dilluns, 18 de febrer de 2019

Bombes sobre Manresa


                Fins a primers de març encara hi ha temps de visitar la magnífica exposició La mort va caure del cel. 80 anys dels bombardeigs franquistes a Manresa, un dels encerts més indiscutibles de la qual és l’espai on s’ubica, que resulta ser, a la vegada, segurament la peça més preuada de la pròpia exposició: el refugi antiaeri de la Renaixença, al carrer Canonge Montanyà. Al llarg del recorregut per les quatre galeries de l’espai, el visitant coneix com era un refugi i on estaven situats els de Manresa, mentre se sent la recreació fictícia d’una conversa enmig d’un bombardeig; és il·lustrat sobre l’objectiu de bombardejar sobre la població civil i sobre els dos bombardejos que va patir la ciutat, a les acaballes de la guerra; també pot veure un audiovisual on diversos testimonis els recorden. La galeria més impressionant, però, és aquella en què s’ha dedicat un espai a les víctimes, cadascuna de les quals té la seva imatge sobre una cadira, mentre unes veus (en cada cas, de la mateixa edat i sexe de la víctima) van dient els noms i els anys que tenia cadascú quan va morir sota les bombes.


                El cas és que els manresans poc es pensaven que la ciutat es convertiria mai en objectiu de bombardejos i molts ciutadans, per tant, estaven en contra de la construcció d’aquests refugis, que veien com una despesa innecessària. La Junta de Defensa Passiva de Manresa, que vetllava per la protecció en cas d’atac aeri, va fer, en aquest sentit, una feina molt valuosa: a banda d’incentivar la construcció de refugis, van establir unes normes d’obligat compliment, va instal·lar alarmes en diferents punts de la ciutat, va establir punts de vigilància i van proposar mesures per minimitzar l’impacte d’un possible bombardeig.
                35 manresans (un terç dels quals eren nens o adolescents) van perdre la vida en els dos bombardejos, sense comptar els ferits que possiblement van morir més tard. L’exposició que ha muntat l’Associació Història i Memòria de Manresa serveix per no oblidar-los i per recordar una de les pràctiques més absurdes i cruels que es van posar en pràctica durant la Guerra Civil: el bombardeig sobre la població civil.


(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de febrer de 2019)

dimecres, 13 de febrer de 2019

Per tots cantons

Entrevisten, al gener, l’actor i polític Toni Cantó al diari El Mundo. Li pregunten si té prevista alguna actuació a Catalunya i respon una cosa tan rocambolesca i malintencionada com aquesta: “De momento, no. Pero lucharé porque se haga, aunque sea dos o tres días en un centro cultural de donde sea. En Cataluña trabajar en español es muy complicado”. A El Español, on també van entrevistar-lo, el titular és “No puedo trabajar en Cataluña por hacer teatro en español”.


