L'efecte Messi

 

               El sou dels esportistes d’elit, i molt especialment dels futbolistes, és un tema recurrent en les converses dominicals de sobretaula. Entre xarrup de limoncello i rotet dissimulat amb regust de salsa de calçots, cada cunyat hi diu la seva. Hi ha qui considera aberrant que algú es converteixi en milionari perquè sap remenar bé una pilota, qui ho veu injust perquè molts esportistes extraordinaris no són prou reconeguts i qui pensa que li és igual el que cobri el crac de torn sempre que aquests diners no surtin dels nostres impostos. També hi ha, però, qui s’ho mira des d’un punt de vista empresarial i, normalitzant el capitalisme voraginós, fa números: si divideixes el sou del futbolista més ben pagat del món pels milions de persones a qui fan felices els seus gols, al capdavall, la despesa es converteix en una inversió rendible, perquè el preu de la satisfacció de cada afeccionat no deu arribar a un euro i des d’aquest punt de vista és més barat fer feliç algú, doncs, que pagar-li un cafè.

Messi és dos cops més bo que molts jugadors de primera divisió, però no cobra el doble, sinó deu o vint vegades més. És just, això? És normal, d’altra banda, que per una pintura es paguin xifres astronòmiques mentre hi ha quadres molt ben pintats que es venen, com qui diu, a preu de cost? És un fenomen interessant: els concerts dels grans músics, els quadres dels grans pintors o els grans vins poden multiplicar per cent el preu de la mitjana essent els resultats tan sols una mica superiors. És el que passa quan se supera el que és convencional o apareix la genialitat, quan aquella mica de superioritat fa que se sobrepassi allò que, tot i ser molt bo, pots trobar a tot arreu per un preu més o menys raonable. Un quadre de Dalí o de Picasso no és 100 vegades millor que el d’un pintor que ven les pintures per 50€. El cas és que les obres de Picasso o Dalí són genials i les altres, bones i prou. De genis n’hi ha molt pocs. Un vi de 50€ no és cinc vegades millor que un de 10€: la diferència, sovint, es troba en els matisos i només la poden detectar els experts amb el nas molt fi i, és clar, en aquest cas hi ha també una despesa important en l’elaboració, que cal compensar amb el preu; com passa amb un menú de 200€ en un restaurant de tres estrelles Michelin, que no és pas deu cops millor que un menú de 20€ en un restaurant solvent de cuina tradicional, però demana, si no és un frau, una infraestructura material i humana, així com un talent creatiu, força superiors. La diferència del resultat és poca, però es paga cara. És el preu de la sublimitat en aquest món on tot es valora a partir del cost monetari i tots volem assaborir l’excel·lència. La pregunta que ens hauríem de fer, doncs, potser hauria d’anar més encaminada cap a l’ètica que cap a la justícia.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 4 d'abril de 2021)

Barnils, avui

 

               Al llarg del segle XX, i sobretot en temps de la República, nombrosos noms van elevar el periodisme en català fins a cotes de modernitat, independència i qualitat que no tenien res a envejar al que es feia en altres parts del món. Agustí Calvet (Gaziel), Eugeni Xammar, Josep Pla, Irene Polo, Josep Maria Planes... i tants d’altres van sembrar una llavor imprescindible perquè, després del franquisme, hi hagués un rebrot prou sòlid. Si un nom, però, destaca en les darreres dècades del segle és el de Ramon Barnils. Irònic, bel·ligerant, irreverent, compromès, incòmode, intel·ligent i directe, Barnils escrivia amb una desinhibició absoluta en l’anàlisi política, amb una naturalitat insòlita quan parlava d’independència i de Països Catalans, i sempre amb una llengua impecable i un estil aparentment frívol que feia més digerible la profunditat del contingut. Els qui als anys 80 flirtejàvem amb l’independentisme (que aleshores, davant del pragmatisme imperant, era una opció política força minoritària) vam trobar en Barnils un veritable referent, les paraules del qual sovint explicaven allò que nosaltres tot just intuíem. Tota una generació de periodistes li reconeixen el mestratge. I ara tenim l’oportunitat de rellegir fins a un centenar i mig dels articles que va publicar al setmanari El Temps entre 1984 i l’any 2000.

