Allò desconegut

                Ramon Xuriguera –el germà de Joan Baptista, l’autor d’aquell cèlebre llibret verd anomenat Els verbs catalans conjugats— va ser (també com el seu germà) un de tantíssims intel·lectuals catalans que, en haver-se significat com a catalanista i d’esquerres, després de la Guerra Civil van haver d’exiliar-se. Va viure a França (d’on era la seva dona) fins a la mort, el 1966, però no va deixar de publicar articles en diverses publicacions de l’exili, fer traduccions (li devem, per exemple, la primera traducció catalana de Madame Bovary) i escriure novel·les, alguna de les quals encara inèdita. Ara, però, gràcies a la feina del seu biògraf, Josep Camps i Arbós, i a la bona predisposició d’una d’aquestes petites editorials imprescindibles (Fonoll), tenim l’oportunitat de llegir una de les obres que Ramon Xuriguera no va poder publicar en vida. Es tracta de Tres nits, una novel·la breu amb què va obtenir la “Copa Artística” als Jocs Florals de Montpeller l’any 1946.

                Tres nits és més la recreació d’un ambient, d’una atmosfera, que la construcció d’una trama. Segueix, d’entrada, i amb un narrador objectiu (de tall behaviorista), les pautes pròpies de la narrativa curta, amb unitat de temps (unes poques nits, a finals del segle XIX), espai (un poble innominat que recorda el Menàrguens on l’autor va néixer) i acció (algú que protagonitza bretolades i desestabilitza la convivència al poble). El plantejament, de fet, podria recordar una trama policíaca: dos dies seguits, l’adroguer es troba que li han trencat els vidres de l’aparador durant la nit. El poble es mobilitza, però les bretolades no s’acaben. De seguida, però, més que no pas en la resolució del misteri, la història se centra en el retrat d’un ambient carregat de malícia, enveges, desconfiança i hipocresia. Primer sospiten d’algun bevedor i de rivalitats amb el poble del costat, però ben aviat l’interès recau en els tres bojos del poble: el sabater (un home normal fins que li parlen de la guàrdia civil i es torna paranoic), l’Esquilet (un solitari vinculat a la desaparició i mort d’alguns gossos) i el fill de l’agrimensor (un xicot amb rampells de desequilibri que centrarà bona part de les sospites).

                Al capdavall, els fets que trasbalsen el poble serviran per fer aflorar rivalitats i odis que estaven latents. Els fets destapen velles ferides i es recuperen velles rivalitats, d’origen social, entre els habitants. Es desenterren “velles disputes que havien dividit abans el poble”. Al capdavall, la novel·la parla de les conseqüències funestes de la ignorància, que pot portar a la psicosi col·lectiva, amb resultats imprevisibles. Perquè, com diu el narrador cap al final, “el perill, com la por, neix potser d’allò que no s’entèn”.

(Article publicat al suplement Lecutura, del diari Segre, el dia 25 de setembre de 2016)

Som on som

                El gran Quimi Portet, un dels músics més valuosos del país, va patir fa mesos un incident d’aquells que, malauradament, es repeteixen tot sovint a casa nostra. Va demanar un cafè amb llet en un trajecte entre Formentera i Eivissa, amb Baleària, i el cambrer li va dir que el podia atendre en gallec, en espanyol, en anglès, en francès i, fins i tot, en italià, però que en català no. Portet ho va denunciar a la xarxa i no van faltar els comentaris que li retreien estretor de mires o que l’insultaven directament per provocar el linxament d’un pobre cambrer políglota que parlava totes les llengües menys la pròpia del lloc on treballa. La víctima, doncs, com passa tant sovint en aquestes situacions de discriminació lingüística, va passar a ser tractada de botxí i el linxament, al capdavall, el va patir el mateix Quimi Portet. Si no hi estiguéssim tan habituats, hauríem d’estar al·lucinant.

                La situació es repeteix, amb variables, diverses vegades cada dia arreu del territori de parla catalana. Els qui tendim a mantenir-nos en la nostra llengua a casa nostra, quan aquesta és el català, hi estem acostumats. És d’agrair que, de tant en tant, quan la víctima és una persona pública amb ressò social, en comptes de deixar-ho córrer i atribuir l’incident a les circumstàncies a què un s’acaba acostumant a viure en aquest racó de món, ho denunciï.

