dimecres, 17 d’agost de 2016

Petons

            Més que no pas la primavera, l’estiu és l’època de l’any ideal per manifestar la part més física del goig d’estimar-se. I són els petons –amb permís de les abraçades— el símbol més flagrant d’aquesta manifestació. A qui no li agraden, els petons? Els petons són una alegria per al cos i un aliment per a l’ànima. Tothom vol fer-ne i que n’hi facin. De vegades, els necessitem!
            Hi ha petons freds i petons càlids. N’hi ha de desmenjats i n’hi ha d’apassionats. Hi ha petons innocents i petons voluptuosos, petons de compromís i petons compromesos, carnals i angelicals, fugaços i persistents, al front, a la galta, a les mans, a la boca, a l’espatlla... Qualsevol part del cos és bona per a ser besada. N’hi ha que busquen el plaer i d’altres l’aprovació. Hi ha tantes classes de petons com ocasions per fer-ne i que ens en facin.


            Estalviar els petons és de covards. És un acte d’avarícia injustificada. Els poetes que han cantat el goig de l’amor ho saben molt bé. “Encara  un altre bes, un altre, un altre...” deia Joan Salvat-Papasseit, en aquell poema que començava amb un vers que és potser la millor descripció d’un petó apassionat: “Sota el meu llavi el seu, com el foc a la brasa”.
            Els llavis dels enamorats s’uneixen en un acte de comunicació que va molt més enllà de les paraules. Tanquen els ulls per concentrar-se en el plaer de l’experiència tàctil. El que s’hagin dit potser ho oblidaran al cap de cinc minuts, però és possible que el petó s’instal·li en el record per sempre més. Els cors s’acceleren i els cossos s’acosten fins que les distàncies desapareixen. El temps s’atura. El món es difumina. És un esclat de sensacions, un festival per als sentits. La saliva es transvasa d’una boca a l’altra i els narius s’eixamplen per absorbir la fragància de l’altre. Les llengües i les dents entren en el joc. Les mans, també. Es diria que amb els llavis s’han unit els pensaments, i potser és cert, però no sempre...
            Després del petó inicial, la urgència desfermarà el desig i en vindrà un altre, encara més intens; o potser, si és un petó de comiat, els qui se’l facin intentaran conservar el gust en un racó agredolç de la memòria; o qui sap si no n’hi haurà mai més cap altre perquè no era un petó autèntic.
            De vegades el petó no arriba a produir-se i els enamorats, potser per timidesa, potser per la mala influència d’algun envejós o qui sap si perquè s’han deixat endur pels prejudicis o perquè un es pensa que l’altre no el voldrà... no arriben a besar-se. Aleshores, el petó inexistent, que hauria omplert les seves ànimes, es perd en el desig de fer-lo i el que hauria pogut ser l’inici d’una nova etapa de dues vides acaba en un trist episodi imaginat per un articulista vagarós.

(Aquest article es va publicar al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 14 d'agost de 2016)

dilluns, 1 d’agost de 2016

Reflexió d'estiu

                Escric aquest article amb el banyador posat, sense camisa, a prop de la piscina municipal, entomant l’airet de cap al tard i sentint, de fons, les corredisses enriolades d’un estol de canalla que es persegueixen els uns als altres i es llencen a l’aigua en la que potser serà la darrera capbussada de la tarda. M’arriba la flaire de carn a la brasa que algú es cruspirà per sopar i penso en els quilòmetres de carn exposada sota el sol, i sobre la sorra, en les nombroses platges catalanes. La música animada i juvenil, més empalagosa que inspiradora, em desperta l’enyor per les cançons suaus i les veus avellutades d’un bon directe... Però no es pot tenir tot. Xarrupo el gintònic que m’ha dut el cambrer. Perfecte! Amb glaçons ben grossos i mitja rodanxa de llimona. Tants anys prenent-lo amb got de tub –en una època en què crèiem que Larios era una bona marca de ginebra, Beefeater la rehòstia i Bombay un autèntic luxe—, i ara resulta que s’havia de beure en una d’aquestes copes grosses i pagar un ull de la cara fins i tot en el tuguri més recòndit i poc glamurós del planeta. Unes gotes llagrimegen per la paret del recipient arrodonit i no puc resistir-me a aixecar-lo i besar-ne de nou el caire. La frescor amargant m’omple la boca, baixa pel coll i amoroseix la temperatura corporal.


