dimarts, 18 de desembre de 2018

Josep Tomàs Cabot


                S’acaba de publicar el primer volum –n’hi ha quatre de projectats— de la Narrativa catalana completa de Josep Tomàs Cabot. El volum inclou tres novel·les: Bona nit, senyor hoste! (una deliciós relat ambientat en un petit monestir l’Umbria del segle XIV, que fa un homenatge a la senzillesa, a la bondat i a l’esperit franciscà), L’inesperat arcàngel del matí (que situa la trama al segle XVI, en la Suïssa agitada pels primers batecs de la Reforma calvinista, on el fill d’un metge que dissecciona cadàvers viu una poderosa experiència iniciàtica) i Escamot d’afusellament (que retrata el cor de sis soldats carlins, a la Navarra de 1835, que passen la nit plegats en unes golfes mentre recorden el company a qui ells mateixos han d’afusellar l’endemà a primera hora per expiar una falta col·lectiva). La pertinència d’aquesta iniciativa és innegable: Tomàs Cabot és un escriptor important i la majoria d’aquestes novel·les són difícils o impossibles de trobar avui dia.


                A banda de les tres novel·les esmentades, aquest primer volum inclou també una introducció que va signada per un servidor i que intenta, per una banda, repassar les etapes de l’obra narrativa de l’autor i, per l’altra, analitzar-la en el seu conjunt, mirant de demostrar que es tracta d’un corpus coherent i unitari. Haver-me llegit, d’una tirada, totes les novel·les de Tomàs Cabot, m’ha permès confirmar que és un narrador únic en el panorama literari català. Segurament no hi ha cap altre cas, a casa nostra, on conflueixin amb tanta autoritat els coneixement històrics, socials, científics, musicals i literaris. Format com a metge i, posteriorment, com a filòleg, periodista i historiador, amb un constant interès pel món de la música, Tomàs Cabot ha posat la seva saviesa humanística al servei de la seva vocació veritable: la de novel·lista. Això ha permès que hagi escrit novel·les que només ell hauria pogut escriure. És autor, per exemple, d’una història al voltant de Franz Shcubert, un altra que s’aproxima a les teories psiquiàtriques de Franz Anton Mesmer, o d’una trilogia que repassa la història social de Catalunya durant el primer terç del segle XX.


                Josep Tomàs Cabot, que era un escriptor molt respectat en castellà als anys seixanta i que, posteriorment, va publicar diverses novel·les força celebrades en català, va deixar d’escriure ficció fa més de deu anys i s’ha convertit, avui dia, en un autor massa poc conegut. Cal celebrar, doncs, la iniciativa de l’editorial L’Albí, que vol recuperar el conjunt de la seva obra narrativa, publicada, en el seu moment, per editorials tan diverses com Destino, Planeta, La Campana o Pagès. Una bona ocasió per revisitar Josep Tomàs Cabot o, per a qui no el conegui, descobrir-lo.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 16 de desembre de 2018. Una versió una mica reduïda va ser publicada a la revista El Pou de la gallina, en el número de desembre de 2018)

