El Déu adormit

 

No descobriré res de nou si dic que Pep Coll és un dels narradors més importants amb què compta la literatura catalana actual. L’afirmació em serveix, però, per reivindicar que l’aparició d’una nova novel·la seva es consideri un esdeveniment literari de primera magnitud. I és que, a més, La llarga migdiada de Déu (Proa, 2023), la seva darrera novel·la, és ambiciosa, ben documentada, exhibeix molt bon pols narratiu i està excel·lentment resolta.

Pep Coll torna, aquest cop, a la banda nord del Pirineu (que ja va ser l’escenari de Les senyoretes de Lurdes) per presentar una trama coral, on el narrador omniscient focalitza la seva mirada en un o dos personatges a cada capítol. La història se centra, sobretot, en un orfenat situat a la masia i antic convent imaginaris de l’Artiga (que l’autor situa a prop de Sent Gironç, a l’Arieja), on la Creu Roja suïssa munta, l’any 1942, durant l’ocupació de França per part de les tropes de Hitler, un refugi per a infants jueus que han perdut els pares o no saben on són. Les terres de la finca les porten una família d’exiliats catalans procedents del pla de Lleida. El personatge amb més protagonisme és Samuel Silverstein, un jueu bonàs, vidu, que, després de perdre la família que li quedava i camuflat com a colporteur, es dedica a salvar i protegir nens jueus. Silverstein recorre i lliga tot el relat. Ha perdut la filla en un bombardeig, però vol ajudar a salvar els fills dels altres, nens i nenes a qui Déu ha oblidat durant la seva llarga migdiada: l’estudiós Daniel, l’impetuós Helmut, el religiós Levy, el desarrelat Phillippe, la pragmàtica Rachel... Tot i que la trama és una ficció novel·lada, hi treuen el cap alguns episodis reals, com l’intent fracassat d’invasió de la Vall d’Aran per part de guerrillers comunistes espanyols l’any 1944, l’esperança dels maquis que confiaven que els aliats alliberarien Espanya del feixisme un cop n’haguessin deslliurat Europa, o l’acollida que (gràcies a l’American Jewish Joint) es feia a Barcelona als jueus que fugien de la barbàrie un cop alliberada França.

La llarga migdiada de Déu és una història carregada d’humanitat i esperança en un món deshumanitzat i desesperançat, un retrat del costat més fosc (però també del més lluminós) de la naturalesa humana. En fi, literatura de primer ordre passada per la prosa rica i efectiva de Pep Coll, on conflueixen algunes característiques que la fan especialment valuosa: és una prosa nítida, agradable de llegir, plena de girs lingüístics molt expressius i espurnejada de paraules nord-occidentals («catxapons», «corders», «xolladors», «rostar», «trumfa», «popes», «catxar», «moixons») que l’autor integra en el text amb absoluta normalitat.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 19 de febrer de 2023)

Quatre finalistes

Entre els quatre autors finalistes del Premi Amat-Piniella del 2023 n’hi ha dos que han tingut personatge al Polònia, tres han exercit càrrecs polítics de certa rellevància, dos hi concorren amb obres que ja han estat guardonades en altres certàmens i, d’una manera o altra, en l’obra de tots quatre es poden rastrejar connexions amb la figura i l’obra de l’autor que dona nom al Premi.

El país de l’altra riba (Proa), de Maite Salord, és un text ambiciós i poètic que vol ser una reflexió sobre els conflictes, personals i col·lectius, del segle XX, així com sobre la desmemòria històrica, la identitat o l’atzar, a partir de tres històries creuades, però sobretot la d’un jueu, fugitiu de l’holocaust, que s’estableix a Algèria mentre els seus familiars, com va passar a Amat-Piniella, han estat deportats a un camp nazi. Lliçó d’arquitectura (Ensiola), d’Antoni Vives, recrea un sopar imaginari que, després de l’horror de la II Guerra Mundial, prepara el matrimoni Von Schnitzler (Georg i Lily), còmplices del nazisme (del qual fou víctima Amat-Piniella). Una reunió de «fantasmes» que es converteix en una reflexió sobre l’oblit i la necessitat de no oblidar, sobre el perdó i la impossibilitat de perdonar. El temple dels pobres (Columna), d’Alfred Bosch, recrea alguns episodis transcendentals de la primera meitat del segle XX, en paral·lel a la construcció de la Sagrada Família. Els protagonistes defensen el temple contra la barbàrie dels incontrolats, tal com va fer Amat-Piniella amb alguns monuments religiosos manresans durant els primers mesos de la Guerra Civil. La vall de la llum (Destino), de Toni Cruanyes, repassa la història del seu avi (mort durant l’etapa més dura de la pandèmia), fill d’una família de llauners de Canet de Mar, que va viure la guerra com a infant i que, passat el franquisme, es va convertir en alcalde d’aquella localitat del Maresme. Repassa, doncs, una època i uns fets històrics que, en moltes ocasions, coincideixen amb els que va viure l’autor manresà.