Contra el nacionalisme espanyol (3i4) és, sobretot, un recull d’articles d’opinió política i, dit així, podria semblar que, al cap dels anys, aquests papers puguin tenir només un interès històric. En llegir-los (o rellegir-los), però, t’adones que la majoria de peces, en el fons, són d’una rotunda actualitat. I això diu molt poc de com hem avançat com a país, i alhora diu molt de la capacitat, l’olfacte i el to periodístic de Ramon Barnils. El menyspreu quotidià a què se sotmet la llengua catalana, aquell tic nacionalista tan espanyol de considerar nacionalistes només els altres, la no superació del franquisme, la decepció davant la transició, la llengua de TV3, l’opció independentista com una opció política seriosa, el constitucionalisme dels partits d’obediència espanyola, la monarquia, l’Europa dels estats... són alguns temes que avui mateix podrien alimentar (i alimenten) columnes d’opinió. La mirada de Barnils sobre aquests temes resulta, a més, del tot actual i pertinent. Són articles directes, que van al moll de l’os, que apunten i llencen el dard, sense paràfrasis pedants ni excursions inútils, que reparteixen a dreta i esquerra, com si els hagués pensat per quan, l’any 2021, amb més d’una dècada de procés independentista a l’esquena, els llegiríem lectors decebuts per la incapacitat d’alguns partits catalans de posar-se d’acord en qüestions essencials i de distingir entre rivals i enemics.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 21 de març de 2021)

Escriure i viure

           Viure escrivint (L’altra, 2021), d’Annie Dillard, és un llibret traduït per Alba Dedeu que, tot i les aparences, no vol ser un llibre de receptes d’escriptura creativa sinó un assaig intel·ligent sobre la vida i l’experiència d’escriure. No hi busqueu, doncs, consells, sinó experiència i reflexió. S’hi poden llegir coses interessants i veritats com temples: “Es necessiten anys per escriure un llibre, entre dos i deu anys. Menys temps que això és tan estrany que resulta estadísticament insignificant”, “La paraula escrita no pot competir amb les pel·lícules en el terreny que els és propi, i no ho hauria de fer”. L’assaig d’Annie Dillard és, en bona part, un striptease emocional i professional, i, a la vegada, un entramat de metàfores i al·legories sobre l’experiència d’escriure. Segons l’autora nord-americana, que, com hem dit, no té cap intenció de fer un manual sinó una peça més aviat autobiogràfica, la feina de l’escriptor manté analogies, per exemple, amb construir una casa, fer un regal, una eruga que avança, una estrella de mar que expulsa un dels seus braços, algú que puja una escala molt alta, un viatger interestel·lar, un domador de lleons, algú que vetlla un amic moribund, un llenyataire, un volcà en erupció, un pilot acrobàtic o un indi seminola que lluita contra un al·ligàtor. Diu Dillard: “Molts escriptors fan poca cosa més que seure en petites habitacions recordant el món real. Això explica per què hi ha tants llibres que descriuen la infantesa de l’autor”. I, més endavant, assegura: “No entendré mai per quin motiu la gent es vol dedicar a escriure, tret que sigui perquè troben a faltar un agafall material a la seva vida”.

