dimarts, 29 de maig del 2012

Què m'interessa?



¿No esteu tips de sentir dir a alguns dels qui ens volen manar, sobretot quan es troben en campanya electoral o fent congressos de partit, que saben quins temes interessen “realment” els ciutadans? Jo sí. És més: m’ofén que per desautoritzar el rival, que suposadament parla de qüestions que no interessen ningú, tinguin aquesta pretensió, i em demano si és possible que algun polític sàpiga què m’interessa “realment” a mi, com a ciutadà que sóc. La resposta és que no, que és impossible. I, a més, considero immoral pretendre el contrari. Si fos possible, de fet, seria una monstruositat. ¿No teniu la sensació, però, que a més d’un i a més de dos els agradaria decidir quins temes han d’interessar, de forma prescriptiva, aquesta massa social que, per despersonalitzar-la, sovint hi ha qui, excloent-s’hi, anomena “la gent”?
            No puc negar que tinc un cert interès per qüestions socials, econòmiques i culturals; fins i tot esportives. No puc pas girar-me d’esquena als problemes fiscals que ens escanyen, als índexs d’atur altíssims o als conflictes que esclaten arreu del planeta. És clar que m’interessa, tot això. Però, si he de ser sincer, el que desperta el meu interès d’una manera més profunda va per un altre camí: és el somriure de la meva filla quan m’explica com li ha anat el dia, o la mirada perduda de la meva dona asseguda al sofà, o que els resultats de les anàlisis hagin sortit bé, o si tindré temps per dinar després de la reunió que s’ha allargat, o si avui els alumnes es mostraran receptius i s’emocionaran amb la poesia de Papasseit, o la cua que em pugui trobar a cal barber, o la bellesa estripada i rogenca d’una posta de sol després d’una tarda ventosa, o l’aroma densa i ancestral d’un bon vi, o la dramàtica peripècia amorosa d’Anna Karénina, o que aquest article em surti més o menys rodó...
            No cauré en la ingenuitat de demanar cap programa polític que aculli els meus autèntics interessos, perquè no sóc tan egoista: els veritables interessos són íntims, personals i intransferibles. No vull pas que ningú més se’ls faci seus. Per això m’agradaria no sentir mai més ningú dient, amb arrogància mal dissimulada, que sap “allò que realment interessa els ciutadans”, és a dir, allò que m’interessa a mi. Per sort, i per més que la demagògia sovint arrossegui multituds, els ciutadans no som autòmats del tot previsibles. Així, doncs, senyors polítics, no em pretengueu conèixer tan a fons. No em torneu a dir, amb aquell posat paternalista amb què intenteu amagar la hipocresia del vostre discurs, que sabeu el que “realment” m’interessa, perquè de totes les afirmacions que feu aquesta és la que menys em crec i la que més delata la incompetència d’alguns de vostès.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 27 de maig de 2012)

diumenge, 27 de maig del 2012

Llegir: què, qui, com?


            He dit algun cop que poques coses hi ha, com la lectura, que es recomanin amb tanta insistència i, a la vegada, que es practiquin tan poc. Ningú no posa en dubte que llegir és bo, que és una manera d’enriquir-nos com a éssers humans. Per altra banda, segons dades del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura en relació al consum de llibres durant el 2011 que es van fer públiques pels volts de Sant Jordi, hi ha un 40% de catalans de més de 14 anys que no llegeixen mai cap llibre. Això, és clar, sempre que considerem lector aquell que només llegeix un llibre l’any: del 60% de consumidors de llibres n’hi ha un 10% que es limiten a una unitat per temporada. Si calculem que el gruix mitjà d’una novel·la (que són els llibres més llegits) és d’unes 200 pàgines, això fa una mitjana, en aquests lectors, de menys d’una pàgina al dia.