dilluns, 3 de desembre de 2018

Raó i instint

Els humans som animals racionals. Tenim, doncs, la capacitat de raonar, és a dir, d’anar més enllà dels pensaments simples i funcionals. El raonament, segons les enciclopèdies, és la facultat mental que ens permet, gràcies a l’activitat verbal de l’argumentació, resoldre problemes a través de la raó. Un argument, de fet, és l’expressió verbal d’un raonament.
Els humans, però, no deixem de ser animals i els animals, habitualment, actuem i ens deixem guiar per l’instint. I l’instint, en el món salvatge, acostuma a tenir sempre, en última instància, la finalitat de sobreviure per, al capdavall, perpetuar l’espècie. I com es perpetua, l’espècie? Aconseguint que els mascles més sans i forts s’aparellin amb les femelles més sanes i fortes. Aconseguir determinats aliments, per exemple, és una prioritat per a molts ocells, que així assoleixen una determinada coloració a les plomes, amb la qual sedueixen més fàcilment les femelles i d’aquesta manera contribueixen a assegurar la reproducció. Menjar i cardar. No hi ha res més, al final? Doncs, sí. Perquè la principal capacitat dels humans no és la de raonar, sinó la d’aconseguir que la raó, en determinats moments, s’imposi a l’instint.
Si acceptem que l’instint ens empeny a perpetuar l’espècie i, per tant, a reproduir-nos, entenem que aquest instint sigui al darrere del desig de mantenir relacions sexuals. Si no som capaços de racionalitzar aquest instint, però, podem caure en la intolerància de no acceptar que les relacions sexuals tinguin cap finalitat que no sigui reproductiva. Així, des d’aquest punt de vista, serien inacceptables les relacions homosexuals, però també l’ús de mètodes anticonceptius, les relacions més enllà de la menopausa o, fins i tot, l’anafrodísia o inapetència sexual i el sexe per plaer. Les ideologies més reaccionàries, de fet, consideren que totes aquestes circumstàncies són antinaturals i inacceptables. En molts països hi ha pràctiques i lleis destinades a preservar exclusivament la tradició patriarcal. En canvi, quan hem sabut obrir la ment a l’univers de l’argumentació tolerant, la nostra capacitat de raonar ha permès que integrem a les nostres vides les múltiples maneres de viure la sexualitat diferents de l’heterosexualitat amb finalitats reproductives.


Com menys capacitat d’argumentar i de raonar tenim els humans, més tendim a condemnar els comportaments que s’aparten de la nostra natura instintiva i salvatge. Dit d’una altra manera: com menys racionals, més intolerants. Per això, els qui per norma condemnen les pràctiques socials allunyades de la convenció acostumen a ser els més primaris, incapaços d’aplicar la raó, argumentada, a allò que dicta l’instint. Els feixistes, per exemple.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 2 de desembre de 2018)

divendres, 23 de novembre de 2018

Realitat, ficció, somni

                Cap ésser humà racional no pot viure (ni, encara menys, sobreviure) ancorat de forma permanent a la realitat absoluta. Necessitem ficció. Ens transmetem històries inventades des dels orígens del temps. Imaginem, si no, una vida on no s’expliquessin històries (contes, rondalles, acudits...), on no existissin els relats ni les novel·les, on desapareguessin pel·lícules i sèries de televisió, on ningú no cregués en fantasmes ni unicorns, i on, fins i tot, deixessin d’existir els sopars de duro que el personal explica cada dos per tres, i imaginem-nos que tothom es limités a reproduir, de manera mecànica i objectiva, la realitat estricta. Imaginem-nos una vida on, quan ens adormíssim, ja no somiéssim. Seria una vida insuportable.


                La ficció és a tot arreu. Fins i tot, quan algú ens explica què va fer el cap de setmana, on va anar de vacances o com de petit jugava pel carrer, és impossible que sigui completament fidel a la realitat. El filtre de la memòria afegeix, sempre, una dosi més o menys gran de ficció a la realitat que conservem en el record. En el mateix instant que passa un fet, es converteix en un fet del passat, i el passat sempre resulta alterat quan l’evoquem des del present, unes vegades perquè l’hem idealitzat, altres cops perquè en reconstruïm amb la imaginació fragments que han caigut en la nebulosa de l’oblit, o perquè el volem maquillar. Una evocació del passat sempre té, doncs, un component més o menys important de ficció. Això, però, no vol dir que visquem envoltats de mentida. Ficció no és sinònim de mentida, ni realitat ho és de veritat. La ficció, de fet, pot expressar veritats com temples i la realitat, en canvi, pot ser molt enganyosa.
                Tinc la teoria que l’ésser humà necessita la ficció –tant com la realitat— per sobreviure. De la mateixa manera que tenim la necessitat de respirar, menjar, beure i dormir... també necessitem consumir ficció. Necessitem contes, acudits, sèries... per mantenir el cervell a lloc, per endreçar l’esperit. ¿Heu pensat mai què fa el cervell quan el deixem reposar, quan no l’alimentem amb experiències viscudes ni amb històries alienes, és a dir, quan ens adormim? Somiar. I què són, els somnis, sinó ficcions generades pel nostre cervell? Els somnis són històries de ficció que ens expliquem a nosaltres mateixos. I aquesta és una prova irrefutable de la necessitat que els humans tenim de consumir ficció.
                La realitat supera la ficció? No. Mai. De cap manera. De fet, tampoc és que la ficció superi la realitat. Molt sovint, la ficció és més autèntica que la realitat. I molt sovint, també, la realitat és una mala imitació de la ficció. Ficció i realitat, al capdavall, són una mateixa cosa, especialment quan l’una i l’altra diuen la veritat.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 18 de novembre de 2018)

