dimecres, 25 de juny del 2014

Final de curs

                S’han acabat les classes, perdura la sentor agredolça dels petards de la revetlla de Sant Joan i arriba l’hora, per part de tots els sectors implicats en el món educatiu (professors, alumnes i pares), de fer balanç de com ha anat el curs i assumir la responsabilitat de cadascú en els resultats obtinguts. En el cas d’aquells que acaben una etapa educativa (6è de primària, 4t d’ESO, 2n de batxillerat...), aquest balanç cal fer-lo amb una mica més de perspectiva. Cada alumne és, sense cap dubte, el principal responsable del propi rendiment, d’haver aprovat o haver suspès assignatures i d’haver assolit les competències bàsiques que han de servir per continuar endavant en la vida acadèmica o laboral. Però no hem d’oblidar que pares i professors tenim, també, la nostra part de culpa en aquests resultats, tant si són dolents com si són bons.


                Com a pare, haver acompanyat els fills en el seu procés d’aprenentatge –amb consells, establiment de pautes, reforç d’hàbits, paraules d’ànim o de retret i, sobretot, hores i més hores de dedicació esforçada al seu costat sempre  que ha calgut— hauria de ser la manera, no sempre reeixida, d’haver contribuït al seu èxit escolar, així com també al seu desenvolupament com a persones.
                Com a docent (i educador, per tant, dels fills dels altres), a banda de pretendre haver treballat uns continguts amb professionalitat i haver-los avaluat amb pertinència, tinc –i he de tenir— la humil pretensió d’haver transmès als alumnes un xic d’entusiasme per aprendre, d’haver-los guiat per un camí que porta cap a l’exercici de la pròpia dignitat i cap al respecte per la dignitat dels altres, cap a la convivència pacífica i educada i, molt especialment, cap a assumir les conseqüències, bones o dolentes, dels propis actes i decisions. I això tan sols ho concebo des de la convicció que, com diu sovint Gregorio Luri, “un bon mestre és millor que un bon mètode”, així com des del compromís amb una feina que, si bé hi ha dies en què un se sent envaït per una mandra immensa, demana, com a mínim, un bon pessic de vocació, sense la qual el docent acabaria (com, de vegades, acaba) abocat a una existència professional més agra que dolça.
                Només des d’aquestes premisses –i, per tant, des de la modesta contribució a fer-ho possible— puc pretendre esperar una generació que, en el futur, estigui formada per homes i dones lliures i responsables, capaços d’esforçar-se per aconseguir les seves fites, de valorar l’exercici de la intel·ligència i menystenir l’ambició de vulgaritat. Homes i dones que dominaran el món d’aquí a quatre dies, que seran els fusters, advocats, lampistes, metges, enginyers, bombers, mecànics, policies, perruquers, funcionaris de l’administració pública i, és clar, mestres i pares del futur.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 22 de juny de 2014, i també a El Pou Digital)

dilluns, 23 de juny del 2014

El llegir i l'escriure

                Ja sigui per la meva vinculació professional amb l’ensenyament de la llengua i la literatura, o perquè he publicat algunes novel·les, o perquè en aquest diari hi parlo sovint de llibres, o perquè em trobo al darrere d’algunes iniciatives literàries més o menys locals, o perquè em costa dir que no quan em demanen col·laboracions, el cas és que cada any, durant la primavera, acabo participant, com a jurat, en un rosari de certàmens literaris. A banda del que s’organitza, per Sant Jordi, a l’institut d’Auro de Santpedor, on treballo (en aquest cas, més que de col·laboració caldria parlar de feina), enguany he fet de jurat del premi de l’Associació de Veïns de Cal Gravat, dels primers Jocs Florals Escolars del Departament d’Ensenyament, dels Premis Bages Juvenils que munta Òmnium i que es van concedir a finals de maig al castell de Cardona, del certamen de relats gastronònics que concedeix Diesa, i del quart concurs literari del Grup Santasusana, el resultat del qual també es va donar a conèixer no fa massa.


