dilluns, 31 de març del 2014

Article inútil

                Hauries de saber, amic lector, que el temps que destines a la lectura dels meus articles és un temps perdut, perquè llegir textos que parlen de temes humanístics, de literatura, d’art, d’història, de cultura, o que, senzillament, que reflexionen sobre alguns aspectes del comportament humà, és una activitat completament inútil des del punt de vista d’una societat que, com la nostra, valora com a útil exclusivament allò que considera rendible... I els museus, els arxius, les biblioteques, l’aprenentatge musical o la lectura d’articles que divaguen sobre la naturalesa humana no generen rendiment econòmic i, per tant, a parer dels gurús de la “dictadura del benefici” –que, escudats en l’actual crisi econòmica, han vist reforçat el seu discurs—, haurien de desaparèixer.


És clar que, com demostra l’excel·lent assaig de Nuccio Ordine, La utilitat de l’inútil (Quaderns Crema, 2013), “les activitats que no serveixen per a res podrien ajudar-nos a escapar (···), a salvar-nos de l’asfíxia”. Ordine, en aquest manifest que, al capdavall, es dreça contra “la força corrosiva dels diners i el benefici”, relaciona directament el desinterès per les humanitats amb el fet que no generen beneficis econòmics.

Nuccio Ordine reforça els seus arguments en contra d’aquest utilitarisme ferotge amb tota una lletania de cites literàries que van dels renaixentistes utòpics (Thomas More) a García Márquez, passant per Dante, Shakespeare, Aristòtil, Plató, Ovidi, Kant, Montaigne, Baudelaire o Heidegger, entre d’altres. Algunes de les reflexions més interessants són cites del dramaturg Eugène Ionesco, que diu coses tan definitives com que “si no es comprèn la utilitat de l’inútil, la inutilitat de l’útil, no es comprèn l’art; i un país on no es comprèn l’art és un país d’esclaus i robots, (···) sense esperit”. Ordine també repassa “els efectes catastròfics que la lògica del benefici ha tingut en el món de l’ensenyança”, on la universitat ha esdevingut una empresa que ofereix als estudiants-clients la promesa d’aconseguir feina i ingressos, i alerta sobre el fet que s’oblidi que “l’estudi és en primer lloc adquisició de coneixements que, sense cap vincle utilitarista, ens fan créixer i ens tornen més autònoms”, i mostra una sincera preocupació per com els clàssics desapareixen dels currículums escolars, de les biblioteques i de les llibreries. I, al capdavall, diu que el coneixement és la més important de les riqueses, i que “pot ser compartit sense empobrir-se. Ben al contrari, enriquint qui el transmet i qui el rep”. Com és una riquesa (incalculable amb diners) l’aprenentatge de la música, que desapareixerà del currículum de primària amb la nova llei de l’utilitarista ministre Wert.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 30 de març de 2014, i també al Pou Digital)

dissabte, 29 de març del 2014

El català del carrer

                En el número de març de la revista manresana El Pou de la gallina, l’amic Josep M Oliva, que també col·labora en al secció d’opinió d’aquest diari [Regió7], exposa la seva incomoditat a l’hora d’expressar-se en català perquè la normativa no admet tot de paraules i expressions que, en canvi, tenen plena vitalitat al carrer. Oliva recorda una frase d’Adolfo Suárez, que deia: “Vamos a elevar a la categoría política de normal lo que a nivel de calle es plenamente normal”, i reclama que sigui normatiu allò que lingüísticament és normal al carrer. És una demanda del tot legítima, però matisable. No hem d’oblidar que el mateix Suárez, tant elogiat aquests dies, va dir que estava molt bé això de recuperar l’ús de les llengües minoritàries entre amics i familiars, però que tampoc no calia passar-se, i va sentenciar que el català o el basc no servirien per explicar física quàntica a les universitats.


