Qui més qui menys, al Bages, quan sent la paraula timbal (i encara més si va acompanyada de timbaler) pensa en el Bruc i en Santpedor, d’on era originari Isidre Llussà i Casanoves, un xicot que l’any 1808, amb un timbal que tot apunta que havia estat adquirit inicialment per convocar els obrers que treballaven en la construcció de l’ermita de Santa Anna, va acompanyar el sometent del seu poble en la batalla en què, a prop del Bruc, l’exèrcit enemic, molt més nombrós, va caure derrotat durant la Guerra del Francès. La llegenda atribueix bona part del mèrit de la victòria al ressò del timbal enmig de les muntanyes, que va fer creure als francesos que s’enfrontaven a un exèrcit portentós, i, per tant, converteix el jove timbaler en un heroi llegendari. Se n’han fet pel·lícules i se n’han escrit llibres, l’últim dels quals és El timbal del timbaler, de Jordi Vila (amb il·lustracions de Subi), un relat infantil que forma part d’una col·lecció (“Santpedor dins d’un conte”) en la qual l’autor fa un recorregut per alguns episodis de la història de Catalunya a partir d’històries situades a l’entorn del seu poble. Fins ara n’havien aparegut dos volums: El secret de Nisela (que se situa en època dels ibers i recrea, des de la ficció del conte d’aventures, alguns espais documentats per l’arqueologia) i Una dolça veu (ambientat en una edat mitjana castigada per la pesta), també amb il·lustracions de Subi. El timbal del timbaler té una veu narrativa força original, perquè és el mateix timbal qui explica el relat, que se cenyeix a la història d’Isidre Llussà (l’Isidret, el noi santpedorenc que, malauradament, va morir de malaltia poc després de la batalla), estudiada pels historiadors Anton Vila i Sala i Jaume Prat i Vila.
Lletra de batalla
El bloc de Llorenç Capdevila
diumenge, 28 de febrer de 2021
A toc de timbal
dimarts, 16 de febrer de 2021
Noms de casa
Tothom que va créixer en un, sap
que els pobles ja no són el que eren. És natural, tot canvia. Avui tenen més
serveis, millors comunicacions i acostumen a estar més endreçats que, posem per
cas, als anys setanta. Com diu la tia Bepeta, “los rics d’antes no tenien lo
que tenim los pobres d’ara”, i això es fa encara més evident als pobles, tant
si han crescut de forma desfermada perquè són a prop de la ciutat, com si han
anat perdent habitants a marxes forçades. La població fluctua, els joves van a
estudiar fora i quan tornen, si tornen, ho fan amb un aire cosmopolita que
abans hauria resultat exòtic.
Un símptoma curiós del canvi és
l’evolució pragmàtica dels noms de casa. Com tothom sap, abans, als pobles,
cada casa tenia un nom. De vegades, fins i tot, en podia tenir dos: un de
públic i un malnom que només es feia servir d’esquena a l’afectat. Casa meva,
per exemple, era coneguda a Alpicat com cal Fuster, per raons fàcils
d’endevinar, però ningú no hauria gosat anomenar-la, davant de mon padrí, amb
el nom de cal Taütaire, que és com molts en deien amb sornegueria perquè, en
tant que fusters, també s’hi feien taüts quan algú traspassava. Avui trobem
divertides aquesta mena d’històries i reivindiquem els noms de casa (fins i tot
aquells que només es deien d’amagat i amb la boca petita) com a romanalla d’una
identitat difuminada. Algunes famílies pengen el nom tradicional en una placa
al costat o a sobre de la porta de casa, un senyal evident que l’ús d’aquell
nom ha perdut vigència oral i ja només es pot reivindicar i pot perpetuar-se
per escrit. En alguns pobles, fins i tot, s’ha fet una intervenció municipal
que ha plantificat a cada porta el nom de casa corresponent. Als visitants,
això, els fa molta gràcia i es passegen pel poble com qui es passeja per una
mena de parc temàtic de la ruralia. Més d’un cop he imaginat què passaria si
això es fes a la part vella del meu poble: els noms de casa més convencionals (cal
Lluc, ca l’Amparito, cal Mingot, cal Tòfol...) es llegirien amb interès; els
descriptius (cal Ton del Negre, ca la Sabonera, ca l’Angelet del Molí, cal
Barberet, cal Fideu, cal Guarda...) arrencarien un somriure; els maliciosos (ca
la Calces, cal Cagat, cal Bleda, cal Botifarra, cal Guerxo, cal Mata-rates, cal
Poc-cul...) serien els més celebrats; els enigmàtics (cal Sei, cal Casson, cal
Xana, cal Corxat, cal Quinco, cal Curruc, cal Mutxeris) despertarien certa
fascinació. Els antropòlegs que qualsevol dia es posaran a estudiar aquest
fenomen, però, han d’anar alerta, perquè també hi ha qui, per fer oblidar un
nom que no li agrada o bé perquè acaba d’instal·lar-se en una casa adossada i
ja es pensa que és “de poble”, posa una placa a la porta amb un nom que mai no
havia dit ningú.
