dilluns, 31 d’octubre del 2011

Precampanya permanent



            Ja se sap que, dels sistemes d’organització política, la democràcia és el menys imperfecte. Se sap també, però, que es troba lluny de la perfecció absoluta i sense matisos. ¿Per què, si no, hi hauria tanta gent que demana una democràcia “real”? Winston Churchill, sempre brillant en les seves al·locucions i discursos, deia el 1947 que “la democràcia és la pitjor forma de govern, a excepció de totes les altres formes que s’han provat fins al moment”. Per mostrar les febleses del sufragi universal sovint es recorda que Hitler, un dels governants més cruels de la història, va ser un mandatari elegit pels alemanys de forma democràtica.
            A les portes d’una nova i repetitiva campanya electoral (qui ho diria que, oficialment, la campanya encara no ha començat?), se’m fa evident que en aquestes latituds i en aquesta època que ens ha tocat viure portem mesos (anys!) de precampanya permanent, i aquesta és una de les perversions més pernicioses de la nostra democràcia. I se’m fa també evident que, si bé és imprescindible, per al bon funcionament del joc democràtic, que els partits polítics tinguin un espai per presentar el seu programa als ciutadans, la precampanya permanent (amb declaracions enverinades, contradeclaracions a la defensiva, picabaralles inútils i espolsament de responsabilitats) només serveix per empobrir la imatge dels polítics (fins i tot d’aquells que s’hi dediquen amb honestedat), per ajornar decisions, per desqualificar el rival sense matisos, per evitar d’aprofundir en un discurs massa superficial, per escampar demagògia i, sobretot, per esquivar actuacions sovint molt necessàries. I val a dir que del ball de cites inútils (desafortunades o simpàtiques, inòcues o coents) que, a falta d’altra feina per fer, ens regalen els polítics a tota hora, no se n’escapa cap partit.
            Si com a mínim les campanyes fossin imaginatives. Si almenys els discursos no tinguessin com a receptor immediat els que ja estan convençuts d’antuvi... Seria interessant, per exemple, veure què passaria si els candidats s’intercanviessin l’auditori. ¿Us imagineu que Mariano Rajoy es presenta en un míting socialista disposat a defensar el seu programa, que Rubalcaba parla en un de CiU sobre perquè l’haurien de votar, que Duran i Lleida ho fa en un míting d’ERC intentant convèncer l’auditori que la independència no és la millor via i Alfred Bosch davant de simpatitzants del PP mirant de dur-los al seu terreny?
            Un dia d’aquests comença la campanya de les eleccions al govern de Madrid. Les eleccions són d’aquí a tres setmanes. Guanyi qui guanyi, però, l’endemà mateix, governants i opositors, partits petits i partits grans, començaran a dissenyar la propera campanya, s’iniciarà una nova precampanya i, mentrestant, el més calent es quedarà a l’aigüera.

(Article publicat el dia 30 d'octubre de 2011, al suplement Lectura, del diari Segre)

