divendres, 17 de febrer de 2017

Tant sí com no!

            És com una plaga. De sobte, una paraula o una expressió forana (sovint, del castellà) comença a utilitzar-se en català i, en quatre dies, el seu ús passa a ser general, com si sempre hagués format part de la nostra llengua i les generacions més joves, en molt poc temps, l’acaben percebent com a genuïna. És el que està passant (o potser ja ha passat) amb l’expressió “sí o sí” per indicar que alguna cosa s’ha de fer tant si ens agrada com si no, que no hi ha alternativa. Aquesta expressió, que mai no havien dit els nostres avis, se sent ara cada dia i per tot arreu. I no tan sols al carrer, sinó en els discursos dels polítics (de tots els partits), a les tertúlies radiofòniques, a la televisió... L’hem llegit en la portada d’algun diari. La diu tothom: gent gran i gent jove, persones d’ideologia oposada, universitaris i analfabets... La cosa no seria greu si no fos que en català existeixen diverses expressions genuïnes que volen dir exactament el mateix i que fins fa poc eren d’ús ben normal: “peti qui peti”, “de totes totes” o, sobretot, “tant sí com no”. La cosa no seria greu, tampoc, si no fos que passa una cosa molt semblant amb una gran quantitat de paraules, expressions o trets sintàctics. I la cosa, finalment, tampoc no seria tan greu si no fos que la major part d’aquestes interferències procedeixen de la llengua poderosa amb la qual el català conviu en una situació que, malgrat tots els esforços, continua sent de clara minorització.


            La substitució d’una llengua per una altra (i, d’exemples, la història en va plena) no es produeix d’avui per demà. Durant un temps, les dues llengües en contacte (una de les quals, tard o d’hora, acabarà per substituir l’altra) conviuen al carrer. I en aquest període de convivència (que pot ser d’uns quants anys o d’uns quants segles) la llengua que finalment s’acabarà imposant va interferint en l’altra, més feble i influenciable, amb paraules, expressions i trets sintàctics o fonètics que les van acostant a poc a poc, fins que, arribat un punt, la llengua feble acaba convertida en un dialecte de la llengua forta, que s’acaba imposant –amb més o menys subtilesa— entre els parlants.
            Per tant, que en català esdevingui general l’ús d’expressions com “sí o sí”; que alguna cosa deixi de fer “olor de mandarina” i, cada vegada més, faci “olor a mandarina” o, directament, “olori a mandarina”; que desapareguin alguns pronoms febles en frases com “ja tinc prou” o “no hi ha cap”; o que hi hagi cada cop més parlants que, en comptes de “caure”, “es caiguin”... que tot això sigui cada dia més corrent no és un bon símptoma per a la salut del català.

I encara hi ha qui té el cinisme d’afirmar que s’han de protegir altres llengües, a casa nostra, per assegurar-ne la supervivència?

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 12 de febrer de 2017, i també al Pou Digital)

dilluns, 13 de febrer de 2017

Veritat i ficció

                Si hi ha un fil conductor que entrellaça els relats de Mística conilla (Edicions de 1984), el darrer recull del vigatà Jordi Lara ( a qui vam descobrir fa alguns anys amb un altre recull de relats que, en aquell cas, podia llegir-se com una novel·la gens carrinclona sobre el món de la sardana: la soprenent Una màquina d’espavilar ocells de nit, 2008), és la reivindicació que fan de la importància de la ficció. L’autor ho va repetir diverses vegades durant la presentació del llibre que, davant d’un públic més interessat que nombrós (un altre dia podem parlar de qui acut, i qui no, a les presentacions de llibres a Manresa), va fer el passat 11 de gener a la sala d’actes del Centre Cultural del Casino: la ficció és necessària, no podríem viure sense les històries que llegim o que ens expliquen, sense les pel·lícules que anem a veure al cinema o sense els somnis que genera el nostre propi cervell.


