Des de l'aire

A La vida aèria (Pòrtic, 2019), l’últim dietari de l’Albert Sáez Mateu, l’autor es fa el següent autoretrat: “Ara només soc un home malalt, calb i mal conservat de més de 50 anys, prematurament envellit, insomne, cansat, devastat”. Després de llegir aquests mots, es podria pensar que La vida aèria tracta de la crisi dels 50, i no aniria desencaminat del tot, però la profunditat intel·lectual que exhibeix l’autor pàgina rere pàgina transcendeix de llarg aquesta interpretació superficial. Al llarg de les 350 pàgines no espereu trobar-hi, doncs, un home pessimista que fa inventari de les conseqüències de fer-se gran i sí, en canvi, un intel·lectual polièdric que, amb 50 anys repicats, s’oposa a la banalitat. Sáez s’erigeix en notari lúcid d’un món dominat per la mediocritat, la hipocresia i la superficialitat. Es presenta com a músic (melòman exquisit, intèrpret esforçat, compositor sensible), com a professor de filosofia à l’ancienne (de vegades escèptic, altres esperançat), com a escriptor (no pas com a lector que escriu, Déu nos en guard!). I també com a observador sensible del paisatge, com a rondinaire mordaç, com a conciutadà pacient, com a col·leccionista d’instruments, com a bibliòfil apassionat, com a detractor de Nietzsche, com a insomne penitent...

Amb ironia de vegades desfermada, La vida aèria arrenca amb uns advertiments al lector que són tota una declaració de principis: desconfia dels qui expliquen per què escriuen un dietari i dels qui el comencen l’1 de gener (ell l’engega el febrer de 2016 i l’acabarà quan li vingui de gust, que serà la primavera de 2018), renega dels dietaris que es limiten a explicar la vida quotidiana de l’autor (“en català, de deposicions excrementals d’aquesta índole se n’han escrit moltes”) i es marca tres normes: no parlarà de l’actualitat política (de fet, un dels objectius del dietari és apartar-se’n), no posarà els noms de persones vives i se saltarà els dies i setmanes que li plagui, assenyalant només les dates que li sembli.

La vida aèria és un dietari poc convencional: evita tant el comentari de l’actualitat com el repàs d’intimitats personals. Podríem dir que es tracta, més aviat, d’un honest i interessant exercici d’exhibició (no pas exhibicionisme) intel·lectual. Un compendi de reflexions sobre el pas del temps, la fe, la infantesa a la Granja d’Escarp (“per mi, les pel·lícules de Fellini sempre han estat pur realisme”), el populisme, els grans filòsofs i músics, la moral, l’estupidesa, la mandra, la sobrevalorada literatura anglesa... i un nombre interminable de qüestions tractades des d’una perspectiva doblement aèria: perquè hi ha una presència constant d’instruments de vent i perquè l’autor projecta la mirada des de dalt, en la distància, com si flotés davant la realitat.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 1 de desembre de 2019)