          El llibre, a més, compta amb un pròleg de Vicenç Pagès Jordà que pot ser de gran utilitat (més que no pas l’assaig de Dillard) als aprenents d’escriptor. Per escriure, diu Pagès Jordà, “no s’ha de conèixer una fórmula, sinó superar milers d’esglaons”. I n’apunta trenta-nou (com en la pel·lícula de Hitchcock), com ara “No et preguntis si vols ser escriptor. Pregunta’t si escrius”.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de març de 2021)

La casa de foc

 

               No em puc treure del cap La casa de foc (Proa, 2020), del saidinenc Francesc Serés. Després d’haver passat un parell de setmanes immers entre les seves pàgines tinc la sensació d’haver llegit una bona novel·la, que penetra en l’ànima dels personatges d’una manera autèntica i veraç, que retrata una geografia física i humana amb precisió, que reconstrueix un microcosmos, un mite perdurable, i és capaç d’endur-s’hi el lector. Pot semblar una mica massa llarga, perquè s’entreté en alguns detalls repetitius. Però és possible que, per aconseguir l’autenticitat que desprèn, hagi estat necessari aquest dispendi de pàgines, aquest anar-hi donant voltes, sense presses. La prosa flueix amb una naturalitat gens pretensiosa i Serés és capaç de servir-se’n per mostrar, amb pols de cirurgià, la naturalesa dels personatges. El narrador protagonista, a qui tothom anomena Mau, és un mestre d’aula d’acollida que se’n va a viure al Sallent, a la Garrotxa profunda, com un nàufrag que fuig, i rep l’encàrrec del Jordi de can Sol, un saurí a qui tothom respecta i tem, perquè faci classes de repàs a la seva neta, la Mar, una noia complicada. A partir d’aquí, la vida del Mau es veurà xuclada per l’entorn selvàtic i pels integrants de can Sol, per un món peculiar, per un enfilall de secrets que tothom coneix, per un paisatge feréstec... en fi, per un microcosmos que, tot i haver-ne marxat, s’ha endut amb ell, perquè “fugir d’un lloc no significa que quan te’n vagis no te l’emportis dins”.

Serés cartografia, dissecciona i explora el Sallent amb una precisió que fa que el lector també se l’emporti dins, després d’acabar la novel·la. Una de les idees que més m’han fascinat ha estat la de la voluntat que manifesta el narrador d’inscriure el relat en la tradició dels qui han escrit sobre aquell territori conscient d’aportar-hi una nova visió. Parla de Jordi de Bolós, d’Eugeni d’Ors i de Josep Pla i diu que “Ni l’historiador, ni l’esteta, ni el cronista no s’han acostat tant als personatges, potser perquè sabien que no els tocava i que ho faria algú altre”. I aquest “algú altre” és ell (el protagonista i, almenys en part, alter ego de Francesc Serés), que no s’enfronta a la Garrotxa i al seu paisatge físic i humà ni com l’historiador (Bolós), ni com l’esteta (d’Ors), ni com el cronista (Pla), sinó com el novel·lista (Serés). Perquè és a través d’una novel·la que es poden dir coses que no es poden dir de cap altra manera, que es pot explicar la naturalesa humana amb veracitat, com no ho pot fer un tractat de psicologia ni un llibre d’història. I és aquí que resideix la grandesa de la ficció. És allò que diu Milan Kundera a L’art de la novel·la: “Descobrir allò que només una novel·la pot descobrir és l’única raó de ser de la novel·la”.

 (Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 7 de març de 2021)

Cussà a la Xina

 

               Per definir l’obra narrativa de Jordi Cussà no trobes mai prou adjectius: immens, visceral, intuïtiu, sensible, arrauxat, sorprenent, excepcional, instintiu... Són només alguns dels qualificatius que poden ajudar a explicar una obra eclèctica, imprevisible i, malauradament, poc coneguda. Si bé va irrompre en el món editorial amb una excel·lent novel·la on exorcitzava el fantasma de l’heroïna (Cavalls salvatges) i que s’ha convertit en una obra de culte juntament amb la seqüela –també excel·lent— Formentera lady, en la seva trajectòria hi ha una quinzena més de volums que valen igualment la pena, alguns dels quals (com els meravellosos Contes d’onada i de tornada) haurien de ser considerats imprescindibles. Des de l’edat mitjana (El trobador Cuadeferro) fins al conflicte dels Balcans (El noi de Sarjevo), passant pel procés polític català (A reveure, Espanya!), amb una immensa trilogia que és un autèntic riu literari que va de l’antiga Grècia fins al segle XX (La serp, El Ciclop i Les Muses, aquesta darrera encara inèdita), Cussà és capaç de plantar cara a qualsevol repte narratiu i sortir-ne victoriós per a felicitat dels seus lectors, que per desgràcia –si més no, de moment— no són tants com es mereix, però que li som fidels (perquè tan bon punt la descobreixes, la prosa de Cussà es torna addictiva) i voldríem ser més.

