dissabte, 30 d’abril del 2011

Excessos



            No sé si ho fa l’edat, però tinc la sensació de viure en un món tan fora de control que de vegades sembla que l’excés sigui la norma. Cada dos per tres, arreu es fan competicions per veure qui supera els altres en disciplines tan variades, inversemblants i pintoresques com aixecar pesos, fer-se rots, tallar arbres, bramar a gran potència decibèlica, menjar calçots, beure cervesa, passar-se hores a dins d’una sauna, visionar pel·lícules romàntiques o escopir pinyols d’oliva com més lluny millor. Em sembla recordar que, en algun saló eròtic, hi va haver una exhibició per veure a quants espontanis del públic es passava per la pedra, sobre l’escenari, una coneguda actriu porno. Per televisió no és gens difícil ensopegar amb personatges que, sota l’aparença de persones normals, airegen les seves intimitats més recòndites, ensenyen arrogants la part més degradada d’ells mateixos, arrosseguen la seva dignitat pel fang mediàtic i vomiten una impertinència rere l’altra. Un dels darrers excessos que hem pogut entrellucar no gaire lluny d’aquí és l’arribada d’uns quants milers de joves (estudiants?) a la Costa Daurada, en l’anomenat Saloufest. Allà, sota l’empara d’unes suposades estades esportives, aquests joves passejaven disfressats de forma estrafolària pels carrers de Salou, molts d’ells en lamentables condicions etíliques. Els responsables de l’activitat han dit que enguany el Saloufest ha estat una bassa d’oli, que els aldarulls no han superat el que acostuma a ser normal en aquests llocs en altres èpoques de l’any. Que dotzenes d’anglesos, visiblement beguts, passegin pels carrers a les quatre de la matinada, cantant, orinant i descanviant la pela en la primera cantonada que troben entra, doncs, dins de la normalitat del dia a dia de moltes localitats costaneres d’aquest nostre país que pretèn oferir un model turístic d’alta qualitat. Fins i tot la natura, que no vol quedar-se enrere en la cursa desaforada per demostrar que no hi ha límits, mostra de tant en tant el seu costat més desfermat i engull la terra i els seus habitants a base de tsunamis, terratrèmols, inundacions o esllavissades destructives.

            L’últim excés a què ens ha sotmès l’atzar és el d’haver de fer front a quatre clàssics Barça-Madrid en menys de tres setmanes. Per als amants del futbol, n’hi ha per caure fulminat d’un cobriment de cor a causa de tantes emocions seguides. Per als qui no suporten aquest joc on joves milionaris xuten una pilota amunt i avall, en canvi, haver de viure tres setmanes en què tot l’entorn (d’amics, coneguts i saludats) no parla d’altra cosa que de l’arrogància de CR7, de la humilitat de Messi, dels exabruptes de Mourinho o de l’elegància de Guardiola ha de ser dur, molt dur, excessivament dur.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, aquest cap de setmana)

dimarts, 26 d’abril del 2011

La casa cantonera



Amb el terreny adobat i propici de les llibreries, dels mitjans i de la crítica gràcies al fulgurant i incontestable èxit d’Olor de colònia, la segona novel·la de Sílvia Alcàntara, La casa cantonera, arriba disposada a fer forat entre l’allau de novetats. Aquest cop amb la modèstia de les seves poc més de cent pàgines de text, però amb l’artilleria pesant d’una història de secrets familiars, carregada de passions extremes, confessions estremidores i odis viscerals.
            La posada en escena de La casa cantonera és molt senzilla. Tot succeeix a cal Xicoi, la casa a què fa referència el títol. I tot es desenvolupa en un sol dia. En realitat, en una tarda. Del poble on se situa l’acció no se n’esmenta el nom, però pel fet de ser a la vora del riu, d’estar situat en una conca minera i de trobar-se a una hora i mitja en cotxe de Barcelona, bé podria ser el poble natal de l’autora, Puig-reig. Dues germanes (la Irene i la Marina) es retroben al cap de molts anys, a ran de la mort de la mare, la qual havia viscut els últims temps acompanyada de tres gossos i en estat d’alienació mental. La canalla li deia “la boja dels gossos”. L’ambient és tens i xafogós. Els gestos i els silencis són tan importants com les paraules. El retrobament es produeix just després de l’enterrament, a la casa on van créixer. Saben que l’endemà han d’enderrocar l’immoble. Al llarg de les poques hores que s’escolen entre el principi i el final, i amb la presència d’una veïna entranyable (la Roseta) que va moderant la precipitació dels esdeveniments, ressorgeixen antigues enveges, asprors, gelosies, desenganys, traïcions i ressentiments cobats per les dues germanes durant la colla d’anys que han passat allunyades l’una de l’altra. “Les ganes de saber i les ganes de callar es feien la traveta”. Anem descobrint un passat ple d’infidelitats, rancúnies, suïcidis i potser, fins i tot, algun assassinat. La casa cantonera és com l’últim episodi d’un culebrot, aquell episodi en el qual es revelen tots els secrets i es resolen tots els misteris que s’han anat plantejant al llarg de tot el rosari de capítols previs. Les revelacions se succeeixen una rere l’altra, i quan ja ens pensem que s’ha destapat tot, que tots els secrets i misteris han estat airejats, encara ens espera un últim cop d’efecte, una última revelació demoledora.
            És digna de lloança, d’altra banda, la fidelitat de Sílvia Alcàntara cap a una editorial modesta i curosa com Edicions de 1984, amb l’editor manresà Josep Cots al capdavant.

