diumenge, 22 de març de 2020

La Bepeta i la pesta


                La tia Bepeta té 96 anys i una visió molt pràctica de la vida. No s’ha casat mai i els seus nebots (la meva germana, el meu germà i jo) sempre hem trobat en ella la versió més pragmàtica i planera d’una mare. Quan, fa quatre anys, va morir la seva germana (la tia Maria, també soltera i que, com ella, va conviure amb nosaltres tota la vida), mentre encara érem al cementiri va demanar a l’enterrador quant de temps havia de passar abans de poder-se tornar a obrir el nínxol. Volia conèixer quants anys, com a mínim, havia d’aguantar en aquest món, no tant perquè sentís una gran necessitat d’aferrar-se a la vida, sinó per poder ser enterrada amb la persona que sempre havia tingut al costat. Era una pregunta pràctica. A la tia Bepeta no li fa por la mort, li fa por donar feina. Ha après a conviure amb la seva cunyada, la meva mare, amb una rutina senzilla: juguen a cartes, miren la “novel·la” de la tarda, surten a fer una passejada si fa bon temps i van a la perruqueria cada divendres, a missa cada dissabte i a la llar de jubilats els diumenges. Té tota la lucidesa que pot tenir una persona de la seva edat. És un pou de records que només comparteix si li estirem la corda, i encara, de vegades, amb la frugalitat pròpia de qui sent una mica de mandra de recordar. Ha viscut molt: la guerra que va endur-se molts joves amb qui hauria pogut festejar, la mort prematura del pare, el dol i haver de contribuir a tirar endavant una casa escapçada... Quan li telefonem, sempre acaba amb les mateixes paraules: “la qüestió que els joves estigueu bé, que jo ja ho tinc tot fet”. Al llarg de qualsevol conversa repeteix, com un mantra, dues sentències: “sobretot, que no hi hagi cap guerra” i “sobretot, que no ens treguin la pensió” (de vegades, afegeix que és l’única cosa bona que va fer Franco). Pot semblar un comportament senil. Però la tia Bepeta sap de què parla, perquè sap què vol dir passar una guerra i sap què és viure en la misèria, sense ajuts socials.


                Fa uns dies, arran del confinament a què, per edat i per insistència dels nebots, s’han de sotmetre ella i la mare, la tia va afegir una nova sentència a les habituals: “sobretot, que no ens agafi la pesta”. Vaig quedar de pedra, però ho vaig entendre de seguida. La tia no té una gran formació acadèmica i li queden lluny conceptes com epidèmia i pandèmia, el mot coronavirus (i, encara més, COVID-19) li sona estrany i ja no està per aprendre paraules noves. Per tant, utilitza el terme ancestral amb què, segurament, la gent gran del primer terç de segle XX anomenava l’epidèmia de grip de 1918, i que els de la seva generació han usat sempre per descriure una malaltia contagiosa i mortal.
N’hem d’aprendre molt, de l’experiència i de les persones pràctiques.


(Article publicat el dia 22 de març de 2020, al suplement Lectura, del diari Segre)

diumenge, 15 de març de 2020

LA LIJ, DE DOL

                El món de la literatura infantil i juvenil està de dol. La mort de Josep Maria Aloy deixa aquest àmbit sense un dels seus principals referents. Potser no era una persona pública àmpliament coneguda i reconeguda –de ben segur que no ho era tant com es mereixia—, però les mostres de condol, de suport a la família i de reconeixement públic aparegudes quan es va conèixer el seu traspàs demostra que era una persona admirada i estimada en l’àmbit de la cultura en general i en el de la literatura per a infants i joves en particular. Al funeral hi vam poder veure, acompanyant-lo, editors, il·lustradors i alguns dels autors més importants del ram, com Pep Molist, Maite Carranza, Pere Martí o, naturalment, Josep Vallverdú. Jordi Estrada, a Regió7, publicava aquell mateix dia un emotiu article on emulava l’última conversa que ell i jo hi havíem tingut a l’hospital, una setmana abans, on “vam recordar amics absents i dies feliços, com les vetllades a la biblioteca de casa teva, en companyia de tants i tants lletraferits que avui se senten tan orfes com nosaltres”. Valentí Gubianas penjava un dibuix als seus comptes d’Instagram i Facebook on li agraïa la saviesa i el suport. Molts n’hem compartit algun record. Joaquim Carbó li va dedicar, a Núvol, un article personal i alhora força exhaustiu on repassa la trajectòria d’Aloy i reconeix la important tasca que el manresà va dur a terme al llarg de més de cinquanta anys.


