diumenge, 29 de setembre del 2013

La llengua dels padrins

L’anticatalanisme té moltes cares, moltes sensibilitats ideològiques i diverses procedències territorials. A mi em sap especialment greu, però, quan determinades bajanades provenen de territoris de parla catalana diferents del Principat.
Fins ara, els catalanoparlants que s’atrinxeraven amb més vehemència en la postura de considerar la seva parla com una llengua diferent del català, i escampaven entre els seus conciutadans una teoria conspiratòria segons la qual els catalans del Principat vivim obsessionats amb la idea d’assimilar-los, eren alguns valencians que, fa uns anys, s’arrengleraven en el que s’anomenava blaverisme (hi va haver un partit, Unió Valenciana, amb un líder peculiar, González Lizondo, que va gaudir de certa fortuna electoral als anys vuitanta i noranta defensant, en castellà, les singularitats del valencià i promovent l’anticatalanisme) i que des de fa temps ells mateixos han estat –ves per on— assimilats pel Partit Popular, la majoria de líders del qual ja s’expressen sempre, directament i sense complexos, en castellà.


Darrerament, qui s’ha erigit com a primera espasa en la croada d’arraconar el català a l’escola i a les institucions públiques i, per tant, relegar-lo als usos floklòrics, és el president balear José Ramón Bauzà, que ha promogut, fent-se el sord davant l’opinió de tota la comunitat educativa, una polèmica llei de trilingüisme que (darrere l’aparent promoció de l’anglès, que sempre queda bé) té com a objectiu reduir la presència del català a l’ensenyament i acabar amb la immersió lingüística, de resultats més que contrastats. En poc temps, el govern de Bauzà ha tirat endavant aquesta llei, ha descartat el català com a requisit per accedir a la funció pública i, fins i tot, ha provat de bandejar-lo en els topònims. Fa pocs dies, a més, queia en l’actitud ridícula, demagògica i populista que tradicionalment havia estat patrimoni del blaverisme valencià. Literalment, va dir: “no defensarem el català que es xerra a Catalunya sinó el que vam aprendre dels nostres pares i padrins”.  D’aquí a dir que la llengua pròpia de les Illes és diferent de la catalana hi ha un pas. I, tanmateix, si ens remuntem una colla llarga de generacions fins a l’edat mitjana, ens trobarem amb un dels padrins mallorquins més venerables de la història, el savi, filòsof i políglota Ramon Llull, creador del català literari, que no tenia cap dubte sobre la llengua que parlava i en la qual va escriure bona part de les seves obres, com també ho va fer en llatí i en àrab.


L’intent de disgregació (juntament amb la folklorització i el desprestigi social) és una constant en els processos de substitució lingüística (i consegüent desaparició de llengües minoritàries) que s’han produït o s’estan produint arreu del món. Llegiu, si no us ho creieu, l’interessant assaig de Carme Junyent, Vida i mort de les llengües (Empúries, 1992). Entendreu que l’únic interès que tenen aquells valencians, balears i aragonesos (això del LAPAO faria riure, si no fos un afer tan enverinat) que diuen defensar una llengua pròpia diferent del català és dividir per, un cop afeblida, procedir a l’abolició dels usos públics d’una llengua que, durant un temps, es mantindrà en les manifestacions folklòriques per, al capdavall, desaparèixer.

(Article publicat al Regió7, el dia 28 de setembre de 2013)

dilluns, 23 de setembre del 2013

¿Españoles?

En un article de l’agost a El Periódico, Jordi Puntí ironitzava sobre la facilitat dels catalans, en època de vacances, per trobar-se amb altres catalans quan viatgen. Hi reproduïa una escena estival que pot haver-se produït a qualsevol indret del món: una parella de Ripoll coincideix amb una família de Vilafranca (“Que sou catalans?”) i, entusiasmats per la coincidència, enraonen fins a trobar, fins i tot, coneguts comuns. “A vegades hi ha catalans que sembla que viatgin pel món només per la il·lusió de trobar altres catalans”, concloïa Puntí. Molt abans que l’autor de Maletes perdudes en parlés, Pere Calders ja havia fet un conte extraordinari, Els catalans pel món, que abordava el tema amb gran subtilitat. En aquest cas, el protagonista coincideix, a Birmània, amb un lloro de Cadaquès que parla un català correctíssim i amb qui té ocasió de recordar el Mediterrani i expressar les ganes de tornar-lo a veure. “L’endemà, de bon matí, en marxar de Yakri, tenia el cor més tendre que el dia de l’arribada”, acaba Calders.


