dimarts, 17 de febrer del 2015

Demanar perdó

                Per més que el procés polític de Catalunya cap a l’exercici de la sobirania avanci, la llengua pròpia del país continua lluny de viure en una situació de normalitat, per no dir que de vegades sembla immersa en una clara reculada pel que fa a percentatge de parlants.
                Símptoma d’aquesta situació és la permanent justificació amb què els catalans necessitem omplir-nos la boca cada vegada que algú insinua que menystenim, minoritzem, marginem o ignorem l’altra llengua oficial en aquest territori. Quan el tertulià cavernari de torn assegura que els nens que van a l’escola a Catalunya tornen a casa cada dia sense parlar bé el castellà, un exèrcit de pedagogs, polítics i tertulians nostrats inverteixen temps i espai mediàtic per desmentir-ho i recordar, amb dades contrastades, el bon nivell dels nostres estudiants en la llengua de Cervantes. Al mateix temps, però, a ningú no sembla preocupar-li el fet que centenars de joves acabin cada curs la secundària obligatòria (alguns, fins i tot, aprovant) sense haver escopit mai a la vida ni un sol mot en la llengua de Ramon Llull. Per cada adolescent escolaritzat a Catalunya que acaba 4t d’ESO amb dificultats per expressar-se en castellà (que algun en deu haver), us en presentaria deu que són ben incapaços de mantenir una conversa en català. I això no sembla que ho hagi de justificar ningú. D’altra banda, quan algú diu que ha viatjat a Catalunya i s’ha sentit discriminat perquè en una botiga el van atendre en català, de seguida surten els qui, amb tota la bona fe, disculpen el comerciant despistat que no es va adonar que el client no l’entenia i recorden que, tret d’algun cas excepcional, qualsevol visitant espanyol s’ha de sentir com a casa a les botigues catalanes. Ningú no diu res, en canvi, dels botiguers que es mantenen monolingües en la gloriosa llengua d’Unamuno.



                El penúltim episodi que recordo de justificació servil és de fa algunes setmanes. Una lectora de La Vanguardia denunciava la poca presència de llibres en castellà en una biblioteca de Barcelona. La manresana Assumpta Bailac, gerent de Biblioteques de Barcelona, ho desmentia, just a sota, amb una dada contundent i irrefutable: en l’esmentada biblioteca el nombre de documents en castellà resulta que duplica els que hi ha en català. El que aparentment és un “zasca!” en tota regla, però, no ha d’amagar que, en realitat, la lectora de La Vanguardia va aconseguir que, una vegada més, els catalanoparlants (o, en aquest cas, catalanolectors) haguem de justificar la nostra trista existència. El castellà duplica el català i això, pel que sembla, deixa tothom tranquil... I si fos a l’inrevés? I si en aquella biblioteca els volums en català fossin el doble dels que hi ha en castellà? Segur que aleshores hauria sortit algú per demanar disculpes.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 15 de febrer de 2015, i també a El Pou Digital)

dilluns, 9 de febrer del 2015

De què serveix la biblioteca?

                Una colla de joves, vinculats al col·lectiu Arran, es van tancar tres nits de gener a la Biblioteca del Casino de Manresa per reivindicar que s’ampliï l’horari de l’equipament i que s’hi habilitin més espais per a l’estudi. Després de la tancada, van portar les seves reivindicacions al ple de l’Ajuntament. Feien les seves demandes en nom de la igualtat d’oportunitats, perquè no tothom té, ni es pot permetre, una sala a casa seva en condicions per clavar els colzes amb tranquil·litat. La Regidoria de Cultura va entomar les peticions i va mostrar predisposició a, com a mínim, habilitar una sala d’estudis al Casino abans d’acabar aquest curs. Del tema dels horaris se n’haurà de parlar en un altre moment, perquè el cost en personal, ara mateix, no es pot assumir.