                Un nen que descobreix la poesia de la mà del mateix Verdaguer infant, una reflexió sobre la identitat individual i col·lectiva, el suïcidi d’una directora de cinema russa després d’haver creat una obra definitiva que planteja la ficció dels somnis, un home gran que deixa la dona per una fada amb l’objectiu de fugir d’una realitat massa dolorosa, un acomodador que explica una pel·lícula a Jorge Luís Borges, i una trobada d’exalumnes que comença i acaba reivindicant la força de la ficció llegendària. Amb frase esmolada, ús intel·ligent de la ironia, riquesa lingüística que en cap cas resulta embafadora, lirisme intens i personatges complexos, Jordi Lara crea un univers que, tot i recordar sovint l’autoficció, s’aparta de la realitat per, al capdavall, explorar grans veritats universals com el sentit de l’existència o la necessitat humana de fugir, trobar un refugi on evadir-se. Un refugi que, sovint, trobem en la ficció (el cinema, el somni, les llegendes rurals o urbanes...), la qual, en el fons, pot ser la millor manera d’expressar veritats. Potser la “mística conilla” del títol és això: aquella veritat que es troba a mig camí entre la realitat i la ficció, i que es manifesta, sobretot, a través de la creació artística.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de febrer de 2017)

diumenge, 5 de febrer de 2017

Bèsties humanes

                Ho ha tornat a fer. Joan Jordi Miralles ens ha tornat a sorprendre. Cada cop que publica un nou text, l’enfant terrible de les lletres manresanes (i un dels autors més interessants de la narrativa catalana actual) ens deixa amb la boca oberta. Ja fa gairebé quinze anys que va sacsejar les entranyes dels lectors amb L’Altíssim i, des de llavors, a través de les seves novel·les (L’úter de la balena, Una dona meravellosa) i obres de teatre (Això és Àustria, Els nens feliços), ha anat construint i oferint una obra coherent i insubornable, caracteritzada per un estil vigorós (imatges insòlites, vocabulari ric...), uns personatges extremats (obsessius, torbadors, insatisfets, desconcertats, perplexos... que de vegades són un bon mitjà per transgredir la correcció política) i unes històries d’ambició universal.


                L’estiu passat, Joan Jordi Miralles va guanyar el prestigiós Premi Marian Vayreda amb La intimitat de les bèsties, un recull de set relats llargs que acaba de sortir publicat per Empúries. Com els Animals tristos (2002), de Jordi Puntí, que també dedica el títol a la condició salvatge de la naturalesa humana, els personatges angoixats, afligits i perplexos d’aquests relats centren la major part de l’atenció. Com en els relats de Raymond Carver, si bé sempre hi ha algun element torbador que atrapa l’interès del lector, les històries flueixen fins a extingir-se sense grans escarafalls. Es tracta d’un llibre escrit amb un llenguatge nítid i sense estridències, que fa de molt bon llegir; un estil ple de diàlegs tallants i precisos i imatges d’una gran plasticitat; uns personatges que deambulen per un món que els és estrany; i un to que de vegades s’acosta al lirisme intimista i evita el plantejament hiperbòlic que havíem conegut en altres obres de l’autor.
La intimitat de les bèsties arrenca amb Insular, que explica un curt viatge a Eivissa protagonitzat per una parella, la Maria i el Daniel, que alterna moments de ràbia, de tendresa i d’angoixa, amb un final que ens deixa garratibats.  Segueix Venació, un relat de caçadors que parla de “l’home, la natura, les bèsties” i que es tanca amb una imatge corprenedora. Cims és una història sobre la nostàlgia i el desànim. Erupció recupera, en alguns passatges, el to irreverent, la sexualitat i la violència explícites que ens recorden Una dona meravellosa i, sobretot, L’Altíssim, per acabar conduint el xicot protagonista cap a un final ple d’humanitat. Exorcisme presenta, d’entrada, una mare malalta i despòtica davant d’una filla abnegada i servil, per anar-nos mostrant, a mesura que avança el relat, els tons grisos d’un i altre personatge. Rauxa, escrit com una torrentada, parla de la gelosia i com de complicades poden ser les relacions. I, finalment, Amants, se centra en la conversa entre dos rivals  per abordar el tema de l’amor amb una gran tendresa.