(Article publicat per Llorenç Capdevila a la revista El pou de la gallina, en el número de maig de 2011)

dimecres, 20 d’abril del 2011

Resultat del xat

Vet aquí el resultat del xat que he fet avui amb els lectors del Regió7 i Diari de Girona.


1. Dues novel·les publicades en menys d´un any. Déu n´hi do! Com t´ho fas?

» Que hagi publicat dues novel·les en un any no vol dir que les hagi escrit en el mateix període. En realitat, tant Sota la pell com Tothom a terra!, les portava al cap des del 2006. Després d´escriure Serrallonga, l´últim bandoler, tenia ganes de deixar una temporada la novel·la històrica. Sota la pell la vaig anar deixant i reprenent durant més de quatre anys, en canvi Tothom a terra! la vaig fer d´una tirada el 2009. Tota història demana la seva manera de ser explicada i també la seva manera de ser escrita.

 

2. Per què has volgut ambientar la teva novel·la a Vilanova de Tossal?

» Vilanova del Tossal és un poble inventat, i a la vegada inspirat en un referent real i molt concret. Està inspirat en Alpicat, el meu poble. Quan vaig escriure la meva primera novel·la, Racó de món, vaig tenir la necessitat de situar la trama en un microcosmos que em resultés familiar. Aquí va néixer Vilanova del Tossal. Tothom a terra! està situada en el mateix context. Vilanova del Tossal em permet tenir com a referència Alpicat, i al mateix temps distanciar-me´n quan em convé. Amb Vilanova del Tossal puc pensar en Alpicat mentre escrit, però em puc permetre totes les llicències (urbanístiques, polítiques, toponímiques o socials) que vulgui.

 

3. A quin gènere classificaries la teva novel·la?

» Crec que és una novel·la difícil de classificar, la qual cosa m´agrada, ja que jo vaig ser etiquetat, durant molt de temps, a ran de novel·les com O rei o res!, Ànima de llop o Serrallonga, com a especialista en novel·la històrica.
Si de cas, podríem dir que té algunes característiques que l´acosten a la novel·la negra (tot gira al voltant d´un atracament) i altres que la fan propera, especialment, a la novel·la d´humor (per les situacions que viuen els personatges, tant a dins com a fora del banc on un grup d´atracadors s´han tancat amb alguns hostatges, el mateix dia que el president de la Generalitat ha d´inauguar un pavelló poliesportiu al poble i que el Barça juga la final de la Champions contra el Madrid).

 

4. Tens algun projecte literari més entre mans?

» Tinc algunes idees, però res definitiu, d´aquells que saps segur que tirarà endavant.
Està previst, però, que publiqui una novel·la juvenil el 2012, a l´editorial Barcanova. Aquesta, però, ja la tinc escrita.

 

5. Estaràs en algun lloc el dia 23 per signar els llibres?

» Al matí, de 13h a 14h, seré al Passeig de Manresa, a la parada d´Òmnium Cultural. I a la tarda, de 19h a 20h, he de ser a Lleida, a la parada d´Abacus.

 

6. A quin públic va destinat "Tothom a terra!"?

» A tothom que vulgui passar una bona estona, divertida i entretinguda, llegint un llibre.

 

7. Quan és un bon moment per escriure?

» És difícil de dir, i suposo que pot ser diferent per a cadascú. Jo acostumo a escriure al vespre, però aquest fet està condicionat per la meva situació laboral (sóc professor d´institut). Algun cop, però, m´he agafat una excedència de la feina per escriure i m´he sentit molt còmode escrivint en horari d´oficina.
El que sí que és cert és que, en alguna ocasió, en el moment més inesperat m´ha vingut una idea al cap (que, per exemple, desencallava un nus que tenia sobre el que estava escrivint) i he hagut de deixar el que feia per prendre nota.

 

8. Un cop publicats, et rellegeixes els teus llibres?

» Els toco, els oloro, passo la mà pel llom i, a l´atzar, en llegeixo un paràgraf. Però, d´entrada, no els rellegeixo, perquè considero que jo, la meva part de feina, ja l´he fet. Llavors toca als lectors de tancar el cercle creatiu amb la seva, de feina, que és llegir.
Només he rellegit un llibre meu quan ho he necessitat (per exemple, abans d´escriure Tothom a terra! vaig rellegir Racó de món, que està ambientada en un mateix espai; o bé vaig rellegir Serrallonga en castellà, perquè em feia gràcia veure la feina de la traductora).