diumenge, 18 de novembre de 2018

Margarit


                Joan Margarit, un dels poetes més importants de la literatura catalana actual (o, si més no, un dels més populars i llegits, és a dir, dels pocs a qui l’editor no deu arrufar el nas quan li porta un nou recull de poemes), va anar, de jovenet, a l’Institut Ausiàs March. Devien ser els primers anys cinquanta. Com que (a causa del poc interès que despertava la literatura catalana en aquella època) ningú no li va explicar qui havia estat el personatge que donava nom al centre, Margarit va creure durant molt de temps que, amb aquell nom tan estrany, es devia tractar, com a mínim, d’un personatge rus.


                L’anècdota, molt il·lustrativa, la va explicar el poeta el passat 23 d’octubre a la sala d’actes del Centre Cultural del Casino. La sala que va quedar petita per l’allau de gent que s’hi va aplegar, la qual cosa demostra, una vegada més, la capacitat del festival Tocats de Lletra per organitzar actes multitudinaris al voltant de la literatura i, el que encara és més difícil, de la poesia.
                Margarit va venir a Manresa amb l’excusa de parlar del seu últim llibre, Per tenir casa cal guanyar la guerra (Proa). Es tracta d’unes memòries on repassa la seva infantesa i primera joventut, és a dir, l’època en què es consoliden els fonaments de la seva vida, que, en el seu cas, és com dir els fonaments de la seva poesia. El llibre, però, com hem assenyalat, vol ser sobretot una excusa... una excusa per acabar llegint (o rellegint) aquesta poesia. A Margarit sempre li ha agradat (i molts dels seus lectors li ho agraïm) complementar els seus reculls de poemes, que d’entrada ja són força entenedors, amb explicacions en forma d’epíleg. Aquests epílegs ajuden el lector a percebre matisos que en una primera lectura potser s’han escapat i, d’altra banda, són textos que tenen valor literari per ells mateixos. I el propi autor, de fet, va parlar de Per tenir casa cal guanyar una guerra com d’una mena d’epíleg a la seva obra poètica completa; un complement, per tant, al conjunt dels seus poemes. Margarit és un poeta nítid i un orador afable, que no té cap problema per explicar d’on surten els seus poemes. El que no diu és on arriben, perquè això només ho sap qui els llegeix.


(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de novembre de 2018)

dilluns, 5 de novembre de 2018

Franco no ha mort

                El meu amic Joan Pinyol fa anys que pugna per recuperar les despulles del seu avi. L’avi del Joan, mort al final de la guerra en un camp de presoners de Lleida, va ser exhumat al cap dels anys de la fossa on era enterrat i dut al Valle de los Caídos per, com tants altres cadàvers d’un i altre bàndol, alimentar aquell mausoleu de l’horror feixista i, al cap del temps, acompanyar el propi botxí, que estava destinat a morir al llit. El meu amic ha remogut cel i terra per treure el seu avi del Valle de los Caídos. Ha promogut i protagonitzat documentals i entrevistes en tota mena de mitjans, ha aconseguit que l’Ajuntament del seu poble, Capellades, reclami les despulles del seu avi per acord del ple municipal i, des de fa molts anys, ha mantingut viva una campanya incansable que podria resumir-se amb el títol del documental “Avi, et trauré d’aquí”, que fa temps va passar-se a TV3 en l’espai Sense Ficció. De moment, però, no se n’ha sortit.