                Estic segur que el Josep M Oliva, com tants altres catalans de la seva (i meva) generació, ha estat víctima dels excessos d’alguns lingüistes (i no tan lingüistes) amb vocació policial que, durant una època, es creien amb dret de corregir tothom i a tot arreu. Això passava quan la llengua catalana anava guanyant àmbits d’ús i, com que costava dominar els registres, hi havia qui només n’admetia un ús formal. Encara avui, quan et saben llicenciat en filologia catalana, hi ha qui et demana perdó cada vegada que apareix un barbarisme. Totes les llengües “normals” del món admeten diferents nivells de llenguatge, des dels més formals (que tenen, i han de tenir, un punt d’artificiós), fins als més informals (plens de vulgarismes i préstecs d’altres llengües). I és tan legítim defensar l’ús, també a nivell formal, d’algun d’aquests préstecs (“carajillo”, “fiambrera”...), com l’intent de conservar i difondre paraules pròpies poc utilitzades (sense aquesta estratègia, avui ningú no diria “segell”, ni “bústia”, ni “vorera”, i continuaríem amb les formes que fa trenta anys triomfaven a nivell de carrer: “sello”, “busson” i “acera”), amb el benentès que, si no prosperen, caldrà rendir-se a l’evidència i acceptar el mot manllevat (com ha passat amb paraules com “pistatxo”, “espuma” i tantes altres). No s’ha de voler persistir en l’impossible tot caient en l’integrisme, però tampoc s’ha de banalitzar la importància de la llengua genuïna. No hem d’oblidar d’on venim, ni quines són les circumstàncies sociolingüístiques en què sobreviu el català, que ha de conviure amb una llengua molt més poderosa. És important que els catalanoparlants puguem enraonar i escriure de manera espontània, natural i sense artificis en la nostra llengua, sense l’angoixa de si ho fem bé o malament, però també és important que posem el màxim de cura en fer-ho, sobretot quan allò que diem o escrivim té una certa dimensió pública.

                Més que la desaparició d’algunes paraules, per a la salut del català és realment dramàtica i perillosa la castellanització de moltes construccions sintàctiques, més subtil i irreversible. A mi no em fa patir gaire que es digui “carajillo” o “fiambrera”. Trobo molt més preocupant que als meus alumnes catalanoparlants de tercer i quart d’ESO no els grinyolin a l’oïda frases com “va caure’s de la bicicleta” o “l’arròs està molt bo”.

(Article publicat el dia 29 de març de 2014 al diari Regió7)

dimarts, 18 de març del 2014

La Viquipèdia

                Fa trenta anys, quan havíem de fer un treball escolar, procuràvem d’ajuntar-nos amb el privilegiat que tenia enciclopèdia a casa. Em fascinava que en un grapat de volums hi hagués tantes referències concentrades. Si el treball requeria un grau més alt d’aprofundiment, però, calia anar a la biblioteca i espigolar entre les obres monogràfiques amb la seguretat que acabaríem trobant, tard o d’hora, unes dades que, pel fet d’aparèixer en lletra impresa, calia suposar contrastades.


                Avui, la recerca escolar es limita pràcticament a dues eines que qualsevol té a l’abast sense sortir de casa: el Google, que enllaça amb un calaix de sastre virtual on la informació acostuma a ser tan abundant com superficial; i la Viquipèdia, tan pràctica, completa, ràpida i actualitzada com poc fiable. La Viquipèdia és pràctica perquè només cal disposar d’accés a Internet per consultar-la. És completa, perquè el número d’articles és molt gran (en català s’acosta als cinc-cents mil, en castellà o italià en té el doble, en francès o en alemany un milió i mig, i en anglès ja passa dels quatre milions) i es va ampliant dia rere dia, amb aportacions dels propis usuaris que, a més, actualitzen els articles ja existents i ofereixen enllaços per ampliar la informació.
                Però les virtuts que fan de la Viquipèdia una eina tan útil són, al mateix temps, el seu principal perill. Que qualsevol indocumentat pugui potinejar els articles fa que –per més supervisió, també voluntària, que en facin els administradors— la informació sigui, sovint, molt poc fiable. D’altra banda, difícilment se citen les fonts de les quals s’ha tret el que hi apareix escrit, que pot reflectir un grau molt alt de subjectivitat i pot no haver-se contrastat. Fa poc s’ha descobert que hi ha empreses que cobren per crear entrades fraudulentes que, amb la mentida, afavoreixen el client. Avui, per a la majoria d’estudiants, el Google és l’eina per buscar informació trivial i la Viquipèdia serveix per fer recerca d’informació seriosa.

