El futur

Si coneguéssim el futur, la vida deixaria de tenir bona part del sentit, si és que en té cap. Perdríem l’esperança per tot allò que volem aconseguir, s’esvairien les il·lusions que posem en l’arribada d’un cop de sort imprevist o per assolir allò a què hem dedicat tantes hores d’esforç, les expectatives davant l’esdevenidor (que sovint ens esperonen a tirar endavant) quedarien en no res... i ens convertiríem en éssers impassibles que esperaríem arribar tot allò que, al capdavall, sabríem que és inevitable, indefugible, i que no hi hauria més remei que acceptar amb resignació.

Fixeu-vos que els endevins professionals, aquells que tiren cartes o miren boles de vidre, mai no són categòrics en les seves prediccions. Descriuen tendències, possibilitats, esdeveniments més o menys vagues... que sovint es poden arribar a modificar a partir de canvis i accions personals. Saben perfectament que, per diverses raons, no poden llençar prediccions definitives: 1-perquè el futur és impredictible, 2-perquè si els pronòstics no es compleixen perdran un client, i 3-perquè intueixen les implicacions anímiques de saber el futur i, per tant, saben que en realitat ningú no el vol conèixer exactament. Per això, si són prou intel·ligents, el que fan els astròlegs, nigromants i profetes no és pas visualitzar el que encara no ha passat, sinó observar el client i el seu entorn, deduir i vaticinar a partir de probabilitats.

El meu escepticisme en cartes i conjuncions astrals és absolut. Crec que endevinar el futur és, a banda d’impossible, poc recomanable. El futur no el podem anticipar amb exactitud, però podem preparar-lo, si més no en part. El futur és tan inevitable com, de vegades, més o menys previsible. El podem sembrar i esperar que el temps sigui propici. Al capdavall, moltes de les coses que passaran són conseqüència del que fem ara. De les decisions que prenem avui se’n despendran alguns dels fets de demà. I és per això, perquè potser encara podem creure en un demà millor, en un futur on ningú trepitgi els drets de ningú, on tothom –i a tot arreu— respecti tothom, on ens puguem expressar en llibertat i sense por, on els pobles –tots— puguin decidir com i què volen ser, on ningú no sigui reprimit brutalment per exercir el dret de manifestar la seva voluntat, on la legalitat no passi per davant de la legitimitat, on els recursos i els serveis estiguin ben distribuïts, on no es discrimini cap persona per raó de raça, sexe, origen o llengua... és per això, dic, que ens convé treballar, si cal, fins a l’esgotament.

Digueu-me il·lús, tracteu-me d’innocent, proclameu-me rei dels ingenus... però no m’adjudiqueu alegrement el qualificatiu de ruc pel simple fet d’encoratjar a lluitar per un futur millor. El futur –sigui el que sigui— és massa important.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 17 de juny de 2018)

Tractòria

                No he acabat mai d’entendre el menyspreu que des de molts àmbits socials i geogràfics es dispensa cap als qui conreen la terra o crien animals. Només me l’explico pel fet que la pagesia i la ramaderia –si més no, les explotacions familiars—  viuen moments difícils que n’afebleixen el prestigi i, en conseqüència, alguns es veuen amb cor de menystenir els qui s’hi dediquen.

                La cosa ja fa temps que dura. Els butlletins de notícies fa molts anys que recullen, amb lògica preocupació, els expedients reguladors en grans empreses, escampant amb precisió el nombre d’acomiadats cada vegada que en tanca una, i en canvi mai no s’han fixat en la quantitat de persones que, en un degoteig constant, han anat abandonant la pagesia. Cada vegada més, el qualificatiu de “pagès” es deixa de referir a un ofici i ha passat a designar algú barroer, deixat, malparlat, inculte... De fet, sovint se substitueix aquesta denominació professional per eufemismes com “empresari agrícola”. Que aviat han oblidat alguns que, no fa pas tants anys, a casa seva vivien de la terra, ja fos com a propietaris, com a arrendataris o com a jornalers. Quina poca memòria que tenen.