                De moment, l’únic que sembla que es mourà del Valle de los Caídos és el cadàver del dictador que, en una mostra palpable de cinisme institucional, ha estat rebent, al llarg de gairebé quaranta-cinc anys, honors d’heroi nacional, en una de les demostracions més clares que la transició espanyola no ha tingut res d’exemplar. Una democràcia que manté, al llarg de quasi mig segle, el dictador feixista en un lloc emblemàtic que ha servit, i serveix, com a punt de peregrinació per als nostàlgics del règim no pot considerar-se, ni de bon tros, una democràcia modèlica. En quin altre país occidental, civilitzat i democràtic ho haurien permès?
                Ara que, mig obligat per les circumstàncies, i encara amb reserves, el govern socialista es planteja el trasllat de Franco a un altre indret, no puc imaginar-me que les seves despulles facin cap a l’Almudena enmig de salves militars i honors de cap d’estat, tal com demana la família. Trobo al·lucinant que aquesta possibilitat ni tan sols arribi a plantejar-se.
                Les ferides que va obrir la guerra fa 80 anys no s’han tancat mai, se les ha volgut dissimular a base de matussers embenatges d’oblit, però només es poden curar amb injeccions de memòria, assumpció de responsabilitats i restitució dels autèntics valors de la democràcia.
                És clar que, d’un estat que manté empresonades o a l’exili, tractant-les de colpistes, persones de contrastat tarannà democràtic, mentre permet actes de la policia o de la Guardia Civil amb la participació del colpista Tejero o del torturador Billy el Niño; d’un estat que persegueix músics i actors per criticar la monarquia o blasfemar en públic; d’un estat que (manant la dreta i manant l’esquerra) ha estat incapaç de qüestionar un mausoleu feixista... D’un estat així no ens hauria de sorprendre res.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 4 de novembre de 2018)

divendres, 26 d’octubre de 2018

La gent

                El món es divideix entre els qui parlen de “la gent” en primera persona (“la gent som...”) i els qui ho fan en tercera persona (“la gent és...”). Els primers demostren una certa capacitat d’empatia cap a les virtuts i els defectes del col·lectiu. Se’n senten part, a les verdes i a les madures. En canvi, els segons aixequen una barrera entre la seva individualitat impecable i la resta de la humanitat, o, el que vindria a ser el mateix, entre la seva superioritat moral i la vulgaritat general. Venen a dir: jo soc jo, un individu impecable, i la resta són “la gent”.
                Les xarxes socials (twitter, facebook, instagram, whatsapp) són una bona plataforma per al nostre ego. Allà construïm la nostra identitat digital, que és la manera més senzilla de mostrar-nos com voldríem ser, que no sempre es correspon a com som en realitat. Així, pengem fotos, pensaments, missatges, portades de llibres o enllaços a notícies... que ens projecten com a éssers bells, aguts i intel·ligents... i ens pensem que així ens allunyem una mica d’aquesta cosa trivial i ordinària que anomenem “la gent”.