            Els optimistes (algun dels quals segurament tampoc no llegeix gaire) s’aferren a dades esperançadores com el fet que durant els darrers cinc anys el nombre de lectors hagi augmentat un 8%. També destaquen que el consum de llibres és el segon consum cultural més estés entre els catalans, després de la música (que és consumida per més del 90% de la població); però això més aviat posa en evidència que el consum d’altres productes culturals (teatre, exposicions...) és sempre inferior al 50% i encara, en bona part, el practiquen els mateixos que consumeixen llibres, la qual cosa fa pensar que més de la meitat dels catalans l’únic producte cultural que gasten és la música (i caldria veure en quines condicions).
Tot i que res no fa pensar que tard o d’hora es produirà un canvi substancial en el consum de llibres a casa nostra, no em cansaré de predicar la grandesa de llegir ficció: la lectura potser no ens farà ser més feliços (dels que no agafen un llibre ni per equivocació, segur que n’hi ha que en són molt, i mereixen tots els meus respectes), però sí que ens pot arribar a fer millors. Tanmateix, quan s’insisteix que avui en dia es llegeix poc, quan els gurús de la cultura s’estiren els cabells perquè els índex de lectura es mantenen baixos, potser caldria que es tinguessin en compte un parell de dades: 1- sempre s’ha llegit poc; i 2- avui dia, la lectura (no literària) és més present que mai en la vida quotidiana dels joves (emails, sms, webs, facebook, twiter...).
            La llengua en què llegim els catalans mereix un altre article, però encara em queda espai i aprofitaré aquest per abordar el tema. El lector mitjà, a Catalunya, és una dona d’entre 25 i 54 anys, amb estudis i que (i això no ho destaca el Baròmetre) llegeix en castellà. Perquè resulta que només un de cada quatre lectors ho fa habitualment en català (la qual cosa representa un 16% del total de població, que a la Catalunya Central, això sí, puja fins al no gaire més afalagador 25%). Com passa en tants altres àmbits d’ús lingüístic, els únics lectors bilingües que hi ha a Catalunya són els catalanoparlants, que consumeixen llibres en català i en castellà indiscriminadament, mentre que els lectors castellanoparlants llegeixen gairebé exclusivament en castellà. Cap sorpresa. Però, sisplau, recordem aquesta dada (com tantes altres) quan ens tornem a sentir dir que la gloriosa llengua de Mario Vargas Llosa corre perill a casa nostra.


(Article publicat a Regió7 el dia 26 de maig de 2012)

dimecres, 16 de maig del 2012

Maniobra de distracció


Només cal obrir el diari, posar la ràdio o engegar el televisor.
Cada vegada és més complicat –i més incòmode, i més descoratjador, i més car!— viure a Catalunya. La consellera d’Ensenyament diu un dia que des del govern central envaeixen competències i que no aplicaran les mesures d’austeritat decretades pel ministre Wert, i l’endemà s’ha de menjar amb patates la declaració perquè, confessa, estan obligats a fer complir la legalitat. A la quota sanitària que el govern de Madrid aplicarà als pensionistes caldrà afegir, en el cas dels catalans, l’euro per recepta que ja fa temps que anuncia el govern de la Generalitat. Catalunya és la regió del món amb un dèficit fiscal més gran a causa d’una mal entesa solidaritat administrada amb cinisme pel govern central. Les vies ràpides catalanes són, majoritàriament, de pagament, cosa que no passa en cap altre espai administrat des de Madrid. I no parlem dels 759 milions de la disposició addicional tercera de l’Estatut, ni –per falta d’espai— de tantes altres coses...


