dijous, 24 de novembre de 2016

Per a què serveix l'art?

Els qui ens dediquem a tasques relacionades amb les humanitats (ensenyar literatura, pintar quadres o murals, estudiar la història, compondre peces musicals, analitzar el pensament filosòfic, etc.) sovint hem de respondre a la pregunta “per a què serveix, això que fas, o això que estudies?”. I és que, com ja sabem, tot allò que no té una utilitat pràctica fàcilment recognoscible (i, si pot ser, traduïble en forma de beneficis econòmics) ha perdut tot el prestigi en la societat materialista en què vivim. Si sou dels qui creieu que tot el que no genera guanys materials no té importància, potser us aniria bé llegir l’assaig de Nuccio Ordine titulat La utilitat de l’inútil, publicat en català, fa un parell o tres d’anys, per Quaderns Crema.

Estem, doncs, en condicions de qüestionar-nos, per exemple, per a què serveix l’art? De cap manera! El sol fet que hi hagi qui es fa preguntes com aquestes ens hauria de preocupar moltíssim i ens hauria de fer veure com això ens fa pujar un esglaó (o baixar-lo) en el nostre procés (confio que reversible) de deshumanització. Això vol dir que la pregunta no té resposta? És clar, que en té. L’art és la millor –i de vegades l’única!— manera que els humans tenim per comunicar certes coses, per transmetre sentiments i sensacions, per sacsejar consciències, per expressar veritats, per remoure entranyes... Potser no és el sistema de comunicació més útil, en el sentit pràctic, però és, en tots els sentits, el millor i el més important. Hi ha missatges –prescindibles, des d’un punt de vista pràctic, però absolutament necessaris per a la nostra riquesa com a humans— que només podem fer arribar a través de la ficció literària o de l’expressivitat cromàtica d’un quadre. Hi ha coses, doncs, que només es poden comunicar a través de l’art. Puc imaginar-me (que no vol dir pas que el desitgi) un món sense cases domòtiques, sense coets que arribin a Mart o sense empreses amb grans beneficis que belluguen capital entre els cinc continents... Una humanitat sense tot això, de fet, ja ha existit. Però no m’imagino un món on els humans no expliquin històries, ni s’expressin a través de la plàstica, o no es preguntin sobre els seus orígens i el sentit de l’existència.
Em temo, però, que el món gira ara mateix en un altre sentit. La reivindicació de les humanitats és rebuda habitualment amb un punt de condescendència que, en el fons, amaga un pessic de cinisme. ¿Per què, si no, tothom s’omple la boca de grans paraules sobre les virtuts de la cultura i aplaudeix les manifestacions artístiques, però, a l’hora de la veritat, som ben pocs els qui ens estirem els cabells quan veiem que la literatura, la filosofia o la música van desapareixent –de forma lenta, però constant— dels plans d’estudis?

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 20 de novembre de 2016, i també al Pou Digital)

divendres, 11 de novembre de 2016

A classe

                Obres la porta i saludes amb un “bon dia!” que et surt més entusiasta del que et dicta l’estat d’ànim, perquè vols transmetre l’energia positiva sense la qual saps que la classe no funcionaria. Entre la trentena d’adolescents que t’esperen, la majoria responen a la salutació d’una manera més o menys desmenjada, tot i que algun hi afegeix un somriure. Ells no han de demostrar res a ningú, però n’hi ha uns quants a qui agrada quedar bé.


