dissabte, 21 de gener de 2017

Sóc un ingenu

                Un ingenu, segons el diccionari de l’IEC és, en primer lloc, aquell que ha nascut lliure, i també (i aquesta és potser l’accepció que més s’adequaria a l’ús que habitualment fem d’aquesta paraula) el qui actua amb una franquesa innocent, sense dissimulació.
                És curiós el fet que, en general, utilitzem el qualificatiu “ingenu” revestint-lo d’una pàtina més o menys negativa, com si fos un defecte propi d’aquells que no saben anar per la vida, que no saben moure’s per la jungla que és el món, on només sobreviuen els maliciosos, els qui s’aprofiten de la candidesa dels altres, els qui manipulen per aconseguir el que els interessa. El diccionari de sinònims hi associa adjectius com ara “innocent”, “crèdul”, “confiat” o “infantil”... però també “bo” i “sincer”.
                Sempre m’he sentit un ingenu, i molts dels meus amics us podrien corroborar que no és una percepció causada per alguna variant massoquista de la falsa modèstia, sinó que respon a una realitat que em defineix d’una manera força aproximada. És molt fàcil prendre’m el pèl i em costa molt prendre’l als altres. Sóc, doncs, un ingenu. Ni m’agrada, ni en renego. Però no em conformo amb les connotacions bàsicament negatives que s’associen a la ingenuïtat. Com que no puc deixar de ser-ho, o que se m’hi consideri –i no us penseu que no m’agradaria, de vegades, el que passa és que, a diferència dels maliciosos, als ingenus ens costa molt que no ens detectin de seguida—, vull veure-hi el costat positiu.



Sigui per aquest esperit infantil que aporta la ingenuïtat, o perquè és fàcil fer-nos combregar amb rodes de molí, o perquè les persones de seguida ens mereixen confiança... el cas és que empatitzem fàcilment amb els altres, ens identifiquem de seguida amb el proïsme i això, al meu parer, ens aguditza la sensibilitat. Sostinc, doncs, que els ingenus acostumem a ser força sensibles. I aquest fet ens predisposa per al conreu de les arts. Perquè un artista ha de tenir sensibilitat. Això no vol dir que, invariablement, els bons artistes hagin de ser o de mostrar-se ingenus. Res més lluny d’aquest qualificatiu que l’obra d’alguns creadors importants. Però sí que estic convençut que hi ha hagut grans artistes que s’han deixat portar per la ingenuïtat i això els ha conduït a obres d’una coherència i una sensibilitat exquisides. Nietzsche considerava “artistes ingenus” aquells que no són capaços de crear móns reals, sinó tan sols de reflectir certs aspectes de la realitat; els qui parlen de l’horror de l’existència amb un embolcall agradable, que és potser la manera menys ingènua d’abordar temes tràgics, perquè, com ja creien els grecs, al capdavall, l’art, a través de la bellesa, és una de les poques maneres de fer suportable la vida a la terra.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 15 de gener de 2017, i també al Pou Digital)

dijous, 12 de gener de 2017

Infantesa i literatura

                Les quatre obres finalistes del Premi Joaquim Amat-Piniella d’enguany tenen un denominador comú: totes evoquen el món de la infantesa i expliquen com un nen perd la innocència i es fa gran. Tres d’aquestes obres, a més, són textos autobiogràfics i, per tant, l’evocació del passat i la recreació del món infantil hi són explicats en primera persona.


