diumenge, 3 de març del 2024

La novel·la de l'any

 

Entre les lectures del 2023, n’hi ha una que em va impactar especialment: La mestra i la Bèstia, d’Imma Monsó (Anagrama). No sé si és la millor novel·la de l’any, però sens dubte es una de les meves preferides, com ho ha estat per al jurat del Premi Òmnium i per al del Premi Joaquim Amat-Piniella.


Els mèrits literaris de La mestra i la Bèstia són diversos: una prosa portentosa i alhora senzilla, carregada de matisos que poden anar de la gravetat a la ironia en un mateix paràgraf; un personatge complex i radicalment monsonià (una noia tan humana com introvertida, tan ingènua com autosuficient, tan silenciosa com excèntrica); un diàleg permanent amb altres expressions artístiques, com ara la música (Duke Ellington, Schubert, Strauss o la bossa nova de Vinicius de Moraes); personatges secundaris molt interessants, com la tia Júlia (que sent una especial debilitat pels comiats, sobretot si són de pretendents), el Doctor Flos (que havia estudiat amb Màrius Torres) o, naturalment, el magnètic Simeó, la Bèstia. La novel·la té la capacitat d’oferir una mirada nova a temes extensament tractats: les conseqüències de la guerra, la resistència antifranquista, la repressió durant la dictadura o el mite de la bella i la bèstia. La protagonista és una víctima col·lateral de la guerra i una metàfora del temps en què viu, educada per la mare en l’aïllament d’una casa solitària, enmig d’un secretisme que fa que la noia, als 19 anys i òrfena, arribi a Dusa, un poblet imaginari de l’Alta Ribagorça, per fer de mestra, sense haver tingut contacte amb el món i amb la decisió de portar a terme el seu principal objectiu vital (ser autosuficient) així com tres desitjos plens d’ingenuïtat: tenir casa pròpia, veure caure la neu i formar part d’una comunitat de persones. A Dusa, mentre anem coneixent detalls de com va créixer a la casa solitària de la carretera (amb una mare malaltissa, un pare amb una dedicació misteriosa i un veí taciturn), la Severina (que de molt petita va descobrir que tot era finit i, com a conseqüència, «només era capaç d’estimar el que estava a punt d’extingir-se», i que «té molt a perdre, per més que es pensi que ho ha perdut tot») descobreix com és el món i, gràcies sobretot al guiatge del Simeó i la Justa, enmig d’una atmosfera trista que contrasta amb un agut sentit de l’humor (és antològica, en aquest sentit, la divertidíssima reunió de joves mestres que porten un «inventari de partits»), arriba a interpretar i donar sentit a la informació que fins llavors no havia estat capaç de processar.

El rovell de la història és, doncs, un any en la vida de la protagonista, un curs escolar, en què (com els grans personatges literaris) no farà canviar la història, sinó que canviarà amb la història.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 18 de febrer de 2024)

Finalistes amb banda sonora

 

Al marge de la temàtica històrica i social que han de tenir per optar al Premi, i al marge també dels indiscutibles mèrits literaris amb què compten, les quatre obres finalistes del XXIVè Premi Joaquim Amat-Piniella estan carregades de música.

Són quatre novel·les amb banda sonora.



Així, entre les pàgines de París érem nosaltres (Columna), d’Andreu Claret, van sonant els acords de les composicions de Pau Casals, que també apareix com a personatge, perquè és amic del protagonista (que no és altre que el pare de l’autor). La figura de Casals va exercir, de ben segur, una influència enorme en la família Claret, fins al punt que dos germans de l’autor, Gerard i Lluís, s’han dedicat professionalment a tocar el violoncel.

Si les notes del violoncel sonen a París érem nosaltres, a la novel·la de Xavier Bosch, 32 de març (Univers), se sent com sona l’oboè, instrument que toquen dos dels protagonistes (la Margaux i el Damien) i gràcies al qual entren en contacte i s’enamoren. Per la banda sonora de 32 de març (que podem trobar a Spotify en forma de llista de reproducció) s’hi passegen obres de Rimsky-Korsakov, Debussy, Txaikovsky, l’ànec de Pere i el llop de Prokófiev, Schubert... però també Louis Armstrong, Ella Fitzgerald o Carla Bruni.

