Ànima de retrovisor

 

Mai no em convenceran que la realitat pugui superar la ficció, però és ben cert que de vegades s’escarrassa a aconseguir-ho, s’hi atansa i s’hi podria arribar a confondre. Els qui no ens perdem cap pòdcast de Crims prou que ho sabem. I és just en un dels millors episodis d’aquest programa que vaig sentir l’Anna Sàez parlar amb el Carles Porta d’una història que ella mateixa ja m’havia explicat: la dels cinc crims per enverinament que es van cometre a la Granja d’Escarp l’any 1935, tres dels quals van produir-se a la part de baix de la casa on va créixer i on encara viuen els seus pares.

A L’enverinadora, que acaba de publicar Pòrtic, Anna Sàez reconstrueix la història de Dolors Coït Vallès, que l’abril de 1935 va ser detinguda per haver assassinat el marit, la sogra, els cunyats i un nebodet de només onze mesos. Tots enverinats amb arsènic. Més endavant també detindrien sa mare, Teresa Vallès, com a còmplice i instigadora. El cas va tenir una gran repercussió mediàtica en aquell moment i va marcar per sempre els veïns de la Granja d’Escarp. Però el llibre no és tan sols una reconstrucció dels fets. També és un interessant retrat del personatge. Dolors Coït va entrar a la presó als vint-i-un anys, essent analfabeta i amb l’aspecte d’un velleta endolada amb mocador al cap, però al cap de poc ja presentava un aspecte totalment canviat: quan va arribar al judici era una dona sofisticada, ben vestida i amb la permanent acabada de fer. La presó l’havia canviat. A partir d’aquí, la seva vida va fer gairebé tants girs com versions va donar dels fets.

L’enverinadora és un true crime amb tots els ets i uts, que, com no podia ser d’altra manera, es llegeix d’una tirada. Però té un valor afegit: la mirada personal de l’autora. Els crims es van produir no tan sols al seu poble, sinó a dins de casa seua, i això fa que no es pugui deixar d’implicar, en primera persona, en el retrat de l’època, del lloc i de la gent («Quan jo era petita la majoria de vells havien nascut al s.XIX. Es reconeixien fàcilment perquè portaven faixa i armilla, sempre negres»). A més, amb l’estil evocador, irònic i intel·ligent que ja li coneixem, com que l’escenari sinistre de tres dels assassinats era justament un dels escenaris dels jocs de la seua infantesa, aprofita per introduir, de tant en tant, un incís nostàlgic que ens transporta als anys setanta.

Els qui enyoreu els «retrovisors» que l’Anna publicava fins fa poc a Segre, teniu l’oportunitat de llegir-ne un de 150 pàgines. Un «retrovisor» que li ha demanat un important esforç d’investigació periodística, però que conserva aquella eloqüència espurnejant dels seus articles setmanals. I és que, com diu cap al final, «Recordar és tornar a passar pel cor. No m’espanta convertir-me en estàtua de sal».

(Publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 30 de març de 2025)

Dibuixar indianes

 

Imma Cortina ha publicat la seva tercera novel·la, El dibuixant d’indianes (L’Albí), i això és tot un esdeveniment literari a Manresa i comarca. Només ho saben les muntanyes (2015) ja va tenir força èxit, però va ser amb La cuinera dels senyors (2019) que vam comprovar que les publicacions d’Imma Cortina acaben convertides en un autèntic fenomen local. I tot fa pensar que El dibuixant d’indianes seguirà aquest mateix camí i que, tant debò, transcendirà l’àmbit més proper.

A El dibuixant d’indianes acompanyem el Mallol, un personatge complex i contradictori, en el seu procés de creixement, des de la infantesa entre les vinyes a Vilademuls, fins a les fàbriques d’indianes a Barcelona, passant per Sant Pere de Rodes i per un molí paperer de Manresa. Es tracta d’una novel·la que transcendeix gèneres (històrica, iniciàtica, d’aventures, romàntica, psicològica, de costums...) i que està magníficament ambientada al segle XVIII. Al marge d’una trama molt ben construïda que ara no desvetllarem, se’n pot destacar la prosa fluïda, que agombola, amb tota naturalitat, un portentós treball de vocabulari sobre temes tan diversos com el món de la vinya, la navegació, el dibuix i la pintura, la indústria de la filatura, la botànica o la vida quotidiana i la moda de l’època... L’època en què a Barcelona començava a florir una burgesia que convivia amb la petita noblesa local. Així, llegint El dibuixant d’indianes assistim a concerts i balls en salons sofisticats com els del Palau Moja, on treuen el cap i conviuen personatges reals com El Baró de Maldà o Erasme de Gònima; participem en combats navals al costat del conegut corsari Martí Badia; o seguim les inestimables lliçons del capellà i pedagog Baldiri Reixac.