diumenge, 23 d’octubre del 2011

La invenció de l'adolescència



            És aquella etapa de la vida en què els nois es tornen muts i mengen com llimes i les noies més assenyades, en un moment de nervis, esclaten a riure per coses que no fan cap gràcia o s’ofenen per comentaris innocents. Els adolescents, éssers contradictoris per definició, són capaços de córrer durant dues hores rere una pilota sense despentinar-se i, en canvi, al·legar un cansament mortal quan arriba l’hora de caminar cent metres en una excursió escolar o familiar. Volen ser grans i tastar els avantatges de la vida adulta, però no renuncien a determinats jocs infantils. A ells els canvia la veu d’una forma sobtada i comencen a deixar anar galls estrepitosos. A elles se’ls defineixen les corbes i els creixen els pits. Tots vesteixen seguint uns mateixos patrons i asseguren que és el seu estil particular. Busquen la seguretat que en realitat no tenen.
            Pobrets. Han de prendre decisions importants (algunes de les quals els marcaran de per vida) i això coincideix amb l’època en què tenen més dubtes. Tot plegat provoca canvis d’humor sobtats i un permanent recel davant l’autoritat. Passen de l’amor a l’odi amb una facilitat inversemblant. Qualsevol element desestabilitzador (un desengany amorós, una negativa imprevista...) pot desencadenar en el seu estat d’ànim una explosió hormonal difícil de preveure.
            Pobrets? I si tots plegats recordéssim que l’adolescència és un invent occidental dels darrers cinquanta anys? Abans, una persona passava d’infant a adult sense transició, de l’escola al món laboral directament, dels pantalons curts als pantalons llargs, de no tenir cap responsabilitat a tenir-les totes. I a bona part del món encara funciona així.
            Hem passat d’un model de societat que no contemplava l’existència dels adolescents a un altre en què l’adolescent és pràcticament el centre de l’univers, en què l’adolescència s’ha convertit en una etapa de la vida cada cop més llarga. Tant, que corre el risc de ser tractada per la gerontologia. Avui dia no és difícil trobar pares que imiten la manera de parlar dels fills, i diuen coses com “no em ratllis!”, “com mola!” o “s’ho ha currat una passada”; pares que juguen amb la Play Stations i vesteixen amb els pantalons a mig cul.
            La síndrome de Peter Pan dura fins més enllà dels quaranta i es tracta de posposar sine die el més important dels conflictes de l’adolescència: l’adquisició de responsabilitats.
            Està clar que, de ser responsables, n’haurien d’aprendre a l’institut, oi? Que per alguna cosa mantenim aquesta colla de funcionaris queixosos que només pensen a fer vacances. El mínim que poden fer és aguantar els nostres fills malcriats. Perquè, ja se sap, la feina dels pares és consentir i la dels professors, educar... O no anava així?

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, l'any 2009)

dimarts, 18 d’octubre del 2011

Negres ganduls i dones planes


            Fa un parell de setmanes llegíem que un ciutadà d’origen congolès, resident a Bélgica, Mbutu Mondongo Bienvenu, ha cursat una demanda perquè la societat que gestiona els drets dels còmics d’Hergé, protagonitzats pel famós reporter Tintín, retiri de les llibreries l’àlbum Tintín al Congo, perquè difon plantejaments fonamentats en la idea de la superioritat racial. Els negres hi són caricaturitzats com a ganduls i sapastres. Tintín al Congo és, doncs, un còmic amb connotacions racistes.


            La posició del senyor Mondongo em sembla respectable, però un xic desmesurada, i crec que servirà, sobretot, per donar publicitat a un dels àlbums més mediocres i desconeguts de la sèrie Tintín. Cal tenir en compte que parlem d’una historieta de fa vuitanta anys, una època en la qual, en molts països occidentals, els negres eren vistos com a éssers exòtics, i en què als Estats Units, per exemple, estaven encara lluny d’aconseguir la igualtat de drets amb la resta de ciutadans. Em sembla desmesurat com m’ho semblaria, també, que s’interposés una demanda contra les pel·lícules de Tarzan que protagonitzava Johnny Weissmuller, on sovint els negres eren elements decoratius que deien “Sí Buana” i que de tant en tant servien, tan sols, per mostrar la perillositat d’una travessa per la selva en caure per un penyassegat.