El dia 22 de febrer, a l’Auditori de la Plana de l’Om, un d’aquests quatre escriptors rebrà el guardó que l’acreditarà com a guanyador del Premi Amat-Piniella.

(Article publicat a la revista El pou de la gallina, en el número de febrer de 2023)

Dos articles a partir de "Triomfador" (de Joan Jordi Miralles)

 BULLYING A LA MASIA

L’última novel·la de Joan Jordi Miralles, Triomfador (Males Herbes, en català; Seix Barral, en castellà), acaba d’arribar a les llibreries. Miralles és un d’aquells autors inclassificables, amb una visió postmoderna de la literatura. Té una perspicàcia i un nervi narratius que el duen a oferir una prosa sòbria i hipnòtica («quirúrgica i incisiva», diu la contracoberta del llibre), que flueix amb naturalitat i, alhora, manté el lector atrapat en històries més profundes del que de vegades, en una sinopsi o en una lectura superficial, pot semblar. El narrador de Miralles acostuma a exposar els fets en tercera persona, focalitzat en els protagonistes, i es mou, d’una manera força asèptica, entre l’omnisciència i l’objectivitat. És el que en podríem dir un «narrador neutre», que exposa els fets de forma objectiva, que pot apuntar algun pensament dels personatges, però que s’aparta de qualsevol valoració. Hi ha altres característiques que defineixen l’obra de Miralles: els personatges, sovint, es troben desubicats en relació a l’entorn; de vegades sucumbeixen a atraccions malsanes; en els relats acostumen a aparèixer les relacions entre pares i fills; la intimitat dels protagonistes es presenta a partir d’obsessions o de detalls aparentment banals. Joan Jordi Miralles té una veu literària pròpia, i això el converteix en un escriptor interessant. S’ha anat construint un univers literari, amb un estil molt personal que aconsegueix singularitzar la seva obra. I Triomfador és una mostra excel·lent d’aquest estil i d’aquest talent narratiu.

Triomfador se situa als anys noranta i se centra en l’Ulisses, un noi de tretze anys, amb un talent innegable per a la pràctica esportiva, que fitxa pel Barça juvenil de bàsquet. Com que és de Manresa, s’ha d’instal·lar a La Masia, la residència del club per a les futures promeses. A partir d’aquest moment, la vida de l’Ulisses es converteix en un malson de pallisses i humiliacions («A La Masia no fan persones, més aviat les destrueixen»), que el xicot aguantarà estoicament, amb l’esperança de triomfar algun dia en el primer equip.

La trama, doncs, planteja una clàssica història de bullying i superació. És la història d’un noi que es fa gran, que madura, a base de trompades. Podria ser l’argument d’una novel·la juvenil. Miralles, però, s’aparta d’aquesta possibilitat amb un estil i un punt de vista radicalment personals. La prosa i l’estil del manresà, d’una gran nitidesa i precisió, desgrana un seguit d’experiències que, per a ser gaudides amb profunditat, demanen maduresa lectora i capacitat d’anar un xic més enllà del que es diu.

El fet que Joan Jordi Miralles, quan tenia l’edat del protagonista, residís a La Masia durant un parell de cursos com a jugador de bàsquet en la secció juvenil del F C Barcelona permet a l’autor retratar aquest univers amb coneixement de causa, però no converteix necessàriament la novel·la en un retrat del que va viure ni, encara menys, en una autoficció. Segurament li ha servit per congregar i foragitar més d’un fantasma, però, al marge d’aquesta circumstància, la potència del text, la força visual que transmet i les sensacions que desperta, fan que l’artefacte, com a artefacte purament literari, funcioni perfectament.

