Pedrolo

                Fa unes setmanes, amb la companyia sempre gratificant de l’Anna Saez i el David Marín, vaig participar en una taula rodona sobre la vigència i la influència de Manuel de Pedrolo en la novel·la negra catalana actual. L’acte va tenir lloc en un espai deliciós que hi ha al carrer Major de Cervera, l’antiga església de Sant Joan (coneguda també com Sant Joan Degollat, nom més que adient per a parlar de crims i morts violentes).

                Del que vam dir, crec que se’n podrien treure algunes conclusions que, d’altra banda, poden servir també per anar obrint el debat que sorgirà, de forma tan inevitable com imprescindible, durant el 2018, any en què proliferaran els actes per celebrar el centenari de l’escriptor: és vigent, avui, el gruix de l’obra de Pedrolo? Què se n’hauria de recuperar, de forma imminent? Com es pot fer coneguda, aquesta obra, més enllà del Mecanoscrit del segon origen i Joc brut?

                L’obra de Manuel de Pedrolo ha patit l’estigma de la popularitat. Pot semblar una paradoxa, però ha estat així. El que per a molts (fins i tot per a ell mateix, en una altra època) hauria estat un revulsiu, per a Pedrolo, que escrivia en un moment de diglòssia cultural (en què el gruix de lectors llegien en castellà i alguns defensaven que en català només s’hi hauria de crear alta literatura), ha estat un llast. Pedrolo escrivia contracorrent. Algunes de les seves novel·les, com les dues citades, van ser escrites amb voluntat de popularitzar i normalitzar la literatura catalana i, efectivament, han assolit una gran popularitat. Això, però, no impedeix que, fins i tot aquestes, s’inscriguin en un projecte que va molt més enllà de la militància cultural. Pedrolo va escriure un parell de centenars d’obres (narrativa, teatre, poesia, assaig), no tan sols amb l’objectiu de fer una obra pròpia, sinó de construir tota una literatura que algun dia haurà de ser estudiada amb profunditat pel món acadèmic universitari. I és per això que ho va tocar gairebé tot (gèneres, temes, estils, tècniques...), i és per això que, naturalment, la qualitat dels seus llibres no és sempre de primer ordre (en una literatura hi ha de tot), però sí que ho és en molts casos.

                A més, no hem d’oblidar el valor que la tasca literària de Pedrolo va tenir per a les generacions posteriors. Per exemple: sense la seva feina rigorosa (tot i que molt sovint ben poc recompensada) com a autor, editor i traductor de novel·la negra, els autors que a finals dels anys 70 van decidir recuperar el gènere per a un nombrós públic que ja era catalanolector no haurien tingut una base com la que es van trobar, i qui sap si avui, la normalitat amb què parlem dels autors catalans que, de forma especialitzada o esporàdicament, conreen el gènere policíac, seria inexistent.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 16 de juliol de 2017)

Escriure i córrer

                Fa uns anys, el novel·lista japonès Haruki Murakami sorprenia els lectors amb un assaig autobiogràfic titulat De què parlo quan parlo de córrer (Empúries, 2012), on repassava com, cap als trenta anys, va sentir la necessitat de fer exercici físic de resistència i com, aquesta necessitat (més o menys lligada a una altra necessitat, la d’escriure novel·les), l’ha portat a córrer una marató cada any i, fins i tot, a participar en diverses triatlons. En aquell assaig, Murakami ja vinculava la bona forma física amb l’ordre mental i espiritual que es necessita per escriure concentrat durant unes quantes hores cada dia.

