Si bé el cognom (i fins i tot algun ascendent més o menys proper) el vincula amb la Catalunya Central, Ramon Solsona és un barceloní de soca-rel. Altrament no hauria estat possible la creació d’un personatge com el protagonista de la seva darrera novel·la, L’home de la maleta, amb la qual es consolida com en un dels escriptors indispensables de la seva generació, una de les més fèrtils i de més qualitat de la història literària catalana. Una generació que compta amb noms com Quim Monzó, Jaume Cabré, Maria Barbal o el malaguanyat Jesús Moncada. El passat 11 d’abril vaig tenir el goig d’acompanyar Solsona en la presentació manresana del seu llibre a la Petit Parcir.
A L’home de la maleta, la trama i el protagonista són indestriables. Més que no pas d’una història, la novel·la parla d’un personatge: Venerando Mallons Cachaldora. Això no vol dir que no hi passin coses. En passen, i moltes, perquè en Venerando és un home actiu, i perquè ens explica, sempre en primera persona, fins a dues versions de la seva vida.
En Venerando, que s’havia guanyat la vida tocant el trombó en diverses formacions de ball, és un vell rondinaire i entranyable que, en alguns moments, pot resultar molt divertit. El seu retrat barreja ironia, tendresa i realisme. Gasta una incorrecció política que sovint posa en evidència la hipocresia dels altres, o de tots nosaltres. De vegades il·lustra el que diu amb la lletra d’un bolero, d’un txa-txa-txa o d’un mambo. Atribueix la seva bona salut al costum de menjar-se un all cru cada dia. Ha quedat vidu i, vell com és, no vol estar sol. Per això decideix vendre’s el pis i anar a viure un mes amb cadascuna de les seves tres filles, entre les quals, com el rei Lear shakespearià, reparteix els beneficis de la transacció. En algun moment m’ha recordat també el protagonista de Big Fish, la pel·lícula de Tim Burton on el protagonista es construeix un passat a base de sopars de duro que barregen realitat i ficció. La novel·la, però, no és una simple caricatura del personatge, sinó una història sobre la vellesa, la família, la soledat i la recerca de la pròpia identitat.
Bona part de la novel·la està escrita amb voluntat de retratar el personatge a través de la seva parla, i és per això que L’home de la maleta fa una aposta estilística que hi ha qui considerarà arriscada. El cas és que hi trobem un llenguatge viu i col·loquial, propi d’un catalanoparlant gran de Barcelona. I per ser fidel a aquest registre, la novel·la és plena de castellanismes lèxics (lujo, enfrente, lletreros, sinvergüenses, petxuga, relleno, apellido, llamar l’atenció, desde luego, embustero), però també de col·loquialismes propis del català (allavòrens, llògic, dugues, esbarallar, etivocar-se, prèmit, jonolls, ideia), construccions genuïnes en vies de desaparició (esgarrapacristos, pixavagant, patacons), i una gran riquesa fraseològica (tenir el cap a can rumia, ser un gall de panses, buscar pèls als ous, estar a les tres pedretes, ser més inútil que un càntir sense broc, ballar els gojos de sant Prim, d’un pet fer-ne set esquerdes, beure més que un embut).
Una bona història, un personatge memorable i, en el fons, una reflexió prou consistent sobre el mateix sentit de viure. Què més es pot demanar a una novel·la?
(Article publicat per Llorenç Capdevila, al diari Regió7, el dia 16 d'abril de 2011)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada