De Berga a Vilafranca, passant per Sarajevo

           Quan el dimecres dia 7 d’octubre vam presentar a la llibreria Petit Parcir de Manresa els Contes d’onada i de tornada (l’Albí, 2009), i el seu autor, Jordi Cussà, em va comentar que se sabia entre els tres o quatre finalistes del premi El Lector de l’Odissea, ja vaig començar a pensar en aquest article. Estava convençut que s’enduria el premi. Res no pot evitar –vaig pensar— que la fúria literària d’un berguedà amb un talent desbordant, una imaginació inesgotable i una capacitat innata per explicar històries s’acabi imposant en un dels guardons més transparents i honestos del panorama literari català.

          Efectivament. Ahir al vespre es va fer públic el veredicte i es va saber que l’escriptor berguedà (autor d’obres remarcables com Cavalls salvatges, L’alfil sacrificat o Clara i les ombres) s’havia endut El Lector de l’Odissea amb la novel·la El noi de Sarajevo, que publicarà Proa abans de Sant Jordi.

          L’esdeveniment, de fet, em brinda l’oportunitat de recuperar, a través de la memòria, la meva particular experiència amb el guardó vilafranquí. Ara que ja han passat cinc anys, i aprofitant la feliç circumstància de saber que l’ha guanyat un bon amic, crec que en puc parlar sense ruboritzar-me. Tenir la sort d’aconseguir El Lector de l’Odissea amb Ànima de llop, l’any 2004, va representar un abans i un després en la meva trajectòria creativa. A hores d’ara puc afirmar que El Lector de l’Odissea és alguna cosa més que un premi literari. O almenys ho ha estat per mi. El valor d’obtenir-lo va molt més enllà d’una gens menyspreable dotació econòmica. Gràcies al premi vaig entrar en contacte amb una editorial, Proa, que fins ara no he abandonat ni, de moment, tinc intenció d’abandonar; gràcies al premi vaig conèixer uns llibreters, els de la llibreria l’Odissea, de Vilafranca del Penedès, compromesos amb el seu ofici i amb el país, apassionats de la literatura i respectuosos amb la tasca del creador; gràcies al premi vaig trobar-me amb una colla de lectors de totes les edats i condicions que em van acollir amb afecte, i que no tan sols havien llegit desinteressadament, durant l’estiu, una pila d’originals presentats, sinó que (a sobre!) pagaven una quarta part del premi de la seva butxaca. En un temps en què la transparència dels premis literaris es qüestiona dia sí, dia també, guanyar-ne un que apareix avalat pel filtre d’un centenar de lectors vinculats a una llibreria és una veritable satisfacció per a qualsevol autor.

          Per això, quan vaig saber (o, millor dit, quan vaig veure confirmat) que Jordi Cussà i Balaguer, un dels escriptors més importants que tenim ara mateix a la Catalunya Central, havia guanyat l’onzena edició del premi El Lector de l’Odissea, me’n vaig alegrar per ell, el vaig felicitar de tot cor i vaig córrer a escriure aquest article que ja feia dies que duia al cap.

          Ara només queda esperar l’aparició a les llibreries de El noi de Sarajevo, disposats a gaudir, un cop més, de la pirotècnia lingüística i literària de Jordi Cussà i Balaguer, algú a qui ja toca deixar de ser una eterna promesa de les lletres catalanes per convertir-se, d’una vegada, en un autor respectat i, tant de bo, venut, molt venut!

(Article publicat al diari Regió7, el dia 17 d'octubre de 2009)

Jordi Cussà i la guerra del Dusko

           Em plau –i molt!— ser un dels primers a parlar de la novel·la guanyadora de l’últim premi El Lector de l’Odissea, El noi de Sarajevo, perquè el seu autor, Jordi Cussà (Berga, 1961), és un dels escriptors amb més projecció de la Catalunya Central, i ja comença a ser hora que es reconegui amb contundència la importància de la seva obra.