                Passes llista i, a continuació, després de fer callar un parell d’histèriques que no saps si ploraven, reien o ploraven de riure, anuncies que avui els explicaràs com funciona la substitució pronominal del complement directe. Amb la passió exultant que et caracteritza, procedeixes a exposar, amb exemples que vas apuntant a la pissarra, el tema anunciat. Interromps l’explicació en tres o quatre ocasions: ara perquè a algú li ve un escandalós atac de tos, ara perquè una noia et diu que té la regla i necessita anar al lavabo, ara perquè avises els integrants d’una colleta que, al fons de la classe, no paren de xiuxiuejar mentre miren cap a un company que s’ha adormit sobre la taula on tu, tot seguit, fas un cop ben fort amb la mà plana, perquè es desperti amb un ensurt. Al cap d’una estona, mentre fan els exercicis de substitució pronominal que els has manat, et passeges per l’aula, amb el cap ben alt, orgullós de tenir la situació controlada, fins que n’hi ha un que fa un calbot al del davant, l’altre s’hi torna, incloent-hi un insult, i has de posar-t’hi, autoritari, per tal de restablir la pau que, com diu el poeta, “amen els déus”. Quan toca el timbre que assenyala el final de la classe, t’acomiades amb un “adéu!”, un “fins demà!” o, si és el cas, un “bon cap de setmana!”, i vas cap a la classe següent, on repeteixes el ritual del “bon dia!” afable i efusiu, mentre avalues el sentit de tot plegat i, com sempre, arribes a la conclusió que treballar amb adolescents només pot ser gratificant si t’hi presentes amb la teva millor versió.
                Quina serà, però, la gratificació?
                Amb una mica de sort, al cap dels anys t’hauràs convertit en un record nebulós. Seràs algú que va fer d’actor secundari en l’adolescència d’un bon grapat de conciutadans, alguns dels quals voldran oblidar aquella etapa de la seva vida. Si tens més sort, el record que tindran de tu serà prou afectuós per provocar una aturada quan et trobin pel carrer i, fins i tot, potser una salutació efusiva, amb abraçada inclosa, i una breu conversa. I aleshores, mentre t’expliquen com els va la vida i t’adones que s’han fet grans mentre tu (sense que et canviés gairebé res) t’has fet vell, pensaràs que, ben mirat, potser sí que val la pena entrar sempre a classe saludant amb un “bon dia!” més entusiasta del que, tot sovint, et dicta l’estat d’ànim.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 6 de novembre de 2016. I també al Pou Digital)

dimarts, 8 de novembre de 2016

Dylan

                Que la cançó és un gènere literari ho sabem des de l’edat mitjana. Els trobadors anomenaven així –cançó— les seves composicions, preferentment les amoroses, i a hores d’ara no sé si ningú gosaria posar en dubte el valor literari d’aquells textos. En canvi, quan l’Acadèmia Sueca ha decidit concedir el premi Nobel de literatura a Bob Dylan, un autor que fa el mateix que feien els trobadors, i a més fa de joglar, n’hi ha hagut més de quatre i més de cinc que han posat el crit al cel i diuen que no pot ser que un músic de rock obtingui aquesta distinció. En parlen, de fet, com si l’Acadèmia Sueca fos una institució que hagués de gaudir del do diví de la infalibilitat.


                Si repassem els guardonats fins ara, no tots han aguantat el pas del temps (feu, si no, una repassada a la llista i digueu, amb el cor a la mà, quants n’heu llegit), i val a dir que ben sovint la seva concessió no ha estat exempta de polèmica: quan el van donar a Orhan Pamuk, per exemple, es va dir que s’havia fet per motius més polítics que literaris, i fins i tot l’any passat, quan el va guanyar Svetlana Aleksiévitx, hi ha qui va posar en dubte que el periodisme es pogués equiparar a la literatura.
                Es pot, doncs, qüestionar que li hagin donat el Nobel de literatura a Dylan? És clar que sí. Però ni més ni menys que quan l’han concedit a qualsevol altre autor. Com passa amb tots els escriptors, hi ha qui menysprea la seva obra i hi ha qui la troba genial. Entenc, també, que hi hagi qui se sent decebut perquè ara, per quota lingüística i nacional, ja no podrà obtenir-lo Philip Roth (el gran novel·lista nord-americà que ha entrat en totes les travesses des de fa anys), però això forma part del joc.
                Com totes les decisions humanes, la de l’Acadèmia Sueca és qüestionable, naturalment, però també respectable. Em temo, a més, que a alguns (especialment a aquells que sempre tenen alguna cosa a dir sobre qualsevol autor, per desconegut que sigui i encara que no n’hagin llegit res) els fa ràbia que hagi guanyat Dylan perquè és popular, tothom el coneix, i això els impedeix perorar una estona sobre alta literatura entre les seves amistats, com feien cada any.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de novembre de 2016)