A l'amic escocès

                Maria Barbal i Pep Coll han escrit algunes de les millors pàgines de la literatura catalana en les darreres dècades. Tots dos són del Pallars i aquest és el paisatge d’una part important de les seves obres. Tots dos, a més, demostren que es poden generar missatges universals des de qualsevol racó de món (en aquest cas, des d’una geografia física i humana molt concreta i inhòspita) i que, per tant, l’etiqueta de “novel·lista rural” que, als anys vuitanta, quan semblava que només es podia parlar de barres de bar, olor d’asfalt i clavegueres fumejants, s’utilitzava amb cert menyspreu, no condiciona gens, en realitat, la qualitat i el missatge del text. Coll ha explorat literàriament el Pirineu a través de les històries ancestrals que hi explica la gent (des de les llegendes atàviques que són el fonament de Muntanyes maleïdes, fins a la reconstrucció d’un crim real a Dos taüts negres i dos de blancs). Barbal, per la seva banda, ha trobat en el seu Pallars un paisatge de fons, poques vegades agraït, d’on surten personatges memorables. Si Pedra de tartera (1984) és la història de la Conxa, un dels grans personatges de la literatura catalana, A l’amic escocès, la seva última novel·la, fa un recorregut per la vida del Benet: la infantesa en una llar on els pares no s’estimen, la feina que es veu obligat a fer a Obres Públiques i la que ha d’abandonar (voldria ser artista, a Barcelona), i, sobretot, la guerra. La guerra, pròpiament, apareix poc, en la novel·la de Barbal, però és present al fons de gairebé totes les pàgines, perquè condiciona la vida de tothom que hi apareix. El Benet és un d’aquells personatges de carn i ossos que només saben construir els grans escriptors: discret, apassionat, honest, sensible, resignat i atrapat per l’entorn humà amb què li ha tocat viure. Un entorn humà que proporciona altres personatges molt interessants: pares, germans, amics, xicota... o el mateix amic escocès a què fa referència el títol. I tot plegat explicat amb un estil que combina tècniques narratives diverses i efectives amb un llenguatge esquitxat, aquí i allà, amb mots i expressions (esquerar, xinalla, furro, farnaca, mosta, aventar-se a córrer, albardar, escunçar...) que perfumen i enriqueixen el text.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de novembre de 2019)

Vida i literatura

                Molts escriptors (si més no, tots els bons escriptors) viuen en comunió amb la literatura. Vida i literatura, per a ells, són una mateixa cosa. Viure i escriure. Això no vol dir que visquin només per escriure, sinó més aviat que la literatura i el pensament són una part essencial de la seva vida.

                Acabo de llegir Música i pols (Proa, 2019), el dietari que acaba de publicar Pere Rovira. Ha estat una experiència literària deliciosa, com fa tres anys ja ho va resultar també la lectura de La finestra de Vermeer (Proa, 2016). Rovira hi afirma, per exemple, que la literatura ha estat i és una de les coses més importants de la seva vida, potser la més important després de la família. Hi parla d’ell, és clar, de les penalitats físiques que comporta fer anys, de la joventut, de les seves aficions... però parla també dels altres, d’aquells a qui coneix (i estima) i d’aquells a qui només ha conegut a través de la seva obra (músics, pintors i, sobretot, escriptors); parla del pas del temps (un tema inevitable en qualsevol dietari), del paisatge (el de terra endins, a Alpicat, i el de la costa, al Delta), de cinema, del Barça, de la Celina, de l’Emília, del gos malalt, del cotxe vell, de fotografia, de la fe, de l’amor, de poesia, del nét que neix durant l’any (“soc un vell, però encara he d’aprendre noves formes de l’amor”) i, per descomptat, tractant-se d’un dietari del 2017, dedica un bon nombre de pàgines a temes polítics... Gairebé sempre, parlar d’alguna cosa és l’excusa per arribar a reflexions més profundes. També parla de les misèries del món literari (“a la literatura del nostre temps, el sentit comercial li ha fet perdre el sentit del ridícul”). De tant en tant, deixa anar una sentència contundent, sempre amb una bona dosi d’escepticisme, que pot ser sobre la naturalesa humana (“ja quasi ningú no vol aprendre res, però cada vegada hi ha més gent disposada a donar lliçons”), sobre fer-se gran (“Un perill de l’edat: la tendència a parlar impartint lliçons / Un altre perill, més molest: que les lliçons siguin depriments”) o, naturalment, sobre l’ofici literari (“no es tracta d’escriure moltes obres, sinó d’escriure moltes hores”). Es mostra optimista davant la vida i escèptic davant del món. I irònic, sempre irònic. Escriu sobre la sinceritat que se suposa que ha d’haver-hi en l’anomenada “literatura del jo” i afirma que “les veritats personals no tenen importància literària”, per concloure que “una autobiografia (···) pot ser descaradament mentidera i literàriament excelsa”.