    

    I ara tenim una nova oportunitat de gaudir-lo perquè –quan ens pensàvem que la seva versatilitat ja no donava per a més— acaba de publicar El primer emperador i la reina Lluna (Comanegra), una novel·la de 600 pàgines en què recrea la vida i el regnat de Qin Shi Huangdi, el primer emperador de la Xina, aquell que es va fer enterrar amb un exèrcit de guerrers de terracota. La novel·la atrapa el lector tant per la trama com per la lluminositat de la llengua. Captiven especialment les petites històries dels personatges dins de la gran història de l'emperador que busca el secret de l’eternitat. Però també està molt ben exposada l’evolució del protagonista, de jove príncep aventurer i idealista a megalòman egocèntric i paranoic. El to, entre la ironia i la transcendència narrativa, resulta encertadíssim. Ben narrats els episodis bèl·lics i ben resolts els amorosos. A voltes sembla que estiguis llegint Shakespeare i altres vegades un clàssic grec o un episodi de les 1001 Nits. Potser hi ha més filosofia i literatura que no pas història, i això, que pot ser un entrebanc de cara als lectors de novel·les històriques lleugeres (on només hi ha trama i fets històrics però que sovint, ai las!, acaben convertides en bestsellers), dóna valor literari al text. Una oportunitat per tornar a gaudir de l’estil vigorós i la força fabuladora de Jordi Cussà. I, per a qui no el conegui, una oportunitat per descobrir-lo i quedar-hi enganxat.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 21 de febrer de 2021)

A toc de timbal

 Qui més qui menys, al Bages, quan sent la paraula timbal (i encara més si va acompanyada de timbaler) pensa en el Bruc i en Santpedor, d’on era originari Isidre Llussà i Casanoves, un xicot que l’any 1808, amb un timbal que tot apunta que havia estat adquirit inicialment per convocar els obrers que treballaven en la construcció de l’ermita de Santa Anna, va acompanyar el sometent del seu poble en la batalla en què, a prop del Bruc, l’exèrcit enemic, molt més nombrós, va caure derrotat durant la Guerra del Francès. La llegenda atribueix bona part del mèrit de la victòria al ressò del timbal enmig de les muntanyes, que va fer creure als francesos que s’enfrontaven a un exèrcit portentós, i, per tant, converteix el jove timbaler en un heroi llegendari. Se n’han fet pel·lícules i se n’han escrit llibres, l’últim dels quals és El timbal del timbaler, de Jordi Vila (amb il·lustracions de Subi), un relat infantil que forma part d’una col·lecció (“Santpedor dins d’un conte”) en la qual l’autor fa un recorregut per alguns episodis de la història de Catalunya a partir d’històries situades a l’entorn del seu poble. Fins ara n’havien aparegut dos volums: El secret de Nisela (que se situa en època dels ibers i recrea, des de la ficció del conte d’aventures, alguns espais documentats per l’arqueologia) i Una dolça veu (ambientat en una edat mitjana castigada per la pesta), també amb il·lustracions de Subi. El timbal del timbaler té una veu narrativa força original, perquè és el mateix timbal qui explica el relat, que se cenyeix a la història d’Isidre Llussà (l’Isidret, el noi santpedorenc que, malauradament, va morir de malaltia poc després de la batalla), estudiada pels historiadors Anton Vila i Sala i Jaume Prat i Vila.