dimecres, 26 d’octubre de 2016

Política i esport

                Ha tornat a passar. És com el dia de la marmota, que es repeteix una vegada i una altra. Cada tant, un esportista de casa evita posicionar-se sobre temes relacionats amb el procés català i la sobirania nacional amb l’argument, tan suat com (a hores d’ara) ridícul, que no s’ha de barrejar l’esport amb la política. És fins i tot més patètic que aquell dels esportistes que diuen que no hi entenen, de política, com si la ignorància fos una virtut.
                Aquest cop ha estat l’admirada medallista olímpica Mireia Belmonte que, després d’assistir al partit de Champions entre el Barça i el Celtic a mitjans setembre, en una entrevista a Atresmedia, quan li van preguntar per la presència d’estelades al Camp Nou, va dir que “cadascú és lliure d’expressar-se com vulgui, però no s’ha de barrejar mai l’esport amb la política”. És una opinió que els esportistes d’elit catalans acostumen a airejar amb molta alegria, convençuts que d’aquesta manera queden al marge de qualsevol polèmica i eviten ofendre ningú. Doncs, mireu, a mi, aquesta postura m’ofèn. Perquè, fixeu-vos-hi, segons aquesta tesi l’esport i la política només es barregen quan es tracta de política catalana. Les estelades són política, però l’himne i la bandera espanyols durant el lliurament d’una medalla olímpica deuen ser simples elements decoratius. En el moment que un esportista vesteix els colors d’una selecció nacional, o participa en una competició representant un país determinat, està defensant una entitat política. ¿Quants d’aquests esportistes que proclamen que no s’ha de barrejar l’esport amb la política critiquen que les seves medalles entrin en el còmput de les que ha guanyat, posem per cas, Espanya? ¿Quants renuncien a portar la rojigualda en la seva indumentària, o fins i tot a embolicar-s’hi? Esport i política són indestriables i, de fet, si hi ha una competició polititzada (on tothom competeix sota una bandera i representant un estat) són precisament els Jocs Olímpics, on participa meritòriament Mireia Belmonte.



                La hipocresia dels esportistes que es declaren al·lèrgics a la política només quan es tracta de les reivindicacions catalanistes, doncs, m’ofèn. Com m’ofèn quan es dóna per suposat que l’únic nacionalisme que existeix és el de les nacionalitats oprimides, perquè hi ha qui considera que la pertinença a una nació només és natural quan aquesta té categoria d’estat, la defensa de la unitat del qual no es considera nacionalisme. Trobaria molt més honesta i acceptable una declaració ideològicament oposada als meus sentiments, o una legítima negativa a respondre sobre aquests temes (tothom té dret a no respondre la pregunta d’un periodista), que no pas aquest intent de dir allò que creuen que no els compromet, però que en realitat els deixa ben retratats.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 23 d'octubre, de 2016)

dissabte, 15 d’octubre de 2016

El jovent d'avui

                Hi ha qui renega de la naturalesa dels adolescents. Hi ha qui està convençut que la generació dels joves és com una mena de versió degenerada de la generació dels adults. També dins la comunitat docent o, fins i tot, entre els qui fan de pares hi ha qui no pot evitar de caure en la formulació d’aquesta mena d’idees.
El tòpic diu que, per exemple, els joves d’avui no llegeixen. I els adults, llegeixen gaire? I aquests adults que fa trenta o quaranta anys eren adolescents, llegien? Un altre tòpic assegura que els joves són més maleducats que abans. Segur? I, en tot cas, de qui seria la culpa, si fos així?