I què fem, els catalans? Tot apunta que el nostre govern es prepara per acceptar una versió reduïda –un succedani— del pacte fiscal que ells mateixos van titllar d’imprescindible, i sembla que aquell eufemisme de “transició nacional” amb que s’han omplert la boca quan ha interessat, i que tan havia il·lusionat alguns ingenus amb aspiracions sobiranistes, va quedant en un no res que poca cosa té de “transició” i encara menys de “nacional”. Estem tan acostumats a perdre o, com a molt, a quedar-nos a mitges, que potser ja és natural que els catalans acabem sempre conformats amb un peix al cove, un roc a la faixa o una promesa de mínims que ni tan sols es compleix.
El panorama és tan desolador que l’altre dia, després de donar voltes a la situació, finalment ho vaig veure clar: em vaig adonar que no podia ser que, a hores d’ara, després d’haver rebut per totes bandes, quan ja no és possible que hi hagi ningú que es cregui allò de l’Espanya plurinacional, quan s’ha desmostrat que fer pedagogia sobre el nostre “fet diferencial” és picar ferro fred... a hores d’ara, dic, és impossible que el nostre govern encara cregui en un pacte amb Madrid que no sigui per allargar l’agonia, és impossible que el president Mas i els seus consellers (el govern dels millors!) acatin amb tanta docilitat les patacades que, dia sí, dia també –i cada vegada amb més intensitat i impunitat—, rebem des de Madrid. Per tant, deu ser que tot plegat és una intel·ligent maniobra de distracció. Qualsevol dia els nostres governants –que han estat dissimulant, per no aixecar sospites— decidiran passar a la història i, des del balcó del Palau de la Generalitat, proclamaran unilateralment la independència. No se m’acut cap altra explicació.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 13 de maig de 2012, i també al Pou Digital)

diumenge, 13 de maig del 2012

El planeta literari de Joan Pinyol (a propòsit de Planeta Lluç)


La gran efemèride literària d’aquest 2012, si més no en l’àmbit de la literatura catalana, és el centenari del naixement de Pere Calders, el gran mestre de la narrativa curta en català del segle XX. I, justament enguany, l’escriptor de Capellades Joan Pinyol acaba de publicar un recull de relats de clar regust caldersià: Planeta Lluç (Editorial Aire). Potser és un homenatge encobert, ja que Pinyol no ha amagat mai la influència de Calders i, a més, sempre se n’ha reconegut l’estímul en els seus inicis en el món de les lletres, ja que hi va mantenir cert contacte epistolar. Però cal dir que al marge de les influències que a Planeta Lluç hi hagi o hi pugui haver de l’autor de Cròniques de la veritat oculta (la ironia aparentment ingènua, l’humor tendre, la sornegueria, la polidesa lingüística, les pinzellades de realisme màgic), Joan Pinyol ha creat onze relats amb mèrits i caràcter propis.


Sota el títol enigmàtic de Planeta Lluç s’amaguen vuit narracions que, al llarg de l’última dècada, han estat seleccionades en certamens literaris com “Les millors pàgines”, de Granollers, “Galeria ebrenca”, a les Terres de l’Ebre, o en el Premi de Narrativa Breu “Tirant lo Blanc”, convocat per l’Orfeó Català de Mèxic. A més, l’autor n’hi ha afegit tres d’escrites durant aquest mateix període. Això fa que Planeta Lluç no presenti un recull pensat i executat de forma unitària, sinó una miscel·lània literària ben diversa, una amanida variada on es barregen històries sobre la solitud (“Hortènsia, als seus peus”), l’amistat i la traïció (“La truita de la pau”), l’amor (“Fora de cobertura”), la tristesa i la bogeria (“De les tristors en farem fum...”)... on Joan Pinyol no s’oblida de la peripècia final de l’avi que té enterrat al Valle de los Caídos (“Vine! –li va dir a contracor”) i de la guerra absurda i de la dictadura que van provocar la seva mort (“Tres segons...”, “L’Ebre també té cel”); i ofereix també una llarga narració central, que és com una novel·la breu, força delirant, on es relata una protesta accidentada, còmica i surrealista d’un grup de veïns que (amb tics i rutines que recorden les protestes indignades del 15-M) es planten davant de l’oficina de correus per reclamar les cartes que, segons ells, no arriben al carrer del Desconsol, número 8.
Són onze històries força diferents, unides, si de cas, per un estil que se sustenta en el virtuosisme lingüístic, en la capacitat (dificilíssima) de crear a partir de frases llargues però que es llegeixen amb fluïdesa. Pinyol renega de l’estil telegràfic que tant ha triomfat darrerament (de vegades amb brillantor i d’altres per amagar senzillament una pregona ineptitud en el domini de la llengua), però no ho fa amb el llenguatge abarrocat i indigest amb què alguns, de tant en tant, intenten compensar la falta de discurs, sinó amb una sintaxi que, tot i ser complexa, es paeix amb absoluta naturalitat i està posada al servei de la història. Un estil, a més, carregat d’ironia fina i d’humor negre, de jocs de paraules (“tres jubilats que mataven el temps esperant que el temps els matés a ells”) i picades d’ullet cinematogràfiques (“instants després el vagó fou engolit per la foscor d’un túnel”).


