El bram de la barrancada (Nius, de Pep Coll)

De tant en tant, com ha passat al Japó, la natura ens abaixa els fums, ens posa al nostre lloc i ens mostra que poqueta cosa som. En la seva darrera novel·la, Nius (Proa, 2011), Pep Coll es redefineix una vegada més com a escriptor i convida a reflexionar sobre aquest fet. No parla de tsunamis i terratrèmols, però sí de desastres més pròxims. A Nius, Coll ofereix una història nova, diferent de totes les que fins ara li coneixíem i, a la vegada, farcida d’ingredients que acostumem a trobar en la seva obra: el marc pirinenc, la visió escèptica de la raça humana, el domini de la natura sobre l’home...

Nius ens situa a la imaginària però alhora fàcilment referenciable vall de Berastó. El càmping Internacional Pirineus es va construir fa deu anys en un barranc. Des de les històries ancestrals, que parlen d’un barranc que brama, fins als advertiments recents d’un entomòleg barceloní, tot apunta, des del principi, cap a la catàstrofe inevitable que arrossegarà una vuitantena de campistes. Com va fer Robert Altman al cinema, amb la memorable Short Cuts (basada en un conjunt de contes de Raymond Carver), Pep Coll entrellaça una dotzena i mitja d’històries que, independentment, podrien funcionar com a relats. Les escenes quotidianes, sovint plantejades des d’un cert costumisme, prenen una nova dimensió en saber que s’acosta la desgràcia. El fet de conèixer la proximitat del desastre, dóna una nova dimensió a fets que d’una altra manera no tindrien cap significat. Com que el desenllaç dramàtic ja el sabem, la intriga radica en conèixer el desenllaç particular de cada personatge.

Més que una gran història, Nius és un aplec de petites històries molt humanes que s’encreuen les unes amb les altres. Són històries d’animals (caderneres, formigues, un gripau, una guineu o una papallona) que acostumen a trobar el final a mans dels humans; i són les històries d’aquests humans (una família de nicaraguencs que treballen al càmping, una jove parella d’escocesos en plena efervescència del sexe, un matrimoni de francesos jubilats o diverses famílies, de Saragossa, d’Amsterdam, de Tolosa...), molts dels quals acabaran arrossegats per la força de la natura indòmita, o bé salvats gràcies a una carambola de l’atzar.

Sense dogmatismes, Pep Coll ens diu que per més que els humans (al Pirineu o al Japó) transitem per aquest món amb arrogància, en el fons som més fràgils i més vulnerables que un niu de caderneres. De la mateixa manera que la roda d’un vehicle pot esclafar un gripau amb vuitanta ous a l’esquena, la barrancada pot endur-se una vuitantena de campistes per davant. I talment l’aigua tèrbola del barranc, la prosa àgil i fluïda de Pep Coll se’ns endú, en una tensió constant que va creixent amb un molt bon pols narratiu, fins al final de la novel·la.

(Article publicat per Llorenç Capdevila al suplement Lectura del diari Segre, el diumenge 3 d'abril de 2011)