                Les fantasies del nàufrag (Bromera, 2015), de Pep Albanell, Primer paisatge (Gregal, 2016), d’Isidre Grau, i Ha nevat sobre Yesterday (Proa, 2016), de Gabriel Janer Manila, són relats d’escriptors destacats que han superat la setantena d’anys, pertanyents a aquella generació d’escriptors que, nascuts poc després de la Guerra Civil i formats durant el franquisme, van recuperar la literatura catalana a partir dels anys seixanta i, sobretot, dels setanta. Albanell se centra en el descobriment de la literatura com un element imprescindible en el seu desvetllament vital. Grau recrea, amb una forta dosi de lirisme, els escenaris, les figures i els moments que recorda de la seva infantesa a Cerdanyola del Vallès, com si es tractés d’una col·lecció de postals i fotografies antigues. Janer Manila recupera l’univers de la seva infantesa i joventut, fins que va començar a fer de mestre, a través de gairebé quatre-centes pàgines on el protagonisme és tant o més d’aquells a qui va conèixer com del propi autor i la seva experiència viscuda. És curiós observar com el paradís de la infantesa, malgrat haver estat ple de penalitats, misèria, persecucions... no deixa de ser un refugi al qual molts escriptors tornen quan enfilen l’últim tram de la vida. El cas del quart finalista –La sega (Proa, 2015), de Martí Domínguez— és diferent. Aquí la infantesa perduda no és la de l’autor, sinó la del protagonista de ficció, en Goriet, fill petit d’una família de camperols valencians que, en plena postguerra, ajudaven (mig per por i mig per convicció) els maquis, que veu com el seu paradís és esmicolat per la por, el silenci i la tragèdia de la mort violenta.
                Albanell, Grau, Janer Manila i Domínguez han escrit quatre textos de primera qualitat, un dels quals acabarà per convertir-se, al febrer, en el dissetè guanyador del Premi Joaquim Amat-Piniella.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el primer número de l'any 2017)

dimarts, 10 de gener de 2017

@KRLS

Avui fa un any que Carles Puigdemont és president de la Generalitat. L'últim dia de l'any, al suplement Lectura, del diari Segre, que repassava els esdeveniments i els personatges del 2016, hi publicava, en comptes de l'article habitual, un breu retrat del president que reprodueixo a continuació.


                El president Puigdemont va irrompre a la primera línia de la política catalana per sorpresa i per la porta gran, d’alcalde de Girona a President de la Generalitat d’un dia per l’altre, en l’últim sospir d’una negociació que ja tothom donava per perduda. Els uns valoren el seu tarannà discret i d’altres abominen de la seva tofa inversemblant; a molts els va sorprendre el seu bagatge humanístic quan, en ser investit i prendre possessió del càrrec, va citar Gaziel i Pairolí, i molts el situen lluny de la solidesa com a líder i del perfil d’estadista del seu predecessor. La seva durada al capdavant de la primera institució del país és, però, una incògnita: hi ha qui li augura un fracàs imminent, qui el veu com un president de transició i qui ja el voldria com a president d’una futura República Catalana que, arribat el moment, qui sap si proclamaria a través d’una piulada a Twitter.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, l'últim dia de l'any 2016)

diumenge, 8 de gener de 2017

La resposta intel·ligent

Aquest dimecres, 11 de gener, presentem el recull Mística conilla (Ed. de 1984), de Jordi Lara. Un llibre excepcional del qual ja penjaré algun comentari en aquest bloc més endavant.
De moment, recuperem l'article publicat fa exactament vuit anys al diari Regió7, arran de la presentació que vam fer de l'anterior llibre de Jordi Lara, Una màquina d'espavilar ocells de nit (Ed. de 1984, 2008).