 

9. Quin llibre et compraràs tu per Sant Jordi?

» Per Sant Jordi m´agrada passejar per les parades i gaudir de l´ambient. Si veig un llibre que em fa gràcia, me´l compro, però no és una prioritat. Els llibres que volia comprar aquests dies ja els tinc: Els castellans, de Jordi Puntí; Nius, de Pep Coll; Contra la mort, de Pere Rovira; Aicnàlubma, de JM Puyal...
Segur que en caurà algun altre.

 

10. El títol de Sota la pell té res a veure amb la cançó que duu el mateix nom de Gerard Quintana?

» Vaig descobrir la cançó del Quintana quan ja havia escrit la novel·la (i això que jo, fa anys, havia estat un gran fan de Sopa de Cabra).
En canvi, sí que hi ha una cançó que vaig tenir molt al cap mentre escrivia Sota la pell. És un clàssic de la cançó melòdia americana titulat "Under the skin", que va compondre Cole Porter als anys 20 o 30, i que va popularitzar Frank Sinatra ("I´ve got you, under the skin..."). És boníssima.
El títol de la meva novel·la, però, es refereix bàsicament a dues qüestions: sota la pell és on es posa la tinta quan es fa un tatuatge (els tatuatges són molt importants en la novel·la), i és sota la pell on tenim els sentiments.

 

11. Et consideres escriptor, investigador, historiador...?¿

» Em considero, si de cas, escriptor.
Per escriure una novel·la, però, sovint has de convertir-te en investigador, historiador i el que calgui. Perquè tota novel·la, almenys en el meu cas, necessita un procés de preparació i documentació que pot ser tant o més llarg com el mateix procés de creació.
Per escriure novel·les ambientades a l´Edat Mitjana he hagut de llegir molts llibres que parlin de l´època (què va passar, com vivia la gent, com eren les ciutats...), o desplaçar-me a indrets que es conserven de l´època, per ambientar-me. Però també per escriure sobre l´actualitat cal, sovint, documentar-se, perquè poca cosa coneixem del món que ens envolta. Per escriure Sota la pell, per exemple, vaig necessitar documentar-me sobre el món dels tatuatges...

dimarts, 19 d’abril del 2011

Xat en directe

Aquest dimecres, dia 20 d'abril, respondré les preguntes dels lectors en un xat-entrevista en directe que fan al Regió7 i al Diari de Girona amb diversos escriptors en motiu de la proximitat de Sant Jordi. El xat estarà obert entre les 12h i les 13h, però si algú vol fer una pregunta pot deixar-la abans en aquest enllaç:

comunitat.diaridegirona.cat/entrevista-chat/2445/Sant-Jordi/llorenc-capdevila/entrevista.html

He vist que, de vegades, clicant l'enllaç surt un altre xat. Se soluciona copiant l'enllaç, enganxant-lo a la finestra del navegador i clicant enter. O també podeu provar aquest altre enllaç on hi ha tots els xats:

http://www.diaridegirona.cat/especials/sant-jordi/entrevistes-xat-autors-sant-jordi.html




 Jo no veuré les preguntes fins a l'hora del xat i les respondré tan bé com pugui.
Si el resultat és prou decent, ja el penjaré aquí al bloc.

dilluns, 18 d’abril del 2011

Puix parla català...



            Les dades del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura sobre coneixements i usos del català a Catalunya el 2010, fetes públiques l’últim dia de març, conviden a lectures ben variades: se’n pot fer una interpretació positiva a partir de la dada que el nombre de persones que s’identifiquen amb el català ha augmentat (molt poquet, però ho ha fet); i al mateix temps és difícil ser optimista si es té en compte que la llengua catalana continua en una situació minoritzada, ja que només quatre de cada deu habitants del Principat la tenen com a llengua d’identificació.
            Més dades poc encoratjadores: tan sols el 32% dels catalans usa exclusivament el català a casa seva, i el 20% amb els amics o a la feina; percentatges que, per altra banda, es doblen en el cas del castellà, que és de llarg la llengua amb més vitalitat i amb més bona salut a casa nostra. No és casualitat, per tant, que allà on el català té nivells acceptables (el 77% de la població és capaç de parlar-lo), el castellà destaca de forma aclaparadora (el sabem parlar el 100% dels catalans). D’altra banda, pot semblar positiu que el 40% dels nostres veïns nascuts fora de l’estat espanyol coneguin (que no vol dir que l’utilitzin) el català, però d’això es desprèn que el 60% restant no en saben ni un borrall.
Lúnic espai d’ús on el català és la llengua dominant és a l’escola. El 56% dels estudiants el tenen com a preferent en l’àmbit acadèmic. No cal dir que la immersió lingüística ha donat resultats positius. Per això, amb arguments apocalíptics i enganyosos, s’han aixecat campanyes mediàtiques i judicials tan ferotges en contra d’aquest model educatiu. L’escola és només un àmbit d’ús lingüístic, i el fet que s’hi utilitzi més el català que el castellà compensa (una mica i prou!) el domini incontestable del castellà en la resta dels entorns socials, com ara la televisió, la premsa o el món judicial. Què passaria, si no hi hagués immersió lingüística a l’escola? És esborronadora la quantitat d’adolescents escolaritzats en aquest model pràcticament incapaços d’expressar-se en català, i en canvi hi ha qui s’estira els cabells quan, excepcionalment, un jove de terra endins té alguna dificultat a l’hora de parlar la llengua d’Unamuno. No cal dir que la pressió contrària a l’avenç del català és intensa i decidida, tant a fora com a dins de Catalunya. Només cal veure què passa quan es fa un tímid intent (com en el cas de la llei del cinema) d’equiparar les dues llengües oficials.
Es manté viva l’esperança que el català sigui algun dia una llengua d’ús normal a Catalunya, però no hem d’oblidar que la situació actual, per més que ens vulguin fer combregar amb rodes de molí, és encara d’una precarietat rotunda que reclama una política lingüística valenta, decidida i responsable.