                No sé fins a quin punt a Música i pols hi ha mentides (segurament no ho sap ni el mateix autor), el que sé és que conté grans veritats, d’aquelles que només es poden expressar de forma literària, amb bona literatura.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 17 de novembre de 2019)

Ferides obertes

                De vegades sembla que la guerra civil va començar molt abans del 36 i que, en realitat, encara dura. El conflicte és recurrent i universal: el poder acostuma a mantenir-se sempre en les mateixes mans, les dels qui controlen l’economia, mantenen l’exèrcit i aproven les lleis; i quan les tornes canvien, quan el poder sembla que hi ha la possibilitat que es desplaci cap a unes altres mans (que, fins llavors minoritàries, de cop i volta aspiren a un suport popular ampli), els acostumats a manar (i encara des del poder) despleguen tota mena d’estratègies polítiques, argúcies legals, repressió policial i manipulacions mediàtiques per anorrear l’adversari que pot acabar amb els seus interessos i privilegis. El conflicte (que sempre hi és, no ens enganyem) esclata aleshores en una escalada imprevisible. Els qui són a dalt, emparats per la maquinària política, mediàtica, judicial, militar i policial que controlen, faran tot el possible per mantenir-s’hi. Els qui empenyen des de baix, per la seva banda, reclamaran amb totes les seves forces els drets que, si són majoria, els corresponen.

                Les ferides cal curar-les. Les de la guerra, també. Deixar-les obertes, mirar cap a una altra banda i esperar que s’oblidin, com ha pretès la transició espanyola, s’ha demostrat que és un fracàs. No es pot amagar que, en nom de la llei i la justícia, es van afusellar innocents, es va empresonar i torturar gent per les seves idees, es van perpetrar venjances personals i es van deixar podrir milers de cadàvers en fosses comunes. A la darrera novel·la de Maria Barbal, A l’amic escocès (Columna, 2019), hi ha un personatge, l’Encarnació, a qui van matar el marit durant els primers mesos després de la guerra a causa de la delació d’algun veí, i sospita d’un home amb qui havia tingut algun enfrontament per temes d’expropiacions i canalització de l’aigua durant l’etapa republicana. La dona, consumida, es planteja si la revenja és una causa de la guerra, o bé si la guerra (i el seu resultat), ha estat l’excusa per a la revenja. I es pregunta: “pot venir tanta maldat del sol verí de les guerres?”. El meu amic Joan Pinyol fa anys que lluita per treure el seu avi del Valle de los Caídos, on van traslladar el seu cos des del cementiri de Lleida, sense dir-ne res a la família, i ara ha escrit un llibre (Avi, et trauré d’aquí!, Saldonar, 2019) explicant aquesta lluita fins ara infructuosa. Tan difícil és, tancar aquesta ferida? Es veu que sí.

Darrerament, arran dels aldarulls nocturns viscuts en diverses ciutats catalanes després de la sentència que condemna a 100 anys de presó els líders independentistes, hem pogut llegit comentaris de l’estil: “aquests joves són els néts d’aquells a qui vau enterrar a les cunetes”. La ferida, doncs, continua oberta.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 3 de novembre de 2019)

Ho tornarem a fer

[Aquest article, tot i haver estat publicat després dels actes de protesta que han seguit la sentència del TSJ als presos polítics independentistes, va ser escrit i enviat al suplement dominical abans que es fes pública la sentència]