            Com si es tractés de documents antropològics, les pel·lícules de Tarzan o els àlbums de Tintín mostren, des de la ficció, una visió del món pròpia dels anys trenta i quaranta. I no és per enorgullir-se’n. Si avui a ningú amb dos dits de front no li passa pel cap mostrar els nadius africans estereotipats com a ridículs sapastres, servidors submissos o ganduls impenitents és perquè el món occidental ha evolucionat, ha fet un pas endavant, i ens n’hem de felicitar. Però d’aquí a prohibir l’exhibició pública de la visió que en mostrava el món pretesament civilitzat a través de la ficció del còmic, de la literatura o del cinema... què voleu que us digui? En l’art del segle XX també hi podríem rastrejar altres dinàmiques que avui poden resultar vexatòries. Pensem, per exemple, en el model femení retratat per bona part del cinema d’aquella època: la dona s’hi mostra submissa, plana, sempre atenta amb el marit, parapetada a la cuina i amb els fills al seu càrrec. I aquest és el model que es pot trobar en alguns bons films de George Cukor o Frank Capra. Tot i una aparent pàtina de feminisme, moltes comèdies queien en alguns dels estereotips masclistes més tronats. Hauríem de prohibir-les? Per què? Si després un s’adona que molts d’aquests estereotips es mantenen inalterats en pel·lícules i sèries de televisió realitzades en l’actualitat i ningú no aixeca el crit al cel.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el diumenge 16 d'octubre de 2011)

diumenge, 16 d’octubre del 2011

Pasqual Farràs i les coses



A l’època del zàping, la velocitat i la impaciència, llegir una novel·la com El vigilant i les coses (Edicions de 1984), del solsoní Pasqual Farràs, és anar contracorrent, gairebé una provocació. La novel·la de Farràs no té una acció trepidant, ni una estructura de plantejament, nus i desenllaç, ni pràcticament diàlegs, ni cap clímax massa marcat... És a dir que no se li pot atribuir cap de les característiques de la literatura de comercial. En canvi, El vigilant i les coses és un relat cuinat a foc lent (l’autor va publicar-la al cap de deu anys de la seva primera novel·la, La mort del fabulador), escrit amb una prosa impecable i elegant (en alguns moment superba), que agafa com a referència els grans narradors europeus d’entreguerres (Kafka, Musil, Joyce), i que conté, segurament, una de les anàlisis del comportament i de la naturalesa humans més subtils i profundes que un lector pugui trobar en la literatura catalana de les darreres dècades.
            El protagonista, August, fa de vigilant nocturn en uns magatzems i es dedica a observar objectivament, sense cap finalitat concreta, tot el que passa al seu voltant. És una mena de Bartleby desmotivat, escèptic, obsessiu, poc sociable, que evita implicar-se en res. La xerrameca l’atabala. “Ell no era pas un home sol. Ell era, o maldava per ser, un home independent, un home deslligat de les exigències externes més immediates, un home descompromès”. Al voltant de la seva existència passiva, però, succeeixen coses greus, que se’ns mostren de biaix, des de la perspectiva abúlica del protagonista, perquè la novel·la, tot i que està escrita en tercera persona, focalitza el discurs en la ment d’August, que viu en un món de “coses” abstractes i, de tant en tant, fa una ullada a les “coses” concretes (“La pulsió contemplativa d’August sempre se solia acabar imposant a la possibilitat d’actuar”).
En la primera meitat del llibre seguim August per la ciutat on viu, durant un cap de setmana, des que plega de la feina dissabte al matí fins que hi torna dilluns al vespre. Tot el que fa és anar al Cafè Central, a la fira, a casa seva, a casa d’una antiga amiga que ha desaparegut i al funeral d’un noi a qui només havia conegut de vista. Al llarg d’aquest periple tan aparentment insuls, però, assistim a una meticulosa dissecció de la psicologia del personatge. La segona part és més dinàmica: una peculiar relació amb l’encarregada d’un gimnàs, les tertúlies del Cafè Central, una relació furtiva amb una dona casada i unes curioses aspiracions laborals. En realitat, El vigilant i les coses narra el que podríem dir-ne una aventura introspectiva, l’aventura d’un home a la recerca d’ell mateix. I també podríem veure-hi la metàfora de l’escriptor: “Hi havia el món de veritat, el món de fora, el món de les coses, i la gent que hi intervenia necessàriament, cadascú amb el seu paper ben après. I en una altra esfera que només de tant en tant es creuava amb aquella altra, hi havia el vigilant August, perspicaç observador sense paper, un figurant anònim enmig de la gran mascarada”.
Tinc la sensació d’haver llegit un llibre ambiciós, gens anecdòtic, intemporal. És per això que m’ha vingut de gust parlar-ne tot i haver-se publicat fa un parell d’anys.

