Lola Palau

Lola Palau existeix i és de la Catalunya Central. L'autora del recull de relats Que Déu ens agafi confessats, publicat per l'Albí i que revisita, reformula i trasgredeix els manaments de la llei divina a partir de deu històries carregades d'ironia intel·ligent, ha aterrat en el panorama literari català aquesta tardor. Però, qui és, Lola Palau?

Lola Palau és un col·lectiu, un grup d'escriptors amb ganes de tirar endavant projectes literaris conjunts.

                Lola Palau és el capelladí Joan Pinyol, que vol estimar Déu, literalment, sobre totes les coses.  És el manresà Jordi Estrada, que de petit ja va adonar-se que resar parenostres per aconseguir la correspondència amatòria de noies que estan com un Déu és dir el nom de Déu en va. És el també manresà Pep Garcia, que finalment ha descobert que per santificar millor les festes no cal anar més sovint a missa. És el calafí Josep Maria Solà, que es planteja com n’és de difícil honrar els pares, fins al punt que cal anar al psicoanalista per minimitzar els efectes de la frustració. És el berguedà Jordi Cussà, que construeix una aventura shakespeariana sobre la justificació de l’assassinat. És la Pilar Duocastella, originària de Castelltallat, a qui atreuen les accions impures ni més ni menys que d’un capellà capaç de traspassar la penitència a una noieta temorosa de Déu. És el taradellenc Antoni Pladevall, que sap que robar no s’ha de fer, però es planteja què passa si un vailet ensopega amb un Iphone 10 per casualitat. És la solsonina Maria Dolors Guàrdia, per a qui la mentida i els falsos testimonis poden ser una font de corrupció moral, però també de felicitat.  És l’avinyonenc David Clusellas, que observa els qui cobegen els béns més íntims del proïsme, com ara la roba interior. I és també un servidor, que, com tothom, té pensaments i els desitjos, purs o impurs, difícils de controlar.

            És possible que, si no és que ja hi estan condemnats des de fa temps, aquest recull acosti els integrants del col·lectiu a les brases de l’Infern. Si us interessa conèixer-ne l’escalforeta, només l’heu de llegir.

(Article publicat al Pou de la gallina, en el número d'octubre de 2018)

La primera vegada

                Per més que una visió del món filtrada pel romanticisme intrínsec a la naturalesa humana n’hagi mitificat el valor, la veritat és que tot el que envolta “les primeres vegades” està sobrevalorat. És possible que, com deia l’escriptor francès Philippe Delerm, el primer glop de cervesa sigui “l’únic que compta” i que els altres tinguin la funció de fer “oblidar el primer glop”. Al capdavall, però, de primers glops de cervesa en poden haver tants com cerveses ens prenguem. En canvi, sempre hi ha una única primera vegada per a moltes coses importants que fem al llarg de la vida, i rarament és la millor, la més satisfactòria, la que recordarem amb més enyor... ni de bon tros. Si no, pensem en el possible resultat d’una hipotètica enquesta que demanés com va anar la primera vegada que els enquestats van intercanviar fluids corporals amb éssers de la mateixa espècie. Segurament tots convindrien que l’experiència va ser més o menys satisfactòria, que, tot i saber-ne la data exacta o aproximada, potser no en conserven els detalls en la memòria, i estic segur que estarien majoritàriament d’acord que, contra el que afirmen els tòpics ensucrats, tampoc no va ser res de l’altre món i que, de ben segur, aquella mateixa experiència va millorar en els intercanvis posteriors. Una cosa semblant podríem dir del primer cop que visitem una gran ciutat.