A 1969 (L’altra), d’Eduard Màrquez, hi sona música de la més moderna que es produïa a Barcelona l’any que dona títol a la novel·la. La veu d’un testimoni (val a dir que la novel·la és un collage de documents i testimonis reproduïts amb fidelitat), que ben bé podria ser Pau Riba, hi explica com es va gestar un dels discos més influents de la història de la música moderna en català: Dioptria (el primer volum del qual va sortir l’any 1970); i un altre testimoni, que ben bé podria tractar-se de Jordi Batiste, parla de la formació del grup Máquina!, una de les primeres bandes de rock progressiu a casa nostra.

Finalment, a La mestra i la Bèstia (Anagrama), d’Imma Monsó, la música també hi és protagonista. Un dels personatges, per exemple, se suposa que va assistir al naixement de Chega de Saudade, una joia de l’aleshores incipient bossa nova, composta per Antonio Carlos Jobim, amb lletra de Vinicius de Moraes i popularitzada per João Gilberto. I, a banda d’aquesta música brasilera, també s’hi sent el jazz de Duke Ellington o alguns temes clàssics de Schubert i Strauss.

El diàleg entre disciplines artístiques és sempre un estímul per al lector/oient/espectador.

(Article publicat a El Pou de la gallina, a la secció "Àlbum de visites" del número de febrer de 2024. Foto: Joan Closas)

Finalistes 2024

 Quatre són, quatre, un any més, les obres finalistes del Premi Joaquim Amat-Piniella. I, com sempre, serà un maldecap per al jurat triar la guanyadora perquè totes estan dotades de virtuts temàtiques i literàries que justifiquen l’accés a la final.


32 de març (Univers), de Xavier Bosch, són dues històries d’amor ambientades a París, enllaçades però situades en plans temporals diferents: una en l’època més o menys actual (l’any 2008) i una altra en el París de l’ocupació alemanya durant la II Guerra Mundial. Amb aquesta història carregada de música, Bosch demostra una vegada més perquè és ara mateix un dels autors més llegits en llengua catalana.


París érem nosaltres (Columna), d’Andreu Claret, es presenta amb un format literari interessant. És la història d’un surienc que va haver d’exiliar-se després de la Guerra Civil, narrada pel seu fill (l’autor) en forma de novel·la: la reconstrucció novel·lada dels records del pare, un relat testimonial i autèntic. És el retrat d’un home decidit, just, dialogant, resolutiu, íntegre i amb dots de lideratge.


1969 (L’altra), d’Eduard Márquez, és una proposta literària innovadora, el fruit d’un replantejament creatiu radical. Un text on el narrador desapareix darrere d’un collage textual format per documents autèntics que dialoguen entre ells, contrasten i es complementen: transcripcions de testimonis, informes policials, declaracions institucionals, sentències judicials, correspondència privada, decrets, discursos... Un retrat polièdric de l’any que va començar el final de la dictadura.


La mestra i la Bèstia (Anagrama), d’Imma Monsó, és una novel·la escrita amb una prosa carregada de matisos i amb un personatge complex i fascinant, radicalment monsonià (una mestra jove, introvertida, ingènua, autosuficient, silenciosa, excèntrica... que arriba a la seva primera destinació: un petit poble de la Ribagorça). Monsó ofereix una mirada nova a un tema extensament tractat: les conseqüències de la guerra, la resistència antifranquista, la repressió durant la dictadura.

Cap a mig febrer es farà públic el veredicte del jurat i el dia 22, a la Plana de l’Om, hi haurà el lliurament del Premi.

(Article publicat a El Pou de la gallina, en el número de febrer de 2024)

Com mengen als EUA

 Em fan patir. Ho confesso. De vegades, quan vaig al cinema o miro una sèrie a la televisió, estic més pendent del plat que tenen al davant els personatges que no pas de la conversa que mantenen, perquè sé que el deixaran intacte i això em neguiteja. Quan has estat educat amb el principi inqüestionable que, en qualsevol àpat, cal menjar-se tot el que et serveixen, veure plats plens de menjar destinat a malbaratar-se et genera una angoixa irracional. Digueu-me extravagant, però m’alteren algunes escenes que hem vist centenars de vegades en pel·lícules i sèries produïdes, sobretot, als EUA. Per exemple:

1-És hora d’esmorzar i la canalla va seient al voltant de la taula de la cuina, mentre un dels progenitors llegeix el diari i l’altre és als fogons amb una paella a les mans. Mentre criden el fill adolescent (que tots sabem que no farà acte de presència fins que l’autobús de l’institut serà davant de casa), van omplint els plats d’ous remenats, cansalada i pancakes que banyen amb xarop d’auró. La conversa pot anar per diferents viaranys, l’adolescent apareixerà amb el temps just (i, com a molt, farà una mossegada a una torrada o un glop de suc de taronja abans de sortir esperitat), discutiran poc o molt, obriran la nevera americana en diverses ocasions, el progenitor que llegia el diari també s’adonarà que va amb el temps just per portar els menuts a l’escola i, per descomptat, l’esmorzar s’acabarà amb tot de plats curulls de teca que ningú no haurà tocat i que farà cap al cubell de les escombraries o abocaran a la trinxadora de la pica.