                Ara, Murakami ha publicat un altre assaig autobiogràfic que, molt eloqüentment, es titula De què parlo quan parlo d’escriure (Empúries, 2017), en el qual (a banda de parlar dels seus inicis, de procediments a l’hora d’escriure, de talent, d’originalitat o de premis literaris) dedica tot un capítol a trencar el mite de l’escriptor dissolut, de vida desordenada, i a destacar com n’és d’important la bona forma física per a qui pretén dedicar-se a la creació literària. Murakami assegura que, almenys en l’escriptura de novel·les, és imprescindible la constància, i que per mantenir aquesta constància cal tenir resistència, i aquesta només s’aconsegueix amb una forma física òptima. Fins i tot avala el seu argument amb un estudi científic segons el qual “l’exercici aeròbic augmenta de manera exponencial el creixement de les neurones de l’hipocamp”, de tal manera que “combinar l’esforç físic i intel·lectual de manera quotidiana proporciona uns beneficis ideals per a la mena de feina creativa que ha de fer un escriptor”.

                No sé si Murakami té raó, però està convençut que, tret que se sigui un geni, quan algú aconsegueix construir una obra dilatada i coherent, és que té cura del seu estat físic (fins i tot Kafka, que va morir jove i malalt, feia una dieta rigorosament vegetariana i exercici físic amb regularitat). Entre nosaltres, alguna cosa n’ha dit l’Empar Moliner, que sovint ofereix una imatge d’intel·lectual desendreçada i caòtica, però que no fa gaire ha publicat De què fuges, qui et persegueix? (Columna, 2017), a partir de la seva afició per córrer.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número d'estiu de 2017)

Vells roquers

                Diu el tòpic que els vells roquers no moren mai. Miguel Rios, quan encara no era vell, va titular amb aquesta afirmació una cançó de l’any 1979. Si jutgem a partir de casos com els Rolling Stones, que actuaran a Barcelona al setembre (per enèsima penúltima vegada), o de tants altres mites del rock&roll encara en actiu, potser sí que la frase té alguna cosa de certa. Potser és veritat, doncs, que els vells roquers (intèrprets i públic) no moren mai... però no poden deixar de fer-se vells.

                De jove vaig escoltar molta música, i entre les meves preferències hi havia el rock anglosaxó, des de les propostes més suaus i ensucrades (Boston, Journey, Stix...), fins a les més dures i agosarades (AC/DC, Iron Maiden, Guns’n’Roses...), passant pels clàssics (Beatles, Stones, Deep Purple, Led Zeppelin...), els simfònics o progressius (Pink Floyd, Yes, JethroTull...), els més radicals (Ramones, Sex Pistols...) o els més eclèctics (U2, Queen...).

                La nostàlgia fa que, de tant en tant, quan a les meves emissores de ràdio habituals no fan res que m’interessi (segons quins dies i a segons quines hores sembla que al món només existeixin els esports), acabi recalant en una emissora que es diu Rock FM. Hi posen música a totes les hores del dia. Només rock, especialment dels anys 80 i 90. És, per descomptat, una proposta radiofònica pensada per als de la meva generació, que ja fa temps que vam deixar enrere la joventut, però que ens resistim a fer-nos vells. L’emissora cau en un dels tics propis de la radiofòrmula tradicional (de la qual justament pretenen ser una alternativa) i repeteixen molt algunes cançons que en la seva època van ser grans èxits comercials (punxen fins a l’avorriment els hits de Bon Jovi, per exemple). Però fan que per un moment (mentre la teva filla et mira amb cara d’estar a punt de dir marededeusenyor) tinguis la sensació que no ha passat el temps, que encara ets jove, duus els cabells llargs i vas amb la música a tota castanya a dins del cotxe.

Amb els anuncis, però, que són sempre la millor manera de saber a qui s’adreça un mitjà, arriba un bany de realitat descoratjador: botigues d’ulleres i audiòfons, clíniques on t’operen de cataractes, peticions perquè marquis la casella de l’església en la declaració de la renda, alarmes per a la caseta adossada o la segona residència... Uf! Els vells roquers... i, és clar, també anuncien algun concert de velles glòries encara en actiu, com un de Loquillo a Madrid, amb una cançó de fons, on es va sentint la veu del José María Sanz cantant allò de “No hables de futuro, es una ilusión...”. Sort que quan érem joves vam fer cas d’aquesta consigna, perquè el futur sempre arriba i la joventut, per més que alguns la intentem conjurar, mai no torna.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 2 de juliol de 2017)

