Fuster perillós?

 A finals dels anys 80 (no penso afegir allò tan absurd de «del segle passat», perquè tothom sap a quina dècada em refereixo), Joan Fuster era un veritable referent entre els joves catalanistes i independentistes i, molt especialment, entre els que crèiem en els Països Catalans com a unitat històrica, lingüística i, per què no?, política. Segurament ja ho era des de feia uns quants anys, però parlo del meu record, de quan jo era un jove estudiant del que acabaria sent la UdL. El seu lideratge intel·lectual era indiscutible. Llegíem cada setmana El Temps, on Fuster era una constant figura de referència; si viatjàvem a València ens arribàvem a Sueca, encara que fos tan sols per veure la casa on vivia; i compràvem els seus llibres o els buscàvem a les biblioteques. I aleshores descobríem que Fuster tenia una obra immensa, eclèctica, brillant... Sabíem que havia escrit un influent assaig fundacional des del punt de vista històric i polític (Nosaltres, els valencians), però resultava que era també l’autor d’alguns excel·lents poemaris (Set llibres de versos) i de llibres imprescindibles de crítica i anàlisi literaris (Literatura catalana contemporània), d’història de l’art (El descrèdit de la realitat), d’aforismes (Judicis finals), de dietaris (Causar-se d’esperar), d’història (Heretgies, revoltes i sermons) o d’assaig pur (Diccionari per a ociosos).

Al costat d’Eugeni d’Ors (defenestrat i voluntàriament trasplantant a Madrid després del primer quart del segle) i de Josep Pla (que reconeixia en el de Sueca «un element normal de la totalitat de la nostra àrea lingüística»), Fuster és un dels tres grans assagistes de la literatura catalana i, justament, tot i que inicialment hi pasturava a prop, va evolucionar fins a situar-se a les antípodes ideològiques dels altres dos. A causa de les seves idees, i de la influència que van tenir en la construcció de la identitat valenciana, l’any 78 casa seva va patir un atemptat amb explosius. El consideraven perillós. Era un intel·lectual influent, que defensava i teoritzava des de València sobre la pancatalanitat, i el seu discurs era seguit, acceptat i, fins i tot, venerat en els diferents territoris de parla catalana.

Va néixer el 1922 i, per tant, enguany se’n celebra el centenari i se li fan tot d’actes de reconeixement i homenatge. Em temo, però, que la seva influència ha minvat molt. Massa. Ha deixat de ser un pensador de referència per a les noves fornades de polítics, intel·lectuals, periodistes, filòlegs o historiadors, i és segurament per això que avui difícilment sentim parlar de Països Catalans a cap polític, intel·lectual, periodista, filòleg o historiador. Ni a València, ni a Catalunya, ni a Mallorca.

Em temo, doncs, que ja han degut deixar de considerar-lo perillós.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 18 d'octubre de 2022)

Guilleries

 

    El Boi és el protagonista de Guilleries (Males Herbes, 2022), la darrera novel·la de Ferran Garcia. El Boi és un jove taradellenc que, a finals del segle XIX, es veu embolicat en una història de venjança salvatge, amb personatges sinistres, personatges tendres i personatges ambigus; enmig d’un paisatge que es converteix en un personatge més: “La meva terra és un clot envoltat completament de muntanyes: al sud el Montseny, a l’est les Guilleries, al nord el Collsacabra, Bellmunt i Puigsacalm, i a Ponent els altiplans del Lluçanès i Moianès. Quan ets al bell mig d’aquest sot, es fa més evident que ets dins una presó de pedra, marges, cims i boscos infinits. La Plana, sí, però una plana enganyosa i falsa, a tot arreu hi ha bonys, la terra és boteruda i plena de turons. El clot fa que s’hi acumulin les boires, i tot plegat, muntanyes, turons, boires, camps, pobles i masies, et marca, per bé o per mal.” I al Boi li tocarà viure espisodis violents, en aquesta experiència iniciàtica extrema. Si hi ha, però, per als amants de les contradiccions i l’ambigüitat, un personatge fascinant en aquesta novel·la, aquest és sense cap dubte Joan Tur, que, com el mític Long John Silver de L’illa del tresor, acompanya el protagonista en el seu procés de creixement.

   Podem pensar que Guilleries és una trama d’aventures en format de novel·la històrica, que aprofundeix en temes com la culpa, la crueltat o la redempció. I potser una mica sí que ho és, tot això, més per la banda de les aventures que per la de la història. Però Guilleries va força més enllà de qualsevol etiqueta, perquè es tracta de literatura d’alt voltatge. Per això, més enllà de les aventures del protagonista o de la recreació d’una època i un ambient, val la pena llegir-la per com està escrita, perquè mostra una narrativa vibrant, sintètica, plena de matisos, intel·ligent, que aconsegueix un to que arrossega el lector cap al riu de sang i clarobscurs que mou els personatges. La prosa, d’una bellesa brutal, excel·leix de manera especial en les comparacions, plàstiques, visuals i, de vegades, sorprenents, un recurs que Garcia fa anar per on vol, amb creativitat efectiva.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de setembre de 2022)

Un nou curs

 