          Amb un estil més contingut que en altres ocasions (cosa que, de fet, ve imposada pel tema), Jordi Cussà ens presenta, amb El noi de Sarajevo, una profunda i corprenedora reflexió sobre la guerra, sobre la guerra als Balcans en concret, però també (i especialment) sobre qualsevol guerra fratricida. I, ben mirat, quina guerra no ho és, de fratricida? El Dusko és un nen amb botes noves, un noiet de dotze anys que viu a Sarajevo amb la seva familia i celebra el seu aniversari. Amb avantpassats serbis i croats, el xicot viu absorbit pels interessos i les preocupacions propis de qualsevol noi de la seva edat: el bàsquet, la nena que té al seu costat a classe, el fatxenda que li fa la vida impossible, les matemàtiques que li costen, el grup de música del seu germà... La guerra que comença a sacsejar l’antiga iugoslàvia no el té encara gaire capficat. Aviat, però, haurà de viure aquesta guerra en pròpia carn i tot plegat canviarà radicalment... potser per sempre més.

          Al començament, la vida escolar i familiar se’ns mostra a través d’escenes costumistes, tendres i innocents, on la mirada ingènua del noi protagonista dóna un punt de vista de la guerra i la política força revelador; però el drama de la guerra ho anirà canviant tot. El llibre ens fa compartir amb el Dusko tres aniversaris: el dels dotze anys, com ja he dit, però també el dels catorze i el dels setze. A cada celebració les ferides provocades per la guerra (sobretot aquelles que no es veuen a simple vista) són més profundes i doloroses. Perquè la guerra es porta a dins, com una actitud contagiosa que s’escampa i a la qual ningú no és inmune.

          Una vegada més, Jordi Cussà demostra el seu ofici i ens presenta una novel·la amb un bon pols narratiu, amb un gran domini dels registres i, aquest cop, amb un estil força sobri. Escassegen, per exemple, els mots compostos marca de la casa del tipus okeiperfecte o cafèmllet. Trobem, en canvi, aquí i allà, amanides amb referències als escacs i pinzellades de poesia, mostres de l’alt voltatge literari que sap desplegar l’escriptor berguedà, capaç de fer descripcions com “els dies van canviar de textura, de sabor i de durada. Eren més espessos, més amargants, i duraven el doble del que era normal.”, o bé “Era de nit, escorrialles de primavera, i per la finestra entreoberta xerricaven els grills mascles, reclamant gresca, mentre un tall mandrós de lluna es gronxava sobre el ventre dansaire del coll de l’Àliga Vella.” Sigui com sigui, el periple del Dusko des de Sarajevo fins a Zagreb, i encara més enllà, no demana ser narrat amb gaires artificis estètics ni frivolitats estilístiques. Cussà, a més, evita la tempació de presentar un conflicte entre bons i dolents, i se centra en la crueltat que hi ha en qualsevol guerra.

          Jordi Cussà viu i fa viure la literatura, i se li ha d’agrair.

(Article publicat al diari Regió7 el dia 3 d'abril de 2010)

Cussà d'anada i de tronada

           Jordi Cussà és un animal literari, un escriptor de raça, un virtuós de la narració. Com ja passava en les seves obres anteriors, des que l’any 2000 va publicar l’excel·lent Cavalls salvatges a Columna, el talent desbordant i desbordat d’aquest berguedà es manifesta ara en cadascuna de les pàgines del seu darrer llibre: Contes d’onada i de tornada (l’Albí, 2009).

          Són catorze relats, no del tot curts, lligats pel tema de l’amor, que no vol dir romàntics. Homes que recuperen una amant després de dècades de no saber-ne res, senyors que s’emboliquen amb jovenetes que podrien ser (o són?) les seves filles o les filles dels seus amics, escriptors en hores baixes redimits per l’enamorament, adulteris, relacions tempestuoses, relacions idíl·liques, violacions, passió desenfrenada, suïcidis, seduccions, avorriment... Els protagonistes acostumen a ser homes de l’edat de l’autor que sovint, a més, són escriptors (“Lluna llavor”, “D’anades i tronades”, “Paràbola pòstuma”...). També abunden els drogoaddictes, en alguns casos rehabilitats, que recorden els personatges de Cavalls salvatges i que fan de testimoni d’una generació marcada pel consum d’heroïna (“El déu cec”, “Contradefenses”...). En realitat, s’intueixen un bon nombre de pinzellades autobiogràfiques. El paisatge urbà (”Àngels d’argila”) es combina amb els pobles de muntanya (“Cicles invisibles”), amb la costa (“A trenc d’onada”) i, fins i tot, escenaris italians com Roma (“Semaforo rosa”) i Venècia (“Titelles, trapezis, tramoies i teranyines”). Les contradiccions humanes són al centre dels relats. Les anades i tornades, les onades i tronades, fan anar bojos un seguit de personatges trasbalsats de tant buscar-se a ells mateixos. I arreu, movent els fils, trobem la força irreductible de l’amor, el desamor i gairebé totes les variants intermèdies possibles.