L’entusiasme de coincidir amb conterranis, però, no és exclusiu dels catalans (malgrat el que vulguin fer creure aquells que dissimulen la pròpia catalanitat per no semblar provincians). De fet, quan viatgem, els catalans també ens trobem amb la pregunta “¿españoles?”, i aleshores, alguns, empassem saliva. Què cal contestar? La resposta còmoda és la resposta més pràctica, és a dir, la del que (tot i ser sobiranista de nova fornada, però convençut, tenir l’estelada al balcó i haver anat fins a l’Ebre per participar a la Via Catalana) reconeix que sí, que és espanyol (al capdavall, es justifica interiorment, és el que de moment encara hi diu al DNI i, ves, prou que celebra els triomfs de la “Roja”), i és posa a parlar amb el suposat compatriota de la cara dura dels anglesos, que no volen cedir Gibraltar i provoquen el personal llençant blocs de formigó al mar per impedir l’activitat pesquera. Si, en canvi, respon que no, que és català, automàticament s’arrisca a una mirada airada i potser, fins i tot, a un comentari despectiu. I això incomoda. A mig camí, hi ha l’actitud pròpia del tarannà dubitatiu que defineix molts dels nostres conciutadans: no dir ni sí ni no i, com a molt, deixar anar un “bueno... catalanes...” que ve a dir, precisament, això: sí, però no; o bé: no, però sí. I, encara, hi ha qui dissimula. Qui, fart de donar explicacions, o d’haver de comportar-se amb hipocresia, o fart, senzillament, d’haver de suportar mirades de condescendència quan l’identifiquen com a català, opta per fer veure que no ha entès la pregunta i, en algun cas, fer-se passar per italià o per portuguès.
Tinc la impressió, però, que últimament, anant pel món, als catalans ja no ens la fan tan sovint, aquesta pregunta: “¿españoles?”.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 15 de setembre de 2013, i també a El Pou Digital)

dilluns, 16 de setembre del 2013

Una entrada al bloc "Mascaró de proa" que parla de "A fer punyetes!"

El crític i expert en literatura infantil i juvenil Josep Maria Aloy ha comentat A fer punyetes!, en el seu bloc "Mascaró de proa", en una entrada on també comenta novel·les de Maria Carme Roca i Joan Pinyol.

A fer punyetes! de Llorenç Capdevila
Barcanova, 2012



Aquesta novel.la de Llorenç Capdevila (Alpicat, 1969), de qui fa poc comentava, en aquest blog, el seu excel.lent conte L'Èlia va de bòlit (Barcanova, 2013)arrenca quan uns encaputxats entren, de nit, a l'I.E.S. de Vilanova del Tossal i ho destrossen tot. L'endemà, s'han de suspendre les classes i tothom es demana qui poden haver estat els autors dels desperfectes.

De les tres novel.les que presento avui, aquesta potser és la més realista i jo diria fins i tot que impertinenment realista: la cara més crua d'una part dels adolescents d'avui -no tots, per sort!- que reneguen de tot i arrosseguen la seva ànima sense saber on caure morts. El protagonista, l'Eduard, no és cap model de res i les seves conductes provoquen que sigui el lector que estigui temptat de renegar d'ell. Capdevila, que coneix el món dels adolescents, ens dibuixa un Eduard baliga-balaga, a moments més bleda del compte que no es planteja res i sempre s'està lamentant. No sap mai què vol però li agrada jugar amb foc i sovint es crema. Un personatge molt poc modèlic que farà estremir més d'un mestre i més d'un pare davant d'una novel.la escrita sense concessions i amb una bona dosi d'irreverència.