                S’ha parlat de Josep Maria Aloy com un estudiós i crític constant, meticulós, perseverant, rigorós, incansable... i també, és clar, com un home afable, discret, serè, honest i generós. Precisament aquesta darrera qualitat, la generositat, es desprèn d’una de les afirmacions que fa Joaquim Carbó en el seu article: “La passió per conèixer, jutjar i facilitar als lectors l’obra que hem publicat els seus contemporanis va frenar, segurament, l’obra creativa a l’Aloy”.
                Ens ha deixat, doncs, algú que va preferir dedicar el seu talent més a difondre l’obra dels altres que no pas a crear la pròpia, tan breu com interessant. Els qui, com a autors i com a lectors, ens en vam beneficiar, només podem estar-li agraïts.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de març de 2020)

dilluns, 2 de març de 2020

La castanyola mecànica

                La relació entre el feixisme i la psiquiatria té una història molt sòrdida. Si deixem de banda l’Alemanya nazi, on les atrocitats comeses superen les més salvatges perversions en tots els camps de la medicina, i ens fixem en les latituds ibèriques, un dels personatges més sinistres va ser, sens dubte, Antonio Vallejo-Nàjera. Aquest psiquiatre, catedràtic i comandant franquista, falangista i amic personal de Franco, va dedicar bona part dels seus estudis a mirar de demostrar que el marxisme és una malaltia mental. Defensava l’existència d’un “gen roig” que provocava una malaltia que afectava els “inferiors mentals” i els convertia en partidaris de la igualtat social i política. Per això, aconsellava que els “rojos” no tinguessin fills i que, si en tenien, aquest infants fossin separats dels pares, per evitar una plaga social. Les seves teories van donar cobertura “científica” a la repressió franquista, una de les accions de la qual consistia a robar nadons a dones represaliades per donar-los en adopció a famílies afectes al règim. Els fanàtics marxistes, als quals també considerava lletjos, eren, segons Vallejo-Nájera, una mena d’infrahomes malvats, mentalment inferiors, contra els quals tot estava permès. Prenent com a model la inquisició, assegurava que calia “higienitzar la raça”.


                L’any 1962, Anthony Burguess publicava A Clockwork Orange, que uns anys més tard Stanley Kubrik va portar al cinema, on s’explica la història d’un jove ultraviolent que, en un futur distòpic, és sotmès a un tractament radical de reeducació (la tècnica de Ludovic) que consisteix a subministrar-li un medicament que li produeix basca cada cop que té al davant les escenes de violència i sexe que li obliguen a veure mentre li passen, en bucle, la novena simfonia de Beethoven, amb la intenció que, a partir de llavors, associï la violència i el sexe amb el malestar físic i surti curat del tractament.

                Vaig pensar en aquestes dues referències quan fa alguns dies vaig llegir que la fiscalia denegava a Jordi Cuixart un permís per sortir setanta-dues hores de la presó. El ministeri públic va considerar que Cuixart no es mereixia el permís perquè no ha mostrat penediment i no s’ha sotmès als programes de tractament específic per rehabilitar-se. Programes que, si tenim en compte les acusacions absurdes per les quals el van condemnar, deuen consistir en un tractament per desprogramar-lo del seu independentisme i de la voluntat de continuar exercint la noviolència i la desobediència civil per ajudar a assolir un objectiu polític, l’autodeterminació, reconegut com un dels principis fonamentals dels drets humans. La pregunta que em faig és: i aquest tractament en què deu consistir? I és aleshores que penso en Vallejo-Nàjera i en la tècnica Ludovic.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 23 de febrer de 2020)