(Article publicat al diari Regió7 el dia 15 d'octubre de 2011)

dilluns, 10 d’octubre del 2011

La fi de l'humanisme



            Entre la gran quantitat de matisos que, al voltant d’una trama complexa i absorbent, ofereix l’última novel·la de Jaume Cabré, Jo confesso (Proa, 2011), hi ha un tema del qual no he sentit a parlar ningú però que en canvi a mi em va cridar força l’atenció mentre llegia el llibre. Em refereixo al retrat que fa Cabré d’un canvi importantíssim que s’ha produït en la civilització occidental coincidint amb les darreres dècades del segon mil·lenni: el pas de la cultura humanista al deshumanitzat món tecnològic, del manuscrit a l’ordinador.
El protagonista de Jo confesso, Adrià Ardèvol, és un apassionat del coneixement, que sap que una llengua no és només un codi per comunicar-se (“Els homes no habitem un país; habitem una llengua”), per això en parla un bon grapat (entre les quals el llatí, l’hebreu o l’arameu) i té una biblioteca espectacular (“El despatx és el meu món, la meva vida, el meu univers on hi té cabuda quasi tot excepte l’amor”), col·lecciona vells manuscrits, aprecia les grans veritats que s’amaguen al darrere de la ficció literària (“Sé que m’invento coses: però no deixo de dir la veritat”), creu en la força de l’atzar (“Si l’itinerari dels nostres gens i després les nostres vides s’haguessin desviat per una altra dels milions de cruïlles possibles, ni s’hauria pogut escriure tot això que ves a saber qui llegirà: Que bèstia”), coneix el valor de la poesia (En una conversa, un narrador mediocre li diu: “-Llegeixes poesia. / -Sempre n’he llegit. / -Doncs jo no, tu. / -I així et van les coses”), aprecia el poder de la bellesa redemptora (“mirem de sobreviure al caos amb l’ordre de l’art”), més concretament de l’artifici literari (“que és el més proper a l’experiència viscuda”) i és un pensador brillant que reflexiona sobre com l’art pot salvar la humanitat del Mal, si és que la humanitat pot o mereix ser salvada (“l’home destrueix l’home i també compon El paradís perdut”)... Però l’Adrià Ardèvol és incapaç d’entendre’s amb un document word.
En un moment determinat de la novel·la, el protagonista, que fa de professor d’història de la cultura a la Universitat, descobreix que cap dels seus alumnes sap gens de llatí ni han llegit la Bíblia, i quan tradueix un vers d’Horaci que diu que “el dia del Senyor arribarà com un lladre en plena nit”, a un dels alumnes no se li acut res més que demanar: “-Quin senyor?”.
Cabré, doncs, constata que la visió humanista del món, aquella que veu en l’art la més gran forma de coneixement, ha perdut la partida.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número d'octubre de 2011)