Cal valorar aquesta mena d’iniciatives més enllà de l’àmbit local, sobretot quan van acompanyades de rigor i qualitat. Jordi Vila és un mestre jubilat de fa poc que ha tingut sempre tres passions: la docència, la història i el seu poble. Tres passions que amb aquests llibres conflueixen. Aquest mateix any està previst que aparegui el quart volum de la col·lecció: Per 5000 florins d’or.

(Article publicat en el número de febrer de 2021 de la revista El Pou de la gallina)

Noms de casa

 

               Tothom que va créixer en un, sap que els pobles ja no són el que eren. És natural, tot canvia. Avui tenen més serveis, millors comunicacions i acostumen a estar més endreçats que, posem per cas, als anys setanta. Com diu la tia Bepeta, “los rics d’antes no tenien lo que tenim los pobres d’ara”, i això es fa encara més evident als pobles, tant si han crescut de forma desfermada perquè són a prop de la ciutat, com si han anat perdent habitants a marxes forçades. La població fluctua, els joves van a estudiar fora i quan tornen, si tornen, ho fan amb un aire cosmopolita que abans hauria resultat exòtic.

               Un símptoma curiós del canvi és l’evolució pragmàtica dels noms de casa. Com tothom sap, abans, als pobles, cada casa tenia un nom. De vegades, fins i tot, en podia tenir dos: un de públic i un malnom que només es feia servir d’esquena a l’afectat. Casa meva, per exemple, era coneguda a Alpicat com cal Fuster, per raons fàcils d’endevinar, però ningú no hauria gosat anomenar-la, davant de mon padrí, amb el nom de cal Taütaire, que és com molts en deien amb sornegueria perquè, en tant que fusters, també s’hi feien taüts quan algú traspassava. Avui trobem divertides aquesta mena d’històries i reivindiquem els noms de casa (fins i tot aquells que només es deien d’amagat i amb la boca petita) com a romanalla d’una identitat difuminada. Algunes famílies pengen el nom tradicional en una placa al costat o a sobre de la porta de casa, un senyal evident que l’ús d’aquell nom ha perdut vigència oral i ja només es pot reivindicar i pot perpetuar-se per escrit. En alguns pobles, fins i tot, s’ha fet una intervenció municipal que ha plantificat a cada porta el nom de casa corresponent. Als visitants, això, els fa molta gràcia i es passegen pel poble com qui es passeja per una mena de parc temàtic de la ruralia. Més d’un cop he imaginat què passaria si això es fes a la part vella del meu poble: els noms de casa més convencionals (cal Lluc, ca l’Amparito, cal Mingot, cal Tòfol...) es llegirien amb interès; els descriptius (cal Ton del Negre, ca la Sabonera, ca l’Angelet del Molí, cal Barberet, cal Fideu, cal Guarda...) arrencarien un somriure; els maliciosos (ca la Calces, cal Cagat, cal Bleda, cal Botifarra, cal Guerxo, cal Mata-rates, cal Poc-cul...) serien els més celebrats; els enigmàtics (cal Sei, cal Casson, cal Xana, cal Corxat, cal Quinco, cal Curruc, cal Mutxeris) despertarien certa fascinació. Els antropòlegs que qualsevol dia es posaran a estudiar aquest fenomen, però, han d’anar alerta, perquè també hi ha qui, per fer oblidar un nom que no li agrada o bé perquè acaba d’instal·lar-se en una casa adossada i ja es pensa que és “de poble”, posa una placa a la porta amb un nom que mai no havia dit ningú.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 7 de febrer de 2021)

Àngels afligits

                Hi ha actes abominables que mostren el costat més fosc de la naturalesa humana. Actes que ens costa entendre que formin part del comportament de les persones. Actes que, per por o per vergonya o per interessos, moltes vegades s’intenten amagar de l’opinió pública. Actes que, quan es coneixen, costen d’assimilar, resulta impossible d’explicar-los i, sovint, la literatura és l’única manera de parlar-ne.