                Sobre la taula, al costat de l’ordinador, hi tinc dos llibres. D’una banda, un exemplar d’una obra de teatre de Joan Jordi Miralles –Els nens feliços (Males Herbes, 2016)—, que l’autor em va fer arribar. Me l’he llegit durant la tarda i s’ha de dir que, si bé no és la lectura habitual de tarda d’estiu a la piscina, ha baixat com el bon vi i manté el nivell d’altres obres que li he llegit al Joan Jordi, amb qui em lliga una certa amistat, perquè és de Manresa, on jo visc de fa anys. D’altra banda, una novel·leta de Ramon Xuriguera –Tres nits (Fonoll, 2016)—, que l’autor de Menàrguens va escriure el 1944 i que ara, gràcies a la feina de l’estudiós de Miralcamp Josep Camps i Arbós, que l’ha recuperat, podem llegir per primera vegada.
                M’adono que, al capdavall, bona part de les lectures d’estiu –i també durant la resta de l’any— les faig per un cert compromís amb amics o coneguts. Unes perquè els autors esperen que en faci una ressenya o un comentari, d’altres perquè intueixo que em serviran per fer-ne una ressenya o un comentari. Com que no tinc formació ni vocació de crític i, a més, com a novel·lista que publica amb certa regularitat, sóc el menys indicat per opinar sobre les obres dels altres, sempre acabo fent ressenyes i comentaris dels llibres dels meus amics i coneguts per destacar-ne només les virtuts. Com cada estiu, em plantejo si val la pena continuar amb aquesta mena de peatge lector.

                Demano un altre gintònic i allargo la reflexió.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 31 de juliol de 2016)

dilluns, 18 de juliol de 2016

La netedat dels premis

Desconfiar dels resultats d’alguns premis literaris, fins arribar a desqualificar-los, és legítim. Potser és, fins i tot, inevitable. Hi ha resultats que aixequen sospites i, de tant en tant, es destapa algun escàndol que no diu gaire a favor de la transparència. Molts encara recordem quan un jurat va decidir que el Pin i Soler havia de ser per a Les veus del Pamano i, tot seguit, van declarar-lo desert en descobrir que l’editorial ja publicitava l’excel·lent novel·la de Cabré (a la qual, val a dir, no li calia passar per aquell episodi ridícul); o Mercè Rodoreda, que, incomprensiblement, l’any 1960 no va guanyar el Joanot Martorell amb La plaça del Diamant.


És normal, doncs, que hi hagi qui recela d’alguns premis literaris. Desconfiar i desqualificar-los tots, en general i per sistema, en canvi, em sembla injust. Sovint el premi literari és l’única manera de publicar i de tenir, a més, una recompensa econòmica per una obra en la qual l’autor ha invertit mesos i esforços. És per això que molts hi concorren. Jo mateix m’he presentat a diversos premis literaris i he tingut la fortuna de guanyar-ne algun. És clar que, com que les hores i l’esforç també hi són en aquelles obres que no guanyen, potser acaba sent inevitable que la frustració desperti la desconfiança i alguns, quan s’enfronten una vegada rere l’altra a l’espera angoixant d’una trucada que mai no arriba, cauen en la temptació de pensar que tots els resultats dels certàmens estan pactats, que ja se sap qui guanyarà i que sempre guanyen els mateixos.
Puc parlar per experiència, tant per haver concorregut com per haver format part com a jurat de diversos premis literaris dels que podríem qualificar com a mitjans (dotacions respectables, editorials conegudes, difusió general). Mai he viscut res que em faci sospitar que el resultat estigués pactat. És veritat que hi ha certes pràctiques que es podrien qüestionar. Algunes editorials, per exemple, conviden els seus autors a presentar-se a algun certamen que elles publiquen i, en aquests casos, de vegades la persona de l’editorial que forma part del jurat tendeix a apostar per un original que ja coneix, però això no vol dir que aconsegueixi convèncer la resta de membres. D’altra banda, també he de dir que he fet de jurat en algun premi on el representant de l’editorial ni tan sols sabia de qui era cap dels originals presentats i, a més, s’ha mantingut en un discret segon pla durant les deliberacions, perquè no semblés que podia influir en la resta.
Per últim, no perdem de vista que la decisió d’un jurat és del tot subjectiva i fal·lible. Per tant, com li va passar a la pobra Rodoreda, per més experts que siguin els integrants, a causa de la pressa, de la superficialitat o de la vehemència d’algun dels membres es pot acabar triant una obra mediocre i descartar una obra mestra.