Aquesta setmana es reprenen les classes. Per a tots els afectats (alumnes, mestres, professors, famílies), el setembre és intens. S’hi barregen il·lusions, dubtes, projectes, retrobaments, novetats, inquietuds... Aquest curs, a més, la cosa arrenca carregada de canvis, alguns dels quals van generar certa polèmica i diverses jornades de vaga en el darrer trimestre del curs passat. El canvi que més va transcendir a l’opinió pública (amb alguns missatges esbiaixats, informacions no sempre exactes i comentaris poc documentats) és el de l’avançament de l’inici de les classes en el calendari escolar. Però no és pas l’únic, ni, de fet, el que més preocupa la comunitat docent, a la qual pertanyo. A secundària, per exemple, aquest curs els centres s’enfronten a canvis curriculars importants, destinats majoritàriament a fomentar el treball globalitzat a través de projectes, una metodologia en la qual no tothom creu, però a la qual tothom s’haurà d’adaptar; els claustres rebran, si encara no ho han fet, una formació TIC (tecnologies de la informació i la comunicació) que caldrà cursar fora de l’horari lectiu (com qualsevol altra formació, és clar); en algunes comarques la relació amb el Departament assolirà la màxima cota possible de digitalització i gestió electrònica; i tot això per no parlar de les incerteses que encara planen al voltant dels projectes lingüístics i la presència o no del castellà a les aules.

Em temo, però, que malauradament aquest curs es mantindran els comentaris a les xarxes desacreditant el personal docent. Això no canviarà. Perquè, per a alguns, el mestre sembla que és només un funcionari (tot i que n’hi ha molts que no en són, també entre els que treballen a l’escola pública) que té un bon sou (hauríeu de veure què cobra i què li queda a un substitut que, a més, ha de fer llargs desplaçaments per anar a treballar o s’ha de buscar pis allà on el destinen) i massa vacances (sense tenir en compte que molts docents són acomiadats a finals de juny, que els equips directius treballen intensament tot el juliol o que bona part del col·lectiu dedica una part important d’aquest mes d’estiu a formar-se i preparar el curs següent).

La visibilitat i la proximitat de la tasca docent desperta una mena de ràbia més o menys continguda en algunes persones, a qui les xarxes permeten esplaiar-se sense filtres. Naturalment que es pot posar en dubte (si pot ser, des del coneixement i el contrast) que un docent (o qualsevol professional) faci bé la seva feina, però generalitzar contribueix a desacreditar una professió que, al capdavall, a tots plegats ens hauria d’interessar que pogués desenvolupar-se amb dignitat i des del respecte, perquè d’això en depèn una part del procés d’educació i aprenentatge dels nostres fills.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 4 de setembre de 2022)

Un tema de banyes

 

A mig juliol va tenir força impacte, en mitjans i xarxes, la notícia que en un dia havien mort tres persones en festes de bous al carrer (fenomen també conegut com a correbous o vaquetes) en tres poblacions del País Valencià. És una notícia esborronadora, lamentable i molt trista. Però no sé si hauríem de considerar-la sorprenent, tenint en compte el perill que tothom sap que representa posar-se al davant d’una bèstia grossa, amb banyes, i provocar-la perquè t’escometi. De fet, suposo que la gràcia (per als que la hi troben) deu ser justament desafiar el risc i situar-se al límit. No ha d’estranyar, doncs, que es produeixin accidents i que, de tant en tant, aquests siguin mortals. Al País Valencià i al sud del Principat la tradició està força arrelada i, per bé que també hi ha qui ho critica, córrer davant dels bous és una de les activitats estrella de les festes majors d’alguns pobles. Això de trobar gust a exposar la vida i, en acabat, lamentar profundament la seva pèrdua suposo que entra dins de les contradiccions que ens defineixen com a humans.

Per més que el seny sembla que hauria d’empènyer a eliminar els esdeveniments taurins de les festes majors, pel que té de degradant cap a l’animal i pel perill que representa per als humans, sempre hi ha un sector gens menyspreable de la població que s’hi aferra amb ungles i dents, esgrimint un argument de pes: la tradició. I és per això que les autoritats dels municipis ho tenen complicat i, com a molt, aconsegueixen tot just establir una normativa que, de vegades, els participants es passen per l’arc de triomf. El cas de Santpedor és interessant i simptomàtic. El costum de les vaquetes s’hi va instaurar als anys 80 i, per tant, no es podia pas parlar d’una «tradició» gaire ancestral. Tot i així, per aconseguir que les vaquetes saltessin del programa de festes van haver de muntar un procés participatiu entre els veïns fa un parell d’anys: vaquetes SÍ o vaquetes NO. Va guanyar el NO. Però, alerta, perquè, amb una participació molt alta, tot just es va imposar pel marge petitíssim d’uns quants vots i ara, gràcies a una iniciativa popular que ha recollit prou signatures, la votació s’ha de repetir.

Em pregunto si ara es parla dels morts en aquesta mena d’actes perquè abans no n’hi havia (cosa que dubto, perquè el perill sempre ha estat el mateix, si no més), o bé perquè la circumstància que ha reobert el debat ha estat especialment dramàtica, o bé perquè interessa destacar-ho a fi de reforçar una campanya en contra dels correbous. Però m’és igual la resposta. Perquè no m’agraden els toros, ni els correbous, ni el bou embolat, ni les vaquetes, ni cap festa (per dir-ne d’alguna manera) amb animals que són escarnits i pateixen. I, malgrat la dramàtica circumstància que l’ha generat, benvingut sigui el debat sobre la seva continuïtat, prohibició o replantejament.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 21 d'agost de 2022)