                I això és exactament el que passa amb les grans obres literàries. La primera vegada que les llegim ens proporcionen el plaer de descobrir una bona història, de deixar-nos endur per la música de les paraules, d’intuir que ens estan explicant moltes coses més de les que es diuen... Si les rellegim, però, entrem en un món de matisos que ens havien passat desapercebuts el primer cop i, si es tracta realment d’un clàssic, descobrim que aquells mots, aquells missatges, aquells personatges, aquelles situacions... no han perdut gota de la vigència que hi vam descobrir el primer cop. Potser, fins i tot, encara en tenen més, perquè aquest cop no ens hem entretingut tant en les circumstàncies de l’argument que ens va atrapar el primer cop i ens hem deixat endur per altres capes de lectura que aboquen un raig de llum a algun plec desconegut de la naturalesa humana o n’enfosqueixen un altre del qual ens pensàvem que ho sabíem tot. Si la primera lectura sadolla la nostra curiositat, les posteriors ens fan més savis.

                Proveu, per exemple, de rellegir Camí de sirga, La plaça del Diamant, L’illa del tresor o Cien años de soledad... I si no els heu llegit mai, no dubteu d’agafar-los per primera vegada i ja veureu com, per poc que tingueu una ànima sensible, un dia o altre hi tornareu. I adoneu-vos que només he citat obres narratives. Entre els lectors de poesia no cal fomentar el plaer de rellegir, perquè ja el coneixen.

(Article publicat el dia 7 d'octubre de 2018 al suplement Lectura, del diari Segre)

Qui és Lola Palau?

                Lola Palau és qui signa el recull de relats Que Déu ens agafi confessats (L’Albí, 2018), deu narracions cadascuna de les quals revisa, revisita, trasbalsa o transgredeix un dels deu manaments de la llei divina, amb la ironia (fina o mordaç) com a marca de la casa. Lola Palau, per tant, podria ser una autora debutant, que enceta la seva trajectòria amb aquest llibre agosarat, que a la coberta (dissenyada, amb gran encert, per Jordi Mestres) mostra, amb un punt d’irreverència, el fotograma sèpia d’una pel·lícula pornogràfica muda dels anys vint, El confesor, on es pot distingir un capellà besant l’esquena i acariciant les natges d’una noia grassona i nua en actitud de resar.

                Lola Palau és Joan Pinyol, que és l’escriptor que hi ha al darrere de la història d’un xicot que puja cada vegada muntanyes més altes amb la intenció d’estimar Déu sobre totes les coses.  És Jordi Estrada, que diu el nom de Déu en va tot parlant de la història d’un seductor frustrat i obsedit per les dones que estan com un déu. És Pep Garcia, que proposa un bar amb horari il·limitat per santificar millor les festes. És Josep Maria Solà, que presenta davant del psiquiatra quatre personatges femenins amb complicades relacions amb els progenitors, als quals no poden honrar com Déu mana. És Jordi Cussà, que, contravenint un dels manaments més consensuats, construeix una aventura hamletiana sobre la justificació d’assassinar  segons quina mena de tirans. És Pilar Duocastella, que ofereix la suculenta història d’un capellà que ha comès accions impures, però traspassa la penitència a una noieta ingènua i temorosa de Déu. És Antoni Pladevall, que aborda el principi de no robar amb el relat d’un xiquet que ensopega amb un mòbil d’última generació i se’l queda. És Maria Dolors Guàrdia, que utilitza la mentida i els falsos testimonis com a fil conductor d’un relat ple de corrupció moral i felicitat morbosa.  És David Clusellas, que parla d’aquells que cobegen els béns més íntims del proïsme, com ara la roba interior, per satisfer el desig. I és un servidor (i perdoneu la immodèstia d’autocitar-me), que mira de demostrar que els pensaments i els desitjos, purs o impurs, no es poden controlar i, sovint, allò que es pensa és ben lluny d’allò que es diu.

                Lola Palau és, doncs, un nou col·lectiu literari format, ara mateix, per vuit narradors i dos narradores (potser en un altre lliurament el grup s’acostarà més a la paritat de gènere) lligats especialment a les comarques centrals de Catalunya, però amb vincles territorials diversos i ganes de projectar-se i reivindicar-se arreu. El debut de Lola Palau vol demostrar, una vegada més, que fora de l’òrbita barcelonina es produeix bona literatura.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 23 de setembre de 2018)

Franco, ha mort?

