Excessos

            No sé si ho fa l’edat, però tinc la sensació de viure en un món tan fora de control que de vegades sembla que l’excés sigui la norma. Cada dos per tres, arreu es fan competicions per veure qui supera els altres en disciplines tan variades, inversemblants i pintoresques com aixecar pesos, fer-se rots, tallar arbres, bramar a gran potència decibèlica, menjar calçots, beure cervesa, passar-se hores a dins d’una sauna, visionar pel·lícules romàntiques o escopir pinyols d’oliva com més lluny millor. Em sembla recordar que, en algun saló eròtic, hi va haver una exhibició per veure a quants espontanis del públic es passava per la pedra, sobre l’escenari, una coneguda actriu porno. Per televisió no és gens difícil ensopegar amb personatges que, sota l’aparença de persones normals, airegen les seves intimitats més recòndites, ensenyen arrogants la part més degradada d’ells mateixos, arrosseguen la seva dignitat pel fang mediàtic i vomiten una impertinència rere l’altra. Un dels darrers excessos que hem pogut entrellucar no gaire lluny d’aquí és l’arribada d’uns quants milers de joves (estudiants?) a la Costa Daurada, en l’anomenat Saloufest. Allà, sota l’empara d’unes suposades estades esportives, aquests joves passejaven disfressats de forma estrafolària pels carrers de Salou, molts d’ells en lamentables condicions etíliques. Els responsables de l’activitat han dit que enguany el Saloufest ha estat una bassa d’oli, que els aldarulls no han superat el que acostuma a ser normal en aquests llocs en altres èpoques de l’any. Que dotzenes d’anglesos, visiblement beguts, passegin pels carrers a les quatre de la matinada, cantant, orinant i descanviant la pela en la primera cantonada que troben entra, doncs, dins de la normalitat del dia a dia de moltes localitats costaneres d’aquest nostre país que pretèn oferir un model turístic d’alta qualitat. Fins i tot la natura, que no vol quedar-se enrere en la cursa desaforada per demostrar que no hi ha límits, mostra de tant en tant el seu costat més desfermat i engull la terra i els seus habitants a base de tsunamis, terratrèmols, inundacions o esllavissades destructives.

            L’últim excés a què ens ha sotmès l’atzar és el d’haver de fer front a quatre clàssics Barça-Madrid en menys de tres setmanes. Per als amants del futbol, n’hi ha per caure fulminat d’un cobriment de cor a causa de tantes emocions seguides. Per als qui no suporten aquest joc on joves milionaris xuten una pilota amunt i avall, en canvi, haver de viure tres setmanes en què tot l’entorn (d’amics, coneguts i saludats) no parla d’altra cosa que de l’arrogància de CR7, de la humilitat de Messi, dels exabruptes de Mourinho o de l’elegància de Guardiola ha de ser dur, molt dur, excessivament dur.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, aquest cap de setmana)