Miralles, doncs, ofereix una petita col·lecció de retrats d’alguns dels plecs recòndits de la naturalesa contradictòria i complexa de les bèsties que som els humans. En parla sense caure en el recurs fàcil de la pirotècnia sentimental, deixant de banda el nihilisme i m’ha semblat que, fins i tot, amb un pessic d’esperança cap a les bondats de la raça humana.

(Article publicat al diari Regió7, el dia 4 de febrer de 2017)

dilluns, 30 de gener de 2017

Mística conilla

                Vaig descobrir la prosa vigorosa de Jordi Lara fa vuit o nou anys, quan va publicar Una màquina d’espavilar ocells de nit (Edicions de 1984), un recull de narracions interrelacionades on desafia l’obsessió cosmopolita i multicultural (producte d’un progressisme mal entès i acomplexat, que parteix d’una evident falta d’amor propi) amb set relats que giren al voltant del món de la sardana (reinterpretant-lo, des de la modernitat), escrits amb un llenguatge sòlid i una consistència narrativa sorprenent.


                A Mística conilla, publicat el novembre passat a Edicions de 1984, Lara ofereix sis relats de mida mitjana, entre 20 i 50 pàgines, que sobrepassen les limitacions d’aprofundiment del relat breu i ratllen la complexitat de la novel·la. El primer, Lo matí de ma infantesa, recrea l’aventura d’un infant que (desafiant la lògica temporal) descobreix la poesia quan passa una tarda ni més ni menys que amb Jacint Verdaguer, també infant. Zapatos de boscal és una història intel·ligent sobre la identitat, una reflexió sobre el país i sobre un mateix, i mostra el procés sobiranista des d’una òptica literària insòlita. Dasha Biryuk parteix del suïcidi d’una directora de cinema russa just després d’estrenar, en un festival coreà, una pel·lícula artísticament ambiciosa, “tan definitiva que torni redundant tot l’art posterior”, i planteja qüestions pròximes a la postmodernitat, com el paper de l’artista en la creació. El narrador d’Un conte de fades (en primera persona, com quasi tota la resta) es retroba amb un oncle que acaba d’abandonar la dona per una dona d’aigua, i, al capdavall, descobreix que tant ell com l’oncle necessiten fer net dels fantasmes del passat. Scherzo per a bandoneó és un divertimento metaliterari que recrea una hipotètica anada al cinema de Jorge Luís Borges, ja cec, i la trobada amb l’acomodador que li explica la pel·lícula. Finalment, el relat que dóna títol al llibre, Mística conilla, parteix d’un plantejament costumista (una trobada d’exalumnes, “una tragicomèdia de nens grans lluitant a crits en el xivarri d’un restaurant per a grups, per demostrar als altres, i sobretot a si mateixos, que els ha anat prou bé la vida”), per oferir una visió desencantada i cínica del pas dels anys i acabar fent una reivindicació que, al capdavall, és present a tot el llibre: la importància de la ficció.
                Tot i que es tracta de sis contes totalment independents, per les pàgines de Mística conilla hi planen algunes constants que donen unitat al conjunt: la necessitat d’evadir-se (tornant al paradís de la infantesa, o bé vivint a dins d’una llegenda –rural o urbana—, o a través dels somnis), la pèrdua de la innocència o el llindar (no sempre fàcil de descobrir) entre la realitat i la ficció.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 29 de gener de 2017)