(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 7 de febrer de 2021)
dilluns, 1 de febrer de 2021
Àngels afligits
Hi ha actes abominables que mostren el costat més fosc de la naturalesa humana. Actes que ens costa entendre que formin part del comportament de les persones. Actes que, per por o per vergonya o per interessos, moltes vegades s’intenten amagar de l’opinió pública. Actes que, quan es coneixen, costen d’assimilar, resulta impossible d’explicar-los i, sovint, la literatura és l’única manera de parlar-ne.
Fa cinquanta anys que el mallorquí Guillem Frontera va escriure un
relat escruixidor sobre tota mena d’abusos a què eren sotmesos els joves que
estudiaven en un seminari per part d’alguns dels frares que, en teoria, havien
d’ensenyar-los, educar-los i orientar-los en el camí de la fe, i els havien de
guiar cap a la vocació sacerdotal en l’amor a Crist, a la Verge i al proïsme,
tot respectant els tres vots franciscans d’obediència, castedat i pobresa. Frontera
havia deixat el Seminari de Mallorca deu anys enrere i, per tant, el que feia
era evocar i abocar, passat pel filtre de la literatura, un abús conegut que
havia anat paint al llarg d’una dècada. Miquel Moragues i Gori Montcada són, en
aquell relat, dos nens que entren al seminari amb deu anys i que, en uns pocs
cursos, veuen –o pateixen en la pròpia carn— com un dels frares que fa de director
espiritual i d’inspector descarrega les seves frustracions, com un depredador
voraç, sobre els joves seminaristes, i tot això es produeix enmig d’un silenci més
aterrador que contemplatiu, d’un clima pesant que no permet l’expansió
jovenívola, i amb la complicitat de la resta de religiosos, tret d’alguna
honorable excepció. L’any 1972, la novel·la de Frontera, que havia de publicar
Laia (que aleshores tenia Ignasi Riera com a editor), va caure en mans d’un
censor que, justament, era un capellà falangista a qui, quan va tenir
l’original a les mans, li va semblar llegir els abusos que ell mateix havia
comès amb absoluta impunitat i que, esborronat, va impedir-ne la publicació.
Van haver de passar cinc anys –i la mort del dictador— fins que el 1977 Tyrannosaurus va poder veure la llum. La
novel·la, que és un artefacte literari de primera qualitat, escrita amb una
prosa sensorial i delicada que trasbalsa l’ànima del lector sense buscar
l’efectisme fàcil, va aixecar una mica de polseguera en el seu moment, però en
general va passar (i ha passat, fins ara) força desapercebuda. Per sort, Club
Editor l’acaba de recuperar, revisada i amb un epíleg força revelador.
Tyrannosaurus és una novel·la rigorosament actual (pel tema i pel tractament que se li dona), que captiva per la prosa evocadora i pel dibuix d’uns personatges entranyables, veritables àngels afligits, condemnats a fer-se grans i descobrir la brutalitat en un món claustrofòbic i solitari.
dissabte, 23 de gener de 2021
Tres finalistes
Enguany són tres les obres
finalistes del Premi Joaquim Amat-Piniella, en comptes de les quatre habituals.
Això podria fer pensar que ha estat un any poc fèrtil en la literatura
catalana, o, si més no, en la producció de novel·les o llibres de memòries amb
rerefons social i contemporani. Res més lluny de la realitat. La comissió que
s’encarrega d’espigolar entre tot el que es publica ha tingut tanta feina com
sempre, però ha decidit quedar-se amb tres per aconseguir un pom de finalistes
equilibrat i potent: Reis del món, de
Sebastià Alzamora; Tots els camins,
de Joan Francesc Mira; i Entre l’infern i
la glòria, d’Àlvar Valls. Dues novel·les i un volum de memòries que, si bé
mantenen moltes diferències, coincideixen en la solidesa literària. Aquest dimecres, 20 de gener, se'n va fer la presentació a Manresa, en un dels pocs actes culturals presencials que hi ha hagut darrerament, i el dia 23 de febrer, si la situació sanitària ho permet, es proclamarà el guanyador.