                Ara mateix, en molts bars, restaurants, botigues i oficines públiques et poden atendre en castellà, en anglès, en francès i ves a saber en quantes llengües, però sovint no ho poden fer en català, llengua en la qual, de vegades, ni tan sols t’entenen. Un cop, mentre feia cua per comprar una entrada per al CCCB, als qui hi havia al meu davant els van atendre en anglès i francès respectivament. Quan em va tocar el torn, el mateix xicot que havia respectat la llengua dels turistes que m’havien precedit, endevineu en quina llengua se’m va adreçar, a mi?

                Aquesta actitud, naturalment, dóna per suposat que hi ha una llengua important i poderosa, el castellà, que tots els espanyols estem obligats a dominar i, per tant, a utilitzar quan ens adrecem a algú que no coneix l’altra llengua, la feble i desgraciadeta, el català, que està molt bé com a manifestació folklòrica. Per què a Catalunya cal entendre i parlar el català si coneixem la llengua de tots els espanyols?

                Per això, quan parlen del procés de normalització lingüística del català com una fase superada, quan diuen que el català gaudeix de bona salut, quan fins i tot hi ha qui s’atreveix a denunciar actituds discriminatòries del català cap al castellà, un calfred em recorre l’espinada i penso que el camí que encara hem de recórrer per arribar a poder viure amb normalitat en la nostra llengua serà llarg i pesat. Molt llarg i molt pesat.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 11 de setembre de 2016, i també a El Pou Digital)

Maniquí de can Jorba

L’Eulàlia és una nena molt malalta que, l’any quaranta, amb nou anys, somnia en ser maniquí i sortir a les revistes com la que publicaven els magatzems Jorba, en la filial barcelonina dels quals treballa el seu pare. La curació de l’Eulàlia arribarà de la mà d’un metge conegut de la família paterna, ni més ni menys que el pediatra Simeó Selga. El paper dels manresans i de Manresa a la novel·la A punt d’estrena (Columna, 2016), de Maria Carme Roca, és secundari, però suficient per cridar l’atenció del lector bagenc, especialment si compta amb una certa edat.

                El món de la costura plana al llarg de tota la història (el títol dels 72 capítols juga amb el llenguatge de la confecció tèxtil) i, seguint aquest patró, podríem dir que la novel·la està prou ben cosida. L’autora va sembrant incògnites que mantenen l’atenció i, al capdavall, el món de la moda és només la circumstància, l’excusa, per parlar, com la majoria de novel·les que repassen el recorregut vital d’un personatge, de les grans passions: l’ambició, la maldat, l’amor, el desengany... Maria Carme Roca té, a més, l’habilitat de recrear una època, una Barcelona i un ambient que farà les delícies dels qui ho recorden. Així, per exemple, amb els personatges de ficció s’hi barregen personatges reals, com el doctor Selga o l’actor Joan Capri. L’autora s’ho fa venir bé per incloure en la trama fets històrics com el casament de la duquessa d’Alba, o quan el FNC va penjar una senyera a Montserrat, o el polèmic comentari del senyor Galinsoga, director de La Vanguardia (“Todos los catalanes són una mierda”), durant una missa en català, o la vaga dels tramvies, o el Congrés Eucarístic... Però també són freqüents les referències a qüestions de la vida quotidiana, com els productes populars de l’època (Norit, Cerebrino Mandri, màquines de cosir Singer o cuines Corberó), l’ús de les lavatives, la tradició de l’ou com balla o l’estrena de la pel·lícula Gilda al Coliseum.

