No fan mal a ningú

 Ens agrada dir que som tolerants. Afirmem que tolerem la diferència de qui practica una determinada religió, de qui té una orientació sexual que no és la nostra, de qui té uns trets racials determinats o de qui parla una llengua minoritària que no entenem. Diem que som tolerants i ens quedem tan amples. «No fan mal a ningú», afirmem, sovint, amb una condescendència que ens situa en un pla superior, com si només poguessin «fer mal» aquells que s’aparten dels estàndards religiosos, ètics, físics o lingüístics que tenim nosaltres, que som els «normals». Com si, d’entrada, aquell a qui percebem com a «diferent» fos per aquesta raó un perill en potència. Com si la «normalitat» hagués de ser automàticament sinònim de «bondat», sense pensar que en altres èpoques o en altres llocs del món ha estat o és «normal» discriminar persones per motius que ara i aquí ens escandalitzarien. «No fan mal a ningú», repetim, amb una prepotència que deixa al descobert la nostra ignorància.

Si consultem el diccionari, trobarem que la tolerància és la «disposició a respectar les conviccions d’altri en matèria religiosa, ètica, política, estètica, etc.». Tolerar és, doncs, estar disposat a respectar. És suficient? N’hi ha prou, amb ser tolerants? El concepte porta implícita una dosi de superioritat moral que ens hauria d’incomodar. Presumir de ser tolerant és com dir «ets diferent i, en un primer moment, no m’agradaves. Però t’he conegut i, com que soc tan bona persona, he decidit que t’acceptaré i, fins i tot, estic disposat a respectar-te».

Homofòbia, racisme, discriminació lingüística, grassofòbia... són conseqüències inadmissibles de la intolerància. Es pot ser intolerant amb un homosexual, una dona, una persona d’una altra raça, amb qui no s’adequa a un estàndard físic o amb algú que parla una llengua diferent. Detectar la diferència ens empeny, de manera instintiva, cap a la intolerància. Allò diferent ens fa por i, per tant, genera aprensió. Tot acte de tolerància implica, doncs, una fase prèvia de rebuig. Per arribar a ser tolerant cal, primer de tot, conèixer allò que l’instint ens fa rebutjar. L’accés al coneixement fa caure prejudicis i ens acosta als altres. La seqüència vindria a ser la següent: por, rebuig, coneixement, tolerància, respecte, dignitat.

Vist així, la tolerància és un pas necessari que ens acosta a la normalitat, al respecte, a la convivència en igualtat de condicions. Mai, però, no hauria de ser l’objectiu final. Una societat tolerant és una societat que va pel bon camí, però no és encara una societat ideal. No n’hem de tenir prou amb ser tolerants i que ens tolerin. Cal respectar i que ens respectin. Perquè sense el respecte no podrem accedir a viure amb dignitat, que és el mínim a què hauríem d’aspirar.

(Publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 16 de març de 2025)