(Article publicat a Regió7 el dia 12 de maig de 2012)

dijous, 3 de maig del 2012

Amat-Piniella torna al Casino



Anys cinquanta. El fantasma del conserge i administrador del Casino d’un lloc anomenat La Ciutat torna a l’indret on va treballar durant 30 anys després que n’hagin passat 15 de la seva mort. Hi entra de matinada, amb les dones de la neteja, i, tot refredant l’ambient per allà on passa, es passeja pels diferents espais durant tota la jornada: el guarda-roba, el vestíbul amb el piano, el saló de juntes, l’escala interior, la biblioteca, la sala de ball, la cafeteria, la terrassa enlairada, la sala de joc, el jardí i les pistes de tenis... Aquesta és l’anècdota que va fer servir Joaquim Amat-Piniella, a la seva novel·la El Casino dels senyors (Albertí, 1956), per acabar retratant, amb certa mordacitat, la burgesia manresana dels anys trenta. El Casino dels senyors és la novel·la més manresana de Joaquim Amat-Piniella. L’espai en què es va inspirar no és altre que el de l’actual biblioteca del Casino. Això, però, no vol dir que sigui un llibre exclusivament d’interès local. El nom de Manresa no hi apareix ni un sol cop. En tot moment es parla de La Ciutat, perquè en el fons Amat-Piniella va molt més enllà del retrat costumista: fa un retrat d’una època i un món que van acabar amb la Guerra Civil i que segurament es poden exportar a qualsevol localitat catalana de dimensions mitjanes. El conjunt dels personatges, a més, és un interessant retaule de tipus burgesos, creats amb una bona dosi d’ironia: des dels fills de papà, que “trobaven en el tenis l’aplicació social de llurs ganes de divertir-se”, fins a industrials banyuts i jugadors de pòquer amb l’aigua al coll. I la burgesia és, primer de tot, una classe social conservadora: “un Casino ha d’ésser per als vells, d’acord, però també per als joves que un dia seran vells. La continuïtat...”.
Tenim notícia que l’editorial Ensiola, que fa un parell d’anys ja va publicar Roda de solitaris, té intenció de recuperar El Casino dels senyors l’any 2013, en què es commemora el centenari del naixement del seu autor. Caldria que fos així, perquè no oblidem que han passat més de 50 anys de la primera i única edició d’aquesta novel·la carregada de mordacitat i intel·ligència, des de fa dècades introbable a les llibreries, com també ho són La pau a casa i La ribera deserta.


            La relació d’Amat-Piniella amb el Casino de Manresa, però, no hauria d’acabar aquí. Òmnium Bages va engegar l’any passat la campanya Amat-Piniella al Casino, que té l’admirable objectiu d’instal·lar un grup escultòric –amb la figura de l’escriptor, assegut en una cadira Tonet i al davant d’una taula rodona, de terrassa— a les escales de l’edifici que avui fa de biblioteca. L’escultor Ramon Oms, capaç de dotar d’ànima les seves figures de bronze, hi està treballant des de fa un temps i la idea és tenir-ho enllestit de cara al 2013, per protagonitzar un dels actes centrals de l’any del centenari. Cal, però, que els ciutadans ens aboquem a recolzar el projecte, perquè la intenció és que es financiï amb fons recollits per subscripció popular, amb l’aportació de tothom que cregui que la imatge de Joaquim Amat-Piniella, l’escriptor manresà més important del segle XX, l’autor de la memorable K.L.Reich, ha de tenir presència en la vida quotidiana de la ciutat, a prop de la gent, davant del Casino de Manresa.


(Article publicat a Regió7, el dia 28 d'abril de 2012)