dijous, 13 de febrer de 2020

Finalistes de l'Amat-Piniella

                Quatre obres opten al vintè Premi Joaquim Amat-Piniella d’enguany: Fugir era el més bell que teníem, de Marta Marín-Dòmine; Sis nits d’agost, de Jordi Lara; A l’amic escocès, de Maria Barbal; i Per tenir casa cal guanyar una guerra, de Joan Margarit. El dia 15 de gener es presentaran al Centre Cultural del Casino, de Manresa, amb la presencia de Lara, Marín-Dòmine i els editors de les altres dues, que llegiran textos dels absents.
                Fugir era el més bell que teníem (Club Editor) i Sis nits d’agost (1984) són novel·les atípiques. En realitat, la classificació com a novel·la (si l’entenem com a text narratiu de ficció) pot fins i tot resultar forçada, en aquests dos casos. Una i altra presenten el periple dels autors per reconstruir l’experiència de persones reals (el pare errant, en el cas de Marín-Dòmine; l’activista i filòsof Lluís Maria Xirinacs, en el cas de Lara). Són exercicis literaris que combinen la narració literària, la descripció creativa, el diàleg pragmàtic, la citació de testimonis i la reconstrucció d’episodis reals.
                Amb un llenguatge carregat de poesia i una estructura en forma de mosaic, Marta Marín-Dòmine reflexiona sobre el procés de recuperació de la memòria, històrica i personal. “He volgut escriure sobre la forma que han pres els murmuris als racons dolços o cantelluts dels cossos d’aquells que com jo han tingut uns pares que van ser nens durant la guerra”, diu l’autora, que construeix un relat sobre personatges desarrelats i tornats a arrelar, com ella mateixa: errants, exiliats, nòmades... qui sap si fugitius.


                Per la seva banda, Lara, fascinat per l’aura de misteri que envolta la mort de Xirinacs (que va decidir morir d’inanició en plena muntanya, l’any 2007, entre el pla de Pegot i Vidabona, al Ripollès), explica com ell mateix es recupera de ferides internes i externes a través de la recerca i la reconstrucció, novel·lada, de la vida, les idees i els darrers dies del protagonista, un “pacifista que dispensava la violència si venia de l’oprimit”, un “capellà corcó dels seixanta, agitador desganat dels setanta (···), filòsof rampellut dels darrers anys”, a qui un amic va acompanyar, serenament, a morir.


                Les altres dues obres finalistes del vintè Premi Joaquim Amat-Piniella estan escrites per figures consolidades de la literatura catalana actual: Joan Margarit és, probablement, el poeta més llegit i reconegut, i Maria Barbal no ha deixat de ser, des que va publicar la seva primera novel·la fa trenta-cinc anys, una de les veus narratives més celebrades i reconegudes. Dos escriptors de pes, doncs, el prestigi dels quals afegirà pressió al jurat, que ha de triar entre quatre obres d’una gran qualitat literària.
                Per tenir casa cal guanyar una guerra (Proa) és un llibre de memòries on Joan Margarit explica la seva infantesa i joventut, amb tots els periples domiciliaris que va haver de viure durant aquella època: Sanaüja, Rubí, Figueres, Girona, Barcelona, Tenerife... Són alguns dels llocs on va viure, amb els pares, amb els avis o en una residència d’estudiants. Amb una prosa nítida i efectiva repassa l’època, doncs, en què es consoliden els fonaments de la seva vida que, en el seu cas, són també els fonaments de la seva poesia. És com una mena d’epíleg a la seva obra poètica completa, una explicació de l’origen dels poemes que ha publicat i que publicarà. A Margarit mai no li ha fet res d’explicar als lectors d’on surten els seus poemes, perquè sap que poden arribar fins on el lector sigui capaç de copsar-ne els matisos.


                A l’amic escocès (Columna) és una novel·la de tall més o menys clàssic, que forma part de l’anomenat “cicle del Pallars”, on també hi ha Pedra de tartera, Mel i metzines i Càmfora. Explica la història de Benet Escrig, un home honest i responsable que, nascut en una vall pirinenca, enamorat de les lletres i amant del dibuix, es veu obligat a dur una vida diferent de la que havia somiat. Després de la guerra, on és ferit al cos i a l’ànima, el Benet acceptarà la seva vida i s’enamorarà d’una noia bella i trista. A l’amic escocès és, sobretot, una història d’amistat i amor, però no tan sols d’amor entre persones, sinó també d’amor a una terra i un paisatge, d’amor a la literatura i d’amor a la llengua.