Podríem pensar que es tracta d’una exhibició d’ignorància de les que provoquen vergonya aliena. No és el primer cop que es posa en evidència. En el passat, Cantó va comparar la immersió lingüística amb la pederàstia o va afirmar que la majoria de denúncies per violència de gènere eren falses. També podria tractar-se de la trista excusa d’un actor ressentit perquè ningú, a Catalunya, s’ha interessat pel seu espectacle. Però no ens enganyem. No és res d’això. El discurs victimista de Cantó coincideix amb el que, de tant en tant i de manera calculada, es fa fins i tot des de Catalunya per part, sobretot, de persones vinculades al PP I C’s. L’alcaldable Manuel Valls va dir, fa poc, que els castellanoparlants “ho passen malament” a Barcelona. Tot plegat va molt més enllà d’una denúncia que, clarament (i ho saben), no té cap fonament. Al darrere d’aquesta mena d’afirmacions hi ha pura malícia. No crec que Toni Cantó ignori que bona part del teatre que es representa a Catalunya es faci en castellà; ni que, per exemple, aquests mesos passin per Barcelona actors i actrius espanyols com Lolita Flores, Gabino Diego o Carmen Machi; o que molts actors i actrius catalans, com Àngel Llàzer, Josep Maria Pou o Sergi López, facin ara mateix teatre en castellà.
Un dels objectius d’anar dient que a Catalunya el castellà és una llengua marginada i perseguida pel poder “nacionalista” és alimentar una idea falsa que segurament els dona vots. Però el principal objectiu, més sibil·lí i alhora més perillós, és contribuir a evitar que el català pugui assolir determinades cotes de normalitat. Amb aquesta mena de comentaris ens tenen entretinguts. S’aconsegueix, per exemple, que a les xarxes i als mitjans tothom es posi a justificar i defensar la presència del castellà a Catalunya i, mentrestant, ningú recorda que la llengua que està en perill, la que té realment amenaçada la supervivència, és la llengua catalana. Si no ho veieu clar, només cal que aneu al cinema, que feu una repassada dels canals de televisió i de les plataformes digitals a què teniu accés, que passegeu pel jutjats, que pareu l’orella al carrer de qualsevol ciutat catalana o, fins i tot, que consulteu la cartellera teatral. Quina diríeu que és la llengua amenaçada per tots cantons i totes les valls?

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 10 de febrer de 2019)

dilluns, 28 de gener de 2019

Àngel de la guarda


                Roma, la pel·lícula del mexicà Alfonso Cuarón distribuïda per Netflix i que la crítica elogia de manera unànime és, efectivament, una obra de gran bellesa visual. No és apta per als amants dels audiovisuals trepidants on els plans i les seqüències canvien a cada moment i el protagonista viu permanentment al límit. Arrenca, això sí, sensacions profundes en l’espectador sensible que sigui capaç de gaudir amb una història pausada i senzilla. Els cinèfils lamentaran que no s’hagi distribuït amb normalitat per les sales comercials (no hi ha res com una pantalla gran i la foscor per gaudir d’una obra hipnòtica com aquesta), però agrairan que Netflix (la plataforma nord-americana de continguts online) hagi produït aquesta meravella i, per tant, faci callar tots aquells que auguren el final del cinema d’autor i de qualitat amb la popularització de les plataformes digitals.


La protagonista de Roma és la Cleo, una minyona indígena (inspirada en la que hi havia a casa del director quan era petit i interpretada, amb tanta naturalitat que sembla que no estigui interpretant, per Yalitza Aparicio) que treballa per a una família benestant del barri de Roma, a Ciutat de Mèxic. Té cura de les feines de la llar i dels quatre fills del matrimoni. Dos fets, però, alteren la quotidianitat: la Cleo es queda embarassada i el marit de la família per a la qual treballa abandona la llar. Una mestressa desesperada, la minyona resignada i una pobra padrina que fa el que pot es queden, juntes, per tirar endavant sense homes i evitar que la família s’esmicoli. I és en aquest context de màxima fragilitat, quan sembla que tot s’enfonsa, que la Cleo (la discreta i silenciosa minyona que fins aleshores ha passat com una figurant, gairebé invisible, per les vides dels seus amos) s’erigeix com un autèntic àngel protector, especialment dels fills, però també de la mare. L’eterna secundària es converteix, aquí, en la protagonista que manté la serenitat enmig d’un batibull d’emocions, perquè la vida, amb ella, no és gens amable ni justa.
Roma reivindica l’èpica de la senzillesa i, sense oferir una trama complexa i carregada de girs argumentals, sí que compta amb detalls de forta càrrega simbòlica que colpeixen la retina de l’espectador (el cotxe que amb prou feines entra en el garatge, les ones xucladores del mar, els avions que travessen el cel o les cagades del gos a qui no passeja mai ningú), moments de gran intensitat dramàtica (el part, l’abraçada familiar a la platja) o, fins i tot, d’una certa grandiositat (la manifestació d’estudiants que acaba amb una matança per part de grups paramilitars). Una història on és tan important allò que s’explica com la manera d’explicar-ho.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 27 de gener de 2019)

