dijous, 15 de febrer de 2018

Llengua i versemblança


                El dia 22 de febrer es farà el lliurament del divuitè Premi Joaquim Amat-Piniella. Les quatre obres finalistes d’enguany (Argelagues, de Gemma Ruiz; Allò que va passar a Cardós, de Ramon Solsona; La sorra vermella, de JN Santaeulàlia; i L’últim passatge de Walter Benjamin, d’Enric Umbert) compten totes amb elements singulars que en justificarien la tria. Gemma Ruiz aposta per un llenguatge vivíssim a l’hora recórrer la història de tres generacions de dones de la seva pròpia família; Santaeulàlia juga amb el temps per presentar el periple d’uns perdedors que, en la immediata postguerra, volen recuperar la filla robada d’un d’ells; Solsona compon un trencaclosques coral, amb una sorprenent multiplicitat de veus, per reconstruir les circumstàncies d’un assassinat enmig d’una vall pirinenca en plena transformació; i Enric Umbert ofereix un relat carregat de prosa poètica al voltant dels últims dies de la vida del filòsof Walter Benjamin.





                Un dels elements que criden l’atenció, especialment en dues de les novel·les (la de Solsona i la de Santaeulàlia) és la quantitat de text en castellà que inclouen. La voluntat de donar veu a una gran varietat de personatges i, sobretot, la recerca de la versemblança narrativa, fan que en aquestes novel·les s’esdevingui un fet que difícilment podem trobar en cap altra literatura: un bon percentatge del text està escrit en una llengua diferent de la resta. És una pràctica habitual en la nostra literatura. La conclusió a què un arriba és que el preu que ha de pagar en alguns moments la narrativa catalana per resultar versemblant és un preu lingüístic. Només ho constato: és un preu alt. Vivim en una comunitat teòricament bilingüe on, en realitat, el bilingüisme el practiquen, sobretot, els parlants d’una de les dues llengües. Quan alguns escriptors de casa nostra han escrit novel·les en castellà (Eduardo Mendoza, Juan Marsé, Vázquez Montalbán...), per més que hagin dibuixat uns personatges que ens hem d’imaginar parlant de forma natural en català, no han tingut cap mena d’escrúpol alhora de reduir aquesta llengua a alguna pinzellada purament decorativa. I ningú no els ha acusat de falta de versemblança. Tot plegat representa una lliçó més de sociolingüística que no pas de literatura. Cal pensar-hi.


(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de febrer de 2018)

dilluns, 12 de febrer de 2018

Qualitat de la llengua

Allò que posa en perill la supervivència de la llengua catalana –no em cansaré de repetir-ho: el català està en perill, per més que de vegades hi hagi qui, interessat a fer-lo desaparèixer, el presenti com una amenaça—, és la quantitat minvant de persones que la utilitzen de manera quotidiana, que percentualment és cada cop menor, però també, i no pas en segon terme, la qualitat amb que s’hi expressen, tot sovint, molts parlants que encara la utilitzen, alguns dels quals (periodistes, per exemple) la tenen com a eina bàsica per desenvolupar la seva professió. La supervivència del català perilla per la quantitat (nombre de parlants), però també per la qualitat (salut filològica). Una llengua que cada vegada (a causa de la contaminació lèxica, sintàctica i fonètica) s’assembla més a l’altra amb què conviu, no té el futur assegurat, ni de bon tros.
Entre les interferències que, provinents del castellà, el català va assimilant a poc a poc però amb la constància d’una gota malaia, les més perilloses són les que afecten la morfologia i la sintaxi. Deixar de dir una paraula i substituir-la per una altra és relativament fàcil (fa quaranta anys tots dèiem “bussón”, “acera”, “sello” o “césped” i al cap d’un temps, després d’algunes classes i amb l’aparició de mitjans de comunicació en català, tots vam passar a dir “bústia”, “vorera”, “segell” i “gespa”), però ja m’explicareu com podem canviar la tendència de dir que una cosa “fa olor a...” (o, fins i tot, “olora a...”), en comptes de “fa olor de...”; o bé com podem aconseguir que en català es deixin de “donar” abraçades i petons, o de “tirar” pets, i es comencin a “fer” abraçades, petons i pets d’una vegada; o bé com aquells que cada vegada més sovint “es cauen”, comencin a “caure” i prou. Fa uns dies, en una classe de batxillerat on la majoria són catalanoparlants, només a dos alumnes els va grinyolar la frase: “Com tinc son, em quedaré al llit”. La frase “Els macarrons estan bons” no va grinyolar a ningú!