(Article publicat al suplement Lectua, del diar Segre, el dia 17 de juliol de 2016)

dilluns, 11 de juliol de 2016

Cinema, literatura

                El manresà Manuel Quinto té, com a mínim, dues grans passions (i diria que per aquest ordre): el cinema i la literatura. És inevitable, doncs, que els seus textos literaris, sovint, estiguin construïts en simbiosi (temàtica i tècnica) amb el llenguatge cinematogràfic. I això és el que passa als tretze relats de Pantalla (Edicions Saldonar, 2015). Hi ha ofici, al darrere d’aquest recull, i també hi ha moltes pel·lícules vistes i revisitades i molts llibres llegits i rellegits.


                També hi ha un cant a la vida i a un món desaparegut, el dels cinemes de barri, amb el seu ambient decadent, l’olor d’ambientador i vellut polsegós, els personatges entranyables que hi treballaven... La saviesa cinematogràfica de Quinto (tant pel que fa a la història del cinema com a art, com del cinema en tant que fenomen social) es fa palesa a cada pàgina. Així, entre altres històries, assistim al moment en què Méliès va descobrir que “el cinema no era imatge sinó imaginació”; acompanyem un nen que descobreix paral·lelismes entre els cowboys de l’Oest americà i la vida dels maquis; ens estremim amb la història d’adulteri entre un home solitari una taquillera maltractada, que recorda les històries, sovint portades al cinema, de James M Cain; seguim Mastroiani i Fellini per Roma, en un relat carregat de màgia; veiem com un home deixa desemparada la família quan fuig amb una femme fattale; sentim un Groucho Marx vell, però lúcid i agut, que parla de literatura; assistim a una història de gàngsters que tornen del passat; ens trobem amb una peculiar escena manresana, en què un xicot i la seva amiga irlandesa, l’any 1964, ensopeguen amb Orson Wells, que aleshores rodava Campanades a mitjanit al castell de Cardona. I, encara, amb Manresa com a escenari, Quinto recrea una història d’amor que recorda Tu i jo, el clàssic romàntic amb Deborah Kerr i GaryGrant, on l’Empire State és substituït pel retaule del Sant Esperit de la Seu; o el peculiar Niño de la Renfe, un torero sapastre, de quan a Manresa es feien toros, a tocar del Passeig.
                Pantalla és un llibre que es fa llegir, amb unes històries ben narrades, plenes de lirisme, nostàlgia i ironia,on la literatura i el cinema clàssic es fan un homenatge mutu.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número d'estiu de 2016)

dilluns, 4 de juliol de 2016

Aprendre a escriure

                L’Escola d’Escriptura de Lleida, aquesta iniciativa engegada amb èxit per la Núria Serrate, em va convidar, al maig, a un dels “Parem taula” que organitzaven al restaurant Romeu. Durant el sopar, en companyia de la Montse Sanjuan i l’Eduard Batlle, envoltats per una vintena de lectors i escriptors potencials, vam comentar algunes qüestions relacionades amb la tasca creativa. Una de les preguntes semblava obligada: a escriure, se’n pot aprendre? Ben mirat, però, trobo que la qüestió demana una resposta més complexa que una simple afirmació.


D’entrada, cal distingir entre escriure i crear textos literaris. D’escriure no en sap tothom, però en pot saber qualsevol que aprengui les quatre normes ortogràfiques, gramaticals i lèxiques i sàpiga confegir frases amb sentit. Com he dit, no tothom en sap, o no tothom sap fer-ho bé, però tothom en pot aprendre. Per crear textos literaris també cal saber escriure, és clar, i cal dominar algunes habilitats tècniques relacionades amb la creació de textos. I aquí la valuosa tasca de l’Escola d’Escriptura és indiscutible. Però, a més, per crear textos literaris (sobretot, si es vol que tinguin algun valor artístic) cal que l’autor posseeixi (com a mínim) quatre qualitats. Quatre qualitats que difícilment es poden adquirir en la seva totalitat i amb la metodologia clàssica d’aprenentatge. Quatre qualitats que, en tot cas, més que no pas ensenyar, es poden estimular: talent, intuïció, imaginació i, molt especialment, sensibilitat.


