengua no tan sols desapareix una manera de comunicar-se, sinó una forma de veure el món, i això empobreix tota la humanitat. Per això els catalanoparlants hauríem d’evitar que desaparegués la nostra manera de veure el món –i això només pot passar si fem servir la llengua—, i els parlants sensibles de llengües dominants, començant pel castellà, haurien de solidaritzar-s’hi. Esperança, tota. Optimisme, ara mateix, poc.



(Article publicat el suplement Lectura, del diari Segre, el dia 27 de desembre de 2020)

dijous, 24 de desembre de 2020

Tirant, avui

                L’editorial Proa acaba de publicar una edició de Tirant lo Blanc, el clàssic medieval de Joanot Martorell, adaptada al català actual per Màrius Serra sense, pel que sembla, rebaixar l’ambició lingüística de l’original. Ho trobo una bona pensada, perquè així aquesta gran novel·la, de la qual, des de fa anys, amb prou feines se n’explotaven els episodis amorosos per fer-ne alguna pel·lícula o lectures escolars, serà accessible, en tota la seva magnitud, per a un públic més divers i general. Algú pot pensar que no calia, que, al capdavall, es fa molt poc, això d’actualitzar obres literàries si no és per convertir-les en un descafeïnat producte de “lectura fàcil”. No ens enganyem: si de la majoria de clàssics medievals no se’n fan versions actualitzades amb cara i ulls és, en bona part, perquè tenen un interès escàs per al lector mitjà del segle XXI. Aquest no és el cas de Tirant lo Blanc, que compta amb una força narrativa digna d’una sèrie èpica de Netflix, que enfila un rosari d’aventures en forma de viatge per diverses parts d’Europa i del Mediterrani (Anglaterra, Sicília, Rodes, Constantinoble, Nord d’Àfrica), que es recrea en episodis amorosos i eròtics amb una desinhibició que pot enrojolar les galtes del més pinxo, que descriu passatges bèl·lics on tant s’exposen els detalls estratègics com les escenes de sang i fetge, que s’esplaia en els costums medievals com si volgués deixar-ne constància, que presenta un protagonista d’una complexitat inusual per a l’època (valent al camp de batalla i covard a l’hora de seduir Carmesina), que, en fi, s’adequa força als gustos lectors d’avui. Les versions que hi havia fins ara (la més popular i rigorosa era la de Martí de Riquer) continuaran servint als estudiosos acadèmics de l’obra, als estudiants de filologia i a qui vulgui sentir com sonava l’original medieval (que no és pas indesxifrable, tampoc). La versió de Màrius Serra, per la seva banda, pot portar el Tirant lo Blanc a la prestatgeria de qualsevol biblioteca particular. Ja no caldrà recórrer a les paraules de Cervantes o Vargas Llosa, que n’han fet alguns dels elogis més lúcids, perquè tothom pugui valorar com cal la novel·la de Joanot Martorell.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de desembre de 2020)