(Imatge del setmanari El Temps, 28-5-2017)

El filòleg Pau Vidal, en l’assaig El bilingüisme mata (2015), diu que “La llengua es degrada com més va més, fins al punt que es podria donar la paradoxa que, per primer cop a la història de la humanitat, una comunitat lingüística no desaparegués per falta de comunitat (o sigui de parlants) sinó de llengua”. Vidal posa el lector davant d’un mirall on no es pot esquivar una realitat de conflicte lingüístic que quantitativament juga contra el català, ni el retrocés qualitatiu del qual ningú (ni els professionals dels mitjans de comunicació, que treballen amb la llengua) s’escapa. I això podria passar fins i tot en el cas que Catalunya fos un estat independent. Pensem-hi.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 11 de febrer de 2018)

dilluns, 29 de gener de 2018

Opinar a l'aula

Des d’alguns sectors espanyolistes es posen en dubte els valors de l’escola catalana. Això no és nou, però el tema ha pres volada els darrers mesos i els qui volen acabar amb el nostre actual model educatiu animen les famílies catalanes a denunciar presumptes pràctiques pernicioses, pròpies de règims totalitaris. S’aferren a dos mantres amb el ferm propòsit de generar un relat que vol arrelar en forma de postveritat: asseguren que la immersió lingüística discrimina el castellà i afirmen que molts docents catalans adoctrinen els alumnes en l’independentisme radical. A base de repetir-ho aconsegueixen que molts, sobretot entre els qui reben el missatge sense contrastar-lo, s’ho creguin.
De les virtuts demostrades de la immersió lingüística, que ha evitat la discriminació i ha afavorit la cohesió social a Catalunya (només cal fixar-se en quina llengua passen bona part dels anuncis de joguines a TV3), ja n’he parlat altres vegades. En canvi, pel que fa al tema del suposat adoctrinament se m’acuden, d’entrada, unes quantes preguntes. Es pot educar, sense adoctrinar? Els qui acusen l’escola catalana de niu d’adoctrinament, què voldrien? Pretenen eliminar de l’aula algunes eines tan necessàries com el diàleg i el debat? O només volen que no es parli de segons quins temes? De quins? Volen que no es pugui parlar de res que suposi la possibilitat que hi hagi discrepàncies? O només molesta que es debatin temes com el dret a decidir o la brutalitat policial? Estic segur que quan el tema (com segurament passa en alguna escola) és el foment dels valors patriòtics d’una Espanya unida, o les virtuts de mantenir-se fidel al marc constitucional sense possibilitat de qüestionar-lo i defensant-lo, si cal, amb violència, no s’hi oposen.


Si un docent decideix que ha de treballar un tema d’actualitat (perquè detecta que interessa l’alumnat i sap que pot fer-hi aportacions enriquidores) ha de poder fer-ho, sempre que ho faci des del respecte a les discrepàncies i no s’aferri a dogmes ideològics de forma intransigent. En una aula on es vulgui ensenyar la canalla a adquirir la capacitat de pensar amb criteri propi, de forma raonada, responsable i respectuosa, el diàleg és important i inevitable. No parlar de segons què, no dialogar, no debatre, sempre serà pitjor que fer-ho. El bon docent sap que parlar d’allò que preocupa els alumnes no ha de ser parlar-los “a ells”, sinó parlar “amb ells”. I en el diàleg és inevitable que, en algun moment, aflori el punt de vista de tothom, també del docent.
No parlar (a casa, o a l’escola, o amb els monitors de l’agrupament escolta) de segons quins temes amb els nens és abocar-los a ser pastura fàcil de la superficialitat, del prejudici i del discurs populista. És això, potser, el que volen alguns?