Buscar fantasmes

La novel·la negra en català viu el seu millor moment. Als anys 60, quan Pedrolo (com a editor, traductor i autor) la reivindicava, la narrativa policíaca rebia el menyspreu de les elits culturals, que la tenien per un gènere “menor” i consideraven que en català només s’havien d’escriure obres de “qualitat”. Més endavant, als anys 80, l’intent encapçalat per Jaume Fuster, Andreu Martín i molts altres, va tenir més ressò i va permetre que avui dia, molts autors catalans hagin conreat el gènere i que, fins i tot, alguns s’hi hagin especialitzat.

                En molts casos, com el del mateix Pedrolo, les convencions i els principis de la novel·la negra no són més que una excusa per acabar construint un artefacte literari difícil de classificar. És el cas de Ciutat fantasma (Llibres del Delicte, 2017), la segona novel·la de David Marín. El text, de tot just 140 pàgines, està escrit amb un estil precís, sense filigranes supèrflues però amb una dosi justa de lirisme que, quan convé, contribueix a crear una atmosfera torbadora d’irrealitat. La novel·la de Marín arrenca amb un assassinat (“Aquest matí han matat un home d’un tret al clatell”, diu la primera frase), i el lector sap que, a partir d’aquest moment, si vol saber qui era el mort, qui l’ha matat, per què ho han fet, i quina relació té tot plegat amb el narrador, haurà de continuar llegint. La història, però, de seguida se centra en el narrador protagonista, un mosso d’esquadra que, després de vuit anys de destinació en terres lleidatanes, torna a la Barcelona postolímpica dels anys 90 (que es converteix en un personatge més de la novel·la) i es recorda d’un amic de joventut, al qual no aconsegueix localitzar. La recerca de l’amic acaba per convertir-se en la recerca de la pròpia identitat, que és, al capdavall, el tema de fons que plana al llarg de tota la novel·la, amb constants jocs de miralls i picades d’ullet metaliteràries i interliteràries, on el protagonista pot acabar per confondre’s amb l’escriptor (“Estàs a la pell de tothom. Com un fantasma que recorre la ciutat canviant d’un cos a un altre. Com un escriptor que passa d’un personatge a un altre”), i on el lector atent hi pot veure rastres (qui sap si inconscients) del citat Pedrolo o (aquests crec que del tot conscients) de l’univers del Paul Auster més autèntic, aquell que centra tota la seva obra sobre un mateix tema: la recerca de la identitat.

                Ciutat fantasma és una novel·la negra: hi ha intriga i misteri, hi ha un policia-investigador com a protagonista, hi ha un assassinat, hi ha el retrat d’una ciutat decadent i, fins i tot, hi apareix certa denuncia d’alguns mètodes policials. Però David Marín ha construït una novel·la que, més enllà de l’entreteniment intel·ligent, proporciona una breu (però intensa) experiència literària.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 18 de juny de 2017)

Papasseit

                Per als manresans (si més no per als qui estimem els llibres i la literatura), la paraula Papasseit té doble gènere: masculí (el nom d’aquell lletraferit, autodidacta i barceloní, que va escriure alguns dels millors poemes d’amor de tots els temps) i femení (per la llibreria especialitzada en llibres de segona mà que fins ara hi havia a la plaça Gispert).