dilluns, 21 de desembre de 2020

La mort del català

                L’aprovació de lleis, les declaracions de polítics, els estirabots dels tertulians o l’aparició de llibres tan lúcids com el de la Carme Junyent (El futur del català depèn de tu, La Campana) posen d’actualitat, de tant en tant, la situació sociolingüística que es viu a Catalunya i evidencien el conflicte. Partits i mitjans espanyolistes es posen a la boca terminologia vinculada a la imposició o a l’extermini totalitari (nazisme, feixisme, checkpoint...) amb una facilitat i una alegria que només pot respondre a la ignorància flagrant o al cinisme maliciós. Això fa que, entre els catalanoparlants, les polèmiques i picabaralles sobre l’ús, el poc ús o el mal ús del català siguin periòdiques i vagin de la defensa de mesures per tal que no desaparegui, fins a la denúncia de la suposada imposició, passant per l’equidistància còmoda dels qui s’amaguen darrere l’argument que “no importa quina llengua s’utilitzi mentre ens puguem entendre”, que sempre afavoreix la llengua poderosa. Se’ns acusa de supremacistes que volem imposar la llengua pròpia del territori, es fan córrer bestieses com ara que a les escoles es margina els infants que no s’expressen en català a l’hora del pati o bé que els comerciants es neguen a atendre els clients que parlen en castellà, es promouen iniciatives per fer recular el català en els pocs espais on manté una certa presència... I així ens tenen entretinguts. Som exactament allà on ens volen: defensant amb vehemència les engrunes (escola, mitjans...) que amb prou feines mantenen (però no asseguren) la supervivència del català. Mentrestant, només el 20% dels joves barcelonins tenen aquesta llengua com a habitual, l’alcaldessa del cap i casal s’expressa en castellà a les xarxes (“pero si hay preguntas en catalán me paso un momento al catalán y así, de forma natural, nem fent”), i el costum (emparat en la bona educació mal entesa) de canviar de llengua davant d’un castellanoparlant perviu amb més força que mai. Així, senyores i senyors, és com mor, a poc a poc, una llengua.



               Cal dir les coses clares: una llengua només avança en un territori si en recula una altra. El català, l’ús del qual fins ara no ha fet més que retrocedir, només assolirà una certa normalitat si el castellà recula en els espais on és clarament majoritari (que no són pocs). Potser ja és hora, doncs, que els catalanoparlants (i els no catalanoparlants sensibles davant del procés de substitució) insistim, que ens fem pesats, que esdevinguem corcons en l’ús del català i en la denúncia de la situació de minorització que viu la llengua catalana en el territori que li és propi, l’únic territori on pot sobreviure. Perquè, no ens enganyem, si no el salvem nosaltres (parlants, intel·lectuals, empreses, institucions), el català no el salvarà ningú.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 13 de desembre de 2020)

dimecres, 9 de desembre de 2020

El cinquè Beatle

 

               De vegades, la literatura és una bona manera d’acostar-se a personatges històrics, a la seva vida i a les seves idees. Molts escriptors s’han enamorat de lladres, reines, aventurers o d’altres escriptors precedents quan els han volgut reconstruir literàriament; o potser ha estat l’enamorament previ el que els ha dut a voler fer-los un homenatge literari tot mirant de reproduir el vessant més humà d’aquells de qui l’historiador o l’estudiós acadèmic no pot fer més que resseguir-ne i comentar-ne les accions o l’obra. Novel·les com Rius paral·lels, de Jordi Estrada, que ens acosta a les relacions de Màrius Torres amb aquells amb qui va conviure al sanatori de Puig d’Olena, o Entre l’infern i la glòria, d’Àlvar Valls, que ressegueix l’obra, la vida i la personalitat de Jacint Verdaguer, o Memòries d’Adrià, de Margerite Yourcenar, que repassa la vida i la mort d’aquest emperador romà... no tenen cap pretensió historicista i són, primer de tot, artefactes literaris que penetren en el món de les idees i en els plecs universals de la naturalesa humana, que és, al capdavall, el que busca qualsevol bon lector.



En aquesta línia, l’excel·lent novel·la Reis del món (Proa, 2020), de Sebastià Alzamora, recrea les personalitats contraposades i contradictòries de dos homes importants: el contrabandista i banquer Joan March (1880-1962) i el filòleg Joan Mascaró (1897-1987), nascuts tots dos al poble mallorquí de Santa Margalida. Sobre March, a qui es va atribuir el dubtós honor de ser el “banquer de Franco”, perquè va contribuir a finançar l’Alzamiento, se n’han escrit molts llibres i, fins i tot, ha inspirat alguna altra novel·la (com la remarcable El banquer, de Núria Cadenes). Mascaró resulta més desconegut. I, en canvi, la seva obra, el seu pensament i la seva personalitat acaben enduent-se l’interès del narrador i del lector. Traductor del sànscrit, esperantista precoç, pacifista... Mascaró és presentat a Reis del món com un humanista íntegre, que contrasta amb l’esperit materialista de Joan March, obsessionat en acumular diners com a mitjà per aconseguir poder (“-Els diners no són el poder, els diners són l’eina. / -Per fer el que un vol? / -Per aconseguir que els altres facin el que un vol.”). Mascaró avantposa l’amor al poder i assegura que “de jove era pacifista per convicció, ara ho soc per necessitat”. A tall d’anècdota, però molt significativa, només cal tenir en compte la influència que va exercir Mascaró en el viratge místic i orientalista dels Beatles (especialment en George Harrison, que li va dedicar la cançó The Inner Light). Permeteu-me, doncs, la frivolitat d’afirmar que, per molt que se li atribueixi a Stuart Sutcliffe, el qualificatiu de cinquè Beatle potser escauria més a aquest mallorquí universal.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 29 de desembre de 2020)

