dimarts, 14 d’agost de 2018

Lledoners

Diumenge,  29 de juliol. Quarts de vuit del vespre. Enfilem una carretera estreta enmig del Pla de Bages. Petites clapes boscoses a banda i banda i amplis camps de sembrat amb bales de palla rodones, disposades amb la gràcia d’un decorat cinematogràfic. Al fons, el perfil retallat de Montserrat que completa la postal. Fins que no hi arribes, no descobreixes que just allà, lleugerament enclotat per no causar cap impacte ni a la vista ni a la consciència, hi ha el centre penitenciari dels Lledoners, un extens entramat de murs de formigó format per un grapat de mòduls on, des de fa unes quantes setmanes, hi ha tancats set presos polítics. A un centenar de metres de la gent, tres o quatre mossos d’esquadra, dalt d’un monticle que s’aixeca just davant d’una de les cantonades del centre, s’ho miren i conversen, relaxats. La seva presència és un tràmit. Saben, com tothom sap, que aquests manifestants no representen cap perill.


Sona el Cant dels ocells. Un parell de milers de persones aplegades, en forma de concentració, en un camp de rostolls lleument elevat des d’on s’albira la presó, es posen a cantar. Esperança als rostres, però també tristesa, ràbia i molta, molta, molta sensació d’injustícia... i d’impotència. Hi ha gent d’arreu de Catalunya. Un grup nombrós ha vingut en tres autocars des de Vilafranca del Penedès. Cantem l’estaca i la convocatòria es dona per conclosa. Però pràcticament tothom es queda. Per què? Molt senzill: a quarts de nou els interns tornen a les respectives cel·les, després de sopar. Aviat, apareixen braços que saluden des d’un parell de finestres. Fan onejar també alguna peça de roba groga. No sabem qui són, però algú confirma que es tracta de dos dels nostres polítics injustament empresonats. Emoció. Ulls vidriosos. Crits de “No esteu sols!” i “llibertat!”, amb l’esperança que se sentin des d’on ens saluden, i també des de tots els racons que queden amagats a la vista de la gent. Voluntat de fer-los arribar un missatge tan senzill com profundament humà i, segurament, necessari: que tenen molta gent al seu costat. Hi ha la voluntat que, si més no, se sentin acompanyats durant uns minuts.

El Jordi Sánchez, el Jordi Cuixart, l’Oriol Junqueras, el Raül Romeva, el Quim Forn, el Jordi Turull i el Josep Rull viuen en una cel·la de pocs metres quadrats, surten a passejar pel pati del seu mòdul, mengen al menjador comunitari i potser participen en alguna de les activitats que ofereix el centre als seus interns en hores concretes i concertades (gimnàs, biblioteca,...). I els diumenges al vespre, durant uns minuts, senten un clam popular que demana el seu alliberament i denuncia la injustícia que augmenta cada minut que passen tancats.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 12 d'agost de 2018)

dilluns, 30 de juliol de 2018

Viure en català


                Tinc ganes d’explicar una anècdota que explica alguna cosa de la situació lingüística que vivim. Fa unes setmanes volia anar a dinar al Hard Rock Café que hi ha a Barcelona, a la Plaça de Catalunya. Hi havia molta gent i, com que no havia reservat taula, em vaig témer que no en trobaria. Per això, vaig demanar directament al xicot que em va rebre si ho tenien ple. De seguida vaig veure que no m’entenia i vaig reformular la pregunta amb unes altres paraules, demanant-li si hi havia lloc. Com que continuava sense desxifrar els meus mots, vaig acabar parlant-li en castellà i, efectivament, em va confirmar que, si volia dinar allà, hauria d’esperar una estona llarga. Estic convençut que els responsables del Hard Rock Café seleccionen detingudament el personal. Estic segur que demanen una sèrie de característiques personals i competència en diferents idiomes. No dic pas que sigui sorprenent, ni escandalós, però sí que resulta altament simptomàtic  que entre els requisits per treballar al local de Barcelona no hi hagi el de, com a mínim, entendre el català.