La novel·la de Valls recrea la figura apassionant de Jacint Verdaguer
amb una ambició monumental. La vida i l’obra de mossèn Cinto no transiten per Entre l’infern i la glòria amb voluntat
senzillament divulgativa ni amb un to hagiogràfic, sinó amb tota la complexitat
(literària, lingüística i documental) que mereixen el personatge i el seu
temps.
Tots els camins repassa un quart de segle de la vida del seu autor, un lúcid, savi i irònic Joan F. Mira que repassa episodis, escenaris i persones que el van influir des que, després de la mort del pare, se li va despertar la vocació religiosa i va començar els estudis superiors amb voluntat d’esdevenir sant, fins a la militància política, l’ensenyament del grec i l’interès per l’antropologia.
Alzamora recrea, a la part central de Reis del món, una hipotètica trobada entre un humanista de fermes
conviccions pacifistes (el filòleg i orientalista Joan Mascaró) i un
materialista que té com a objectiu central a la vida acumular diners per
controlar el poder (el banquer Joan March). Dos homes nascuts a Santa
Margalida, amb personalitats contradictòries, que, malgrat tot, senten
admiració mútua.
Tres obres de pes (per les dimensions i pel contingut), escrites amb
una llengua admirable, que dibuixen personalitats complexes mentre transiten
per un segle d’història (de finals del XIX a finals del XX) i per un segle de
pensament.
(Article publicat a la revista El pou de la gallina, en el número de gener de 2021)
diumenge, 17 de gener de 2021
Soc un soc?
Darrerament, s’ha posat de moda cridar a la desobediència... i que tothom continuï fent servir els accents diacrítics. S’ha acabat la moratòria de quatre anys que l’IEC va concedir perquè ens acostuméssim a escriure “soc d’Alpicat”, “l’os del Pirineu”, “no em dona la gana”, “compro el cafè molt” o “no venen al teatre” i ha reaparegut l’exèrcit de defensors incondicionals de “sóc”, “ós”, “dóna”, “mòlt” o “vénen”. Ara es veu que els accents diacrítics són imprescindibles, però resulta que molts dels qui els defensen, ves per on, exhibeixen sovint una ortografia abominable i una sintaxi dubtosa. Diuen que no estan disposats a renunciar-hi, perquè, segons ells, resultaria catastròfica la possibilitat de trobar-se amb frases suposadament indesxifrables com “soc un soc”, “els botiguers avui no venen” o “la meva sogra és un os”, com si aquestes frases fossin bolets aïllats i sense context. Recordo que, quan va aparèixer la nova normativa, alguns dels meus alumnes de batxillerat es van indignar, no pas perquè consideressin els diacrítics com un puntal en la seva jovenívola existència, sinó perquè els feia ràbia que, després que ells se’ls haguessin hagut d’aprendre, les generacions posteriors s’estalviessin aquest tràngol. Entre els defensors actuals (a les xarxes, al carrer o a les sobretaules on el cunyat de torn vol exhibir la seva il·lustració de pa sucat amb oli) hi ha fauna de tota mena. Es presenten com la resistència, com els guardians de l’essència de la llengua. Facebook en va ple. A Twitter s’han pogut llegir debats encesos i fils interminables. S’han fet samarretes amb el lema “Jo també enyoro els accents diacrítics”. Les brometes sobre suposades situacions ambigües (de l’estil “compra la casa i la dona a l’amic”) han proliferat com una plaga amb l’exhibició de tot de frases en general força improbables. Fins i tot s’han promogut campanyes de signatures per salvar-los.
dilluns, 4 de gener de 2021
També depèn de tu
A El futur del català depèn de tu (La Campana, 2020), Carme Junyent comparteix un missatge clar. La tesi es podria resumir en poques paraules: si no volem que el català desaparegui, cal que sigui una llengua de convivència i això ho hem d’aconseguir, inevitablement, els catalanoparlants, amb la complicitat i la solidaritat dels no catalanoparlants. He de confessar que el títol, d’entrada, predisposa al recel, perquè recorda una campanya institucional dels anys 80 que a molts ens semblava una manera d’esquivar un problema que tenien les institucions per treure’s de sobre la responsabilitat de solucionar-lo. També va ser als anys 80 –concretament el 1989— que va aparèixer un article d’August Rafanell i Albert Rossich on vaticinaven una possible desaparició del català al cap de 50 anys. La tesi d’aquells dos professors de la Universitat de Girona va encendre alguns debats i molts van acusar-los d’apocalíptics. L’assaig de Carme Junyent, però, confirma que Rossich i Rafanell no anaven desencaminats i que, si bé d’aquí a vint anys el català no haurà desaparegut, sí que pot haver arribat a un punt de no retorn, amb una situació en què sigui irrecuperable. Cal tenir present que Junyent, que porta quaranta anys estudiant els processos que condueixen a l’extinció de llengües, és una autoritat en aquest camp, i sap (perquè hi ha centenars de llengües que han passat per aquesta mena de processos) que el català mostra símptomes clars (caiguda en el percentatge de parlants, reducció de la base territorial, disminució de l’ús entre els joves) que indiquen que, si no s’inverteixen algunes dinàmiques, té un futur molt negre. Així, aborda amb claredat el parany del bilingüisme social, que fa que sempre cedeixin els mateixos (“parlar la llengua de l’altre posa en inferioritat de condicions la pròpia”), trenca alguns tòpics com el del suposat èxit de la immersió lingüística o les virtuts que algunes famílies atribueixen al fet de parlar en anglès als fills, convida els catalanoparlants a no canviar de llengua davant d’algú que en parla una altra però entén el català, i arriba a la conclusió que “el futur del català depèn tant dels qui el parlen, i que no cedeixin, com dels qui no el tenen com a llengua, però que cal que s’hi solidaritzin”. Que les llengües canviïn és un procés natural, que desapareguin, no. I quan s’extingeix una llengua no tan sols desapareix una manera de comunicar-se, sinó una forma de veure el món, i això empobreix tota la humanitat. Per això els catalanoparlants hauríem d’evitar que desaparegués la nostra manera de veure el món –i això només pot passar si fem servir la llengua—, i els parlants sensibles de llengües dominants, començant pel castellà, haurien de solidaritzar-s’hi. Esperança, tota. Optimisme, ara mateix, poc.
(Article publicat el suplement Lectura, del diari Segre, el dia 27 de desembre de 2020)
dijous, 24 de desembre de 2020
Tirant, avui
L’editorial Proa acaba de publicar una edició de Tirant lo Blanc, el clàssic medieval de Joanot Martorell, adaptada al català actual per Màrius Serra sense, pel que sembla, rebaixar l’ambició lingüística de l’original. Ho trobo una bona pensada, perquè així aquesta gran novel·la, de la qual, des de fa anys, amb prou feines se n’explotaven els episodis amorosos per fer-ne alguna pel·lícula o lectures escolars, serà accessible, en tota la seva magnitud, per a un públic més divers i general. Algú pot pensar que no calia, que, al capdavall, es fa molt poc, això d’actualitzar obres literàries si no és per convertir-les en un descafeïnat producte de “lectura fàcil”. No ens enganyem: si de la majoria de clàssics medievals no se’n fan versions actualitzades amb cara i ulls és, en bona part, perquè tenen un interès escàs per al lector mitjà del segle XXI. Aquest no és el cas de Tirant lo Blanc, que compta amb una força narrativa digna d’una sèrie èpica de Netflix, que enfila un rosari d’aventures en forma de viatge per diverses parts d’Europa i del Mediterrani (Anglaterra, Sicília, Rodes, Constantinoble, Nord d’Àfrica), que es recrea en episodis amorosos i eròtics amb una desinhibició que pot enrojolar les galtes del més pinxo, que descriu passatges bèl·lics on tant s’exposen els detalls estratègics com les escenes de sang i fetge, que s’esplaia en els costums medievals com si volgués deixar-ne constància, que presenta un protagonista d’una complexitat inusual per a l’època (valent al camp de batalla i covard a l’hora de seduir Carmesina), que, en fi, s’adequa força als gustos lectors d’avui. Les versions que hi havia fins ara (la més popular i rigorosa era la de Martí de Riquer) continuaran servint als estudiosos acadèmics de l’obra, als estudiants de filologia i a qui vulgui sentir com sonava l’original medieval (que no és pas indesxifrable, tampoc). La versió de Màrius Serra, per la seva banda, pot portar el Tirant lo Blanc a la prestatgeria de qualsevol biblioteca particular. Ja no caldrà recórrer a les paraules de Cervantes o Vargas Llosa, que n’han fet alguns dels elogis més lúcids, perquè tothom pugui valorar com cal la novel·la de Joanot Martorell.