                He dit hi havia, sí, i ara podria semblar que toca fer un nou rosari de lamentacions. Malauradament, és habitual que els petits negocis vinculats a la cultura abaixin la persiana i que, per contra, guanyin terreny en aquest camp (com en tants altres) les grans superfícies i les franquícies despersonalitzades. Es dona la circumstància, però, que, lluny d’haver-nos de lamentar, una vegada més, pel tancament d’una llibreria, celebrem que la Papasseit no ha tancat, sinó que s’ha fet gran i s’ha traslladat a un local, ara al carrer Barcelona, més lluminós i que dobla les dimensions de l’anterior. Fidels als seus principis d’oferir cultura a preus econòmics i fugir de les lleis i els títols que dicten el mercat i les llistes mediàtiques, el Miquel Sanchís i l’Anna Roca continuen al peu del canó, oferint, amb la cordialitat de sempre, unes quantes desenes de metres de prestatgeries curulles de volums vells (o no tan vells), que perfumen l’aire amb olor de paper ranci, però també alguns títols nous triats perquè els agraden. La Papasseit és una llibreria necessària, que no suposa una amenaça per al sector arrelat a la ciutat, que prou que sobreviu com pot. A més, la llibreria s’ofereix com a espai d’exposicions i, com fins ara, en tant que espai cultural, continuarà sent l’escenari de presentacions i recitals íntims i alternatius, amb un públic fidel al qual han seduït durant els anys que fa que s’hi dediquen.

                Si Joan Salvat-Papasseit fos viu i s’escaigués la seva presència a Manresa, de ben segur que aplaudiria l’ambient i la filosofia d’empresa de la llibreria que porta el seu nom. Els manresans (si més no els qui estimem els llibres i la literatura) no podem deixar de fer-ho.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de juny de 2017)

No cal que ho llegiu

                Després de la polèmica causada per la campanya de foment de la lectura que pretenia engegar l’Ajuntament de Barcelona fa algunes setmanes, en què, des d’una posició arrogant, de clara superioritat moral, es convidava llibreters i bibliotecaris a recomanar llibres per a Donald Trump, “per obrir-li la ment”, potser no és del tot forassenyat recordar fins a quin punt són baixos els índexs de lectura en la nostra societat. Aquella campanya, que no hauria servit més que per a fer un massatge a l’ego del papanatisme pretesament progre, va ser retirada per les pressions del sector (escriptors, llibreters, editors...) i tot plegat feia tuf de diners mal gestionats, que calia justificar com a gastats amb un objectiu que difícilment haurien contribuït a aconseguir.

                El cas, però, és que, malgrat totes les campanyes, el percentatge de lectors continua sent baix i tothom, fins i tot aquells que no agafen un llibre ni per error, considera que hauria de millorar. No hi ha cap altra activitat que tingui tants defensors i, alhora, tan poca gent que la practiqui. Caldria, potser, que ens plantegéssim, com a societat, si n’hi ha prou amb el mantra del “llegir és bo”.

L’hàbit lector no ens fa, necessàriament, millors persones, ni persones més felices, però té efectes innegablement positius. Quins? En primer lloc, serveix per gaudir i per satisfer la necessitat de ficció que tenim els humans. És clar que aquesta funció també la fa la ficció audiovisual (hi ha sèries de televisió que no tenen res a envejar a la majoria de novel·les que es publiquen), els sopars de duro o, fins i tot, els acudits que ens expliquem en les disteses sobretaules del diumenge. Sobretot, però, llegir bons llibres pot servir, més que no pas per a trobar respostes, per a fer-nos preguntes i, d’aquesta manera, mantenir la nostra intel·ligència activa i esmolada. A més, i no pas com a efecte menys important, llegir ens ajuda a dominar el llenguatge. I el llenguatge és l’eina gràcies a la qual els humans tenim la capacitat d’articular i compartir tot allò que barrina el nostre cervell. Construïm el món a través de les paraules. Sense llenguatge, no hi ha intel·ligència. Si llegim, alimentem la nostra capacitat lingüística i, en conseqüència, la nostra capacitat d’entendre i de fer entendre el món.