                La participació considerable en aquesta mena de concursos contrasta amb els baixos índexs de lectura publicats per les institucions (que diuen que la meitat dels catalans pràcticament ni tan sols ensumen un llibre en tot l’any). Un té la sensació, tot sovint, que en aquest país hi ha més gent que escriu que no pas que llegeix. La qualitat d’una part dels textos que es presenten als concursos, de fet, ho corrobora, perquè una persona amb un mínim de bones lectures (i, per tant, amb un mínim de contacte amb la bona literatura) no seria capaç de presentar segons què a un certamen literari amb la pretensió de guanyar-lo. Per tant, he de suposar que n’hi ha que escriuen però no llegeixen, i la ignorància els fa agosarats. Els seus textos serveixen perquè els organitzadors dels certàmens puguin presumir d’una alta participació, i per a res més.
                Si mai se m’ha demanat consell sobre quin és el secret per escriure textos literaris, la meva resposta ha estat sempre la mateixa: ser lector, llegir literatura de ficció, integrar la lectura com una part imprescindible de la pròpia vida. I, si pot ser, no abandonar la lectura dels clàssics, ni de gèneres de vegades menys “entretinguts”, com la poesia. I restar obert a les recomanacions d’altres lectors acreditats, perquè no tots els llibres són bons. No concebo un escriptor que no sigui, primer de tot, lector. I un bon escriptor ha d’haver llegit bona literatura. L’escriptor, en certa manera, ha de caure malalt d’allò que en el món de les lletres i de la psicologia s’anomena “bovarisme”, en honor d’Emma Bovary, el personatge de Flaubert que, a causa d’una insatisfacció crònica, vol viure com ho fan els personatges de les novel·les romàntiques que llegeix. Llegir ens ha de fer perdre el cap, com a Don Quixot, si volem escriure bé. I, tot i així, no tenim cap garantia d’èxit. Perquè, malgrat tot, malgrat que hi hagi molts escriptors que, en primer lloc, són lectors empedreïts, que es deixen la pell en cada llibre que llegeixen i, per descomptat, en cada frase que escriuen, són molt pocs, poquíssims, els grans escriptors que deixaran petjada, i encara menys els que es convertiran en clàssics.

(Article publicat al Regió7, el dia 21 de juny de 2014)

dimecres, 18 de juny del 2014

Pla, inexhaurible

                El quadern gris, del qual fa poc n’ha sortit la traducció americana, és un pou inesgotable de bona literatura. A banda del valor lingüístic, cultural, social i històric, la principal característica per la qual El quadern gris pot ser considerada una de les grans obres de la literatura universal del segle XX és el retrat humà que Josep Pla fa d’ell mateix. No importa si allò que explica és veritat, ficció o una veritat filtrada per la memòria selectiva i la voluntat de presentar-se com un tipus interessant. No importa, tampoc, si coincidim o no en les valoracions que fa l’autor sobre els temes més diversos del món que l’envolta: la burgesia, el país, el matrimoni, les lectures, les dones, l’alcohol... Podem, fins i tot, sentir certa aversió per algun dels comentaris que hi llegim. Res d’això no li resta valor literari.



                El que és inqüestionable és que, després d’haver llegit El quadern gris, o, més endavant, quan n’espigolem fragments a l’atzar, perquè és una obra a la qual resulta imprescindible tornar de tant en tant, tenim sempre la sensació d’haver conegut un xicot extraordinari, no necessàriament simpàtic, que exhibeix (fins i tot per presumir-ne) els seus defectes i que té la pretensió de dedicar la seva vida a gargotejar fulls (posseït per una “diabòlica i secreta mania d’escriure”), que vol que la vida i l’escriptura siguin, per a ell, una mateixa cosa. Algú capaç de dir que “el meu egoisme és nauseabund i infecte” es mereix ser escoltat, fins i tot quan elogia els caràcters sorruts i assegura que “perquè la gent s’estimi és indispensable que visqui allunyada”. Confessa que “amb una ploma a la mà, tothom es torna una mica exagerat, en aquest país”, i que els empordanesos “tenim una imaginació tan exhuberant que confonem les mosques amb les àguiles”, i no s’està de menystenir la ficció narrativa (“les novel·les són la literatura infantil de les persones grans”). I, encara, un tret que ens atrau del caràcter contradictori de Josep Pla és el seu cinisme, com quan assegura que “una societat de fatxendes és plausiblement concebible; una societat d’humils seria inhabitable i perillosíssima”.

(Article publicat en el número de juny de la revista El Pou de la Gallina)

diumenge, 15 de juny del 2014

Fronteres

            No us podeu imaginar com m’agradaria proclamar-me ciutadà del món. Us ben asseguro que un dels somnis que més em transporta a un estat mental d’idíl·lica pau interior és aquell en què m’imagino un planeta sense símbols comunitaris ni fronteres, on la totalitat dels homes (i les dones) –de qualsevol raça, llengua i condició social; tots i totes, gent de bona voluntat— conviuen abocats a un ideal comú basat en l’amistat, el diàleg i l’harmonia. I és que a dins meu habita un esperit llibertari que, malauradament, fins ara no ha tingut mai l’oportunitat de manifestar-se.


            De moment, és ben curiós observar que els qui, amb arguments de to globalitzador i paternalista, defensen els efectes perniciosos de dividir territoris (per, de forma més o menys explícita, atacar el procés sobiranista dels catalans), s’aferren sempre, de forma implícita, a deixar les coses com estan. Són aquells que menyspreen les banderes perquè diuen que són símbols inventats pels humans. És clar que, si els ho plantegéssim d’aquesta manera, dirien que tan en contra estan d’unes fronteres com de les altres, que ells són ciutadans del món. Però mai no havien mogut un dit per enderrocar la frontera que fins ara els ha cenyit a un territori estatal, mai –fins ara— no havien lluitat per crear una societat que no estigués regida pels símbols que asseguren menysprear. No ens enganyem, siusplau: proclamar-se neutral en el procés sobiranista, adduint fòbia a les fronteres, és acceptar que tot plegat es quedi com està i, per tant, per més que ho vulguin maquillar amb un discurs carregat de flors i violes, el posicionament està orientat molt clarament a favor d’una de les dues tendències contraposades.