                L’Època i la geografia urbana barcelonina són, doncs, al costat de l’Eulàlia (i la seva atribolada vida professional i sentimental), les protagonistes d’A punt d’estrena. Sense menystenir algun personatge secundari interessant, com l’àvia Consol, senyora d’aire aristocràtic, que viu com si s’hagués quedat al segle XIX.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de setembre de 2016)

Josep Maria Planes

            Al juliol va fer 80 anys de l’esclat de la Guerra Civil i el dia 24 d’agost n’ha fet 80 de l’assassinat del periodista Josep Maria Planes que, durant els primers mesos de descontrol, va caure a mans d’un escamot d’anarquistes. Només tenia 29 anys. A banda de ser un molt bon periodista, un humorista mordaç i un defensor dels valors democràtics i republicans, Planes era un escriptor extraordinari. Malgrat la seva joventut, els seus textos desborden personalitat literària. En els reportatges aplegats a Gàngsters de Barcelona (originalment apareguts a La Publicitat l’any 1934 i recollits en llibre per l’editorial Pòrtic l’any 2002), Planes presenta una prosa sòlida i efectiva, pròpia del periodista que defensa arguments de forma ben documentada, que vol comunicar amb solvència i rigor, però que a la vegada es deixa seduir per l’expressivitat del llenguatge. Això també passa amb els articles d’opinió, més personals, que periòdicament publicava al primer full de La Publicitat, on sovint es deixava endur per la ironia i exhibia una seguretat impròpia d’un xicot que no arribava a la trentena. Una cosa semblant passa amb els articles esportius (recollits, també per Pòrtic, amb el títol Planes d’esport, l’any 2007) que especialment narren, amb una vivacitat admirable, la Volta Ciclista a Catalunya. Però és, sobretot, a Nits de Barcelona (l’únic llibre que va veure publicat en vida, el 1931, i que va recuperar Pòrtic setanta anys més tard) on queda palesa la categoria literària de Josep Maria Planes.

            Nits de Barcelona és un llibre que va aparèixer avalat per dues de les plomes més respectades de la literatura catalana dels anys trenta. D’una banda, Josep Maria de Sagarra (amb qui Planes va travar una sòlida amistat) li va fer el pròleg i Carles Soldevila li va escriure un colofó. A Nits de Barcelona, Planes fa un retrat (personal, irònic, divertit i expressiu) dels principals locals d’oci nocturn que hi havia a la ciutat comtal en aquella època.

            La prosa de Planes a Nits de Barcelona és esmolada, d’una gran expressivitat (“papallonejant”, en diu Soldevila al colofó). Es mou, amb seguretat, entre la ironia i la caricatura, i transporta el lector a l’ambient que descriu. Entre les seves pàgines se sent el jazz, el flamenc, la música de cabaret... i s’ensuma l’alcohol i el perfum. Perquè, com diu Sagarra al pròleg, “en aquest llibre la poesia està caçada pel procediment realista, amb l’ham de la documentació i amb els cuquets podrits de l’humor”.

            Si el talent literari de Josep Maria Planes no s’hagués vist estroncat pels nou trets que li van engegar els incontrolats que el van descobrir l’agost del 1936, quan només tenia vint-i-nou anys, ara parlaríem –n’estic segur!— d’un dels prosistes més brillants de la literatura catalana del segle XX.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 28 d'agost de 2016)

Petons

            Més que no pas la primavera, l’estiu és l’època de l’any ideal per manifestar la part més física del goig d’estimar-se. I són els petons –amb permís de les abraçades— el símbol més flagrant d’aquesta manifestació. A qui no li agraden, els petons? Els petons són una alegria per al cos i un aliment per a l’ànima. Tothom vol fer-ne i que n’hi facin. De vegades, els necessitem!

            Hi ha petons freds i petons càlids. N’hi ha de desmenjats i n’hi ha d’apassionats. Hi ha petons innocents i petons voluptuosos, petons de compromís i petons compromesos, carnals i angelicals, fugaços i persistents, al front, a la galta, a les mans, a la boca, a l’espatlla... Qualsevol part del cos és bona per a ser besada. N’hi ha que busquen el plaer i d’altres l’aprovació. Hi ha tantes classes de petons com ocasions per fer-ne i que ens en facin.

            Estalviar els petons és de covards. És un acte d’avarícia injustificada. Els poetes que han cantat el goig de l’amor ho saben molt bé. “Encara  un altre bes, un altre, un altre...” deia Joan Salvat-Papasseit, en aquell poema que començava amb un vers que és potser la millor descripció d’un petó apassionat: “Sota el meu llavi el seu, com el foc a la brasa”.