Però l'autor escriu una història volgudament irreverent perquè el lector, que ell suposa que sabrà ser prou crític, aprengui a moure's observant la incompetència del protagonista i n'aprengui alguna lliçó, per petita que sigui.

La literatura no ha d'alliçonar -diu el mateix autor en una entrevista- cosa amb la qual jo també estic d'acord però amb matisos: els escriptors sempre alliçonen, encara que no vulguin, enviant missatges o fins i tot no enviant-ne cap. Sempre alliçonem, encara que no s'explicitin els valors que donen peu a les suposades lliçons... En aquesta novel.la fins i tot la pèssima conducta del protagonista és alliçonadora: qualsevol lector intel.ligent -més intel.ligent que el protagonista- aprendrà que ha d'intentar no caure en les frivolitats i les irresponsabilitats en què cau el protagonista.

És més, Llorenç Capdevila, professor de literatura, ens dóna una una lliçó a tots plegats pels elogis que destina a la lectura entre els joves en uns moments en què llegir no és que sigui una de les seves preferències més importants. En la novel.la, la profe de literatura els llegeix una història a classe... una història narrada en un estil molt directe, que ha captat l'atenció dels alumnes de literatura. Era com si sentissin parlar al protagonista...Al cap de mitja hora de classe, la professora ha deixat de llegir i molts dels alumnes han arrufat el nas i han protestat. Les peripècies de Holden Caulfield els tenien atrapats. L'Eduard sospita que si el protagonista d'aquella novel.la li cau malament és precisament per com s'assemblen. Quin gran escriptor, el tal Salinger! Els bons llibres -ha sentenciat la professora- han de ser capaços de canviar el lector... També ha dit que per això ella creia que els qui llegeixen bona literatura tenen una vida molt més rica que no pas aquells que no agafen un llibre ni per equivocació.

Magistralment escrit amb una prosa fluïdíssima i un ritme trepidant... a moments sembla que el lector estigui llegint un guió cinematogràfic desbordant d'imatges sense aturador. Capdevila s'emmiralla en la novel.la de Salinger. I si no s'hi emmiralla hi fa una clara referència. De fet el protagonista de A fer punyetes i el d' El vigilant en elcamp de ségol són dos joves que tenen coses en comú. Són transgressors i van a la seva qüestionant-t'ho tot... El de Salinger és més intel.ligent que l'Eduard, a qui Capdevila el fa tan baliga-baliga perquè vol que sigui així. En el fons vol que el lector jove, si s'hi emmiralla, sigui per qüestionar les seves conductes barroeres i irresponsables... No pas per identificar-se amb ell. Crec!

Si voleu llegir l'entrada completa:

diumenge, 15 de setembre del 2013

El millor Tomàs Cabot

El 2007, poc més d’un any després d’haver rebut el Premi Bages de Cultura, quan va presentar Weekend amb Robinson Crusoe (publicada per L’Albí), Josep Tomàs Cabot va anunciar que ja no escriuria més novel·les; que, amb els anys que feia que s’hi dedicava, en ficció literària ja havia dit tot el que havia de dir. En realitat, com ell mateix confessava en una nota al final del llibre, aquell Weekend ja partia d’un text que, havent estat redactat en una primera versió els anys vuitanta, havia reescrit i actualitzat.
Que abandonés la literatura de ficció, tanmateix, no vol pas dir que deixés de banda la creació literària. L’any  2010, coincidint amb el seu vuitantè aniversari, va publicar (un cop més a L’Albí) La feina feta, un llibre imprescindible per entendre la seva dimensió com a escriptor i humanista. Es tracta d’unes “memòries professionals”: més de sis-centes pàgines de lletra atapeïda, on l’autor repassa el seu pas per diferents universitats, l’etapa al capdavant de la revista Historia y Vida, les col·laboracions periodístiques, la vintena de llibres publicats o la relació amb diverses personalitats del món de la cultura. Darrerament, a més, i gràcies a la col·laboració de Jaume Huch, editor de L’Albí, Tomàs Cabot s’ha dedicat a revisar, polir i reescriure tres de les seves novel·les més interessants, que ara apareixen publicades en un sol volum, titulat El cercle tràgic. Es tracta de la trilogia que repassa alguns episodis de la història social de Catalunya, des de la Setmana Tràgica fins a l’esclat de la Guerra Civil.