dissabte, 21 de gener de 2017

Sóc un ingenu

                Un ingenu, segons el diccionari de l’IEC és, en primer lloc, aquell que ha nascut lliure, i també (i aquesta és potser l’accepció que més s’adequaria a l’ús que habitualment fem d’aquesta paraula) el qui actua amb una franquesa innocent, sense dissimulació.
                És curiós el fet que, en general, utilitzem el qualificatiu “ingenu” revestint-lo d’una pàtina més o menys negativa, com si fos un defecte propi d’aquells que no saben anar per la vida, que no saben moure’s per la jungla que és el món, on només sobreviuen els maliciosos, els qui s’aprofiten de la candidesa dels altres, els qui manipulen per aconseguir el que els interessa. El diccionari de sinònims hi associa adjectius com ara “innocent”, “crèdul”, “confiat” o “infantil”... però també “bo” i “sincer”.
                Sempre m’he sentit un ingenu, i molts dels meus amics us podrien corroborar que no és una percepció causada per alguna variant massoquista de la falsa modèstia, sinó que respon a una realitat que em defineix d’una manera força aproximada. És molt fàcil prendre’m el pèl i em costa molt prendre’l als altres. Sóc, doncs, un ingenu. Ni m’agrada, ni en renego. Però no em conformo amb les connotacions bàsicament negatives que s’associen a la ingenuïtat. Com que no puc deixar de ser-ho, o que se m’hi consideri –i no us penseu que no m’agradaria, de vegades, el que passa és que, a diferència dels maliciosos, als ingenus ens costa molt que no ens detectin de seguida—, vull veure-hi el costat positiu.



Sigui per aquest esperit infantil que aporta la ingenuïtat, o perquè és fàcil fer-nos combregar amb rodes de molí, o perquè les persones de seguida ens mereixen confiança... el cas és que empatitzem fàcilment amb els altres, ens identifiquem de seguida amb el proïsme i això, al meu parer, ens aguditza la sensibilitat. Sostinc, doncs, que els ingenus acostumem a ser força sensibles. I aquest fet ens predisposa per al conreu de les arts. Perquè un artista ha de tenir sensibilitat. Això no vol dir que, invariablement, els bons artistes hagin de ser o de mostrar-se ingenus. Res més lluny d’aquest qualificatiu que l’obra d’alguns creadors importants. Però sí que estic convençut que hi ha hagut grans artistes que s’han deixat portar per la ingenuïtat i això els ha conduït a obres d’una coherència i una sensibilitat exquisides. Nietzsche considerava “artistes ingenus” aquells que no són capaços de crear móns reals, sinó tan sols de reflectir certs aspectes de la realitat; els qui parlen de l’horror de l’existència amb un embolcall agradable, que és potser la manera menys ingènua d’abordar temes tràgics, perquè, com ja creien els grecs, al capdavall, l’art, a través de la bellesa, és una de les poques maneres de fer suportable la vida a la terra.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 15 de gener de 2017, i també al Pou Digital)

dijous, 12 de gener de 2017

Infantesa i literatura

                Les quatre obres finalistes del Premi Joaquim Amat-Piniella d’enguany tenen un denominador comú: totes evoquen el món de la infantesa i expliquen com un nen perd la innocència i es fa gran. Tres d’aquestes obres, a més, són textos autobiogràfics i, per tant, l’evocació del passat i la recreació del món infantil hi són explicats en primera persona.