                Ara no vull, però, acreditar ni desacreditar aquesta eina que, al capdavall, s’ha de reconèixer com a molt valuosa, sinó més aviat alertar del perill que a les escoles, instituts i –que Déu ens agafi confessats!— fins i tot universitats, es caigui en un excés de dependència viquipèdica, és a dir, en donar valor absolut a allò que hi apareix i, sobretot, de bandejar la recerca bibliogràfica als arxius i biblioteques amb el convenciment –erroni— que “a Internet hi és tot”. Potser algun dia podrem trobar a Internet tota la saviesa que la humanitat ha acumulat al llarg dels segles. En aquest moment, però, cal tenir clar que, per més que la Viquipèdia tingui milions d’articles, si es vol una informació contrastada, completa i profunda encara cal anar a les fonts tradicionals.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 16 de març de 2014, i també a El Pou Digital)

diumenge, 16 de març del 2014

De Cardona a Praga, passant per Manresa

                Qui vulgui seguir el ritme de publicacions del cardoní Jordi Santasusagna aviat no donarà l’abast. Acaba de sortir publicat el seu thriller ambientat a la Cardona assetjada del 1711, Bandera negra (Editorial Gregal), quan tot just hem enllestit la lectura de La lluna de Praga (Onada Edicions), una novel·la plantejada com a juvenil, però amb prou ingredients per considerar-la apta per a tots els públics. Anem a pams, però. De Bandera negra ja ens n’ocuparem un altre dia. Avui toca parlar de La lluna de Praga.


                Si hi ha un aspecte que cal destacar de La lluna de Praga és la capacitat de l’autor per mantenir el suspens capítol rere capítol (i n’hi ha quaranta-quatre!). I això agrada als joves de totes les edats. Quan sembla que s’ha revelat el principal misteri que ens tenia atrapats, un altre gir argumental capta de nou, i amb més intensitat, la nostra atenció. Jordi Santasusagna mostra, doncs, un bon domini del ritme narratiu i sap, també, crear i, sobretot, mantenir, un grau d’intriga prou intens per atrapar el lector. La novel·la, que es planteja, en el primer capítol, com la crònica del viatge a Praga d’un grup d’adolescents (una vintena d’alumnes de 4t d’ESO de l’institut Pius Font i Quer, amb el seu jove professor d’història), de seguida es converteix en el relat de la recerca d’una noia desapareguda per, més endavant, adoptar les característiques d’una història d’investigació amb assassinats i, al capdavall, esdevenir un thriller amb polítics i poderosos implicats en una trama sòrdida.
                Al llarg de la novel·la, que transcorre a cavall entre la Praga més turística i una Manresa amb un punt de maquillatge novel·lesc (gitanes que llegeixen la mà a les escales de Crist Rei i tirotejos enmig de la processó de Divendres Sant a la baixada del Pòpul), s’alternen les veus dels dos protagonistes: el Charly, un professor que no arriba a la trentena, que ha tingut el valor d’acompanyar una colla de ganàpies en el seu viatge de final d’etapa, i que, convertit en una mena de detectiu improvisat arran de la desaparició d’una de les seves alumnes l’última nit del viatge, es veu embolicat en d’una trama que es complica cada vegada més; i l’Anna, l’adolescent desapareguda, de família acomodada i, com tots els adolescents (o, potser, una mica més), amb un cabàs de dubtes sobre la pròpia identitat. I, encara, fins i tot, hi ha temps per introduir alguna trama paral·lela que ajuda a completar la construcció dels personatges. En aquest sentit, és especialment interessant el retrat del Charly (un immadur, que als vint-i-vuit anys encara viu amb els pares) a partir de la relació que manté amb els progenitors (una mare tafanera i un pare simpàtic, però que evita les complicacions) i, sobretot, amb la Clara, la seva xicota, possessiva i enigmàtica, amb qui té seriosos problemes de comunicació.

                Caldrà seguir l’evolució de Jordi Santasusagna com a narrador. De moment, a part d’aquestes dues novel·les, el podrem llegir també com un dels autors que participen en el volum Tot és possible. 43 narradors de la Catalunya central (L’Albí), que es presenta el dia 28 de març al Centre Cultural del Casino.

