dimecres, 28 de setembre del 2011

Salvats per les paraules (a propòsit de La veu de l'àngel, de Jordi Pàmias)


L'any 2004, al final del pròleg al poemari Terra cansada, de Jordi Pàmias, Miquel M. Gibert escrivia: "El llibre té dos mèrits molt notables: ens mostra, amb resultats convincents, el procès de canvi temàtic, expressiu i atmosfèric en la poesia de Jordi Pàmias dels últims anys; de l'altra, ens permet esperar la publicació de La veu de l'àngel amb la més bona disposició d'ànim. Per això mateix en agradaria no haver d'esperar gaire". Doncs ni més ni menys que cinc, són els anys que hem hagut d'esperar, els lectors de Jordi Pàmias, per veure publicat, a Proa, el recull que tanca la trilogia "Terra, mite, àngel".
És sabut que Jordi Pàmias sotmet els seus llibres de poemes a un minuciós procés de revisió. No té pressa. Destil·la cada mot amb precisió i construeix poemes amb la llengua subtil dels savis, sense pretensions grandiloqüents i acolorida per algun mot de ressons ponentins, com trebol o timó.
Això contrasta amb la precipitació amb què avança el món -i la literatura- d'avui ("un món sense raó, / aiguabarreig d'espectres i de somnis"). I el resultat és una poesia d'aparença senzilla però d'una gran profunditat, que erigeix el seu autor -i no exagero!- en el màxim exponent (en el patriarca!) de l'excepcional fertilitat poètica ponentina dels darrers anys i en un dels poetes més importants de la literatura catalana contemporània.
A La veu de l'àngel trobem el millor Jordi Pàmias: transcendència, introspecció, existencialisme, metafísica, escepticisme... El poeta hi fa un exercici de memòria crepuscular ("A la vila, les eres / són només un record de la batuda; / i, al mirall, les arrugues de la cara / ens parlen d'una rella delicada i voraç"), alhora que es lamenta "d'una Europa que afila les urpes de la por, / quan ja ha esborrat duanes i fronteres".
 De fons, el paisatge de la Guissona natal ("amb els seus llargs carrers, d'escantellades lloses") i de la Segarra, i el símbol recurrent de la casa (ara en penombra), metàfora i metonímia de l'home que l'habita, amb les finestres i els balcons oberts.
Les mitologies hel·lènica i bíblica hi tenen una reveladora presència. Narcís ("de gelada bellesa") i el seu joc de miralls guaiten aquí i allà.
Jo diria que la veu de l'àngel és la manifestació de l'art: la pintura, la música i, sobretot, la poesia; és allò que hi ha de més sublim en la condició humana, allò que ens permet entrellucar una espurna de la tan cobejada bellesa ("les paraules ens salven").
Però jo no vull pas fer una extensa anàlisi literària de La veu de l'àngel, això ja ho fa Jaume Pont en l'interessant pròleg que ocupa la primera trentena de pàgines d'un llibre carregat de saviesa i de bellesa angelicals.

(article publicat el 2009 al suplement Lectura, del diari Segre)

dilluns, 26 de setembre del 2011

L'ànima de la vall



            La novel·la L’ànima de la vall (Pagès Editors, 2008), de Lluís Cerarols, va guanyar, a Tàrrega, el Premi Ramon Roca Boncompte, amb un jurat que comptava amb gent de la solvència de Margarida Aritzeta, Josep Borrell o Dolors Enrich. Més enllà d’aquesta circumstància, L’ànima de la vall és una molt bona novel·la.
            L’ànima de la vall és, a grans trets, la història d’un xicot de la vall de Marfà, en Josep, enamorat de la seva terra, que, a finals del segle XIX, es veu obligat a participar en la guerra de Cuba. Però també és la història d’un descendent seu, en Julio, que al cap de més d’un segle rellegeix un quadern que va escriure el seu avi. I és, encara, la història dels fills i els néts d’en Julio, que viuen absorbits per la vida i el ritme moderns. Però sobretot és la història de la vall a què fa referència el títol. És la història de la vall de Marfà (a la comarca natural del Moianès) i, per extensió, (deixeu-me ara parafrasejar en Raimon) la història de la terra de la qual venim, a la qual anirem i en la que vivim. L’ànima de la vall és l’ànima del poble, la d’aquells que viuen en comunió amb la terra i amb el seu entorn. És allò que tenen en comú el protagonista i mossèn Cinto, autor del Canigó. És allò que simbolitzen les dones d’aigua i els altres éssers de la mitologia popular catalana. Són també les paraules amb què Cerarols recupera l’essència d’aquell paisatge. Potser sí que, com diu un personatge cap al final, “són solament paraules”, però n’hi ha prou amb els mots per fer reviure una vall que, gràcies a les minucioses i vivíssimes descripcions que trobem a cada pas, ja forma part (com el Canigó de Verdaguer) de la geografía literària dels Països Catalans.
            I què en queda, de l’ànima de vall, avui dia? Aquesta és la pregunta que ve a fer-se Cerarols en aquelles parts de la novel·la deliberadament situades en el món actual, amb el debat sobre l’aprovacio de l’Estatut de fons. L’autor, de fet, juga amb la cronologia: el lector va coneixent, a la vegada, el passat i el futur d’en Josep (el pagès que ha d’anar a Cuba), així com el passat i el futur del seu nét, en Julio.
            En la prosa de Cerarols es percep un coneixement físic i antropològic del món rural de què parla, amanit amb un llenguatge riquíssim, carregat de paraules que, com el paisatge, són salvades de l’oblit i fan les delícies del lector sensible a la força dels mots: enllorada, feristeles, assaïnar, xollar, roina, xisca, recebre... i tantes altres.
            La novel·la parla, en fi, de l’autèntic ecologisme, aquell que comunica la natura amb la vida de tal manera que “Món i jo, i jo i món veníem a ser una mateixa cosa i, aleshores, la vida sobreeixia de plenitud i es vessava per tota la terra assaonada”, p.189.

