dilluns, 29 d’agost del 2016

Josep Maria Planes

            Al juliol va fer 80 anys de l’esclat de la Guerra Civil i el dia 24 d’agost n’ha fet 80 de l’assassinat del periodista Josep Maria Planes que, durant els primers mesos de descontrol, va caure a mans d’un escamot d’anarquistes. Només tenia 29 anys. A banda de ser un molt bon periodista, un humorista mordaç i un defensor dels valors democràtics i republicans, Planes era un escriptor extraordinari. Malgrat la seva joventut, els seus textos desborden personalitat literària. En els reportatges aplegats a Gàngsters de Barcelona (originalment apareguts a La Publicitat l’any 1934 i recollits en llibre per l’editorial Pòrtic l’any 2002), Planes presenta una prosa sòlida i efectiva, pròpia del periodista que defensa arguments de forma ben documentada, que vol comunicar amb solvència i rigor, però que a la vegada es deixa seduir per l’expressivitat del llenguatge. Això també passa amb els articles d’opinió, més personals, que periòdicament publicava al primer full de La Publicitat, on sovint es deixava endur per la ironia i exhibia una seguretat impròpia d’un xicot que no arribava a la trentena. Una cosa semblant passa amb els articles esportius (recollits, també per Pòrtic, amb el títol Planes d’esport, l’any 2007) que especialment narren, amb una vivacitat admirable, la Volta Ciclista a Catalunya. Però és, sobretot, a Nits de Barcelona (l’únic llibre que va veure publicat en vida, el 1931, i que va recuperar Pòrtic setanta anys més tard) on queda palesa la categoria literària de Josep Maria Planes.


            Nits de Barcelona és un llibre que va aparèixer avalat per dues de les plomes més respectades de la literatura catalana dels anys trenta. D’una banda, Josep Maria de Sagarra (amb qui Planes va travar una sòlida amistat) li va fer el pròleg i Carles Soldevila li va escriure un colofó. A Nits de Barcelona, Planes fa un retrat (personal, irònic, divertit i expressiu) dels principals locals d’oci nocturn que hi havia a la ciutat comtal en aquella època.
            La prosa de Planes a Nits de Barcelona és esmolada, d’una gran expressivitat (“papallonejant”, en diu Soldevila al colofó). Es mou, amb seguretat, entre la ironia i la caricatura, i transporta el lector a l’ambient que descriu. Entre les seves pàgines se sent el jazz, el flamenc, la música de cabaret... i s’ensuma l’alcohol i el perfum. Perquè, com diu Sagarra al pròleg, “en aquest llibre la poesia està caçada pel procediment realista, amb l’ham de la documentació i amb els cuquets podrits de l’humor”.
            Si el talent literari de Josep Maria Planes no s’hagués vist estroncat pels nou trets que li van engegar els incontrolats que el van descobrir l’agost del 1936, quan només tenia vint-i-nou anys, ara parlaríem –n’estic segur!— d’un dels prosistes més brillants de la literatura catalana del segle XX.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 28 d'agost de 2016)

dimecres, 17 d’agost del 2016

Petons

            Més que no pas la primavera, l’estiu és l’època de l’any ideal per manifestar la part més física del goig d’estimar-se. I són els petons –amb permís de les abraçades— el símbol més flagrant d’aquesta manifestació. A qui no li agraden, els petons? Els petons són una alegria per al cos i un aliment per a l’ànima. Tothom vol fer-ne i que n’hi facin. De vegades, els necessitem!
            Hi ha petons freds i petons càlids. N’hi ha de desmenjats i n’hi ha d’apassionats. Hi ha petons innocents i petons voluptuosos, petons de compromís i petons compromesos, carnals i angelicals, fugaços i persistents, al front, a la galta, a les mans, a la boca, a l’espatlla... Qualsevol part del cos és bona per a ser besada. N’hi ha que busquen el plaer i d’altres l’aprovació. Hi ha tantes classes de petons com ocasions per fer-ne i que ens en facin.