dimecres, 25 de novembre de 2020

Quixots

 

               L’any 1605 Miguel de Cervantes inaugurava (amb el permís de Rabelais i de Joanot Martorell) la novel·la moderna amb la publicació de la primera part de El ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha. Havia creat un personatge tan literàriament humà que aviat es va convertir en una referència que anava molt més enllà de la paròdia. Alonso Quijano era un pobre diable a qui “del mucho leer y del poco dormir se le secó el celebro de manera que vino a perder el juicio” i, a imatge dels protagonistes dels llibres de cavalleries, es dedicava a “los agravios que pensaba deshacer, tuertos que enderezar, sinrazones que emmendar, y abusos que mejorar, y deudas que satisfacer”, afirmant que “es mi oficio y ejercicio andar por el mundo enderezando tuertos y desfaciendo agravios”. Segur que el Quixot va servir de referent a Gustave Flaubert quan, el 1856, va fer una cosa semblant amb Madame Bovary, la història d’una dona que vol viure com les heroïnes de les novel·les romàntiques, que intenta descobrir “què significaven exactament, a la vida, les paraules felicitat, passió i embriaguesa, que tan boniques li havien semblat als llibres”, que intenta viure com “l’enamorada de totes les novel·les, l’heroïna de tots els drames, la incerta ella de tots els llibres de versos”. Tant el personatge de Cervantes com el de Flaubert, després de passar per un seguit de situacions entre còmiques i dramàtiques, són condemnats a la incomprensió i la tragèdia. El món no està preparat per acollir-los, perquè s’assemblen massa a com, en realitat i en el fons, tots plegats voldríem ser.



               Des del segle XVII, la literatura està farcida de personatges quixotescos, des de L’idiota de Dostoievski, fins a El salvatge dels Pirineus de Pep Coll. És a dir, personatges que, influïts per la ficció, actuen d’una forma excèntrica, sovint per defensar causes altruistes que consideren justes. Aquesta mena d’antiherois ha proliferat fins a l’esgotament amb l’arribada de la postmodernitat, que es desmarca dels paradigmes tancats i reivindica l’individu eclèctic, que renega de qualsevol cànon, que lluita contra el món. Avui, però, en què la lectura és una activitat residual i desprestigiada, els Alonso Quijano i Emma Bovary de torn no són als llibres ni busquen viure literàriament. Són als còmics, a les sèries, a les pel·lícules i en el món real. Avui, en certa manera, tots volem ser quixots postmoderns, tots ens creiem subjectes lliures, excèntrics, sotmesos únicament a les lleis de l’atzar i a la pròpia voluntat. Potser caldrà esperar l’aparició d’un nou i autèntic Quixot (que no m’imagino tant com un personatge literari, sinó més aviat com a protagonista d’una sèrie de Netflix o HBO) perquè ens posi davant d’un mirall i ens faci obrir els ulls.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 15 de novembre de 2020)