A Jo soc aquell que va matar Franco, la novel·la (amb títol de reminiscències ausiasmarquianes) guanyadora de l’últim Premi Sant Jordi, l’autor nord-català Joan-Lluís Lluís demostra, a banda d’una gran capacitat fabuladora, un amor incontestable per la llengua i la cultura catalanes i una inevitable necessitat per explicar la Catalunya Nord, fins i tot, en aquest cas, a través de la ucronia.

Agafant al peu de la lletra la frase de Pere Quart que cita com a epígraf al principi de la novel·la (“Malfia’t de la història. Somia-la i refés-la.”), Lluís construeix un relat ucrònic protagonitzat per l’Agustí Vilamat, un personatge carregat de matisos simbòlics, una mena de filòleg solsoní (enamorat de l’obra de Frabra i de la llengua catalana en general), un heroi humil, guerxo (com un ciclop), que, després d’haver patit un suposat bombardeig franquista sobre el camp d’Argelers, decideix matar franquistes, s’incorpora al maquis i, posteriorment, a un també suposat Exèrcit Lliure de Catalunya. La novel·la planteja un escenari hipotètic que, com en tota ucronia, obliga el lector a fer-se preguntes sobre què hauria passat si la història hagués anat diferent: Què hauria passat si Franco hagués declarat la guerra als aliats i hagués ocupat la Catalunya Nord? El franquisme hauria tingut recorregut, després de la derrota de les forces feixistes? I, aleshores, quin hauria estat el futur de Catalunya? Hauria tingut possibilitats una República Catalana?

L’acció passa, majoritàriament, a la Catalunya Nord. I això serveix a Joan-Lluís Lluís per mostrar la realitat d’aquella terra. L’Agustí descobreix els matisos contradictoris dels catalans del nord als anys quaranta i ajuda el lector a entendre els matisos contradictoris dels catalans del nord d’avui. Descriu situacions significatives, com el fet que alguns nord-catalans, que parlen català amb el protagonista, ho facin en francès entre ells; o bé planteja una Catalunya Nord que, ocupada per Franco, no vol ser espanyola, però tampoc contempla la possibilitat de formar part d’una Catalunya lliure. Un cop més, el passat real i el passat ucrònic contribueixen, a les mans i amb el llenguatge lluminós de Joan-Lluís Lluís, a explicar el present dels catalans.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de setembre de 2018)

Lérida i Gerona

                El 21 d’agost, l’exalcalde de Gimenells i Pla de la Font (pobles independitzats, amb tota la naturalitat democràtica, del municipi d’Alpicat fa algunes dècades), el senyor Dante Pérez Berenguer, que es defineix com algú que està en contra de la superioritat moral, va fer un tuit de traca i mocador: “Todos podemos hacer algo para combatir el nacionalismo, por ejemplo, diciendo siempre Lérida y Gerona”. Deixem de banda ara la interpretació ridícula i còmica del tuit (que, si es llegeix al peu de la lletra, sembla que els nacionalistes espanyols no puguin dir res més que Lérida i Gerona), i centrem-nos en el que se suposa, o interpretem, que volia dir l’exalcalde.

El senyor Pérez (a qui els seus pares van tenir la delicadesa de posar el nom d’un dels més grans poetes de la literatura universal) convida a utilitzar, sempre, els topònims castellans de Lleida i Girona. Suposo que, d’entrada, ho proposa per quan s’utilitzen en una conversa o en un text en castellà. No m’imagino ningú dient “he anat a Lérida” o “ara arribo de Gerona”. No crec que Dante Pérez s’hagi plantejat tampoc quina forma toponímica cal utilitzar si algú es refereix a aquests municipis en francès o en anglès, tot i que sospito que li agradaria que ho fessin en la forma castellana. Fins aquí, res a objectar.