                Trobo del tot legítimes les reivindicacions dels joves estudiants, i considero molt important el paper que s’han adjudicat les biblioteques (també les no universitàries) com a espai social per preparar els exàmens o fer treballs. No s’ha d’oblidar, però, que les biblioteques (que d’entrada existien com a dipòsit de llibres i, en tot cas, com a espai de lectura) van començar a esdevenir zona d’estudi perquè oferien una àmplia possibilitat de consulta bibliogràfica. Així, l’estudiant del segle XX tenia a l’abast la informació que necessitava per confeccionar els treballs o completar els apunts. Ara, en canvi, gràcies a internet, els alumnes dels instituts i de les universitats (i, segurament, també, alguns dels seus professors) estan convençuts de tenir accés a tota la informació que puguin necessitar, sense ni aixecar el cul de la cadira, amb un ordinador portàtil o, si m’apureu, amb un smartphone entre els dits.
                Si bé entenc que els temps han canviat, em dol comprovar, per una banda, com les biblioteques es converteixen en simples (per més que necessàries) sales d’estudi; i em dol encara més que els estudiants que les freqüenten, mentre en reivindiquen una ampliació d’horaris, visquin d’esquena a les rengleres de prestatges atapeïts de llibres que tenen al seu voltant i a dins dels quals, probablement, hi ha la resposta a més d’una  pregunta important –important de veritat!—, de les que no surten a cap examen acadèmic.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de febrer de 2015)

divendres, 6 de febrer del 2015

Pedrolo i la metròpoli

            Entre les efemèrides literàries del 2015 destaca, sobretot, la celebració de l’any Ramon Llull, amb motiu dels 700 anys de la mort del savi il·luminat. A banda de Llull, també serà el moment d’homenatjar el cronista Muntaner (750 anys del seu naixement), o Jesús Moncada (que fa 10 anys que va morir). A més, a l’espera, d’aquí a tres anys, del centenari de Manuel de Pedrolo, el 2015 en farà 25 de la seva mort i serà, per tant, un moment propici per reivindicar-lo, una vegada més.


L’escriptor de l’Aranyó va gaudir d’una gran popularitat entre els lectors dels anys setanta i vuitanta, sobretot perquè va dedicar una part important de la seva obra a suplir algunes mancances que patia la literatura catalana, marginada durant quaranta anys de dictadura. Altres, com Rafael Tasis o Jaume Fuster, també van exercir aquesta actitud de militància literària, i van publicar novel·les notables de gènere negre o fantàstic, però cap no ho va ser tan prolífic ni tan exhaustiu com Manuel de Pedrolo. Així, l’escriptor de l’Urgell va tocar totes les variants de la novel·la popular (policíaca, de ciència-ficció, eròtica...) amb la finalitat d’actualitzar i normalitzar l’entorn literari. Es necessitaven lectors en català i calia, per tant, publicar obres que resultessin atractives. Però l’obra de Manuel de Pedrolo va molt més enllà del Mecanoscrit del segon origen, un clàssic de la narrativa juvenil i de ciència-ficció i l’únic dels seus llibres que avui encara manté una certa difusió. Pedrolo va ser un gran novel·lista que avui dia no és prou conegut. I, a més, va publicar poesia i va escriure un teatre excel·lent, que caldria reivindicar amb insistència.
També va conrear l’assaig polític. En aquest sentit, per exemple, entre el 1981 i el 1982 va publicar, al Diario de Barcelona, un seguit de textos on es mostra com un independentista incontestable (Cròniques colonials, El Llamp, 1983). Pedrolo hi analitza la situació política de Catalunya i assegura que la relació que manté amb Espanya és la d’una colònia amb la metròpoli que no ha tingut mai la intenció d’integrar-la, sinó d’assimilar-la. Si bé en alguns aspectes hi presenta certa ingenuïtat, en altres el seu discurs es conserva amb una actualitat esborronadora, com quan parla de l’actitud defensiva i victimista dels poderosos, o quan diu que “gairebé sistemàticament el govern central recorre davant del TC contra les lleis elaborades pel Parlament de Catalunya”, o quan parla d’una “tercera via que s’endinsa en atzucacs”, o quan afirma que “aquella Espanya de la qual podíem haver format part lliurement (···) fou avortada quan Castella preferí posseir en lloc d’estimar”. Hi ha coses que han canviat molt poc, en els darrers trenta-cinc anys. Cal (re)llegir Pedrolo.

(Article publicat el primer dia de febrer de 2015, al suplement Lectura, del diari Segre, i també al Pou Digital)