dilluns, 11 d’abril de 2011

La conya (sobre El desgavell, de Ferran Planes)



            El bon criteri de l’editorial Club Editor, conduïda per Maria Bohigas, néta del gran escriptor i editor Joan Sales, ha permés, gràcies en part a la inestimable intervenció del manresà Quim Aloy, que vegi la llum la recuperació de la versió íntegra (sense les retallades que va patir amb la censura l’any 1969, quan es va publicar per primer cop) d’una obra que calia tenir a l’abast: El desgavell, de Ferran Planes (Bagà, 1914 – Barcelona, 1984).
            L’interès d’aquesta reedició va quedar demostrat quan, el passat febrer, se’n va fer la presentació (que volia ser, alhora, un homenatge a l’autor), amb una afluència de públic del tot insòlita en aquesta mena d’actes. Historiadors, lletraferits, familiars de l’autor i públic de tota mena van omplir de gom a gom la sala d’actes del Centre Cultural del Casino.
            A El desgavell (que inicialment s’havia d’haver titulat La conya i que hauria d’haver dut com a subtítol “memòries d’una desil·lusió”) Ferran Planes fa una crònica particular i intel·ligent d’una etapa de la seva vida que abasta aproximadament deu anys, repartits en tres moments. En ordre cronològicament invers, ens parla del seu exili (al costat, en un principi, del malaguanyat Pere Vives i del seu amic Joaquim Amat-Piniella, i, més endavant, al servei d’un explotador català el nom real del qual amaga sota el pseudònim de Marcel Bonet), de la guerra tal com la va viure ell (bona part de la qual va passar, com a soldat del bàndol republicà, a Andalusia) i de la seva experiència durant la República (vista des de la ingènua perspectiva d’un noiet que hi va participar activament, sense deixar de retratar l’ombra del conflicte que planava sobre la societat cada cop més polaritzada, especialment després dels fets d’octubre del 1934). Com ell mateix confessa en la suggeridora introducció que va escriure l’any 1967: “Em proposo fer una crònica del nostre temps entrevista a través d’alguns fragments de la meva vida. (···) No us diré tota la veritat, però us prometo que res del que us contaré no serà mentida”. I, parafrasejant Kennedy, al final del llibre, afirma que “no es tracta de maleir les tenebres, sinó de cercar la llum”.
            La crònica de Ferran Planes (que es pot llegir perfectament com si fos una novel·la) està carregada de pinzellades d’ironia, que sovint amoroseixen la duresa de les experiències que s’hi expliquen, com quan recrea l’episodi en què un comissari polític fa una conferència per reivindicar l’amor lliure mentre tothom sap que la dona li posa les banyes. Llegint El desgavell, al lector li agafen ganes d’haver conegut l’autor, capaç de dir coses enginyoses, i a la vegada corprenedores, com que “ja que no hi havia pollastre, vam matar un pot de carn en conserva” o que, en un camp de concentració francès, després d’anar a dormir, “alguns somiàrem llibertat; d’altres, poesia. I molts, truites”.
            El desgavell és un llibre excel·lent, ben escrit i molt llegidor. I, a més, és un testimoni veraç.

(article publicat per Llorenç Capdevila a la revista El pou de la gallina, en el número d'abril de 2011)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada