dimarts, 18 de desembre del 2018

Josep Tomàs Cabot


                S’acaba de publicar el primer volum –n’hi ha quatre de projectats— de la Narrativa catalana completa de Josep Tomàs Cabot. El volum inclou tres novel·les: Bona nit, senyor hoste! (una deliciós relat ambientat en un petit monestir l’Umbria del segle XIV, que fa un homenatge a la senzillesa, a la bondat i a l’esperit franciscà), L’inesperat arcàngel del matí (que situa la trama al segle XVI, en la Suïssa agitada pels primers batecs de la Reforma calvinista, on el fill d’un metge que dissecciona cadàvers viu una poderosa experiència iniciàtica) i Escamot d’afusellament (que retrata el cor de sis soldats carlins, a la Navarra de 1835, que passen la nit plegats en unes golfes mentre recorden el company a qui ells mateixos han d’afusellar l’endemà a primera hora per expiar una falta col·lectiva). La pertinència d’aquesta iniciativa és innegable: Tomàs Cabot és un escriptor important i la majoria d’aquestes novel·les són difícils o impossibles de trobar avui dia.


                A banda de les tres novel·les esmentades, aquest primer volum inclou també una introducció que va signada per un servidor i que intenta, per una banda, repassar les etapes de l’obra narrativa de l’autor i, per l’altra, analitzar-la en el seu conjunt, mirant de demostrar que es tracta d’un corpus coherent i unitari. Haver-me llegit, d’una tirada, totes les novel·les de Tomàs Cabot, m’ha permès confirmar que és un narrador únic en el panorama literari català. Segurament no hi ha cap altre cas, a casa nostra, on conflueixin amb tanta autoritat els coneixement històrics, socials, científics, musicals i literaris. Format com a metge i, posteriorment, com a filòleg, periodista i historiador, amb un constant interès pel món de la música, Tomàs Cabot ha posat la seva saviesa humanística al servei de la seva vocació veritable: la de novel·lista. Això ha permès que hagi escrit novel·les que només ell hauria pogut escriure. És autor, per exemple, d’una història al voltant de Franz Shcubert, un altra que s’aproxima a les teories psiquiàtriques de Franz Anton Mesmer, o d’una trilogia que repassa la història social de Catalunya durant el primer terç del segle XX.


                Josep Tomàs Cabot, que era un escriptor molt respectat en castellà als anys seixanta i que, posteriorment, va publicar diverses novel·les força celebrades en català, va deixar d’escriure ficció fa més de deu anys i s’ha convertit, avui dia, en un autor massa poc conegut. Cal celebrar, doncs, la iniciativa de l’editorial L’Albí, que vol recuperar el conjunt de la seva obra narrativa, publicada, en el seu moment, per editorials tan diverses com Destino, Planeta, La Campana o Pagès. Una bona ocasió per revisitar Josep Tomàs Cabot o, per a qui no el conegui, descobrir-lo.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 16 de desembre de 2018. Una versió una mica reduïda va ser publicada a la revista El Pou de la gallina, en el número de desembre de 2018)

dilluns, 3 de desembre del 2018

Raó i instint

Els humans som animals racionals. Tenim, doncs, la capacitat de raonar, és a dir, d’anar més enllà dels pensaments simples i funcionals. El raonament, segons les enciclopèdies, és la facultat mental que ens permet, gràcies a l’activitat verbal de l’argumentació, resoldre problemes a través de la raó. Un argument, de fet, és l’expressió verbal d’un raonament.
Els humans, però, no deixem de ser animals i els animals, habitualment, actuem i ens deixem guiar per l’instint. I l’instint, en el món salvatge, acostuma a tenir sempre, en última instància, la finalitat de sobreviure per, al capdavall, perpetuar l’espècie. I com es perpetua, l’espècie? Aconseguint que els mascles més sans i forts s’aparellin amb les femelles més sanes i fortes. Aconseguir determinats aliments, per exemple, és una prioritat per a molts ocells, que així assoleixen una determinada coloració a les plomes, amb la qual sedueixen més fàcilment les femelles i d’aquesta manera contribueixen a assegurar la reproducció. Menjar i cardar. No hi ha res més, al final? Doncs, sí. Perquè la principal capacitat dels humans no és la de raonar, sinó la d’aconseguir que la raó, en determinats moments, s’imposi a l’instint.
Si acceptem que l’instint ens empeny a perpetuar l’espècie i, per tant, a reproduir-nos, entenem que aquest instint sigui al darrere del desig de mantenir relacions sexuals. Si no som capaços de racionalitzar aquest instint, però, podem caure en la intolerància de no acceptar que les relacions sexuals tinguin cap finalitat que no sigui reproductiva. Així, des d’aquest punt de vista, serien inacceptables les relacions homosexuals, però també l’ús de mètodes anticonceptius, les relacions més enllà de la menopausa o, fins i tot, l’anafrodísia o inapetència sexual i el sexe per plaer. Les ideologies més reaccionàries, de fet, consideren que totes aquestes circumstàncies són antinaturals i inacceptables. En molts països hi ha pràctiques i lleis destinades a preservar exclusivament la tradició patriarcal. En canvi, quan hem sabut obrir la ment a l’univers de l’argumentació tolerant, la nostra capacitat de raonar ha permès que integrem a les nostres vides les múltiples maneres de viure la sexualitat diferents de l’heterosexualitat amb finalitats reproductives.


Com menys capacitat d’argumentar i de raonar tenim els humans, més tendim a condemnar els comportaments que s’aparten de la nostra natura instintiva i salvatge. Dit d’una altra manera: com menys racionals, més intolerants. Per això, els qui per norma condemnen les pràctiques socials allunyades de la convenció acostumen a ser els més primaris, incapaços d’aplicar la raó, argumentada, a allò que dicta l’instint. Els feixistes, per exemple.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 2 de desembre de 2018)