Amb això, però, no n’hi ha prou. També cal ser un lector devot. No m’imagino un escriptor a qui no agradi llegir (fins i tot més que no pas escriure), com no m’imagino un compositor a qui no apassioni la música. Els bons llibres només són bons si estan ben escrits. Al capdavall, les històries i els poemes són, primer de tot, paraules. És a través de les paraules que un bon escriptor és capaç de transmetre sentiments i de provocar emocions en els lectors. Perquè un bon narrador no és només aquell que té imaginació; ni un bon poeta és només aquell que té molta sensibilitat. Un bon escriptor és, sobretot, aquell que sap utilitzar les paraules per transmetre allò que ha imaginat, o allò que sent. I els qui millor ens serviran de model, si volem escriure, són aquells que ho han fet abans que nosaltres, i ho han fet bé.

Finalment, també cal tenir alguna cosa a dir. Mai no he entès allò del pànic al full en blanc. Crec que si el full queda blanc (com passa sovint), és perquè no tinc res a dir. Quan tingui alguna cosa interessant per explicar, ja l’ompliré. I, mentrestant, puc continuar llegint allò que han escrit els qui tenien coses a dir, i és molt possible que, tot llegint, em vinguin ganes de dir-hi la meva i em posi a escriure.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el diumenge 3 de juliol de 2016)

dimarts, 28 de juny de 2016

Matar els fills

                M’agrada reivindicar l’obra d’alguns escriptors que, al marge de considerar-los més o menys amics, segueixo perquè sé que construeixen una obra interessant que, massa sovint, no és prou reconeguda. Aquest és el cas del manresà Joan Jordi Miralles, que es va estrenar l’any 2004 havent guanyat l’Andròmina de narrativa amb L’Altíssim (3 i 4), que el 2010 va guanyar el Premi Vila de Lloseta amb L’úter de la balena (Moll), que el 2012 es va endur el Premi de Teatre Mediterrani Pare Colom amb Això és Àustria (Lleonard Muntaner Editor) i el 2014 va publicar la seva millor novel·la, Una dona meravellosa (Labreu), que va rebre una gran acollida per part de la crítica. A banda de narrar amb habilitat, la literatura de Miralles es caracteritza per l’ús d’un llenguatge absorbent i extremat i la presentació de situacions obsessives que aboquen els personatges a escenes que, tot i la seva cruesa o, fins i tot, la seva brutalitat, mantenen el lector hipnotitzat davant del text.


                Ara, amb Els nens feliços (2016), una tragicomèdia àcida i intel·ligent, Joan Jordi Miralles inaugura la col·lecció de teatre (Petjades) de Males Herbes, una d’aquestes editorials petites que tenen al darrere joves arriscats i que publiquen, amb cura, textos que, tot i la vàlua literària, no sempre ho tenen fàcil per trobar editor. El plantejament de Els nens feliços és força atractiu: una parella d’avis han de tornar a acollir el fill a casa perquè acaba de separar-se i, per tant, hauran de tornar a fer de pares i el fill, que no ha suportat l’experiència de la paternitat, haurà de tornar a fer de fill. Miralles fa una caricatura agra d’un determinat tipus social (famílies catalanes de classe mitjana) i retrata una comunitat de criticaires carregats de prejudicis, obsessius, egoistes i molt, molt hipòcrites... en un in crescendo que en la tercera i última escena arriba gairebé al deliri.
                L’ombra de l’escriptor austríac Thomas Bernhard, que era omnipresent (des del títol) a Això és Àustria, també hi és, a Els nens feliços. Si més no, en el caràcter dels personatges (Miralles, com Bernhard, acostuma a acarnissar-se amb el comportament dels seus conterranis) i en la manera de mostrar-los (a través de llargs monòlegs solitaris al davant d’altres personatges que pràcticament no diuen res). Les converses entre el senyor Dalmases i la seva dona, la Salut, ratllen l’absurd: ell desgrana les seves obsessions (a partir d’una pallissa que ha rebut, per exemple) i ella amb prou feines intervé per introduir detalls pràctics que no hi tenen res a veure i que ell contesta entremig de la torrentada verbal. El discurs incontinent i deixatat, irreverent, exagerat i provocador a què ens té acostumats Joan Jordi Miralles arriba a cotes altes quan revisita temes habituals en el seu imaginari, com les relacions de parella, els immigrants, els paralítics i, especialment, els fills, que “són el veritable motiu de la crisi mundial”, perquè “ser pare és un càstig que hem d’arrossegar fins a la fi dels nostres dies”.
                Aquesta vegada, potser perquè l’autor ja fa molt temps que va fugir de la capital del Bages, els manresans s’han lliurat de la seva ploma esmolada. És clar que se’ls podria incloure en el conjunt dels catalans d’ordre, que sí que reben, i de valent!