Si hi ha una veritat científicament inqüestionable és que la naturalesa humana no canvia, i menys en unes poques generacions. Sempre hi ha hagut adolescents rebels i carregats d’inseguretats i de dubtes, que desafien l’autoritat i experimenten tan com poden amb allò que tenen a l’abast. El que ha canviat és potser la manera de tractar-los i, per descomptat, el món que els envolta. Una altra dada objectiva és que les generacions grans sempre han considerat maleducats els joves. Sòcrates deia, fa més de dos mil anys, que els joves de la seva època faltaven al respecte a pares i mestres. Si això fos cert, si els adults sempre haguessin tingut raó i, per tant, la generació posterior fos pitjor que l’anterior, al cap d’un parell de mil·lennis aquesta tendència hauria portat a un grau de degeneració que faria impossible la convivència. Potser sí que la canalla d’avui desafien amb més facilitat els adults que no pas la canalla de fa quaranta anys, però fa quaranta anys la canalla maltractava els animals o es barallava a cops de pedra amb molta més naturalitat que la d’avui. I això no fa que els uns siguin, en essència, millor ni pitjor que els altres.
Per sort o per desgràcia, la vida m’ha portat a conviure diàriament amb aquests éssers que, entre els 12 i els 17 anys, no saben si són nens o adults, es tornen reservats perquè se senten insegurs, recelen de l’autoritat i passen de l’amor a l’odi com si res. Com sap qualsevol professor de secundària i com bé saben, també, la major part dels pares que s’hi troben, la convivència amb els adolescents no és fàcil. I els faríem un flac favor si confonguéssim el fet d’entendre’ls amb el fet de justificar-los. Però no podem oblidar que, al capdavall, són el futur. D’aquí a uns quants anys governaran el món, i es queixaran de la poca educació i la manca d’hàbits dels seus fills. Nosaltres, llavors, ja no hi serem. És una roda que no para i d’aquí a dos mil anys, en podeu estar segurs, hi haurà qui dirà –amb la supèrbia que sovint gastem els adults— que el jovent és intractable, que la cosa ha degenerat fins a un nivell insostenible i que abans tot era d’una altra manera, és a dir millor.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 9 d'octubre de 2016)

divendres, 7 d’octubre de 2016

La Franja

                A finals de juliol, una representació significativa del col·lectiu Narradors Centrals –JoanPinyol, Jordi Estrada, Pila Duocastella, Imma Cortina, Josep Maria Solà i un servidor— vam viatjar fins a Vallderroures per assistir a una trobada d’escriptors de les que, de tant en tant, organitza el llibreter Octavio Serret a la capital del Matarranya. En Serret és molt més que un simple llibreter. Per la seva botiga desfilen complaguts, cada cap de setmana, la flor i la nata del món literari i és al darrere de múltiples iniciatives absolutament insòlites tenint en compte la densitat demogràfica de la seva comarca. De fet, la hiperactivitat de l’Octavio i la seva ambició l’han portat a obrir local a Barcelona: Els 4 Gats del Serret. A la trobada del juliol hi havia, a banda dels Centrals, representació d’autors ebrencs i també representants del Moviment Franjolí, que defensa l’ús del català a la Franja.




                La Franja és encara un espai desconegut per a la majoria de catalans. Es tracta d’un conjunt de territoris, força desconnectats entre ells (entre Tamarit, Fraga o Vallderroures hi ha be poca relació i pèssimes comunicacions), que administrativament pertanyen a l’Aragó. Allà el català, que hi és la llengua pròpia i la que es parla en la majoria de famílies, viu en una situació molt propera a la diglòssia: tot i ser la llengua majoritàriament parlada, a les escoles amb prou feines s’hi ensenya i no té un reconeixement oficial simbòlic. Alguna cosa deu estar passant, però, quan hi ha qui, amb actitud reaccionària, renega de la catalanitat d’aquell territori i reivindica la seva llengua com a “chapurriao” (que és la denominació popular del famós LAPAO), com reclama una pintada tot just a l’entrada de Vallderroures. I alguna cosa vull pensar que hi tenen a veure els escriptors d’aquell territori, amb el gran i malaguanyat Jesús Moncada al capdavant, que pensava en “la teranyina artificial de fronteres administratives que cobreix (···) la Franja –de ponent per a Catalunya, oriental des de la perspectiva aragonesa—, i en qui les empra i manipula ara i adés amb histèria inquisitorial per falsejar allò que constitueix les nostres identitats, començant per la llengua”.