dissabte, 22 de febrer de 2020

Atrapats a la xarxa


                És possible que, per primera vegada en la història de la humanitat, en comptes de trobar-nos amb joves que s’emmirallen en els pares (i que, un cop passada l’etapa rebel, intenten seguir els seus passos), siguin justament els fills els qui s’hagin convertit en model a imitar pels seus progenitors. Feu, si no, un tomb pels comptes d’aquells a qui seguiu a Instagram. Cada vegada més, les imatges que compartim els qui tenim més de quaranta anys s’assemblen a les que pengen els nostres fills: fotografies amb els amics, en un concert, a punt per anar de festa, a la platja, amb un paisatge espectacular de fons, en un restaurant, bevent vi amb copes altes i menjant plats d’alta gastronomia, amb posat alegre o deliberadament lànguid, amb aire desenfadat i falsament espontani... A la projecció hipòcrita de la pròpia imatge que acostumen a representar les xarxes a totes les edats, en el cas de molts adults s’hi ha d’afegir un important nivell d’immaduresa.
                Les xarxes exhibeixen la imatge que volem oferir de nosaltres. Per això sempre ens mostrem alegres, satisfets, orgullosos, elegants, amb estil, interessants... Com si a la nostra vida no hi hagués dies grisos, àpats ensopits, moments de profunda tristesa, paisatges monòtons i avorrits o rostres amb faccions poc agraciades quan ens llevem cada matí. I això, que Instagram projecta des del punt de vista estètic, Twitter ho fa en el camp intel·lectual, per tal que qualsevol es pugui presentar com a ocurrent, lúcid i sagaç. Tothom es pot batre amb tothom i opinar sobre qualsevol cosa. En el fons, Twitter és ple de tertulians frustrats, comediants fracassats i poetes de pa sucat amb oli que pretenen oferir la imatge d’opinadors brillants, còmics aguts o creadors de bellesa a través del llenguatge.

                Quan els joves (aquests a qui ara queda bé anomenar millennials i que segurament són menys ximples i menys superficials del que ens pensem) es van adonar que els pares preteníem compartir els seus espais a les xarxes, van abandonar facebook i van buscar alternatives on poguessin exhibir-se sense la supervisió d’una generació de pares amb síndrome de Peter Pan, adults que ens pensem que som moderns perquè pengem frases de Paolo Coelho i que ens sentim el melic del món quan, el dia del nostre aniversari, rebem centenars de felicitacions, sense pensar que molts ens feliciten per inèrcia (perquè els ha aparegut un missatge que diu que avui és el nostre aniversari i ho fan amb tothom) i alguns potser ho continuaran fent quan siguem morts. Perquè nosaltres morirem, però el nostre perfil a la xarxa perviurà (si més no, mentre sigui tan complicat com ara gestionar una mort digital) i sempre hi haurà algun despistat que, cada any, ens continuarà desitjant que passem un dia molt feliç.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 9 de febrer de 2020)

dilluns, 17 de febrer de 2020

El savi serè


                Entre els llibres destacats de la meva biblioteca personal, un dels que més estimo i que ocupa un lloc destacat –és a dir, un dels llibres al qual necessito tornar de tant en tant—, és l’assaig de Josep Maria Aloy titulat Et diran que llegeixis, Bernat (L’Albí, 2010). És un llibre, per mi, de referència, on l’autor, una de les principals autoritats en l’estudi de la literatura catalana per a infants i joves, fa un repàs del que s’ha fet en aquest camp durant els darrers cinquanta anys. Per allunyar-se del to de manual acadèmic, Aloy presenta el seu cànon particular en forma de monòleg adreçat al seu fill Bernat: “Llegeix, Bernat –li diu—, perquè no hi ha res que et pugui ajudar tant a créixer i a ser feliç com el fet de llegir (···). T’ho dic jo que no acostumo a enganyar mai a ningú i menys a tu. Paraula de pare!”. Quanta humanitat que hi ha en aquestes paraules! Avui no m’he pogut estar de tornar-hi. He passejat una estona per les pàgines del llibre, mirant de recuperar una veu, pausada i serena, que, malauradament, ja no tornarem a sentir. Com també he fullejat el poemari La lluna, la Bruna (Fil d’Aram, 2014), dedicat a la seva neta, i no he pogut evitar de fer un tomb per les més de tres-centes entrades del bloc “Mascaró de proa” (Premi Aurora Díaz Plaja, 2013), que Josep Maria Aloy va haver d’abandonar fa encara no un any perquè la salut ja no li permetia mantenir la regularitat desitjada.