(Article publicat per Llorenç Capdevila al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 17 d'abril de 2011)

dissabte, 16 d’abril del 2011

El rei Lear barceloní (sobre L'home de la maleta, de Ramon Solsona)


            Si bé el cognom (i fins i tot algun ascendent més o menys proper) el vincula amb la Catalunya Central, Ramon Solsona és un barceloní de soca-rel. Altrament no hauria estat possible la creació d’un personatge com el protagonista de la seva darrera novel·la, L’home de la maleta, amb la qual es consolida com en un dels escriptors indispensables de la seva generació, una de les més fèrtils i de més qualitat de la història literària catalana. Una generació que compta amb noms com Quim Monzó, Jaume Cabré, Maria Barbal o el malaguanyat Jesús Moncada. El passat 11 d’abril vaig tenir el goig d’acompanyar Solsona en la presentació manresana del seu llibre a la Petit Parcir.
A L’home de la maleta, la trama i el protagonista són indestriables. Més que no pas d’una història, la novel·la parla d’un personatge: Venerando Mallons Cachaldora. Això no vol dir que no hi passin coses. En passen, i moltes, perquè en Venerando és un home actiu, i perquè ens explica, sempre en primera persona, fins a dues versions de la seva vida.
En Venerando, que s’havia guanyat la vida tocant el trombó en diverses formacions de ball, és un vell rondinaire i entranyable que, en alguns moments, pot resultar molt divertit. El seu retrat barreja ironia, tendresa i realisme. Gasta una incorrecció política que sovint posa en evidència la hipocresia dels altres, o de tots nosaltres. De vegades il·lustra el que diu amb la lletra d’un bolero, d’un txa-txa-txa o d’un mambo. Atribueix la seva bona salut al costum de menjar-se un all cru cada dia. Ha quedat vidu i, vell com és, no vol estar sol. Per això decideix vendre’s el pis i anar a viure un mes amb cadascuna de les seves tres filles, entre les quals, com el rei Lear shakespearià, reparteix els beneficis de la transacció. En algun moment m’ha recordat també el protagonista de Big Fish, la pel·lícula de Tim Burton on el protagonista es construeix un passat a base de sopars de duro que barregen realitat i ficció. La novel·la, però, no és una simple caricatura del personatge, sinó una història sobre la vellesa, la família, la soledat i la recerca de la pròpia identitat.
Bona part de la novel·la està escrita amb voluntat de retratar el personatge a través de la seva parla, i és per això que L’home de la maleta fa una aposta estilística que hi ha qui considerarà arriscada. El cas és que hi trobem un llenguatge viu i col·loquial, propi d’un catalanoparlant gran de Barcelona. I per ser fidel a aquest registre, la novel·la és plena de castellanismes lèxics (lujo, enfrente, lletreros, sinvergüenses, petxuga, relleno, apellido, llamar l’atenció, desde luego, embustero), però també de col·loquialismes propis del català (allavòrens, llògic, dugues, esbarallar, etivocar-se, prèmit, jonolls, ideia), construccions genuïnes en vies de desaparició (esgarrapacristos, pixavagant, patacons), i una gran riquesa fraseològica (tenir el cap a can rumia, ser un gall de panses, buscar pèls als ous, estar a les tres pedretes, ser més inútil que un càntir sense broc, ballar els gojos de sant Prim, d’un pet fer-ne set esquerdes, beure més que un embut).
Una bona història, un personatge memorable i, en el fons, una reflexió prou consistent sobre el mateix sentit de viure. Què més es pot demanar a una novel·la?