                La pagesia viu, doncs, un dels moments de més baixa popularitat al nostre país. Per això no és estrany que aquesta colla d’espanyolistes ressentits i rancuniosos que, amb ridícul aire de cosmopolites satírics d’estar per casa, han creat l’esperpèntic concepte de Tabàrnia (que vindria a ser la part de la geografia catalana on l’unionisme és més o menys majoritari i que correspondria, sobretot, a les àrees que envolten les ciutats de Barcelona i Tarragona), es refereixin a la resta del territori català com a Tractòria, és a dir, el país dels tractors. Com si l’independentisme fos una cosa de pagesos barroers, malparlats i incultes, adoctrinats per TV3 i l’escola catalana, que no han sortit mai de casa; com si només la Catalunya “profunda”, allà on no deu haver arribat la civilització ni l’alta cultura que irradia de les àrees urbanes, defensés la secessió. A més, donen per suposat que, d’entrada, tothom que viu en un poble per força ha de dedicar-se al conreu de la terra i a la cria de bestiar, i demostren, així, un absolut desconeixement del territori més enllà dels entramats urbans on creuen que la gent és noble, culta, rica, desvetllada i feliç. És clar que un dels seus eslògans (calcats, com tot, de l’imaginari independentista que pretenen satiritzar) diu que Barcelona is not Catalonia, i amb això ja queden retratats.

                Això de Tabàrnia i de Tractòria faria riure (i, de fet, l’humor amb què ha aparegut el símbol oposat de Sant Esteve de les Roures ho demostra) si al darrere no hi hagués tanta mala llet, tant odi, tant ressentiment i tanta, tanta, prepotència.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 3 de juny de 2018)

L'emperador en pilotes

                Darrerament m’ha vingut al cap moltes vegades aquell conte tan cèlebre que Hans Christian Andersen va publicar el 1827 i que es titula “El vestit nou de l’emperador”. L’argument és prou conegut: un opulent mandatari, amb l’objectiu de mostrar el seu poder a través del luxe i l’aparença, encarrega a un parell de sastres el millor vestit del món. Els professionals de la confecció, murris com una guilla, li fan creure que li estan confegint una peça extraordinària, feta amb una tela que només poden veure les persones lúcides i intel·ligents. Per no passar per totxos, l’emperador i els seus ministres fan veure que n’aprecien les qualitats mentre els sastres espavilats treballen sobre un maniquí buit i pelat. Finalment, l’emperador surt al carrer amb el vestit nou, és a dir, sense res a sobre, i només la franquesa innocent d’un infant, que en veure el seguici ridícul exclama en veu alta que l’emperador va despullat, fa que tothom s’adoni de la realitat, i és aleshores que el poble esclata en una riallada unísona que posa en evidència el poderós. No conec cap altra història que descrigui amb tanta clarividència la ceguesa hipòcrita del poder i dels poderosos, que parli de la vanitat i de la superioritat moral amb tant sarcasme i eloqüència.

                Al món hi ha uns quants emperadors que es passegen en boles per carrers i places, coberts només amb la pàtina del terror (que ells confonen amb respecte) infós en els seus súbdits a base de garrotades. Són homes que volen fer creure que duen a sobre una cuirassa impenetrable quan, en veritat, no duen més que, com a molt, uns ridículs calçotets florits. Són, és clar, aquells que assenyalen amb el dit i criden “A por ellos!” deixant clar que hi ha un “nosaltres” (els qui se suposa que veuen el vestit) i un “ells” (que, pobrets, no saben veure res). Són els qui manen (o atonyinen, o engarjolen) amb la seguretat que coneixen allò que convé al poble. Són aquells que es creuen en possessió d’una veritat superior (la tela que només poden apreciar les persones intel·ligents) que passa per sobre de les raons de la resta (a qui, naturalment, consideren més rucs que fets d’encàrrec).

                El problema és que si només hi ha un xiquet que digui que l’emperador va despullat, que tot el que exhibeix és arrogància impostada, que se li veuen les vergonyes i la ronya, que la penjarella que li brota del baix ventre és tan ridícula com la de qualsevol homínid de la plebs –en fi, si la resta callen—, al pobre minyó li caurà a sobre un imperial joc de mastegots i quedarà anul·lat com si no res. Si, en canvi, els xiquets que criden la veritat són molts, i obren els ulls a la resta, potser podran aconseguir posar en evidència l’emperador al davant del món.

És hora de repetir-ho: l’emperador va despullat!