                Molts catalans som víctimes d’un autodestructiu complex d’inferioritat, un impuls inconscient que ens fa renegar d’alguns trets essencials de la nostra cultura a favor dels sempre virtuosos valors basats en el cosmopolitisme, la multiculturalitat i la modernor. Per això molts costums i festes tradicionals han caigut en l’oblit, víctimes d’aquesta actitud promoguda, sobretot, per un progressisme mal entès que, en el fons, pateix d’una greu falta d’amor propi. És l’actitud que ens fa menysprear els vins autòctons i, a la vegada, reivindicar un boicot a productes israelians, l’actitud d’arrufar el nas davant tot allò que faci tuf de barretina mentre degustem goludament kebabs en algun local del Raval barceloní.
                Proveu, si no, d’afegir-vos a una conversa entre aquests messies de la multiculturalitat i introduir-hi, per reivindicar-ne la recuperació social, el tema de la sardana. De segur que sortiran a col·lació conceptes com carrincló, ridícul o xaró, i us tindran per un abominable agent de la dreta nacionalista o per un estúpid provincià que només se sap mirar el melic. El que fa modern, com tots sabem, és assistir embadalit a concerts d’allò que se’n diu “músiques del món”, com si hi hagués músiques d’altres planetes!
                Per això, en aquest context, cal agrair tant un llibre com el de Jordi Lara (Vic, 1968), Una màquina d’espavilar ocells de nit (Edicions de 1984), que dijous vinent, dia quinze de gener [de 2009], es presenta a la sala d’actes del Centre Cultural del Casino de Manresa, per iniciativa d’Òmnium Bages.
                Jordi Lara és conegut dins el món de la música i la dansa d’arrel tradicional com a conductor de programes de ràdio i televisió. El que caracteritza tots els projectes que du a terme aquest autor vigatà és la seva visió natural i desacomplexada de l’entorn musical i dansaire de les audicions sardanístiques, amb l’objectiu de modernitzar-ne la imatge pública. De fet, Lara ha estat una de les veus més revulsives i imaginatives de la música i la dansa catalanes d’arrel.
                Una màquina d’espavilar ocells de nit (divertida i anecdòtica definició de cobla) és un llibre tan ben escrit com difícil de classificar. Lara hi fa un homenatge als anònims músics de cobla i als grans compositors com Juli Garreta i Pep Ventura, i ho fa movent-se entre la novel·la i el recull de contes, entre el llibre de memòries i l’assaig artístic sobre temes sardanístics. El fil conductor dels set (o vuit) relats autobiogràfics i interrelacionats que componen el llibre és el món de la sardana, retratat des d’un punt de vista fresc, que no renega del folklorisme, però que el transcendeix amb una prosa realment potent que ens fa afirmar, sense embuts, que es tracta de literatura de primera divisió.
                El llibre i la feina de Jordi Lara en la difusió de la sardana són una resposta intel·ligent (i artísticament reeixida) als detractors d’aquesta música, una resposta destinada a “sufocar les arrufades de nas dels provincians cosmopolites, faixon-victims, gregaris de la cultura de consum, alternatius d’aparador, interculturals de festival, espanyolistes disfressats de ciutadans del món, melòmans traumatitzats per tantes cobles desafinades i alguns intel·lectuals d’esquerres, una mica esnobs i sectaris, que detesten el fet social de la sardana i la irrefutable veritat artística de la cobla perquè la consideren patrimoni de la dreta folklòrica i possibilista”.

(Article publicat al diari Regió7, el dia 10 de gener de 2008)

dissabte, 24 de desembre de 2016

Gerard Piqué com a model

                Com molts altres catalans, Gerard Piqué és poliglot. Domina, com a mínim, tres idiomes: el català, l’anglès i el castellà. Potser, fins i tot, se’l podria considerar trilingüe: amb la família –pares i germans— deu parlar català, amb la dona, fills i companys d’equip en castellà, i amb els coneguts de quan era a Manchester deu utilitzar l’anglès.
                Com molts altres catalans que dominen diverses llengües, per adreçar-se al món, per comunicar-se fora de l’àmbit més estrictament familiar, Gerard Piqué utilitza el castellà. Si mireu les seves piulades a Twitter, veureu que majoritàriament són en castellà, alguna (breu) en anglès i només les que s’adrecen a un abast més purament domèstic –i encara rarament— mereixen l’ús del català.


