dilluns, 23 de desembre del 2013

Absència

Al Ramon Nadal, que enguany no hi serà

                D’aquí a tres dies serà Nadal. La il·luminació, els pessebres i l’infame anunci de la loteria fa setmanes que ho anuncien. A mi, tot això de l’esperit nadalenc, l’ornamentació kitsch de cases i carrers, la lluminària hortera i, sobretot, la felicitat imposada, m’atabalen una mica. No és pas que no m’agradi, però em sento com si no anés amb mi. Com quan veus una festa on tothom s’ho passa bé i penses que t’hi agradaria ser, però saps que si hi fossis t’hi sentiries fora de lloc.
                Potser, de tot el que envolta aquestes festes, l’espai on millor em sento és el de la sobretaula dels dies de Nadal i Sant Esteve. Parents a qui fa temps que no veus i amb qui cada any (amb la mateixa cordialitat, això sí) acabes discutint sobre els mateixos temes; la mestressa de casa que pateix per si ha trobat el punt adequat de sal en els galets, si ha farcit prou els canalons o si la taula estava ben parada; neules que es treuen quan tothom ja està ben tip i es mengen per pura golafreria; canalla que corre i xiscla fins que algú, tip de sentir-los, decideix que juguin en una altra banda; l’ampolla de bon licor, ben guardada durant l’any, que només es treu en aquestes ocasions; una partida de botifarra ocasional i intergeneracional; les bombolles del xampany (al vi escumós nadalenc mai no li podré dir cava); la conversa alternativa dels fumadors proscrits que, des de fa uns anys, hem de sortir al terrat a satisfer el vici perquè el discurs (i la llei) antitabac ha calat a fons en la mentalitat dels no fumadors i, sobretot, dels exfumadors... i el que cadascú hi vulgui afegir del seu propi retaule nadalenc.



                A totes les sobretaules, però, s’hi sent l’absència dels que en algun moment hi van participar i ja no hi són. Per això, en aquestes trobades, recordem, amb un somriure nostàlgic, anècdotes de padrins i oncles que ens han deixat i a qui potser els més petits ja no recorden o no han conegut. És més dur, en canvi, quan l’absència és recent; quan aquell a qui ara has de recordar seia al teu costat tot just fa un any i, després d’un bon àpat, parlàveu dels plans de futur... L’absència és sempre insubstituïble, però el dol és especialment dur durant el primer any, perquè cada moment és el primer sense aquella persona: els primers sants i aniversaris, la primera Festa Major, el primer Tots Sants i, és clar, el primer Nadal. És cert que amb el record, durant la sobretaula, aconseguirem fer un xic presents els éssers estimats que ja no hi són, però sabem que el record sempre serà insuficient i que, per tant, a alguns, enguany ens tocarà un dinar de Nadal cobert amb una pàtina de tristesa que mirarem de compensar amb un somriure especialment nostàlgic.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 22 de desembre de 2013)

dissabte, 21 de desembre del 2013

La revolta de Fígols

                A primers de l’any 1932, els miners de la conca de l’Alt Llobregat van engegar una vaga revolucionària amb l’esperança que s’estengués arreu de Catalunya, com una taca d’oli. A Fígols, una colla de miners i filadores van proclamar el comunisme llibertari i, durant uns dies, hi onejà la bandera negra i vermella. Quan va intervenir l’exèrcit –per ordre del govern de la República—, la revolta es va acabar amb una dura repressió. Alguns miners foren detinguts, empresonats i, en alguns casos, fins i tot deportats a l’Àfrica.