(Article publicat l'estiu del 2008 al suplement Lectura, del diari Segre)

dimecres, 21 de setembre del 2011

Tardor i poesia

            Més que una estació de l’any, el tòpic literari ens diu que la tardor és una etapa de la vida. Si la primavera és un reflex de l’esclat juvenil, la tardor simbolitza el principi de la decrepitud: els cabells, com les fulles dels arbres, comencen a caure; la superfície epidèrmica acumula plecs; la vista s’enterboleix i l’ossada es torna cada cop més fràgil. I tot plegat són símptomes que, en la tardor de la vida, per més alegres que ens vulguem mostrar, el temps passat recorregut supera de bon tros el temps futur que ens queda per recórrer.
            La poesia, potser més que la narrativa, ha estat sensible a establir símils entre les estacions de l’any i la vida. No sempre, però, la tardor ha despertat les mateixes emocions en els poetes. Així, sense sortir de la literatura catalana, un jove i optimista Josep Carner ens deia, l’any 1906, a Els fruits saborosos, que la persona madura és com el codony tardoral, que perfuma la roba blanca dins el calaix “i si l’amorosim al caliu de la llar / i l’acostem als llavis sorruts, és dolç, encar”. Més endavant, Joan Vinyoli, molt menys donat a les expansions entusiastes, diu, en un poema titulat precisament Tardor, publicat l’any 1951 dins el recull Les hores retrobades, que “la melangia llaura / camps de records, però ja res no sembra”. Si hi ha, però, un poeta català que no va suportar l’arribada de la tardor a la seva vida és Gabriel Ferrater, que en el seu poema Cambra de la tardor ens descriu com, després d’una nit d’amor, segurament amb una dona més jove, sent que “sense enyor / se’ns va morint la llum, que era color / de mel, i ara és color d’olor de poma”; llavors, amb una serena tristesa, es refugia un cop més en el cos d’ella quan “adormides / les fulles dels meus besos van colgant / els recers del teu cos”. I és l’amor també, i amb molt menys dramatisme, qui redimeix Pere Rovira en molts dels poemes del seu últim recull, Contra la mort, on la dona es converteix en el veritable antídot per combatre els efectes, físics i emocionals, de la tardor, una tardor que recrea una nova primavera, “perquè no es cansa la secreta edat / i no t’estimaré mai en passat”.

(Article publicat al Regió7, el dia 21 de setembre de 2011, en el marc d'un reportatge sobre l'inici de la tardor)