                Un fenomen sociolingüístic insòlit que es dona a Catalunya és la proliferació, cada vegada més estesa sobretot en grans zones urbanes, de persones que parlen diverses llengües però no coneixen la llengua pròpia del territori, que és una de les dues llengües oficials al país. Sovint, a més, aquestes persones treballen de cara al públic i, per tant, són capaços d’entendre i adreçar-se a la clientela en castellà, anglès, francès, alemany o italià, però són incapaços de fer-ho en català, una llengua que de vegades ni tan sols entenen. I la conclusió és tan evident que fa vergonya haver de recordar-la: si no entenen el català és perquè no els cal.
                Paral·lelament a aquest fenomen, resulta que tot sovint, en alguns mitjans i, de manera constant, a les xarxes socials, es vol mostrar una realitat lingüística completament tergiversada i s’assegura que molts catalans (implícitament associats amb l’independentisme) practiquem el canibalisme més salvatge amb els qui gosen utilitzar el castellà a casa nostra. Com a reacció a aquest intent de contaminació mediàtica, apareixen també milers de testimonis que confirmen l’evidència: que a Catalunya es pot viure perfectament només en castellà, sense atacs per part de ningú. Així, sovint llegim comentaris benintencionats del tipus: “Estudié un año en Cataluña y no tuve ningún problema con el idioma”, “Mis padres llevan más de cincuenta años en Cataluña y no hablan ni una sola palabra en catalán”, “Cuando ven que no hablo catalán, enseguida cambian de lengua”.
Hem arribat al punt, doncs, en què per mostrar la nostra bondat hem d’anar recordant aquesta realitat i ens oblidem de recordar-ne una altra: que a Catalunya és impossible viure en català.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 29 de juliol de 2018)

dimarts, 17 de juliol de 2018

Espinàs: viure i escriure


                Amb norata-un anys, més de noranta llibres, alguns discos i milers d’articles publicats, Josep Maria Espinàs és, ara mateix, el degà dels escriptors catalans i el reconeixement és unànime. Al marge del volum extraordinari i de la qualitat inqüestionable de la seva obra, Espinàs és un d’aquells autors que tothom coneix i que tothom estima, fins i tot aquells que no l’han llegit mai, o molt poc. La seva presència mediàtica, l’article diari que publicava primer a l’Avui i després a El Periódico i, sobretot, el seu caràcter afable i el seu to bonhomiós i murri, combinat amb una prosa nítida per exposar idees properes i quotidianes amb ironia fina, l’han convertit en una persona popular. Per això, l’acte d’homenatge que li van fer a l’Ateneu Barcelonès a finals de juny, presidit per la consellera de cultura, va voler tenir la solemnitat d’altres reconeixements que ja havia rebut.


                Arribar a una edat tan provecta amb la lucidesa intacta i ganes de treballar ha produït un fenomen curiós en l’obra d’Espinàs de les últimes dues dècades. Ha publicat diversos llibres amb certa voluntat de testament. Llibres d’aquells que estan una mica pensats per si són “l’últim”. L’any 2001, als 74 anys, publicava Temps afegit, un títol que vol apuntar la idea que el protagonista està vivint una etapa suplementària i que, per tant, tot fent literatura a partir de la quotidianitat, es troba en condicions de valorar el present des de la perspectiva que li donen els anys. Al cap de vuit anys, el 2009, va haver de recórrer a la ironia per titular un llibre que manté uns objectius similars: I la festa segueix. Mentrestant, ha publicat altres llibres que també podríem considerar de balanç: Relacions particulars (2007), on repassa la seva relació amb sis grans escriptors (Espriu, Foix, Delibes, Pla, Cela i Sagarra); El meu ofici (2008), on parla de la tasca d’escriure que, en el seu cas, és indestriable de la tasca de viure; Entre els lectors i jo (2011), en què respon i comenta cartes que ha rebut dels lectors al llarg de la seva carrera; i Una vida articulada (2013), un exhaustiu recull d’articles que donen una idea de la dimensió literària i humana d’Espinàs.
                Espinàs ha fos, com pocs escriptors, la vida i la literatura. Home i escriptor són una mateixa cosa. Per una banda, no ha deixat mai d’escriure i, per l’altra, els seus textos estan carregats d’experiència viscuda, de reflexions intel·ligents i d’observacions agudes. Com ha deixat escrit, rebatent una afirmació de Petrarca (“La vida fuig i no s’atura una hora”), “El que no s’atura és el temps. La vida s’atura cada vegada que tenim la sort de saber mirar-la”. I nosaltres hem tingut la sort que Espinàs hagi compartit, i continuï compartint, aquesta mirada lúcida amb els lectors.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 15 de juliol de 2018)