            Els llavis dels enamorats s’uneixen en un acte de comunicació que va molt més enllà de les paraules. Tanquen els ulls per concentrar-se en el plaer de l’experiència tàctil. El que s’hagin dit potser ho oblidaran al cap de cinc minuts, però és possible que el petó s’instal·li en el record per sempre més. Els cors s’acceleren i els cossos s’acosten fins que les distàncies desapareixen. El temps s’atura. El món es difumina. És un esclat de sensacions, un festival per als sentits. La saliva es transvasa d’una boca a l’altra i els narius s’eixamplen per absorbir la fragància de l’altre. Les llengües i les dents entren en el joc. Les mans, també. Es diria que amb els llavis s’han unit els pensaments, i potser és cert, però no sempre...

            Després del petó inicial, la urgència desfermarà el desig i en vindrà un altre, encara més intens; o potser, si és un petó de comiat, els qui se’l facin intentaran conservar el gust en un racó agredolç de la memòria; o qui sap si no n’hi haurà mai més cap altre perquè no era un petó autèntic.

            De vegades el petó no arriba a produir-se i els enamorats, potser per timidesa, potser per la mala influència d’algun envejós o qui sap si perquè s’han deixat endur pels prejudicis o perquè un es pensa que l’altre no el voldrà... no arriben a besar-se. Aleshores, el petó inexistent, que hauria omplert les seves ànimes, es perd en el desig de fer-lo i el que hauria pogut ser l’inici d’una nova etapa de dues vides acaba en un trist episodi imaginat per un articulista vagarós.

(Aquest article es va publicar al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 14 d'agost de 2016)

Reflexió d'estiu

                Escric aquest article amb el banyador posat, sense camisa, a prop de la piscina municipal, entomant l’airet de cap al tard i sentint, de fons, les corredisses enriolades d’un estol de canalla que es persegueixen els uns als altres i es llencen a l’aigua en la que potser serà la darrera capbussada de la tarda. M’arriba la flaire de carn a la brasa que algú es cruspirà per sopar i penso en els quilòmetres de carn exposada sota el sol, i sobre la sorra, en les nombroses platges catalanes. La música animada i juvenil, més empalagosa que inspiradora, em desperta l’enyor per les cançons suaus i les veus avellutades d’un bon directe... Però no es pot tenir tot. Xarrupo el gintònic que m’ha dut el cambrer. Perfecte! Amb glaçons ben grossos i mitja rodanxa de llimona. Tants anys prenent-lo amb got de tub –en una època en què crèiem que Larios era una bona marca de ginebra, Beefeater la rehòstia i Bombay un autèntic luxe—, i ara resulta que s’havia de beure en una d’aquestes copes grosses i pagar un ull de la cara fins i tot en el tuguri més recòndit i poc glamurós del planeta. Unes gotes llagrimegen per la paret del recipient arrodonit i no puc resistir-me a aixecar-lo i besar-ne de nou el caire. La frescor amargant m’omple la boca, baixa pel coll i amoroseix la temperatura corporal.

                Sobre la taula, al costat de l’ordinador, hi tinc dos llibres. D’una banda, un exemplar d’una obra de teatre de Joan Jordi Miralles –Els nens feliços (Males Herbes, 2016)—, que l’autor em va fer arribar. Me l’he llegit durant la tarda i s’ha de dir que, si bé no és la lectura habitual de tarda d’estiu a la piscina, ha baixat com el bon vi i manté el nivell d’altres obres que li he llegit al Joan Jordi, amb qui em lliga una certa amistat, perquè és de Manresa, on jo visc de fa anys. D’altra banda, una novel·leta de Ramon Xuriguera –Tres nits (Fonoll, 2016)—, que l’autor de Menàrguens va escriure el 1944 i que ara, gràcies a la feina de l’estudiós de Miralcamp Josep Camps i Arbós, que l’ha recuperat, podem llegir per primera vegada.

