Sota la pell, a Quadern de mots

Copio el que diu el bloc Quadern de mots (http://quaderndemots.blogspot.com/), sobre la novel·la Sota la pell.

Qui no ha llegit encara cap ressenya i, per aquelles casualitats que ens dóna la vida, s’ha trobat en aquest bloc buscant informació del llibre – encara que difícil, fa certa il·lusió pensar-ho -  copio un trosset de la contraportada “Sota la pell és una novel·la negra i d’introspecció psicològica que està inspirada en un cas real: l’any 2005, a l’Eix Transversal, va ser trobada morta una prostituta – encara avui no identificada- amb un peculiar tatuatge eròtic.”

La fiblada de l’escurço, Orfeu a l’infern i Adéu, Eurídice. Són els títols de les tres parts en què l’autor ha dividit el llibre. Queda clar, vist així, què els mites mai moren, només s’actualitzen. M’ha agradat que l’autor d’una manera planera, ràpida i senzilla, ens expliqui als lectors quin és el mite d’Orfeo.. D'inferns n’hi ha molts, però només els destí –i en alguns casos l’atzar – farà que determinades persones puguin sortir-ne. La Paula, ha fet tard, ho du tatuat als ulls, a la profunditat de la mirada.

Pàg-168 “La mort la feia viure en la meva obsessió per descobrir què li havia passat..., com un Orfeu havia recaigut el rescat d’Eurídice...”

La novel·la també esta dividida en capítols, alternant –no matemàticament- dues histories, la de la prostituta Paula, i la de l’escriptor Pau i, al llarg de tota la novel·la només es trobaran un cop. El suficient. El necessari. El que permet desencadenar el relat.

Atzar  causa assignada als fets de què ens escapa la causa real; cas fortuït, casualitat: aventura, bona o mala sort.

Casualitat Condició de casual; esdeveniment casual;

            Casual què s’esdevé per atzar, sense ser previst o esperat.

L’atzar m’ha portat a llegir aquest llibre, he començat a triar els llibres pel primer corredor, el que va  de l’A  a la C. La casualitat m’ha portat a llegir aquet llibre, el bibliotecari acaba de posar a la lleixa el llibre retornat en préstec.

Casualitat – o no- que els dos protagonistes duguin el mateix nom Paula/Pau. Casualitat – o no- que el protagonista sigui escriptor, hagi estudiat filologia (l’atzar la dut a la UAB?), i per casualitat llegeix un article d’un escriptor “ que acaba de publicar la biografia novel·lada d’un conegut bandoler”. L’atzar és triar una revista entre moltes, la casualitat és haver triat la revista que parla d’un home assassinat amb un tatuatge. La casualitat és trobar-se amb dos morts amb el mateix tatuatge. L’atzar és triar un tatuador i no un altre per buscar informació, la casualitat és triar un tatuador que té parents del teu poble.  L’atzar és passejar per un carrer i no per un altre on et roben la cartera, la casualitat és que la cartera robada apareixerà a les mans dels mafiosos que et busquen. L’atzar és què un assassí hagi de matar un home i que resulti ser el seu pare, la casualitat és reconèixer el pare pel tatuatge de la dona/mare que duu al pit. L’atzar porta al camioner a aturar-se buscant els serveis de la Paula. La casualitat a dut a la Paula a pujar al camió i no al cotxe dels mafiosos polonesos que la buscaven. És un recurs divertit, que dóna joc i que al meu entendre et lliga a la novel·la. ... segur que m’he deixat per casualitat – o no - moltes més coincidències de l’atzar.

Són dues petites històries lligades per una obsessió. L’obsessió d’en Pau per buscar la història de la Paula i treure-la de l’infern i, fer servir aquesta història per permetre al Pau sortir del seu infern personal.

Pàg. 16 “Els fars foradaven la nit i hi obrien una ferida que es tancava, tot de sobte, al meu darrera.”

Pàg. 29 “...està concentrada en el paper que duu a la butxaca, rebregat. Allà, de qualsevol manera i amb llapis de traç gruixut, algú hi ha gargotejat el seu futur en forma d’adreça.”

Pàg. 45 “L’assassí mata només una persona. El suïcida es carrega tothom.”

Pàg. 66 “Tatuar-se és una forma de comunicació...De vegades l’únic objectiu és fer-se veure...però, altres cops, no...(...) i ja saps que jo més aviat sóc poc comunicatiu. A més de senyals permanents ja en duc l’anima plena...

-       Hòstia!, Pau, ara em parles de tatuatges metafísics?...

Pàg. 169 “- Creus en l’atzar, oi, Virgili?

-       Per descomptat...Sóc dels qui pensen que tot, en aquest món, està regit pels seus designis, sovint injustos...”

Pàg. 173 ”Els llums del camió barrinen la nit per l’autopista que va cap al sud, en direcció a Montpeller. Cada vegada que, de tant en tant, un cotxe l’avança, la tenebra s’esqueixa per convertir-se en dos llumets vermell que a poc a poc es van fonen horitzó enllà, engolits de nou per la foscor.”

Tastets

>> Catric-catrac

Pàg.29 “Catric-catrac. La màquina va agafant velocitat. (...)  Catric-catrac. El revisor passarà en qualsevol moment... (...) ... i ella pessigarà el bitllet entre dos dits i l’hi lliurarà, amb menyspreu. Catric-catrac. Catric-catrac. Hauria resultat més econòmic i més ràpid viatjar en avió...Catric-catrac. S’hi ha de presentar d’aquí a quatre dies...(...) Catric-catrac. Vol començar de zero...Catric-catrac. Però no es penedeix d’haver pujat al tren.”

M’ha sembla ben bé que viatjava en aquest tren, sentint el catric-catrac lent del soroll de les vies.

>> Tatuatges 

De totes les mides, colors, temàtiques, als llocs més inversemblants, perquè fa bonic, fa patxoca, és moda, m’identifica, perquè sí, i per què no?, un i prou, tot el cos ple,”el tribal, el d’estètica dark o skull, neogòtica i sinistre: calaveres i monstres putrefactes, ...d’inspiració mitològica, dracs o amazones, els clàssics cors, animals salvatges....” bufff no s’acaben mai.

Pàg. 97 "Com diuen els entesos: està enganxat a la tinta.”

Pàg. 104 “Anava sucant la punta de la màquina en un potet minúscul on hi havia el pigment, i punxava, sota la pell, dins el dibuix indeleble que ja tenia els contorns acabats.”

>> Eccehomo

2. fig. Persona molt nafrada o copejada. «Estar fet un eccehomo». «Posar qualcú com un eccehomo».

Pàg. 149 “Al final, anava més nafrat que un eccehomo. Tot era un manyoc de ferides.”

“El misteri és el bé! L’infern no és més que pura vulgaritat, absurd, allò que no té sentit; és a dir, quasi tot.

Joan Sales, El vent de la nit

Ens recorda l’autor abans de començar el relat.

La novel·la m’ha agradat, però no com a novel·la negra, que també, més aviat és la forma en la que ha estat escrita. Aquestes dues històries que no són paral·leles i només es deixen tocar un sol cop. Aquest canvi constant de registre. Aquest diàleg tan vital, sincer, espontani entre el Pau i el Virgili. Aquesta necessitat d’aferrar-se a una idea – la que sigui – per fer-la sevir per tirar endavant. I sobretot aquest atzar i aquesta casualitat que han suavitzat un drama, el de les noies que pel motiu que sigui es trobem prostituint-se a peu de carretera.