                Aloy va dedicar la vida professional a l’educació, però la seva passió va ser sempre la literatura i, més concretament, la literatura per a infants i joves. Va fer d’assessor de l’editorial La Galera, va exercir de crític en diverses revistes, va publicar un parell de contes i nombrosos assajos, va tenir cura de l’edició d’alguns llibres de poemes de Joana Raspall, va conrear l’amistat amb els clàssics catalans contemporanis del gènere (Joaquim Carbó, Sebastià Sorribas, Emili Teixidó i, molt especialment, Josep Vallverdú) i, a casa seva, va aplegar la biblioteca de literatura infantil i juvenil en català més completa que existeix. Mai no tenia un no per a ningú, quan es tractava de llibres, i no cal dir que alguns dels qui escrivim a la Catalunya Central sempre vam tenir en ell un referent d’auroritat que, quan calia, apadrinava els nostres projectes.
                A banda d’admirar-ne els coneixements enciclopèdics en matèria literària, la capacitat crítica i prescriptora a l’hora de parlar de llibres –sempre amb serenitat i criteri—, o la sensibilitat creativa, els qui l’hem conegut també el valorem com a persona, com a home honest, com melòman incansable, com a home compromès amb el país, com a pare amatent, com a company fidel, com a amic... un savi lúcid, entranyable i serè a qui estarem sempre agraïts i que ens deixa, avui, una mica més orfes.


(Article publicat al diari Regió7, el dia 16 de febrer de 2020)

dijous, 13 de febrer de 2020

Finalistes de l'Amat-Piniella

                Quatre obres opten al vintè Premi Joaquim Amat-Piniella d’enguany: Fugir era el més bell que teníem, de Marta Marín-Dòmine; Sis nits d’agost, de Jordi Lara; A l’amic escocès, de Maria Barbal; i Per tenir casa cal guanyar una guerra, de Joan Margarit. El dia 15 de gener es presentaran al Centre Cultural del Casino, de Manresa, amb la presencia de Lara, Marín-Dòmine i els editors de les altres dues, que llegiran textos dels absents.
                Fugir era el més bell que teníem (Club Editor) i Sis nits d’agost (1984) són novel·les atípiques. En realitat, la classificació com a novel·la (si l’entenem com a text narratiu de ficció) pot fins i tot resultar forçada, en aquests dos casos. Una i altra presenten el periple dels autors per reconstruir l’experiència de persones reals (el pare errant, en el cas de Marín-Dòmine; l’activista i filòsof Lluís Maria Xirinacs, en el cas de Lara). Són exercicis literaris que combinen la narració literària, la descripció creativa, el diàleg pragmàtic, la citació de testimonis i la reconstrucció d’episodis reals.
                Amb un llenguatge carregat de poesia i una estructura en forma de mosaic, Marta Marín-Dòmine reflexiona sobre el procés de recuperació de la memòria, històrica i personal. “He volgut escriure sobre la forma que han pres els murmuris als racons dolços o cantelluts dels cossos d’aquells que com jo han tingut uns pares que van ser nens durant la guerra”, diu l’autora, que construeix un relat sobre personatges desarrelats i tornats a arrelar, com ella mateixa: errants, exiliats, nòmades... qui sap si fugitius.


                Per la seva banda, Lara, fascinat per l’aura de misteri que envolta la mort de Xirinacs (que va decidir morir d’inanició en plena muntanya, l’any 2007, entre el pla de Pegot i Vidabona, al Ripollès), explica com ell mateix es recupera de ferides internes i externes a través de la recerca i la reconstrucció, novel·lada, de la vida, les idees i els darrers dies del protagonista, un “pacifista que dispensava la violència si venia de l’oprimit”, un “capellà corcó dels seixanta, agitador desganat dels setanta (···), filòsof rampellut dels darrers anys”, a qui un amic va acompanyar, serenament, a morir.