Tenir l’oportunitat de llegir (o rellegir) aquestes tres novel·les (Giravolt dels dies, 1986; Deu visites al company absent, 1997; i Adéu, Bakunin!, 1998) com si fossin una de sola és, us ho asseguro, una bona manera, i una nova oportunitat, d’aproximar-se (si no ho havíeu fet encara) a l’obra d’un autor a qui algun dia caldrà reconèixer com es mereix. Per a qui ja coneixia (totalment o e part) la trilogia, enfrontar-se ara a El cercle tràgic pot ser una forma de redescobrir (o, si voleu, corroborar) la capacitat narrativa de Tomàs Cabot, el domini de l’estructura, el control sobre el temps i l’espai, la intensitat de les situacions i els personatges memorables (és impossible oblidar la força i la integritat de la Lliberta i del Bakunin!). Però, sobretot, rellegir El cercle tràgic és la millor manera de percebre el missatge desencantat que hi ha al darrere dels tres llibres (ara convertits en tres parts d’un mateix relat), una reflexió segons la qual la història (tant la dels individus com la de les comunitats) és una successió de “tràgics cercles vitals (···), com el de tantes persones, tants grups humans, tants països, incapaços d’aclarir i resoldre el propi destí”.

A El cercle tràgic (que es presenta al Centre Cultural del Casino el dia 20 de setembre) hi ha intriga, pinzellades d’història i reflexió social i política. També hi ha situacions divertides que ens arrenquen un somriure i altres d’un dramatisme sense concessions, que fan estremir. Però, sobretot, El cercle tràgic és una extraordinària passejada per la peripècia vital d’uns personatges ben dibuixats, alguns d’ells d’una integritat commovedora, enmig d’un món dominat per la hipocresia, l’egoisme, l’odi i el dolor.

(Article publicat al diari Regió7 el dia 14 de setembre de 2013)

dilluns, 9 de setembre del 2013

"Pura sang"

                Què ho fa que, des de fa temps, entre els guardonats amb els principals premis de novel·la en català hi hagi un clar predomini de periodistes i personatges més o menys mediàtics? Màrius Serra, Genís Sinca i Sílvia Soler s’han endut, l’últim any, el Sant Jordi, el Josep Pla i el Ramon Llull respectivament. Em guardaré prou de qüestionar la independència dels jurats d’aquests premis. El fet de tractar-se de cares mediàtiques, i de persones ben relacionades dins el món cultural de casa nostra, no vol pas dir que no produeixin literatura de qualitat.


                El prestigiós premi Sant Joan, per exemple, va recaure l’any passat en la també periodista Ada Castells, amb una novel·la, Pura sang (Edicions 62, 2012), la lectura de la qual m’ha resultat altament satisfactòria. Es tracta d’una novel·la escrita amb eloqüència narrativa i descriptiva, amb un personatge principal potent, a cavall entre el drama victorià decimonònic i el thriller psicològic més actual, d’una intensitat que reté l’atenció del lector i, al mateix temps, va més enllà del simple entreteniment. A Pura sang seguim la veu de la Sílvia, pintora del mateix quadre una vegada i una altra (una dona que fuig, enmig d’un camp d’ordi), que explica la història al seu fill. És una heroïna desafortunada, que es va casar amb un ric menorquí (“em calia un príncep blau, me’l vaig pintar i es va destenyir de seguida”) per fugir d’un passat desagradable a Barcelona, i es troba atrapada en l’ambient claustrofòbic de Son Blanc, el casalot dels Solivella, amb una sogra despietada, digna d’una pel·lícula de Hitchcock. Quan es queda embarassada, el marit la ignora i la sogra s’apodera de l’hereu. Tot fa un gir quan la Sílvia, barreja de Madame Bovary i Mare Coratge, descobreix que la família amaga un altre infant en una caseta del jardí i, quasi al mateix temps, li diuen que el fill al qual s’adreça la veu narrativa pateix una greu malaltia (“Si no te’n surts, no hi haurà cap paraula per definir-me. Hi ha vídues, hi ha orfes, però ningú no sap com anomenar una mare que ha perdut un fill”). A partir d’aquí, la trama s’accelera i l’acció, que fins llavors se situava en una mena d’infern intemporal, es trasllada a una Barcelona clarament actual on la Sílvia, al capdavall i al límit de la bogeria, continua el seu recorregut existencial a la recerca del seu propi jo, davant del dilema de si és capaç de governar el propi destí. De si ella és “el capità” que domina el viatge, o bé si “el capità és el mar” i, per tant, es deixa endur per l’entorn i les circumstàncies.
                Pura sang és una prou bona novel·la. Tanmateix, la pregunta inicial continua sense resposta: com és que els periodistes acostumen a guanyar, darrerament, els premis literaris més importants?