(Article publicat al diari Regió7, el dia 28 de juny de 2016)

dijous, 23 de juny de 2016

Nens fent d'adult

                Ja em perdonareu, perquè això que diré no és gaire políticament correcte: els nens estan sobrevalorats. Si més no, com a personatges mediàtics. És cert que poden ser simpàtics, espontanis, sincers i, fins i tot, eloqüents. Fan gràcia. N’hi ha que demostren habilitats extraordinàries per l’edat que tenen, a un nivell superior, fins i tot, a les que són capaços d’exhibir molts adults. Però, no ens enganyem, si us plau: són criatures i, com a tals, els queda molt per aprendre.
                Sovint, quan se’ls dóna protagonisme mediàtic, els infants s’inhibeixen, queden callats i no saben què dir, o enraonen a base de monosíl·labs. Altres vegades, sobretot quan se’ls ha preparat, reprodueixen els clixés que han vist en els adults propers i actuen com si fossin grans. Francament, ni una cosa ni l’altra no són naturals, en les criatures. Els nens han de ser espontanis, simpàtics i eloqüents... però fent de nens. Personalment, em provoca un neguit indescriptible veure canalla que amb prou feines aixequen un pam de terra ensinistrats per actuar, en programes de talents, com si fossin folklòriques, donant lliçons de cuina amb aire de sobrat o vestits amb americana i corbata i fent-se els importants.


                L’última bajanada, en aquest sentit, la protagonitza Telecinco, amb un programa d’Ana Rosa Quintana, on nens d’entre 5 i 12 anys entrevisten alguns dels candidats a les eleccions espanyoles de diumenge vinent. El títol: “26J, Quiero gobernar”. Què passa? Que ja no hi ha periodistes que sàpiguen fer preguntes intel·ligents? És clar que, quan es tracta de minyons angelicals, a tots ens cau la baba i, fins i tot, quan s’equivoquen, s’embarbussen o diuen una animalada, en comptes d’escandalitzar-nos ens arrenquen un somriure. Al capdavall, Rajoy, Iglesias, Sánchez i Rivera responen, com sempre, el que els interessa o el que els dóna la gana. Això, sí: responen amb aquell somriure babau i condescendent (carregat de falsa tendresa) amb què tothom es mira la canalla que surt per televisió. Com aquell que pensa “Quina monada!”, “Què llestos que són!”, “Què informats que estan!”, “Són més durs que els adults, quan fan preguntes”... I de debò algú es pot creure que les preguntes que fan als candidats surten espontàniament? I de debò algú no sap qui dirigeix el qüestionari? Asseguren que els nens fan preguntes “no pactades” prèviament amb els polítics o els seus equips. Però no diuen d’on surten, aquestes preguntes.
                En el fons, es tracta de buscar fórmules noves i atractives, per esquivar la típica i soporífera entrevista política. Ho anuncien amb bombo i platerets: “Por primera vez en la historia de la televisión”. Quina serà, la propera? Tinc una proposta: entrevistes sota l’aigua, envoltats de taurons i amb vestits de neoprè. Qui em compra la idea?