2-Una parella (homes, dones o un de cada) se citen en un restaurant. Se saluden amb cordialitat i demanen plats suculents que reben amb mirada goluda o amb indiferència. Enceten una conversa que, invariablement, anirà pujant de to i tots sabem que acabarà quan un dels dos, enfadat, s’aixecarà i tocarà el dos mentre l’amanida niçoise, el pastís de poma o el bistec amb patates quedarà intacte sobre la taula. Com a molt (si es tracta d’una ficció ambientada al segle passat), un dels comensals farà servir el menjar per apagar el cigarret amb arrogància.


3-El matrimoni protagonista rep la visita d’una parella. Avui han convidat a sopar els nous veïns, o la germana i el cunyat, o el company de feina del marit (policia, és clar) amb la seva dona. El primer que fan és oferir-los una copa de vi, que ompliran fins a dalt de tot i que s’empassaran amb un parell de glopades. Perquè els plats no, però les copes de vi, les ampolles de cervesa i els gots de whisky els escuren fins a la darrera gota.

Suposo que, com a tot arreu, hi deu haver de tot, però, si hem de fer poc o molt cas del que veiem a les pantalles, els americans mengen i beuen tan malament com poden.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 4 de febrer de 2024)

El valor de les coses

 

No m’agradaria convertir-me en un d’aquests vells que es passen el dia evocant, des de la nostàlgia rondinaire, un passat en el qual se suposa que tot era millor: el menjar més sa, les persones més educades i la vida més amable. No m’agradaria convertir-m’hi perquè no penso que sigui així: en general, estem millor que fa quaranta o cinquanta anys i, malgrat que de vegades em desperto melancòlic, evito tant com puc de caure en l’«abantisme», aquella tendència de pensament (que s’intensifica a mesura que ens fem grans) segons la qual tot allò que fa olor de passat és bo i tot allò que forma part del present és –si no del tot dolent— pitjor.

Dit això, com que ja tinc una edat, l’«abantisme» em tempta i no puc evitar, de tant en tant, pensar en el món de quan era un marrec: aquella època en què ens passàvem les vacances escolars al tros, els treballs de l’institut s’havien de fer a màquina, gravàvem les cançons de la ràdio en una cinta de casset i encara no sabíem que internet ho canviaria tot. Pensar-hi i, és clar, comparar-ho amb com és ara. Oi més tenint en compte que treballo envoltat d’adolescents. Com algunes estrelles del rock (però d’una manera molt menys glamurosa), em vaig fent vell mentre el meu públic continua tenint l’edat de sempre i la distància generacional és, per tant, cada cop una mica més àmplia. Recordo (o, si més no, em sembla recordar), per exemple, que quan jo tenia l’edat dels meus alumnes donàvem molta més importància al valor material d’alguns objectes, com ara els llibres. Aleshores, les lectures obligatòries servien per anar confeccionant una biblioteca personal que mantenies intacta en una lleixa de l’habitació. Crec que molts encara conservem la major part dels llibres que ens van fer llegir a l’institut. Títols com Ulls de gat mesquer, No emprenyeu el comissari! o d’Uf! Va dir ell formen part del meu tresor particular des que era adolescent. Avui, en canvi, constato que una part de l’alumnat (de vegades animats per famílies que no és pas que hagin de suportar estretors econòmiques) evita comprar-se els llibres de lectura (els demanen prestats a qui sigui o en busquen una versió digital gratuïta) i, quan no els queda cap més remei que gratar-se la butxaca, un cop llegits els posen a la venda per internet. Ho trobo trist.


Però no m’hi faig mala sang. Afortunadament, per més que a mesura que ens fem grans tinguem la sensació (com l’han tinguda totes les generacions quan han pensat en la generació anterior al llarg de la història de la humanitat) que els joves van de pet cap al desastre perquè no valoren res, la naturalesa humana és la mateixa i, per tant, hem de pensar que els valors profunds que ens fan persones es mantenen intactes. Oi?