I, encara, per si no n’hi ha prou amb els incentius literaris, un parell de sorpreses plàstiques: la magnífica il·lustració de la coberta, de l’artista Lourdes Fisa, i els 21 dibuixos de flors i plantes de Jaume Gubianas que encapçalen els capítols amb els quals s’estableix un interessant diàleg. Com a curiositat, el capítol situat a Manresa està associat al fonoll.

(Publicat a El Pou de la gallina, en el número d'abril de 2025)

No fan mal a ningú

 Ens agrada dir que som tolerants. Afirmem que tolerem la diferència de qui practica una determinada religió, de qui té una orientació sexual que no és la nostra, de qui té uns trets racials determinats o de qui parla una llengua minoritària que no entenem. Diem que som tolerants i ens quedem tan amples. «No fan mal a ningú», afirmem, sovint, amb una condescendència que ens situa en un pla superior, com si només poguessin «fer mal» aquells que s’aparten dels estàndards religiosos, ètics, físics o lingüístics que tenim nosaltres, que som els «normals». Com si, d’entrada, aquell a qui percebem com a «diferent» fos per aquesta raó un perill en potència. Com si la «normalitat» hagués de ser automàticament sinònim de «bondat», sense pensar que en altres èpoques o en altres llocs del món ha estat o és «normal» discriminar persones per motius que ara i aquí ens escandalitzarien. «No fan mal a ningú», repetim, amb una prepotència que deixa al descobert la nostra ignorància.

Si consultem el diccionari, trobarem que la tolerància és la «disposició a respectar les conviccions d’altri en matèria religiosa, ètica, política, estètica, etc.». Tolerar és, doncs, estar disposat a respectar. És suficient? N’hi ha prou, amb ser tolerants? El concepte porta implícita una dosi de superioritat moral que ens hauria d’incomodar. Presumir de ser tolerant és com dir «ets diferent i, en un primer moment, no m’agradaves. Però t’he conegut i, com que soc tan bona persona, he decidit que t’acceptaré i, fins i tot, estic disposat a respectar-te».

Homofòbia, racisme, discriminació lingüística, grassofòbia... són conseqüències inadmissibles de la intolerància. Es pot ser intolerant amb un homosexual, una dona, una persona d’una altra raça, amb qui no s’adequa a un estàndard físic o amb algú que parla una llengua diferent. Detectar la diferència ens empeny, de manera instintiva, cap a la intolerància. Allò diferent ens fa por i, per tant, genera aprensió. Tot acte de tolerància implica, doncs, una fase prèvia de rebuig. Per arribar a ser tolerant cal, primer de tot, conèixer allò que l’instint ens fa rebutjar. L’accés al coneixement fa caure prejudicis i ens acosta als altres. La seqüència vindria a ser la següent: por, rebuig, coneixement, tolerància, respecte, dignitat.

Vist així, la tolerància és un pas necessari que ens acosta a la normalitat, al respecte, a la convivència en igualtat de condicions. Mai, però, no hauria de ser l’objectiu final. Una societat tolerant és una societat que va pel bon camí, però no és encara una societat ideal. No n’hem de tenir prou amb ser tolerants i que ens tolerin. Cal respectar i que ens respectin. Perquè sense el respecte no podrem accedir a viure amb dignitat, que és el mínim a què hauríem d’aspirar.

(Publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 16 de març de 2025)

Els marges de la guerra

 

Tenim assignatures pendents i una és la recuperació de la memòria del paper que van jugar les dones durant la guerra civil. Quan parlem de conflictes bèl·lics, els protagonistes sempre són els homes. I no, no ens enganyem, el paper de les milicianes que van anar al front –tret, potser, d’alguna excepció— no va ser el de situar-se a primera línia de foc. Fins i tot corria la brama que les dones no podien anar-hi perquè distreien els soldats. En realitat, aquelles imatges –fotos o cartells— de noies amb granota i fusell forma part d’un imaginari que poc es devia correspondre a una realitat gaire més enllà de la propaganda. A l’hora de la veritat, també les esquerres marginaven la figura femenina i la relegaven a les tasques que tradicionalment s’han atribuït a la feminitat: cuinar, tenir cura de la intendència, ajudar a guarir malalts i ferits... I d’això els llibres no n’acostumen a parlar.

