Ni oblit ni perdó

És possible que la justícia, a Espanya, sigui realment imparcial davant de casos de manual on hi ha un delicte clar, una pena corresponent establerta en el codi penal i un tribunal capaç de jutjar-ho sense vincles ideològics, ni morals, ni empàtics amb cap de les parts. És possible. Però si no es donen tots aquests factors alhora, l’experiència demostra que la imparcialitat no hi és, especialment quan les parts mantenen posicions ideològicament allunyades. I quan això passa, no costa gaire comprovar per quina tendència ideològica acostuma a mostrar les seves simpaties (en forma de sentència) la justícia espanyola. Ho hem vist amb el judici del procés (condemna desproporcionada per a independentistes que van organitzar un referèndum). Ho hem vist en el judici als joves d’Altsasu (condemna desproporcionada per a desafectes que, en un bar, van barallar-se amb guàrdia civils fora de servei). I ho vam veure, però amb un resultat invers, amb la condescendència amb què van ser tractats els neonazis que van assaltar la Fundació Blanquerna (suspensió de penes de presó als condemnats) i, sobretot, fa vint-i-cinc anys, en el judici contra cinc joves d’ideologia feixista per l’assassinat de Guillem Agulló (llibertat o comdemna suau per a simpatitzants i militants de la ultradreta).

                Han passat vint-i-set anys, des que una colla de xicots vinculats a l’agrupació neonazi Acción Radical van reconèixer Guillem Agulló (antifeixista, antiracista i independentista a qui tenien vist de Burjassot) a l’autobús que els duia a Montanejos, on, al cap d’uns dies, en un carreró, el van apallissar i li van clavar una navalla al cor. La novel·la Guillem (Amsterdam, 2020), de Núria Cadenes, reconstrueix la història de l’assassinat, les reaccions i el judici on (gràcies a una estratègia de defensa manipuladora i la complicitat del diari Las Provincias) es va intentar criminalitzar la víctima i, en canvi, la ultradreta nazi va quedar del tot impune. És una novel·la documental, un mosaic que combina narració, testimonis, retalls de premsa, informes policials... Un format literari original que presenta la veritat amb cruesa, tal com raja, i que absorbeix el lector amb una trama que, tot i conèixer d’antuvi el desenllaç, colpeix en el més profund de les entranyes. L’objectiu és denunciar la impunitat amb què actuava (i actua) l’extrema dreta a casa nostra, amb la complicitat de la policia i d’alguns mitjans, però també retrata la lluita antifeixista, de la qual la mort de Guillem ha esdevingut un símbol. El resultat, a més, demostra que una bona obra literària (amb potència argumental, narració valenta i estil arriscat) no ha d’estar renyida amb el compromís i la denúncia.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 19 d'abril de 2020)

Records batuts

                “La memòria funciona amb la complexa simplicitat d’una matrioxca”. Per això, per més que tinguem la sensació que els records s’acaben, sempre n’apareixen de nous al darrere dels que hem encetat. L’Anna Sàez ja fa més de vuit anys que va obrint matrioxques, cada divendres, a la contraportada del Segre, sota l’epígraf de “El retrovisor”. Un article setmanal que barreja lirisme, ironia, referències generacionals i reflexió intel·ligent a partir records propis o de testimonis a qui l’autora ha conegut.