                Les fantasies del nàufrag (Bromera, 2015), de Pep Albanell, Primer paisatge (Gregal, 2016), d’Isidre Grau, i Ha nevat sobre Yesterday (Proa, 2016), de Gabriel Janer Manila, són relats d’escriptors destacats que han superat la setantena d’anys, pertanyents a aquella generació d’escriptors que, nascuts poc després de la Guerra Civil i formats durant el franquisme, van recuperar la literatura catalana a partir dels anys seixanta i, sobretot, dels setanta. Albanell se centra en el descobriment de la literatura com un element imprescindible en el seu desvetllament vital. Grau recrea, amb una forta dosi de lirisme, els escenaris, les figures i els moments que recorda de la seva infantesa a Cerdanyola del Vallès, com si es tractés d’una col·lecció de postals i fotografies antigues. Janer Manila recupera l’univers de la seva infantesa i joventut, fins que va començar a fer de mestre, a través de gairebé quatre-centes pàgines on el protagonisme és tant o més d’aquells a qui va conèixer com del propi autor i la seva experiència viscuda. És curiós observar com el paradís de la infantesa, malgrat haver estat ple de penalitats, misèria, persecucions... no deixa de ser un refugi al qual molts escriptors tornen quan enfilen l’últim tram de la vida. El cas del quart finalista –La sega (Proa, 2015), de Martí Domínguez— és diferent. Aquí la infantesa perduda no és la de l’autor, sinó la del protagonista de ficció, en Goriet, fill petit d’una família de camperols valencians que, en plena postguerra, ajudaven (mig per por i mig per convicció) els maquis, que veu com el seu paradís és esmicolat per la por, el silenci i la tragèdia de la mort violenta.
                Albanell, Grau, Janer Manila i Domínguez han escrit quatre textos de primera qualitat, un dels quals acabarà per convertir-se, al febrer, en el dissetè guanyador del Premi Joaquim Amat-Piniella.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el primer número de l'any 2017)

dimarts, 10 de gener de 2017

@KRLS

Avui fa un any que Carles Puigdemont és president de la Generalitat. L'últim dia de l'any, al suplement Lectura, del diari Segre, que repassava els esdeveniments i els personatges del 2016, hi publicava, en comptes de l'article habitual, un breu retrat del president que reprodueixo a continuació.


                El president Puigdemont va irrompre a la primera línia de la política catalana per sorpresa i per la porta gran, d’alcalde de Girona a President de la Generalitat d’un dia per l’altre, en l’últim sospir d’una negociació que ja tothom donava per perduda. Els uns valoren el seu tarannà discret i d’altres abominen de la seva tofa inversemblant; a molts els va sorprendre el seu bagatge humanístic quan, en ser investit i prendre possessió del càrrec, va citar Gaziel i Pairolí, i molts el situen lluny de la solidesa com a líder i del perfil d’estadista del seu predecessor. La seva durada al capdavant de la primera institució del país és, però, una incògnita: hi ha qui li augura un fracàs imminent, qui el veu com un president de transició i qui ja el voldria com a president d’una futura República Catalana que, arribat el moment, qui sap si proclamaria a través d’una piulada a Twitter.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, l'últim dia de l'any 2016)

diumenge, 8 de gener de 2017

La resposta intel·ligent

Aquest dimecres, 11 de gener, presentem el recull Mística conilla (Ed. de 1984), de Jordi Lara. Un llibre excepcional del qual ja penjaré algun comentari en aquest bloc més endavant.
De moment, recuperem l'article publicat fa exactament vuit anys al diari Regió7, arran de la presentació que vam fer de l'anterior llibre de Jordi Lara, Una màquina d'espavilar ocells de nit (Ed. de 1984, 2008).