              Ara que s’apaga la memòria dels últims testimonis d’aquests fets, aquell episodi ha estat recuperat pels Amics del Teatre de Cercs, que han tingut l’encert d’encarregar a l’escriptor Jordi Cussà (traductor, narrador, poeta i dramaturg) un text que, com tots els de l’autor, desborda talent. L’obra –Fígols, 1932: la revolta— es va estrenar el proppassat 30 de novembre al Cine-Teatre Sant Corneli, de Cercs, i es va poder veure, també, al Teatre Municipal de Berga el dia 14 de desembre. Per qui tingui curiositat de conèixer l’obra, l’editorial berguedana L’Albí –qui, si no?— ha publicat el text de Cussà, que també la codirigeix. I hem de celebrar aquesta publicació perquè en la seva faceta com a dramaturg, amb prop d’una vintena d’obres de teatre, Jordi Cussà mai no n’havia vist cap en forma de llibre.
                Fígols, 1932: la revolta és, a banda d’una bona peça dramàtica, una lliçó d’història destinada als qui pensen que cal recuperar aquest episodi però també, i especialment, cap als qui pensen que “remoure la història no serveix per a res”. Ens parla de l’anarquisme durant la República, d’una època en què “les vagues eren (···) una declaració de guerra social”, d’uns dies en què el somni del comunisme llibertari va ser possible, d’una colla d’obrers (miners i filadores) que, potser amb un xic d’ingenuïtat utòpica, van creure que podien començar una revolució. Treballadores de la colònia Carme –com l’Eulàlia o la Mercè— i miners com el Just, el Cisquet o el líder Manuel Prieto, emprenen una aventura que no pot acabar bé. Al final, coneixerem el destí dels personatges gràcies al recurs escènic on diversos personatges llegeixen o dicten cartes que es van intercanviant. A més, com no podia ser d’altra manera, tractant-se d’un text de Cussà, les escenes, farcides de diàlegs vius i àgils, estan esquitxades de poesia i dels jocs de paraules tan propis de l’autor de Berga: “només en traurem un pa de fam i una bota de misèria”, “una bona bresca de gresca fresca”, “perdre-hi ous i mamelles”, “què més piula, la Pia?”.
Jordi Cussà, que ha evolucionat ideològicament cap a l’independentisme (fins i tot va publicar una novel·la, A reveure, Espanya, on dissenyava, quan això que ara en diem el “procés” era una esperança tot just incipient, la seva versió del camí cap a una Catalunya lliure), no pot dissimular una certa simpatia per les tesis anarquistes o, si més no, per la lluita obrera: “La socialdemocràcia i el capitalisme de rostre humà, com ells ho diuen –comenta el professor, alter ego de Cussà, en una classe que apareix al principi, al mig i al final de l’obra—, no van pas néixer del bon cor d’empresaris i governs, sinó de la lluita i el sacrifici d’homes i dones com el Manuel Prieto”.

(Article publicat a Regió7, el dia 21 de desembre de 2013)

dilluns, 16 de desembre del 2013

LO-LAI-LO

Aquestes ratlles van adreçades tant als lleidatans que pretenen anar per tot arreu utilitzant l’article masculí “lo”, com a tots aquells parlants de català oriental que (per fer-se el graciós, el simpàtic o, directament, l’imbècil) volen imitar el parlar dels lleidatans i, a banda d’acabar els mots femenins amb un ridícula “e” tancada (“la taule de la sale està trencade”), posen l’article “lo” davant de qualsevol nom masculí i deixen anar bajanades com “lo Antoni” o “vaig veure lo Martí”. L’esgarrifança que em produeixen aquests imitadors de pa sucat amb oli és només comparable a la que em provoquen els qui parlen de “ses Illes” quan es refereixen a les Balears i Pitiüses.