                No tothom, però, és capaç de generar frases eloqüents i comentaris perspicaços de collita pròpia. Per això ha proliferat la compartició de sentències que sovint semblen extretes d’un manual d’autoajuda, d’un recull d’ocurrències o d’un llibre de filosofia oriental. Fins i tot hi ha la possibilitat de consultar pàgines web on en podem trobar un rosari per triar i deixar-les anar al facebook o a l’instagram com si fossin nostres. La majoria són anònimes, però de tant en tant n’apareixen d’atribuïdes a Einstein, a Gandhi, a Confuci o a Groucho Marx, que sempre queda bé. I és per això que cada dos per tres llegim coses de l’estil “Hi ha persones que hi són... siguin on siguin”, “Somnia sense por, viu sense límits”, “Les paraules diuen el que pretens ser, però les accions són el que ets en realitat”, “La felicitat depèn de la pau interior i no de com siguin de favorables les condicions externes”, “Al cim no s’hi arriba superant els altres, sinó superant-nos a nosaltres mateixos”... i així fins a l’eternitat.
                No fa gaire, en una d’aquestes xarxes, vaig llegir una frase del Dr. House, (el personatge televisiu interpretat per Hugh Laurie, caracteritzat per l’exhibicionisme i el despotisme intel·lectual) que diu “No pateixis pel que pensa la gent, no ho fa gaire sovint”. En boca del personatge de ficció a qui s’atribueix, la frase té la seva gràcia, perquè forma part de la seva actitud, del seu caràcter insubornable, però compartida a les xarxes socials es converteix en un artefacte ridícul i autocomplaent, perquè qui la comparteix es vol mostrar per sobre d’una col·lectivitat suposadament abúlica i plana a qui, en el fons, l’adreça.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 21 d'octubre de 2018)

dissabte, 20 d’octubre de 2018

Lola Palau

Lola Palau existeix i és de la Catalunya Central. L'autora del recull de relats Que Déu ens agafi confessats, publicat per l'Albí i que revisita, reformula i trasgredeix els manaments de la llei divina a partir de deu històries carregades d'ironia intel·ligent, ha aterrat en el panorama literari català aquesta tardor. Però, qui és, Lola Palau?
Lola Palau és un col·lectiu, un grup d'escriptors amb ganes de tirar endavant projectes literaris conjunts.


                Lola Palau és el capelladí Joan Pinyol, que vol estimar Déu, literalment, sobre totes les coses.  És el manresà Jordi Estrada, que de petit ja va adonar-se que resar parenostres per aconseguir la correspondència amatòria de noies que estan com un Déu és dir el nom de Déu en va. És el també manresà Pep Garcia, que finalment ha descobert que per santificar millor les festes no cal anar més sovint a missa. És el calafí Josep Maria Solà, que es planteja com n’és de difícil honrar els pares, fins al punt que cal anar al psicoanalista per minimitzar els efectes de la frustració. És el berguedà Jordi Cussà, que construeix una aventura shakespeariana sobre la justificació de l’assassinat. És la Pilar Duocastella, originària de Castelltallat, a qui atreuen les accions impures ni més ni menys que d’un capellà capaç de traspassar la penitència a una noieta temorosa de Déu. És el taradellenc Antoni Pladevall, que sap que robar no s’ha de fer, però es planteja què passa si un vailet ensopega amb un Iphone 10 per casualitat. És la solsonina Maria Dolors Guàrdia, per a qui la mentida i els falsos testimonis poden ser una font de corrupció moral, però també de felicitat.  És l’avinyonenc David Clusellas, que observa els qui cobegen els béns més íntims del proïsme, com ara la roba interior. I és també un servidor, que, com tothom, té pensaments i els desitjos, purs o impurs, difícils de controlar.
            És possible que, si no és que ja hi estan condemnats des de fa temps, aquest recull acosti els integrants del col·lectiu a les brases de l’Infern. Si us interessa conèixer-ne l’escalforeta, només l’heu de llegir.