dijous, 12 de juliol de 2018

Llengua i ús

                Pels volts de 1990 van tenir un cert ressò mediàtic alguns debats relacionats amb l’ús del català. Per una banda, hi havia la polèmica entre els defensors del català heavy (més propers als principis fabrians i a les solucions lingüístiques tradicionals) i els defensors del català light (disposats a admetre com a bones totes les formes d’ús habituals al carrer, per més que fossin interferències del castellà més o menys reversibles). Per l’altra,va ser just aleshores que van començar a ressonar alguns atacs virulents en contra del model escolar basat en la immersió lingüística. És significativa, en aquest sentit, una portada del diari ABC de 1993 que, amb un primer pla de Jordi Pujol que ocupava tota la pàgina, titulava: Igual que con Franco, pero al revés: persecución del castellano en Cataluña. I també va ser llavors quan es va iniciar el debat sobre la vitalitat i la salut del català. De fet, coincidint amb certa eufòria institucional per l’augment del coneixement passiu, va aparèixer un corrent sociolingüístic que adoptava una visió més aviat pessimista en relació al futur. Entre tota la bibliografia que es va generar, potser el document que va tenir més ressò va ser el llibret que, amb voluntat de manifest, van publicar Modest Prats, August Rafanell i Albert Rossich, titulat El futur de la llengua catalana (Empúries, 1990). Sostenien que, si no hi havia canvis importants en les polítiques lingüístiques i en l’actitud dels parlants que revertissin la tendència, aquesta llengua podia desaparèixer en una cinquantena d’anys.


N’han passat trenta i no sembla que els auguris més apocalíptics s’hagin d’acomplir en el termini anunciat, però la situació del català tampoc no ha millorat gens i la tendència es maté. L’erosió de la llengua a causa del contacte amb una altra de més poderosa avança imparable.D’altra banda, només cal obrir el diari per veure que els atacs a la immersió lingüística (un model integrador de resultats contrastats) han anat en augment. Finalment, la tendència que apuntaven Prats, Rossich i Rafanell s’ha mantingut: el català perd parlants. Segons un informe presentat a primers de juny per Plataforma per la Llengua, entre 2003 i 2013 van desaparèixer 300.000 parlants habituals de català. I anar fent.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de juliol de 2018)

dimarts, 3 de juliol de 2018

Enfrontament civil?

                L’independentisme no és un fenomen nou a Catalunya. Existeix des que, al segle XIX, va aparèixer el catalanisme com a opció política. Més endavant es va convertir en una excusa per accentuar la repressió de dues dictadures: la de Primo de Rivera i la franquista. De fet, l’independentisme va ser una de les causes de la virulència repressiva a què es va sotmetre Catalunya després de la Guerra Civil, perquè amb la Repúblicahavien confluït a casa nostra els dos pilars per lluitar en contra dels quals s’havia produïtl’Alzamiento: comunisme i separatisme. Els catalans havien sucumbit a aquestes dos xacres i calia fer una purga exemplar. Però, tot i les brutals mesures repressives, les autoritats de l’una, grande y libre no van aconseguir fer desaparèixer una comunitat que, al mateix temps que acollia i integrava gent vinguda d’arreu de l’Estat, mantenia la voluntat de ser. El que sí que van aconseguir va ser convertir l’independentisme en residual.
Després de la dictadura infausta del general Franco, l’independentisme va començar a recuperar discurs públic i, a poc a poc, també presència política fins que, incentivat per les conseqüències de la crisi econòmica i, sobretot, pel rebuig d’alguns punts bàsics d’un estatut d’autonomia aprovat pel parlament català, a partir del 2010 s’ha convertit en una opció política que, ara mateix, podria ser que fos majoritària. I habitualment, si se segueixen les regles del joc democràtic, les opcions majoritàries haurien de ser respectades.


