Perspectiva

 No acostumo a tenir gaire retorn, per part dels lectors, del que publico en els articles d’aquest suplement. És cert que, de tant en tant, algú m’envia un correu i em fa una puntualització, una felicitació o una valoració general, o bé hi ha qui en fa un comentari públic a través de les xarxes. Generalment, però, tinc la sensació que els meus articles acostumen a passar més aviat desapercebuts. Sospito que això passa perquè, cagadubtes de mena com soc, tinc tendència a projectar un discurs poc radical, poc contundent, i sovint caic en un excés de neutralitat o, fins i tot –ai las!—, d’equidistància. Confesso que mai no m’he sentit a gust en la polèmica i ni tan sols la discrepància és un terreny on em mogui amb comoditat. No m’agrada ser el centre d’atenció i els qui em coneixen prou que ho saben. Per això em vaig sorprendre quan, fa algunes setmanes, arran de la publicació d’un article on repassava, amb un pessic d’ironia i ganes de definir la meva manera de veure el món, tot de coses que no m’agraden, vaig rebre el correu d’un lector que, enmig d’algunes delicadeses poc afalagadores que ara no reproduiré, em retreia que em queixés tant sense aportar cap solució.

Primer de tot, m’agradaria puntualitzar que no soc de queixar-me gaire i, de fet, en aquell article no hi havia cap queixa formulada com a tal. S’hi desglossava, això sí, un rosari d’actituds, situacions o pràctiques que em costen de suportar. Fins i tot, hi deia que no m’agraden aquells que «només obren la boca per queixar-se i mai no aporten solucions a cap problema». I aquesta afirmació, que crec que és la que va encendre aquell meu benvolgut lector, podria semblar que li dona la raó si un no es fixa en el «només» i el «mai». En fi, que jo podria haver-me expressat de forma més clara i ell ho hauria pogut llegir amb més atenció. Deixem-ho en taules. D’altra banda, sempre em trobareu reivindicant el dret a queixar-se d’allò que molesta o, simplement, d’allò que no agrada. És a dir, el dret a plantejar problemes, a fer-se preguntes, sense que sigui imprescindible aportar respostes o solucions. Només faltaria! De fet, aquesta és sovint la feina de periodistes, docents, filòsofs o humils opinadors en suplements dominicals. D’una banda, perquè molts cops en la pregunta ja hi ha part de la resposta («qui pregunta ja respon», que deia el cantautor de Xàtiva), i d’altra banda perquè la solució de vegades queda lluny de les nostres mans, però a prop de les mans d’un potencial receptor.

Un camí, i el paisatge que el flanqueja, pot veure’s molt diferent segons si el transites en una o altra direcció. Al capdavall, la perspectiva és imprescindible –i inevitable— a l’hora de mirar-se i de transmetre el món.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 7 d'agost de 2022)

L'home que regava els llibres

 

Aviat farà tres anys que ens va deixar el Josep Maria Aloy. És possible que no el coneguéssiu o que no n’haguéssiu sentit a parlar, però en el camp de la literatura infantil i juvenil era un autèntic referent, en tant que crític i estudiós, però també com a autor. Qui sap si, per exemple, no heu tingut a les mans algun dels volums de poemes de Joana Raspall, editats per Pagès, dels quals ell va ser curador.

Malgrat que la pandèmia en va dificultar l’arrencada, al llarg d’aquests darrers dos anys ha funcionat una comissió (de la qual tinc l’honor de formar part) creada per gestionar el seu llegat. I aquesta comissió, amb l’impuls incansable de la vídua d’Aloy, la Fina Tàpia, es va marcar tres objectius que, a hores d’ara, podem donar ja gairebé per assolits.

El primer era trobar un espai on dipositar el fons Vallverdú. El cas és que Josep Vallverdú, de qui el Josep Maria Aloy era biògraf, li va cedir el seu arxiu personal, perquè en tingués cura i sense comptar (qui ho podia preveure?) que el biògraf se n’aniria abans que el biografiat. Gràcies a les gestions de la Carme Vidal Huguet, que també ha format part de la comissió, aquest fons serà cedit a la Càtedra Màrius Torres de la Universitat de Lleida.

El segon objectiu de la comissió era projectar un homenatge al Josep Maria Aloy. I la millor manera que vam trobar d’homenatjar-lo va ser a través de l’edició d’un llibre, que no fos una miscel·lània d’interès exclusiu per a erudits i entesos, sinó un recull d’obres creatives –narracions, poemes i il·lustracions— al voltant dels infants i la lectura, accessible a tothom. D’aquí va sortir L’home que regava els llibres (editat per l’Albí), on intervenen una quarantena llarga d’escriptors i il·lustradors que van de Joaquim Carbó a Valentí Gubianas, passant per Maite Carranza, Teresa Duran i un llarg etcètera on no falta, naturalment, el mateix Vallverdú, que hi signa el pròleg. El llibre es va presentar la primavera passada i es pot trobar des d’aleshores a les llibreries.

I en tercer lloc hi havia l’objectiu d’aconseguir la millor ubicació perquè la biblioteca Rovelló (una completíssima col·lecció de literatura infantil i juvenil en català, amb més de 8.000 volums) i l’arxiu personal de Josep Maria Aloy (articles, estudis, correspondència) no quedés arraconat i sense accés. I aquest darrer objectiu va culminar el passat 13 de juliol, amb la inauguració d’un espai magnífic a Manresa gràcies a la generosa i entusiasta col·laboració de la Fundació Universitària del Bages. Es tracta del Centre de Documentació de Literatura Infantil i Juvenil Josep Maria Aloy, el fons de literatura infantil i juvenil en català més gran del país, que tant de bo aviat es converteixi en un espai de referència.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 24 de juliol de 2022)