                Les altres dues obres finalistes del vintè Premi Joaquim Amat-Piniella estan escrites per figures consolidades de la literatura catalana actual: Joan Margarit és, probablement, el poeta més llegit i reconegut, i Maria Barbal no ha deixat de ser, des que va publicar la seva primera novel·la fa trenta-cinc anys, una de les veus narratives més celebrades i reconegudes. Dos escriptors de pes, doncs, el prestigi dels quals afegirà pressió al jurat, que ha de triar entre quatre obres d’una gran qualitat literària.
                Per tenir casa cal guanyar una guerra (Proa) és un llibre de memòries on Joan Margarit explica la seva infantesa i joventut, amb tots els periples domiciliaris que va haver de viure durant aquella època: Sanaüja, Rubí, Figueres, Girona, Barcelona, Tenerife... Són alguns dels llocs on va viure, amb els pares, amb els avis o en una residència d’estudiants. Amb una prosa nítida i efectiva repassa l’època, doncs, en què es consoliden els fonaments de la seva vida que, en el seu cas, són també els fonaments de la seva poesia. És com una mena d’epíleg a la seva obra poètica completa, una explicació de l’origen dels poemes que ha publicat i que publicarà. A Margarit mai no li ha fet res d’explicar als lectors d’on surten els seus poemes, perquè sap que poden arribar fins on el lector sigui capaç de copsar-ne els matisos.


                A l’amic escocès (Columna) és una novel·la de tall més o menys clàssic, que forma part de l’anomenat “cicle del Pallars”, on també hi ha Pedra de tartera, Mel i metzines i Càmfora. Explica la història de Benet Escrig, un home honest i responsable que, nascut en una vall pirinenca, enamorat de les lletres i amant del dibuix, es veu obligat a dur una vida diferent de la que havia somiat. Després de la guerra, on és ferit al cos i a l’ànima, el Benet acceptarà la seva vida i s’enamorarà d’una noia bella i trista. A l’amic escocès és, sobretot, una història d’amistat i amor, però no tan sols d’amor entre persones, sinó també d’amor a una terra i un paisatge, d’amor a la literatura i d’amor a la llengua.


                El 19 de febrer, a l’auditori de la Plana de l’Om de Manresa, sabrem si el premi Amat-Piniella se l’endú Joan Margarit, Maria Barbal, Marta Marín-Dòmine o Jordi Lara.

(Article publicat, en dues parts, a la revista El Pou de la gallina, en els números de gener i febrer de 2020)

dimarts, 4 de febrer de 2020

Isabel-Clara Simó

                El passat 13 de gener va morir la Isabel-Clara Simó, una de les figures cabdals de la literatura catalana del tombant de segle. Es fa difícil valorar si era ja prou gran o encara massa jove. Avui dia, en què l’esperança de vida és més alta que mai, quan algú mor entre els 75 i els 80 anys és una persona gran per als joves i una persona jove per als grans. Per a mi, sigui com vulgui, va ser una notícia trista.
                La Isabel-Clara Simó era un autèntic tornado de vitalitat i creativitat. Lluitadora activa i escriptora incansable. Pertanyia, a més, a una generació d’autors imprescindibles, la dels qui, després de la fosca dictadura, van recollir els mots “salvats” (que deia Espriu) i, des d’una postura militant amb la llengua i la cultura, però alhora amb un propòsit conscient d’ambició literària, van ser capaços de “normalitzar” la literatura catalana, amb una obra de qualitat (però també popular), i van aconseguir que una nova generació, després de formar-nos com a lectors amb els seus textos, haguem pogut escriure en català sense cap mena de complex ni cap necessitat intrínseca d’escriure en una llengua com si fos un acte de militància. Algun dia caldrà reconèixer-los aquest valor. Parlo d’una generació amb noms importants, com Jaume Cabré, Maria Antònia Oliver, Jordi Coca, Margarida Aritzeta... o els desapareguts Jesús Moncada, Montserrat Roig o Jaume Fuster. Tot i que va començar a escriure literatura tard (el seu primer llibre és de 1979), la Isabel-Clara Simó encaixa perfectament en aquesta generació. El seu currículum literari és impressionant. Va conrear tots els gèneres: poesia, teatre, assaig... però, sobretot, va destacar en el conreu de la narrativa i, especialment, de la novel·la. Una obra sòlida que li va comportar premis prestigiosos, com el Víctor Català (amb el seu primer recull de relats: És quan miro que hi veig clar), el Premi Sant Jordi (La salvatge), L’Andròmina (L’home que ensumava les dones), el Joanot Martorell, el de la Crítica Serra d’Or i molts altres. A més, els últims anys se l’havia premiat també amb reconeixements a la seva trajectòria, com la Creu de Sant Jordi (1999), el Jaume Fuster (2013), que atorga l’AELC, o el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2017).