D’entrada, cal advertir que, per més que alguns –abanderats orgullosos del localisme pintoresc— en reclamin l’omnipresència (tant en contextos formals com informals), els lleidatans no l’usem pas davant de qualsevol mot masculí ni –encara menys— en qualsevol posició. Ho fem, només, en alguns casos: davant d’una paraula que comenci amb una consonant (“lo campanar de l’església”, “lo castell de Gardeny”), i, a més, l’article ha d’anar al principi d’una frase, després d’una pausa o bé darrere d’un mot acabat en consonant (“han acabat lo poliesportiu”, “lo veí de dalt fa molt siroll”). No el fem anar, per tant, quan segueix un nom començat en vocal (“l’alcalde us desitja bones festes”) perquè aleshores eliminem la “o”, la qual cosa representem gràficament amb l’apòstrof; ni tampoc (i aquí és on els qui volen imitar la nostra parla punxen estrepitosament) després d’un mot acabat amb el so d’una vocal (“vam veure el castell de Gardeny”, on ningú no diria “lo castell”, o “han tirat a terra el campanar de l’església”, on no es diu pas “lo campanar”).
Com bona part dels trets locals en qualsevol llengua del món, l’ús de l’article “lo” (propi del català nord-occidental) pertany a l’àmbit oral i al registre col·loquial. Un dels indicis que demostren la normalitat d’una llengua és, justament, dominar la diferència de registres i fer-ne una aplicació adequada. Tan decebedor és sentir que algú no sap expressar-se formalment en català, com adonar-se que molts lleidatans eviten, en les converses amb amics i parents, l’ús de l’article masculí “lo” (i el de moltes altres formes dialectals) com aquell qui fuig de la blasfèmia. Tant aquest bandeig com la reivindicació del localisme en tots els àmbits són símptomes evidents d’anormalitat: ningú, en cap llengua “normal” del món, parla igual en tots els contextos i circumstàncies; però ningú, tampoc, no posa en dubte sense criteri les convencions dels registres formals. Deixar d’usar l’article “lo” (a part d’un acte de mesquina pedanteria) és perdre un tros de la identitat dels qui el tenim com a propi. Abusar-ne, però, és caure en una actitud tancada i folklòrica que només afavoreix aquells que volen dividir-nos amb l’objectiu –és clar— de vèncer-nos i de fer-nos desaparèixer.
Acceptar-ne l’ús amb normalitat, sense imitar-lo ridículament, és un senyal de respecte interdialectal.

(Versions molt similars d'aquest article es van publicar al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 8 de desembre de 2013, i també a El Pou Digital)

dilluns, 9 de desembre del 2013

"PISA, morena, PISA con garbo"

Em costa entendre perquè agrada tant sentir com canten en català coneguts artistes que ho fan habitualment en castellà. El cas, però, és que fa gràcia. Tret de casos excepcionals i remarcables, generalment són interpretacions més voluntarioses que reeixides, on les “ll” es converteixen en “i”, les “e” àtones es transformen en “a”, les esses són totes sordes i les “t” finals desapareixen. Cada any, per exemple, el disc de la Marató aposta per aquesta fórmula a fi d’obtenir més ressò. I se’n surt, la qual cosa legitima el procediment. Perquè als catalans, tan acostumats a sentir-nos minoria acomplexada, ens agrada veure com la gent d’altres dominis lingüístics fa l’intent, encara que sigui puntual i circumstancial, d’expressar-se en la llengua pròpia d’aquest territori. Moltes vegades, fins i tot, és entre els propis catalanoparlants que ens indultem tota mena de barbaritats lingüístiques amb la justificació que l’important és l’ús del català, més que no pas la qualitat.
Ja hauria de formar part d’un passat de transició cap a la normalitat lingüística l’època en què es valorava, per damunt de qualsevol exigència purista, la voluntat d’utilitzar una llengua que durant molts anys havia estat maltractada i minoritzada i, com a mostra d’agraïment a aquesta bona voluntat, es perdonaven tots els castellanismes lèxics, fonèticis i gramaticals. Amb l’esforç n’hi havia prou i, per això, hem hagut d’aguantar, durant dècades, discursos institucionals, declaracions formals o entrevistes a famosos, que ens han fet sentir vergonya aliena. Tot això, però, en un país normal, amb una llengua (o dues, tant se val) normalitzada, hauria de formar part del passat. El que passa és que encara som lluny de poder considerar que l’ús del català està tant normalitzat, a Catalunya i a la resta del territori lingüístic, com el castellà. Alguna cosa falla quan portem trenta anys sentint polítics, periodistes, esportistes o empresaris maltractant el català amb una impunitat només comprensible fins a cert punt. Tothom es posaria les mans al cap si aquestes personalitats fessin el mateix quan s’expressen en castellà.