dilluns, 14 de gener de 2019

L'Aina, la Lluïsa i el càncer

                De totes les malalties amb un índex elevat de mortalitat, la més coneguda –perquè és la més estesa i, per tant, la que fa més por i potser també la més investigada— és, sens dubte, el càncer. S’hi han dedicat diverses edicions de la Marató de TV3, se’n parla cada cop amb menys eufemismes, s’aconsegueixen tot sovint petits avenços científics per remetre’n (o curar-ne) els efectes i, de tant en tant, es publiquen llibres sobre l’experiència de conviure-hi. Cada cop s’evita més de parlar d’”un mal lleig” o d’”una llarga malaltia” i es cau menys en la cruel fantasia d’autoajuda de pretendre que només se’n surten els valents (com si els qui moren a causa del càncer fossin uns covards i no haguessin lluitat contra la malaltia, fins al darrer moment, amb ungles i dents). Al capdavall, qui més qui menys ha conviscut (directament o indirectament)  amb el càncer, o amb altres malalties de diagnòstic despietat, i sap que qualsevol malalt, sigui quin sigui el desenllaç, és un veritable heroi.


                Fa poc he llegit amb interès  el llibre Flors damunt la taula (L’Albí), en què la jove periodista Aina Font reconstrueix l’experiència de la Lluïsa Albadalejo, una d’aquestes heroïnes que ha conviscut durant molt de temps amb la malaltia i ha superat fins a sis càncers.  L’Aina i la Lluïsa es van conèixer per casualitat i, al llarg de diverses trobades, van parlar molt. El relat alterna dues històries: la de la convivència de la Lluïsa amb la malaltia i la del procés de l’Aina per escriure el llibre i com això remou la seva pròpia vida i el record del càncer de la seva mare. Durant els darrers vint anys, la vida de la Lluïsa ha estat un peregrinatge per consultes, hospitals, quiròfans i centres de medicina alternativa; un periple on s’alternen l’esperança, la desolació, la lluita, el dolor, el desànim, la felicitat i la força; una muntanya russa similar a moltes històries que, malauradament, tots coneixem més o menys de prop. L’Aina Font era la persona indicada per escriure el llibre. La seva mare va ser una altra heroïna que, en aquest cas, va morir fa uns anys per culpa del càncer i no pas sense haver lluitat amb valentia.
La capacitat de lluita i l’esperit positiu no curen la malaltia, prou que ho sabem, perquè aquesta mena de malalties no es vencen (en tot cas, i en el millor dels casos, se superen), però ajuden a enfrontar-s’hi. Així, Flors damunt la taula té el mèrit d’evitar el discurs èpic i triomfalista (aquell que donaria per fet que qui lluita, se’n surt), però també evita el discurs derrotista de llepar-se les ferides (el de no hi ha res a fer). Fa un exercici necessari: parlar del càncer amb naturalitat, “ni amb por ni amb pena. Tampoc amb ràbia ni rancor”.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 13 de gener de 2019)

dissabte, 12 de gener de 2019

Amat-Piniella, 2019

                Quatre novel·les opten a endur-se el Premi Joaquim Amat-Piniella d’enguany. La presentació dels finalistes serà el 16 de gener a la sala d’actes del Centre Cultural del Casino, el veredicte es farà públic el 19 de febrer i aquesta vegada, per primer cop des que s’atorga a obra publicada, comptarà amb una dotació econòmica de 2000€ per al guanyador.


                Els anys de la serp (Proa, 2017), de Joan Rendé, és una novel·la de gran força literària que ha passat inexplicablement desapercebuda per les llibreries. És la història de la Consuelo, que de petita emigra, amb els pares, d’Andalusia al Pirineu. A partir del punt de vista de diferents personatges, Rendé fa un retrat del xoc cultural que suposa el moviment migratori i, sobretot, de la protagonista i les penalitats que li toca viure.