                Com molts altres catalans poliglots i famosos, Gerard Piqué sap que si utilitzés habitualment el català molts dels seus seguidors li girarien l’esquena (fins i tot a Catalunya) i les seves paraules tindrien menys repercussió; i sap que si utilitzés habitualment l’anglès l’entorn del seu equip, el catalaníssim FC Barcelona, ho veuria estrany. Per això, com és natural, a les xarxes socials, on és tan prolífic, s’expressa gairebé sempre en castellà.
                Com Gerard Piqué, molts altres catalanoparlants més o menys políglotes i gens famosos (però potser amb voluntat de ser-ne) també acostumen a utilitzar el castellà a les xarxes socials: piulen en castellà a Twitter, pengen comentaris a facebook en castellà, i en aquesta llengua de tradició imperial publiquen llargues parrafades existencials en blocs pretensiosos o etiqueten amb epígrafs cursis les fotos penjades a Instagram.
                És propi d’una llengua minoritzada que els seus parlants n’utilitzin una altra, més poderosa, per comunicar-se amb la resta de la humanitat. És el que Lluís Vicent Aracil anomenava, ja fa potser trenta anys, “llengua interposada o mediatitzada”. Per la seva part, Enric Larreula va encunyar, fa temps, en el seu llibre Dolor de llengua, el concepte de “patidor de llengua”, que defineix aquells que, sensibles a les agressions a la llengua que els és pròpia, senten dolor i neguit en constatar la situació de minorització que pateix, mentre la major part de la gent del seu entorn reaccionen amb total indiferència. Quan un d’aquests patidors veu que molts catalanoparlants es passen al castellà en identificar algú com a estranger (per color de la pell o dels cabells); quan constata que les masses catalanoparlants criden, per defecte, consignes en castellà (des del “Sí se puede!” al “Campeones, campeones!”); quan s’adona que molts catalanoparlants utilitzen, per defecte, el castellà a Internet... li vénen ganes de tirar el barret al foc i, per deixar de patir, demanar que al català li practiquin l’eutanàsia. I tots plegats viuríem més feliços!

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 17 de desembre de 2016)

dilluns, 12 de desembre de 2016

BULLYING

                La Lolita Bosch, escriptora inclassificable que fa uns anys va ser finalista de l’Amat-Piniella amb La família del meu pare (Empúries, 2008), és una dona vital i riallera, a qui resulta fàcil despertar l’empatia dels qui té al costat. La seva obra ha anat creixent amb un estil personal i vigorós. Veient-la, i escoltant-la, es fa difícil imaginar que, quan tenia entre catorze i disset anys, va patir la crueltat d’alguns dels seus companys de l’institut davant la indiferència de la majoria d’ells i la incomprensió dels propis docents. Un dia, per exemple, un company de classe (el més popular, a qui tothom reia les gràcies) va pujar a la tarima i li va regalar un enciam pansit el dia dels enamorats, davant de tota la classe i de la rialleta mal dissimulada del professor. De fet, a la Lolita Bosch li ha costat molt de parlar-ne. Ha trigat prop de trenta anys a decidir posar negre sobre blanc la seva experiència a través de La ràbia (Amsterdam, 2016), una novel·la escrita alhora amb el cap, el cor i les entranyes, que presenta el cru testimoni d’una víctima de bullying, un cop d’ull al costat més cruel de l’ésser humà, capaç de menystenir la diferència fins a la humiliació.


                Amb el seu estil directe, tallant, repetitiu i líric, Lolita Bosch confessa que no sent odi (“odiar és allunyar-se de tot”) sinó ràbia (“La ràbia és foc”, “la ràbia és una estranya forma d’esperança”) cap als qui van vexar-la sense pietat durant quatre anys. Parla de com se sentia humiliada, maltractada, menyspreada, sola. I –tot contrastant el propi testimoni amb el d’adolescents que pateixen assetjament escolar en l’actualitat, amb els quals ha mantingut diverses entrevistes— pinta un panorama força desolador, on queda força malparada la institució escolar, però també el paper que sovint juguen els pares dels maltractadors. Al capdavall, la pregunta que es fa l’autora no és per què li va passar a ella o als nois i noies amb qui parla... sinó “per què passa. A tots, a totes. Ara i fa 30 anys”.