Curiosament, però, molts d’aquells que defensaven que, en absència de violència, es podia parlar de tot i es podia arribar a tot arreu si aquesta era la voluntat popular, resulta que no estan disposats a acceptar les regles de joc quan aquestes regles afavoreixen la victòria del rival. És més: quan veuen que l’opció del rival pot assolir la victòria seguint els mecanismes democràtics (i no hi ha res més d’acord amb la democràcia que demanar el parer a través d’un referèndum), comencen a matisar-ne les virtuts i diuen que hi ha un conflicte obert que pot derivar en –atenció!— enfrontaments civils. Mentre l’independentisme era un opció sense possibilitats de victòria el toleraven, fins i tot hi pactaven. I els independentistes no parlaven pas d’enfrontaments civils, ni de societats fracturades. Ara que l’independentisme s’ha convertit en una opció possiblement guanyadora, en canvi, se’l culpa de totes les fractures i divisions. Com si, quan hi ha una divisió, la culpa hagi de ser només d’una de les parts.
Sembla ser, doncs, que es vol combatre amb el poder i per la força la voluntat de dialogar per pactar un referèndum. I en un enfrontament entre la força i el diàleg tothom sap qui hauria de guanyar, però tothom sap també qui acaba guanyant moltes vegades.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 1 de juliol de 2018)

dimarts, 26 de juny de 2018

Adolescents i literatura


                Ningú no qüestiona que hi hagi una literatura específicament destinada als infants i, en canvi, sovint es posa en dubte que hagin d’existir obres literàries destinades específicament a un públic jove. Hi ha qui creu que els adolescents han d’introduir-se a la lectura literària a partir, exclusivament, de textos clàssics. És una postura comprensible i benintencionada, que parteix de la consideració que l’adolescent ha de ser tractat com un adult. Però el cas és que no ho és, d’adult. Si ho fos, ja no seria adolescent. Per tant, hauríem de considerar del tot legítim que, de la mateixa manera que s’escriuen textos (alguns de molt bons) per a nens petits, també se n’escrivissin (i de qualitat) per a aquelles persones que es troben entre la infantesa i la maduresa, dues etapes definides de la vida.


Un desprestigi semblant pateixen sovint els gèneres de la narrativa popular, que es consideren, d’entrada, obres literàries menors. Quantes vegades hem sentit comentaris de l’estil “a mi, la novel·la negra no m’agrada”, sense que mai haguem sentit ningú que posi en dubte els valors literaris de, posem per cas, la novel·la psicològica quan, en realitat, podem trobar excel·lents novel·les de gènere policíac (que retraten els racons més foscos de la naturalesa humana) i, en canvi, novel·les psicològiques inversemblants, d’una mediocritat ofensiva. Al capdavall, un bon text literari –infantil, juvenil o per a adults; de ciència-ficció, fantàstic, negre o d’introspecció psicològica— pot interessar el lector més experimentat i, per tant, al capdavall, en tots els gèneres i per a totes les franges d’edat, l’únic que hi ha són bons llibres, llibres mediocres i llibres dolents.
És clar que els joves han de llegir clàssics. El vigilant en el camp de sègol, L’illa del tresor o Aloma, per posar uns exemples, són novel·les extraordinàries, que els autors no van pensar per a un públic adolescent, però que poden resultar molt adequades. La lectura d’aquests textos, però, pot ser perfectament complementada per altres lectures “juvenils” que, sense tenir la categoria de clàssiques, poden contribuir al creixement intel·lectual, que poden ajudar a mantenir el gust per la literatura o que poden fer viure una experiència intensa.