               L’octubre ja no tornarà mai més a ser gris i ensopit, si més no per als catalans sobiranistes (una majoria que, segons alguns sondejos, rondem el 80%) ni, per descomptat, per als independentistes (que no sabem quants som, perquè no ens han deixat comptar, però que possiblement superem el 50%). I l’octubre de 2019 ha arribat. Amb l’objectiu d’atemorir milions de catalans disposats a protestar al carrer per una resolució judicial que només seria acceptable si fos absolutòria, la maquinària de l’Estat (governants, polítics, fiscals, policia, premsa...) ha estat capaç de generar i escampar el retrat de l’independentisme com un moviment violent. De res no val que en cap de les moltes manifestacions multitudinàries convocades no s’hagin registrat incidents de violència, o que l’1-O l’única violència la rebessin els votants pacífics, o que les proves contra els acusats de preparar actes violents siguin tan febles... Han decidit escampar la idea que l’independentisme és violent i han omplert els diaris de titulars que barregen independentisme, violència i terrorisme. Algú, fins i tot, ha arribat a afirmar que l’ambient actual a Catalunya és pitjor que el que es vivia al País Basc en l’època més sanguinària d’ETA. I tot això té un triple objectiu: atemorir la gent pacífica, justificar la repressió i atiar la campanya dels partits unionistes de cara a les eleccions espanyoles. Diria que en cap cas l’objectiu és evitar accions violentes. De fet, el rèdit electoral que en traurien si n’hi hagués creixeria de manera exponencial. Per tant, tot apunta que, quan no hi ha violència, se la inventen.

                Si ara mateix hi ha una figura que s’erigeix com a referent indiscutible del sobiranisme i la noviolència, una figura de consens per sobre i més enllà dels partits polítics, és Jordi Cuixart, el president empresonat [quan es va escriure l'article encara no havia estat sentenciat] d’Òmnium Cultural. En el seu llibre/manifest Ho tornarem a fer (Ara Llibres, 2019), Cuixart posa en ordre algunes de les idees que l’han convertit en aquest referent del pacifisme i la defensa del dret a l’autodeterminació dels pobles, bona part de les quals ja va exposar en les dues intervencions que va fer durant el judici per rebel·lió. A Ho tornarem a fer Cuixart imparteix una lliçó d’integritat: parla des de la presó, sense cap intenció de sortir-ne si no és a través de l’absolució o l’amnistia (qualsevol altra solució seria admetre que hi ha hagut delicte), acusa l’Estat de muntar un judici polític, defensa la legitimitat de la desobediència civil (cal desobeir les lleis injustes) i llença un missatge esperançat i profundament vitalista perquè el sobiranisme (no necessàriament independentista) s’enfronti pacientment, sense por i des de la noviolència, a un Estat repressor que juga brut, però que tard o d’hora haurà de cedir.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 20 d'octubre de 2019)

Enveja i ambició

                Tot i que el títol d’aquest article pot recordar el d’una inexistent novel·la victoriana, no tinc intenció de parlar d’històries passionals amb personatges dominats pels sentiments. L’objectiu és, més aviat, reflexionar sobre la força natural que pot unir aquests dos conceptes.

                El diccionari defineix l’enveja, d’una manera més o menys ambigua, com el “desig d’allò que un altre posseeix”, però també, en una segona accepció més contundent, com el “sentiment, especialment d’odi, envers el qui posseeix una cosa que nosaltres no posseïm”. La saviesa popular acostuma a aferrar-se més a la segona definició i sol considerar l’enveja com un sentiment negatiu i molt generalitzat amb frases com “si l’enveja es tornés tinya, mig món es grataria”. De tota manera, també es parla (encara que sovint es faci amb escepticisme) d’”enveja sana”, quan aquesta aboca l’envejós més a respectar que no pas a odiar l’envejat. L’enveja, doncs (o, si més no, un determinat tipus d’enveja), potser no ha de ser dolenta per definició.