          Més que no pas la trama de les històries, però, allò que enlluerna en els textos de Cussà és l’espectacular i ambiciosa pirotècnia lingüística i literària que s’hi desplega: la prosa fluïda i xucladora, capaç de mantenir el lector hipnotitzat fins al final. A les antípodes de la frugalitat discursiva d’altres autors, els Contes d’onada i de tornada reivindiquen, des d’una postura gens tradicional, la força creativa i expressiva del llenguatge fins a potser caure, en algun cas, en una certa incontinència narrativa. A Jordi Cussà li agrada jugar amb les paraules. Crea mots compostos com “cafèmllet” o “capproblema”; reinventa anglicismes (“imeil”); força l’ortografia (“ja’stà”, “que’t dic”); fa el trapella amb la sonoritat i la redundància, ratllant a voltes la cacofonia (“després de tants anys estranys”, “imprevist no previst”); i no s’està d’introduir algun castellanisme d’incorporació recent (“liar-se”, “pillar”). A cada pas, a més, ensopeguem imatges d’una força literària infreqüent: els enamorats es queden “embruixats al sofà del terrat per un voraviu de lluna acabada de néixer”; algú espera el moment en què “el capvespre se suïcidi contra l’horitzó, a trenc d’onada”; en una conversa amb una dona més gran, “el xicot va retrobar prou farga per trempar un sarcasme”; en una tempesta es poden veure “els llamps llaurant la pell del món”.

          Llegir els llibres de Jordi Cussà és assistir a un autèntic espectacle literari.

(Article publicat al diari Regió7, el 30 d'abril de 2009)

Jordi Cussà: El supervivent immortal

                La trucada del Jaume Huch, ahir a mig matí, va caure com un gerro d’aigua freda: “S’ha mort el Jordi”. Costa trobar les paraules, per parlar d’un amic que acaba de morir, perquè la consternació enterboleix l’enteniment i es corre el risc de dir algun disbarat, de deixar anar una bajanada o de revelar alguna indiscreció. Disculpeu-me, doncs, si caic en qualsevol d’aquests errors.

               Miro el prestatge on tinc els llibres del Jordi Cussà i faig balanç de la seva trajectòria literària. Per definir-lo no trobes mai prou adjectius: immens, visceral, intuïtiu, sensible, arrauxat, sorprenent, excepcional, instintiu, imprevisible, eclèctic... Si bé va irrompre en el món editorial amb una excel·lent novel·la on exorcitzava el fantasma de l’heroïna (Cavalls salvatges) i que s’ha convertit en una obra de culte juntament amb la seqüela –també excel·lent— Formentera lady, en la seva trajectòria hi ha una quinzena més de volums que valen igualment la pena, alguns dels quals (com els meravellosos Contes d’onada i de tornada) haurien de ser lectura obligatòria en clubs de lectura i universitats. Des de l’edat mitjana (El trobador Cuadeferro) fins al conflicte dels Balcans (El noi de Sarajevo), passant pel procés polític català (A reveure, Espanya!), amb una immensa trilogia que és un riu literari que va de l’antiga Grècia fins al segle XX (La serp, El Ciclop i Les Muses, aquesta darrera encara inèdita) i la seva recent incursió en la Xina imperial (El darrer emperador i la reina Lluna), Cussà ha estat capaç de plantar cara a qualsevol repte narratiu i sortir-ne victoriós. Cussà era un dels prosistes amb més nervi, amb més imaginació, amb més força que he conegut. També havia escrit poesia i teatre. Shakespeare era el seu gran referent. Li agradava que li diguessin que, en el fons, tot el que escrivia era poesia. Suposo que, si més no, tard o d’hora encara li podrem llegir Les Muses, que tenia emparaulada amb Comanegra, la novel·la gràfica sobre Cavalls salvatges, que ha de publicar Pagès, i qui sap si els seus primers relats, fins ara inèdits.