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 28 de gener de 2018)

dilluns, 15 de gener de 2018

Botiguers

                És sabut que per dedicar-se al comerç de proximitat cal un caràcter afable i una certa capacitat persuasiva. El client que, avui dia, escull la botiga del barri, o el restaurant de la cantonada, en comptes d’optar per la impersonalitat del centre comercial o la cadena de menjar ràpid, es mereix un tracte humà, honest i amable. Ningú no ho posa en dubte i, a més, cal reivindicar aquest model perquè és l’únic que pot evitar que els carrers dels nostres pobles i ciutats perdin la vida que tradicionalment han tingut, com passa a molts llocs del món, on, fins i tot en pobles petits, tothom surt de casa directament en cotxe per desplaçar-se fins a les grans superfícies que hi ha als afores.
                Conèixer els botiguers, fins i tot pel nom, i mantenir-hi una conversa mentre es produeix l’intercanvi comercial ens fa, crec, més persones. Però això no ens dona dret a tractar-los com si, pel fet que ens necessitin per subsistir, fossin els nostres esclaus.


                Als qui vam créixer rere el taulell d’una botiga van repetir-nos un parell de sentències que tothom ha sentit o a ha dit i que trobo –ja em perdonareu— carregades de supèrbia, tot i que encara hi ha qui, de tant en tant, fa servir per mostrar la seva superioritat davant del comerciant a qui veu com a un servent. La primera, genuïnament catalana, és aquella que diu que “qui paga, mana!”, i exhibeix, amb condescendència, la part més inhumana del capitalisme descarnat: jo, que tinc els diners, tinc també el poder sobre tu, que has d’obeir-me, per més que m’ofereixis un producte que té, d’entrada, el mateix valor que els diners que et pago. El que en principi és un intercanvi equilibrat és percebut, doncs, com una relació desigual, on n’hi ha un que mana i un altre que ha d’obeir sense replicar. L’altra sentència, que diria que és d’origen castellà, reforça l’anterior i li dona una pàtina de cinisme que sempre he trobat profundament desagradable: “el client sempre té la raó”, que és com dir que els diners et donen dret a tot, no tan sols a manar (com en el cas anterior), sinó també a tractar el dependent com a un imbècil sense criteri, a sentir-te superior pel fet de tenir a les mans (o a la butxaca) la possibilitat que avui aquell desgraciat pugui posar el plat de taula. En la majoria de casos, a més, qui en aquestes circumstàncies s’adjudica el patrimoni de la raó és precisament qui ho fa perquè no la deu tenir.
                Sovint parlem, i amb raó, de la incompetència que demostren molts dels qui treballen de cara al públic, de cambrers o botiguers que no saben interpretar les demandes o les necessitats dels clients, però em temo que –també sovint— oblidem la nostra incompetència com a clients i, quan tenim diners a la butxaca, oblidem part de la nostra humanitat.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 14 de gener de 2018)

dijous, 11 de gener de 2018

Monument a l'atzar

                Si bé molts novel·listes expliquen la mateixa història una vegada i una altra i es pot dir que, en realitat, escriuen sempre el mateix llibre, el cas de Paul Auster és paradigmàtic: gairebé tots els seus llibres plantegen la història d’un personatge que, mentre s’enfronta a la pròpia identitat, és sotmès a la força de l’atzar. I al llarg de les 900 pàgines de lletra atapeïda que conformen la seva última novel·la, 4,3,2,1 (Ed.62), l’atzar i la construcció de la identitat tornen a ser el motor que fa avançar la història (o les històries). És, segurament, el seu monument definitiu a la força de l’atzar. No m’imagino com, després d’aquest llibre, podrà tornar a entomar el tema literàriament.