            Estalviar els petons és de covards. És un acte d’avarícia injustificada. Els poetes que han cantat el goig de l’amor ho saben molt bé. “Encara  un altre bes, un altre, un altre...” deia Joan Salvat-Papasseit, en aquell poema que començava amb un vers que és potser la millor descripció d’un petó apassionat: “Sota el meu llavi el seu, com el foc a la brasa”.
            Els llavis dels enamorats s’uneixen en un acte de comunicació que va molt més enllà de les paraules. Tanquen els ulls per concentrar-se en el plaer de l’experiència tàctil. El que s’hagin dit potser ho oblidaran al cap de cinc minuts, però és possible que el petó s’instal·li en el record per sempre més. Els cors s’acceleren i els cossos s’acosten fins que les distàncies desapareixen. El temps s’atura. El món es difumina. És un esclat de sensacions, un festival per als sentits. La saliva es transvasa d’una boca a l’altra i els narius s’eixamplen per absorbir la fragància de l’altre. Les llengües i les dents entren en el joc. Les mans, també. Es diria que amb els llavis s’han unit els pensaments, i potser és cert, però no sempre...
            Després del petó inicial, la urgència desfermarà el desig i en vindrà un altre, encara més intens; o potser, si és un petó de comiat, els qui se’l facin intentaran conservar el gust en un racó agredolç de la memòria; o qui sap si no n’hi haurà mai més cap altre perquè no era un petó autèntic.
            De vegades el petó no arriba a produir-se i els enamorats, potser per timidesa, potser per la mala influència d’algun envejós o qui sap si perquè s’han deixat endur pels prejudicis o perquè un es pensa que l’altre no el voldrà... no arriben a besar-se. Aleshores, el petó inexistent, que hauria omplert les seves ànimes, es perd en el desig de fer-lo i el que hauria pogut ser l’inici d’una nova etapa de dues vides acaba en un trist episodi imaginat per un articulista vagarós.

(Aquest article es va publicar al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 14 d'agost de 2016)

dilluns, 1 d’agost del 2016

Reflexió d'estiu

                Escric aquest article amb el banyador posat, sense camisa, a prop de la piscina municipal, entomant l’airet de cap al tard i sentint, de fons, les corredisses enriolades d’un estol de canalla que es persegueixen els uns als altres i es llencen a l’aigua en la que potser serà la darrera capbussada de la tarda. M’arriba la flaire de carn a la brasa que algú es cruspirà per sopar i penso en els quilòmetres de carn exposada sota el sol, i sobre la sorra, en les nombroses platges catalanes. La música animada i juvenil, més empalagosa que inspiradora, em desperta l’enyor per les cançons suaus i les veus avellutades d’un bon directe... Però no es pot tenir tot. Xarrupo el gintònic que m’ha dut el cambrer. Perfecte! Amb glaçons ben grossos i mitja rodanxa de llimona. Tants anys prenent-lo amb got de tub –en una època en què crèiem que Larios era una bona marca de ginebra, Beefeater la rehòstia i Bombay un autèntic luxe—, i ara resulta que s’havia de beure en una d’aquestes copes grosses i pagar un ull de la cara fins i tot en el tuguri més recòndit i poc glamurós del planeta. Unes gotes llagrimegen per la paret del recipient arrodonit i no puc resistir-me a aixecar-lo i besar-ne de nou el caire. La frescor amargant m’omple la boca, baixa pel coll i amoroseix la temperatura corporal.


                Sobre la taula, al costat de l’ordinador, hi tinc dos llibres. D’una banda, un exemplar d’una obra de teatre de Joan Jordi Miralles –Els nens feliços (Males Herbes, 2016)—, que l’autor em va fer arribar. Me l’he llegit durant la tarda i s’ha de dir que, si bé no és la lectura habitual de tarda d’estiu a la piscina, ha baixat com el bon vi i manté el nivell d’altres obres que li he llegit al Joan Jordi, amb qui em lliga una certa amistat, perquè és de Manresa, on jo visc de fa anys. D’altra banda, una novel·leta de Ramon Xuriguera –Tres nits (Fonoll, 2016)—, que l’autor de Menàrguens va escriure el 1944 i que ara, gràcies a la feina de l’estudiós de Miralcamp Josep Camps i Arbós, que l’ha recuperat, podem llegir per primera vegada.
                M’adono que, al capdavall, bona part de les lectures d’estiu –i també durant la resta de l’any— les faig per un cert compromís amb amics o coneguts. Unes perquè els autors esperen que en faci una ressenya o un comentari, d’altres perquè intueixo que em serviran per fer-ne una ressenya o un comentari. Com que no tinc formació ni vocació de crític i, a més, com a novel·lista que publica amb certa regularitat, sóc el menys indicat per opinar sobre les obres dels altres, sempre acabo fent ressenyes i comentaris dels llibres dels meus amics i coneguts per destacar-ne només les virtuts. Com cada estiu, em plantejo si val la pena continuar amb aquesta mena de peatge lector.

                Demano un altre gintònic i allargo la reflexió.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 31 de juliol de 2016)