(Article publicat al Pou de la gallina, en el número d'octubre de 2018)

dilluns, 8 d’octubre de 2018

La primera vegada


                Per més que una visió del món filtrada pel romanticisme intrínsec a la naturalesa humana n’hagi mitificat el valor, la veritat és que tot el que envolta “les primeres vegades” està sobrevalorat. És possible que, com deia l’escriptor francès Philippe Delerm, el primer glop de cervesa sigui “l’únic que compta” i que els altres tinguin la funció de fer “oblidar el primer glop”. Al capdavall, però, de primers glops de cervesa en poden haver tants com cerveses ens prenguem. En canvi, sempre hi ha una única primera vegada per a moltes coses importants que fem al llarg de la vida, i rarament és la millor, la més satisfactòria, la que recordarem amb més enyor... ni de bon tros. Si no, pensem en el possible resultat d’una hipotètica enquesta que demanés com va anar la primera vegada que els enquestats van intercanviar fluids corporals amb éssers de la mateixa espècie. Segurament tots convindrien que l’experiència va ser més o menys satisfactòria, que, tot i saber-ne la data exacta o aproximada, potser no en conserven els detalls en la memòria, i estic segur que estarien majoritàriament d’acord que, contra el que afirmen els tòpics ensucrats, tampoc no va ser res de l’altre món i que, de ben segur, aquella mateixa experiència va millorar en els intercanvis posteriors. Una cosa semblant podríem dir del primer cop que visitem una gran ciutat.


                I això és exactament el que passa amb les grans obres literàries. La primera vegada que les llegim ens proporcionen el plaer de descobrir una bona història, de deixar-nos endur per la música de les paraules, d’intuir que ens estan explicant moltes coses més de les que es diuen... Si les rellegim, però, entrem en un món de matisos que ens havien passat desapercebuts el primer cop i, si es tracta realment d’un clàssic, descobrim que aquells mots, aquells missatges, aquells personatges, aquelles situacions... no han perdut gota de la vigència que hi vam descobrir el primer cop. Potser, fins i tot, encara en tenen més, perquè aquest cop no ens hem entretingut tant en les circumstàncies de l’argument que ens va atrapar el primer cop i ens hem deixat endur per altres capes de lectura que aboquen un raig de llum a algun plec desconegut de la naturalesa humana o n’enfosqueixen un altre del qual ens pensàvem que ho sabíem tot. Si la primera lectura sadolla la nostra curiositat, les posteriors ens fan més savis.
                Proveu, per exemple, de rellegir Camí de sirga, La plaça del Diamant, L’illa del tresor o Cien años de soledad... I si no els heu llegit mai, no dubteu d’agafar-los per primera vegada i ja veureu com, per poc que tingueu una ànima sensible, un dia o altre hi tornareu. I adoneu-vos que només he citat obres narratives. Entre els lectors de poesia no cal fomentar el plaer de rellegir, perquè ja el coneixen.

(Article publicat el dia 7 d'octubre de 2018 al suplement Lectura, del diari Segre)

dilluns, 24 de setembre de 2018

Qui és Lola Palau?


                Lola Palau és qui signa el recull de relats Que Déu ens agafi confessats (L’Albí, 2018), deu narracions cadascuna de les quals revisa, revisita, trasbalsa o transgredeix un dels deu manaments de la llei divina, amb la ironia (fina o mordaç) com a marca de la casa. Lola Palau, per tant, podria ser una autora debutant, que enceta la seva trajectòria amb aquest llibre agosarat, que a la coberta (dissenyada, amb gran encert, per Jordi Mestres) mostra, amb un punt d’irreverència, el fotograma sèpia d’una pel·lícula pornogràfica muda dels anys vint, El confesor, on es pot distingir un capellà besant l’esquena i acariciant les natges d’una noia grassona i nua en actitud de resar.