(Article publicat a  la revista El Pou de la Gallina, en el número d'octubre de 2016)

dilluns, 26 de setembre de 2016

Allò desconegut

                Ramon Xuriguera –el germà de Joan Baptista, l’autor d’aquell cèlebre llibret verd anomenat Els verbs catalans conjugats— va ser (també com el seu germà) un de tantíssims intel·lectuals catalans que, en haver-se significat com a catalanista i d’esquerres, després de la Guerra Civil van haver d’exiliar-se. Va viure a França (d’on era la seva dona) fins a la mort, el 1966, però no va deixar de publicar articles en diverses publicacions de l’exili, fer traduccions (li devem, per exemple, la primera traducció catalana de Madame Bovary) i escriure novel·les, alguna de les quals encara inèdita. Ara, però, gràcies a la feina del seu biògraf, Josep Camps i Arbós, i a la bona predisposició d’una d’aquestes petites editorials imprescindibles (Fonoll), tenim l’oportunitat de llegir una de les obres que Ramon Xuriguera no va poder publicar en vida. Es tracta de Tres nits, una novel·la breu amb què va obtenir la “Copa Artística” als Jocs Florals de Montpeller l’any 1946.


                Tres nits és més la recreació d’un ambient, d’una atmosfera, que la construcció d’una trama. Segueix, d’entrada, i amb un narrador objectiu (de tall behaviorista), les pautes pròpies de la narrativa curta, amb unitat de temps (unes poques nits, a finals del segle XIX), espai (un poble innominat que recorda el Menàrguens on l’autor va néixer) i acció (algú que protagonitza bretolades i desestabilitza la convivència al poble). El plantejament, de fet, podria recordar una trama policíaca: dos dies seguits, l’adroguer es troba que li han trencat els vidres de l’aparador durant la nit. El poble es mobilitza, però les bretolades no s’acaben. De seguida, però, més que no pas en la resolució del misteri, la història se centra en el retrat d’un ambient carregat de malícia, enveges, desconfiança i hipocresia. Primer sospiten d’algun bevedor i de rivalitats amb el poble del costat, però ben aviat l’interès recau en els tres bojos del poble: el sabater (un home normal fins que li parlen de la guàrdia civil i es torna paranoic), l’Esquilet (un solitari vinculat a la desaparició i mort d’alguns gossos) i el fill de l’agrimensor (un xicot amb rampells de desequilibri que centrarà bona part de les sospites).

                Al capdavall, els fets que trasbalsen el poble serviran per fer aflorar rivalitats i odis que estaven latents. Els fets destapen velles ferides i es recuperen velles rivalitats, d’origen social, entre els habitants. Es desenterren “velles disputes que havien dividit abans el poble”. Al capdavall, la novel·la parla de les conseqüències funestes de la ignorància, que pot portar a la psicosi col·lectiva, amb resultats imprevisibles. Perquè, com diu el narrador cap al final, “el perill, com la por, neix potser d’allò que no s’entèn”.

(Article publicat al suplement Lecutura, del diari Segre, el dia 25 de setembre de 2016)

dimecres, 14 de setembre de 2016

Som on som

                El gran Quimi Portet, un dels músics més valuosos del país, va patir fa mesos un incident d’aquells que, malauradament, es repeteixen tot sovint a casa nostra. Va demanar un cafè amb llet en un trajecte entre Formentera i Eivissa, amb Baleària, i el cambrer li va dir que el podia atendre en gallec, en espanyol, en anglès, en francès i, fins i tot, en italià, però que en català no. Portet ho va denunciar a la xarxa i no van faltar els comentaris que li retreien estretor de mires o que l’insultaven directament per provocar el linxament d’un pobre cambrer políglota que parlava totes les llengües menys la pròpia del lloc on treballa. La víctima, doncs, com passa tant sovint en aquestes situacions de discriminació lingüística, va passar a ser tractada de botxí i el linxament, al capdavall, el va patir el mateix Quimi Portet. Si no hi estiguéssim tan habituats, hauríem d’estar al·lucinant.