Fa cinquanta anys que el mallorquí Guillem Frontera va escriure un relat escruixidor sobre tota mena d’abusos a què eren sotmesos els joves que estudiaven en un seminari per part d’alguns dels frares que, en teoria, havien d’ensenyar-los, educar-los i orientar-los en el camí de la fe, i els havien de guiar cap a la vocació sacerdotal en l’amor a Crist, a la Verge i al proïsme, tot respectant els tres vots franciscans d’obediència, castedat i pobresa. Frontera havia deixat el Seminari de Mallorca deu anys enrere i, per tant, el que feia era evocar i abocar, passat pel filtre de la literatura, un abús conegut que havia anat paint al llarg d’una dècada. Miquel Moragues i Gori Montcada són, en aquell relat, dos nens que entren al seminari amb deu anys i que, en uns pocs cursos, veuen –o pateixen en la pròpia carn— com un dels frares que fa de director espiritual i d’inspector descarrega les seves frustracions, com un depredador voraç, sobre els joves seminaristes, i tot això es produeix enmig d’un silenci més aterrador que contemplatiu, d’un clima pesant que no permet l’expansió jovenívola, i amb la complicitat de la resta de religiosos, tret d’alguna honorable excepció. L’any 1972, la novel·la de Frontera, que havia de publicar Laia (que aleshores tenia Ignasi Riera com a editor), va caure en mans d’un censor que, justament, era un capellà falangista a qui, quan va tenir l’original a les mans, li va semblar llegir els abusos que ell mateix havia comès amb absoluta impunitat i que, esborronat, va impedir-ne la publicació. Van haver de passar cinc anys –i la mort del dictador— fins que el 1977 Tyrannosaurus va poder veure la llum. La novel·la, que és un artefacte literari de primera qualitat, escrita amb una prosa sensorial i delicada que trasbalsa l’ànima del lector sense buscar l’efectisme fàcil, va aixecar una mica de polseguera en el seu moment, però en general va passar (i ha passat, fins ara) força desapercebuda. Per sort, Club Editor l’acaba de recuperar, revisada i amb un epíleg força revelador.

Tyrannosaurus és una novel·la rigorosament actual (pel tema i pel tractament que se li dona), que captiva per la prosa evocadora i pel dibuix d’uns personatges entranyables, veritables àngels afligits, condemnats a fer-se grans i descobrir la brutalitat en un món claustrofòbic i solitari.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 24 de gener de 2021)

Tres finalistes

 

               Enguany són tres les obres finalistes del Premi Joaquim Amat-Piniella, en comptes de les quatre habituals. Això podria fer pensar que ha estat un any poc fèrtil en la literatura catalana, o, si més no, en la producció de novel·les o llibres de memòries amb rerefons social i contemporani. Res més lluny de la realitat. La comissió que s’encarrega d’espigolar entre tot el que es publica ha tingut tanta feina com sempre, però ha decidit quedar-se amb tres per aconseguir un pom de finalistes equilibrat i potent: Reis del món, de Sebastià Alzamora; Tots els camins, de Joan Francesc Mira; i Entre l’infern i la glòria, d’Àlvar Valls. Dues novel·les i un volum de memòries que, si bé mantenen moltes diferències, coincideixen en la solidesa literària. Aquest dimecres, 20 de gener, se'n va fer la presentació a Manresa, en un dels pocs actes culturals presencials que hi ha hagut darrerament, i el dia 23 de febrer, si la situació sanitària ho permet, es proclamarà el guanyador.

 

La novel·la de Valls recrea la figura apassionant de Jacint Verdaguer amb una ambició monumental. La vida i l’obra de mossèn Cinto no transiten per Entre l’infern i la glòria amb voluntat senzillament divulgativa ni amb un to hagiogràfic, sinó amb tota la complexitat (literària, lingüística i documental) que mereixen el personatge i el seu temps.