                El 19 de febrer, a l’auditori de la Plana de l’Om de Manresa, sabrem si el premi Amat-Piniella se l’endú Joan Margarit, Maria Barbal, Marta Marín-Dòmine o Jordi Lara.

(Article publicat, en dues parts, a la revista El Pou de la gallina, en els números de gener i febrer de 2020)

dimarts, 4 de febrer de 2020

Isabel-Clara Simó

                El passat 13 de gener va morir la Isabel-Clara Simó, una de les figures cabdals de la literatura catalana del tombant de segle. Es fa difícil valorar si era ja prou gran o encara massa jove. Avui dia, en què l’esperança de vida és més alta que mai, quan algú mor entre els 75 i els 80 anys és una persona gran per als joves i una persona jove per als grans. Per a mi, sigui com vulgui, va ser una notícia trista.
                La Isabel-Clara Simó era un autèntic tornado de vitalitat i creativitat. Lluitadora activa i escriptora incansable. Pertanyia, a més, a una generació d’autors imprescindibles, la dels qui, després de la fosca dictadura, van recollir els mots “salvats” (que deia Espriu) i, des d’una postura militant amb la llengua i la cultura, però alhora amb un propòsit conscient d’ambició literària, van ser capaços de “normalitzar” la literatura catalana, amb una obra de qualitat (però també popular), i van aconseguir que una nova generació, després de formar-nos com a lectors amb els seus textos, haguem pogut escriure en català sense cap mena de complex ni cap necessitat intrínseca d’escriure en una llengua com si fos un acte de militància. Algun dia caldrà reconèixer-los aquest valor. Parlo d’una generació amb noms importants, com Jaume Cabré, Maria Antònia Oliver, Jordi Coca, Margarida Aritzeta... o els desapareguts Jesús Moncada, Montserrat Roig o Jaume Fuster. Tot i que va començar a escriure literatura tard (el seu primer llibre és de 1979), la Isabel-Clara Simó encaixa perfectament en aquesta generació. El seu currículum literari és impressionant. Va conrear tots els gèneres: poesia, teatre, assaig... però, sobretot, va destacar en el conreu de la narrativa i, especialment, de la novel·la. Una obra sòlida que li va comportar premis prestigiosos, com el Víctor Català (amb el seu primer recull de relats: És quan miro que hi veig clar), el Premi Sant Jordi (La salvatge), L’Andròmina (L’home que ensumava les dones), el Joanot Martorell, el de la Crítica Serra d’Or i molts altres. A més, els últims anys se l’havia premiat també amb reconeixements a la seva trajectòria, com la Creu de Sant Jordi (1999), el Jaume Fuster (2013), que atorga l’AELC, o el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2017).


                Fa encara no dos anys, a primers de juny de 2017 i en el marc del festival El Segre de Negre, vaig tenir l’oportunitat de conversar-hi una estona en públic. Va dir coses tan interessants com que una novel·la (o qualsevol tipus d’obra literària) ha de provocar dues reaccions en el lector: l’ha de fer sentir, i l’ha de fer pensar. Si falla qualsevol d’aquestes dues coses, aquell text no funciona i de cap manera, en cap cas, un artefacte literari ha de ser “útil”, més enllà d’això. La trobarem a faltar.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 26 de gener de 2020)