                En Fergusson, el protagonista, viu quatre vides paral·leles que, a partir d’un mateix plantejament, varien a partir de petits canvis atzarosos (una mort, un accident, un incendi...). Auster no planteja quatre històries sobre un mateix protagonista, sinó quatre possibilitats versemblants amb un mateix plantejament. Els fets són diferents malgrat que el personatge és sempre el mateix. Per això, hi ha trets essencials que es mantenen en el protagonista dels quatre relats (la inquietud intel·lectual, l’amor pel cinema i pels esports, la voluntat de ser escriptor...) i que, en molts casos, intuïm que coincideixen amb el propi autor, que narra des d’una omnisciència desacomplexada.
                Els personatges d’Auster s’enfronten, sovint, a grans reptes monumentals (la muralla que construeixen a La música de l’atzar, les guies telefòniques que col·lecciona un personatge de La nit de l’oracle o els àlbums de fotografies, fetes al mateix lloc i a la mateixa hora cada dia de l’any, de l’estanquer d’Smoke), i sembla com si aquest cop fos el propi autor que s’hagués imposat de construir la seva obra absoluta.
                Si deixem de banda que potser es recrea un xic massa en alguns detalls del context històric, i el fet que la majoria dels personatges siguin tan lectors, tan bons estudiants i tan intel·lectualment madurs que fan una mica de ràbia, la veritat és que les 900 pàgines de 4,3,2,1 passen amb fluïdesa i un té la sensació d’estar llegint la que potser no serà la més popular, però sí la millor novel·la de Paul Auster.

(Article publicat en el número de gener de 2018 de la revista manresana El Pou de la gallina)

diumenge, 31 de desembre de 2017

Nassos, propòsits, absència

                Si avui és 31 de desembre, vol dir que s’acaba l’any. Fins ara sempre ha estat així. Demà tot estarà tancat i tranquil. Avui, en canvi, per més que sigui diumenge, els carrers de pobles i ciutats, especialment aquells que acostumen a aglutinar els establiments comercials, fins a mitja tarda tindran gent que corre amunt i avall per solucionar alguna cua d’última hora o lligar algun melic per a la festa d’aquest vespre: un detall per al sopar, unes entrades per al local on celebraran la revetlla, un regal, uns calçotets de color roig... Durant el dia, algun nostàlgic de les tradicions orals (sempre en queda algun) explicarà a la canalla que avui és el dia que surt al carrer l’home dels nassos, que en té tants com dies l’any, i qui sap si algun marrec innocent, endut per allò que en diuen la màgia nadalenca, abandonarà per un moment l’smartphone o l’Xbox 360 que li va cagar el tronc o la soca (a casa seua deuen ser dels pocs que encara no en diuen tió), i sortirà al carrer per descobrir-lo, tot buscant entre les fesomies masculines una cara plena de nassos, fins que se’n cansi, o descobreixi (o algú li ho expliqui) que l’home dels nassos és qualsevol home que hagi vist, perquè tots en tenen un, és a dir, la mateixa quantitat que dies li queden a l’any.


                Avui és el dia en què els propòsits d’any nou viuen el seu millor moment: són a la línia de sortida, abans de començar la cursa, carregats amb tota la il·lusió, encara amb tota l’esperança de reeixir. Hi ha qui decidirà apuntar-se al gimnàs, qui es farà el propòsit ferm de llegir més, qui farà jurament d’estar més pels fills, qui assegurarà que pensa beure menys (a partir de demà al matí, és clar), qui dirà de començar una col·lecció d’elefants de porcellana (o de segells japonesos, o de rèpliques de cotxes d’època en miniatura), qui haurà pres el determini de deixar-se créixer la barba... Tinc un amic que aquesta nit, com cada any, farà una mica de paròdia d’aquesta mena de propòsits i decidirà que vol començar a fumar, i una de les primeres coses que farà tot just després de les campanades, el raïm i les felicitacions, serà fumar-se un cigarret, potser un parell i tot, per no tornar-hi fins a l’any vinent.
                Avui, però, també en serem alguns que no ens farem cap propòsit perquè el record del que hem perdut (d’aquells a qui hem perdut) durant el 2017 és massa intens i fa que només siguem capaços d’esperar un 2018 amb menys sotragades. Som els qui ja haurem passat un Nadal i un Sant Esteve sota l’impacte d’una absència dolorosa que ens haurà arrencat algun somriure de nostàlgia i més d’una llàgrima de tristesa. Avui, alguns passarem pel tràngol de començar un any nou sense una part de nosaltres mateixos.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, l'últim dia de l'any 2017)