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 20 de maig de 2018)

L'1-O dels poetes

                No oblidarem els fets del passat 1 d’octubre. No oblidarem la brutalitat de les càrregues policials, però tampoc oblidarem la joia de la victòria popular per haver pogut votar. Aquells fets van marcar molts catalans d’una manera tan intensa que és natural i, fins i tot, necessari, que hagin aparegut nombroses anàlisis periodístiques que, en forma de documental o de llibre, intenten documentar el que va passar i vam viure milions de persones, així com les causes i conseqüències de tot plegat. Operació urnes (Columna), Els fets de l’1 d’octubre (Pagès Editors) o Dies que duraran anys (Ara Llibres) són alguns dels títols apareguts. Segur que tard o d’hora es publicarà alguna novel·la, o qui sap si es produirà alguna pel·lícula, sobre un dels dies més transcendentals de la història recent del nostre país.

L’art, i especialment l’art vinculat a la paraula, no pot restar indiferent als esdeveniments d’aquell dia, i és en aquest sentit que cal aplaudir la iniciativa de l’editor de L’Albí, Jaume Huch, que, juntament amb l’escriptora Mar Fontana, han coordinat un recull on participen més de cent poetes amb textos inspirats en l’1 d’octubre. El resultat és La terra sagna, un llibre que inclou poemes d’autors de generacions i estils diversos, de qualitat literària inevitablement també desigual, però d’interès social (i, en molts casos, també artístic) innegable.

                A La terra sagna hi han participat poetes consagrats i reconeguts (Màrius Sampere, Lluís Solà, Jordi Pàmias, Marta Pessarrodona...), i d’altres de molt joves, amb una obra incipient (Guillem Gavaldà, Gerard Cisneros, Glòria Coll...), passant per tot un elenc de noms coneguts en el camp de la poesia (Enric Casasses, Manuel Forcano, Antoni Clapés,...) o dels que han conreat amb èxit altres gèneres (Ramon Solsona, Jordi Cussà, David Castillo...). N’hi ha que fan una descripció més o menys realista del que es va viure aquell dia, i d’altres que s’hi refereixen amb una simbologia més o menys críptica, o a través de referències a la mitologia clàssica. Hi ha poemes que segueixen una mètrica estricta i d’altres compostos amb versos lliures o proses poètiques. N’hi ha que porten epígrafs o citacions d’altres poetes, i no sorprèn que el més referenciat sigui Salvador Espriu. N’hi ha que mostren una efectiva senzillesa i d’altres, més ambiciosos (o pretensiosos), que busquen o cauen en la grandiloqüència. N’hi ha que, des de la indignació, se centren en la denúncia de la repressió policial, i d’altres que volen destacar la joia d’haver votat. Tots, però, són un cant a favor de la llibertat. I aquesta, justament, deu ser una de les paraules que més es repeteixen al llarg del recull, al costat d’altres com ara pau, dignitat, esperança, il·lusió, flama, força, somni, poble o democràcia.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 6 de maig de 2018)

Sant Jordi groc

                Si l’any passat, o en qualsevol altre moment, ens haguessin fet associar un color amb la diada de Sant Jordi de ben segur hauríem optat, d’entrada, pel vermell, que és el color que veiem per defecte quan pensem en les roses que omplen els carrers, les botigues i les cases aquest dia. El roig és, també, un símbol de la passió que intercanvien els enamorats, i no hem d’oblidar que Sant Jordi és el Sant Valentí de molts catalans. A més, bona part dels llibres que es publiquen i que són a les parades per Sant Jordi porten associat aquest color (des d’aquells de lladres i serenos que retraten crims sanguinolents, fins als que mostren el bategar del cor dels amants de les històries romàntiques).

                Enguany, però, més que no pas vermell, ens toca de viure un Sant Jordi de color groc. El groc és un color poc popular a l’hora de vestir-se o escollir algun ornament (de fet, és un color difícil de combinar). El món de l’espectacle té pràcticament prohibit el color groc des que Moliere, pel que sembla, va caure fulminat, a dalt d’un escenari, vestit d’aquest color. Però resulta que s’ha convertit en un símbol de llibertat o, més ben dit, de desig de llibertat. Per això, mentre quedarà una sola persona injustament empresonada per motius polítics i sentirem, per tant, que una part de nosaltres mateixos està empresonada, caldrà que el groc inundi els carrers dels nostres pobles i ciutats. I, a qui no li agradi, que miri cap a una altra banda. I, qui se senti incòmode, que reflexioni sobre d’on li ve aquesta incomoditat. Cal que regalem roses grogues (al costat de les vermelles, per què no?); cal que ens pengem llaços grocs a la solapa, o al pit, o que en pengem a la parada de llibres o de l’entitat de la qual formem part; cal que n’hi hagi de lligats a les baranes i als balcons... avui, que és Sant Jordi, però també demà i, si convé, demà passat, i, com a mínim, fins que la bona gent que tenim a la presó hagin estat alliberats. I, posats a fer, si regalem una novel·la negra, pensem que d’aquest gènere narratiu els italians en diuen giallo, és a dir, groc.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de maig -que surt per Sant Jordi- de 2018)

Quatre centrals

                Entre les novetats d’autors de la Catalunya central que han aparegut enguany abans de Sant Jordi, deixeu-me que en destaqui quatre.