divendres, 24 de gener de 2020

Responsabilitat


                Vivim rodejats d’irresponsables. Homes i dones incapaços d’assumir les conseqüències dels propis actes. De vegades, un té la sensació que tothom busca excuses per esquivar el resultat lògic d’una actuació inadequada. Un paio agredeix la dona i després, amb cara de penediment, diu que es va ofuscar, que en realitat ho va fer perquè se l’estima amb desmesura. Un conductor begut atropella algú, fuig del lloc dels fets i, en el judici, mira d’atenuar el seu grau de culpabilitat, precisament, pel fet de trobar-se en estat d’embriaguesa. Enxampen un narcotraficant amb un carregament de cocaïna i s’indigna perquè, és clar, amb alguna cosa s’ha de guanyar la vida, i si no ho fa ell ho farà un altre. Enxampen un polític manipulant concursos públics i mira d’encolomar el mort als seus subordinats. Ningú no vol tenir mai la culpa de res.
                És com si ens haguéssim convertit en uns eterns adolescents. Habitants d’aquella etapa de la vida en què no s’és adult, però tampoc infant; en què es reclamen drets perquè ja s’és prou gran, i s’eludeixen deures perquè encara s’és petit. Els adolescents, aprofitant la circumstància de viure a cavall de dues etapes vitals clarament definides, busquen sempre excuses per no carregar amb els càstigs que es derivarien d’algunes de les seves accions. Intenten fer passar per una trapelleria infantil allò que en el món dels adults qui sap si fregaria la categoria de delicte. I hi tenen tot el dret, que per això són joves. I més quan els adults del seu entorn, que haurien de fer-los entendre la gravetat del que han fet a base de no rebaixar el pes de les conseqüències lògiques, responen als precs i les excuses infantils de l’estratègia adolescent amb la indulgència pròpia de qui té mala consciència perquè no pot estar prou pel menor que té al seu càrrec o, fins i tot, de qui en el fons s’hi sent identificat, perquè la síndrome de Peter Pan ha fet estralls en la nostra societat.
                Hem passat d’un model de societat en què l’adolescència no existia (els nens passaven a ser considerats adults el dia que es posaven a treballar i abandonaven els pantalons curts) a un altre model on sembla que l’adolescència s’eternitza i no deixem de veure homes i dones de quaranta o cinquanta anys que intenten vestir o proven de parlar com si en tinguessin setze. Crec que no ens adonem que, quan tractem els adolescents com si fossin nens petits, no contribuïm a aconseguir que es converteixin en adults respectables. És clar que tot sembla indicar que d’adults respectables (capaços d’assumir, amb responsabilitat, les conseqüències, bones o dolentes, dels seus actes, que és com a mi em sembla que un adult es guanya el respecte de la resta) cada vegada n’hi ha menys.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 12 de gener de 2020)

diumenge, 12 de gener de 2020

Cornades tradicionals

Tenim una necessitat tan gran de sentir-nos part d’alguna cosa més o menys antiga que ens fa trempar tot allò que porta l’etiqueta de “tradicional”. En un sentit estricte, no es pot considerar una tradició res que no s’hagi transmès d’una generació a una altra, però en el món vertiginós en què vivim tendim a consolidar, en quatre dies, modes i costums que de seguida es consideren tradicions. I, així, parlem alegrement de calçotades tradicionals, de la tradicional paella amb sangria, del tradicional pa de Sant Jordi o de la tradició d’empassar-se dotze grans de raïm mentre sonen les dotze campanades la nit de cap d’any, sense discriminar quins d’aquests costums s’han transmès veritablement des de fa generacions i quins amb prou feines tenen uns pocs anys. Per cert, que això d’ingerir raïm amb el canvi d’any no és anterior al segle XX. D’aquí a poc, segur que, pels volts de Tots Sants, hi haurà qui parlarà del tradicional Halloween, i hi haurà qui s’estirarà els cabells pensant en la pobra castanyada que, de fet, els nostres padrins amb prou feines coneixien.
Parlant de tradicions, fa algunes setmanes l’Ajuntament de Santpedor va consultar la població en referèndum sobre la possibilitat d’acabar amb un dels actes més populars de la Festa Major. La pregunta era clara “Santpedor ha de mantenir la tradició de les vaquetes?”. Tradició? Una trentena llarga d’anys (als 80 es van posar de moda aquesta mena d’actes a molts llocs on no s’havien fet mai) amb joves, i no tan joves, mirant de demostrar la seva virilitat tot perseguint vedells desorientats ho converteix en una tradició? Alguns santpedorencs, com els militants de la CUP, van fer campanya pel NO, mentre que d’altres, com els integrants de la Penya El Carajillo, van apostar pel SÍ. Ningú, però, va posar en dubte que es tractés d’una “tradició”, la qual cosa demostra fins a quin punt un costum, o una moda, pot arrelar en una comunitat. El cas és que el resultat va ser pràcticament d’empat (amb una participació de més de 2300 persones, el NO a les vaquetes es va imposar per només 46 vots) i, com que a Santpedor, de gran majoria independentista, el procés sobiranista no havia dividit el poble, si fem cas de la lògica cavernícola en relació a referèndums ara ja devem tenir la meitat dels santpedorencs barallada amb l’altra meitat, amb famílies trencades, amics que no es parlen i dinars familiars de gran tensió durant aquestes festes de Nadal. Oi?
Sembla, doncs, que tenim certa tendència a considerar tradicions alguns costums recents. En canvi, si ho mirem bé, més que no pas les vaquetes o els correbous, allò tradicional entre els humans és repartir cornades i, en el cas dels catalans, la tradició més arrelada és la que ens ha condemnat, des de fa segles, a ser cornuts i pagar el beure.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 29 de desembre de 2019)