I això, que passa a Catalunya, també passa al País Valencià i a les Illes on, no fa massa, vam tenir l’oportunitat de presenciar un dels episodis més ridículament patètics que s’han viscut en un Parlament d’expressió catalanoparlant quan la consellera d’Educació i Cultura balear, Joana Maria Camps (del Govern de José Ramon Bauzà, el mateix que ha intentat bandejar el català de tota mena d’àmbits), llegia un text que algú li havia escrit en castellà i que, amb tota probabilitat, havia estat passat pel traductor del Google. Camps va referir-se a l’informe internacional PISA (Program for International Student Assessment), que avalua el rendiment escolar dels adolescents en diversos països, anomenant-lo –agafeu-vos fort!— informe TREPITJA. No, no és cap acudit dolent. És més: es veu que la susdita consellera (d’Educació i cultura, no ho oblidem!), després d’haver protagonitzat aquest episodi, que la posa en evidència i pren una especial rellevància tenint en compte el càrrec que ocupa, no ha dimitit i amb prou feines ha demanat disculpes. I això sí que faria riure, si no fos tan greu.

(Article publicat a Regió7, el dia 7 de desembre de 2013)

divendres, 6 de desembre del 2013

"Tot és possible"

                Com ja va passar fa dues temporades, el sant Jordi del 2014 els lectors de la Catalunya Central (i naturalment, també, els d’arreu) tindrem una cita amb els nostres narradors. El 2012 va ser el volum De tot cor, que aplegava trenta-dos relats d’autors del Bages, del Berguedà, de l’Anoia i del Solsonès; relats que tractaven el tema de l’amor des de les perspectives més diverses i, en algun cas, insospitades.


                Òmnium Bages i l’editorial L’Albí tornen a apostar, de cara a la primavera vinent, pel mateix format: recollir relats d’un bon grapat d’autors de la zona, d’edats que van de la trentena a la vuitantena llarga, alguns d’àmplia trajectòria i d’altres de més aviat desconeguts, amb estils ben variats. El tema, aquesta vegada, és la llibertat. És un bon tema per a un any com el 2014, però cal avisar (perquè ningú no es pensi que ensopegarà amb quaranta variacions de la mateixa història) que, de la quarantena de relats que aplegarà el volum Tot és possible, les narracions que giren al voltant de la llibertat dels pobles són una minoria, i encara, sovint, en parlen més en sentit figurat, de forma al·legòrica, que no pas de manera directa. Ben pocs, de fet, se centren en el desig de llibertat dels catalans. N’hi ha que tracten el tema de la llibertat individual, sexual o en relació a algun col·lectiu, com ara les dones; n’hi ha que especulen sobre els límits que ha de tenir la llibertat, si és que n’ha de tenir; n’hi ha que reflexionen al voltant del mateix concepte; n’hi ha sobre la llibertat a l’hora d’exercir la creativitat artística; n’hi ha que critiquen les conseqüències de l’excés de llibertat en algunes etapes de la vida; i n’hi ha que aborden el tema de la llibertat a partir de la seva absència, com a les presons, en un segrest o a causa de l’addicció a l’alcohol. En un parell de relats, fins i tot, apareix la famosa estàtua.

                El dia 12 de desembre, al Celler Oller del Mas –i maridats, com no pot ser d’altra manera, amb una copa de vi jove—, podran sentir-se alguns fragments d’aquests més de quaranta relats. Tothom pot assistir-hi.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de desembre de 2013)