(Article publicat per Llorenç Capdevila, al diari Regió7, el dia 16 d'abril de 2011)

dijous, 14 d’abril del 2011

Patidors lingüístics



            Fa alguns anys, amb el llibre Dolor de llengua, Enric Larreula va crear un concepte molt eloqüent per definir aquells que, més sensibles que la majoria a les agressions que dia a dia pateix la seva llengua pròpia (minoritzada, per descomptat), senten dolor i es neguitegen, s’indignen i clamen al cel, mentre la major part de persones del seu entorn es queden del tot indiferents. Enric Larreula els (ens) anomena “patidors de llengua”.
            Ser un patidor de llengua, ara i aquí, és una desgràcia com una altra. El patidor de llengua, tot i que sovint considera que la batalla per la llengua està perduda, es manté irreductible en la defensa de la dignitat lingüística, perquè dimitir encara el faria patir més!
            Al patidor de llengua, per exemple, se li remou l’estómac quan va al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona a veure una exposició i, en el moment de comprar les entrades, la mateixa noia que ha parlat en anglès a un anglès i en francès a una família de francesos, se li adreça a ell en castellà, idioma en què es manté al llarg de tota la conversa.
            Al patidor lingüístic li cau l’ànima als peus quan sent el menyspreu amb què maltracten la llengua alguns professionals catalans de la comunicació; i també, naturalment, quan apareixen a TV3 joves esportistes o músics de Cornellà, de Santa Coloma o de Viladecans que, tot i haver rebut una educació en català que suposadament els garanteix una plena competència bilingüe, s’aferren al monolingüisme en castellà sense que ningú ho trobi estrany.
            El patidor de llengua s’entristeix en descobrir que hi ha empreses que s’anuncien en castellà en els mitjans catalans, perquè saben que això no afectarà les vendes del seu producte. I s’indigna quan algun d’aquests anuncis procedeix de ministeris governamentals (que conviden a fer la declaració de renda o anar a votar en les properes eleccions) i que, per tant, l’està pagant amb els seus diners com a contribuent.
            Un dels últims fets que no acaba d’entendre el patidor de llengua és per què, per fer el paper de Timbaler del Bruc en una producció catalana, s’ha hagut de recórrer a un actor (bon actor, això sí) madrileny, al qual s’ha fet aprendre català. El patidor de llengua sap que, per molt bona voluntat que hi posi el jove (que segur que n’hi ha posat molta), la dicció serà afectada i poc versemblant, la qual cosa passa prou sovint, fins i tot amb actors catalans.
            Després de rumiar-hi, el patidor de llengua dedueix que la pela és la pela; que, segurament, tot i que la pel·lícula es roda originalment en català, al capdavall s’ha de vendre també fora de Catalunya, on és important tenir un cap de cartell atractiu, i on no hi ha patidors de llengua perquè –ves per on!— saben que la seva llengua no corre perill.

(Article publicat per Llorenç Capdevila al suplement Lectura del diari Segre, l'any 2010. També se'n va publicar un versió una mica diferent al Regió 7)

dilluns, 11 d’abril del 2011

La conya (sobre El desgavell, de Ferran Planes)



            El bon criteri de l’editorial Club Editor, conduïda per Maria Bohigas, néta del gran escriptor i editor Joan Sales, ha permés, gràcies en part a la inestimable intervenció del manresà Quim Aloy, que vegi la llum la recuperació de la versió íntegra (sense les retallades que va patir amb la censura l’any 1969, quan es va publicar per primer cop) d’una obra que calia tenir a l’abast: El desgavell, de Ferran Planes (Bagà, 1914 – Barcelona, 1984).
            L’interès d’aquesta reedició va quedar demostrat quan, el passat febrer, se’n va fer la presentació (que volia ser, alhora, un homenatge a l’autor), amb una afluència de públic del tot insòlita en aquesta mena d’actes. Historiadors, lletraferits, familiars de l’autor i públic de tota mena van omplir de gom a gom la sala d’actes del Centre Cultural del Casino.
            A El desgavell (que inicialment s’havia d’haver titulat La conya i que hauria d’haver dut com a subtítol “memòries d’una desil·lusió”) Ferran Planes fa una crònica particular i intel·ligent d’una etapa de la seva vida que abasta aproximadament deu anys, repartits en tres moments. En ordre cronològicament invers, ens parla del seu exili (al costat, en un principi, del malaguanyat Pere Vives i del seu amic Joaquim Amat-Piniella, i, més endavant, al servei d’un explotador català el nom real del qual amaga sota el pseudònim de Marcel Bonet), de la guerra tal com la va viure ell (bona part de la qual va passar, com a soldat del bàndol republicà, a Andalusia) i de la seva experiència durant la República (vista des de la ingènua perspectiva d’un noiet que hi va participar activament, sense deixar de retratar l’ombra del conflicte que planava sobre la societat cada cop més polaritzada, especialment després dels fets d’octubre del 1934). Com ell mateix confessa en la suggeridora introducció que va escriure l’any 1967: “Em proposo fer una crònica del nostre temps entrevista a través d’alguns fragments de la meva vida. (···) No us diré tota la veritat, però us prometo que res del que us contaré no serà mentida”. I, parafrasejant Kennedy, al final del llibre, afirma que “no es tracta de maleir les tenebres, sinó de cercar la llum”.
            La crònica de Ferran Planes (que es pot llegir perfectament com si fos una novel·la) està carregada de pinzellades d’ironia, que sovint amoroseixen la duresa de les experiències que s’hi expliquen, com quan recrea l’episodi en què un comissari polític fa una conferència per reivindicar l’amor lliure mentre tothom sap que la dona li posa les banyes. Llegint El desgavell, al lector li agafen ganes d’haver conegut l’autor, capaç de dir coses enginyoses, i a la vegada corprenedores, com que “ja que no hi havia pollastre, vam matar un pot de carn en conserva” o que, en un camp de concentració francès, després d’anar a dormir, “alguns somiàrem llibertat; d’altres, poesia. I molts, truites”.
            El desgavell és un llibre excel·lent, ben escrit i molt llegidor. I, a més, és un testimoni veraç.