dimarts, 24 de desembre de 2019

La misèria d'escriure

                La literatura interessa poc. No dic res de nou. Sempre hi ha hagut pocs lectors de literatura i tinc la sensació que a mesura que avançarà aquest segle, amb tota la varietat d’entreteniments digitals i audiovisuals que tenim a l’abast, n’hi haurà cada vegada menys. La vida social que es genera al voltant de la literatura, en canvi, manté certa vitalitat. Les presentacions de llibres, per exemple, apleguen sovint un exèrcit de familiars, amics, coneguts i saludats dels autors que s’ho passen millor en el refrigeri posterior que durant l’estona en què el protagonista xerra pels descosits; els clubs de lectura de les biblioteques i d’algunes llibreries (una iniciativa meravellosa que ha generat nous lectors i n’ha recuperat d’antics) estan més vius que mai, tot i que sospito que alguns dels qui hi participen busquen més compartir una bona estona que no pas l’experiència literària en ella mateixa; els recitals de poesia (sobretot si qui recita és un personatge mediàtic) són plens de gent que mai no ha comprat un llibre de poemes.


                Conscient d’aquesta realitat, i més motivat per la sensació de poder literari que atorga deixar-se veure en presentacions, festivals poètics i lliurament de premis, que no pas per la dura disciplina de posar-se a escriure, l’autor ha de buscar cada vegada més la presència pública, ha d’anar a la recerca del lector, i pot acabar engolit per allò que Pere Rovira, en el seu deliciós dietari Música i pols (Proa, 2019), anomena el circ de la literatura: “El món literari és curiós: sol donar molta més importància a festivals, premis, crítiques, elogis, homenatges, etc., que a la literatura en si mateixa. Si els escriptors fessin el que han de fer, que a mi em sembla que és quedar-se a casa escrivint, el míser circ de la literatura no tindria gaire importància.” En una altra pàgina, Rovira afirma que “un escriptor no ha d’anar pel món a vendre el seu producte”. Per altra banda, sense aquest circ, editors i llibreters ho tindrien encara més difícil per sobreviure, i, sense ells, l’autor no és ningú. Estem assistint, doncs, a la mort de la creació literària tal com l’hem entès fins ara?

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de desembre de 2019)

divendres, 20 de desembre de 2019

Immersió, encara


                Quan, fa algunes setmanes, amb el rerefons de la sentència que ha condemnat els presos polítics catalans a un centenar d’anys de presó, un servidor s’afegia al clam iniciat per Jordi Cuixart de “Ho tornarem a fer”, pensava en practicar la desobediència civil noviolenta, com vam fer l’1 d’octubre de 2017. De moment, però, resulta que el que hem de tornar a fer és defensar les engrunes que, per preservar la nostra identitat, hem hagut d’anar protegint els darrers quaranta anys. Darrerament, per exemple, com si haguéssim entrat en un bucle infinit, ha calgut tornar a explicar les virtuts de la immersió lingüística a les escoles davant del viratge interessat del PSC respecte d’aquesta qüestió que, fins ara, només posaven en dubte, també per interessos electoralistes, partits com C’s i PP, així com plataformes socials de signe espanyolista, amb l’objectiu final de reduir el català a simple forma d’expressió folklòrica. Els dirigents socialistes catalans han abandonat definitivament l’equidistància. Em nego a pensar que mostren qui són en realitat. Això no ho sabrem mai. Més aviat m’inclino a considerar que el que busquen és “eixamplar la base” amb el suposat (i és molt suposar) vot progressista-espanyolista que ha fugit de C’s.
                Ja estàvem acostumats a rebre, dels sectors més anticatalanistes, aquest menyspreu cap a una de les poques eines realment útils i cohesionadores. Estàvem acostumats que l’espanyolisme més ranci ataqués la immersió lingüística i TV3 com un mantra recurrent. Ara, el discurs del PSC s’assembla sospitosament al d’Arrimadas: “Els @socialistes_cat diem hola a una societat plurilingüe que preservi el català i que garanteixi sense complexes [sic] un bon domini del català i castellà i de l’anglès respectant el criteri pedagògic i adaptant cada projecte lingüístic de centre al seu entorn”, diu Eva Granados. Aquesta proposta s’assembla força a la polèmica llei de trilingüisme (posar l’anglès pel mig sempre queda molt bé) promoguda el 2013 pel popular José Ramón Bauzà, aleshores president del Govern Balear, amb la intenció d’arraconar el català (també) a l’escola.