Per això la darrera novel·la d’Helena Rufat, Les ànimes fidels (Edicions 62, que es va presentar a la Parcir el passat febrer) té un valor que va més enllà del literari. Rufat construeix uns personatges femenins sòlids i complexos i els situa a la Bisbal de Falset, molt a prop del front de l’Ebre. Allà hi trobem, sobretot, dues dones: la Gertrude, infermera anglesa, comunista fidel als seus ideals, que treballa en un hospital de campanya; i la Clara, mestra republicana, que sobreviu com pot, fidel al poc que li va deixant la guerra. I aquestes, juntament amb altres dones, s’erigeixen en testimoni del que devia suposar ser dona durant la guerra. Les ànimes fidels descriu els marges de la batalla de l’Ebre i explora l’ànima d’unes dones que sobreviuen gràcies a la sororitat («Només l’afecte i la confiança que es tenien podia explicar que els assumptes d’una fossin responsabilitat de totes»). A banda de ser un bon text literari i de recrear un episodi històric, és també una reivindicació dels qui van lluitar des de la segona línia per uns ideals de llibertat. I això, quan es fa amb literatura de primera divisió, com és el cas, té un valor afegit.

(Publicat a El pou de la gallina, en el número de març de 2025)

La tartana i la masia

 

En la seva darrera novel·la, Els crims de la mel (Proa), Pep Coll parteix d’un crim real de 1953 al Pallars (un pagès va matar un gitano que li robava la mel de l’arna) per fer un retrat solvent, poètic i irònic del contrast entre la vida itinerant dels gitanos i la vida arrelada a la masia dels pagesos: «Des del punt de vista de la solidesa de l’habitatge, la mobilitat i la visió del món que tenen els seus estadants, la tartana de campament gitano es troba als antípodes de la masia pairal. Murs massissos de pedra enfront de lona i taulons de fusta, fonaments enfonsats a la terra enfront de rodes vacil·lants, horitzons que de tan permanents han esdevingut familiars enfront d’horitzons cada dia nous i forasters. No és estrany, doncs, que el pagès i el gitano ambulant s’hagin comportat sempre com gat i gos».

Pep Coll és un escriptor únic. Ningú, com ell, és capaç de transformar en paraules i en experiència universal el paisatge, la vida i la manera de ser dels pallaresos. I ho fa amb un estil també propi, amb una llengua que flueix amb naturalitat però que alhora serva una riquesa lèxica que no escatima paraules i expressions de precisió exquisida, i un to que a voltes pot semblar desmenjat o dramàtic però que sempre es descarrega en una fina pàtina d’ironia que, de tant en tant, pot desembocar en episodis divertits o, fins i tot, hilarants. I és que la prosa de Pep Coll acostuma a combinar la sobrietat de qui desgrana històries amb claredat, la calidesa de qui ensopega les paraules justes i l’atractiu de qui domina la ironia, característiques comunicatives que, no em feu dir ben bé per què, sempre he associat a la gent del Pirineu, aquells homes i dones de la muntanya, una mica feréstecs i desconfiats, poc donats a les expansions verbals, que, de sobte, fan un comentari divertit i eloqüent, com qui no vol la cosa, amb una mitja rialla sota el nas.

A Dos taüts negres i dos de blancs (2013), Coll ja va enfrontar-se literàriament a la reconstrucció d’un crim real. Allà, però, buscava reproduir amb fidelitat la realitat històrica, esfereïdora, dels fets. Aquí, en canvi, sense trair la realitat documentada, s’ha centrat en la construcció d’una ficció veraç al voltant d’un episodi real, amb una galeria de personatges (pagesos, gitanos i tricornis) implicats en uns fets que en unes altres mans poc passarien del relat anecdòtic, però que filtrats per la capacitat fabuladora i analítica de l’escriptor de Pessonada (que, com confessa en l’epíleg, aquest cop ha fet cas de les paraules de Carson McCullers a propòsit de la creació literària: «hi ha més veritat en la imaginació que en la realitat») es converteixen en una peça narrativa deliciosa i carregada de matisos sobre la naturalesa dels humans.

(Publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 2 de març de 2025)

Cussà la civilització

 L’obra de Jordi Cussà encara no és prou coneguda. Potser no serà mai. En realitat, hauria de ser-ne molt, de coneguda –i, sobretot, llegida— perquè es fes justícia a la potència narrativa, al torrent fabulador, a la poderosa creativitat, al treball d’orfebreria lingüística i, en definitiva, a la vàlua literària que conté. Si féssim una enquesta entre lletraferits, estic segur que la novel·la més citada continuaria sent Cavalls salvatges, la primera que va publicar, una meravella narrativa sobre el món dels ionquis que no va ser, tanmateix, el seu projecte més ambiciós. Allà on Jordi Cussà va mostrar, d’una manera més absoluta, rodona i desinhibida, la força narrativa que era capaç de desplegar va ser en la «Trilogia de la Civilització», un tríptic monumental compost per La serp (Columna, 2001), El Ciclop (L’Albí, 2018) i Les muses (Comanegra, 2022), que ara Comanegra ha anunciat que publicarà complet. I ja n’ha sortit el primer volum, La serp.

La serp encadena episodis protagonitzats per una nissaga d’Empúries que, al llarg de nou segles, sobreviu enmig del fanatisme d’uns i la tirania d’altres. Per El Ciclop també desfilen tot de personatges de la més variada condició, emparentats entre ells, que es mouen pels marges de les convencions i que encarnen tota mena de virtuts, defectes i passions entre els segles IV i XIII. Finalment, Les muses comença a l’època de Ramon Llull i segueix amb personatges que sobreviuen a l’ombra de genis universals com Shakespeare, Da Vinci, Mozart o Poe, fins arribar a la psicodèlia dels anys setanta.

En conjunt, la Trilogia de la Civilització fa un recorregut de dos mil cinc-cents anys, que van des de l’antiga Grècia fins a les festes hippies. Entremig, centenars d’històries de personatges anònims que, més que no pas les dels grans personatges històrics coneguts (que també hi apareixen), fan avançar una humanitat permanentment amenaçada. És una novel·la riu, immensa, total, «una mena de mosaic sense aturador ni concert on hi ha peces de totes mides, de tots colors, de qualsevol forma i textura, a totes les rajoles» (El Ciclop). Un d’aquells reptes que només són a l’abast d’un gran autor. Un autor que exhibeix una especial debilitat pels personatges femenins, que acostumen a mostrar-se sensibles, forts, resolutius, entranyables i tràgics. Un autor capaç de fer vibrar el lector amb aventures trepidants, de sacsejar-li la consciència amb reflexions profundes i de commoure-li l’anima amb passatges d’alt voltatge poètic a través d’uns personatges moguts per la voluntat de transmetre el llegat ancestral del coneixement al llarg de la història. Perquè la Trilogia de la Civilització és sobretot un cant al coneixement com a mitjà per assolir la llibertat o, si més no, per aspirar-hi.

(Publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 16 de febrer de 2025)

Lletres contra l'oblit

 

Si hi ha una característica que uneix les quatre obres finalistes del Premi Joaquim Amat-Piniella d’enguany és que totes quatre parteixen de la lluita contra l’oblit o, dit d’una altra manera, totes quatre lluiten per la recuperació i reivindicació de la memòria de fets que val la pena recuperar o persones importants que no haurien de ser oblidades.

Amb Guspires de memòria (Edicions 62), per exemple, Daniel Giralt-Miracle evoca allò que recorda d’una vida dedicada al món de l’art en què ha conegut tothom que en aquest camp ha tingut a casa nostra alguna rellevància durant la segona meitat del segle XX. Uns records que, a la seva edat, només es veu capaç de fixar en forma de guspires, però que evoquen figures tan rellevants com Miró, Dalí o Tàpies. Xavi Coral, per la seva banda, recupera la memòria del seu avi durant la guerra civil, l’exili a Sant Cebrià i la immediata postguerra a Aprendre a esquivar les bales (La Campana). Coral dona forma novel·lada al testimoni escrit de l’avi, que s’erigeix com a símbol de tants soldats que, després d’haver sobreviscut a nombroses penalitats bèl·liques, no van poder tornar a casa quan es va acabar el conflicte. La passadora (Columna), de Laia Perearnau, reivindica la feina de les dones (grans oblidades de la història) que durant la guerra d’Europa arriscaven la vida per ajudar a passar la frontera als qui fugien del nazisme (pilots, soldats, jueus, resistents...) i construeix un relat de ficció capaç de recrear amb fidelitat el que diversos testimonis corroboren. Maria Carme Roca va una mica més enrere i, a Les illes interiors (Columna), recupera la figura d’una catalana tan rellevant com desconeguda, Clotilde Cerdà, filla il·legítima d’Ildefons Cerdà, el famós enginyer que va dissenyar l’Eixample, que amb la seva arpa va fascinar personalitats tan rellevants com Víctor Hugo, Wagner o Isabel II i que amb el temps va convertir-se en una gran pedagoga i feminista, però que a casa nostra havia passat del tot desapercebuda fins ara.