                Jo soc aquell que va matar franco (Proa, 2018), de Joan-Lluís Lluís, guanyadora del Premi Sant Jordi, és, en canvi, una de les novel·les que més ressò van tenir l’any passat. El relat ucrònic que demostra, a banda d’una amor incondicional per la llengua, una gran capacitat fabuladora, planteja la història d’una mena de filòleg solsoní que fuig de la guerra, un heroi humil que, després d’haver patit un suposat bombardeig franquista sobre el camp d’Argelers, decideix matar franquistes i s’incorpora al maquis. Què hauria passat si Franco hagués declarat la guerra als aliats i hagués atacat la Catalunya Nord?


                El camí de les aigües (Amsterdam, 2017), de Carme Martí, és un ambiciós recorregut pel segle XX i un sincer homenatge a les dones treballadores. Des de l’actualitat, la Laura, que viu un moment emocional convuls, es refugia en les visites a l’àvia Maria Badia, cuinera, que repassa receptes i moments viscuts. Història, gastronomia i coratge s’entrellacen al llarg de les pàgines d’aquesta història rigorosament documentada.


                Retorn (Columna, 2017), de Carles Casajuana, recrea la visita que, l’any 1970, va fer Josep Carner a Catalunya després de trenta anys a l’exili. Amb una narrativa nítida i efectiva, Casajuana retrata l’ambient polític i literari de la Barcelona de finals del franquisme (lluites estudiantils, capelletes literàries...) al mateix temps que el jove protagonista, de bona família, descobreix la grandesa de la poesia al costat d’un Josep Carner malalt i decrèpit.

(Article publicat al Pou de la gallina, en el número de gener de 2019)

dimecres, 2 de gener de 2019

Culpables de què

                Ara diuen que els catalans (si més no, els qui defensem el dret a decidir democràticament el futur del nostre poble) som els culpables que l’extrema dreta filofeixista s’hagi despertat a Espanya. Es veu que mentre no reclamàvem la nostra sobirania, a Espanya no n’hi havia, de feixisme, o que, en tot cas, estava adormit.
                Mira que som toca-campanes! Com se’ns acut de reclamar un dret legítim i democràtic si això fa despertar la bèstia! Som uns irresponsables! Només pel fet de saber que la major part dels catalans estem a favor del dret a decidir, ja ens pensem que podem reclamar-ne l’exercici! On vas a parar! Som una colla de barruts perillosos! Es veu que ara, per culpa nostra, l’extrema dreta menys acomplexada ha entrat al Parlament andalús i amenaça d’entrar al Congrés de Madrid. Fins i tot podria entrar al Parlament de Catalunya. I tot per culpa del procés sobiranista que vam engegar els catalans fa alguns anys. Perquè, és clar, si haguéssim continuat callant no hauríem obligat els pobres ultradretans a fer-se malveure per aquests carrers de déu. Tan bé que estàvem, calladets, renunciant a unes aspiracions que sabíem minoritàries, per ara, en canvi, quan hem vist que podien ser majoritàries, tenir la insolent gosadia de fer sentir la nostra veu i molestar aquells que vivien tan còmodament instal·lats en una zona de confort on tot el que els va bé és inqüestionable, indivisible, inviolable... Què ens hem cregut? Per culpa nostra la intel·lectualitat benpensant i el progressisme espanyol de tradició antifranquista se senten incòmodes. Per culpa nostra han de fer front (o donar la raó) als qui proposen l’expulsió dels immigrants, als qui desitgen la suspensió de les autonomies, als qui enyoren aquell règim dictatorial en què hi havia un partit únic articulat al voltant d’un corpus ideològic  anomenat Movimiento Nacional. Ser progre, a Espanya, ja no és tan txupiguai, per culpa nostra.