                La ràbia és un bon llibre. Un llibre per pensar en els altres i en nosaltres mateixos. Un llibre que incita a dubtar de les bondats de la naturalesa humana i que, alhora, malgrat tot, convida a creure-hi.

(Article publicat al Pou de la Gallina, en el número de desembre de 2016)

dimarts, 6 de desembre de 2016

Cròniques del salvatge oest

                Parlar de la pròpia obra és lleig. Sobretot si sembla que l’objectiu és fer-ne publicitat. El que no tinc clar és si de parlar d’un llibre en el qual un ha col·laborat amb una modesta narració se’n pot dir fer-se propaganda. El cas –i penseu-ne el que vulgueu!— és que em ve de gust aplaudir públicament l’aparició del recull Assassins de Ponent (Llibres del Delicte), que es va presentar el passat 24 de novembre al Cafè del Teatre.


                La idea va sortir de l’escriptora i blogaire literària Ramona Solé, que ha coordinat un volum que acull dotze narracions, escrites amb estils i tons molt diferents, però que tenen una sèrie de trets comuns: en totes hi ha –com a mínim— una mort violenta, hi apareixen escenaris lleidatans, estan escrites per autors vinculats a les comarques ponentines i –aquest no era un requisit, però ha sortit així— acaben d’una manera sorprenent.
El Miquel Àngel Estradé obre foc amb un relat criminal molt divertit on una jove i prometedora escriptora lleidatana és assassinada i la policia tem per la vida d’altres escriptors de la zona, especialment la dels qui signen els relats del recull que el lector té a les mans. El David Marín, amb un to força líric, presenta una història d’infidelitats i pors. La Montse Sanjuan mostra una sèrie de cartes que s’intercanvien els component d’un matrimoni separat per un fet que, per descomptat, no coneixerem fins al final. La Marta Esparza munta una trama sòrdida, on el misteri gira al voltant d’un joc de realitat simulada. L’Alexandra Cuadrat ressegueix una sagaç investigació policial sobre l’assassinat d’un jove a qui troben mort al lavabo de l’estació d’autobusos. L’Anna Saez construeix un personatge de carn i ossos que farà reflexionar el lector sobre la condició i la conducta humanes, és a dir, sobre si mateix i els propis límits. El Rafa Melero munta una història d’assassins a sou i vides creuades. El Ramon Usall recupera el detectiu Rafel Rovira i l’enfronta a un crim que mostra les clavegueres de la societat. El Carles Mentuy s’inventa un relat de morts i sectes secretes ambientat a Balaguer. El Francesc Pané recrea els detalls d’una investigació a partir d’un cadàver que apareix al Segre i d’un suïcidi a Barcelona. Un servidor fabula al voltant d’un cos que cau des del campanar de la Seu Vella. I la Ramona Solé planteja els conflictes interns d’un assassí en sèrie força metòdic.
Així, doncs, Assassins de Ponent presenta una galeria d’històries farcides de perversions, corrupció, investigacions, manicomis, sorpreses i crims –molts crims!— amb el rerefons d’escenaris com l’església de Sant Martí, l’hospital Arnau de Vilanova o l’estació de trens de Lleida. Una mostra més de la vitalitat de què gaudeix el gènere criminal arreu i, naturalment, també en el salvatge oest.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 4 de desembre de 2016)

dijous, 24 de novembre de 2016

Per a què serveix l'art?

Els qui ens dediquem a tasques relacionades amb les humanitats (ensenyar literatura, pintar quadres o murals, estudiar la història, compondre peces musicals, analitzar el pensament filosòfic, etc.) sovint hem de respondre a la pregunta “per a què serveix, això que fas, o això que estudies?”. I és que, com ja sabem, tot allò que no té una utilitat pràctica fàcilment recognoscible (i, si pot ser, traduïble en forma de beneficis econòmics) ha perdut tot el prestigi en la societat materialista en què vivim. Si sou dels qui creieu que tot el que no genera guanys materials no té importància, potser us aniria bé llegir l’assaig de Nuccio Ordine titulat La utilitat de l’inútil, publicat en català, fa un parell o tres d’anys, per Quaderns Crema.