                M’adono que, al capdavall, bona part de les lectures d’estiu –i també durant la resta de l’any— les faig per un cert compromís amb amics o coneguts. Unes perquè els autors esperen que en faci una ressenya o un comentari, d’altres perquè intueixo que em serviran per fer-ne una ressenya o un comentari. Com que no tinc formació ni vocació de crític i, a més, com a novel·lista que publica amb certa regularitat, sóc el menys indicat per opinar sobre les obres dels altres, sempre acabo fent ressenyes i comentaris dels llibres dels meus amics i coneguts per destacar-ne només les virtuts. Com cada estiu, em plantejo si val la pena continuar amb aquesta mena de peatge lector.

                Demano un altre gintònic i allargo la reflexió.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 31 de juliol de 2016)

La netedat dels premis

Desconfiar dels resultats d’alguns premis literaris, fins arribar a desqualificar-los, és legítim. Potser és, fins i tot, inevitable. Hi ha resultats que aixequen sospites i, de tant en tant, es destapa algun escàndol que no diu gaire a favor de la transparència. Molts encara recordem quan un jurat va decidir que el Pin i Soler havia de ser per a Les veus del Pamano i, tot seguit, van declarar-lo desert en descobrir que l’editorial ja publicitava l’excel·lent novel·la de Cabré (a la qual, val a dir, no li calia passar per aquell episodi ridícul); o Mercè Rodoreda, que, incomprensiblement, l’any 1960 no va guanyar el Joanot Martorell amb La plaça del Diamant.

És normal, doncs, que hi hagi qui recela d’alguns premis literaris. Desconfiar i desqualificar-los tots, en general i per sistema, en canvi, em sembla injust. Sovint el premi literari és l’única manera de publicar i de tenir, a més, una recompensa econòmica per una obra en la qual l’autor ha invertit mesos i esforços. És per això que molts hi concorren. Jo mateix m’he presentat a diversos premis literaris i he tingut la fortuna de guanyar-ne algun. És clar que, com que les hores i l’esforç també hi són en aquelles obres que no guanyen, potser acaba sent inevitable que la frustració desperti la desconfiança i alguns, quan s’enfronten una vegada rere l’altra a l’espera angoixant d’una trucada que mai no arriba, cauen en la temptació de pensar que tots els resultats dels certàmens estan pactats, que ja se sap qui guanyarà i que sempre guanyen els mateixos.

Puc parlar per experiència, tant per haver concorregut com per haver format part com a jurat de diversos premis literaris dels que podríem qualificar com a mitjans (dotacions respectables, editorials conegudes, difusió general). Mai he viscut res que em faci sospitar que el resultat estigués pactat. És veritat que hi ha certes pràctiques que es podrien qüestionar. Algunes editorials, per exemple, conviden els seus autors a presentar-se a algun certamen que elles publiquen i, en aquests casos, de vegades la persona de l’editorial que forma part del jurat tendeix a apostar per un original que ja coneix, però això no vol dir que aconsegueixi convèncer la resta de membres. D’altra banda, també he de dir que he fet de jurat en algun premi on el representant de l’editorial ni tan sols sabia de qui era cap dels originals presentats i, a més, s’ha mantingut en un discret segon pla durant les deliberacions, perquè no semblés que podia influir en la resta.

Per últim, no perdem de vista que la decisió d’un jurat és del tot subjectiva i fal·lible. Per tant, com li va passar a la pobra Rodoreda, per més experts que siguin els integrants, a causa de la pressa, de la superficialitat o de la vehemència d’algun dels membres es pot acabar triant una obra mediocre i descartar una obra mestra.

(Article publicat al suplement Lectua, del diar Segre, el dia 17 de juliol de 2016)

Cinema, literatura

                El manresà Manuel Quinto té, com a mínim, dues grans passions (i diria que per aquest ordre): el cinema i la literatura. És inevitable, doncs, que els seus textos literaris, sovint, estiguin construïts en simbiosi (temàtica i tècnica) amb el llenguatge cinematogràfic. I això és el que passa als tretze relats de Pantalla (Edicions Saldonar, 2015). Hi ha ofici, al darrere d’aquest recull, i també hi ha moltes pel·lícules vistes i revisitades i molts llibres llegits i rellegits.