                Pep Garcia publica Postals presents per a una mare absent (L’Albí), un llibre difícil de classificar, a mig camí entre la prosa poètica i el testimoni autobiogràfic, amb forma de literatura epistolar, que recrea el temps viscut al costat de la seva mare malalta d’Alzheimer. Una proposta intimista, sincera i veraç, que s’allunya del to desenfadat de la prosa que li acostumem a llegir cada diumenge al diari o en els contes que ha publicat fins ara.

                Jordi Cussà ressegueix tot un mil·lenni (de l’època dels romans a l’alta edat mitjana) a la monumental novel·la El Ciclop (L’Albí). Però el que destaca en aquest llibre no és pas la recreació històrica de les èpoques que repassa (per on es passeja amb versemblança), sinó el dibuix d’uns personatges amb caràcter, construïts amb la prosa sempre espurnejant de l’autor de Berga, i la reflexió que hi ha de fons sobre la llibertat, tan necessària, i el coneixement, imprescindible per arribar-hi.

                Agustí Franch presenta La capsa de música (Mesclant), una novel·la sòlida i absorbent, al voltant d’una parella de protagonistes que, sense conèixer-se, han passat 19 anys en coma i es desperten el mateix dia, l’any 2048. Es tracta d’un relat vigorós, trenat de forma impecable i que, més enllà d’una història futurista que atrapa el lector, planteja una profunda reflexió sobre la naturalesa de la identitat humana.

                Joan Jordi Miralles s’endinsa en el periple autodestructiu d’un personatge turmentat que vaga per un Londres gris i abúlic a Aglutinació (Edicions 62). Escrita en una segona persona que interpel·la directament el lector, Miralles ens submergeix en una història hipnòtica que ens arrossega cap a situacions desconcertants, pertorbadores, que remouen les conviccions més íntimes de la nostra ànima.

                Un pòquer literàriament ben variat que cal tenir molt en compte quan, pels volts de Sant Jordi, anem a la llibreria. Són, doncs, quatre centrals que ben bé podrien formar una davantera de primer ordre.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número d'abril de 2018)

Reconstruir Heràclit

                “Si en una novel·la convencional l’autor intenta bastir de cap i de nou una ciutat damunt d’un solar ben ras, en una biografia novel·lada sobre un personatge antic es tracta d’aixecar els edificis damunt d’un jaciment arqueològic”. I això darrer, com confessa l’autor en els aclariments del final del llibre, és el que fa Pep Coll en la seva darrera obra, Al mateix riu d’Heràclit (Proa). Coll abandona el paisatge pirinenc i se’n va cap als seus anys d’universitari per capbussar-se en la vida i el pensament d’un dels filòsofs presocràtics més famosos i, alhora, més enigmàtics, Heràclit d’Efes, i recorda que “per als estudiants de la meva generació, els que vam rebre encara una formació humanística, paraules com Marató, les Termòpiles o Salamina han tingut sempre un significat que va molt més enllà d’una cursa atlètica, d’una pel·lícula o d’una novel·la d’èxit”.

                A Heràclit se’l recorda, sobretot, per haver parlat de la mutació (tot canvia, tot flueix) a través de la constatació que és impossible banyar-se dos cops al mateix riu, perquè l’aigua hi flueix constantment (“Entrem i no entrem en els mateixos rius, hi som i no hi som”). Coll humanitza el personatge d’Heràclit (el converteix en un tipus arrauxat, arrogant i solitari) i aprofundeix en el seu pensament a partir d’un grapat d’aforismes i genialitats que (sempre a través de tercers) ens n’han arribat. De fet, el relat es construeix, sovint, al voltant de sentències com “No convé que els fills es comportin ni enraonin com els seus pares”, “A la natura, li agrada amagar-se”, “Cal que el poble lluiti per la llei com per la muralla”, “El mar és molt més que un camí, és la saviesa mateixa”, “Mort és tot allò que veiem desperts. Somni, el que veiem adormits”, “L’ordre del món... un munt de brutícia escombrada a l’atzar”.