               Com a amic, era magnètic, de conversa fàcil i intel·ligent. Mantenia el punt excèntric dels artistes autèntics: no li agradava que li fessin fotos, no tenia internet al mòbil i s’esforçava a conservar un cert aire de seductor. Creia en la seva obra. Amb el Jordi Estrada l’anàvem a veure de tant en tant, els darrers temps. Ens rebia al seu àtic reduït, que ell anomenava cal Pardal, i estava molt content que el visitéssim, perquè ja feia uns quants anys que sortia molt poc de casa. Fumàvem, bevíem cervesa i xerràvem de l’obra dels uns i dels altres, dels projectes compartits amb el col·lectiu Lola Palau, de política, d’esports o del que convingués. També del seu passat. Era un supervivent i ho sabia. Trobarem a faltar aquestes visites, el fum, la seva veu enrogallada i el seu humor berguedà. Em sento honorat d’haver comptat entre els seus amics, de ser un d’aquells lectors de confiança a qui deixava llegir les novel·les abans de publicar-les. Trobarem a faltar el Jordi Cussà. Amb la seva mort hem descobert que els supervivents, tard o d’hora, també ens acaben deixant. Per sort, ens queda la seva obra i això, al capdavall, el fa immortal.

(Article publicat al diari Regió7 el dia 12 de juliol de 2021)

L'origen

 

               Quan a un escriptor li pregunten per què té la necessitat de construir mons amb paraules, quina força misteriosa el porta a omplir fulls en blanc i, en definitiva, per què escriu, la resposta sol ser sempre la mateixa, amb petites variacions biogràfiques: escric per què soc lector. He sentit aquesta afirmació en boca de diversos autors i jo mateix també l’he utilitzat. Uns diran que van començar a llegir guiats per algun familiar que comptava amb un criteri molt afinat i una biblioteca considerable. Uns altres van tenir la sort de tenir un referent (de vegades un mestre o professor admirat i intel·ligent) que els va introduir en el món de la lectura a partir d’algun clàssic incontestable. Però no tots han tingut la sort d’Enric Casasses, que en una piulada recent parlava i mostrava els dos exemplars de Solitud que havia vist sempre a casa, un del pare i un de la mare. N’hi ha que ens hem convertit en lectors malgrat que a casa no correguessin gaires llibres o, en alguns casos, cap ni un. En tots els casos, però, abans de l’escriptura hi ha la lectura com a experiència vital, com a via d’evasió, com a font d’aprenentatge... En fi, la lectura no com un simple entreteniment o com una obligació escolar, sinó com a part de la pròpia existència. N’hi ha que confessen que podrien viure sense escriure, però no sense llegir. Com i quan van fer el pas de la lectura a l’escriptura ja són figues d’un altre paner, i segurament trobaríem tantes respostes com autors.

              També és interessant plantejar-se d’on neix aquesta necessitat que senten algunes persones de submergir-se en les pàgines d’una obra de ficció després de l’altra. I, encara més, podríem plantejar-nos quan neix. La meva teoria (aplicable, si més no, al meu cas) és que és possible apassionar-se per la literatura, per la ficció literària, fins i tot abans de saber llegir. Els qui vam tenir la sort, quan érem infants, de comptar amb algú en el nostre entorn que sabés explicar contes o cantar cançons (saber-ne de debò, vull dir), vam accedir a la literatura per la via oral. Alguns, més endavant, quan ja sabíem llegir, vam descobrir que els llibres n’eren plens, d’aquelles històries i aquelles lletres que tant ens agradaven, que necessitàvem, i ens hi vam abocar amb una fam voraç. En el meu cas, era la tia Maria qui ens explicava els contes. En sabia molts, i en sabia molt. I coneixia un gavadal de cançons. Posseïa el geni de la llengua sense amb prou feines haver anat a escola. Estic convençut que la meva experiència lectora té l’origen en els contes i les cançons que ens explicava i ens cantava la tia Maria, a mi i als meus germans, abans d’anar a dormir. I aquesta és una de les raons (no pas l’única) per les quals li estaré sempre agraït.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 27 de juny de 2021)

Piscolabis

                L’escriptora olonenca Miracle Sala estima la llengua, estima els clàssics, estima la vida, estima el món en què viu, estima la terra i estima la literatura. I tot això es percep quan llegeixes els microrelats i relats breus de Piscolabis (L’Albí, 2021), la seva última obra, un recull de textos que van de les tres línies a les quatre pàgines.