dilluns, 19 de setembre del 2011

Turisme i dignitat



            Nit de juliol. Cap a les dues o les tres de la matinada, s’escau que passo, per circumstàncies que no vénen a tomb i sense baixar del cotxe, per Lloret de Mar. Circulo per una avinguda plena a vessar, a banda i banda, d’establiments d’oci: bars, pubs, discoteques, locals d’escurabutxaques... (l’avinguda Just Marlès concentra 27 de les 45 discoteques del municipi). El que m’impressiona, però, és la quantitat de gent que omple l’avinguda i els carrers adjacents: colles de joves eufòrics, de trets anglosaxons, que canten, beuen i, sobretot, criden. La majoria han arribat en un vol de baix cost, han comprat un paquet de vacances per un preu ridícul i, per tant, només són rendibles al sector turístic si viatgen en grans quantitats. Per això n’hi ha tants! En un moment determinat, s’organitza un cert rebombori enmig de la multitud: una baralla. La guàrida urbana intervé a l’acte i tot es calma en pocs minuts. Els càntics i els crits es reprenen immediatament.
            Lloret de Mar és un municipi de la Selva, al sud de la Costa Brava, que tradicionalment havia viscut de la pesca, l’agricultura i la indústria surera, però que des dels anys seixanta basa la seva economia gairebé exclusivament en el turisme. De fet, des d’aleshores ha multiplicat per deu la seva població i avui és considerat el principal ressort turísctic de Catalunya. Lloret, però, no és una excepció, sinó potser l’exemple més visible del que passa en molts altres indrets de la costa catalana. Milers de joves beguts cridant, orinant i vomitant pel carrer és l’estampa quotidiana de moltes localitats costaneres a les nits d’estiu en aquest país.
            Uns dies més tard, cap a mig agost, llegeixo la notícia que uns mil cinc-cents veïns de Lloret de Mar, indignats perquè la setmana anterior un seguit d’aldarulls van acabar amb tot de destrosses al mobiliari urbà i una vintena de detinguts, es manifesten pels carrers per demanar un canvi en el model turístic. Volen que s’acabi l’anomenat “turisme de borratxera” i que s’aposti per un turisme de qualitat.
            Cada cop hi ha més gent que, en aquestes localitats, deixen de riure les gràcies als turistes destralers i demanen un canvi de model. Ho tenen difícil, si no impossible. Lloret (com altres ciutats del país, inclosa Barcelona) està marcada amb una etiqueta internacional: és el paradís dels excessos. Els qui vénen saben molt bé el que volen, i els qui els reben coneixen perfectament el que han d’oferir-los. Com es fa marxa enrere quan s’ha creat una dinàmica econòmica tan potent i la subsistència de milers de famílies catalanes depèn de l’arribada massiva de joves anglesos amb ganes de diversió etílica? És com si el país, incapaç de trobar una altra sortida, estigués disposat a vendre’s la dignitat.

(article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 18 de setembre de 2011)

dissabte, 17 de setembre del 2011

Jo confesso, una novel·la important


           Potser hi haurà qui pensi que amb Jo confesso (Proa, 2011) Jaume Cabré s’ha passat d’ambiciós i s’ha deixat portar per la desmesura. Són mil pàgines de novel·la, més de cent personatges, set segles de recorregut i escenaris d’Europa i Àfrica, que tracta gairebé tots els grans temes de la literatura: l’amor, la mort, l’amistat, la bellesa, l’atzar, el mal, la culpa... Potser, entre els integristes de la frugalitat, la suggestió minimalista i la contenció expressiva, hi haurà qui abomini d’un artefacte literari que aposta per l’expansió narrativa. Potser, fins i tot, hi haurà qui desconfïi d’un llançament mediàtic tan espectacular i programat, tan poc freqüent en la literatura catalana.
            També hi ha qui, a hores d’ara (i ja es veurà si amb certa precipitació), ha parlat d’obra mestra, de catedral narrativa, de gran novel·la europea i de clàssic contemporani.
            El cas és que la darrera novel·la de Jaume Cabré, que es presentarà a Manresa el proper dia 13 d’octubre, en el marc del cicle Tocats de Lletra, ha suscitat, tot just quinze dies després de ser publicada, tota mena de reaccions i comentaris. Era una novetat esperada. Si l’autor ja comptava, des de fa anys, amb una bona colla de lectors fidels (que vam descobrir-lo amb bones novel·les com Fra Junoy o l’agonia dels sons, Senyoria o L’ombra de l’eunuc), va ser a partir del 2004, amb la publicació de Les veus del Pamano, que la seva projecció va disparar-se d’una manera exponencial, tant aquí com a fora.
            El temps dirà si Jo confesso és una obra mestra capaç de dialogar amb la millor tradició literària occidental, si Jaume Cabré és el gran autor que ha de donar prestigi internacional a la literatura catalana, o bé si, com alguns (diria que amb un cert ressentiment i enveja) sostenen, es tracta només d’un fenomen popular de qualitat discutible, comparable a Dan Brown o Ildefonso Falcones. Personalment, Jo confesso m’ha semblat una novel·la monumental: un recorregut impressionant per la maldat humana i per la desaparició de la cultura humanista, en què acompanyem el protagonista, Adrià Ardèvol, un home ple de contradiccions, per tot de peripècies personals, familiars i col·lectives, sempre lligades a un extraordinari violí storioni del segle XVIII. La novel·la és plena de girs narratius de gran efectivitat, com els bons supervendes, però també de profundes reflexions sobre la naturalesa humana, com els grans clàssics. L’estil aglutina tot d’agosarats recursos (en un mateix paràgraf, per exemple, hi poden haver dues o tres veus narratives, dos espais físics allunyats i un salt temporal de diversos segles) que encaixen a la perfecció en la trama i en el missatge. Res no és gratuït. Cabré, a més, tracta el lector amb respecte i (com si volgués burlar-se dels qui l’acusen de fabricar literatura popular) li presenta una novel·la que demana els cinc sentits per ser llegida, perquè Jo confesso és un llibre que ofereix diverses capes de lectura: un pot quedar-se amb la trama de misteri que recorre les mil pàgines; però si se’n vol captar els matisos, la lectura de Jo confesso exigeix un remarcable esforç intel·lectual. I és llavors que, en accedir sota la capa més superficial, un s’adona que potser som davant d’un llibre realment important.