(Article publicat al diari Regió7, el dia 11 de febrer de 2023)

EL NARRADOR NEUTRE

Hi ha tres figures imprescindibles per a l’existència de la ficció narrativa. Una d’elles és, naturalment, la del narrador. Les altres dues són l’autor i el lector. Tenint en compte, doncs, que narrador i autor són entitats diferents (per més que de vegades es puguin confondre), i tenint en compte que l’autor és una entitat física palpable, hem de resoldre que el narrador forma part del món literari fictici.

La tradició ens ha ensenyat a classificar la figura del narrador, a partir del punt de vista, en dos grups: el narrador intern (quan és un dels personatges de la història, habitualment el protagonista, qui explica els fets) i el narrador extern (quan s’explica la història en tercera persona). I aquest narrador extern, a més, pot ser omniscient (capaç de penetrar en els sentiments més íntims dels personatges) o objectiu (mostra, sense analitzar-ho, allò que un espectador pot captar a través dels sentits). Poques vegades, però, s’aconsegueix el màxim grau d’objectivitat. Fins i tot els grans autors del Realisme o del Naturalisme focalitzaven el relat en algun personatge i mostraven què pensava, o bé, com passa més habitualment, l’autor deixava entreveure (encara que sigui entre línies) el seu judici sobre el fet narrat. Podríem concloure que la màxima objectivitat només es pot aconseguir des de la màxima neutralitat. Per tant, podríem arribar a parlar d’un «narrador neutre».

Aquesta reflexió m’ha vingut al cap després de llegir Triomfador (Males Herbes, en català; Seix Barral, en castellà), l’última novel·la de Joan Jordi Miralles, que acaba d’aterrar a les llibreries. Miralles (com ja ha fet en altres obres, com Una dona meravellosa o els relats llargs de Marginàlia) imparteix una lliçó sobre com explicar una història des de la màxima neutralitat i aconseguir, al mateix temps, que l’asèpsia discursiva no impedeixi mantenir el lector enganxat a les pàgines del llibre. A Triomfador, Miralles hi explica una història que el toca de prop: la d’un noi que, a principis dels anys noranta, passa un veritable calvari com a resident de La Masia, la residència per a joves esportistes de can Barça, on pateix pallisses i humiliacions constants, que aguanta amb l’esperança d’acabar triomfant al primer equip.

Submergir-se en la prosa «quirúrgica i incisiva» (adjectius que apareixen a la contracoberta del llibre) de Miralles és, com a lector, una experiència intensa, inquietant, hipnòtica: frase curta, mots precisos, descripcions d’una plasticitat cristal·lina i narrador neutre. Un univers literari particular, amb un estil molt personal que aconsegueix singularitzar la seva obra. En fi, un estil propi i efectiu, una prosa aparentment deshumanitzada per explicar un món clarament deshumanitzat.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 5 de febrer de 2023)

La trama perfecta

 

Vicenç Pagès Jordà ha estat un dels escriptors catalans més destacats de les darreres dècades: com a narrador, com a assagista, com a crític literari i com a cronista generacional. Traspassat a finals d’agost, va deixar una obra acabada, Kennedyana (Folch&Folch, 2022), que el confirma i consolida com una de les veus més interessants del panorama literari català.

D’entrada, pot sorprendre el tema: la família Kennedy. Però el subtítol del llibre («La dinastia que va crear la trama perfecta») ens dona una pista sobre la coherència amb què encaixa en el conjunt de l’obra del malaguanyat autor figuerenc. Per què un destacat novel·lista català hauria de dedicar un assaig als Kennedy? En la resposta hi ha una doble perspectiva: la generacional i la literària. D’una banda, Pagès mai no va amagar la fascinació per les darreres dècades del segle XX, les que han marcat una generació (Memòria vintage, Empúries, 2020) que arrenca amb l’assassinat de JFK. D’altra banda, com a narrador, professor d’escriptura i teòric de la creació literària (Un tramvia anomenat text, 1998) no pot deixar de banda l’obsessió per la «trama perfecta» que representa la família Kennedy, amb JFK i el seu assassinat com a epicentre i amb la mort del germà Bobby com a clímax.