dilluns, 21 de desembre de 2020
La mort del català
L’aprovació de lleis, les declaracions de polítics, els estirabots dels tertulians o l’aparició de llibres tan lúcids com el de la Carme Junyent (El futur del català depèn de tu, La Campana) posen d’actualitat, de tant en tant, la situació sociolingüística que es viu a Catalunya i evidencien el conflicte. Partits i mitjans espanyolistes es posen a la boca terminologia vinculada a la imposició o a l’extermini totalitari (nazisme, feixisme, checkpoint...) amb una facilitat i una alegria que només pot respondre a la ignorància flagrant o al cinisme maliciós. Això fa que, entre els catalanoparlants, les polèmiques i picabaralles sobre l’ús, el poc ús o el mal ús del català siguin periòdiques i vagin de la defensa de mesures per tal que no desaparegui, fins a la denúncia de la suposada imposició, passant per l’equidistància còmoda dels qui s’amaguen darrere l’argument que “no importa quina llengua s’utilitzi mentre ens puguem entendre”, que sempre afavoreix la llengua poderosa. Se’ns acusa de supremacistes que volem imposar la llengua pròpia del territori, es fan córrer bestieses com ara que a les escoles es margina els infants que no s’expressen en català a l’hora del pati o bé que els comerciants es neguen a atendre els clients que parlen en castellà, es promouen iniciatives per fer recular el català en els pocs espais on manté una certa presència... I així ens tenen entretinguts. Som exactament allà on ens volen: defensant amb vehemència les engrunes (escola, mitjans...) que amb prou feines mantenen (però no asseguren) la supervivència del català. Mentrestant, només el 20% dels joves barcelonins tenen aquesta llengua com a habitual, l’alcaldessa del cap i casal s’expressa en castellà a les xarxes (“pero si hay preguntas en catalán me paso un momento al catalán y así, de forma natural, nem fent”), i el costum (emparat en la bona educació mal entesa) de canviar de llengua davant d’un castellanoparlant perviu amb més força que mai. Així, senyores i senyors, és com mor, a poc a poc, una llengua.
Cal dir les coses clares: una llengua només avança en un territori si en recula una altra. El català, l’ús del qual fins ara no ha fet més que retrocedir, només assolirà una certa normalitat si el castellà recula en els espais on és clarament majoritari (que no són pocs). Potser ja és hora, doncs, que els catalanoparlants (i els no catalanoparlants sensibles davant del procés de substitució) insistim, que ens fem pesats, que esdevinguem corcons en l’ús del català i en la denúncia de la situació de minorització que viu la llengua catalana en el territori que li és propi, l’únic territori on pot sobreviure. Perquè, no ens enganyem, si no el salvem nosaltres (parlants, intel·lectuals, empreses, institucions), el català no el salvarà ningú.
(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 13 de desembre de 2020)
dimecres, 9 de desembre de 2020
El cinquè Beatle
De
vegades, la literatura és una bona manera d’acostar-se a personatges històrics,
a la seva vida i a les seves idees. Molts escriptors s’han enamorat de lladres,
reines, aventurers o d’altres escriptors precedents quan els han volgut reconstruir
literàriament; o potser ha estat l’enamorament previ el que els ha dut a voler
fer-los un homenatge literari tot mirant de reproduir el vessant més humà
d’aquells de qui l’historiador o l’estudiós acadèmic no pot fer més que
resseguir-ne i comentar-ne les accions o l’obra. Novel·les com Rius paral·lels, de Jordi Estrada, que
ens acosta a les relacions de Màrius Torres amb aquells amb qui va conviure al
sanatori de Puig d’Olena, o Entre
l’infern i la glòria, d’Àlvar Valls, que ressegueix l’obra, la vida i la
personalitat de Jacint Verdaguer, o Memòries
d’Adrià, de Margerite Yourcenar, que repassa la vida i la mort d’aquest
emperador romà... no tenen cap pretensió historicista i són, primer de tot,
artefactes literaris que penetren en el món de les idees i en els plecs
universals de la naturalesa humana, que és, al capdavall, el que busca
qualsevol bon lector.