(Article publicat en el número de juny de 2018 de la revista El Pou de la gallina)

diumenge, 17 de juny de 2018

El futur


Si coneguéssim el futur, la vida deixaria de tenir bona part del sentit, si és que en té cap. Perdríem l’esperança per tot allò que volem aconseguir, s’esvairien les il·lusions que posem en l’arribada d’un cop de sort imprevist o per assolir allò a què hem dedicat tantes hores d’esforç, les expectatives davant l’esdevenidor (que sovint ens esperonen a tirar endavant) quedarien en no res... i ens convertiríem en éssers impassibles que esperaríem arribar tot allò que, al capdavall, sabríem que és inevitable, indefugible, i que no hi hauria més remei que acceptar amb resignació.
Fixeu-vos que els endevins professionals, aquells que tiren cartes o miren boles de vidre, mai no són categòrics en les seves prediccions. Descriuen tendències, possibilitats, esdeveniments més o menys vagues... que sovint es poden arribar a modificar a partir de canvis i accions personals. Saben perfectament que, per diverses raons, no poden llençar prediccions definitives: 1-perquè el futur és impredictible, 2-perquè si els pronòstics no es compleixen perdran un client, i 3-perquè intueixen les implicacions anímiques de saber el futur i, per tant, saben que en realitat ningú no el vol conèixer exactament. Per això, si són prou intel·ligents, el que fan els astròlegs, nigromants i profetes no és pas visualitzar el que encara no ha passat, sinó observar el client i el seu entorn, deduir i vaticinar a partir de probabilitats.


El meu escepticisme en cartes i conjuncions astrals és absolut. Crec que endevinar el futur és, a banda d’impossible, poc recomanable. El futur no el podem anticipar amb exactitud, però podem preparar-lo, si més no en part. El futur és tan inevitable com, de vegades, més o menys previsible. El podem sembrar i esperar que el temps sigui propici. Al capdavall, moltes de les coses que passaran són conseqüència del que fem ara. De les decisions que prenem avui se’n despendran alguns dels fets de demà. I és per això, perquè potser encara podem creure en un demà millor, en un futur on ningú trepitgi els drets de ningú, on tothom –i a tot arreu— respecti tothom, on ens puguem expressar en llibertat i sense por, on els pobles –tots— puguin decidir com i què volen ser, on ningú no sigui reprimit brutalment per exercir el dret de manifestar la seva voluntat, on la legalitat no passi per davant de la legitimitat, on els recursos i els serveis estiguin ben distribuïts, on no es discrimini cap persona per raó de raça, sexe, origen o llengua... és per això, dic, que ens convé treballar, si cal, fins a l’esgotament.
Digueu-me il·lús, tracteu-me d’innocent, proclameu-me rei dels ingenus... però no m’adjudiqueu alegrement el qualificatiu de ruc pel simple fet d’encoratjar a lluitar per un futur millor. El futur –sigui el que sigui— és massa important.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 17 de juny de 2018)