Llegint Kennedyana, un té la sensació que es tracta dels apunts endreçats per a una immensa novel·la sobre la comèdia humana, un projecte digne d’un Balzac actual, una mena de novel·la total postmoderna. I aquí rau l’originalitat del text que, al capdavall, aborda unes circumstàncies que han tractat desenes de llibres, pel·lícules i documentals. L’autor li dona un enfocament postmodern: tracta un episodi de la història com si fos un episodi de ficció, com una actualització de la mitologia. Pagès presenta el clan Kennedy com una versió actualitzada de la família de Príam, rei de Troia, que, com Joe (el patriarca Kennedy), «va tenir una colla de fills que, si bé semblaven destinats a un futur prometedor, mostraven una acusada tendència a morir abans que els pares».

I és que, en el fons, Kennedyana parla de les estructures de la ficció narrativa, de «la transformació del món aristotèlic [allò del plantejament, nus i desenllaç] en la postmodernitat autoirònica». És l’anàlisi particular, personal i meditada d’una trama completíssima, inacabable, d’un material que podria ser la base d’un projecte literari monumental, i, en aquest sentit, es pot llegir també com si fos una obra de ficció. És la fabulació de la història dels Kennedy com si fos un «metatext narratiu», el desplegament d’una trama perfecta, on tot està meticulosament col·locat: els personatges, els girs de guió, l’escenografia, les subtrames... Una trama tan perfecta, de fet, que si no fos real podria semblar inversemblant.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 22 de febrer de 2023)

Maonesos a Algèria

 ovint, a banda de modificar fronteres geogràfiques, els esdeveniments històrics han modificat mapes lingüístics. L’any 1830 la França imperialista va envair Algèria i, a partir d’aleshores, el francès va ser una llengua d’ús corrent en aquella part del Magreb. Però no pas l’única llengua nouvinguda. Entre 1830 i 1962, de fet, en una part d’Algèria es parlava en català. Això passava, sobretot, a la localitat de Fort de l’Eau, que després, el 1962, quan Algèria es va independitzar, va passar a anomenar-se Bordj El Kiffan. Es calcula que prop de 10.000 menorquins van anar a viure a la colònia francesa i hi van fundar aquella ciutat, on fins i tot la resta d’europeus van adoptar el «maonès». A aquesta i a altres localitats algerianes també hi van fer cap rossellonesos i alacantins. El premi Nobel de literatura Albert Camus, que va néixer i va viure a Algèria fins al 1958, tenia els avis materns maonesos (gentilici amb què s’anomenava els menorquins). Les relacions entre Menorca i Algèria, de fet, ja existien abans de la colonització francesa. Com a mínim, hi havia hagut relacions comercials des de principis del XVIII. Però va ser amb l’arribada de milers de migrants amb la colonització francesa que els números es van disparar. Un de cada cinc menorquins hi va anar a viure, i es calcula que la població catalanoparlant a Algèria va arribar a rondar les 30.000 persones.

Fort de l’Eau és un dels escenaris de la magnífica novel·la El país de l’altra riba (Premi Proa, 2021), de Maite Salord, un text ambiciós, poètic i ben travat que vol ser una reflexió sobre els conflictes, personals i col·lectius, del segle XX, així com sobre la desmemòria històrica, la identitat o l’atzar. El relat presenta tres trames paral·leles i allunyades en el temps i en l’espai, que, naturalment, acabaran tenint una relació: la d’un aviador alemany que mor a Menorca durant la II Guerra Mundial, la d’un jueu que s’estableix el 1943 a Alger fugint de la barbàrie nazi i la relació amorosa entre la Marta (menorquina) i la Hanna (alemanya) durant les mobilitzacions contra la guerra de l’Iraq.

Avui, de l’estada dels maonesos a Algèria en queden, amb prou feines, les tombes dels qui hi van morir, les terres de conreu que havien estat aiguamolls o el «pa maonès» que encara fan en algunes localitats de la costa. Ja ningú no hi parla català. De fet, la majoria dels menorquins que van deixar el país entre 1954 (quan va començar a actuar el revolucionari Front Nacional d’Alliberament) i el 1962 (en què es va declarar la independència), ho van fer per anar a França com a pied noirs, i allà van acabar abandonant la llengua que els era pròpia. El país de l’altra riba, a banda d’una bona novel·la, és també una manera de recordar aquesta circumstància força desconeguda.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 8 de gener de 2023)

Camins insospitats

 Recordeu aquell tòpic segons el qual, quan un escriptor acaba una obra i la publica, la paraules deixen de ser seves i passen a ser dels lectors, que en fan la pròpia interpretació? És una manera elegant i efectiva que tenen els escriptors d’escapolir-se de segons quines preguntes compromeses en els clubs de lectura i, a més, queda molt bé perquè fa participar el lector en l’activitat creativa.