dimarts, 19 de desembre de 2017

El llençol de la llengua

Ens escarrassem tant en demostrar que som una comunitat integradora i bilingüe que no sé si ens adonem prou que, entre nosaltres, hi ha una part de la societat que, sense que se’n parli gaire, no és integradora ni, encara menys, bilingüe. Convivim amb molts monolingües i tots ho són en una mateixa llengua, que no és pas el català. També hi ha bilingües que provenen de països llunyans i que, a banda de la seva llengua materna, parlen la que han après quan han arribat a Catalunya i que no és, tampoc, el català, que en el millor dels casos s’acabarà convertint en la seva tercera llengua. Paral·lelament, entre els catalanoparlants –bilingües tots—, no hem d’oblidar que encara es manté el costum, unànimement arrelat en una altra època, de canviar de llengua automàticament, sempre en la mateixa direcció (deixar el català i adoptar el castellà), quan s’estableix una conversa amb algú que intuïm castellanoparlant.


No sé si és tan sols una impressió o si efectivament és d’aquesta manera, però em sembla que les noves tecnologies han normalitzat, com a llengua d’ús habitual a les xarxes, el castellà entre molts catalanoparlants. Sigui per la vanitat d’alguns, que pretenen arribar al màxim nombre de públic i creuen que l’ús d’una llengua com el català en limitaria les possibilitats, o bé sigui perquè (erròniament, al meu entendre) no volen donar una imatge provinciana, el cas és que al darrere de molts textos és com si s’hi pogués llegir: “vean lo abierto y bilingüe que soy que escribo tuits y cuelgo posts en castellano, porque en Cataluña todos conocemos esta lengua y la sabemos hablar y escribir, incluso mejor que en otros lugares de España, y por eso ahora la utilizo en público, para demostrar que soy muy tolerante y que en Cataluña no hay ningún conflicto”. Un argument justificatiu i benintencionat, però que porta implícita certa dosi de derrota. I no ho critico pas. És ben legal i legítim. Només ho constato i, si se’m permet, transmeto la preocupació que em genera en relació a la supervivència de la llengua feble.
Tinc la sensació que, com se sol dir, a cada bugada hi perdem un llençol. I, tot i que pot semblar una paradoxa, amb aquesta bugada que s’ha convingut a anomenar el “procés sobiranista”, que aparentment hauria d’haver afavorit tot allò que tingui a veure amb la identitat catalana, el llençol de la llengua n’està sortint força malparat. Mentre hauríem de defensar l’accés del català als àmbits d’ús on encara és inexistent o residual (cinema, justícia, televisió...), hem de continuar lluitant per mantenir els drets lingüístics a l’escola o a l’administració, i, en comptes de defensar (per pura supervivència) l’ús del català, acabem canviant de llengua perquè no s’enfadi ningú.

Que la independència ens agafi confessats!

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 17 de desembre de 2017)

dilluns, 18 de desembre de 2017

Paraules amb força

                El passat 16 de novembre es va presentar a Manresa, en una llibreria Parcir a petar d’amics i coneguts de l’autora, el recull de relats La força de les paraules (Cossetània), de l’escriptora d’Oló Miracle Sala. Si bé fa molts anys que escriu i ha publicat relats en volums col·lectius, aquest és el seu primer llibre. Un llibre, d’altra banda, d’una maduresa que justifica la demora.
                La majoria dels relats de La força de les paraules, que va guanyar el II Premi de Narrativa Món Rural, es mantenen interconnectats, com a mínim, per dues característiques: tenen una protagonista infantil i estan ambientats en l’entorn rural d’un petit poble que ben bé podria ser el que va veure créixer l’autora. S’intueix, per altra banda, que moltes de les històries tenen un punt de partida més o menys autobiogràfic. En realitat, el llibre es podria llegir gairebé com una novel·la breu, feta de retalls que, en conjunt i sense seguir un fil cronològic, expliquen la història d’una nena que es resisteix a fer-se gran.