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 21 de gener de 2024)

Llegir Barcelona

 El bagenc David Clusellas és un intel·lectual inquiet que ha dedicat temps a diferents tasques més o menys creatives: ha treballat a la ràdio, ha exercit de tècnic de cultura, ha fet de traductor, ha escrit narrativa... Com a narrador, de fet, destaca la seva sensibilitat en els textos que escriu com a integrant del col·lectiu Lola Palau. I ara, a més, acaba de publicar la versió catalana (originalment escrita i publicada en franès) d’un assaig rigorós, ben documentat i amè que ofereix una passejada (més literària que geogràfica) per la Barcelona de les darreres dècades.

Llegir Barcelona (PAM, 2023) reflexiona sobre la Barcelona d’un període històric recent i interessant, el que va del Fòrum de les Cultures (aquella Barcelona que s’havia transformat al voltant dels Jocs Olímpics i que pretenia ser el súmmum de la Modernitat) fins a la que pateix els efectes de la crisi econòmica i veu el creixement de moviments contestataris com els Indignats o l’augment del sobiranisme. I ho fa a partir de l’anàlisi de sis obres de ficció, sis novel·les escrites i publicades durant aquest període, que retraten la ciutat des de diferents expressions lingüístiques (dues són escrites en català, dues en castellà i dues en francès) i des de diferents perspectives, si bé la majoria retraten els efectes de la borratxera postolímpica i, sobretot, el desencant que la segueix. Els textos de Mercè Ibarz, Marta Rojals, Mathias Énard, Grégoire Polet, Eduardo Mendoza i Milena Busquets serveixen a David Clusellas per analitzar i mostrar com ha estat la representació literària contemporània de la capital catalana. No es tracta, però, d’una obra d’interès local. El llibre de Clusellas pot resultar interessant a qualsevol amant de la literatura, o a qui interessin els processos socials en una gran ciutat o els canvis que han viscut Barcelona i Catalunya en les darreres dècades, molt més enllà de la barcelonitat del lector o del públic francòfon a qui inicialment anava destinat. No es tracta tant d’un ruta literària física pels carrers i els espais barcelonins, sinó més aviat d’una invitació a llegir i a reflexionar sobre els processos socials, polítics, econòmics o identitaris que han viscut recentment la ciutat, el país i el món sencer.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de gener de 2024)

La divina tragèdia

 Dante Pérez, alcalde de Gimenells i Pla de la Font, representa a la perfecció el perfil de català espanyolista que –des del victimisme impostat— defensa amb ungles i dents la unitat i, encara més, la uniformitat d’Espanya. Una defensa que va més enllà de ser de dretes o d’esquerres. De fet, fins al 2017, Dante Pérez militava al PSC, des d’aleshores ha militat en el PP i ara ha abandonat aquest partit perquè, arran de la negociació de la llei d’amnistia, la posició dels de Feijóo i Ayuso li semblava massa tova amb l’independentisme. Encara no milita a VOX, però comparteix amb ells el discurs que avala l’ús de qualsevol mitjà per combatre tot allò que, des del seu punt de vista, amenaça la sacrosanta unitat de la pàtria. De la seva pàtria, és clar. En el posicionament polític i ideològic de l’espanyolisme, els nacionalistes sempre són els altres i la unitat d’Espanya està per sobre de qualsevol debat ideològic o social. I si l’espanyolista és català, ha de fer una defensa encara més aferrissada de la seva espanyolitat, perquè s’ha de fer perdonar els orígens i no pot mostrar ni la més mínima escletxa de simpatia cap a res que no sigui graníticament carpetovetònic. Ni tan sols pot exhibir el paternalisme condescendent que en el seu moment va fer dir a Aznar que estimava tant la llengua de Verdaguer i que, fins i tot, parlava català en la intimitat. Això només s’ho pot permetre aquell que sap que mai no arribarà a desprendre ni el més mínim tuf de catalanitat.


L’espanyolista –tant si és de dretes com d’esquerres— no en té prou amb una Espanya unida. La seva Espanya ha de ser també uniforme. Per això, fa uns anys, Dante Pérez recomanava fer servir sempre els topònims Lérida i Gerona, la qual cosa val a dir que sembla del tot coherent quan es parla en castellà, perquè són els exònims propis en aquesta llengua. En realitat, però, sospito que la recomanació de Pérez anava més enllà, i era la de fer servir sempre, i a tot arreu, no tan sols aquests exònims, sinó la llengua que els és pròpia. Perquè per a l’espanyolista de pedra picada l’ús del català és vist com un posicionament polític i, per tant, com una amenaça. La seva lògica és primària i arrogant: per què diantre n’hi ha que s’entesten a parlar en aquest dialecte minoritari i folklòric, quan «en español nos entendemos todos»? I, a més, «qué pone en tu DNI?».