                Lola Palau és Joan Pinyol, que és l’escriptor que hi ha al darrere de la història d’un xicot que puja cada vegada muntanyes més altes amb la intenció d’estimar Déu sobre totes les coses.  És Jordi Estrada, que diu el nom de Déu en va tot parlant de la història d’un seductor frustrat i obsedit per les dones que estan com un déu. És Pep Garcia, que proposa un bar amb horari il·limitat per santificar millor les festes. És Josep Maria Solà, que presenta davant del psiquiatra quatre personatges femenins amb complicades relacions amb els progenitors, als quals no poden honrar com Déu mana. És Jordi Cussà, que, contravenint un dels manaments més consensuats, construeix una aventura hamletiana sobre la justificació d’assassinar  segons quina mena de tirans. És Pilar Duocastella, que ofereix la suculenta història d’un capellà que ha comès accions impures, però traspassa la penitència a una noieta ingènua i temorosa de Déu. És Antoni Pladevall, que aborda el principi de no robar amb el relat d’un xiquet que ensopega amb un mòbil d’última generació i se’l queda. És Maria Dolors Guàrdia, que utilitza la mentida i els falsos testimonis com a fil conductor d’un relat ple de corrupció moral i felicitat morbosa.  És David Clusellas, que parla d’aquells que cobegen els béns més íntims del proïsme, com ara la roba interior, per satisfer el desig. I és un servidor (i perdoneu la immodèstia d’autocitar-me), que mira de demostrar que els pensaments i els desitjos, purs o impurs, no es poden controlar i, sovint, allò que es pensa és ben lluny d’allò que es diu.
                Lola Palau és, doncs, un nou col·lectiu literari format, ara mateix, per vuit narradors i dos narradores (potser en un altre lliurament el grup s’acostarà més a la paritat de gènere) lligats especialment a les comarques centrals de Catalunya, però amb vincles territorials diversos i ganes de projectar-se i reivindicar-se arreu. El debut de Lola Palau vol demostrar, una vegada més, que fora de l’òrbita barcelonina es produeix bona literatura.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 23 de setembre de 2018)

dilluns, 17 de setembre de 2018

Franco, ha mort?


A Jo soc aquell que va matar Franco, la novel·la (amb títol de reminiscències ausiasmarquianes) guanyadora de l’últim Premi Sant Jordi, l’autor nord-català Joan-Lluís Lluís demostra, a banda d’una gran capacitat fabuladora, un amor incontestable per la llengua i la cultura catalanes i una inevitable necessitat per explicar la Catalunya Nord, fins i tot, en aquest cas, a través de la ucronia.


Agafant al peu de la lletra la frase de Pere Quart que cita com a epígraf al principi de la novel·la (“Malfia’t de la història. Somia-la i refés-la.”), Lluís construeix un relat ucrònic protagonitzat per l’Agustí Vilamat, un personatge carregat de matisos simbòlics, una mena de filòleg solsoní (enamorat de l’obra de Frabra i de la llengua catalana en general), un heroi humil, guerxo (com un ciclop), que, després d’haver patit un suposat bombardeig franquista sobre el camp d’Argelers, decideix matar franquistes, s’incorpora al maquis i, posteriorment, a un també suposat Exèrcit Lliure de Catalunya. La novel·la planteja un escenari hipotètic que, com en tota ucronia, obliga el lector a fer-se preguntes sobre què hauria passat si la història hagués anat diferent: Què hauria passat si Franco hagués declarat la guerra als aliats i hagués ocupat la Catalunya Nord? El franquisme hauria tingut recorregut, després de la derrota de les forces feixistes? I, aleshores, quin hauria estat el futur de Catalunya? Hauria tingut possibilitats una República Catalana?
L’acció passa, majoritàriament, a la Catalunya Nord. I això serveix a Joan-Lluís Lluís per mostrar la realitat d’aquella terra. L’Agustí descobreix els matisos contradictoris dels catalans del nord als anys quaranta i ajuda el lector a entendre els matisos contradictoris dels catalans del nord d’avui. Descriu situacions significatives, com el fet que alguns nord-catalans, que parlen català amb el protagonista, ho facin en francès entre ells; o bé planteja una Catalunya Nord que, ocupada per Franco, no vol ser espanyola, però tampoc contempla la possibilitat de formar part d’una Catalunya lliure. Un cop més, el passat real i el passat ucrònic contribueixen, a les mans i amb el llenguatge lluminós de Joan-Lluís Lluís, a explicar el present dels catalans.


(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de setembre de 2018)