                Molts catalans som víctimes d’un autodestructiu complex d’inferioritat, un impuls inconscient que ens fa renegar d’alguns trets essencials de la nostra cultura a favor dels sempre virtuosos valors basats en el cosmopolitisme, la multiculturalitat i la modernor. Per això molts costums i festes tradicionals han caigut en l’oblit, víctimes d’aquesta actitud promoguda, sobretot, per un progressisme mal entès que, en el fons, pateix d’una greu falta d’amor propi. És l’actitud que ens fa menysprear els vins autòctons i, a la vegada, reivindicar un boicot a productes israelians, l’actitud d’arrufar el nas davant tot allò que faci tuf de barretina mentre degustem goludament kebabs en algun local del Raval barceloní.
                Proveu, si no, d’afegir-vos a una conversa entre aquests messies de la multiculturalitat i introduir-hi, per reivindicar-ne la recuperació social, el tema de la sardana. De segur que sortiran a col·lació conceptes com carrincló, ridícul o xaró, i us tindran per un abominable agent de la dreta nacionalista o per un estúpid provincià que només se sap mirar el melic. El que fa modern, com tots sabem, és assistir embadalit a concerts d’allò que se’n diu “músiques del món”, com si hi hagués músiques d’altres planetes!
                Per això, en aquest context, cal agrair tant un llibre com el de Jordi Lara (Vic, 1968), Una màquina d’espavilar ocells de nit (Edicions de 1984), que dijous vinent, dia quinze de gener [de 2009], es presenta a la sala d’actes del Centre Cultural del Casino de Manresa, per iniciativa d’Òmnium Bages.
                Jordi Lara és conegut dins el món de la música i la dansa d’arrel tradicional com a conductor de programes de ràdio i televisió. El que caracteritza tots els projectes que du a terme aquest autor vigatà és la seva visió natural i desacomplexada de l’entorn musical i dansaire de les audicions sardanístiques, amb l’objectiu de modernitzar-ne la imatge pública. De fet, Lara ha estat una de les veus més revulsives i imaginatives de la música i la dansa catalanes d’arrel.
                Una màquina d’espavilar ocells de nit (divertida i anecdòtica definició de cobla) és un llibre tan ben escrit com difícil de classificar. Lara hi fa un homenatge als anònims músics de cobla i als grans compositors com Juli Garreta i Pep Ventura, i ho fa movent-se entre la novel·la i el recull de contes, entre el llibre de memòries i l’assaig artístic sobre temes sardanístics. El fil conductor dels set (o vuit) relats autobiogràfics i interrelacionats que componen el llibre és el món de la sardana, retratat des d’un punt de vista fresc, que no renega del folklorisme, però que el transcendeix amb una prosa realment potent que ens fa afirmar, sense embuts, que es tracta de literatura de primera divisió.
                El llibre i la feina de Jordi Lara en la difusió de la sardana són una resposta intel·ligent (i artísticament reeixida) als detractors d’aquesta música, una resposta destinada a “sufocar les arrufades de nas dels provincians cosmopolites, faixon-victims, gregaris de la cultura de consum, alternatius d’aparador, interculturals de festival, espanyolistes disfressats de ciutadans del món, melòmans traumatitzats per tantes cobles desafinades i alguns intel·lectuals d’esquerres, una mica esnobs i sectaris, que detesten el fet social de la sardana i la irrefutable veritat artística de la cobla perquè la consideren patrimoni de la dreta folklòrica i possibilista”.

(Article publicat al diari Regió7, el dia 10 de gener de 2008)

dissabte, 24 de desembre de 2016

Gerard Piqué com a model

                Com molts altres catalans, Gerard Piqué és poliglot. Domina, com a mínim, tres idiomes: el català, l’anglès i el castellà. Potser, fins i tot, se’l podria considerar trilingüe: amb la família –pares i germans— deu parlar català, amb la dona, fills i companys d’equip en castellà, i amb els coneguts de quan era a Manchester deu utilitzar l’anglès.
                Com molts altres catalans que dominen diverses llengües, per adreçar-se al món, per comunicar-se fora de l’àmbit més estrictament familiar, Gerard Piqué utilitza el castellà. Si mireu les seves piulades a Twitter, veureu que majoritàriament són en castellà, alguna (breu) en anglès i només les que s’adrecen a un abast més purament domèstic –i encara rarament— mereixen l’ús del català.