                La iniciativa, naturalment, ha estat aplaudida per gent com Joaquim Coll o Lluís Bassets. Són els qui s’escandalitzen quan senten algú a qui li costa expressar-se en castellà (un espècimen excepcional, si és que existeix, alimentat per la mitologia espanyolista) i en canvi no diuen res de la normalitat quotidiana, on el català amb prou feines és present en àmbits com el cinema, la justícia, els youtubers o les plataformes digitals, o és clarament minoritari a la ràdio, la premsa o la televisió; ni troben vergonyós que (de manera gens excepcional) hi hagi milers de catalans incapaços de dir un mot en català o que l’utilitzin amb una precarietat clamorosa.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 15 de desembre d 2019)

dilluns, 9 de desembre de 2019

Des de l'aire

A La vida aèria (Pòrtic, 2019), l’últim dietari de l’Albert Sáez Mateu, l’autor es fa el següent autoretrat: “Ara només soc un home malalt, calb i mal conservat de més de 50 anys, prematurament envellit, insomne, cansat, devastat”. Després de llegir aquests mots, es podria pensar que La vida aèria tracta de la crisi dels 50, i no aniria desencaminat del tot, però la profunditat intel·lectual que exhibeix l’autor pàgina rere pàgina transcendeix de llarg aquesta interpretació superficial. Al llarg de les 350 pàgines no espereu trobar-hi, doncs, un home pessimista que fa inventari de les conseqüències de fer-se gran i sí, en canvi, un intel·lectual polièdric que, amb 50 anys repicats, s’oposa a la banalitat. Sáez s’erigeix en notari lúcid d’un món dominat per la mediocritat, la hipocresia i la superficialitat. Es presenta com a músic (melòman exquisit, intèrpret esforçat, compositor sensible), com a professor de filosofia à l’ancienne (de vegades escèptic, altres esperançat), com a escriptor (no pas com a lector que escriu, Déu nos en guard!). I també com a observador sensible del paisatge, com a rondinaire mordaç, com a conciutadà pacient, com a col·leccionista d’instruments, com a bibliòfil apassionat, com a detractor de Nietzsche, com a insomne penitent...


Amb ironia de vegades desfermada, La vida aèria arrenca amb uns advertiments al lector que són tota una declaració de principis: desconfia dels qui expliquen per què escriuen un dietari i dels qui el comencen l’1 de gener (ell l’engega el febrer de 2016 i l’acabarà quan li vingui de gust, que serà la primavera de 2018), renega dels dietaris que es limiten a explicar la vida quotidiana de l’autor (“en català, de deposicions excrementals d’aquesta índole se n’han escrit moltes”) i es marca tres normes: no parlarà de l’actualitat política (de fet, un dels objectius del dietari és apartar-se’n), no posarà els noms de persones vives i se saltarà els dies i setmanes que li plagui, assenyalant només les dates que li sembli.
La vida aèria és un dietari poc convencional: evita tant el comentari de l’actualitat com el repàs d’intimitats personals. Podríem dir que es tracta, més aviat, d’un honest i interessant exercici d’exhibició (no pas exhibicionisme) intel·lectual. Un compendi de reflexions sobre el pas del temps, la fe, la infantesa a la Granja d’Escarp (“per mi, les pel·lícules de Fellini sempre han estat pur realisme”), el populisme, els grans filòsofs i músics, la moral, l’estupidesa, la mandra, la sobrevalorada literatura anglesa... i un nombre interminable de qüestions tractades des d’una perspectiva doblement aèria: perquè hi ha una presència constant d’instruments de vent i perquè l’autor projecta la mirada des de dalt, en la distància, com si flotés davant la realitat.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 1 de desembre de 2019)