En aquesta línia, l’excel·lent novel·la Reis del món (Proa, 2020), de Sebastià Alzamora, recrea les personalitats contraposades i contradictòries de dos homes importants: el contrabandista i banquer Joan March (1880-1962) i el filòleg Joan Mascaró (1897-1987), nascuts tots dos al poble mallorquí de Santa Margalida. Sobre March, a qui es va atribuir el dubtós honor de ser el “banquer de Franco”, perquè va contribuir a finançar l’Alzamiento, se n’han escrit molts llibres i, fins i tot, ha inspirat alguna altra novel·la (com la remarcable El banquer, de Núria Cadenes). Mascaró resulta més desconegut. I, en canvi, la seva obra, el seu pensament i la seva personalitat acaben enduent-se l’interès del narrador i del lector. Traductor del sànscrit, esperantista precoç, pacifista... Mascaró és presentat a Reis del món com un humanista íntegre, que contrasta amb l’esperit materialista de Joan March, obsessionat en acumular diners com a mitjà per aconseguir poder (“-Els diners no són el poder, els diners són l’eina. / -Per fer el que un vol? / -Per aconseguir que els altres facin el que un vol.”). Mascaró avantposa l’amor al poder i assegura que “de jove era pacifista per convicció, ara ho soc per necessitat”. A tall d’anècdota, però molt significativa, només cal tenir en compte la influència que va exercir Mascaró en el viratge místic i orientalista dels Beatles (especialment en George Harrison, que li va dedicar la cançó The Inner Light). Permeteu-me, doncs, la frivolitat d’afirmar que, per molt que se li atribueixi a Stuart Sutcliffe, el qualificatiu de cinquè Beatle potser escauria més a aquest mallorquí universal.
(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 29 de desembre de 2020)
dimecres, 25 de novembre de 2020
Quixots
L’any 1605 Miguel de Cervantes
inaugurava (amb el permís de Rabelais i de Joanot Martorell) la novel·la
moderna amb la publicació de la primera part de El ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha. Havia creat un
personatge tan literàriament humà que aviat es va convertir en una referència
que anava molt més enllà de la paròdia. Alonso Quijano era un pobre diable a
qui “del mucho leer y del poco dormir se le secó el celebro de manera que vino
a perder el juicio” i, a imatge dels protagonistes dels llibres de cavalleries,
es dedicava a “los agravios que pensaba deshacer, tuertos que enderezar,
sinrazones que emmendar, y abusos que mejorar, y deudas que satisfacer”,
afirmant que “es mi oficio y ejercicio andar por el mundo enderezando tuertos y
desfaciendo agravios”. Segur que el Quixot va servir de referent a Gustave
Flaubert quan, el 1856, va fer una cosa semblant amb Madame Bovary, la història d’una dona que vol viure com les
heroïnes de les novel·les romàntiques, que intenta descobrir “què significaven
exactament, a la vida, les paraules felicitat,
passió i embriaguesa, que tan boniques li havien semblat als llibres”, que
intenta viure com “l’enamorada de totes les novel·les, l’heroïna de tots els drames,
la incerta ella de tots els llibres
de versos”. Tant el personatge de Cervantes com el de Flaubert, després de
passar per un seguit de situacions entre còmiques i dramàtiques, són condemnats
a la incomprensió i la tragèdia. El món no està preparat per acollir-los,
perquè s’assemblen massa a com, en realitat i en el fons, tots plegats voldríem
ser.
Des del segle XVII, la literatura
està farcida de personatges quixotescos, des de L’idiota de Dostoievski, fins a El
salvatge dels Pirineus de Pep Coll. És a dir, personatges que, influïts per
la ficció, actuen d’una forma excèntrica, sovint per defensar causes altruistes
que consideren justes. Aquesta mena d’antiherois ha proliferat fins a
l’esgotament amb l’arribada de la postmodernitat, que es desmarca dels
paradigmes tancats i reivindica l’individu eclèctic, que renega de qualsevol
cànon, que lluita contra el món. Avui, però, en què la lectura és una activitat
residual i desprestigiada, els Alonso Quijano i Emma Bovary de torn no són als
llibres ni busquen viure literàriament. Són als còmics, a les sèries, a les
pel·lícules i en el món real. Avui, en certa manera, tots volem ser quixots
postmoderns, tots ens creiem subjectes lliures, excèntrics, sotmesos únicament
a les lleis de l’atzar i a la pròpia voluntat. Potser caldrà esperar l’aparició
d’un nou i autèntic Quixot (que no m’imagino tant com un personatge literari,
sinó més aviat com a protagonista d’una sèrie de Netflix o HBO) perquè ens posi
davant d’un mirall i ens faci obrir els ulls.
(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 15 de novembre de 2020)