(article publicat per Llorenç Capdevila a la revista El pou de la gallina, en el número d'abril de 2011)

divendres, 8 d’abril del 2011

Sota la pell, a Quadern de mots

Copio el que diu el bloc Quadern de mots (http://quaderndemots.blogspot.com/), sobre la novel·la Sota la pell.

Qui no ha llegit encara cap ressenya i, per aquelles casualitats que ens dóna la vida, s’ha trobat en aquest bloc buscant informació del llibre – encara que difícil, fa certa il·lusió pensar-ho -  copio un trosset de la contraportada Sota la pell és una novel·la negra i d’introspecció psicològica que està inspirada en un cas real: l’any 2005, a l’Eix Transversal, va ser trobada morta una prostituta – encara avui no identificada- amb un peculiar tatuatge eròtic.”

La fiblada de l’escurço, Orfeu a l’infern i Adéu, Eurídice. Són els títols de les tres parts en què l’autor ha dividit el llibre. Queda clar, vist així, què els mites mai moren, només s’actualitzen. M’ha agradat que l’autor d’una manera planera, ràpida i senzilla, ens expliqui als lectors quin és el mite d’Orfeo.. D'inferns n’hi ha molts, però només els destí –i en alguns casos l’atzar – farà que determinades persones puguin sortir-ne. La Paula, ha fet tard, ho du tatuat als ulls, a la profunditat de la mirada.
Pàg-168 “La mort la feia viure en la meva obsessió per descobrir què li havia passat..., com un Orfeu havia recaigut el rescat d’Eurídice...”

La novel·la també esta dividida en capítols, alternant –no matemàticament- dues histories, la de la prostituta Paula, i la de l’escriptor Pau i, al llarg de tota la novel·la només es trobaran un cop. El suficient. El necessari. El que permet desencadenar el relat.

Atzar  causa assignada als fets de què ens escapa la causa real; cas fortuït, casualitat: aventura, bona o mala sort.
Casualitat Condició de casual; esdeveniment casual;
            Casual què s’esdevé per atzar, sense ser previst o esperat.

L’atzar m’ha portat a llegir aquest llibre, he començat a triar els llibres pel primer corredor, el que va  de l’A  a la C. La casualitat m’ha portat a llegir aquet llibre, el bibliotecari acaba de posar a la lleixa el llibre retornat en préstec.
Casualitat – o no- que els dos protagonistes duguin el mateix nom Paula/Pau. Casualitat – o no- que el protagonista sigui escriptor, hagi estudiat filologia (l’atzar la dut a la UAB?), i per casualitat llegeix un article d’un escriptor “ que acaba de publicar la biografia novel·lada d’un conegut bandoler”. L’atzar és triar una revista entre moltes, la casualitat és haver triat la revista que parla d’un home assassinat amb un tatuatge. La casualitat és trobar-se amb dos morts amb el mateix tatuatge. L’atzar és triar un tatuador i no un altre per buscar informació, la casualitat és triar un tatuador que té parents del teu poble.  L’atzar és passejar per un carrer i no per un altre on et roben la cartera, la casualitat és que la cartera robada apareixerà a les mans dels mafiosos que et busquen. L’atzar és què un assassí hagi de matar un home i que resulti ser el seu pare, la casualitat és reconèixer el pare pel tatuatge de la dona/mare que duu al pit. L’atzar porta al camioner a aturar-se buscant els serveis de la Paula. La casualitat a dut a la Paula a pujar al camió i no al cotxe dels mafiosos polonesos que la buscaven. És un recurs divertit, que dóna joc i que al meu entendre et lliga a la novel·la. ... segur que m’he deixat per casualitat – o no - moltes més coincidències de l’atzar.

Són dues petites històries lligades per una obsessió. L’obsessió d’en Pau per buscar la història de la Paula i treure-la de l’infern i, fer servir aquesta història per permetre al Pau sortir del seu infern personal.

Pàg. 16 “Els fars foradaven la nit i hi obrien una ferida que es tancava, tot de sobte, al meu darrera.”

Pàg. 29 “...està concentrada en el paper que duu a la butxaca, rebregat. Allà, de qualsevol manera i amb llapis de traç gruixut, algú hi ha gargotejat el seu futur en forma d’adreça.”