Estem, doncs, en condicions de qüestionar-nos, per exemple, per a què serveix l’art? De cap manera! El sol fet que hi hagi qui es fa preguntes com aquestes ens hauria de preocupar moltíssim i ens hauria de fer veure com això ens fa pujar un esglaó (o baixar-lo) en el nostre procés (confio que reversible) de deshumanització. Això vol dir que la pregunta no té resposta? És clar, que en té. L’art és la millor –i de vegades l’única!— manera que els humans tenim per comunicar certes coses, per transmetre sentiments i sensacions, per sacsejar consciències, per expressar veritats, per remoure entranyes... Potser no és el sistema de comunicació més útil, en el sentit pràctic, però és, en tots els sentits, el millor i el més important. Hi ha missatges –prescindibles, des d’un punt de vista pràctic, però absolutament necessaris per a la nostra riquesa com a humans— que només podem fer arribar a través de la ficció literària o de l’expressivitat cromàtica d’un quadre. Hi ha coses, doncs, que només es poden comunicar a través de l’art. Puc imaginar-me (que no vol dir pas que el desitgi) un món sense cases domòtiques, sense coets que arribin a Mart o sense empreses amb grans beneficis que belluguen capital entre els cinc continents... Una humanitat sense tot això, de fet, ja ha existit. Però no m’imagino un món on els humans no expliquin històries, ni s’expressin a través de la plàstica, o no es preguntin sobre els seus orígens i el sentit de l’existència.
Em temo, però, que el món gira ara mateix en un altre sentit. La reivindicació de les humanitats és rebuda habitualment amb un punt de condescendència que, en el fons, amaga un pessic de cinisme. ¿Per què, si no, tothom s’omple la boca de grans paraules sobre les virtuts de la cultura i aplaudeix les manifestacions artístiques, però, a l’hora de la veritat, som ben pocs els qui ens estirem els cabells quan veiem que la literatura, la filosofia o la música van desapareixent –de forma lenta, però constant— dels plans d’estudis?

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 20 de novembre de 2016, i també al Pou Digital)

divendres, 11 de novembre de 2016

A classe

                Obres la porta i saludes amb un “bon dia!” que et surt més entusiasta del que et dicta l’estat d’ànim, perquè vols transmetre l’energia positiva sense la qual saps que la classe no funcionaria. Entre la trentena d’adolescents que t’esperen, la majoria responen a la salutació d’una manera més o menys desmenjada, tot i que algun hi afegeix un somriure. Ells no han de demostrar res a ningú, però n’hi ha uns quants a qui agrada quedar bé.