Sala s’està teixint una carrera literària força interessant. Fins ara ha publicat La força de les paraules (un recull de pinzellades literàries que, en conjunt, expliquen la història d’una nena que es resisteix a fer-se gran) i La mort és molt bèstia (un centenar d’epitafis poètics amb protagonistes animals), a part de nombrosos textos en volums corals, com ara a Dies de roses i vi, del col·lectiu Lola Palau. Es troba com peix a l’aigua en el format literari més arriscat i difícil: el dels textos breus o, en alguns casos, brevíssims. Per això no sorprèn que hagi completat de manera reeixida aquest Piscolabis. L’obra conté una vuitantena llarga de textos i es divideix en cinc apartats: «Vida», que és el més llarg i inclou petites històries sobre la condició de viure, l’amor, la llibertat, les relacions humanes o els records; «Poble», amb textos poètics i al·legòrics al voltant d’històries i llegendes del passat, com la batalla de Marató, la llegenda de Sant Jordi, el genocidi dels indígenes americans o les sirenes mitològiques; «Món», on els relats mostren una visió més aviat desencantada de la condició humana i parlen de la natura, la creació, els fenòmens naturals, la guerra, la pandèmia o l’univers amb un cert pessimisme; «Mort», en què es reflexiona sobre el tema universal del pas del temps, la vellesa i el més enllà; i «Paraules», on sovintegen les referències literàries, els jocs de llengua, les expressions populars o la pròpia experiència d’escriure. A tot això, l’autora hi imprimeix el seu estil particular: el protagonisme dels animals (i de vegades els objectes) d’alguns dels relats és marca de la casa, com ho és la cura en el llenguatge, la ironia intel·ligent, la importància dels records, la capacitat evocadora o les referències als clàssics. Piscolabis és una obra plena de sensibilitat, que convida a riure, a pensar i a gaudir de la literatura.

(Article publicat a la revista El pou de la gallina, en el número de juny de 2021)

Vida de gos

                La tia Bepeta sempre explica que el primer cop que va anar a Barcelona, quan era jove, una de les coses que més la va sorprendre no va ser veure el mar, ni les amples avingudes o els edificis modernistes. L’anècdota que explica més sovint d’aquell viatge està relacionada amb el dia en què la van portar al Tibidabo. Allà va pujar a l’atracció estrella del parc: l’Avió, el primer simulador de vol de la història, inaugurat el 1928. El que recorda més clarament d’aquella experiència, però, no és l’emoció de pujar-hi, ni les espectaculars vistes de la ciutat. Allò que més la va impactar va ser veure com una senyora, al seu davant, tenia un gos a la falda i el convidava, com si fos una persona, a mirar el paisatge. No se’n podia avenir! Al poble, la presència de gossos era habitual, però a ningú no se li hauria acudit, ni tan sols remotament, apartar-los de la seva condició d’animal que viu a prop dels humans, vigila torres o guarda el ramat. En cap cas se’ls parlava si no era per fer-los fugir quan feien nosa. Veient com han canviat els temps, la tia, que aquesta setmana ha fet noranta-vuit anys, deixa anar de tant en tant una de les seves frases memorables: “Avui, a tot arreu veus gent que treu a passejar el gos. En canvi, en veus ben pocs que treguin a passejar els vells”.

               El món ha canviat i els gossos s’han integrat en les famílies que els acullen com un membre més. El canvi respon a un entramat divers de circumstàncies i a una peculiar evolució de sensibilitats socials, i tot plegat s’uneix al fet que els fills se’ns han fet grans. Darrerament, en les trobades familiars (i parlo d’una família que no havia tingut mai animals a casa), ha augmentat la presència de gossos. Tots en tenim. Ara, quan coincidim en un dinar familiar, a l’hora de la sobretaula sembla que haguem tornat vint anys enrere, quan començàvem a tenir canalla. Si aleshores les converses giraven majoritàriament al voltant dels fills (el meu ja menja no sé què, la meva encara duu bolquers a les nits, l’altre no vol deixar la pipa, aquest és tant llest que mira què em va dir...), ara, tot sovint, giren al voltant dels gossos (aquest nostre encara es pixa dins de casa, al meu no li pots deixar cap cosa de menjar a la vista, jo el trec només dos cops al dia i ja en té prou...).