                La situació es repeteix, amb variables, diverses vegades cada dia arreu del territori de parla catalana. Els qui tendim a mantenir-nos en la nostra llengua a casa nostra, quan aquesta és el català, hi estem acostumats. És d’agrair que, de tant en tant, quan la víctima és una persona pública amb ressò social, en comptes de deixar-ho córrer i atribuir l’incident a les circumstàncies a què un s’acaba acostumant a viure en aquest racó de món, ho denunciï.
                Ara mateix, en molts bars, restaurants, botigues i oficines públiques et poden atendre en castellà, en anglès, en francès i ves a saber en quantes llengües, però sovint no ho poden fer en català, llengua en la qual, de vegades, ni tan sols t’entenen. Un cop, mentre feia cua per comprar una entrada per al CCCB, als qui hi havia al meu davant els van atendre en anglès i francès respectivament. Quan em va tocar el torn, el mateix xicot que havia respectat la llengua dels turistes que m’havien precedit, endevineu en quina llengua se’m va adreçar, a mi?
                Aquesta actitud, naturalment, dóna per suposat que hi ha una llengua important i poderosa, el castellà, que tots els espanyols estem obligats a dominar i, per tant, a utilitzar quan ens adrecem a algú que no coneix l’altra llengua, la feble i desgraciadeta, el català, que està molt bé com a manifestació folklòrica. Per què a Catalunya cal entendre i parlar el català si coneixem la llengua de tots els espanyols?
                Per això, quan parlen del procés de normalització lingüística del català com una fase superada, quan diuen que el català gaudeix de bona salut, quan fins i tot hi ha qui s’atreveix a denunciar actituds discriminatòries del català cap al castellà, un calfred em recorre l’espinada i penso que el camí que encara hem de recórrer per arribar a poder viure amb normalitat en la nostra llengua serà llarg i pesat. Molt llarg i molt pesat.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 11 de setembre de 2016, i també a El Pou Digital)

dilluns, 12 de setembre de 2016

Maniquí de can Jorba

L’Eulàlia és una nena molt malalta que, l’any quaranta, amb nou anys, somnia en ser maniquí i sortir a les revistes com la que publicaven els magatzems Jorba, en la filial barcelonina dels quals treballa el seu pare. La curació de l’Eulàlia arribarà de la mà d’un metge conegut de la família paterna, ni més ni menys que el pediatra Simeó Selga. El paper dels manresans i de Manresa a la novel·la A punt d’estrena (Columna, 2016), de Maria Carme Roca, és secundari, però suficient per cridar l’atenció del lector bagenc, especialment si compta amb una certa edat.


                El món de la costura plana al llarg de tota la història (el títol dels 72 capítols juga amb el llenguatge de la confecció tèxtil) i, seguint aquest patró, podríem dir que la novel·la està prou ben cosida. L’autora va sembrant incògnites que mantenen l’atenció i, al capdavall, el món de la moda és només la circumstància, l’excusa, per parlar, com la majoria de novel·les que repassen el recorregut vital d’un personatge, de les grans passions: l’ambició, la maldat, l’amor, el desengany... Maria Carme Roca té, a més, l’habilitat de recrear una època, una Barcelona i un ambient que farà les delícies dels qui ho recorden. Així, per exemple, amb els personatges de ficció s’hi barregen personatges reals, com el doctor Selga o l’actor Joan Capri. L’autora s’ho fa venir bé per incloure en la trama fets històrics com el casament de la duquessa d’Alba, o quan el FNC va penjar una senyera a Montserrat, o el polèmic comentari del senyor Galinsoga, director de La Vanguardia (“Todos los catalanes són una mierda”), durant una missa en català, o la vaga dels tramvies, o el Congrés Eucarístic... Però també són freqüents les referències a qüestions de la vida quotidiana, com els productes populars de l’època (Norit, Cerebrino Mandri, màquines de cosir Singer o cuines Corberó), l’ús de les lavatives, la tradició de l’ou com balla o l’estrena de la pel·lícula Gilda al Coliseum.