diumenge, 3 de juny de 2018

Tractòria


                No he acabat mai d’entendre el menyspreu que des de molts àmbits socials i geogràfics es dispensa cap als qui conreen la terra o crien animals. Només me l’explico pel fet que la pagesia i la ramaderia –si més no, les explotacions familiars—  viuen moments difícils que n’afebleixen el prestigi i, en conseqüència, alguns es veuen amb cor de menystenir els qui s’hi dediquen.
                La cosa ja fa temps que dura. Els butlletins de notícies fa molts anys que recullen, amb lògica preocupació, els expedients reguladors en grans empreses, escampant amb precisió el nombre d’acomiadats cada vegada que en tanca una, i en canvi mai no s’han fixat en la quantitat de persones que, en un degoteig constant, han anat abandonant la pagesia. Cada vegada més, el qualificatiu de “pagès” es deixa de referir a un ofici i ha passat a designar algú barroer, deixat, malparlat, inculte... De fet, sovint se substitueix aquesta denominació professional per eufemismes com “empresari agrícola”. Que aviat han oblidat alguns que, no fa pas tants anys, a casa seva vivien de la terra, ja fos com a propietaris, com a arrendataris o com a jornalers. Quina poca memòria que tenen.
                La pagesia viu, doncs, un dels moments de més baixa popularitat al nostre país. Per això no és estrany que aquesta colla d’espanyolistes ressentits i rancuniosos que, amb ridícul aire de cosmopolites satírics d’estar per casa, han creat l’esperpèntic concepte de Tabàrnia (que vindria a ser la part de la geografia catalana on l’unionisme és més o menys majoritari i que correspondria, sobretot, a les àrees que envolten les ciutats de Barcelona i Tarragona), es refereixin a la resta del territori català com a Tractòria, és a dir, el país dels tractors. Com si l’independentisme fos una cosa de pagesos barroers, malparlats i incultes, adoctrinats per TV3 i l’escola catalana, que no han sortit mai de casa; com si només la Catalunya “profunda”, allà on no deu haver arribat la civilització ni l’alta cultura que irradia de les àrees urbanes, defensés la secessió. A més, donen per suposat que, d’entrada, tothom que viu en un poble per força ha de dedicar-se al conreu de la terra i a la cria de bestiar, i demostren, així, un absolut desconeixement del territori més enllà dels entramats urbans on creuen que la gent és noble, culta, rica, desvetllada i feliç. És clar que un dels seus eslògans (calcats, com tot, de l’imaginari independentista que pretenen satiritzar) diu que Barcelona is not Catalonia, i amb això ja queden retratats.


                Això de Tabàrnia i de Tractòria faria riure (i, de fet, l’humor amb què ha aparegut el símbol oposat de Sant Esteve de les Roures ho demostra) si al darrere no hi hagués tanta mala llet, tant odi, tant ressentiment i tanta, tanta, prepotència.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 3 de juny de 2018)

dilluns, 21 de maig de 2018

L'emperador en pilotes

                Darrerament m’ha vingut al cap moltes vegades aquell conte tan cèlebre que Hans Christian Andersen va publicar el 1827 i que es titula “El vestit nou de l’emperador”. L’argument és prou conegut: un opulent mandatari, amb l’objectiu de mostrar el seu poder a través del luxe i l’aparença, encarrega a un parell de sastres el millor vestit del món. Els professionals de la confecció, murris com una guilla, li fan creure que li estan confegint una peça extraordinària, feta amb una tela que només poden veure les persones lúcides i intel·ligents. Per no passar per totxos, l’emperador i els seus ministres fan veure que n’aprecien les qualitats mentre els sastres espavilats treballen sobre un maniquí buit i pelat. Finalment, l’emperador surt al carrer amb el vestit nou, és a dir, sense res a sobre, i només la franquesa innocent d’un infant, que en veure el seguici ridícul exclama en veu alta que l’emperador va despullat, fa que tothom s’adoni de la realitat, i és aleshores que el poble esclata en una riallada unísona que posa en evidència el poderós. No conec cap altra història que descrigui amb tanta clarividència la ceguesa hipòcrita del poder i dels poderosos, que parli de la vanitat i de la superioritat moral amb tant sarcasme i eloqüència.