Personalment, sempre he cregut que els topònims Lleida i Girona haurien de desaparèixer, en castellà, a favor de la forma Lérida i Gerona. Això és tan natural com el fet que, en català, parlem de Londres (i no de London), de Munich (i no de München), de Nova York (i no de New York), de Saragossa (i no de Zaragoza), o de Cadis (i no de Cádiz)... De fet, la tendència a dir, o escriure, Lleida i Girona (o Calatunya) en castellà va ser, en el seu dia, un intent caritatiu de fer un mínim reconeixement al plurilingüisme de l’Estat Espanyol que fins i tot va aconseguir un cert reconeixement legal que ara el senyor alcalde (ai, ai!) es vol saltar. És com acceptar (tolerar) una petita diferència entre els que formen part d’una mateixa Espanya unida. Per tant, quan algú defensa l’ús del topònim propi de la llengua que parla no fa cap altra cosa que defensar la genuïnitat i la naturalitat. En castellà, doncs, Lérida i Gerona. Clar que sí! El problema, en el cas d’aquell que a Twitter encara es considera alcalde de Gimenells, és que ho proposa “para combatir el nacionalismo”, amb la qual cosa (a banda d’exercir la superioritat moral que diu que rebutja) perd tota la credibilitat i es veu ben clarament el missatge que hi ha al darrere: que per combatre el nacionalisme (hem de suposar que es refereix a la reivindicació d’una identitat diferent de l’espanyola, la defensa de la qual no es considera mai nacionalisme) cal utilitzar sempre el castellà. Que cadascú en tregui les pròpies conclusions.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 9 de setembre de 2018)

Ucronies i distopies

                Hi ha moltes maneres d’explicar el present. La ficció literària porta segles demostrant que no cal fer un retrat exacte de la realitat que ens envolta i de les circumstàncies que ens són properes per confeccionar una reflexió punyent sobre el món en què vivim. Un recurs literari habitual per explicar l’actualitat ha estat la recreació de fets passats o futurs. La bona narrativa històrica, com la bona ciència-ficció han estat, sovint, precisament això: un mitjà per entendre’ns, per saber qui som i per què som com som, i per mostrar que la naturalesa humana no ha canviat, ni canviarà, i que caiem, una vegada i una altra, en els mateixos errors.

                Així, doncs, de vegades, per explicar el present es pot recórrer a recrear el passat, però també, amb el mateix objectiu, es pot refer (imaginar un passat alternatiu), o, fins i tot, es pot reflexionar sobre l’actualitat imaginant, no un passat, sinó un futur inquietant. I tot això només és possible a partir de la ficció.

                Darrerament sembla que s’han tornat a posar de moda dos subgèneres amb força antecedents al llarg del segle XX: les ucronies (“què hauria passat si...”) i les distopies (“què podria passar si...”). La ucronia serveix per plantejar com hauria canviat la història si els esdeveniments haguessin anat d’una altra manera. Fa uns anys, Albert Villaró va publicar Els ambaixadors (Destino, 2014), que reconstrueix la història a partir de com hauria pogut ser si els fets d’octubre de 1934 haguessin tingut un desenllaç favorable als interessos de la Generalitat i hagués existit, doncs, una República Catalana Independent. És un exercici semblant al que fa Joan Lluís-Lluís a Jo soc aquell que va matar Franco (Proa, 2018), el darrer Premi Sant Jordi, que planteja la possibilitat que Espanya hagués entrat a la Segona Guerra Mundial i les tropes de Franco haguessin ocupat la Catalunya Nord. La distopia, per la seva banda, vol ser el contrari de la utopia. Presenta una realitat oposada al que seria una societat ideal. La distopia acostuma a mostrar comunitats sotmeses a situacions d’opressió i totalitarisme. Clàssics com 1984, de George Orwell; Un món feliç, d’Aldous Huxley; i Fahrenheit 481, de Ray Bradbury, se’n podrien considerar. I acaba d’aparèixer en català, publicat per Quaderns Crema, la traducció de The Handmaid’s Tale (El conte de la serventa), de Margareth Atwood (1985), una distopia pertorbadora que planteja una societat ultraconservadora i pseudo-teocràtica on les dones viuen oprimides i subjugades. La majoria de la població és estèril i les criades són dones fèrtils esclavitzades per engendrar els fills de les famílies ben posicionades. L’HBO n’ha fet també una sèrie magnífica.