Pàg. 45 “L’assassí mata només una persona. El suïcida es carrega tothom.”

Pàg. 66 “Tatuar-se és una forma de comunicació...De vegades l’únic objectiu és fer-se veure...però, altres cops, no...(...) i ja saps que jo més aviat sóc poc comunicatiu. A més de senyals permanents ja en duc l’anima plena...
-       Hòstia!, Pau, ara em parles de tatuatges metafísics?...

Pàg. 169 “- Creus en l’atzar, oi, Virgili?
-       Per descomptat...Sóc dels qui pensen que tot, en aquest món, està regit pels seus designis, sovint injustos...”

Pàg. 173 ”Els llums del camió barrinen la nit per l’autopista que va cap al sud, en direcció a Montpeller. Cada vegada que, de tant en tant, un cotxe l’avança, la tenebra s’esqueixa per convertir-se en dos llumets vermell que a poc a poc es van fonen horitzó enllà, engolits de nou per la foscor.”

Tastets
>> Catric-catrac
Pàg.29 “Catric-catrac. La màquina va agafant velocitat. (...)  Catric-catrac. El revisor passarà en qualsevol moment... (...) ... i ella pessigarà el bitllet entre dos dits i l’hi lliurarà, amb menyspreu. Catric-catrac. Catric-catrac. Hauria resultat més econòmic i més ràpid viatjar en avió...Catric-catrac. S’hi ha de presentar d’aquí a quatre dies...(...) Catric-catrac. Vol començar de zero...Catric-catrac. Però no es penedeix d’haver pujat al tren.”
M’ha sembla ben bé que viatjava en aquest tren, sentint el catric-catrac lent del soroll de les vies.

>> Tatuatges 
De totes les mides, colors, temàtiques, als llocs més inversemblants, perquè fa bonic, fa patxoca, és moda, m’identifica, perquè sí, i per què no?, un i prou, tot el cos ple,”el tribal, el d’estètica dark o skull, neogòtica i sinistre: calaveres i monstres putrefactes, ...d’inspiració mitològica, dracs o amazones, els clàssics cors, animals salvatges....” bufff no s’acaben mai.


Pàg. 97 "Com diuen els entesos: està enganxat a la tinta.”

Pàg. 104 “Anava sucant la punta de la màquina en un potet minúscul on hi havia el pigment, i punxava, sota la pell, dins el dibuix indeleble que ja tenia els contorns acabats.”

>> Eccehomo
2. fig. Persona molt nafrada o copejada. «Estar fet un eccehomo». «Posar qualcú com un eccehomo».
Pàg. 149 “Al final, anava més nafrat que un eccehomo. Tot era un manyoc de ferides.”



“El misteri és el bé! L’infern no és més que pura vulgaritat, absurd, allò que no té sentit; és a dir, quasi tot.
Joan Sales, El vent de la nit
Ens recorda l’autor abans de començar el relat.

La novel·la m’ha agradat, però no com a novel·la negra, que també, més aviat és la forma en la que ha estat escrita. Aquestes dues històries que no són paral·leles i només es deixen tocar un sol cop. Aquest canvi constant de registre. Aquest diàleg tan vital, sincer, espontani entre el Pau i el Virgili. Aquesta necessitat d’aferrar-se a una idea – la que sigui – per fer-la sevir per tirar endavant. I sobretot aquest atzar i aquesta casualitat que han suavitzat un drama, el de les noies que pel motiu que sigui es trobem prostituint-se a peu de carretera.