                Com molts altres catalans poliglots i famosos, Gerard Piqué sap que si utilitzés habitualment el català molts dels seus seguidors li girarien l’esquena (fins i tot a Catalunya) i les seves paraules tindrien menys repercussió; i sap que si utilitzés habitualment l’anglès l’entorn del seu equip, el catalaníssim FC Barcelona, ho veuria estrany. Per això, com és natural, a les xarxes socials, on és tan prolífic, s’expressa gairebé sempre en castellà.
                Com Gerard Piqué, molts altres catalanoparlants més o menys políglotes i gens famosos (però potser amb voluntat de ser-ne) també acostumen a utilitzar el castellà a les xarxes socials: piulen en castellà a Twitter, pengen comentaris a facebook en castellà, i en aquesta llengua de tradició imperial publiquen llargues parrafades existencials en blocs pretensiosos o etiqueten amb epígrafs cursis les fotos penjades a Instagram.
                És propi d’una llengua minoritzada que els seus parlants n’utilitzin una altra, més poderosa, per comunicar-se amb la resta de la humanitat. És el que Lluís Vicent Aracil anomenava, ja fa potser trenta anys, “llengua interposada o mediatitzada”. Per la seva part, Enric Larreula va encunyar, fa temps, en el seu llibre Dolor de llengua, el concepte de “patidor de llengua”, que defineix aquells que, sensibles a les agressions a la llengua que els és pròpia, senten dolor i neguit en constatar la situació de minorització que pateix, mentre la major part de la gent del seu entorn reaccionen amb total indiferència. Quan un d’aquests patidors veu que molts catalanoparlants es passen al castellà en identificar algú com a estranger (per color de la pell o dels cabells); quan constata que les masses catalanoparlants criden, per defecte, consignes en castellà (des del “Sí se puede!” al “Campeones, campeones!”); quan s’adona que molts catalanoparlants utilitzen, per defecte, el castellà a Internet... li vénen ganes de tirar el barret al foc i, per deixar de patir, demanar que al català li practiquin l’eutanàsia. I tots plegats viuríem més feliços!

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 17 de desembre de 2016)

dilluns, 12 de desembre de 2016

BULLYING

                La Lolita Bosch, escriptora inclassificable que fa uns anys va ser finalista de l’Amat-Piniella amb La família del meu pare (Empúries, 2008), és una dona vital i riallera, a qui resulta fàcil despertar l’empatia dels qui té al costat. La seva obra ha anat creixent amb un estil personal i vigorós. Veient-la, i escoltant-la, es fa difícil imaginar que, quan tenia entre catorze i disset anys, va patir la crueltat d’alguns dels seus companys de l’institut davant la indiferència de la majoria d’ells i la incomprensió dels propis docents. Un dia, per exemple, un company de classe (el més popular, a qui tothom reia les gràcies) va pujar a la tarima i li va regalar un enciam pansit el dia dels enamorats, davant de tota la classe i de la rialleta mal dissimulada del professor. De fet, a la Lolita Bosch li ha costat molt de parlar-ne. Ha trigat prop de trenta anys a decidir posar negre sobre blanc la seva experiència a través de La ràbia (Amsterdam, 2016), una novel·la escrita alhora amb el cap, el cor i les entranyes, que presenta el cru testimoni d’una víctima de bullying, un cop d’ull al costat més cruel de l’ésser humà, capaç de menystenir la diferència fins a la humiliació.


                Amb el seu estil directe, tallant, repetitiu i líric, Lolita Bosch confessa que no sent odi (“odiar és allunyar-se de tot”) sinó ràbia (“La ràbia és foc”, “la ràbia és una estranya forma d’esperança”) cap als qui van vexar-la sense pietat durant quatre anys. Parla de com se sentia humiliada, maltractada, menyspreada, sola. I –tot contrastant el propi testimoni amb el d’adolescents que pateixen assetjament escolar en l’actualitat, amb els quals ha mantingut diverses entrevistes— pinta un panorama força desolador, on queda força malparada la institució escolar, però també el paper que sovint juguen els pares dels maltractadors. Al capdavall, la pregunta que es fa l’autora no és per què li va passar a ella o als nois i noies amb qui parla... sinó “per què passa. A tots, a totes. Ara i fa 30 anys”.

                La ràbia és un bon llibre. Un llibre per pensar en els altres i en nosaltres mateixos. Un llibre que incita a dubtar de les bondats de la naturalesa humana i que, alhora, malgrat tot, convida a creure-hi.

(Article publicat al Pou de la Gallina, en el número de desembre de 2016)