Si el seu homònim Alighieri hagués hagut de fer sortir l’alcalde de Gimenells i Pla de la Font a la Divina Comèdia, no sé si l’hauria situat al cel, al purgatori o a l’infern. Potser, davant dels constants canvis de jaqueta política del personatge (que l’han portat del progressisme a l’extrema dreta), hauria optat per canviar el títol de la seva obra magna i rebatejar-la com a Divina Tragèdia.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 7 de gener de 2024)

dimecres, 27 de desembre del 2023

La cadira buida

 

Diu el filòsof Xavier Antich en un dels articles reproduïts a La voluntat de compendre (Arcàdia, 2016) que «la cadira és, entre els objectes domèstics, el que més aviat queda humanitzat». A cada casa, per exemple, quan s’ha de seure a taula tothom té el seu lloc i, per tant, la seva cadira. Les cadires s’adapten al nostre cos i n’evoquen la forma. És fàcil, doncs, humanitzar-les. Recordo que a les golfes de casa hi havia (potser encara hi són) un parell d’antigues cadires de fusta que alguna padrina o repadrina havia fet servir per anar a missa: si els aixecaves el cul, feien la mateixa funció que la part de darrere d’un banc d’església, amb una barra encoixinada a la part de baix, per posar-hi els genolls. La cadira és un moble singular. Així com el banc convida a l’experiència col·lectiva o, si més no, compartida, la cadira pot suggerir recolliment i solitud. Tot i així, aquesta és una impressió falsa, perquè difícilment trobarem mai una cadira sola, ni tan sols allà on només viu una persona.


Els artistes han omplert de força simbòlica aquest moble tan proper, o n’han aprofitat la força que ja té, i per això l’art universal és ple de cadires buides. En el seu afany de donar nou sentit a objectes quotidians, Antoni Tàpies va utilitzar cadires en diverses obres i de diverses formes, començant per la que forma part de l’escultura «Núvol i cadira», feta de filferro, que corona la seva fundació. Tots tenim presents les dues cadires de boga que Van Gogh va pintar a L’habitació, a banda i banda de la taula i al costat del llit. O la sinistra cadira elèctrica reproduïda per Andy Warhol. O les modernes cadires del pavelló Mies van der Rohe. A Cracòvia, al districte de Podgórze, que l’any 1941 es va convertir en el gueto on van congregar els jueus abans de deportar-los a Auschwitz, hi ha una instal·lació que posa la pell de gallina. És a la plaça dels Herois del Gueto, un espai immens on, des de l’any 2005, s’hi pot veure un conjunt de cadires de bronze, afilerades i encarades totes en la mateixa direcció. La dimensió d’aquestes cadires, una mica més grans que les normals, no conviden pas el visitant a seure-hi: són cadires buides.

Torno a Xavier Antich: «Una cadira buida (···) és la més poderosa metàfora de l’hospitalitat: sempre espera algú». Tanmateix, en determinades ocasions, la cadira buida em sembla més aviat un símbol de l’absència d’aquell que l’ocupava i que ja no hi és. I ara penso en els dinars de Nadal d’aquelles famílies que han perdut algú i que aquest dia (potser el primer Nadal sense aquell ésser estimat) n’evocaran el record i, d’alguna manera, el faran present malgrat que sigui al davant de la cadira buida que ningú, encara, haurà gosat ocupar.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, la vigília de Nadal de 2023)

Qui la té més llarga

 

M’agrada l’ambient de Nadal, especialment aquell que es viu en les distàncies curtes, en les celebracions íntimes en forma de dinar o sopar amb familiars o amb amics on, entre sopa de galets i copa de cava, es té un record per als que ja no hi són. M’agrada presenciar com els xiquets fan cagar el tronc i com obren els regals que han dut els Reis. M’agraden les sobretaules de xarrolla atropellada, amb tres converses paral·leles i creuades, que evolucionen en una muntanya russa de sentències apassionades que poden anar de la cordialitat entusiasta a la indignació més visceral, passant pels acudits dolents o el poema de Nadal que recita el caganiu de torn. M’agraden les cases amb pessebre i sentir-me, a l’escalf del foc a terra, a prop d’aquelles persones a qui estimo i que (vull suposar) també m’estimen.