dimarts, 26 de novembre de 2019

A l'amic escocès


                Maria Barbal i Pep Coll han escrit algunes de les millors pàgines de la literatura catalana en les darreres dècades. Tots dos són del Pallars i aquest és el paisatge d’una part important de les seves obres. Tots dos, a més, demostren que es poden generar missatges universals des de qualsevol racó de món (en aquest cas, des d’una geografia física i humana molt concreta i inhòspita) i que, per tant, l’etiqueta de “novel·lista rural” que, als anys vuitanta, quan semblava que només es podia parlar de barres de bar, olor d’asfalt i clavegueres fumejants, s’utilitzava amb cert menyspreu, no condiciona gens, en realitat, la qualitat i el missatge del text. Coll ha explorat literàriament el Pirineu a través de les històries ancestrals que hi explica la gent (des de les llegendes atàviques que són el fonament de Muntanyes maleïdes, fins a la reconstrucció d’un crim real a Dos taüts negres i dos de blancs). Barbal, per la seva banda, ha trobat en el seu Pallars un paisatge de fons, poques vegades agraït, d’on surten personatges memorables. Si Pedra de tartera (1984) és la història de la Conxa, un dels grans personatges de la literatura catalana, A l’amic escocès, la seva última novel·la, fa un recorregut per la vida del Benet: la infantesa en una llar on els pares no s’estimen, la feina que es veu obligat a fer a Obres Públiques i la que ha d’abandonar (voldria ser artista, a Barcelona), i, sobretot, la guerra. La guerra, pròpiament, apareix poc, en la novel·la de Barbal, però és present al fons de gairebé totes les pàgines, perquè condiciona la vida de tothom que hi apareix. El Benet és un d’aquells personatges de carn i ossos que només saben construir els grans escriptors: discret, apassionat, honest, sensible, resignat i atrapat per l’entorn humà amb què li ha tocat viure. Un entorn humà que proporciona altres personatges molt interessants: pares, germans, amics, xicota... o el mateix amic escocès a què fa referència el títol. I tot plegat explicat amb un estil que combina tècniques narratives diverses i efectives amb un llenguatge esquitxat, aquí i allà, amb mots i expressions (esquerar, xinalla, furro, farnaca, mosta, aventar-se a córrer, albardar, escunçar...) que perfumen i enriqueixen el text.




(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de novembre de 2019)

dilluns, 18 de novembre de 2019

Vida i literatura

                Molts escriptors (si més no, tots els bons escriptors) viuen en comunió amb la literatura. Vida i literatura, per a ells, són una mateixa cosa. Viure i escriure. Això no vol dir que visquin només per escriure, sinó més aviat que la literatura i el pensament són una part essencial de la seva vida.