                També hi ha un cant a la vida i a un món desaparegut, el dels cinemes de barri, amb el seu ambient decadent, l’olor d’ambientador i vellut polsegós, els personatges entranyables que hi treballaven... La saviesa cinematogràfica de Quinto (tant pel que fa a la història del cinema com a art, com del cinema en tant que fenomen social) es fa palesa a cada pàgina. Així, entre altres històries, assistim al moment en què Méliès va descobrir que “el cinema no era imatge sinó imaginació”; acompanyem un nen que descobreix paral·lelismes entre els cowboys de l’Oest americà i la vida dels maquis; ens estremim amb la història d’adulteri entre un home solitari una taquillera maltractada, que recorda les històries, sovint portades al cinema, de James M Cain; seguim Mastroiani i Fellini per Roma, en un relat carregat de màgia; veiem com un home deixa desemparada la família quan fuig amb una femme fattale; sentim un Groucho Marx vell, però lúcid i agut, que parla de literatura; assistim a una història de gàngsters que tornen del passat; ens trobem amb una peculiar escena manresana, en què un xicot i la seva amiga irlandesa, l’any 1964, ensopeguen amb Orson Wells, que aleshores rodava Campanades a mitjanit al castell de Cardona. I, encara, amb Manresa com a escenari, Quinto recrea una història d’amor que recorda Tu i jo, el clàssic romàntic amb Deborah Kerr i GaryGrant, on l’Empire State és substituït pel retaule del Sant Esperit de la Seu; o el peculiar Niño de la Renfe, un torero sapastre, de quan a Manresa es feien toros, a tocar del Passeig.

                Pantalla és un llibre que es fa llegir, amb unes històries ben narrades, plenes de lirisme, nostàlgia i ironia,on la literatura i el cinema clàssic es fan un homenatge mutu.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número d'estiu de 2016)

Aprendre a escriure

                L’Escola d’Escriptura de Lleida, aquesta iniciativa engegada amb èxit per la Núria Serrate, em va convidar, al maig, a un dels “Parem taula” que organitzaven al restaurant Romeu. Durant el sopar, en companyia de la Montse Sanjuan i l’Eduard Batlle, envoltats per una vintena de lectors i escriptors potencials, vam comentar algunes qüestions relacionades amb la tasca creativa. Una de les preguntes semblava obligada: a escriure, se’n pot aprendre? Ben mirat, però, trobo que la qüestió demana una resposta més complexa que una simple afirmació.

D’entrada, cal distingir entre escriure i crear textos literaris. D’escriure no en sap tothom, però en pot saber qualsevol que aprengui les quatre normes ortogràfiques, gramaticals i lèxiques i sàpiga confegir frases amb sentit. Com he dit, no tothom en sap, o no tothom sap fer-ho bé, però tothom en pot aprendre. Per crear textos literaris també cal saber escriure, és clar, i cal dominar algunes habilitats tècniques relacionades amb la creació de textos. I aquí la valuosa tasca de l’Escola d’Escriptura és indiscutible. Però, a més, per crear textos literaris (sobretot, si es vol que tinguin algun valor artístic) cal que l’autor posseeixi (com a mínim) quatre qualitats. Quatre qualitats que difícilment es poden adquirir en la seva totalitat i amb la metodologia clàssica d’aprenentatge. Quatre qualitats que, en tot cas, més que no pas ensenyar, es poden estimular: talent, intuïció, imaginació i, molt especialment, sensibilitat.

Amb això, però, no n’hi ha prou. També cal ser un lector devot. No m’imagino un escriptor a qui no agradi llegir (fins i tot més que no pas escriure), com no m’imagino un compositor a qui no apassioni la música. Els bons llibres només són bons si estan ben escrits. Al capdavall, les històries i els poemes són, primer de tot, paraules. És a través de les paraules que un bon escriptor és capaç de transmetre sentiments i de provocar emocions en els lectors. Perquè un bon narrador no és només aquell que té imaginació; ni un bon poeta és només aquell que té molta sensibilitat. Un bon escriptor és, sobretot, aquell que sap utilitzar les paraules per transmetre allò que ha imaginat, o allò que sent. I els qui millor ens serviran de model, si volem escriure, són aquells que ho han fet abans que nosaltres, i ho han fet bé.