                A Déu no té pressa, el recull d’apunts de dietari on Jordi Pàmias reflexiona sobre actualitat, art i fe, parlant del món literari, llegim que “l’enveja és profundament trista” i que “la netedat d’esperit tendeix cap a l’admiració”. Ho he trobat revelador. Envejar o admirar? És com si la nostra naturalesa ens empenyés cap a l’enveja i, en canvi, el nostre esperit, després d’un procés de reflexió evolutiva, pogués canalitzar (transformar o interpretar) aquest sentiment com una forma d’admiració. I l’admiració sí que es veu, des de tots els punts de vista, com un sentiment positiu: “emoció produïda per la percepció, la contemplació, la consideració d’una persona o una cosa extraordinària, meravellosa, d’una gran bellesa”. Si, a més, l’admiració va acompanyada d’una certa voluntat d’emmirallar-se amb la persona admirada i assolir les seves virtuts, pot derivar en ambició (“desig gran d’aconseguir honors, dignitats, fama, poder o qualsevol cosa que afalaga l’amor propi”) i, per tant, allò que havia començat com un petit corc d’enveja, en comptes de derivar cap a l’odi pot acabar amb la realització d’una obra ambiciosa.

                Segurament existeixen manuals d’autoajuda que esperonen el lector a canalitzar l’enveja corrosiva cap a sentiments més positius (amb frases lapidàries de l’estil “és millor admirar que envejar” o “l’admiració és l’enveja intel·ligent”) i, per tant, és molt possible que la meva reflexió hagi estat formulada a tort i a dret per més d’un guru de l’equilibri emocional. Reconec la meva ignorància en aquesta mena de literatura i és possible que el lector d’aquest article hagi tingut la sensació que no dic res interessant. Si ha estat així, en demano disculpes.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 6 d'octubre de 2019)

Joves i literatura

                Hi ha un cert consens en afirmar que els joves, avui, llegeixen poc. Si més no, poca literatura. En realitat, ni els joves ni els adults llegeixen gaire. I, encara més: els percentatges de lectors a casa nostra mai no han estat, ni ara ni fa uns anys ni crec que mai, per tirar coets.

                Per altra banda, si bé, entre els adults, el nombre d’escriptors sembla que, més que disminuir, augmenta (si observem tot el que es publica un té sovint la sensació que hi ha més escriptors que lectors), entre la gent jove costa molt trobar vocacions literàries. Els nois i noies escriuen, quan ho fan, moguts per l’obligatorietat de la tasca escolar o, com a molt, per l’incentiu d’un premi literari que normalment els ha publicitat algun professor. Dues possibilitats que moltes vegades van de bracet, quan presentar-se a un certamen serveix per millorar la nota en l’assignatura de llengua.

 
               Sigui com vulgui, sort n’hi ha dels premis literaris destinats a joves, perquè representen pràcticament l’única plataforma per tal que els escriptors incipients puguin donar a conèixer el seu talent. Sense la pastanaga del premi, els joves literats (que n’hi ha, i de molt bons) farien com la majoria dels seus companys amb inquietuds creatives, que aboquen tota la capacitat artística en disciplines que puguin tenir una gran repercussió mediàtica a través de les xarxes, com ara penjar fotografies a Instagram o editar monòlegs (gairebé sempre en castellà, per augmentar el nombre de seguidors potencials) a Youtube. Val la pena, doncs, que ens fem ressò, si més no, dels premis que ens toquen de prop. Si teniu a la vora nois i noies entre 16 i 20 anys amb una certa inquietud literària, per exemple, feu-los arribar les bases del Premi Bages deNarrativa Juvenil (cliqueu aquest enllaç i les trobareu), que convoca Òmium Bages-Moianès en el marc dels Premis Lacetània i que pot servir, en primer lloc, per esperonar la seva creativitat i, de passada, per optar a guanyar 500€ amb un text de poc més d’una pàgina i, fins i tot, veure publicat el seu relat a Regió7. Hi ha temps de presentar textos fins al 18 d’octubre.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número d'octubre de 2019)

Llengües en contacte

                La Maria Va néixer en un poble petit, en una família catalanoparlant. A l’escola, la majoria d’infants responien a un perfil lingüístic molt similar al seu. Als 12 anys, a punt d’anar a l’institut, la Maria parla un català força genuí, amb alguns castellanismes incorporats a causa de l’entorn mediàtic, un castellà rudimentari i un anglès molt bàsic. L’Andrea, per la seva banda, va néixer a la ciutat, en una família d’origen equatorià. A casa i amb els amics del barri sempre ha parlat en castellà, però a l’escola ha après el català i, gràcies a això, s’hi defensa amb certa fluïdesa. A l’institut, la Maria i l’Andrea coincideixen a la mateixa classe i es fan amigues. Van juntes arreu, fan els treballs plegades i tot sovint l’una es queda a dormir a casa de l’altra. Entre elles i amb la majoria de companys, parlen habitualment en català.