dimarts, 17 de novembre de 2020

90 anys de lucidesa

                Darrerament ens ha tocat lamentar la desaparició de dos dels homes de lletres més actius i brillants de Manresa, Josep Maria Aloy i Lluís Calderer. Aquest cop, en canvi, m’agradaria celebrar una triple (sí, triple!) circumstància agradable lligada a l’escriptor, historiador i periodista Josep Tomàs Cabot, el més gran de tots els lletraferits manresans i el que potser aguanta amb el cap més clar. En primer lloc, vull congratular-me per la lucidesa intel·lectual amb què acaba d’arribar als noranta anys: a finals d’agost, en una trobada entranyable, va reunir alguns amics del ram literari (entre els quals tinc la sort de comptar-me) i va bufar les espelmes. En segon lloc, em plau remarcar l’encert que la delegació del Col·legi de Periodistes de la Catalunya Central li hagi concedit el Premi d’Honor, com a reconeixement a una vida dedicada a les lletres. I, finalment, és una satisfacció recordar la publicació imminent del darrer volum de la seva Obra Narrativa Catalana Completa, que l’editorial l’Albí (amb l’irreductible Jaume Huch al capdavant) és a punt de completar.



Formar part de la xarxa que envolta la creació literària, o de l’univers intel·lectual en general, té la gran virtut, un cop traspassada la primera i abrandada joventut en què cal acarnissar-se contra allò que han fet els que t’han precedit, d’esborrar diferències d’edat. Per això, de la mateixa manera que en el camp de les lletres et consideren jove fins a la quarantena (quan els esportistes ja es retiren), és fàcil anar conreant l’amistat de persones amb qui et portes una bona colla d’anys i que, per edat, tant podrien ser els teus pares com els teus fills o, si voleu, germans grans o petits. Per això, doncs, em considero afortunat d’haver pogut compartir amistat amb Calderer i Aloy, i visitar o rebre trucades i whatsapps amistosos de Josep Tomàs Cabot, una de les veus narratives més interessants de les darreres dècades i persona d’una enorme qualitat humana i intel·lectual que, cada cop que parla, imparteix una lliçó d’història, de literatura o de vida. I que per molts anys pugui continuar fent-ho!

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de novembre de 2020)

dissabte, 7 de novembre de 2020

La fi de Malpui

                Amb L’any que va caure la roca (Proa, 2020), Pep Coll acaba d’enterrar, sota la immensa esllavissada de pedres (que, de fet, procedeixen del feixanc on ja va viure el bon salvatge protagonista d’una de les seves novel·les més celebrades: El salvatge dels Pirineus), el poble mític de Malpui, alter ego de Pessonada que també trobàvem a El secret de la Moixernera, La mula vella o Dos taüts negres i dos dos de blancs. El gener de 1975, uns mesos abans de la mort del dictador, els set xicots joves que queden al poble (els germans i les germanes estudien o viuen fora i ja no hi són), condemnats a seguir la tradició de quedar-se a casa per tenir cura de la terra, del bestiar i dels vells per la seva condició d’hereus (“la desgràcia venia d’haver heretat dels vells un munt de béns inútils. Pitjor que ser uns desheretats”), passen la nit de dissabte a la discoteca Yellou, a Tremp. Quan tornen, però, es troben que Malpui ha desaparegut sota una immensa roca i els seus pares, padrins i germans petits han quedat sepultats. I aquí, mentre passaran el dol a l’hotel Muntanya de la Pobla, començarà l’aventura de reconstruir un poble nou (Vilanova de Malpui), en una excel·lent al·legoria, en versió rural, de la transició espanyola, plena d’esquerdes. I és que les gairebé 600 pàgines de L’any que va caure la roca ofereixen diversos nivells de lectura i estan carregades d’episodis que, més enllà de l’anècdota, conviden a la reflexió.