Tots els camins repassa un quart de segle de la vida del seu autor, un lúcid, savi i irònic Joan F. Mira que repassa episodis, escenaris i persones que el van influir des que, després de la mort del pare, se li va despertar la vocació religiosa i va començar els estudis superiors amb voluntat d’esdevenir sant, fins a la militància política, l’ensenyament del grec i l’interès per l’antropologia.

Alzamora recrea, a la part central de Reis del món, una hipotètica trobada entre un humanista de fermes conviccions pacifistes (el filòleg i orientalista Joan Mascaró) i un materialista que té com a objectiu central a la vida acumular diners per controlar el poder (el banquer Joan March). Dos homes nascuts a Santa Margalida, amb personalitats contradictòries, que, malgrat tot, senten admiració mútua.

Tres obres de pes (per les dimensions i pel contingut), escrites amb una llengua admirable, que dibuixen personalitats complexes mentre transiten per un segle d’història (de finals del XIX a finals del XX) i per un segle de pensament.

(Article publicat a la revista El pou de la gallina, en el número de gener de 2021)

Soc un soc?

                Darrerament, s’ha posat de moda cridar a la desobediència... i que tothom continuï fent servir els accents diacrítics. S’ha acabat la moratòria de quatre anys que l’IEC va concedir perquè ens acostuméssim a escriure “soc d’Alpicat”, “l’os del Pirineu”, “no em dona la gana”, “compro el cafè molt” o “no venen al teatre” i ha reaparegut l’exèrcit de defensors incondicionals de “sóc”, “ós”, “dóna”, “mòlt” o “vénen”. Ara es veu que els accents diacrítics són imprescindibles, però resulta que molts dels qui els defensen, ves per on, exhibeixen sovint una ortografia abominable i una sintaxi dubtosa. Diuen que no estan disposats a renunciar-hi, perquè, segons ells, resultaria catastròfica la possibilitat de trobar-se amb frases suposadament indesxifrables com “soc un soc”, “els botiguers avui no venen” o “la meva sogra és un os”, com si aquestes frases fossin bolets aïllats i sense context. Recordo que, quan va aparèixer la nova normativa, alguns dels meus alumnes de batxillerat es van indignar, no pas perquè consideressin els diacrítics com un puntal en la seva jovenívola existència, sinó perquè els feia ràbia que, després que ells se’ls haguessin hagut d’aprendre, les generacions posteriors s’estalviessin aquest tràngol. Entre els defensors actuals (a les xarxes, al carrer o a les sobretaules on el cunyat de torn vol exhibir la seva il·lustració de pa sucat amb oli) hi ha fauna de tota mena. Es presenten com la resistència, com els guardians de l’essència de la llengua. Facebook en va ple. A Twitter s’han pogut llegir debats encesos i fils interminables. S’han fet samarretes amb el lema “Jo també enyoro els accents diacrítics”. Les brometes sobre suposades situacions ambigües (de l’estil “compra la casa i la dona a l’amic”) han proliferat com una plaga amb l’exhibició de tot de frases en general força improbables. Fins i tot s’han promogut campanyes de signatures per salvar-los.

               És curiós com un canvi ortogràfic aixeca tanta polseguera, quan l’ortografia tan sols és una convenció necessària que, segons com es miri, ni tan sols forma part de la llengua. Potser, en comptes de cremar tants esforços en la defensa d’una idiosincràsia ortogràfica del tot prescindible, caldria esforçar-se més a evitar interferències sintàctiques que arrelen irreversiblement, com males herbes, en l’estructura del català. Molts s’escandalitzen de llegir “cafè molt natural” als paquets del Bonpreu i, en canvi, troben d’allò més normal sentir abominacions com “m’he caigut de la bicicleta” o “aquesta jaqueta fa olor a fregit”. Això, és clar, allà on és normal sentir parlar en català, que és una cosa que cada dia passa menys. L’ús del català recula i, quan es fa servir, cada vegada s’assembla més al castellà. Però, és clar, el que és important és que no ens toquin els diacrítics.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 10 de gener de 2021)