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 19 de juny de 2016, i també a El Pou Digital)

dimarts, 14 de juny de 2016

Escriptora, dona, barcelonina

                L’any 1985, un professor de l’institut Lluís de Peguera va recomanar als seus alumnes de segon de BUP la lectura de El temps de les cireres, la novel·la de Montserrat Roig que havia guanyat el Premi Sant Jordi l’any 1976. El temps de les cireres s’havia convertit en una novel·la de culte i es llegia en instituts d’arreu de Catalunya. Roig era un referent de la generació d’escriptors que als anys setanta oferien noves mirades (joves, fresques, desacomplexades) al panorama literari català. Actualitzava el llegat de Víctor Català, de Rodoreda, de Maria Aurèlia Capmany. Com Jaume Cabré, com Jordi Coca, com Terenci Moix i com tants altres, representava aquella generació que entomava l’herència dels que, durant els anys foscos de la dictadura, amb Espriu al capdavant, havien salvat els mots. Ella, que havia tingut la sort de créixer en un entorn familiar on la cultura i la literatura catalanes tenien presència, s’havia estrenat l’any 1971 amb Molta roba i poc sabó... (Premi Víctor Català), un meritori recull de relats on ja s’intueixen els seus grans temes i apareixen alguns dels personatges de la nissaga Ventura-Claret-Miralpeix, recurrent en la seva obra narrativa. Aviat publicaria Ramona, adéu (1972), que la consolidava com una veu a tenir en compte. Va ser, però, El temps de les cireres la novel·la que havia de convertir-la en una autora d’èxit i en un referent. En conjunt, les seves obres aportaven un estil talentós i àgil, desinhibit i femení, per parlar de l’ascensió social, de la petita burgesia barcelonina i del seu provincianisme, del fracàs en les relacions de parella, dels joves dels anys setanta, de la immigració... L’any 1985, amb 39 anys, Montserrat Roig era una de les escriptores més respectades de la literatura catalana. Imagineu-vos, doncs, la sorpresa que devia tenir (ella i, de fet, molts dels qui en van tenir notícia) quan va assabentar-se que a Manresa, aquella primavera de 1985, el pare d’un alumne del Lluís de Peguera i el seu advocat havien amenaçat de denunciar el professor que havia recomanat aquella obra “pornogràfica” als seus alumnes menors d’edat.


                Anècdotes a banda, la malaguanyada Montserrat Roig (que va morir amb 45 anys i, per tant, amb una obra escapçada que encara tenia moltes coses a dir) és una de les veus més interessants de la literatura catalana dels últims cinquanta anys. Un no pot evitar de pensar en tot allò que no va tenir temps d’escriure i, malgrat tot, el seu llegat literari (format per cinc novel·les, tres llibres de relats, una obra de teatre, una colla de guions televisius i alguns assajos molt interessants) és importantíssim. Havia lligat íntimament la seva vida a la creació literària. “Escriure és un joc més o menys intel·ligent i brillant de strip-tease mental”, va deixar dit el 1978.
                Per sort per als manresans, l’incident de la censura que El temps de les cireres va patir al Lluís de Peguera no és l’únic lligam de l’escriptora barcelonina amb la capital del Bages. No hem d’oblidar que un dels personatges a qui va recórrer per a confegir la imprescindible Els catalans als camps nazis (1977) va ser el més important dels escriptors bagencs del segle XX, Joaquim Amat-Piniella, el testimoni i “la mirada” del qual la van impressionar profundament.

(Article publicat al diari Regió7, el dia 13 de juny de 2016, setantè aniversari del naixement de Montserrat Roig)

diumenge, 12 de juny de 2016

La família

                La família és una institució sòlida i poc discutida. La majoria de comunitats basen l’organització social internaen la seva versió nuclear (parella i fills) i moltes religions la respecten d’una manera tan aferrissada que arriben a prohibir-ne el trencament. Ens hauríem de traslladar fins a indrets més o menys recòndits del planeta per descobrir-hi altres models que, en alguns casos, tampoc no se n’allunyen completament. És el que passa amb alguns matriarcats, com el de l’illa d’Orango Grande, a Guinea, on les dones gestionen l’economia, dicten les lleis i poden tenir amants, però igualment acostumen a viure en parella; o el matriarcat de la comunitat dels mosuo, al sud de la Xina, formada per alguns poblats de les províncies deYunnan i Sichuan, on les dones viuen en clans, es queden amb els fills i no existeix la figura del marit, i on, de fet, el referent masculí de la canalla són els oncles, que s’ocupen de l’educació de les nebodes i els nebots.