Els meus amics escriptors




            L’activitat creativa de l’escriptor acostuma a ser íntima, més o menys silenciosa i tirant a solitària. Però com que tot és qüestionable i, de fet, un dels pilars de la postmodernitat és justament qüestionar-s’ho tot, han aparegut iniciatives que pretenen demostrar que es pot generar literatura en grup, davant d’un públic, en un ambient distès i sorollós, amb música de fons i participació de la concurrència. Aquest és l’objectiu dels anomenats Jams d’escriptura. El procediment és el següent: un grup d’escriptors (o un de sol) creen en directe i el seu text es projecta en una pantalla gran, davant d’un públic i amb música que va punxant un Dj.
            El passat divendres 25 de març, en el marc de l’Anella Cultural i del festival literari Kosmopolis, va tenir lloc en una de les sales polivalents del teatre Kursaal, a Manresa, una d’aquestes performances, en connexió, a través de videoconferència, amb Barcelona (Centre de Cultura Contemporània), Granollers i el Prat. Un fet bastant insòlit a la capital del Bages. Diversos escriptors (Pilar Duocastella, Sònia Moya, Zulima Martínez, Jordi Estrada, Jordi López, David Clusellas, Agustí Franch i un servidor) vam intentar, al llarg de dues hores, crear un text més o menys trabat sota la consigna de “Manresa 2355”, que n’havia de ser el títol i el punt de partida. El públic (entre el qual, per descomptat, hi havia representació del mundillo literari local, com el poeta Santi Rufas) va fer aportacions interessants. Com que de seguida vam tenir clar que ens ho volíem passar bé, de manera natural el text (inevitablement caòtic si tenim en compte la diversistat de les setze mans que el vam potinejar) va prendre un to divertit, en alguns moments ratllant la irreverència i tot sovint a base d’un humor tirant a gruixut. Potser no vam fer una obra d’art, però vam riure molt.
Si tenim en compte el resultat final (consultable tard o d’hora a internet), no es pot arribar a la conclusió que els participants poséssim en dubte la premissa que es volia qüestionar: el caràcter íntim de la creació literària. Si alguna cosa es va demostrar va ser, més aviat, que la millor manera de crear (si més no, en l’àmbit literari) continua sent la intimitat, el silenci i la solitud. Ara bé, la performance, moderada per Anna Vilajosana i presentada per Ivan Padilla, va servir per reunir una colla de lletraferits del mateix àmbit geogràfic, la Catalunya Central, que vam interactuar i passar una bona estona amb l’excusa de crear un relat conjuntament. I una reunió d’aquesta mena, per estrany que sembli, passa molt poques vegades, si més no en aquestes latituds. Al voltant d’aquella taula hi havia escriptors de tarannàs, estils, inquietuds i interessos molt diferents, i és una llàstima que no se’ns faci coincidir més sovint. No crec que la presència de dos absents d’última hora (Joan Jordi Miralles i Jordi Cussà) hagués millorat gaire el text definitiu, però sí que hauria fet més completa la trobada.
Ho he dit altres vegades i ho repeteixo ara: és bo que hi hagi espais, especialment actes públics, on els autors de la Catalunya Central es trobin, perquè és bo que la ciutadania, d’aquí i d’arreu, en conegui l’existència i, especialment, l’obra.

(Article publicat per Llorenç Capdevila a Regió7, el dia 8 d'abril de 2011)

dilluns, 4 d’abril del 2011

El bram de la barrancada (Nius, de Pep Coll)


De tant en tant, com ha passat al Japó, la natura ens abaixa els fums, ens posa al nostre lloc i ens mostra que poqueta cosa som. En la seva darrera novel·la, Nius (Proa, 2011), Pep Coll es redefineix una vegada més com a escriptor i convida a reflexionar sobre aquest fet. No parla de tsunamis i terratrèmols, però sí de desastres més pròxims. A Nius, Coll ofereix una història nova, diferent de totes les que fins ara li coneixíem i, a la vegada, farcida d’ingredients que acostumem a trobar en la seva obra: el marc pirinenc, la visió escèptica de la raça humana, el domini de la natura sobre l’home...
Nius ens situa a la imaginària però alhora fàcilment referenciable vall de Berastó. El càmping Internacional Pirineus es va construir fa deu anys en un barranc. Des de les històries ancestrals, que parlen d’un barranc que brama, fins als advertiments recents d’un entomòleg barceloní, tot apunta, des del principi, cap a la catàstrofe inevitable que arrossegarà una vuitantena de campistes. Com va fer Robert Altman al cinema, amb la memorable Short Cuts (basada en un conjunt de contes de Raymond Carver), Pep Coll entrellaça una dotzena i mitja d’històries que, independentment, podrien funcionar com a relats. Les escenes quotidianes, sovint plantejades des d’un cert costumisme, prenen una nova dimensió en saber que s’acosta la desgràcia. El fet de conèixer la proximitat del desastre, dóna una nova dimensió a fets que d’una altra manera no tindrien cap significat. Com que el desenllaç dramàtic ja el sabem, la intriga radica en conèixer el desenllaç particular de cada personatge.
Més que una gran història, Nius és un aplec de petites històries molt humanes que s’encreuen les unes amb les altres. Són històries d’animals (caderneres, formigues, un gripau, una guineu o una papallona) que acostumen a trobar el final a mans dels humans; i són les històries d’aquests humans (una família de nicaraguencs que treballen al càmping, una jove parella d’escocesos en plena efervescència del sexe, un matrimoni de francesos jubilats o diverses famílies, de Saragossa, d’Amsterdam, de Tolosa...), molts dels quals acabaran arrossegats per la força de la natura indòmita, o bé salvats gràcies a una carambola de l’atzar.
Sense dogmatismes, Pep Coll ens diu que per més que els humans (al Pirineu o al Japó) transitem per aquest món amb arrogància, en el fons som més fràgils i més vulnerables que un niu de caderneres. De la mateixa manera que la roda d’un vehicle pot esclafar un gripau amb vuitanta ous a l’esquena, la barrancada pot endur-se una vuitantena de campistes per davant. I talment l’aigua tèrbola del barranc, la prosa àgil i fluïda de Pep Coll se’ns endú, en una tensió constant que va creixent amb un molt bon pols narratiu, fins al final de la novel·la.

(Article publicat per Llorenç Capdevila al suplement Lectura del diari Segre, el diumenge 3 d'abril de 2011)