(Article publicat a Regió7, el dia 16 de març de 2014)

dilluns, 10 de març del 2014

Ficció i realitat

Estic convençut que la línia divisòria entre realitat i ficció és inexistent i que, sovint, la ficció és, fins i tot, més autèntica que la realitat. Quan succeeix alguna cosa sorprenent, quan passa un fet que sembla més propi de la literatura o del cinema que no pas de la vida quotidiana, s’acostuma a utilitzar aquell tòpic que diu que “la realitat supera la ficció”. És una bajanada, una ingenuïtat pueril. Com a molt, puc acceptar que la realitat s’acosta a la ficció i, si de cas, de vegades la imita. Però mai, en cap aspecte, la supera. Allò que llegim acostuma a ser tant real com allò que vivim. O potser més i tot. Com és, si no, que podem anar a Londres i visitar el número 221B de Baker Street on, segons Arthur Conan Doyle, vivia el detectiu de ficció Sherlock Holmes? O comprar sabó amb perfum de llimona a la farmàcia dublinesa on ho feia cada matí Leopold Bloom, el protagonista de l’Ulisses de James Joyce? Si la ficció és mentida, com és que parlem de situacions kafkianes, d’espectacles dantescos, d’homes amb complex d’Èdip o de tiberis pantagruèlics?


                Es veu que l’any 1860 Alexandre Dumas va visitar el Castell d’If, prop de Marsella, on ell havia situat el seu heroi, Edmon Dantès, empresonat durant catorze anys, abans de protagonitzar la fuga més famosa de la literatura universal i convertir-se en el comte de Montecristo. Dumas va descobrir, astorat, que el principal reclam turístic de l’indret era “l’autèntica” cel·la on havia estat empresonat el seu personatge, mentre que els guies del castell obviaven altres presoners històrics (i “reals”) que hi havia fet estada.

                Els grans escriptors són capaços de crear personatges de carn i ossos, tan autèntics que sovint ens commouen més que les persones amb qui ensopeguem cada dia. Si no, com ens expliquem el suïcidi d’un bon grapat de joves romàntics després d’haver llegit Les desventures del jove Werther, de Goethe? La ficció és, al capdavall, l’espai on s’expressa la versió més autèntica de la naturalesa humana. Per això hi ha qui creu que algunes realitats tan sols es poden retratar en forma de novel·la.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de març de 2014)

dimecres, 5 de març del 2014

La canalla d'avui

Devíem tenir onze o dotze anys. No recordo quin va ser el motiu pel qual les nostres discrepàncies van derivar en una confrontació violenta. Segur que obeïa a qualsevol ximpleria infantil (ara parlaríem de preadolescència): un comentari despectiu agafat al vol, la defensa d’un solar ple de tubs de formigó on jugàvem quan sortíem d’estudi, un episodi de rivalitat esportiva... Tant se val! El cas és que, amb els meus amics, vam començar a apedregar els d’una altra colla i aquests, naturalment, van respondre l’agressió de la mateixa manera. La lluita era equilibrada: tres o quatre a cada bàndol i en terreny pla. Per tant, ningú pot dir que hi hagués avantatge perquè els uns fossin més o els altres disposessin d’una posició privilegiada des de la qual fos més fàcil encertar l’adversari. Què preteníem? Segurament no gran cosa més que gallejar una mica. La cosa, però, sempre que començava a cops de pedra es resolia quan algú acabava amb un bon xiribec i la cara ensangonada. I aquell dia em va tocar a mi. Vaig veure un projectil que s’atansava. Vaig quedar paralitzat, pensant que si em movia podia ser pitjor. Em va encertar de ple, sobre la cella esquerra. Encara hi tinc la cicatriu. La sangada va ser tan escandalosa que el propi agressor, espantat, va venir corrents i va oferir-me el mocador perquè pogués cobrir-me el trau. Dos centímetres més avall i podia haver perdut un ull. Per sort, tot va quedar amb unes quantes grapes i una marca que em recorda, cada cop que sóc davant del mirall, que abans la canalla érem uns salvatges.