@PensamentGrafic

                Els carrers no ho sé, però la culpa sempre serà nostra. Si ens atonyinen, és perquè provoquem, o perquè ens posem al mig. Si la ultradreta guanya vots, és perquè una suposada minoria de catalans no hem callat com fèiem sempre i hem gosat reclamar el dret de saber si resulta que som una majoria. Si volguéssim fer com els eslovens i aplicar, unilateralment, el resultat d’un referèndum, la culpa seria nostra si després Espanya es comportés com ho va fer la gran Sèrbia. Si ens piquen, si ens empresonen o, fins i tot, si ens maten, serà sempre culpa nostra. Mai, és clar, no serà culpa del que pica, empresona o està disposat a matar. Per què? Molt senzill: el que pica, empresona i amenaça té de la seva banda la maquinària judicial, l’exèrcit, la majoria de mitjans de comunicació i, naturalment, el poder d’un estat.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 30 de desembre de 2018)

dimarts, 18 de desembre de 2018

Josep Tomàs Cabot


                S’acaba de publicar el primer volum –n’hi ha quatre de projectats— de la Narrativa catalana completa de Josep Tomàs Cabot. El volum inclou tres novel·les: Bona nit, senyor hoste! (una deliciós relat ambientat en un petit monestir l’Umbria del segle XIV, que fa un homenatge a la senzillesa, a la bondat i a l’esperit franciscà), L’inesperat arcàngel del matí (que situa la trama al segle XVI, en la Suïssa agitada pels primers batecs de la Reforma calvinista, on el fill d’un metge que dissecciona cadàvers viu una poderosa experiència iniciàtica) i Escamot d’afusellament (que retrata el cor de sis soldats carlins, a la Navarra de 1835, que passen la nit plegats en unes golfes mentre recorden el company a qui ells mateixos han d’afusellar l’endemà a primera hora per expiar una falta col·lectiva). La pertinència d’aquesta iniciativa és innegable: Tomàs Cabot és un escriptor important i la majoria d’aquestes novel·les són difícils o impossibles de trobar avui dia.


                A banda de les tres novel·les esmentades, aquest primer volum inclou també una introducció que va signada per un servidor i que intenta, per una banda, repassar les etapes de l’obra narrativa de l’autor i, per l’altra, analitzar-la en el seu conjunt, mirant de demostrar que es tracta d’un corpus coherent i unitari. Haver-me llegit, d’una tirada, totes les novel·les de Tomàs Cabot, m’ha permès confirmar que és un narrador únic en el panorama literari català. Segurament no hi ha cap altre cas, a casa nostra, on conflueixin amb tanta autoritat els coneixement històrics, socials, científics, musicals i literaris. Format com a metge i, posteriorment, com a filòleg, periodista i historiador, amb un constant interès pel món de la música, Tomàs Cabot ha posat la seva saviesa humanística al servei de la seva vocació veritable: la de novel·lista. Això ha permès que hagi escrit novel·les que només ell hauria pogut escriure. És autor, per exemple, d’una història al voltant de Franz Shcubert, un altra que s’aproxima a les teories psiquiàtriques de Franz Anton Mesmer, o d’una trilogia que repassa la història social de Catalunya durant el primer terç del segle XX.


                Josep Tomàs Cabot, que era un escriptor molt respectat en castellà als anys seixanta i que, posteriorment, va publicar diverses novel·les força celebrades en català, va deixar d’escriure ficció fa més de deu anys i s’ha convertit, avui dia, en un autor massa poc conegut. Cal celebrar, doncs, la iniciativa de l’editorial L’Albí, que vol recuperar el conjunt de la seva obra narrativa, publicada, en el seu moment, per editorials tan diverses com Destino, Planeta, La Campana o Pagès. Una bona ocasió per revisitar Josep Tomàs Cabot o, per a qui no el conegui, descobrir-lo.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 16 de desembre de 2018. Una versió una mica reduïda va ser publicada a la revista El Pou de la gallina, en el número de desembre de 2018)