Quan era petit, al poble hi vivia el Pepito del Motxilla, un home solitari i rondinaire, sord com una campana. Sempre anava amb la seva gosseta, hi tenia acalorades converses i, fins i tot, li deixava llepar el gelat. Això ens feia riure, poc conscients que, en realitat, ens mostrava el futur. En fi: abans em burlava d’aquells que treien el gos a passejar i ara, ves per on, no sabria sortir a córrer sense la companyia de la Neula, la gossa que vam adoptar l’abril passat.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 13 de juny de 2021)

Cuinar un text

                De vegades m’aborda la sensació que hi ha més gent que escriu que no pas que llegeix. En fi, que hi ha molts escriptors i pocs lectors. Tinc l’esperança, tanmateix, que sigui tan sols una impressió, produïda, d’una banda, per l’allau de novetats que cada any apareixen entre el febrer i l’abril i, de l’altra, per l’alegria amb què algunes persones que aspiren a fabricar bestsellers, amb l’ego tan gran com la ingenuïtat, es presenten als certàmens literaris tot creient que n’hi ha prou d’embrutar un parell de fulls amb una idea més o menys ocurrent per embutxacar-se l’import del premi. Pels volts de Sant Jordi, a banda de les publicacions de tota mena, proliferen els certàmens literaris i, si tens penjada l’etiqueta de lletraferit, sempre hi acaba havent algú que t’engalipa perquè formis part d’algun jurat i és aleshores que constates, en una part dels concurrents, l’alegria descrita més amunt. De tant en tant, el que et demanen en el marc de la festa del llibre és que facis una xerrada esbossant algunes idees sobre les bambolines de la creació literària o d’allò que ara en diuen l’escriptura creativa. Si una cosa bona tenen aquests atracaments és que t’obliguen a reflexionar sobre la pròpia tasca artística. Des de fa temps, per evitar donar falses expectatives, fujo del discurs fàcil i complaent que diu que tothom pot fer de tot i que, per tant, amb voluntat i perseverança qualsevol mortal pot crear una obra mestra. Doncs, no. Ni una novel·la amb cara i ulls, ni un poema amb força, com tampoc un quadre que emocioni o una bona partitura surten exclusivament de l’esforç i de la bona voluntat. Tot això s’aconsegueix amb esforç, és clar, però res d’això s’aconsegueix només amb esforç. Es pot aprendre a escriure, efectivament, i es pot millorar la capacitat expressiva a partir de tècniques i estratègies com les que s’ensenyen a les escoles d’escriptura. Els manuals i assajos que parlen de l’experiència literària han sortit com bolets, els darrers anys. Tret que se sigui un geni, però, per escriure bé –per cuinar un bon text literari— calen, al meu entendre, com a mínim vuit ingredients: saber escriure, llegir molt i pair bé, posseir un talent estimulat, saber-se guiar per la intuïció, deixar volar la imaginació, transmetre sensibilitat, tenir coses a dir i –en darrer lloc, però no pas menys important— ser honest. I de tot això se’n pot aprendre, sí, però només fins a un cert punt: hi ha d’haver una llavor que, després de regar-la i adobar-la, acabi brotant. Si la llavor no hi és, ja pots anar esperant que fructifiqui.

No puc garantir que, per més que es treballin i s’estimulin els vuit ingredients anteriors, algú escriurà una gran obra; el que puc garantir és que, si no es treballen o no s’estimulen, mai no s’escriurà res que valgui la pena.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 30 de maig de 2021)

Bancs

                El banc del qual soc client ha anunciat que reduirà la plantilla de manera dràstica. Ha plantejat un ERO per a gairebé un 20% dels treballadors (més de 8000) i no és pas l’única entitat que farà una reducció important. Tots esgrimeixen els mateixos arguments, o semblants: raons de productivitat i d’organització (una fusió recent n’ha duplicat la presència en alguns llocs) i, naturalment, la digitalització dels clients. No poden parlar de pèrdues econòmiques, perquè no n’han tingut.

               En sentir la notícia m’ha vingut al cap que no fa gaire volia canviar d’oficina de referència, per raons de proximitat amb la meva residència actual. Estava convençut que a la nova oficina hi estarien encantats, i que el trasllat, en tractar-se de la mateixa entitat, seria un pur tràmit. La sorpresa va ser quan, en explicar el cas a la noia que em va atendre en la nova oficina, va posar-hi tot de pegues. Es veu que no és tan senzill, que han de fer la sol·licitud, que la resposta pot trigar mesos i que és molt possible que la deneguin. Ho trobo al·lucinant: dins d’una mateixa empresa, jo no puc decidir, d’un dia per l’altre, en quina oficina em va millor gestionar els comptes, les assegurances o la hipoteca.