                Al món hi ha uns quants emperadors que es passegen en boles per carrers i places, coberts només amb la pàtina del terror (que ells confonen amb respecte) infós en els seus súbdits a base de garrotades. Són homes que volen fer creure que duen a sobre una cuirassa impenetrable quan, en veritat, no duen més que, com a molt, uns ridículs calçotets florits. Són, és clar, aquells que assenyalen amb el dit i criden “A por ellos!” deixant clar que hi ha un “nosaltres” (els qui se suposa que veuen el vestit) i un “ells” (que, pobrets, no saben veure res). Són els qui manen (o atonyinen, o engarjolen) amb la seguretat que coneixen allò que convé al poble. Són aquells que es creuen en possessió d’una veritat superior (la tela que només poden apreciar les persones intel·ligents) que passa per sobre de les raons de la resta (a qui, naturalment, consideren més rucs que fets d’encàrrec).
                El problema és que si només hi ha un xiquet que digui que l’emperador va despullat, que tot el que exhibeix és arrogància impostada, que se li veuen les vergonyes i la ronya, que la penjarella que li brota del baix ventre és tan ridícula com la de qualsevol homínid de la plebs –en fi, si la resta callen—, al pobre minyó li caurà a sobre un imperial joc de mastegots i quedarà anul·lat com si no res. Si, en canvi, els xiquets que criden la veritat són molts, i obren els ulls a la resta, potser podran aconseguir posar en evidència l’emperador al davant del món.
És hora de repetir-ho: l’emperador va despullat!

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 20 de maig de 2018)

dilluns, 7 de maig de 2018

L'1-O dels poetes


                No oblidarem els fets del passat 1 d’octubre. No oblidarem la brutalitat de les càrregues policials, però tampoc oblidarem la joia de la victòria popular per haver pogut votar. Aquells fets van marcar molts catalans d’una manera tan intensa que és natural i, fins i tot, necessari, que hagin aparegut nombroses anàlisis periodístiques que, en forma de documental o de llibre, intenten documentar el que va passar i vam viure milions de persones, així com les causes i conseqüències de tot plegat. Operació urnes (Columna), Els fets de l’1 d’octubre (Pagès Editors) o Dies que duraran anys (Ara Llibres) són alguns dels títols apareguts. Segur que tard o d’hora es publicarà alguna novel·la, o qui sap si es produirà alguna pel·lícula, sobre un dels dies més transcendentals de la història recent del nostre país.
L’art, i especialment l’art vinculat a la paraula, no pot restar indiferent als esdeveniments d’aquell dia, i és en aquest sentit que cal aplaudir la iniciativa de l’editor de L’Albí, Jaume Huch, que, juntament amb l’escriptora Mar Fontana, han coordinat un recull on participen més de cent poetes amb textos inspirats en l’1 d’octubre. El resultat és La terra sagna, un llibre que inclou poemes d’autors de generacions i estils diversos, de qualitat literària inevitablement també desigual, però d’interès social (i, en molts casos, també artístic) innegable.


                A La terra sagna hi han participat poetes consagrats i reconeguts (Màrius Sampere, Lluís Solà, Jordi Pàmias, Marta Pessarrodona...), i d’altres de molt joves, amb una obra incipient (Guillem Gavaldà, Gerard Cisneros, Glòria Coll...), passant per tot un elenc de noms coneguts en el camp de la poesia (Enric Casasses, Manuel Forcano, Antoni Clapés,...) o dels que han conreat amb èxit altres gèneres (Ramon Solsona, Jordi Cussà, David Castillo...). N’hi ha que fan una descripció més o menys realista del que es va viure aquell dia, i d’altres que s’hi refereixen amb una simbologia més o menys críptica, o a través de referències a la mitologia clàssica. Hi ha poemes que segueixen una mètrica estricta i d’altres compostos amb versos lliures o proses poètiques. N’hi ha que porten epígrafs o citacions d’altres poetes, i no sorprèn que el més referenciat sigui Salvador Espriu. N’hi ha que mostren una efectiva senzillesa i d’altres, més ambiciosos (o pretensiosos), que busquen o cauen en la grandiloqüència. N’hi ha que, des de la indignació, se centren en la denúncia de la repressió policial, i d’altres que volen destacar la joia d’haver votat. Tots, però, són un cant a favor de la llibertat. I aquesta, justament, deu ser una de les paraules que més es repeteixen al llarg del recull, al costat d’altres com ara pau, dignitat, esperança, il·lusió, flama, força, somni, poble o democràcia.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 6 de maig de 2018)