                Al cap dels anys, amb els estudis de secundària superats i a punt d’entrar a la universitat, l’amistat entre les noies s’ha mantingut intacta. Totes dues són capaces d’expressar-se correctament en català i en castellà i es defensen prou bé en anglès. Això sí, el català de l’Andrea manté algunes interferències del castellà matern i, per altra banda, el català de la Maria ha perdut genuïnitat en relació al dels seus avis i els seus pares. De vegades, si no s’hi fixa, se li escapen coses com “això fa olor a...” i confon els verbs “anar” i “venir” (i diu “ja vaig” o “amb aquest paquet de cereals hi ve una joguina”).

                Si no haguessin estat amigues, és molt possible la Maria s’hagués estalviat algunes interferències i qui sap si l’Andrea s’hauria mantingut fidel al castellà amb el seu cercle d’amistats i hauria reduït l’ús del català algunes assignatures del seu entorn acadèmic. L’amistat entre aquestes noies ha fet, doncs, que el català de la Maria hagi perdut qualitat, però ha estat gràcies a aquesta amistat que l’Andrea utilitza el català de manera habitual.

                El contacte lingüístic ens aboca, en el cas de l’àmbit lingüístic català, a certs dilemes. D’entrada, no sembla un mal negoci la pèrdua d’una mica de qualitat a favor de més quantitat. És a dir, és millor que hi hagi més parlants encara que la llengua hi acabi perdent qualitat. Ara bé, fins on podem o estem disposats a assumir pèrdues de qualitat a canvi de més catalanoparlants? Està molt bé que hi hagi un augment de parlants en una llengua que es troba en procés de substitució. Però hem de tenir present que el negoci se n’anirà en orris si la progressiva pèrdua de qualitat acaba convertint el català en un mer dialecte del castellà. El futur del català passa, doncs, per aconseguir sumar parlants, però també per intentar que l’autenticitat del lèxic i, sobretot, de la sintaxi, es vegi tan poc contaminada com sigui possible.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 22 de setembre de 2019)

D'Espinàs a Tarantino, passant per Tomàs Cabot

                Sóc un incondicional de les pel·lícules de Quentin Tarantino. Les he vist totes diverses vegades i, fins i tot, aquest estiu, abans de l’estrena de l'extraordinària Once Upon a Time in Hollywood (2019), vaig fer una marató i me les vaig mirar seguides, per ordre, des de Reservoir Dogs (1992) a The Hatefull Eight (2015). Me n’agraden els diàlegs i el pols narratiu, el tractament de la violència i, és clar, les referències cinematogràfiques que hi ha al darrere. I soc, també, un gran admirador de l’obra literària del savi incombustible Josep Maria Espinàs, capaç d’escriure sobre temes quotidians i propers amb efectivitat i ironia, amb una prosa nítida i expressiva. Fins fa poc desconeixia, en canvi, la trajectòria del director i guionista de Camprodon Julio Coll i trobo interessant la connexió que podem establir entre tots tres.