Els camins de l’obra publicada són, efectivament, inescrutables. El llibre veu la llum, es distribueix a les llibreries, accedeix a les biblioteques i tot de lectors se’l comencen a fer seu, el llegeixen, l’interpreten, el desen en una prestatgeria, el regalen, se’l venen per wallapop o el llencen a les escombraries. És habitual que, quan l’autor és convidat a un club de lectura, o quan parla amb algun lector en qualsevol altre context, apareguin interpretacions insospitades que són tan vàlides com la del propi autor. L’obra, en certa manera, ha deixat de ser de qui la va imaginar i la va crear i ha passat a ser de tothom que la llegeix i la interpreta. Fa el seu camí.

És sorprenent, tanmateix, el que va passar a l’escriptora bagenca Imma Cortina amb un lector de la seva primera novel·la (Només ho saben les muntanyes, Cossetània, 2015), una història ambientada a Montserrat, amb dues trames paral·leles, que destaca especialment per les descripcions del paisatge. Doncs es veu que a un canadenc enamorat de Catalunya li van recomanar la novel·la en una llibreria de Barcelona. Se la va llegir, va quedar fascinat amb la història i va decidir traduir-la al francès. El mes passat, el lector de Mont-real va tornar a Catalunya amb la intenció de fer les rutes montserratines que apareixen descrites en el text, va contactar amb l’autora, que no el coneixia de res, i va portar-li per sorpresa un exemplar autoeditat de la traducció. Cortina s’ha trobat, doncs, que sense saber-ho la seva història i els seus personatges han fet camí a milers de quilòmetres de casa i han tornat parlant francès. N’està cofoia. Ara, per arrodonir l’aventura, només faltaria que alguna editorial s’interessés per la traducció (que ja està feta) i decidís publicar-la i comercialitzar-la. A can Ramon Llull en podrien prendre nota.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de gener de 2023)

País Petit?

 

Al disc Verges 50 (1980), hi ha una de les cançons més conegudes i boniques de Lluís Llach, País petit. A diferència del que pensa molta gent, Llach no la va compondre pensant Catalunya. Pensava en l’Empordà, amb una visió en la qual, de fet, tothom es pot reconèixer (un lloc que, «quan el sol se’n va a dormir, mai no està prou segur d’haver-lo vist», on «des de dalt d’un campanar sempre es pot veure el campanar veí»). Al llibre Història de les seves cançons (La Campana, 1986) ho diu ben clar: «és una mena de cant a l’Empordà, encara que per extensió s’hi poden trobar altres coses de Catalunya». No sempre és té prou entès que el concepte «país» és molt flexible i no ha d’interpretar-se necessàriament com a sinònim de nació ni, encara menys, d’estat. Seria una mica l’equivalent a l’italià «paese». Per a Llach, el seu país és el món que retrata musicalment en aquell disc conceptual, el món de la seva infantesa: Verges i l’Empordà. I, és clar, el món dels infants és petit, sempre. En aquest sentit, la cançó transmet un missatge universal, perquè tothom ha crescut en un país petit. No pot ser d’una altra manera. Hi ha, però, una certa tendència a entonar aquesta cançó, com una mena d’himne, en actes de reivindicació nacional en què, de manera més o menys explícita, es dona a entendre que el «país petit» de la lletra és Catalunya o, fins i tot, el conjunt dels Països Catalans. I això, des del meu punt de vista, per més que a alguns el mot «país» aplicat a la seva terra els ompli d’emoció, és tan legítim com estratègicament equivocat.

No soc de treure pit ni de pensar que visc al més gran ni al millor lloc del món, però considerar-nos un país petit ens mostra acomplexats i esperona poc l’autoestima nacional, de la qual anem força escassos. Com s’ha de prendre ningú seriosament les teves reivindicacions si parteixes d’una premissa tan modesta com la de considerar petit el teu país? Petit en comparació a què? La identificació amb un país petit només s’explica si es parla de Catalunya en comparació al gran estat-nació de ressons imperials al qual estem sotmesos. Segons aquesta mirada, ells tenen un país gran i nosaltres un de petit. Si els comparéssim amb la Xina, però, Espanya, França o Alemanya també serien països petits.