                Fa encara no dos anys, a primers de juny de 2017 i en el marc del festival El Segre de Negre, vaig tenir l’oportunitat de conversar-hi una estona en públic. Va dir coses tan interessants com que una novel·la (o qualsevol tipus d’obra literària) ha de provocar dues reaccions en el lector: l’ha de fer sentir, i l’ha de fer pensar. Si falla qualsevol d’aquestes dues coses, aquell text no funciona i de cap manera, en cap cas, un artefacte literari ha de ser “útil”, més enllà d’això. La trobarem a faltar.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 26 de gener de 2020)

divendres, 24 de gener de 2020

Responsabilitat


                Vivim rodejats d’irresponsables. Homes i dones incapaços d’assumir les conseqüències dels propis actes. De vegades, un té la sensació que tothom busca excuses per esquivar el resultat lògic d’una actuació inadequada. Un paio agredeix la dona i després, amb cara de penediment, diu que es va ofuscar, que en realitat ho va fer perquè se l’estima amb desmesura. Un conductor begut atropella algú, fuig del lloc dels fets i, en el judici, mira d’atenuar el seu grau de culpabilitat, precisament, pel fet de trobar-se en estat d’embriaguesa. Enxampen un narcotraficant amb un carregament de cocaïna i s’indigna perquè, és clar, amb alguna cosa s’ha de guanyar la vida, i si no ho fa ell ho farà un altre. Enxampen un polític manipulant concursos públics i mira d’encolomar el mort als seus subordinats. Ningú no vol tenir mai la culpa de res.
                És com si ens haguéssim convertit en uns eterns adolescents. Habitants d’aquella etapa de la vida en què no s’és adult, però tampoc infant; en què es reclamen drets perquè ja s’és prou gran, i s’eludeixen deures perquè encara s’és petit. Els adolescents, aprofitant la circumstància de viure a cavall de dues etapes vitals clarament definides, busquen sempre excuses per no carregar amb els càstigs que es derivarien d’algunes de les seves accions. Intenten fer passar per una trapelleria infantil allò que en el món dels adults qui sap si fregaria la categoria de delicte. I hi tenen tot el dret, que per això són joves. I més quan els adults del seu entorn, que haurien de fer-los entendre la gravetat del que han fet a base de no rebaixar el pes de les conseqüències lògiques, responen als precs i les excuses infantils de l’estratègia adolescent amb la indulgència pròpia de qui té mala consciència perquè no pot estar prou pel menor que té al seu càrrec o, fins i tot, de qui en el fons s’hi sent identificat, perquè la síndrome de Peter Pan ha fet estralls en la nostra societat.
                Hem passat d’un model de societat en què l’adolescència no existia (els nens passaven a ser considerats adults el dia que es posaven a treballar i abandonaven els pantalons curts) a un altre model on sembla que l’adolescència s’eternitza i no deixem de veure homes i dones de quaranta o cinquanta anys que intenten vestir o proven de parlar com si en tinguessin setze. Crec que no ens adonem que, quan tractem els adolescents com si fossin nens petits, no contribuïm a aconseguir que es converteixin en adults respectables. És clar que tot sembla indicar que d’adults respectables (capaços d’assumir, amb responsabilitat, les conseqüències, bones o dolentes, dels seus actes, que és com a mi em sembla que un adult es guanya el respecte de la resta) cada vegada n’hi ha menys.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 12 de gener de 2020)