diumenge, 9 d’octubre del 2011

El mar de la tranquil·litat, de David Castillo



            Per refugiar-se dels inspectors d’hisenda i del pròpi passat més recent, després d’haver-se entrampat econòmicament en un negoci i d’haver arrossegat amb ell una bona colla de treballadors, d’haver perdut la parella i haver-se quedat sol, un empresari torna al barri que el va veure créixer durant els anys setanta. Allà, recupera antigues amistats (els supervivents de tota mena de fracassos professionals i sentimentals, i de tota mena de flirtejos amb substàncies addictives) i engega una relació vital amb una prostituta de luxe. El mar de la tranquil·litat (Proa, 2010), de David Castillo, combina la crònica d’una època (els anys setanta) i un món (Vallcarca, el Coll i el Carmel), amb la història d’un “fracassat” que (com el fill pròdig) hi torna.
            És una novel·la generacional (una autoficció, de fet) que ens pot provocar una certa sensació de vertígen als qui vam néixer els anys seixanta. Aquella mena de sensació de veure retratada una experiència viscuda (salvant distàncies geogràfiques i demogràfiques) amb tota la intensitat de l’adolescència. “Ens havíem format un ordre del món basat en la uniformitat homogènia dels àlbums de cromos, de la geografia i de la naturalesa, dels productes Bimbo”. Partits de futbol al carrer, vida de barri, joves que parlen en “una barreja entre el xava genuí de la barriada del Coll i l’andalús més tancat dels nous emigrants”, baralles amb colles rivals, flirteig amb les idees llibertàries... El contrast entre el que eren i el que han acabat sent, duu els personatges a demanar-se si la vida és alguna cosa més que una pèrdua de temps, i a concloure que, al capdavall, tot el temps és un temps perdut.
            Amb algun castellanisme innecessari i una trama centrada en l’ambient i els personatges (especialment en la seva relació d’amistat) més que no pas en l’acció, David Castillo construeix un retrat sòlid d’un barri que ell coneix bé, d’uns joves que, com diu la primera frase, “encara no érem capaços de diferenciar l’avorriment de la tristesa”. És el retrat (i la reivindicació), també, d’una Barcelona “que no surt a les guies turístiques” i que entronca amb una certa tradició literària que fins ara potser s’havia expressat més en castellà en novel·les com, per exemple, Últimas tardes con Teresa, de Juan Marsé.

dilluns, 3 d’octubre del 2011

10 raons per llegir Jo confesso



            A hores d’ara ja hi ha qui ha parlat de la darrera novel·la de Jaume Cabré, publicada a primers de setembre, tractant-la de desmesurada, però també (i sobretot!) qui l’ha qualificat de catedral narrativa. A mi, després d’haver-hi invertit algunes hores, se m’acut donar deu motius pels quals penso que val la pena llegir-la:
1- Perquè demostra que la literatura catalana pot anar pel món sense complexos.
2- Perquè, malgrat tenir un miler de pàgines, és una novel·la que atrapa amb facilitat, un llibre que fa de bon aconsellar.
3- Perquè tracta, d’una forma gens vanal, alguns dels temes més profunds de la literatura: l’amor, la mort, la bellesa, la culpa, l’atzar...
4- Perquè Jaume Cabré és un gran narrador, capaç d’estructurar amb naturalitat una història tan complexa com aquesta: un recorregut impressionant per la maldat humana i per la desaparició de la cultura humanista. El protagonista, Adrià Ardèvol, és un home ple de contradiccions, que viu tot de peripècies personals, familiars i col·lectives, sempre lligades a un extraordinari violí fabricat a Cremona al segle XVIII.
5- Perquè Cabré domina les possibilitats formals del text narratiu. En un mateix paràgraf hi poden haver dues o tres veus narratives, dos espais físics allunyats i un salt temporal de diversos segles; però mai no es tracta d’un exercici vacu, de lluïment i prou. La pirotècnia estilística serveix per comunicar el missatge amb la màxima emoció i intensitat; per introduir el lector en la història i fer-lo anar més enllà de la trama; per, al capdavall, donar més vida als personatges...
6- Perquè la prosa de Cabré, tot i l’esforç estilístic que hi ha al darrere (o precisament per això), flueix amb naturalitat.
7- Perquè Jo confesso conté una subtil reivindicació (i és, alhora, un exemple) de la bona literatura.
8- Perquè mostra amb gran encert alguns aspectes de la naturalesa humana: les dificultats per estimar; la necessitat de Bellesa, en forma d’art, per ordenar el caos; el Mal inherent a la nostra raça.
9- Perquè retrata, com qui no vol la cosa, un canvi en la nostra civilització que va tenir lloc amb l’acabament del segon mil·lenni: el pas de l’humanisme al món tecnològic. El protagonista sap parlar nou llengües i té una biblioteca espectacular i és un pensador brillant... Però és incapaç de crear un document word.
10- Perquè Jo confesso és molt probable que s’acabi convertint en una novel·la important.
(Article publicat el dia 2 d'octubre de 2011 al suplement Lectura, del diari Segre)

dissabte, 1 d’octubre del 2011

El valor de la ironia (a propòsit del cicle Tocats de Lletra)



