Animalades

 

De vegades, la millor manera d’entendre el comportament humà és buscar paral·lelismes en el món animal. D’aquí procedeix l’ancestral tradició d’explicar faules, aquelles històries populars, protagonitzades per llebres, guineus, garses o escorpins, de les quals se’n desprèn sempre una lliçó moralitzant profundament humana. Són històries que ens posen davant del mirall i aconsegueixen, tot sovint, fer-nos reflexionar sobre la pròpia condició. Les persones, com a mamífers que som, ens movem per instint i ens comportem de manera semblant als animals i, per tant, podem dir que els animals tenen comportaments similars als de les persones. Per això, quan diem que algú és un porc, un llop, una rata, una serp, una guineu, un bou, una àguila, una garsa o un gos, ens entenem de seguida: és molt brut, té pocs escrúpols, és manipulador, és una mala persona, és molt fort, té molta vista, és xerraire, és gandul... En tant que éssers racionals amb capacitat de parlar i argumentar, però, sovint mirem de dissimular allò que ens acosta a les bèsties rere un discurs complex que dona cobertura a la nostra suposada naturalesa superior. Ens amaguem al darrere de les paraules, el domini de les quals, de moment, és patrimoni exclusiu de l’homo sapiens. Siguem sincers, però: quan volem amagar el nostre costat irracional, instintiu, només ens enganyem a nosaltres mateixos. En el fons, la manera de ser i de fer de cadascú és el resultat de combinar el context familiar, social i cultural amb l’instint natural.

Mirem, per exemple, com actuen les bestioles que formen part de la nostra quotidianitat domèstica: gats i gossos. Els gats consideren que la casa on viuen és seva, que ells són els reis d’aquell domini i que els humans que voltem per allà, als quals toleren amb un punt d’altivesa, som poca cosa més que convidats. Canvieu casa per poble, país o territori i entendreu el que vull dir. Per altra banda, els gossos pensen que els humans som bons, perquè els alimentem, els traiem a passejar i en tenim cura, i per això estan convençuts que som com déus i es deixen sotmetre des d’una fidelitat inqüestionable. Els gats també creuen que els humans som bons, perquè els donem menjar, els raspallem i els fem carícies, però, a diferència dels gossos, estan convençuts que els déus són ells. Aquí, si canviem gats i gossos per tipologies humanes, la paràbola pren sentit: hi ha qui necessita sentir-se sotmès i hi ha qui es creu el melic del món.

Siguem humils. Tinguem clar que, com a mamífers, al capdavall potser ens assemblem a altres mamífers més del que no ens pensem. Sense el llenguatge, que ens ha permès articular un discurs que justifica i vehicula la nostra racionalitat, qui sap si hauríem progressat gaire.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 30 d'octubre de 2022)

Camí interior

 

El manresà Jaume Bonvehí, caminant infatigable i lletraferit sensible, ha completat, aquest 2022, la publicació amb l’editorial l’Albí d’una tetralogia de poemaris inspirats en el Camí Ignasià («Camí Ignasià / d’ànima àrida i rude / i de cel clar»). Són quatre reculls d’haikus, aquells brevíssims poemes d’origen japonès que tenen només 17 síl·labes repartides en tres versos (5-7-5) i que, per tant, busquen el màxim impacte sensorial amb el mínim de paraules. Són d’aquella mena de textos que demanen molta més estona de reflexió que de lectura, més temps de silenci que de recitació. La recerca de l’essència a través dels mots.

L’aventura literària de Bonvehí va començar l’any 2019 amb la publicació de Paraules callades, que busca aproximar-se al silenci del Camí en el seu pas pels Monegres; després va aparèixer Paraules alades, que travessa la Rioja i Navarra, l’origen del Camí; a continuació va ser el torn de Paraules forjades, que s’endinsa en els boscos bascos; i finalment ha aparegut el volum que tanca la tetralogia, Paraules traçades, que recorre la part catalana del Camí. Cadascun dels quatre llibres, a més, compta amb il·lustracions (de traç fi i delicat, d’acord amb les paraules que acompanyen) de la Laura Estrada i amb un pròleg revelador del teòleg, jesuïta i antropòleg Xavier Melloni.