Qui sóc jo, doncs, per jutjar si la canalla d’avui dia són, a causa de la televisió, dels videojocs o de l’accés gairebé il·limitat a la informació, més violents que els de la meva generació quan un servidor, de petit, s’havia barallat a cops de pedra o havia maltractat, alegrement, sargantanes i pardals. Els joves d’avui no són, en essència, pitjors que els de fa trenta, quaranta, cinquanta o cent anys. En unes poques generacions la naturalesa humana no pot haver canviat pas gaire. La tendència, inherent a la vanitat humana, de pensar que un sempre és millor que els altres i que, per tant, la pròpia joventut va lligada a uns valors que el jovent d’avui ha perdut, s’ha mantingut al llarg de tota la història de la humanitat. Com molt bé s’ha preocupat de difondre el sociòleg Salvador Cardús, els pensadors grecs ja deien coses sobre els joves que, si les traslladéssim al context actual, tindrien plena versemblança. Sòcrates afirmava, fa dos mil cinc-cents anys, que “els joves d’avui en dia són uns tirans. Contradiuen els seus pares, devoren el seu menjar i falten al respecte als seus mestres”. Potser canvien els entorns socials, culturals o econòmics, però la naturalesa humana es manté (ens agradi o no) inalterable.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 2 de març de 2014; i també al Pou Digital)

dilluns, 3 de març del 2014

El nom i la cosa

                A la comèdia francesa El nom, que fins fa poc es representava al teatre Goya de Barcelona i que a hores d’ara deu estar de gira per diferents teatres del Principat, protagonitzada i dirigida per Joel Joan, dues parelles i un amic comú, que han quedat per sopar, es veuen embolicats en una discussió que evoluciona del riure nerviós fins al drama gairebé èpic. Tot comença quan una de les parelles (ella està embarassada) comparteix la decisió de posar al futur fill el nom d’Àdolf. Naturalment, la indignació sorgeix del fet que aquest nom recorda Hitler, un dels personatges més monstruosos de la història de la humanitat. En el fons, com sempre passa amb les bones històries, la baralla sobre el nom és, en aquesta peça tragicòmica, només l’anècdota que desencadena la veritable intenció dels dramaturgs Matthieu Delaporte i Alexandre de la Patellière: presentar, de forma descarnada, la complexitat de les relacions humanes.


                El nom d’Àdolf, en canvi, no figura a la llista d’una seixantena de noms que a l’estat mexicà de Sonora han declarat com a prohibits a través d’una nova Llei de Registre Civil. Diu que pretenen evitar que els joves siguin víctimes de bullying per culpa d’uns pares amb poques llums o poc criteri. El cas és que en aquest estat del nord-oest de Mèxic han decidit vetar tot un seguit de noms que fan referència a artistes coneguts, que poden resultar ofensius o que impliquen un doble sentit. N’hi ha que figuren a la llista i que es prohibeixen per sentit comú, tot i que es fa difícil imaginar ningú amb prou mala baba per adjudicar-los a un fill o a una filla (Escrot, Circumcisió, Burger King...); altres segurament hi són perquè encara hi hauria algun al·lucinat capaç d’encolomar-los a la descendència, tot i que d’entrada no goso pas qualificar-los de pejoratius, ni d’insultants (Rolling Stone, Michael Jackson, Rambo, Michelin, Robocop, Pocahontas...); alguns estan associats a les noves tecnologies (Facebook, Yahoo, Hashtag...); i altres es prohibeixen tan sols si al darrere duen un cognom concret, amb el qual formarien un aliança ben galdosa (“Élber Galarga”, “Alma Marcela”, “Benito Camela”...). Però n’hi ha alguns que no acabo d’entendre per què la llei de Sonora impedeix de registrar.  Què pot tenir d’ofensiu, per exemple, dir-se Pitàgores? I Shakira? En canvi, ningú no hi prohibeix Rihanna, ni Aristòtil... Pel que es veu, et pots dir Judes, o Barrabàs, però no Jesucrist, ni Verge Maria... No pots registrar un fill amb el nom de Batman, però no diuen res sobre Spiderman o qualsevol altre superheroi... I, com ja avançàvem, Àdolf (ni Benito, ni Francisco, ni Augusto, ni Joseph) no figura a la llista de noms prohibits en aquest estat mexicà. És que no tenen res en contra dels grans dictadors del segle XX?
                Quantes vegades no hem pensat que el nom que li han posat a algú diu molt del seu entorn social, cultural o, fins i tot, intel·lectual? A Sonora han agafat el bou per les banyes i, segurament amb la intenció d’evitar mals majors, han decidit que, perduda la batalla del santoral, si el personal no actua amb seny, cal ajudar-lo. Al capdavall, un no sap si pensar en la complexitat de les relacions humanes, o en la ridícula simplicitat dels éssers de la nostra espècie.

(Article publicat al diari Regió7, el dia 1 de març de 2014)