Tres novel·les i un assaig memorialístic. El divuit de febrer una d’aquestes quatre obres serà reconeguda com a guanyadora del vint-i-cinquè Premi Joaquim Amat-Piniella.

(Publicat a El Pou de la gallina, en el número de febrer de 2025)

Eufemismes 2.0

 Els eufemismes són paraules o expressions que diem per evitar dir-ne unes altres que considerem que poden resultar malsonants, ofensives, inadequades en un determinat context, o bé que han esdevingut directament tabú en aquesta societat contradictòria en què vivim. Com que les relacions humanes són canviants, la llengua genera eufemismes de manera natural i permanent, i allò que en un moment determinat va aparèixer com a eufemisme pot passar a considerar-se un mot inadequat i se’n genera un altre de més suau. Naturalment, hi ha alguns temes delicats (sexe, escatologia, malalties, mort...) que són més propicis que d’altres a la generació d’eufemismes. Així, fins fa poc les padrines parlaven d’«un mal lleig» per evitar conjurar el temut «càncer», i sovint trobem escrites expressions com «dejeccions canines» (per esquivar els «cagallons de gos») o «persones amb mobilitat reduïda» (que antigament eren «esguerrats», després «minusvàlids» i fins fa poc «discapacitats físics»). Els òrgans sexuals són una mina d’eufemismes en contínua evolució (de la «figa» o el «conilllet», fins al «pardal» o la «tita»), però també de disfemismes que busquen l’efecte contrari i que ara no citaré per no ofendre ningú.

Les xarxes socials han amplificat la nostra exposició pública fins a extrems insospitats. Ara tots tenim accés a plataformes que projecten la nostra imatge a un infinit al qual tothom té accés. Quan un penja una imatge o un missatge a les xarxes sap que allò, tard o d’hora, ho pot acabar veient tothom. Això ha implicat que qui més qui menys percebi la possibilitat de convertir-se en una persona influent i popular o que, si més no, el discurs publicat a les xarxes pugui arribar a molta gent. I aquesta realitat ha fet aflorar el nostre ego. Allò que pengem a Instagram, a Tik-Tok, a X o a Facebook és la imatge amb què volem que ens vegi el món: fotos on apareixem en la nostra millor versió, moments de felicitat als cims de les muntanyes o en places concorregudes de ciutats amb molt glamour, frases eloqüents que ens semblen originals i profundes, comentaris punyents, elogis ensucrats, atacs ferotges, ensabonades sense mesura... En fi, que les xarxes ens han convertit a tots en poetes de pa sucat amb oli. I, com sap tothom, la poesia és l’art de dir les coses amb altres paraules, com més cursis millor, com si expressar-se amb naturalitat fos malsonant.

Per això, com que parlar de «marit», «esposa» o «matrimoni» es considera poc cool, ara el personal s’estableix amb un «company de vida»; com que «fer anys» es veu com a massa terrenal, a les xarxes es fan «voltes al sol»; i com que «morir-se» resulta dramàtic i insuportable, es diu que «ha aparegut una nova estrella al firmament».

(Publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el di 2 de febrer de 2025)

Desgavell educatiu

 

Podríem dir que a cada generació apareix un escriptor que, des de la primera línia docent, fa un retrat descoratjador de la situació en l’ensenyament secundari a Catalunya. Fa vint-i-cinc anys –quan un servidor encara tenia edat de pensar que tot estava per fer i tot era possible— va ser Toni Sala que, amb la seva Petita crònica d’un professor a secundària (Edicions 62, 2001), va retratar, amb un estil literari que s’acosta a la novel·la, la secundària sorgida de la LOGSE (1990), popularment coneguda com «la reforma», una llei que partia del constructivisme, fomentava l’esperit integrador, introduïa l’escolarització obligatòria fins als 16 anys i avaluava a partir de conceptes, procediments i actituds.