                Espinàs va escriure, els anys cinquanta, la seva primera i única obra teatral, És perillós fer-se esperar, la història d’una colla de delinqüents que, just després de cometre un atracament, van al lloc de trobada i esperen, en un ambient que es va tensant a mesura que avança l’obra, la compareixença d’un d’ells que no acaba d’arribar i que, per tant, comença a despertar sospites en cadascun dels membres de la banda. En el llibre El efecto Tarantino (Rebook, 2019), de Jordi Picatoste, he descobert que Julio Coll va dirigir una pel·lícula basada en l’obra d’Espinàs, Distrito Quinto (1957), una mostra de cinema negre més que digne que reprodueix el clima claustrofòbic de la banda d’atracadors tot esperant l’arribada d’aquell que s’ha quedat amb els diners i que recorda, en alguns aspectes (el fet, per exemple, que es mostrin els preparatius i les escenes posteriors al cop, però no el cop mateix), la tarantiniana Reservoir Dogs. Tot i el reconegut bagatge cinematogràfic de Tarantino, és molt difícil que el director americà conegués Distrito Quinto i, encara menys, la peça d’Espinàs. Segurament és tan sols una curiositat, però l’anècdota m’ha servit per recordar algun altre cas de possible connexió més clara. És el cas de la celebrada pel·lícula La misión (1986) de Roland Joffé, en la qual no costa gaire veure el rastre de la novel·la La reducción (1963), del manresà Josep Tomàs Cabot, que no n’ha rebut mai el reconeixement.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de setembre de 2019)

Tocar el cel (sobre l'última novel·la de la Marta Rojals)

Després de llegir El cel no és per a tothom (Anagrama, 2018) em veig amb cor de dir que hi ha ben pocs escriptors en la literatura catalana actual capaços d’escriure amb la naturalitat, efectivitat, veracitat i expressivitat que ho fa Marta Rojals.

El tema de El cel no és per a tothom són les relacions humanes (família, amors, desamors, infidelitats, traïcions). Al llarg de prop de sis-centes pàgines assistim al desenvolupament paral·lel, en dos temps (el present i diversos moments dels darrers quaranta anys), de la història de la família Costa, especialment dels tres germans, ben diferents: el Pep, que és el petit, i la Sara i l’Eva, dues bessones que mai no han viscut bé aquesta condició i que fa set anys que no es parlen. Al capdavall, però, els germans Costa es complementen: L’Eva, que viu arrelada a la terra (al poble on ha viscut tota la vida), acaba de saber que la seva filla està embarassada; la Sara, pilot de vols comercials, que viu desarrelada de tot arreu, sempre viatjant i lluny dels compromisos familiars, rep un missatge de la bessona; i el Pep, que acaba de tenir un fill i viu per fugir corrents de tot allò que li representi un compromís, es veu obligat a mediar en el retrobament de les germanes. Les relacions entre els germans (en el present i al llarg de la vida), les relacions amb els pares i les relacions amb les parelles respectives o amb els fills conformen la matèria primera de El cel no és per a tothom. La novel·la no explica, doncs, històries excepcionals, però és capaç de penetrar, gràcies a un exercici estilístic molt interessant i amb una precisió quirúrgica tan acurada que posa la pell de gallina, en la psicologia dels personatges, sense jutjar-los. De vegades fa estremir la capacitat de Rojals per exposar i construir situacions en què el lector s’hi reconeix. I això, una bona escriptora és capaç de fer-ho només amb paraules. Perquè Rojals demostra un gran domini de les tècniques d’ús del llenguatge per comunicar-se, a través de l’escriptura, amb una efectivitat expressiva que talla l’alè. I aquesta capacitat només pot ser innata. Per més que un s’esforci a estudiar tècniques d’escriptura, no podrà assolir determinats nivells de força creativa i narrativa. Perquè es pot aprendre a millorar, sí, i es pot adquirir segons quins recursos que faran que els textos creats per algú siguin prou bons, però si no hi ha un talent congènit és impossible posseir allò que s’anomena “el geni de la llengua”. I Marta Rojals el té, aquest talent. I per això en les seves novel·les, carregades d’ironia i de competència literària, trobem diàlegs vius i autèntics, descripcions esmolades i personatges que sovint se’ns assemblen tant que ens incomoden i, al mateix temps, ens fan sentir una mica orfes quan acabem de llegir l’última pàgina.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 8 de setembre de 2019)