diumenge, 12 de gener de 2020

Cornades tradicionals

Tenim una necessitat tan gran de sentir-nos part d’alguna cosa més o menys antiga que ens fa trempar tot allò que porta l’etiqueta de “tradicional”. En un sentit estricte, no es pot considerar una tradició res que no s’hagi transmès d’una generació a una altra, però en el món vertiginós en què vivim tendim a consolidar, en quatre dies, modes i costums que de seguida es consideren tradicions. I, així, parlem alegrement de calçotades tradicionals, de la tradicional paella amb sangria, del tradicional pa de Sant Jordi o de la tradició d’empassar-se dotze grans de raïm mentre sonen les dotze campanades la nit de cap d’any, sense discriminar quins d’aquests costums s’han transmès veritablement des de fa generacions i quins amb prou feines tenen uns pocs anys. Per cert, que això d’ingerir raïm amb el canvi d’any no és anterior al segle XX. D’aquí a poc, segur que, pels volts de Tots Sants, hi haurà qui parlarà del tradicional Halloween, i hi haurà qui s’estirarà els cabells pensant en la pobra castanyada que, de fet, els nostres padrins amb prou feines coneixien.
Parlant de tradicions, fa algunes setmanes l’Ajuntament de Santpedor va consultar la població en referèndum sobre la possibilitat d’acabar amb un dels actes més populars de la Festa Major. La pregunta era clara “Santpedor ha de mantenir la tradició de les vaquetes?”. Tradició? Una trentena llarga d’anys (als 80 es van posar de moda aquesta mena d’actes a molts llocs on no s’havien fet mai) amb joves, i no tan joves, mirant de demostrar la seva virilitat tot perseguint vedells desorientats ho converteix en una tradició? Alguns santpedorencs, com els militants de la CUP, van fer campanya pel NO, mentre que d’altres, com els integrants de la Penya El Carajillo, van apostar pel SÍ. Ningú, però, va posar en dubte que es tractés d’una “tradició”, la qual cosa demostra fins a quin punt un costum, o una moda, pot arrelar en una comunitat. El cas és que el resultat va ser pràcticament d’empat (amb una participació de més de 2300 persones, el NO a les vaquetes es va imposar per només 46 vots) i, com que a Santpedor, de gran majoria independentista, el procés sobiranista no havia dividit el poble, si fem cas de la lògica cavernícola en relació a referèndums ara ja devem tenir la meitat dels santpedorencs barallada amb l’altra meitat, amb famílies trencades, amics que no es parlen i dinars familiars de gran tensió durant aquestes festes de Nadal. Oi?
Sembla, doncs, que tenim certa tendència a considerar tradicions alguns costums recents. En canvi, si ho mirem bé, més que no pas les vaquetes o els correbous, allò tradicional entre els humans és repartir cornades i, en el cas dels catalans, la tradició més arrelada és la que ens ha condemnat, des de fa segles, a ser cornuts i pagar el beure.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 29 de desembre de 2019)

dimarts, 24 de desembre de 2019

La misèria d'escriure

                La literatura interessa poc. No dic res de nou. Sempre hi ha hagut pocs lectors de literatura i tinc la sensació que a mesura que avançarà aquest segle, amb tota la varietat d’entreteniments digitals i audiovisuals que tenim a l’abast, n’hi haurà cada vegada menys. La vida social que es genera al voltant de la literatura, en canvi, manté certa vitalitat. Les presentacions de llibres, per exemple, apleguen sovint un exèrcit de familiars, amics, coneguts i saludats dels autors que s’ho passen millor en el refrigeri posterior que durant l’estona en què el protagonista xerra pels descosits; els clubs de lectura de les biblioteques i d’algunes llibreries (una iniciativa meravellosa que ha generat nous lectors i n’ha recuperat d’antics) estan més vius que mai, tot i que sospito que alguns dels qui hi participen busquen més compartir una bona estona que no pas l’experiència literària en ella mateixa; els recitals de poesia (sobretot si qui recita és un personatge mediàtic) són plens de gent que mai no ha comprat un llibre de poemes.


                Conscient d’aquesta realitat, i més motivat per la sensació de poder literari que atorga deixar-se veure en presentacions, festivals poètics i lliurament de premis, que no pas per la dura disciplina de posar-se a escriure, l’autor ha de buscar cada vegada més la presència pública, ha d’anar a la recerca del lector, i pot acabar engolit per allò que Pere Rovira, en el seu deliciós dietari Música i pols (Proa, 2019), anomena el circ de la literatura: “El món literari és curiós: sol donar molta més importància a festivals, premis, crítiques, elogis, homenatges, etc., que a la literatura en si mateixa. Si els escriptors fessin el que han de fer, que a mi em sembla que és quedar-se a casa escrivint, el míser circ de la literatura no tindria gaire importància.” En una altra pàgina, Rovira afirma que “un escriptor no ha d’anar pel món a vendre el seu producte”. Per altra banda, sense aquest circ, editors i llibreters ho tindrien encara més difícil per sobreviure, i, sense ells, l’autor no és ningú. Estem assistint, doncs, a la mort de la creació literària tal com l’hem entès fins ara?

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de desembre de 2019)