            Entre la cinquantena d’actes que atapeeixen l’agenda cultural manresana durant aquest octubre amb motiu del cicle Tocats de Lletra, n’hi ha de molt varitats i destinats a públics ben diversos. Permeteu-me, però, que (amb un punt d’ironia, que és el tema que centra l’actual edició, i sense cap més intenció que analitzar una mica el món en què vivim) faci una classificació, en tres grups, dels actes en funció del valor monetari que se’ls atorga.
            Grup 1: hi ha tres actes en què el públic haurà de pagar el preu simbòlic de tres euros. Tenen en comú que es fan al vespre i en espais tancats. En dos dels casos, en tractar-se de recitals duts a terme per actors de renom (Lluís Marco, acompanyat pel pianista Joan Martorell, recita poemes de Pere Quart; i Vicky Peña que, amb el seu fill Orestes Gas, posarà veu als versos d’Ángel González), sembla lògic que es vulgui regular una afluència de públic que es deu preveure massiva. En l’altre cas, la projecció de la pel·lícula Le signe du Lion, d’Eric Rohmer, amb presentació de Lluís Calderer, tinc la sensació que es fa pagar per no establir un precedent de cinema gratuït a la ciutat, més que no pas perquè es prevegin bufetades a l’hora d’entrar, que tant de bo...
            Grup 2: hi ha tres actes més que són gratuïts i, per si algú ho dubta, el programa en destaca aquesta condició. Són tres recitals poètics que, com els anteriors, es fan al vespre i en espais tancats. El fet que se n’especifiqui la gratuïtat deu ser perquè parlem del recital que inaugura el cicle (Drapets al sol, on el planter del Casal Familiar Recreatiu escenificarà poemes escrits per a l’ocasió), un dels que el tanca (amb Joan Margarit i Pere Rovira recitant-se a Complicitats poètiques) i un que es fa en un equipament que no és municipal, a l’Auditori de la Plana de l’Om (Tanquem els ulls i el pensament que voli, on Montserrat Carulla s’enfrontarà amb versos de Josep Maria de Sagarra).
            Grup 3: la gran majoria d’activitats (una quarantena) no tenen especificat el preu i tampoc es diu que siguin gratuïtes. Tanmateix, tothom sap que hi pot assistir de franc: recitals a l’aire lliure (amb actors, actrius i músics de primer ordre, com Mar Ulldemolins, Ferran Rañé o Anna Barrachina), exposicions (una sobre Pere Calders a la Biblioteca del Casino i una altra de fotografies “iròniques” a la Casa Lluvià), activitats infantils (se’n fan una bona colla, al voltant del Quixot, en diferents biblioteques veïnals), i, sobretot, diverses presentacions de llibres, clubs de lectura i visites d’autors (alguns dels quals ben coneguts: com Matthew Tree, que parlarà de la seva experiència com a escriptor anglès en llengua catalana; Jaume Cabré, que presentarà la seva darrera novel·la, Jo confesso; Empar Moliner, que participarà en el club de lectura de la Biblioteca del Casino arran de No hi ha terceres persones; o Joan-Lluís Lluís, que conversarà a partir del seu llibre Xocolata desfeta).
            A qui se li acudiria, avui i aquí, fer pagar ningú per anar a veure i escoltar un escriptor? A qui se li acudiria ni tan sols insinuar que és una activitat gratuïta? I ara! Tothom sap que amb el caliu del públic i una bona ensabonada els escriptors es donen per ben pagats.

(Article publicat a Regió7 el dia 1 d'octubre de 2011)