                Acaba d’aparèixer (i ja era hora!) un recull amb una seixantena llarga d’aquests textos. El títol és d’una eloqüència deliciosa: Batre records (Fonoll, 2020). Té quatre parts. La primera, aplega mirades personals a episodis i personatges de la Guerra Civil, de la II Guerra Mundial, supervivents de Mauthausen... Històries tristes, de perdedors, de misèria, de guerra i de postguerra... Històries petites i humanes, vistes per algú que no ho ha viscut, però ho ha sentit explicar en primera persona, perquè “quan jo era petita, la majoria de la gent gran havia nascut al segle XIX”. La segona part recull records propis, de la infantesa als anys 70, al poble, explicats sense nostàlgia, però amb una forta càrrega lírica i humana. Per als que som de la mateixa generació, moltes de les referències tenen la força d’una magdalena proustiana. És un retorn al paradís rural de la infantesa, amb estufa al mig de la classe, menjador formal, pel·lícules de dos rombes... de quan “el món encara estava perfectament endreçat” i dominava “l’estètica del Duralex i la fòrmica”. La tercera part recupera escenes dels anys 80, quan la infantesa ja havia quedat enrere. Hi surten, per exemple, “els guardians de la migdiada”, vells que passaven l’estiu a l’entrada “en una cadira de bova, sense més distracció que una pala de matar mosques de color estrident”; o l’estrena de Raíces, que acaba desembocant en una reflexió sobre l’esclavitud en l’actualitat; o la projecció de Blade Runner al Bahia, que va coincidir amb la riuada del 1982; o les tribus urbanes als pobles, on “estar al dia sense internet i sense més món recorregut que la ruta de festes majors no era fàcil”. L’últim bloc és una passejada per la vida d’artistes històrics (Enric Granados, Ricard Vinyes o les dones de la Generació del 27), personalitats recents (la primera i l’última classe de Pere Rovira, el retorn a Lleida d’Àngel Jové) i personatges anònims (com la cupletista de la Fuliola o el Robinson de la Mitjana).

“Cada article em sembla l’últim que seré capaç de fer”, diu Anna Sáez, en el pròleg. Però els records no s’acaben, s’acumulen i, per a fortuna dels lectors, es recullen en llibres bellíssims com aquest. Poques ratlles després, reconeix que “se m’acabarà abans el temps que les idees”.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 5 d'abril de 2020)

Entrevistar escriptors

                Saber fer una bona entrevista demana perspicàcia periodística, però també, si es vol fer bé, una important preparació, que pot representar moltes hores de feina, especialment en el cas de les entrevistes a escriptors, en les quals cal que l’entrevistador conegui (i tingui fresca) l’obra de l’entrevistat, com en el conjunt de les Deu entrevistes (Comanegra, 2019), que, publicades inicialment a l’Avui i a Lletra de canvi entre 1985 i 1991, acaba de recuperar Julià Guillamon. Com que no són entrevistes de circumstàncies, els textos de Guillamon mantenen un missatge actual, com els propis entrevistats, autors que als anys 80, amb una carrera literària o musical consolidada, parlen del que van fer o van viure durant els anys 60 i 70, la qual cosa ofereix una doble perspectiva al lector actual. Així, trobem un Pere Calders que ofereix reflexions incisives sobre els elements absurds que omplen la vida quotidiana, els peatges del progrés o els valors del conte per davant de la novel·la; un Jaume Sisa que, al costat d’afirmacions que potser han quedat superades (“Catalunya és un país que no existeix, i es veu obligat a segregar una literatura de resistència”), diu coses tan eloqüents com que Joan Brossa és “com el Frank Zappa de la poesia catalana”; un Jorge Luís Borges que “trena les frases amb una precisió absoluta, com si escrivís” i afirma, per exemple, que publiquem “per no passar-nos la vida corregint-ne els esborranys”; un Quim Monzó que, ja en aquell moment, desmunta “els elements del mite que s’ha creat al seu voltant”, i deixa anar veritats universals com que “la literatura és una cosa i la realitat una altra i no té cap sentit afirmar que la realitat sempre supera la ficció, perquè és com dir que el pernil sempre supera el salmó”; un Giorgio Bassani que reflexiona sobre la relació entre experiència viscuda i obra literària; una Maria Aurèlia Capmany que desvincula la tasca creativa dels objectius revolucionaris; un Terenci Moix que exhibeix moltes de les contradiccions que el definien; un Joan de Sagarra que rememora l’època de la Gauche Divine; un Pau Riba que es declara “especialista en símbols”; i un Robert Coover que afirma que “la realitat d’avui en dia pren sentit a la nostra identitat”.

                Com diu Guillamon al pròleg, aquesta mena d’entrevistes han desaparegut del panorama periodístic (avui només es parla amb un escriptor quan acaba de publicar un llibre o li han donat un premi i la conversa gira al voltant d’aquesta circumstància), i això fa que alguns dels grans autors de les últimes dècades siguin poc coneguts o valorats. Guillamon reivindica les entrevistes “postmodernes”, aquelles en què l’entrevistador projecta el que li interessa, sense tenir com a prioritat l’actualitat ni la voluntat panoràmica.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 8 de març de 2020)