Passats alternatius i futurs inquietants per parlar, al capdavall, del present.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 26 d'agost de 2018)

Lledoners

Diumenge,  29 de juliol. Quarts de vuit del vespre. Enfilem una carretera estreta enmig del Pla de Bages. Petites clapes boscoses a banda i banda i amplis camps de sembrat amb bales de palla rodones, disposades amb la gràcia d’un decorat cinematogràfic. Al fons, el perfil retallat de Montserrat que completa la postal. Fins que no hi arribes, no descobreixes que just allà, lleugerament enclotat per no causar cap impacte ni a la vista ni a la consciència, hi ha el centre penitenciari dels Lledoners, un extens entramat de murs de formigó format per un grapat de mòduls on, des de fa unes quantes setmanes, hi ha tancats set presos polítics. A un centenar de metres de la gent, tres o quatre mossos d’esquadra, dalt d’un monticle que s’aixeca just davant d’una de les cantonades del centre, s’ho miren i conversen, relaxats. La seva presència és un tràmit. Saben, com tothom sap, que aquests manifestants no representen cap perill.

Sona el Cant dels ocells. Un parell de milers de persones aplegades, en forma de concentració, en un camp de rostolls lleument elevat des d’on s’albira la presó, es posen a cantar. Esperança als rostres, però també tristesa, ràbia i molta, molta, molta sensació d’injustícia... i d’impotència. Hi ha gent d’arreu de Catalunya. Un grup nombrós ha vingut en tres autocars des de Vilafranca del Penedès. Cantem l’estaca i la convocatòria es dona per conclosa. Però pràcticament tothom es queda. Per què? Molt senzill: a quarts de nou els interns tornen a les respectives cel·les, després de sopar. Aviat, apareixen braços que saluden des d’un parell de finestres. Fan onejar també alguna peça de roba groga. No sabem qui són, però algú confirma que es tracta de dos dels nostres polítics injustament empresonats. Emoció. Ulls vidriosos. Crits de “No esteu sols!” i “llibertat!”, amb l’esperança que se sentin des d’on ens saluden, i també des de tots els racons que queden amagats a la vista de la gent. Voluntat de fer-los arribar un missatge tan senzill com profundament humà i, segurament, necessari: que tenen molta gent al seu costat. Hi ha la voluntat que, si més no, se sentin acompanyats durant uns minuts.

El Jordi Sánchez, el Jordi Cuixart, l’Oriol Junqueras, el Raül Romeva, el Quim Forn, el Jordi Turull i el Josep Rull viuen en una cel·la de pocs metres quadrats, surten a passejar pel pati del seu mòdul, mengen al menjador comunitari i potser participen en alguna de les activitats que ofereix el centre als seus interns en hores concretes i concertades (gimnàs, biblioteca,...). I els diumenges al vespre, durant uns minuts, senten un clam popular que demana el seu alliberament i denuncia la injustícia que augmenta cada minut que passen tancats.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 12 d'agost de 2018)