Ja fa anys que els bancs eviten tant com poden el contacte directe amb els clients, i no pas per raons sanitàries. Cada vegada fem més gestions des dels caixers automàtics o des de casa. Al mateix temps, però, en les campanyes publicitàries les entitats s’anuncien com a properes i cordials. “Escoltar, parlar, fer” o “Tu ets l’estrella” són eslògans amb què s’ha publicitat el banc amb què treballo, donant a entendre que és una empresa propera, sempre al costat del client, on tu seràs el centre dels seus interessos, amb un exèrcit de treballadors disposats a servir-te. I tot això ho diuen mentre es preparen per fer just el contrari. Mai no m’adaptaré a la hipocresia de la publicitat. Com que els tipus d’interès són baixos i els marges financers són, per tant, molt minsos, els bancs s’han convertit en establiments comercials dedicats a la venda de productes diversos i assegurances vàries. Han aprofitat la pandèmia, a més, per barrar la porta presencial a tot aquell que no hagi reservat hora de visita. Així s’estalvien feina i visites indesitjables. Has de trucar, deixar un missatge explicant què vols i, si els interessa, et tornaran la trucada i et donaran hora, la qual cosa només passarà si ets client d’aquella oficina i, sobretot, si vols comprar un producte.

               Caldrà veure si, amb l’ERO, els treballadors acomiadats es queixaran gaire. Si ho fan (com semblaria lògic davant d’un expedient tan salvatge), no podré deixar de pensar que porten anys i panys repetint als clients, com un mantra, que cal fer totes les operacions possibles des dels caixers o des de casa.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 16 de maig de 2021)

Sant Jordi Km0

                De llibres se n’han de comprar tot l’any i cal deixar-se aconsellar pels prescriptors de confiança,  tant si són blogaires, llibreters o el veí de l’escala. Tots sabem, però, que per Sant Jordi es concentra la publicació i la venda de bona part dels títols anuals i a tort i a dret rebem recomanacions. Òmnium Bages-Moianès, com ja es va fer la temporada anterior, ha difós enguany un seguit de càpsules audiovisuals en què una quinzena d’autors de proximitat recomanen la seva publicació més recent. El conjunt serveix, d’una banda, per promoure la literatura de km 0, i, d’altra banda, per valorar el que es produeix a la comarca. Fent una mica d’inventari, podem dir que a casa hi ha una mica de tot, i que les propostes són prou interessants. Així, doncs, trobem poesia (Montserrat Altarriba publica un llibre d’haikús titulat Kodawari, Jaume Bonvehí continua el camí ignasià amb Paraules alades i Josep Fàbrega manté el rigor formal i la sensibilitat a Postres de poeta) narrativa (Míriam Tirado explora els efectes de la pandèmia i el confinament a Remogudes, Carles Algué se’n va Cap a la fi del món, Albert Trullàs és l’autor de l’aventura siberiana Terra de silenci, Gemma Camps acaba de treure Un missatge per a Nora, Jordi Rodó es trasllada a èpoques passades en els relats de Tarabaus, Josep Tomàs Cabot presenta la seva Obra Narrativa Catalana Completa, i el col·lectiu Lola Palau torna a la càrrega amb històries inspirades en les varietats de raïm de la DO Pla de Bages a Dies de roses i vi), llibre infantil (Pep Molist, que mai no falla, publica La maleta del viatger), i força assaig: polític (Josep Huguet és coautor de Picar pedra, juntament amb Joan Puigcercós i Francesc Codina), en forma de dietari (Carles Claret recull els celebrats posts que va anar penjant a facebook durant el confinament de la primavera passada a Feliç confinament), anecdòtic (Pep Fuster explica situacions viscudes com a mosso d’esquadra a Aturi’s, malfactor!), o vivencial (Blanca Soler fa un relat sobre els trastorns d’alimentació a Carn nua). N’hi ha per triar i remenar, doncs... i sense sortir de la comarca.

(Article publicat a El Pou de la gallina, en el número de maig de 2021)