Potser sí que el nostre país és petit, però potser només ho és en ambició. Hi ha molts estats, nacions o països al món que tenen una demografia i una extensió geogràfica similar o inferior a Catalunya i, encara més, als Països Catalans, però als seus habitants mai no se’ls acudiria afirmar que viuen en un país petit. Demaneu-ho a un nicaragüenc, a un danès, a un suís, a un albanès, a un búlgar o a un irlandès, si viuen en un país petit...

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia de Nadal de 2022)

Ofendosos

 

En la variant nord-occidental del català, l’adjectiu «ofendós» no es correspon exactament a la definició d’«ofensiu» («que ofèn, que ataca») que apareix al diccionari. «Ofendós» inclou i matisa aquest significat i, en tot cas, s’acosta al d’una altra paraula que també trobem al diccionari general: «ofenós». De fet, el Diccionari català-valencià-balear situa el mot a Lleida (pronunciat «aufendós») i el defineix igual que «ofenós» («que ofèn o molesta»). L’ofendós, però, no sempre aconsegueix el seu propòsit. L’ofendós és aquell que, normalment amb arrogància, ataca (verbalment) amb voluntat d’ofendre, de ferir, de molestar, però als ulls de la resta moltes vegades es desqualifica a si mateix en l’intent. Ofendós és, per exemple, el nazi analfabet que es passeja pel carrer amb símbols feixistes tatuats al muscle i opina que les dones, els indigents, els gais o els immigrants són éssers inferiors a ell. Ofendós és, també, aquell que fonamenta el seu prestigi en els defectes del proïsme, que presumeix ostensiblement d’allò que el fa sentir superior amb l’objectiu, sobretot, de deixar en evidència aquell a qui té al costat. I ofendós és, naturalment, el poderós que es creu ungit per la gràcia divina i actua amb absolut menyspreu cap a la dignitat d’aquells que s’interfereixen en la consecució dels seus propòsits.

I no se m’acut un millor adjectiu que el d’ofendós per qualificar aquell perfil de tuitaire que, entre la condescendència petulant, la insolència prepotent, la desqualificació sistemàtica i l’insult gratuït, es passeja per la xarxa amb aires de superioritat, jutjant el món que l’envolta com si, des de la seva torre d’ivori, fos el guardià d’una veritat que únicament es troba al seu abast. N’hi ha uns quants, d’aquests. Alguns amb perfils anònims i altres amb el seu nom real. De vegades es riuen les gràcies entre ells i tots, encara que costi d’entendre, tenen un seguici més o menys fidel. No n’esmentaré cap, perquè no vull convertir-me en la diana dels seus atacs. Els insults i les desqualificacions em bloquegen i em converteixo en una víctima fàcil per a aquesta mena de depredadors en línia. I això que sovint els donaria la raó, en allò que piulen, perquè la seva incapacitat per generar empatia no anul·la la seva intel·ligència. Només diré que la majoria són homes, que la majoria parteixen d’una pretesa expertesa (en gastronomia, televisió, literatura o filosofia) i que, tot s’ha de dir, la majoria excel·leixen en l’art de remenar paraules: escriuen molt bé i dominen a la perfecció els mecanismes verbals que porten a l’eloqüència. I, tanmateix, tot i admirar la seva capacitat discursiva, no puc deixar de veure’ls com a incompetents socials, com a ofendosos de primer ordre.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 11 de desembre de 2022)

Què vam fer malament?

 

Com pot ser que els joves tinguin tan poca vergonya? Com és possible que s’enfrontin amb impertinència a pares, professors, veïns o a qualsevol adult que els cridi l’atenció? Com s’entén que siguin tan maleducats? Per què els costa tant d’assumir la responsabilitat d’allò que han fet? Aquestes preguntes, i altres de similars, se les ha fet la humanitat des que el món és món. Fa més de dos mil anys, Sòcrates deia –per boca de Plató, és clar— que els joves de la seva època eren uns impresentables, que havien perdut l’educació i faltaven al respecte a pares i mestres. Aquest mantra l’han repetit totes les generacions d’adults al llarg de la història de la humanitat i no cal dir que, si fos cert, la tendència persistent i exponencial ens hauria dut a cotes insostenibles de degradació. Suposo que els humans, quan arribem a certa edat, necessitem pensar que el nostre temps ha estat únic i irrepetible, que hem viscut en el millor dels mons i que, per tant, la nostra joventut va desenvolupar-se en els valors més encertats, en l’entorn més adient i amb els referents més positius. No com la d’ara (i entenguis per «ara» qualsevol moment de la història). Abans sí que sabíem passar-nos-ho bé, diem. Abans escoltàvem música de veritat, assegurem. Abans sabíem parlar millor i no fèiem tantes faltes quan escrivíem. Abans... Per poc que hi rumiem, l’abantisme –que hem de considerar inherent a la nostra naturalesa— no condueix a res de bo, només al lament estèril i a la flagel·lació masoquista.