Viure en català

                Tinc ganes d’explicar una anècdota que explica alguna cosa de la situació lingüística que vivim. Fa unes setmanes volia anar a dinar al Hard Rock Café que hi ha a Barcelona, a la Plaça de Catalunya. Hi havia molta gent i, com que no havia reservat taula, em vaig témer que no en trobaria. Per això, vaig demanar directament al xicot que em va rebre si ho tenien ple. De seguida vaig veure que no m’entenia i vaig reformular la pregunta amb unes altres paraules, demanant-li si hi havia lloc. Com que continuava sense desxifrar els meus mots, vaig acabar parlant-li en castellà i, efectivament, em va confirmar que, si volia dinar allà, hauria d’esperar una estona llarga. Estic convençut que els responsables del Hard Rock Café seleccionen detingudament el personal. Estic segur que demanen una sèrie de característiques personals i competència en diferents idiomes. No dic pas que sigui sorprenent, ni escandalós, però sí que resulta altament simptomàtic  que entre els requisits per treballar al local de Barcelona no hi hagi el de, com a mínim, entendre el català.

                Un fenomen sociolingüístic insòlit que es dona a Catalunya és la proliferació, cada vegada més estesa sobretot en grans zones urbanes, de persones que parlen diverses llengües però no coneixen la llengua pròpia del territori, que és una de les dues llengües oficials al país. Sovint, a més, aquestes persones treballen de cara al públic i, per tant, són capaços d’entendre i adreçar-se a la clientela en castellà, anglès, francès, alemany o italià, però són incapaços de fer-ho en català, una llengua que de vegades ni tan sols entenen. I la conclusió és tan evident que fa vergonya haver de recordar-la: si no entenen el català és perquè no els cal.

                Paral·lelament a aquest fenomen, resulta que tot sovint, en alguns mitjans i, de manera constant, a les xarxes socials, es vol mostrar una realitat lingüística completament tergiversada i s’assegura que molts catalans (implícitament associats amb l’independentisme) practiquem el canibalisme més salvatge amb els qui gosen utilitzar el castellà a casa nostra. Com a reacció a aquest intent de contaminació mediàtica, apareixen també milers de testimonis que confirmen l’evidència: que a Catalunya es pot viure perfectament només en castellà, sense atacs per part de ningú. Així, sovint llegim comentaris benintencionats del tipus: “Estudié un año en Cataluña y no tuve ningún problema con el idioma”, “Mis padres llevan más de cincuenta años en Cataluña y no hablan ni una sola palabra en catalán”, “Cuando ven que no hablo catalán, enseguida cambian de lengua”.

Hem arribat al punt, doncs, en què per mostrar la nostra bondat hem d’anar recordant aquesta realitat i ens oblidem de recordar-ne una altra: que a Catalunya és impossible viure en català.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 29 de juliol de 2018)

Espinàs: viure i escriure

                Amb norata-un anys, més de noranta llibres, alguns discos i milers d’articles publicats, Josep Maria Espinàs és, ara mateix, el degà dels escriptors catalans i el reconeixement és unànime. Al marge del volum extraordinari i de la qualitat inqüestionable de la seva obra, Espinàs és un d’aquells autors que tothom coneix i que tothom estima, fins i tot aquells que no l’han llegit mai, o molt poc. La seva presència mediàtica, l’article diari que publicava primer a l’Avui i després a El Periódico i, sobretot, el seu caràcter afable i el seu to bonhomiós i murri, combinat amb una prosa nítida per exposar idees properes i quotidianes amb ironia fina, l’han convertit en una persona popular. Per això, l’acte d’homenatge que li van fer a l’Ateneu Barcelonès a finals de juny, presidit per la consellera de cultura, va voler tenir la solemnitat d’altres reconeixements que ja havia rebut.