Els set orfes de Malpui (que en la narració s’expressen a través d’una interessant i efectiva primera persona del plural) es veuen obligats a reconstruir el poble i, desapareguts els vells, tenen l’oportunitat de fer-ho en llibertat. En un moment determinat, passat el gran carnaval mediàtic que s’organitza arran de la tragèdia, han de decidir el nom del poble nou i es plantegen anomenar-lo Yellow Submarine, en homenatge a la discoteca que els ha salvat la vida. Esperonats per un professor de l’Escola Agrària (reminiscència de les pretensions progressistes del tardofranquisme), els hereus de les famílies que en una altra època havien estat rivals (del Guillot, de Perutxo o de Tabola per una banda, i del Poblador, del Xollat o de la Roieta per l’altra), munten una societat cooperativa, arrenquen les oliveres, ajunten les terres, mantenen un ramat de corders (amb l’ajuda de la gossa Vamaria, en el nom de la qual fan un homenatge a la coneguda cançó dels Fórmula V) i es reparteixen els migrats beneficis mentre s’adonen que l’única activitat econòmica rendible al Pirineu és el turisme. El passat, el present i el futur del paisatge humà del Pirineu conflueixen a L’any que va caure la roca, un extraordinari testament del mite literari de Malpui, al qual Pep Coll, a partir d’ara, ja només podrà tornar, si hi torna, en el passat.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 1 de novembre de 2020)

dissabte, 24 d’octubre de 2020

Drama rural ("La clau anglesa", d'Antoni Pladevall)

                 En les darreres quatre dècades, alguns dels millors novel·listes catalans (Jesús Moncada, Maria Barbal, Pep Coll o Antoni Pladevall) han consolidat els seus universos literaris emmarcant històries i personatges, de dimensió universal, en un entorn rural i han fet emmudir la crítica pretesament postmoderna que, ja als anys vuitanta, parlava de la “novel·la rural” (contraposant-la a la “novel·la urbana” de moda) amb un to despectiu, com si aquests escenaris retratessin un món massa petit per als selectes gustos del lector cosmopolita. Com si no es pogués aprofundir en els plecs de la naturalesa humana des de qualsevol racó del Pirineu o de la Plana osonenca.

                Darrerament han aparegut dues novel·les de dos d’aquests autors i no podem fer res més que celebrar-ho. De L’any que va caure la roca, de Pep Coll, en parlaré més endavant. Ara vull cantar les excel·lències de La clau anglesa (Univers, 2020), d’Antoni Pladevall, un drama d’ànimes turmentades, secrets i violència latent que podrien passar per intensos drames rurals com els que sortien de la ploma magistral de Víctor Català, si no fos que Pladevall, amb un domini de la llengua que talla la respiració, perfuma el text amb bones dosis d’una ironia intel·ligent i molt particular que no és tan evident en l’estil de la irreductible autora empordanesa. Pladevall sap de què parla, i de qui parla, perquè el món que retrata és el seu, aquell en què va viure la infantesa i bona part de la joventut. Pertany a la generació frontissa dels qui, havent viscut en un entorn pagès, va deixar el mas per anar a estudiar. Ningú que no ho hagi viscut és capaç de penetrar en l’ànima dels masovers, en els costums i la murrieria desconfiada dels pagesos, en les intrigues polítiques dels pobles petits. Per això els universos literaris de Pladevall, Coll, Barbal o Moncada són tan bons, perquè són autèntics. A Pladevall, a més, no li fa por la frase llarga, estirada i elegant, que executa, com l’acròbata que fa un triple salt mortal, amb una seguretat que només és a l’abast dels grans escriptors. L’arrauxada Rosa de l’Albereda o el solitari Tomàs de Bancells són presentats, com la resta de personatges, des d’un punt de vista rotundament realista, definits meticulosament a partir dels gestos i de les paraules, i participant en un seguit de situacions quotidianes que sovint voregen l’esperpent, però que mai no resulten inversemblants. La sorruderia, el tarannà desconfiat, les fidelitats ancestrals, el trasbals davant dels canvis... són presentats al lector a partir d’una xarxa de relacions humanes que van endavant i endarrere en el temps, i que amaguen un secret terrible, que no descobrirem fins al final i que està relacionat amb el títol: La clau anglesa.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 18 d'octubre de 2020)