Des d’aleshores, els docents de la generació del Toni Sala hem vist com la llei anava canviant –LOCE (2002), LOE (2006), LOMCE (2013), fins arribar a l’actual LOMLOE (2020)— i hem envellit amb els canvis i la sensació que a cada bugada hi perdíem un llençol. Mentrestant, han aparegut noves fornades de professors, algun dels quals són també bons escriptors, que hi han volgut dir la seva. És el cas de Damià Bardera, que a principis d’aquest curs va publicar Incompetències bàsiques. Crònica d’un desgavell educatiu (Pòrtic, 2024), una visió descarnada i pessimista (però necessària) de la secundària al nostre país, un país en què els gurús educatius que no han trepitjat una aula dicten lleis i normatives que aposten pel menyspreu del coneixement, la desaparició de la meritocràcia, l’excés de pantalles i l’apel·lació constant a la gestió dels sentiments i les emocions de l’alumne («com si les emocions no haguessin de passar cap filtre i encara menys el filtre de la raó»). Amb un estil esmolat i com si es tractés d’un recull de relats, Bardera fa un retrat inevitablement parcial, però punyent, del panorama actual a secundària: denuncia el «papanatisme educatiu», la inutilitat dels cursos de formació, la poca implicació dels inspectors, els eufemismes que amaguen la realitat, la perversió que hi ha darrere de molts PI (plans individualitzats), el ball de sigles amb què constantment ens bombardegen (DUA, ULAE, NESE, TEI... i així fins a l’infinit), la metodologia per projectes aplicada sense recursos o l’excés de burocràcia a què els centres han de fer front, i reivindica les «classes intel·lectualment i artísticament estimulants».

No tenim perquè estar d’acord amb tot el que diu Bardera. Ni tan sols amb el to amb què ho diu. Però hi ha una realitat irrefutable: cada cop és més palesa –i en dono fe— la manca d’il·lusió, l’esgotament, l’ansietat i l’angoixa que senten molts professionals d’una professió que, per experimentar-la amb plenitud, cal que tingui un «destacat component vocacional». I això ens hauria de preocupar.

(Publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 19 de gener de 2025)

Llorenç Capdevila

 

La combinació d’un nom i d’un cognom que no són dels més freqüents fa que sigui molt difícil coincidir amb algú que es digui com tu. Segur que aquells que es diuen Jordi Garcia, Pau Vila, Josep Prat o Xavier Pujol s’han trobat més d’un cop amb persones homònimes. Si et dius Llorenç Capdevila això no passa. De Llorenç n’hi ha poquíssims i de Capdevila no pas gaires. La coincidència d’aquest nom i aquest cognom és, doncs, una casualitat que és molt difícil que es produeixi. Mai no he conegut ningú que es digui com jo (si bé tenia un oncle, a qui no vaig arribar a conèixer, que se’n deia), com deu passar a algú que es digui, posem per cas, Elies Torrallardona, Maties Grabulosa o Eladi Solanich.

Per això, en llegir «La bugada del Pou» de novembre, em va sorprendre descobrir que m’ha aparegut un homònim i que, curiosament, no és una persona real sinó un personatge de ficció. Es tracta del protagonista, interpretat per Jordi Bosch, de Mort d’un comediant, una obra produïda pel teatre Romea, dirigida per Josep Maria Mestres i amb autoria de Guillem Clua, que farà parada al teatre Kursaal de Manresa a mig febrer.

Els mecanismes que duen un creador a inventar-se el nom d’un personatge són diversos i, generalment, inescrutables. De vegades poden tenir una intenció simbòlica o una voluntat evocadora; hi pot haver qui vol fer un homenatge íntim a una persona admirada o, per contra, fer escarni d’un conegut a qui es vol ridiculitzar. Sempre, això sí, cal que els personatges duguin noms que siguin versemblants dins del context.

Quan fa un parell de mesos, llegint el Pou, vaig descobrir que l’admirat Jordi Bosch es posarà a la pell de Llorenç Capdevila, vaig començar a donar voltes sobre quina carambola del destí ha portat el dramaturg Guillem Clua a anomenar així el protagonista de Mort d’un comediant, «un dels actors més respectats i estimats de Catalunya» que «sembla haver perdut el cap i en ocasions es comporta com els personatges que ha interpretat durant la seva dilatada carrera». Alguna idea?

El Pou de la gallina, gener de 2025