                Arribar a una edat tan provecta amb la lucidesa intacta i ganes de treballar ha produït un fenomen curiós en l’obra d’Espinàs de les últimes dues dècades. Ha publicat diversos llibres amb certa voluntat de testament. Llibres d’aquells que estan una mica pensats per si són “l’últim”. L’any 2001, als 74 anys, publicava Temps afegit, un títol que vol apuntar la idea que el protagonista està vivint una etapa suplementària i que, per tant, tot fent literatura a partir de la quotidianitat, es troba en condicions de valorar el present des de la perspectiva que li donen els anys. Al cap de vuit anys, el 2009, va haver de recórrer a la ironia per titular un llibre que manté uns objectius similars: I la festa segueix. Mentrestant, ha publicat altres llibres que també podríem considerar de balanç: Relacions particulars (2007), on repassa la seva relació amb sis grans escriptors (Espriu, Foix, Delibes, Pla, Cela i Sagarra); El meu ofici (2008), on parla de la tasca d’escriure que, en el seu cas, és indestriable de la tasca de viure; Entre els lectors i jo (2011), en què respon i comenta cartes que ha rebut dels lectors al llarg de la seva carrera; i Una vida articulada (2013), un exhaustiu recull d’articles que donen una idea de la dimensió literària i humana d’Espinàs.

                Espinàs ha fos, com pocs escriptors, la vida i la literatura. Home i escriptor són una mateixa cosa. Per una banda, no ha deixat mai d’escriure i, per l’altra, els seus textos estan carregats d’experiència viscuda, de reflexions intel·ligents i d’observacions agudes. Com ha deixat escrit, rebatent una afirmació de Petrarca (“La vida fuig i no s’atura una hora”), “El que no s’atura és el temps. La vida s’atura cada vegada que tenim la sort de saber mirar-la”. I nosaltres hem tingut la sort que Espinàs hagi compartit, i continuï compartint, aquesta mirada lúcida amb els lectors.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 15 de juliol de 2018)

Llengua i ús

                Pels volts de 1990 van tenir un cert ressò mediàtic alguns debats relacionats amb l’ús del català. Per una banda, hi havia la polèmica entre els defensors del català heavy (més propers als principis fabrians i a les solucions lingüístiques tradicionals) i els defensors del català light (disposats a admetre com a bones totes les formes d’ús habituals al carrer, per més que fossin interferències del castellà més o menys reversibles). Per l’altra,va ser just aleshores que van començar a ressonar alguns atacs virulents en contra del model escolar basat en la immersió lingüística. És significativa, en aquest sentit, una portada del diari ABC de 1993 que, amb un primer pla de Jordi Pujol que ocupava tota la pàgina, titulava: Igual que con Franco, pero al revés: persecución del castellano en Cataluña. I també va ser llavors quan es va iniciar el debat sobre la vitalitat i la salut del català. De fet, coincidint amb certa eufòria institucional per l’augment del coneixement passiu, va aparèixer un corrent sociolingüístic que adoptava una visió més aviat pessimista en relació al futur. Entre tota la bibliografia que es va generar, potser el document que va tenir més ressò va ser el llibret que, amb voluntat de manifest, van publicar Modest Prats, August Rafanell i Albert Rossich, titulat El futur de la llengua catalana (Empúries, 1990). Sostenien que, si no hi havia canvis importants en les polítiques lingüístiques i en l’actitud dels parlants que revertissin la tendència, aquesta llengua podia desaparèixer en una cinquantena d’anys.

N’han passat trenta i no sembla que els auguris més apocalíptics s’hagin d’acomplir en el termini anunciat, però la situació del català tampoc no ha millorat gens i la tendència es maté. L’erosió de la llengua a causa del contacte amb una altra de més poderosa avança imparable.D’altra banda, només cal obrir el diari per veure que els atacs a la immersió lingüística (un model integrador de resultats contrastats) han anat en augment. Finalment, la tendència que apuntaven Prats, Rossich i Rafanell s’ha mantingut: el català perd parlants. Segons un informe presentat a primers de juny per Plataforma per la Llengua, entre 2003 i 2013 van desaparèixer 300.000 parlants habituals de català. I anar fent.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de juliol de 2018)