                Passes llista i, a continuació, després de fer callar un parell d’histèriques que no saps si ploraven, reien o ploraven de riure, anuncies que avui els explicaràs com funciona la substitució pronominal del complement directe. Amb la passió exultant que et caracteritza, procedeixes a exposar, amb exemples que vas apuntant a la pissarra, el tema anunciat. Interromps l’explicació en tres o quatre ocasions: ara perquè a algú li ve un escandalós atac de tos, ara perquè una noia et diu que té la regla i necessita anar al lavabo, ara perquè avises els integrants d’una colleta que, al fons de la classe, no paren de xiuxiuejar mentre miren cap a un company que s’ha adormit sobre la taula on tu, tot seguit, fas un cop ben fort amb la mà plana, perquè es desperti amb un ensurt. Al cap d’una estona, mentre fan els exercicis de substitució pronominal que els has manat, et passeges per l’aula, amb el cap ben alt, orgullós de tenir la situació controlada, fins que n’hi ha un que fa un calbot al del davant, l’altre s’hi torna, incloent-hi un insult, i has de posar-t’hi, autoritari, per tal de restablir la pau que, com diu el poeta, “amen els déus”. Quan toca el timbre que assenyala el final de la classe, t’acomiades amb un “adéu!”, un “fins demà!” o, si és el cas, un “bon cap de setmana!”, i vas cap a la classe següent, on repeteixes el ritual del “bon dia!” afable i efusiu, mentre avalues el sentit de tot plegat i, com sempre, arribes a la conclusió que treballar amb adolescents només pot ser gratificant si t’hi presentes amb la teva millor versió.
                Quina serà, però, la gratificació?
                Amb una mica de sort, al cap dels anys t’hauràs convertit en un record nebulós. Seràs algú que va fer d’actor secundari en l’adolescència d’un bon grapat de conciutadans, alguns dels quals voldran oblidar aquella etapa de la seva vida. Si tens més sort, el record que tindran de tu serà prou afectuós per provocar una aturada quan et trobin pel carrer i, fins i tot, potser una salutació efusiva, amb abraçada inclosa, i una breu conversa. I aleshores, mentre t’expliquen com els va la vida i t’adones que s’han fet grans mentre tu (sense que et canviés gairebé res) t’has fet vell, pensaràs que, ben mirat, potser sí que val la pena entrar sempre a classe saludant amb un “bon dia!” més entusiasta del que, tot sovint, et dicta l’estat d’ànim.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 6 de novembre de 2016. I també al Pou Digital)

dimarts, 8 de novembre de 2016

Dylan

                Que la cançó és un gènere literari ho sabem des de l’edat mitjana. Els trobadors anomenaven així –cançó— les seves composicions, preferentment les amoroses, i a hores d’ara no sé si ningú gosaria posar en dubte el valor literari d’aquells textos. En canvi, quan l’Acadèmia Sueca ha decidit concedir el premi Nobel de literatura a Bob Dylan, un autor que fa el mateix que feien els trobadors, i a més fa de joglar, n’hi ha hagut més de quatre i més de cinc que han posat el crit al cel i diuen que no pot ser que un músic de rock obtingui aquesta distinció. En parlen, de fet, com si l’Acadèmia Sueca fos una institució que hagués de gaudir del do diví de la infalibilitat.


                Si repassem els guardonats fins ara, no tots han aguantat el pas del temps (feu, si no, una repassada a la llista i digueu, amb el cor a la mà, quants n’heu llegit), i val a dir que ben sovint la seva concessió no ha estat exempta de polèmica: quan el van donar a Orhan Pamuk, per exemple, es va dir que s’havia fet per motius més polítics que literaris, i fins i tot l’any passat, quan el va guanyar Svetlana Aleksiévitx, hi ha qui va posar en dubte que el periodisme es pogués equiparar a la literatura.
                Es pot, doncs, qüestionar que li hagin donat el Nobel de literatura a Dylan? És clar que sí. Però ni més ni menys que quan l’han concedit a qualsevol altre autor. Com passa amb tots els escriptors, hi ha qui menysprea la seva obra i hi ha qui la troba genial. Entenc, també, que hi hagi qui se sent decebut perquè ara, per quota lingüística i nacional, ja no podrà obtenir-lo Philip Roth (el gran novel·lista nord-americà que ha entrat en totes les travesses des de fa anys), però això forma part del joc.
                Com totes les decisions humanes, la de l’Acadèmia Sueca és qüestionable, naturalment, però també respectable. Em temo, a més, que a alguns (especialment a aquells que sempre tenen alguna cosa a dir sobre qualsevol autor, per desconegut que sigui i encara que no n’hagin llegit res) els fa ràbia que hagi guanyat Dylan perquè és popular, tothom el coneix, i això els impedeix perorar una estona sobre alta literatura entre les seves amistats, com feien cada any.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de novembre de 2016)