El que ens ha de preocupar no és tant que hi hagi molta gent que no llegeix, sinó que hi hagi més d’un terç de la població (persones bones i felices) que no sap entendre l’editorial d’un diari. I això sí que és greu, perquè una població que no sap descodificar la informació escrita es deixarà seduir més fàcilment per qualsevol d’aquests gurús mediàtics que, amb quatre eslògans i una mica de carisma, arrosseguen multituds.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 4 de juny de 2017, i també al Pou Digital)

Isabel-Clara Simó

Ahir, 3 de maig de 2017, el festival El Segre de Negre que se celebra per segon any consecutiu a Lleida, em va brindar l’oportunitat de conversar públicament una estona amb la Isabel-Clara Simó, a qui es volia retre homenatge després de guanyar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.

La Isabel és un autèntic tornado de creativitat i vitalitat i, abans de la conversa, va llegir una ponència on va disseccionar minuciosament la novel·la negra com a concepte i com a gènere i va repassar, especialment, el paper de la dona (com a personatge i com a autora) dins d’aquest tipus de narrativa.

Trobar-se cara a cara, i en públic, amb una escriptora de la seva dimensió, amb una trajectòria sòlida i incontestable, imposa. La Isabel-Clara Simó és una de les escriptores cabdals de la literatura catalana del tombant de segle. Pertany a una generació d’autors imprescindibles, la dels qui, després de la fosca dictadura, van recollir els mots “salvats” (que deia Espriu) i han estat capaços de “normalitzar” la literatura catalana, amb una obra de qualitat (però també popular), i han aconseguit que una nova generació haguem pogut escriure en català sense cap mena de complex ni cap necessitat intrínseca d’escriure en una llengua com si fos un acte de militància. Parlo d’una generació amb noms importants, com Jaume Cabré, Maria Antònia Oliver, Jordi Coca, Margarida Aritzeta (que també era present a la sala)... o els desapareguts Jesús Moncada, Montserrat Roig o Jaume Fuster. Tot i que, com va confessar ella mateixa, va començar a escriure literatura tard (el seu primer llibre és de 1979), encaixa perfectament en aquesta generació.
El currículum literari de la Isabel-Clara Simó és impressionant. Ha conreat tots els gèneres: poesia, teatre, assaig... però, sobretot, ha destacat en el conreu de la narrativa i, especialment, de la novel·la. Una obra sòlida que li ha comportat premis prestigiosos, com el Víctor Català (amb el seu primer recull de relats: És quan miro que hi veig clar), el Premi Sant Jordi (La salvatge), L’Andròmina (L’home que ensumava les dones), el Joanot Martorell, el de la Crítica Serra d’Or i molts altres. A més, els últims anys se l’ha premiat també amb reconeixements a la seva trajectòria, com la Creu de Sant Jordi (1999), el Jaume Fuster (2013), que atorga l’AELC, Filla Predilecta d’Alcoi (2013), o el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes , que ha recollit fa molt poc.

Vam repassar les seves incursions en el camp de la novel·la policíaca: La veïna, La Nati, El mas del diable o, molt especialment, La vida sense ell, que explica detalladament la preparació d’un crim perfecte.

Va dir coses molt interessants, com, per exemple, que una novel·la (o qualsevol tipus d’obra literària) ha de provocar dues reaccions en el lector: l’ha de fer sentir, i l’ha de fer pensar. Si falla qualsevol d’aquestes dues coses, aquell text no funciona i, en cap cas, un artefacte literari ha de ser “útil”, més enllà d’això. També va deixar clar (a propòsit del marc que ens acollia) que, si el material literari és bo, no importa el gènere que l’embolcall.

Signes dels temps

Sempre m’ha fascinat tot el que envolta el ritual cristià de la primera comunió, tant la cerimoniositat de l’acte religiós, com la festa familiar amb què s’acostuma a celebrar. Em fascina, sobretot, la força simbòlica que es desprèn de l’acció ritualitzada d’ingerir, per part del devot incipient que accedeix a formar part de la comunitat de creients, un bocinet de pa sense llevat que representa el cos de Jesucrist, encarnació de Déu. Em fascina perquè, lluny d’una mena de ritual amb ressons antropofàgics, simbolitza la fusió dels cossos: el fidel i el Déu –i, per extensió, tota la comunitat de fidels— es converteixen en una unitat, en una entitat única i, a partir d’aleshores, indissoluble. La “comunió”, com a concepte, ve del llatí communione, i significa fusió d’allò que és comú. És, doncs, un símbol d’unió i agermanament que, ben interpretat, té molta força.