dilluns, 3 de desembre de 2018

Raó i instint

Els humans som animals racionals. Tenim, doncs, la capacitat de raonar, és a dir, d’anar més enllà dels pensaments simples i funcionals. El raonament, segons les enciclopèdies, és la facultat mental que ens permet, gràcies a l’activitat verbal de l’argumentació, resoldre problemes a través de la raó. Un argument, de fet, és l’expressió verbal d’un raonament.
Els humans, però, no deixem de ser animals i els animals, habitualment, actuem i ens deixem guiar per l’instint. I l’instint, en el món salvatge, acostuma a tenir sempre, en última instància, la finalitat de sobreviure per, al capdavall, perpetuar l’espècie. I com es perpetua, l’espècie? Aconseguint que els mascles més sans i forts s’aparellin amb les femelles més sanes i fortes. Aconseguir determinats aliments, per exemple, és una prioritat per a molts ocells, que així assoleixen una determinada coloració a les plomes, amb la qual sedueixen més fàcilment les femelles i d’aquesta manera contribueixen a assegurar la reproducció. Menjar i cardar. No hi ha res més, al final? Doncs, sí. Perquè la principal capacitat dels humans no és la de raonar, sinó la d’aconseguir que la raó, en determinats moments, s’imposi a l’instint.
Si acceptem que l’instint ens empeny a perpetuar l’espècie i, per tant, a reproduir-nos, entenem que aquest instint sigui al darrere del desig de mantenir relacions sexuals. Si no som capaços de racionalitzar aquest instint, però, podem caure en la intolerància de no acceptar que les relacions sexuals tinguin cap finalitat que no sigui reproductiva. Així, des d’aquest punt de vista, serien inacceptables les relacions homosexuals, però també l’ús de mètodes anticonceptius, les relacions més enllà de la menopausa o, fins i tot, l’anafrodísia o inapetència sexual i el sexe per plaer. Les ideologies més reaccionàries, de fet, consideren que totes aquestes circumstàncies són antinaturals i inacceptables. En molts països hi ha pràctiques i lleis destinades a preservar exclusivament la tradició patriarcal. En canvi, quan hem sabut obrir la ment a l’univers de l’argumentació tolerant, la nostra capacitat de raonar ha permès que integrem a les nostres vides les múltiples maneres de viure la sexualitat diferents de l’heterosexualitat amb finalitats reproductives.


Com menys capacitat d’argumentar i de raonar tenim els humans, més tendim a condemnar els comportaments que s’aparten de la nostra natura instintiva i salvatge. Dit d’una altra manera: com menys racionals, més intolerants. Per això, els qui per norma condemnen les pràctiques socials allunyades de la convenció acostumen a ser els més primaris, incapaços d’aplicar la raó, argumentada, a allò que dicta l’instint. Els feixistes, per exemple.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 2 de desembre de 2018)

divendres, 23 de novembre de 2018

Realitat, ficció, somni

                Cap ésser humà racional no pot viure (ni, encara menys, sobreviure) ancorat de forma permanent a la realitat absoluta. Necessitem ficció. Ens transmetem històries inventades des dels orígens del temps. Imaginem, si no, una vida on no s’expliquessin històries (contes, rondalles, acudits...), on no existissin els relats ni les novel·les, on desapareguessin pel·lícules i sèries de televisió, on ningú no cregués en fantasmes ni unicorns, i on, fins i tot, deixessin d’existir els sopars de duro que el personal explica cada dos per tres, i imaginem-nos que tothom es limités a reproduir, de manera mecànica i objectiva, la realitat estricta. Imaginem-nos una vida on, quan ens adormíssim, ja no somiéssim. Seria una vida insuportable.