                Acabo de llegir Música i pols (Proa, 2019), el dietari que acaba de publicar Pere Rovira. Ha estat una experiència literària deliciosa, com fa tres anys ja ho va resultar també la lectura de La finestra de Vermeer (Proa, 2016). Rovira hi afirma, per exemple, que la literatura ha estat i és una de les coses més importants de la seva vida, potser la més important després de la família. Hi parla d’ell, és clar, de les penalitats físiques que comporta fer anys, de la joventut, de les seves aficions... però parla també dels altres, d’aquells a qui coneix (i estima) i d’aquells a qui només ha conegut a través de la seva obra (músics, pintors i, sobretot, escriptors); parla del pas del temps (un tema inevitable en qualsevol dietari), del paisatge (el de terra endins, a Alpicat, i el de la costa, al Delta), de cinema, del Barça, de la Celina, de l’Emília, del gos malalt, del cotxe vell, de fotografia, de la fe, de l’amor, de poesia, del nét que neix durant l’any (“soc un vell, però encara he d’aprendre noves formes de l’amor”) i, per descomptat, tractant-se d’un dietari del 2017, dedica un bon nombre de pàgines a temes polítics... Gairebé sempre, parlar d’alguna cosa és l’excusa per arribar a reflexions més profundes. També parla de les misèries del món literari (“a la literatura del nostre temps, el sentit comercial li ha fet perdre el sentit del ridícul”). De tant en tant, deixa anar una sentència contundent, sempre amb una bona dosi d’escepticisme, que pot ser sobre la naturalesa humana (“ja quasi ningú no vol aprendre res, però cada vegada hi ha més gent disposada a donar lliçons”), sobre fer-se gran (“Un perill de l’edat: la tendència a parlar impartint lliçons / Un altre perill, més molest: que les lliçons siguin depriments”) o, naturalment, sobre l’ofici literari (“no es tracta d’escriure moltes obres, sinó d’escriure moltes hores”). Es mostra optimista davant la vida i escèptic davant del món. I irònic, sempre irònic. Escriu sobre la sinceritat que se suposa que ha d’haver-hi en l’anomenada “literatura del jo” i afirma que “les veritats personals no tenen importància literària”, per concloure que “una autobiografia (···) pot ser descaradament mentidera i literàriament excelsa”.
                No sé fins a quin punt a Música i pols hi ha mentides (segurament no ho sap ni el mateix autor), el que sé és que conté grans veritats, d’aquelles que només es poden expressar de forma literària, amb bona literatura.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 17 de novembre de 2019)

dimarts, 5 de novembre de 2019

Ferides obertes


                De vegades sembla que la guerra civil va començar molt abans del 36 i que, en realitat, encara dura. El conflicte és recurrent i universal: el poder acostuma a mantenir-se sempre en les mateixes mans, les dels qui controlen l’economia, mantenen l’exèrcit i aproven les lleis; i quan les tornes canvien, quan el poder sembla que hi ha la possibilitat que es desplaci cap a unes altres mans (que, fins llavors minoritàries, de cop i volta aspiren a un suport popular ampli), els acostumats a manar (i encara des del poder) despleguen tota mena d’estratègies polítiques, argúcies legals, repressió policial i manipulacions mediàtiques per anorrear l’adversari que pot acabar amb els seus interessos i privilegis. El conflicte (que sempre hi és, no ens enganyem) esclata aleshores en una escalada imprevisible. Els qui són a dalt, emparats per la maquinària política, mediàtica, judicial, militar i policial que controlen, faran tot el possible per mantenir-s’hi. Els qui empenyen des de baix, per la seva banda, reclamaran amb totes les seves forces els drets que, si són majoria, els corresponen.
                Les ferides cal curar-les. Les de la guerra, també. Deixar-les obertes, mirar cap a una altra banda i esperar que s’oblidin, com ha pretès la transició espanyola, s’ha demostrat que és un fracàs. No es pot amagar que, en nom de la llei i la justícia, es van afusellar innocents, es va empresonar i torturar gent per les seves idees, es van perpetrar venjances personals i es van deixar podrir milers de cadàvers en fosses comunes. A la darrera novel·la de Maria Barbal, A l’amic escocès (Columna, 2019), hi ha un personatge, l’Encarnació, a qui van matar el marit durant els primers mesos després de la guerra a causa de la delació d’algun veí, i sospita d’un home amb qui havia tingut algun enfrontament per temes d’expropiacions i canalització de l’aigua durant l’etapa republicana. La dona, consumida, es planteja si la revenja és una causa de la guerra, o bé si la guerra (i el seu resultat), ha estat l’excusa per a la revenja. I es pregunta: “pot venir tanta maldat del sol verí de les guerres?”. El meu amic Joan Pinyol fa anys que lluita per treure el seu avi del Valle de los Caídos, on van traslladar el seu cos des del cementiri de Lleida, sense dir-ne res a la família, i ara ha escrit un llibre (Avi, et trauré d’aquí!, Saldonar, 2019) explicant aquesta lluita fins ara infructuosa. Tan difícil és, tancar aquesta ferida? Es veu que sí.



Darrerament, arran dels aldarulls nocturns viscuts en diverses ciutats catalanes després de la sentència que condemna a 100 anys de presó els líders independentistes, hem pogut llegit comentaris de l’estil: “aquests joves són els néts d’aquells a qui vau enterrar a les cunetes”. La ferida, doncs, continua oberta.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 3 de novembre de 2019)