Però també em fascina, com he dit, la importància amb què les famílies cristianes celebren tradicionalment aquest pas iniciàtic d’un dels seus infants i, especialment, la deriva cada vegada més superficial que l’acte –com a acte social— ha anat adquirint fins arribar als nostres dies. Quan jo era petit –i, si més no, al meu poble— tothom feia la comunió. Feia quatre dies que Franco era al clot i ignoro si ja hi havia llibertat de culte. El que tinc clar és que el nacionalcatolicisme havia calat fort i cap família no es plantejava la possibilitat de desviar-se de la pràctica religiosa general. Així, com a tots els companys d’escola, a casa em van comprar un vestit expressament per a l’ocasió, em van fer retratar, van fer imprimir recordatoris –deu ser el primer document on el meu nom apareix en català— i van organitzar un dinar familiar amb parents de primer i segon grau. Em vaig passar la meitat de la festa amb uns morros de pam perquè els meus pares es van negar a deixar-me fumar un cigarret (com sabia que farien tots els meus amics en les seves festes respectives, o això deien). Vist des d’ara pot semblar al·lucinant, si pensem en un marrec de vuit anys. Avui la cosa ha canviat força (i no només pel tema del tabac). Com és lògic, en una societat on quasi la meitat de la població no tenim creences religioses, hi ha molta canalla que no fan la comunió. Tanmateix, hi ha molts pares que, tot i manifestar certa aversió cap a tot el que tingui a veure amb l’Església, sigui perquè la criatura ho demana o, en alguns casos, perquè és el que diuen que toca i –a més— els agrada figurar una mica en un acte social, fan participar els seus fills en aquest ritual eucarístic. És una mostra més del fet que, avui dia, sembla que sigui més important “aparentar” que no pas “ser” (postureig, en diuen?). Són –i perdoneu la ironia— els signes del temps.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 21 de maig de 2017, i també al Pou Digital)

Penombra i llum

                “Les històries de la vida s’acaben sempre amb la mort”. Aquesta frase, que declama una veritat tan evident com eloqüent, la troben a la darrera pàgina de l’últim conte de Quan arriba la penombra (Proa, 2017), l’últim llibre de Jaume Cabré, que recull tretze relats on la mort (especialment la mort violenta i les circumstàncies, humanes i inhumanes, que l’envolten) hi té una presència constant. Una col·lecció d’històries que, a més, interactuen entre elles, amb personatges, objectes o situacions que trobem aquí i allà. Si el llibre comença amb un pare que porta el fill a l’orfenat, acaba amb un fill que porta el pare a la residència.

                Només els autors mediàtics (no és el cas de Cabré, que es prodiga ben poc en els mitjans) i els grans autors (i aquest sí que és el seu cas) són capaços d’encapçalar llistes de vendes amb un recull de narracions. Ara mateix, Jaume Cabré deu ser l’autor català que més connecta amb un públic ampli sense renunciar a fer una obra de qualitat literària, que respecta la intel·ligència del lector mitjà i alhora li ofereix històries atractives. Perquè Cabré és un veritable virtuós en l’art de la narrativa. Els relats de Quan arriba la penombra furguen en els racons més foscos de la naturalesa humana tot presentant un seguit de personatges que, de vegades, són víctimes, però que sovint són assassins (assassins a sou, assassins accidentals, assassins venjatius, assassins violadors, assassins desequilibrats, assassins amants de l’art, assassins aspirants a premi Nobel de literatura...). El contrast i la convivència entre la bellesa i la maldat humana (que l’autor ja havia explorat en altres de les seves obres i, especialment, a la monumental Jo confesso) és present en bona part dels contes d’aquest recull. El fet de tractar temes tan truculents, d’altra banda, no aboca Cabré cap a una prosa fosca, sinó que és capaç de mantenir el seu estil habitual, lluminós i carregat d’ironia, àgil i viu, que barreja temps i espais i que utilitza amb una naturalitat extraordinària l’estil directe lliure. Un estil que, a hores d’ara, fa que la seva prosa sigui inconfusible i que, amb el temps, caldrà estudiar fins a quin punt ha influït en altres escriptors.