A casa nostra, els nuclis familiars han patit variacions al llarg dels darrers anys: fins fa poc, era habitual que en una mateixa casa convisquessin fins a tres generacions d’una família. Avui, això es dóna en poquíssims casos (i quan es dónaés sobretot perquè la crisi ha condemnat alguns matrimonis a sobreviure gràcies a les pensions i el sostre dels padrins), i han aparegut, a més, famílies monoparentals o regides per matrimonis del mateix sexe, amb fills o sense. Malgrat els canvis estructurals que n’ha fet evolucionar el perfil, però, la institució com a tal continua sense qüestionar-se. És més: qüestionar-la és encara un tabú.

                Si no, que li ho preguntin a la diputada Anna Gabriel, que, no fa massa, en un programa de Catalunya Ràdio, després de confessar que mai no s’havia sentit cridada a tenir fills, es va posar en un jardí quan va declarar-se partidària de trencar el model convencional (que considera conservador, individualista, pobre i poc enriquidor) i va dir que la satisfaria més viure en una comunitat on els fills fossin compartits i educatsper la “tribu”. Abans que l’entrevista s’emetés, com que en van transcendir alguns fragments, els diaris ja n’anaven plens, d’aquestes declaracions. La xarxa la va crucificar i ridiculitzar quan, en realitat, Gabriel tampoc no descobria la sopa d’all. Per una banda, com ella mateixa va afirmar, aquest model no nuclear funciona “en moltes cultures del món” (no sé si pensava en els mosuo, del sud de la Xina, o en els azande, del Congo). La filosofia i la sociologia hi han reflexionat, sovint veient-ne les virtuts. D’altra banda, als anys 60 i 70 algunes comunes hippies, enmig de l’occident capitalista, van intentar funcionar d’aquesta manera: tenir i criar fills en grup. Caldria veure, però, què se n’ha fet, d’aquell model, i dels que hi van créixer.

(Article publicat el dia 5 de juny de 2016, al suplement Lectura, del diari Segre, i també al Pou Digital)

dimecres, 8 de juny de 2016

"El mar de les ombres", de Joan Pinyol

                El capelladí Joan Pinyol, un dels actius més valuosos del col·lectiu Narradors Centrals, acaba de publicar El mar de les ombres (Onada Edicions). Es tracta d’una novel·la d’aventures de tall clàssic, amb unitat de temps (el que durava un viatge amb vaixell entre Barcelona i Buenos Aires l’any 1909) i espai (el vapor Reina Maria Cristina, de la Companyia Transatlàntica). El Miquel, el protagonista, és un jove que, com tants altres, ha estat mobilitzat per part del govern d’Antoni Maura per anar a la guerra de Rif. És, sobretot, un noi que estima la vida i fuig de la mort. Quan tot just comencen els aldarulls que posaran Barcelona potes enlaire en el que acabarà recordant-se com la Setmana Tràgica, el Miquel evita que l’embarquin cap a la Guerra del Marroc i puja a bord del Reina Maria Cristina. A partir d’aquí, la història es va farcint amb tots els ingredients d’un bon relat d’acció trepidant: misteris que no es desvetllen fins al final, un grapat important de morts, un heroi de cor noble i en perill constant, un dolent molt dolent (la maldat personificada, vaja), una història d’amor inevitable i imprescindible, un viatge ple de contratemps i dificultats...


                Pinyol, a més, s’ha documentat bé per escriure aquesta novel·la (que va inspirar-li la peripècia real d’un germà del seu avi, que als 19 anys també es va embarcar cap a Buenos Aires) i troba el moment per fer una pausa i explicar la història dels atlans, les tribulacions del poeta Verdaguer, les injustícies socials de l’època o, fins i tot, per fer una irònica referència al transatlàntic més famós de la història, el Titànic, que aleshores s’estava construint.
I tot plegat és amanit amb un llenguatge efectiu, que resulta assequible al lector jove, i que, al mateix temps, aporta moments d’una gran efectivitat expressiva, com ara quan defineix el caràcter d’un personatge i diu que era “eixut com un cràter de lluna”, o quan assegura que un avi ha de portar “el passat a les orelles del present per la via de les paraules emocionades”, o quan, amb ressons de Guimerà, diu que “Els desitjos són com la ratlla on es besen el cel i el mar”.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de juny de 2016)