                L’Època i la geografia urbana barcelonina són, doncs, al costat de l’Eulàlia (i la seva atribolada vida professional i sentimental), les protagonistes d’A punt d’estrena. Sense menystenir algun personatge secundari interessant, com l’àvia Consol, senyora d’aire aristocràtic, que viu com si s’hagués quedat al segle XIX.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de setembre de 2016)

dilluns, 29 d’agost de 2016

Josep Maria Planes

            Al juliol va fer 80 anys de l’esclat de la Guerra Civil i el dia 24 d’agost n’ha fet 80 de l’assassinat del periodista Josep Maria Planes que, durant els primers mesos de descontrol, va caure a mans d’un escamot d’anarquistes. Només tenia 29 anys. A banda de ser un molt bon periodista, un humorista mordaç i un defensor dels valors democràtics i republicans, Planes era un escriptor extraordinari. Malgrat la seva joventut, els seus textos desborden personalitat literària. En els reportatges aplegats a Gàngsters de Barcelona (originalment apareguts a La Publicitat l’any 1934 i recollits en llibre per l’editorial Pòrtic l’any 2002), Planes presenta una prosa sòlida i efectiva, pròpia del periodista que defensa arguments de forma ben documentada, que vol comunicar amb solvència i rigor, però que a la vegada es deixa seduir per l’expressivitat del llenguatge. Això també passa amb els articles d’opinió, més personals, que periòdicament publicava al primer full de La Publicitat, on sovint es deixava endur per la ironia i exhibia una seguretat impròpia d’un xicot que no arribava a la trentena. Una cosa semblant passa amb els articles esportius (recollits, també per Pòrtic, amb el títol Planes d’esport, l’any 2007) que especialment narren, amb una vivacitat admirable, la Volta Ciclista a Catalunya. Però és, sobretot, a Nits de Barcelona (l’únic llibre que va veure publicat en vida, el 1931, i que va recuperar Pòrtic setanta anys més tard) on queda palesa la categoria literària de Josep Maria Planes.


            Nits de Barcelona és un llibre que va aparèixer avalat per dues de les plomes més respectades de la literatura catalana dels anys trenta. D’una banda, Josep Maria de Sagarra (amb qui Planes va travar una sòlida amistat) li va fer el pròleg i Carles Soldevila li va escriure un colofó. A Nits de Barcelona, Planes fa un retrat (personal, irònic, divertit i expressiu) dels principals locals d’oci nocturn que hi havia a la ciutat comtal en aquella època.
            La prosa de Planes a Nits de Barcelona és esmolada, d’una gran expressivitat (“papallonejant”, en diu Soldevila al colofó). Es mou, amb seguretat, entre la ironia i la caricatura, i transporta el lector a l’ambient que descriu. Entre les seves pàgines se sent el jazz, el flamenc, la música de cabaret... i s’ensuma l’alcohol i el perfum. Perquè, com diu Sagarra al pròleg, “en aquest llibre la poesia està caçada pel procediment realista, amb l’ham de la documentació i amb els cuquets podrits de l’humor”.
            Si el talent literari de Josep Maria Planes no s’hagués vist estroncat pels nou trets que li van engegar els incontrolats que el van descobrir l’agost del 1936, quan només tenia vint-i-nou anys, ara parlaríem –n’estic segur!— d’un dels prosistes més brillants de la literatura catalana del segle XX.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 28 d'agost de 2016)