                Són 25 relats força curts, pinzellades de records que parteixen de moments (la primera menstruació, un accident amb la bicicleta, la caiguda de la primera dent,...), personatges (el mossèn, l’home de les dents d’or,...), llocs (una casa amb pati, la bassa, el cinema,...), objectes (l’espantaocells, la nina amb un ull cremat,...) o bestioles (marietes, sastres,...), però que no es queden mai en l’anècdota. Sovint, un element recordat en porta un altre i així, per exemple, el record de les marietes duu la protagonista a recordar la mort de l’avi, o el record del molí la transporta al seu primer gran amor frustrat. Per tant, com passa amb la bona literatura rural, tot i l’ambientació local aquests relats toquen temes universals, amb una sensibilitat innegable. El llibre, a més, mostra l’amor de Miracle Sala cap a la llengua. A banda d’un ric desplegament fraseològic, van apareixent, de manera gens forçada, paraules i expressions mig oblidades (catúfol, pipiripip, postada, trempoleiar,...) que perfumen el text.
                Cal aplaudir, doncs, la publicació d’aquest llibre que ens descobreix una nova veu, amb moltes coses a dir, vinculada a la Catalunya Central.

(Article publicat en el número de desembre de 2017 al Pou de la gallina)

dimecres, 13 de desembre de 2017

Ivan


Com quan cavalcaves sobre la bicicleta en aquelles curses èpiques fins que arribaves a la meta, aquest cop també ens has donat una lliçó de voluntat, de força i de resistència. La maleïda malaltia amb nom de lletra ha fet que ens deixessis abans d’hora, quan encara no tocava, com fan sovint els millors. Has resistit, valent, fins que has arribat al final. I te n’has anat de viatge cap a un lloc on algun dia anirem tots, on ens retrobarem. Te n’has tornat a casa.


Abans d'ahir et vam acomiadar. Hi era tothom: els amics ciclistes, amb qui has compartit tants quilòmetres d’asfalt; els amics del poble, recordant trapelleries, rialles, festes i bons moments; segur que entre els assistents hi havia alguna noia a qui vas trencar el cor, o que te’l va trencar a tu; hi eren els veïns i els coneguts, amb alguns dels quals potser tot just t’has saludat, tu que tampoc no ets un xicot de gaires paraules. I, naturalment, també hi érem la família: pares, germans, oncles , cosins, nebots. I, és clar, la Vanesa, l’Adrià i l’Albert, amb qui vas projectar molts somnis que s’han estroncat massa aviat.
No sentim pena, perquè seràs sempre amb nosaltres, però sí una profunda tristor per tot el que ens perdrem al teu costat. T’estimàvem, Ivan, i t’estimem. Sí, t’estimem. Perquè que te’n vagis no vol dir que haguem de parlar en passat. Molts sabem que et recordarem cada dia, recordarem els bons moments que vam passar plegats, les converses, les rialles, les abraçades. Sort en tenim, de poder recordar. El record té la virtut de fer reviure aquells moments, i de convertir en present allò que potser va passar fa temps. El futur, ben mirat, no existeix. Només hi ha el present, i el passat. I en el nostre passat sempre hi seràs, Ivan, i quan et recordem també seràs en el nostre present. Per això, per més que ja no tornis, no deixaràs d’estar amb nosaltres.