                Amb l’ofici del novel·lista hàbil i perspicaç, Coll es posa en la pell d’un esclau-escriba (Eleudos, protagonista també de la història) que ressegueix la vida del seu amo. Edifica una novel·la que parla, amb rigor, d’història, de mitologia o de filosofia sense que el lector tingui la sensació d’empassar-se un llibre especialitzat i feixuc. Perquè Coll té molt clar que allò que escriu és una novel·la, amb uns personatges ficticis, però de carn i ossos, on el llenguatge flueix com el mateix riu d’Heràclit; i que, per tant, tan bona matèria primera és la història documentada com la que prové de fonts llegendàries. I és per això, també, que la novel·la està plena de graciosa ironia i de moments divertits, com quan reprodueix la mort (segurament llegendària) d’alguns filòsofs cèlebres, com Tales de Milet, que, mirant els astres que tant estimava, va caure per un penya-segat, o la del propi Heràclit, que va deixar el món colgat de fem fins a les celles.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 8 d'abril de 2018)

Un llaç groc

                Passeges amb un llaç groc a la solapa, o al pit, per qualsevol indret del país (posem que és Lleida, Manresa o Vic). Vols mostrar la solidaritat amb les persones que, privades de llibertat d’una forma que consideres arbitrària i completament injusta, no poden passejar més que pel patí d’una presó i, encara, no pas quan volen. Vols protestar per una situació que no t’hauries imaginat haver de viure quaranta anys després de mort l’infame dictador. Vols mostrar el teu desacord amb el que consideres un autèntic despropòsit judicial i un atemptat contra la llibertat de pensament i d’expressió. Passeges i, aquí i allà, ensopegues amb altres homínids que també duen un llaç groc a la solapa, o al pit, i amb algun d’ells, a qui no coneixes de res, fins i tot intercanvies una mirada de complicitat.

La majoria dels qui passegen en sentit contrari, sense llaç, resten indiferents a la teva presència. Han assimilat que molts dels seus veïns volen mantenir viu el record constant que en aquest país hi ha gent empresonada per motius polítics. Segur que molts, encara que no duguin llaç, veuen el teu amb simpatia. A alguns els deu ser igual. Altres, en canvi, t’adrecen una mirada carregada de ressentiment incòmode. No se senten a gust amb un govern que va de bracet amb un aparell judicial capaç d’engarjolar conciutadans per haver intentat implementar el mandat dels electors o per haver mobilitzat la ciutadania a favor d’una causa legítima, però com que consideren que el mandat popular que volien implementar els uns, o la causa que defensaven els altres, és a les antípodes del seu posicionament ideològic, mantenen un silenci carregós i una mirada que no pot dissimular una espurna d’irritació. Preferirien que no duguessis el llaç, perquè així no haurien de recordar en quina mena de món viuen.

                Passeges amb el llaç groc a la solapa, o al pit, o amb una bufanda o un mocador groc al voltant del coll, i tard o d’hora et trobes amb algú que no en té prou amb adreçar-te una mirada rabiosa i ofesa, que no en té prou amb comunicar a través dels gestos el disgust que li provoca la teva solidaritat, la teva protesta, el teu desacord... i no pot evitar fer un comentari en contra de les teves idees i cridar un visca a la pàtria que ell o ella considera que també ha de ser la teva, tant si t’agrada com si no, perquè és la que figura al teu document d’identitat.

                Passeges i somrius, perquè saps que tens raó, que la defensa de la llibertat és una causa justa. I que si alguns s’irriten és perquè anem bé. Però el teu somriure és trist, perquè voldries poder passejar sense cap llaç groc, sense mirades còmplices ni mirades ressentides, sense haver de sentir els comentaris cruels de qui es creu defensor d’una causa que considera, no pas diferent, sinó superior a la que tu defenses.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 25 de març de 2018)

Cardós, anys 60

Si fa tres anys el guardó va recaure en els Dos taüts negres i dos de blancs, de Pep Coll, amb la reconstrucció d’un fet criminal ocorregut al Pallars durant el franquisme, enguany el Premi Joaquim Amat-Piniella ha anat a parar a mans de Ramon Solsona, una de les veus consolidades de la narrativa catalana actual, que l’ha guanyat amb una novel·la excel·lent que també se situa en un entorn pallarès i en l’època fosca de la dictadura: Allò que va passar a Cardós (Proa, 2016). Solsona, de la mateixa generació que Coll, no és autor d’una obra excessivament prolífica, però sí força sòlida. Ha publicat un parell de volums de relats i mitja dotzena de novel·les. Amb L’home de la maleta (Proa, 2011) va obtenir el prestigiós Premi Sant Jordi i un gran èxit de públic.