No cal dir que, en literatura, la brevetat és exigent i arriscada. En el cas de l’haiku, el poeta s’ho juga tot en només 17 síl·labes. És la síntesi portada a l’extrem. La recerca de l’essència amb voluntat de commoure. Cada paraula ha de tenir ànima pròpia i ha de convertir-se, després d’un ardu procés de destil·lació, en transmissora de l’ànima de l’autor. I Bonvehí supera el repte i comparteix, amb poques paraules, la naturalesa bàsica dels seus sentiments, de les sensacions, dels pensaments, del paisatge que li omple els ulls i l’ànima mentre recorre el Camí Ignasià, que va de Loiola a Manresa, però que, al capdavall, és sobretot un camí interior. Com diu Xavier Melloni en el pròleg del darrer volum: «amb els seus poemes [l’autor] ens ha fet partícips de la seva geografia de l’ànima».

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número d'octubre de 2022)

Claus

 

Al darrere de cada objecte inútil que guardem a casa hi ha una història. El que més abunda són, segurament, els llibres que en el seu moment van proporcionar una grata estona de lectura tot i que, amb tota probabilitat, no tornarem a llegir. Ens costa desfer-nos-en, dels llibres, perquè tenim la sensació que conservant-los ens convertim en guardians del seu contingut. També hi ha joguines que els fills es resisteixen a llençar o a regalar perquè un dia van fer-los feliços i veure-les els retorna, per un instant, al paradís perdut de la infantesa; vaixelles, tovalles o algun element decoratiu que vam heretar dels padrins i que ens recorden d’on venim; alguna peça de roba que et vas comprar amb il·lusió i que guardes per si mai te la vols tornar a posar, tot i que saps que això és molt poc probable; un reproductor de VHS i un altre de DVD, per si mai vols revisar el vídeo del casament, o una pel·lícula que guardes en aquests formats i no és a les plataformes digitals que tens contractades; trofeus de competicions que no se sap ben bé qui va guanyar; cintes de casset que ja no escoltarà ningú; col·leccions inversemblants que temps enrere ens van fer recórrer la seca i la meca i que ara han perdut tot l’interès; souvenirs de viatges exòtics que ja no recordem qui ens va portar; ampolles de licors impossibles que van aparèixer en un lot de Nadal i que mai no ens beurem; cargols que un dia vam trobar per terra, que no vam saber veure d’on havien caigut i que conservem per si de cas mai ho descobrim; telèfons mòbils descarregats i obsolets; una capsa de sabates curulla de fotografies d’avantpassats a qui no vam conèixer o, directament, de persones que per a nosaltres són desconegudes.

De tots els objectes inútils que guardem a casa, però, potser els que amaguen una càrrega simbòlica més gran són les claus. Claus de la casa on vam viure un dia i que ja no existeix, o d’un cadenat que vam perdre, o del pany que vam canviar, o d’una calaixera que vam vendre per Wallapop, o d’un armari que, al capdavall, mai no hem tingut la necessitat de tancar... O claus que ja hem oblidat quina porta obrien i s’han convertit en desconegudes. No sabem ben bé per què, però les guardem. Aïllades, sense un pany en el qual encaixar, les claus són com peces soltes d’un trencaclosques. Les claus són per obrir portes, caixes o calaixos. Quan aquestes portes, caixes o calaixos ja no existeixen (o hem deixat de tenir-hi accés, o ja no sabem on són) les claus es converteixen en petits objectes metàl·lics del tot inútils, però evocadors, això sí, de records; claus d’accés a mons secrets, desconeguts, que ja només existeixen en la memòria de qui un dia les va fer servir. Per això les guardem, com tantes altres coses: per no oblidar.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 16 d'octubre de 2022)