En canvi, no m’agrada gaire (tot i que he de reconèixer que tampoc m’irrita ni m’indigna) l’excés de decoració kitsch amb què s’engalanen els carrers per Nadal en la majoria de poblacions. Ho trobo embafador. Aquella lluminària de colors, elaborada amb serps de leds que formen figures associades amb les festes nadalenques (carros arrossegats per rens, pares Noel panxuts, ninots de neu amb escombra i barret, campanetes...), acompanyada de la música d’ambient sonant pels altaveus, em resulta estèticament excessiva. Què voleu que us digui? Ara bé, el que no m’agrada gens és la deriva competitiva que sembla que està prenent aquest costum de decorar-ho tot amb un gust qüestionable: localitats que competeixen per poder penjar-se l’etiqueta i presumir de ser la ciutat que més llums posa, que fa el pessebre més gran, que reparteix més caramels la vigília de reis o que instal·la l’arbre de Nadal més alt del sud d’Europa. Cadascú es gasta els diners com vol i suposo que, si els ajuntaments no els invertissin en la instal·lació d’un arbre metàl·lic de quaranta metres d’altura i els deu tràilers que calen per transportar-lo, se’ls gastarien en altres foteses decoratives amb l’excusa d’incentivar l’activitat comercial. Si els funciona i aquest és l’objectiu, endavant.

En tot aquest festival de cursileria, però, el que trobo certament ridícul és l’obsessió megalòmana per la mida de les coses. Una actitud que acostuma a anar associada a dirigents de comportament infantil («i jo més!»), amb aires que recorden un narcisisme més o menys patològic i que, des del meu punt de vista, només pot explicar-se per la necessitat d’haver de compensar alguna mancança que, per poca malícia que hi posem, és fàcil imaginar en quina part del cos podria estar localitzada. Dit això, «que cadascú es vesteixi com bonament li plagui», que deia Martí i Pol; i «Bon Nadal!», que us desitja, a l’avançada, un servidor.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 10 de desembre de 2023)

Un amor

 

L’Alba Sabaté és manresana. Si més no, en tots els seus llibres reivindica aquesta condició quan, al costat del nom, ho fa constar. La seva família va anar a viure a Girona quan tot just tenia uns mesos i Manresa, per a ella, es va convertir durant molts anys en la ciutat dels avis, dels oncles i, encara ara, dels cosins. Així, quan publica una novel·la, els vincles familiars i emocionals la porten a la capital del Bages per presentar-la a la llibreria Parcir, com va passar el 14 de novembre amb La meva història és la història d’un amor (Columna, 2023).


El títol no enganya. Es tracta d’una novel·la d’amor. Retrata els alts i baixos, les anades i vingudes, en la relació d’una parella, un home i una dona, entre els quals hi ha una diferència d’edat considerable. Ell, de fet, era el professor de literatura d’ella a l’institut, als anys setanta, quan es van enamorar. Sentiments com el desig, la passió o la tendresa desfilen en aquesta novel·la al costat de temes com la culpa o el perdó. I la mort, és clar, que és un altre dels temes que acostuma a abordar l’autora. Amor i mort. Els dos grans temes universals, tan allunyats i tan propers, perquè, com diu l’escriptor japonès Yasunari Kawabata, citat en la novel·la: «hauríem de morir quan encara som estimats». I és que La meva història és la història d’un amor és una novel·la rica en referències literàries. A banda de ser un cant a l’amor i a la vida, és també un cant a la literatura, al fet de llegir com una manera de viure. I, en aquest sentit, són oportunes les paraules d’Houellebecq que també hi apareixen: «llegim perquè, si no ho féssim, ens hauríem de conformar només amb la vida».

Quan escriu, l’Alba Sabaté es recrea en els detalls per situar el lector en l’ambient que vol transmetre. Forma part del seu estil, de la seva prosa lúcida, profunda, lírica i molt humana que, en aquest cas, busca un cert to d’oralitat a través d’una veu femenina que vol parlar-ne al seu fill. No hi ha pressa a narrar els fets, perquè els detalls diuen sovint més coses que les accions, i perquè, com deia Baudelaire, citat també a la novel·la, «si tot es diu massa de pressa, és quan tot es queda només en l’anècdota».

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de desembre de 2023)