Allò que va passar a Cardós és una novel·la coral, escrita amb una barreja de realisme costumista, fina ironia i recreació històrica, que retrata, amb una gran varietat de registres, una vall del Pirineu trasbalsada per la construcció de pantans i galeries subterrànies, on l’assassinat d’un guàrdia civil, l’hivern de 1965, en ple franquisme, ho remou tot. És una novel·la calidoscòpica. Monòlegs, diàlegs esmolats, relats periodístics, confessions, records... Periodistes locals o sensacionalistes, enginyers, activistes, capellans, topògrafs, delineants, botigueres, escolans, guàrdies civils, gent del poble, contrabandistes, serventes, geòlegs, cantants...  Cada capítol és una peça del trencaclosques absorbent que xucla el lector fins a la darrera pàgina.

La novel·la de Solsona no explica tan sols allò que passa als personatges (variats i diversos) que es passegen per les seves pàgines a partir de l’assassinat d’un guàrdia civil, sinó també el que va passar a la vall durant els anys 60, quan la societat i l’orografia es van veure radicalment transformades a causa de les grans obres hidroelèctriques i els forasters que hi van anar a treballar. És el relat d’un crim que ho lliga tot, però sobretot és la història de la gent dels pobles ancestrals de la vall, i la història dels andalusos qui hi arribaven en autocars a la recerca d’una vida millor.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de març de 2018)

Vençuts i humiliats?

                En qualsevol mena de conflicte (bèl·lic, polític, personal...), quan un dels bàndols considera que ha guanyat, sovint intenta (i, sovint, aconsegueix) la humiliació de l’adversari o enemic, que, derrotat, ha d’aguantar actuacions innecessàries i arbitràries, exercides amb superioritat per part del vencedor. De vegades, aquestes actuacions no tenen pràcticament cap altre objectiu que, justament, el de la humiliació.

                Tinc la sensació que l’aplicació de l’article 155 de la Constitució va per aquí. Si no, ¿com s’explica que des d’un govern format per un partit amb quatre diputats al Parlament de Catalunya, però que es considera vencedor en el conflicte contra les aspiracions sobiranistes, es vulgui aprofitar el fet de tenir la paella pel mànec per acabar, per exemple, amb el model d’escola catalana?

                Fa unes setmanes, el ministeri d’Educació espanyol (que, amb el 155, és qui remena les cireres del que hauria de ser la conselleria d’Ensenyament) va  manifestar la seva intenció d’incloure una casella en els formularis de preinscripció escolar de cara al curs vinent perquè les famílies puguin escollir si volen que els seus fills rebin les classes en castellà. La mesura hauria estat valorada a instàncies de Societat Civil Catalana i d’un sindicat de professors (AMES) que no té seu ni delegats. Això, naturalment, seria una manera d’acabar amb el català com a llengua vehicular dels centres educatius, que (tot i ser un recurs de mínima supervivència) sempre els ha fet molta ràbia. És possible que l’estratègia no tingui realment com a objectiu acabar amb la immersió lingüística i que consisteixi a amenaçar per enèsima vegada amb la pèrdua del model per aconseguir, finalment, que ens resignem al retorn a l’autonomisme. I, si aquest és l’objectiu, és possible que els surti bé. Perquè, de moment, el que han aconseguit és que, una vegada més, ens conformem a defensar un model que aporta beneficis (lingüístics i socials) contrastats, en comptes d’avançar cap a la consolidació del procés de normalització de la llengua catalana. També és possible que el govern del PP impulsi la mesura per recuperar terreny polític davant de Ciutadans, que ha fet sempre bandera d’aquesta qüestió. Al capdavall, l’objectiu final d’uns i altres és arraconar la llengua catalana en l’únic àmbit on, de moment, encara té un paper preferent, i això que s’ha demostrat que la immersió és una eina d’integració i cohesió, i que en cap cas va en detriment del coneixement del castellà al final de l’etapa educativa.

                Una vegada més, doncs, hem hagut de sortir a defensar el model educatiu vigent. Que ho haguem de fer cada dos per tres en comptes de dedicar esforços a avançar en la normalització d’altres àmbits, ben mirat, ja és una victòria per part dels qui el posen en dubte.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 11 de març de 2018)