            He de reconèixer que, en el fons, sento enveja per aquests profetes de l’immobilisme disfressat de fraternitat global. Jo també vull ser-ne un. És per això que m’agradaria molt comptar amb un estat que respectés les meves particularitats (lingüístiques, culturals, socials...) per, així, poder renegar d’aquest estat i demanar que s’enderroquin totes les fronteres, que s’aboleixin els símbols, per cridar que els homes (i les dones) no som ningú per establir a qui pertany una muntanya, un riu, un camp de blat o la sargantilla que pren el sol sobre una roca. Quan no em calgui ser independentista –és a dir, quan em pugui sentir una mica més lliure a casa meva, perquè de nacionalista no me n’he considerat mai— seré el primer de proclamar-me ciutadà del món i lluitar contra el poder que concentren els estats-nació. De moment, però, abans de batallar per assolir la llibertat global, em cal continuar demanant el que a mi em sembla un dret legítim: votar en un referèndum i acceptar la decisió majoritària, sigui quina sigui.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el diugmenge 8 de juny de 2014)

diumenge, 8 de juny del 2014

Violència

                Digueu-me poruc o, si voleu, covard, però sempre he fugit de la violència.  No tan sols de la violència de les armes que, d’entrada, tindria ben pocs avaladors, sinó de qualsevol situació tensa que pugui acabar a mastegots i, fins i tot, de la violència verbal, fins al punt que m’incomoden les discussions acalorades i, per tant, sóc un pèssim tertulià i un polemista patètic. De petit, per exemple, evitava els esports de contacte, perquè la meva falta d’agressivitat m’impedia fer-hi un paper mínimament acceptable. És potser per això que l’art que explora la violència, en canvi, sempre m’ha fascinat: sóc un fan de les pel·lícules de Tarantino i m’agraden les novel·les de Cormac McCarthy, així com els quadres de Caravaggio, per posar alguns exemples. Les meves novel·les, d’altra banda, són plenes de personatges violents. I és que suposo que els humans, al capdavall, necessitem canalitzar d’una manera o altra el costat més visceral, més primari, més bestial, de la nostra naturalesa.


                Com a professor de secundària, sovint em toca parlar amb adolescents sobre el seu futur professional. De tant en tant, algun em diu que de gran voldria entrar al cos de Mossos d’Esquadra per formar part de la Brigada Mòbil, és a dir, els Antiavalots, perquè li agradaria repartir llenya. Hi he pensat aquests dies, arran dels aldarulls que es van produir a Barcelona després que desallotgessin i enderroquessin la casa ocupada de Can Vies, a Sants. Hi ha hagut enfrontaments entre la policia i els qui protestaven. Els cossos policials i les institucions han denunciat l’actitud violenta d’una part dels col·lectius que donen suport als ocupes, i els manifestants filoanarquistes s’han queixat de la violència amb què ha actuat la policia. Els uns justifiquen els seus mètodes perquè no poden cedir al xantatge dels qui prenen els carrers sota consignes antisistema, i els altres cremen contenidors, rebenten caixers i trenquen vidres legitimats, segons el seu parer, per uns principis que estan molt per sobre de la pau social. Enmig de tot plegat, el cap de la policia catalana (Manuel Prat) va i dimiteix per, segons diu, motius personals, i el portaveu d’aquest corrent conegut com a #EfecteCanVies es fa anomenar Pau Guerra (en realitat es diu Rubèn Molina) i resulta que té antecedents per actitud violenta en el setge al Parlament. El bàndol institucional, que recela de l’ocupació de propietats (públiques o privades), veu en els aldarulls una revolta incontrolada que cal aturar, mentre que el bàndol antisistema, indignat pel que considera una retallada dels drets individuals i col·lectius, creu que les cases ocupades són un espai de llibertat que s’ha de preservar peti qui peti i atribueixen els aldarulls a una lògica explosió de ràbia dels que ja no aguanten més. Això, sí: els uns i els altres, com és habitual, s’omplen la boca amb la paraula democràcia i, en nom de la raó, els uns i els altres actuen amb prepotència.

Tornant a l’alumne que em deia que volia ser de la Brimo per estovar el personal, m’adono que, en realitat, en un conflicte com el de Can Vies, tant me’l puc imaginar en una banda com en l’altra. Tant el veig amb el casc i la porra, com amb la dessuadora, la llamborda a la mà i la caputxa.

(Article publicat a Regió7 el dia 8 de juny de 2014)