                La ficció és a tot arreu. Fins i tot, quan algú ens explica què va fer el cap de setmana, on va anar de vacances o com de petit jugava pel carrer, és impossible que sigui completament fidel a la realitat. El filtre de la memòria afegeix, sempre, una dosi més o menys gran de ficció a la realitat que conservem en el record. En el mateix instant que passa un fet, es converteix en un fet del passat, i el passat sempre resulta alterat quan l’evoquem des del present, unes vegades perquè l’hem idealitzat, altres cops perquè en reconstruïm amb la imaginació fragments que han caigut en la nebulosa de l’oblit, o perquè el volem maquillar. Una evocació del passat sempre té, doncs, un component més o menys important de ficció. Això, però, no vol dir que visquem envoltats de mentida. Ficció no és sinònim de mentida, ni realitat ho és de veritat. La ficció, de fet, pot expressar veritats com temples i la realitat, en canvi, pot ser molt enganyosa.
                Tinc la teoria que l’ésser humà necessita la ficció –tant com la realitat— per sobreviure. De la mateixa manera que tenim la necessitat de respirar, menjar, beure i dormir... també necessitem consumir ficció. Necessitem contes, acudits, sèries... per mantenir el cervell a lloc, per endreçar l’esperit. ¿Heu pensat mai què fa el cervell quan el deixem reposar, quan no l’alimentem amb experiències viscudes ni amb històries alienes, és a dir, quan ens adormim? Somiar. I què són, els somnis, sinó ficcions generades pel nostre cervell? Els somnis són històries de ficció que ens expliquem a nosaltres mateixos. I aquesta és una prova irrefutable de la necessitat que els humans tenim de consumir ficció.
                La realitat supera la ficció? No. Mai. De cap manera. De fet, tampoc és que la ficció superi la realitat. Molt sovint, la ficció és més autèntica que la realitat. I molt sovint, també, la realitat és una mala imitació de la ficció. Ficció i realitat, al capdavall, són una mateixa cosa, especialment quan l’una i l’altra diuen la veritat.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 18 de novembre de 2018)

diumenge, 18 de novembre de 2018

Margarit


                Joan Margarit, un dels poetes més importants de la literatura catalana actual (o, si més no, un dels més populars i llegits, és a dir, dels pocs a qui l’editor no deu arrufar el nas quan li porta un nou recull de poemes), va anar, de jovenet, a l’Institut Ausiàs March. Devien ser els primers anys cinquanta. Com que (a causa del poc interès que despertava la literatura catalana en aquella època) ningú no li va explicar qui havia estat el personatge que donava nom al centre, Margarit va creure durant molt de temps que, amb aquell nom tan estrany, es devia tractar, com a mínim, d’un personatge rus.


                L’anècdota, molt il·lustrativa, la va explicar el poeta el passat 23 d’octubre a la sala d’actes del Centre Cultural del Casino. La sala que va quedar petita per l’allau de gent que s’hi va aplegar, la qual cosa demostra, una vegada més, la capacitat del festival Tocats de Lletra per organitzar actes multitudinaris al voltant de la literatura i, el que encara és més difícil, de la poesia.
                Margarit va venir a Manresa amb l’excusa de parlar del seu últim llibre, Per tenir casa cal guanyar la guerra (Proa). Es tracta d’unes memòries on repassa la seva infantesa i primera joventut, és a dir, l’època en què es consoliden els fonaments de la seva vida, que, en el seu cas, és com dir els fonaments de la seva poesia. El llibre, però, com hem assenyalat, vol ser sobretot una excusa... una excusa per acabar llegint (o rellegint) aquesta poesia. A Margarit sempre li ha agradat (i molts dels seus lectors li ho agraïm) complementar els seus reculls de poemes, que d’entrada ja són força entenedors, amb explicacions en forma d’epíleg. Aquests epílegs ajuden el lector a percebre matisos que en una primera lectura potser s’han escapat i, d’altra banda, són textos que tenen valor literari per ells mateixos. I el propi autor, de fet, va parlar de Per tenir casa cal guanyar una guerra com d’una mena d’epíleg a la seva obra poètica completa; un complement, per tant, al conjunt dels seus poemes. Margarit és un poeta nítid i un orador afable, que no té cap problema per explicar d’on surten els seus poemes. El que no diu és on arriben, perquè això només ho sap qui els llegeix.


(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de novembre de 2018)