Finalment, també cal tenir alguna cosa a dir. Mai no he entès allò del pànic al full en blanc. Crec que si el full queda blanc (com passa sovint), és perquè no tinc res a dir. Quan tingui alguna cosa interessant per explicar, ja l’ompliré. I, mentrestant, puc continuar llegint allò que han escrit els qui tenien coses a dir, i és molt possible que, tot llegint, em vinguin ganes de dir-hi la meva i em posi a escriure.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el diumenge 3 de juliol de 2016)

Matar els fills

                M’agrada reivindicar l’obra d’alguns escriptors que, al marge de considerar-los més o menys amics, segueixo perquè sé que construeixen una obra interessant que, massa sovint, no és prou reconeguda. Aquest és el cas del manresà Joan Jordi Miralles, que es va estrenar l’any 2004 havent guanyat l’Andròmina de narrativa amb L’Altíssim (3 i 4), que el 2010 va guanyar el Premi Vila de Lloseta amb L’úter de la balena (Moll), que el 2012 es va endur el Premi de Teatre Mediterrani Pare Colom amb Això és Àustria (Lleonard Muntaner Editor) i el 2014 va publicar la seva millor novel·la, Una dona meravellosa (Labreu), que va rebre una gran acollida per part de la crítica. A banda de narrar amb habilitat, la literatura de Miralles es caracteritza per l’ús d’un llenguatge absorbent i extremat i la presentació de situacions obsessives que aboquen els personatges a escenes que, tot i la seva cruesa o, fins i tot, la seva brutalitat, mantenen el lector hipnotitzat davant del text.

                Ara, amb Els nens feliços (2016), una tragicomèdia àcida i intel·ligent, Joan Jordi Miralles inaugura la col·lecció de teatre (Petjades) de Males Herbes, una d’aquestes editorials petites que tenen al darrere joves arriscats i que publiquen, amb cura, textos que, tot i la vàlua literària, no sempre ho tenen fàcil per trobar editor. El plantejament de Els nens feliços és força atractiu: una parella d’avis han de tornar a acollir el fill a casa perquè acaba de separar-se i, per tant, hauran de tornar a fer de pares i el fill, que no ha suportat l’experiència de la paternitat, haurà de tornar a fer de fill. Miralles fa una caricatura agra d’un determinat tipus social (famílies catalanes de classe mitjana) i retrata una comunitat de criticaires carregats de prejudicis, obsessius, egoistes i molt, molt hipòcrites... en un in crescendo que en la tercera i última escena arriba gairebé al deliri.

                L’ombra de l’escriptor austríac Thomas Bernhard, que era omnipresent (des del títol) a Això és Àustria, també hi és, a Els nens feliços. Si més no, en el caràcter dels personatges (Miralles, com Bernhard, acostuma a acarnissar-se amb el comportament dels seus conterranis) i en la manera de mostrar-los (a través de llargs monòlegs solitaris al davant d’altres personatges que pràcticament no diuen res). Les converses entre el senyor Dalmases i la seva dona, la Salut, ratllen l’absurd: ell desgrana les seves obsessions (a partir d’una pallissa que ha rebut, per exemple) i ella amb prou feines intervé per introduir detalls pràctics que no hi tenen res a veure i que ell contesta entremig de la torrentada verbal. El discurs incontinent i deixatat, irreverent, exagerat i provocador a què ens té acostumats Joan Jordi Miralles arriba a cotes altes quan revisita temes habituals en el seu imaginari, com les relacions de parella, els immigrants, els paralítics i, especialment, els fills, que “són el veritable motiu de la crisi mundial”, perquè “ser pare és un càstig que hem d’arrossegar fins a la fi dels nostres dies”.

                Aquesta vegada, potser perquè l’autor ja fa molt temps que va fugir de la capital del Bages, els manresans s’han lliurat de la seva ploma esmolada. És clar que se’ls podria incloure en el conjunt dels catalans d’ordre, que sí que reben, i de valent!

(Article publicat al diari Regió7, el dia 28 de juny de 2016)