                Sóc, des de fa molts anys, un entusiasta incondicional de la prosa de Jaume Cabré, i això posa del tot en dubte la meva imparcialitat a l’hora de jutjar els seus textos. Però, com que això no és una crítica literària (ni tan sols una ressenya), no em cal ser imparcial. El cas és que m’agrada molt com escriu Cabré i, a més, al marge dels seus mèrits literaris, estic convençut que deu ser una bona persona. Altrament, no s’explicaria la seva capacitat per penetrar amb tanta claredat en els plecs de la dolenteria humana i mostrar-ho com ho fa a Quan arriba la penombra.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 7 de maig de 2017)

Anys i sants

                No sóc dels qui cada dos per tres truquen a familiars, amics o coneguts per felicitar-los aniversaris i sants. No sóc massa de trucar per telèfon, però tampoc no és pas que em consideri una persona eixuta, és més aviat que no m’apunto aquesta mena d’efemèrides en cap agenda i, sovint, em passen per alt. Les xarxes socials, però, m’han fet canviar molt els costums, en aquest sentit. Facebook em recorda cada dia quins dels meus amics virtuals fan anys i acostumo a enviar un missatge de felicitació a aquells amb qui em sembla que hi tinc una mica més de relació i, per tant, de compromís. No pas a tots: em semblaria absurd felicitar algú amb qui amb prou feines he intercanviat mai cap paraula. Gràcies als grups de whatsapp, d’altra banda, com que sempre hi ha aquell que es recorda de totes les dates assenyalades, quan veig que comencen a felicitar un dels membres, m’hi afegeixo amb entusiasme.

                Els qui ja comencem a tenir una edat i, especialment, si hem tingut una educació tradicional, recordem que fins no fa pas tant les felicitacions es produïen potser més quan era el sant d’algú que no pas per l’aniversari. Encara més, crec que (si més no en algunes zones rurals) la meva és la primera generació que hem celebrat els aniversaris. A casa, per exemple, mai no vam celebrar que els pares fessin anys i sí, en canvi, que fos el seu sant. Entre els joves, en canvi, la tendència s’ha invertit d’una manera radical. Molta gent (joves i no tan joves) celebren l’aniversari però no pas el sant, que en alguns casos no saben ni quin dia ho haurien de fer. Segurament això es deu, en bona part, a la tendència de la nostra societat a laïcitzar la vida quotidiana, a allunyar-se dels costums lligats amb la tradició cristiana. Però em sembla que també és a causa de la globalització dels costums que es deriva del fet que, cada vegada més, abandonem els autòctons i n’incorporem de procedents del món anglosaxó.

                Un altre costum que està canviant, en l’àmbit de les felicitacions, és el d’abandonar la forma catalana “per molts anys”, que tradicionalment s’usava tant pels sants com pels aniversaris. La bona feina que en el seu moment va fer el Club Súper3 en reintroduir aquesta expressió en una cançó que servia per substituir l’habitual “cumpleaños feliz” de la nostra infantesa, està quedant en no res a les xarxes socials, on la majoria dels catalanoparlants utilitzen la forma “felicitats” o, en una traducció matussera del castellà o de l’anglès, l’abominable “feliç aniversari”. Hauríem de recordar que les interferències d’altres llengües no sempre arriben amb la substitució d’una paraula per una altra, sinó que sovint ho fan a través de camins més subtils. Si avui ensopegueu amb algun Jordi o Jordina, doncs, digueu-li “per molts anys!”.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia de Sant Jordi de 2017)