I, tanmateix, és inevitable caure en aquests tòpics. I encara més: quan arribes a aquella edat en què els cabells blancs comencen a guanyar la guerra als foscos –sempre que hi hagi cabells, és clar— i en què ens fem conscients que el camí que queda per recórrer és més curt que el que portem recorregut, tendeixes a ampliar la purga generacional i ja no són tan sols els adolescents els qui han perdut el nord de l’educació, l’ordre i la decència, sinó també –o, sobretot— els seus pares. I és aleshores que ens hauríem de demanar què vam fer malament, quan aquests que ara són pares eren els nostres fills, nebots o alumnes. Per què els pares dels adolescents, a qui nosaltres vam contribuir a educar, han criat aquests monstres als quals ho justifiquen tot i als quals defensen fins i tot davant les evidències contrastades? Per què no els lliguen més curt? Per què ells mateixos es comporten, de vegades, com criatures? No tinc respostes perquè, en realitat, no n’hi ha. D’aquí a cent anys adults i vells continuaran fent-se preguntes similars.

En tot cas, quan decidim que aquells que venen darrere nostre són pitjors que nosaltres, considerem si no hi tenim alguna cosa a veure els qui els hem precedit. O rumiem si, de debò, nosaltres som tan bons i ells tan dolents.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 27 de novembre de 2022)

Celebrar Cussà

 

Una anomalia injusta que ha viscut la literatura catalana en les darreres dues dècades ha estat el poc ressò que, al llarg de la major part d’aquest període, ha rebut l’obra de Jordi Cussà. L’escriptor berguedà, conscient del seu talent i amb una dedicació abnegada a la literatura, va escriure i publicar diverses novel·les que, tret d’algun fugaç reconeixement en forma de premi o de crítica entusiasta, van obtenir una acollida massa tèbia. Comptava amb lectors fidels, que defensàvem i celebràvem els seus textos, però al rovell de l’ou barceloní, que és on es remenen les cireres, se’l tenia poc en compte i les seves novetats rarament van aconseguir el tractament merescut per part dels mitjans.

Després de morir, el juliol de 2021, la figura i l’obra de Jordi Cussà han tingut una projecció que no s’havia vist abans: han aparegut lectors insospitats, la crítica el reivindica i –ai las!— resulta que hi ha editorials que es barallen per la seva obra i, fins i tot, qui ha jugat brut per aconseguir-ne els drets. Tot plegat, a part d’arrencar-nos un somriure trist (contents pel reconeixement i tristos per la tardança), hauria de fer-nos reflexionar.

Des de l’octubre, a diverses llibreries del país s’ha repetit un acte entranyable i, alhora, reivindicatiu. Amb el títol «Celebrem Jordi Cussà», amics i lectors de l’autor el recorden i llegeixen fragments de les seves dues novel·les més emblemàtiques: Cavalls salvatges i Formentera Lady. A Manresa això va succeir el 24 de novembre, a la Papasseit. L’objectiu, a banda de gaudir de les paraules que va deixar escrites, és també denunciar la indefensió legal en què han quedat les dues editorials que havien publicat aquests dos títols (L’Albí i Labreu), els quals, a partir del gener, podrien desaparèixer del seu catàleg perquè n’ha adquirit els drets una altra editorial. Cada vetllada ha tingut el mateix format i cadascuna ha estat diferent, perquè els amics i els lectors no són pas els mateixos a tot arreu. I, malgrat que tot plegat té un regust agredolç, si d’aquestes vetllades se’n pot extreure una conclusió positiva és la d’adonar-se de la quantitat de «cussanians» (antics o neòfits) que hi ha per tot el territori.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de desembre de 2022)