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, l'agost de 2013, i, amb algunes modificacions, al número de setembre de El Pou de la Gallina)

dimarts, 3 de setembre del 2013

Negre és el color

De novel·les de gènere (que són lectures habituals d’’estiu) n’hi ha de bones i de dolentes, n’hi ha que estan ben escrites i n’hi ha que semblen voler insultar la intel·ligència del lector. Exactament com passa amb la literatura pretesament de qualitat, la que defuig les etiquetes i menysprea els qui volen acostar-se a un públic més ampli.
I entre els gèneres més populars no cal dir que destaca la novel·la policíaca (o novel·la negra), que ha viscut, els darrers anys, una revifalla considerable.



La novel·la policíaca va néixer a la segona meitat del segle XIX, amb autors com Edgar A Poe o Arthur Conan Doyle i històries que giren al voltant d’un enigma que cal resoldre. A principis del segle XX, a Catalunya, tot i que no hi havia ningú que conrees el gènere, les novel·les policíaques eren molt populars, com constata Josep Pla, amb cert menyspreu, en el seu imprescindible Quadern gris: “La gent s’ha donat, ara, a llegir novel·les policíaques. És una cosa nova en el país. La sensibilitat de la gent, després de la guerra, sembla molt més grollera”. És clar que Pla es refereix a les novel·les d’enigma (“Pel meu gust, si els detectius d’aquestes novel·les fessin de tant en tant un paper ridícul, serien molt més simpàtics. Però no n’erren ni una i totes se les pensen”), i aventura un nou model que, per a ell, seria més interessant: “aquestes novel·les tindrien encara més compradors si alguna vegada plantegessin les coses, no pas des del punt de vista de l’indefectible triomf de la policia, sinó des del punt de vista dels interessos dels lladres”. I és segur que Josep Pla no va tenir-hi res a veure, però al cap de molt pocs anys que posés per escrit el seu parer, als EUA (amb autors del calibre de Dashiel Hammett o Rymond Chandler) començaven a publicar-se novel·les policíaques amb un alt contingut social, on no tot girava al voltant d’un misteri i que sovint se centraven en el delinqüent. Era el naixement del que més endavant s’ha conegut com a novel·la negra o de violència social. En català, vam haver d’esperar la voluntariosa i militant aportació de Rafael Tasis i Manuel de Pedrolo que, als anys cinquanta i seixanta, van fer les primeres aportacions al gènere en la nostra llengua. I va ser als anys setanta i vuitanta, amb autors com Jaume Fuster o Andreu Martín, que el gènere negre va consolidar-se en català.



Potser ha estat el boom de la novel·la escandinava, o potser les possibilitats que per al gènere ofereix el món i el moment històric que vivim. El cas és que amb el nou mil·lenni s’ha recuperat la moda fins al punt que ara mateix, en català, hi ha un premi literari (el Crims de Tinta) dedicat a la novel·la negra i sufragat pel Departament d’Interior de la Generalitat.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, i també a El Pou Digital)