                Et vaig conèixer quan tot just tenies deu o onze anys i jo no arribava als vint. Eres un xiquet tímid a qui sempre he considerat, no pas com un simple cunyat, sinó més aviat com un germà petit i, amb els anys, com un amic. M’ha passat el mateix amb el Josep Ramon. Al costat de ta germana, us he vist créixer, enamorar-vos, casar-vos, tenir fills i, en el teu cas, haver de deixar la bicicleta a causa de la refotuda malaltia. I, malgrat tot, pots estar ben orgullós del que has aconseguit i del llegat que ens deixes... Només cal veure l’Albert i l’Adrià per adonar-se’n. En ells, també seràs amb nosaltres.
                No em vull pas acomiadar de tu dient-te adéu. Sempre et durem al pensament i al cor. Com a molt, et puc dir fins aviat, perquè algun dia, qui sap si d’aquí a molt o d’aquí a poc, ens retrobarem allà on sigui que anem a parar tots, que no pot ser cap altre lloc que a casa. Perquè morir és tornar a casa. Com els rius, que, com diu Màrius Torres, van “de la font a la mar, la nostra pàtria antiga”. Tu ja hi ets, en aquesta “pàtria antiga”. Has tornat a casa, on podràs tornar a pujar al tractor, anar de festa amb els amics, abraçar els fills, rodar sobre la bicicleta, i on algun dia ens retrobarem, com ens retrobarem amb tots aquells a qui hem estimat i estimem.

Fins aviat, Ivan, ens veurem a casa.


dilluns, 4 de desembre de 2017

Rural i universal

                Sovint associem ruralia amb folklore. I és cert que a Catalunya, com arreu del món conegut, és als pobles més petits on es conserven encara els vestigis més autèntics de les tradicions ancestrals que ocupaven les estones de lleure dels avantpassats.


                Als anys vuitanta, una de les tendències literàries que van aflorar entre els nostres lletraferits va ser el que va anomenar-se, amb un to un xic despectiu, novel·la rural. En un principi, els qui aprofundien en la naturalesa humana a través d’històries emmarcades per poblets mig perduts i muntanyes ingrates van ser menyspreats per una part de la crítica, que els titllava d’escriptors locals, poc ambiciosos, tancats en un món massa petit per despertar l’interès dels intel·lectuals pretesament cosmopolites que feien moure els personatges per les grans ciutats d’alts edificis i clavegueres fumejants. Perquè, naturalment, allò que estava més de moda als anys vuitanta era la novel·la urbana, aquella narrativa esmolada que, sovint amb un llenguatge tan viu com pobre, mostrava la solitud existencial i postmoderna d’éssers mig anònims que vivien envoltats de gent i d’asfalt. Aviat, però, van aparèixer algunes veus literàries que van fer callar els detractors de la literatura rural perquè demostraven, amb una qualitat incontestable, que es podia parlar dels racons més universals de la naturalesa humana sense moure’s d’un poblet del Pirineu, des d’un conjunt de masies osonenques o des d’una petita localitat de la ribera ebrenca. L’aparició de Camí de sirga, de Jesús Moncada, l’any 1988, o de Pedra de tartera, de Maria Barbal, l’any 1985, són segurament dues de les fites més destacades en aquest sentit. El fet que Camí de sirga, per exemple, fos traduïda a l’alemany, a l’eslovè, al japonès o al vietnamita demostra la validesa universal de les històries que s’hi expliquen. Pep Coll (que ha aconseguit captar l’atenció d’un públic ben divers tot recreant la mitologia pirinenca i el paisatge, físic i humà, del Pallars) o Antoni Pladevall (que ha situat el seu univers literari en el món rural de la Plana de Vic) són mostres més recents d’aquesta tendència que, de fet, es remunta al Modernisme de principis del segle XX i a autors com Raimon Casellas o, sobretot, Víctor Català.


                La reflexió m’ha vingut al cap després de llegir el llibre que va guanyar la darrera edició del Premi de narrativa que atorga la Fundació Món Rural. Es tracta de La força de les paraules, de Miracle Sala, un recull de 25 relats deliciosos que, en conjunt, recreen el paisatge físic i humà del Moianès, on va créixer l’autora, per, al capdavall, explicar la història d’una nena que es resisteix a fer-se gran. Partir d’allò local (i rural) per, al capdavall, explicar allò que és universal.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 3 de desembre de 2017)