(Article publicat al Regió7 el dia 17 de setembre de 2011)

dissabte, 10 de setembre del 2011

Magdalenes proustianes



           Posats a forçar una justificació, en forma d’efemèride, a la següent reflexió, deixeu-me dir que enguany fa cent quaranta anys que va nàixer Marcel Proust i l’any vinent en farà noranta que va morir. Sembla ser que si aquest escriptor francès hagués viscut en la nostra època, l’asma que el va mantenir reclòs durant els últims anys de vida hauria estat un joc d’infants per a la medicina actual. En conseqüència, els metges li haurien curat l’al·lèrgia que no el deixava sortir de dia i amb tota probabilitat no s’hauria passat hores i hores diàries, al llarg de catorze anys, abocat al que haurien d’acabar sent els set volums (unes quatre mil pàgines) d’una de les novel·les autobiogràfiques més ambicioses i artísticament rodones (com també segurament de les menys llegides) de la història de la literatura universal: A la recerca del temps perdut.
            Sens dubte, l’episodi més conegut i citat d’aquesta magna obra és el de la magdalena. I no pas per casualitat, sinó perquè els set volums esmentats parteixen d’aquesta anècdota. L’evocació (a partir de la visió, del gust i de l’olor) d’una magdalena sucada en el te (o en la til·la) que la seva tia li oferia de petit, els diumenges al matí, a Combray, activa el record inaturable que portarà l’autor a reconstruir tot l’univers que hi ha rere les pàgines de A la recerca del temps perdut. El gust i l’olor perduren, agradables, més enllà de la gent que ha mort i dels edificis que han caigut, s’erigeixen sobre les ruïnes i esperonen, a partir d’associacions diverses que van encadenant records, el fluir de la memòria: l’habitació, la casa, el jardí, el poble, la plaça, els carrers, els camins... i també la gent, els sentiments, les passions...
            Ningú no és immune a aquesta mena d’estímuls. Tots tenim les nostres magdalenes proustianes. A mi, per exemple, m’ha retornat a la infantesa, en un moment o altre, el gust de la capa de nata que es fa sobre la llet acabada de bullir, barrejada amb un pessic de sucre; o l’olor de serradures i tafetans acompanyada del soroll estrident de la màquina de serrar (a casa eren fusters); o bé la imatge d’un carrer sense asfaltar ple de xiquets jugant amb arcs tibants de vímet pelat i fletxes fetes amb tiges de jonc.
            Tots en tenim, de magdalenes proustianes, el que no tenim, malauradament, és el temps, ni la disponibilitat, ni, per descomptat, el talent ni la clarividència de Proust per treure’n el profit que en va treure ell fa quasi un segle.

(Article publicat a  El pou de la gallina en el número de setembre de 2011)

dimarts, 6 de setembre del 2011

La llengua, una manera d'entendre el món


            “Els homes no habitem un país; habitem una llengua”, diu un dels personatges de Jo confesso, la darrera i extraordinària novel·la de Jaume Cabré que ara tinc entre mans. La frase em sembla brillant i molt reveladora. La llengua pròpia és molt més que un simple codi per comunicar-se. Una llengua (qualsevol llengua, des de la més parlada fins a la que ja només compta amb uns pocs usuaris) reflecteix una manera particular de veure el món i d’entendre’l. I això ho saben molt bé els polítics del PP, els jutges del Tribunal Suprem (TS) i del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), i els pares que han demanat que a les escoles dels seus fills el castellà sigui també llengua vehicular. Ho saben i tenen un objectiu clar: acabar amb la llengua catalana i, de pas, amb la cultura que l’habita. La interlocutòria del TSJC que es va fer pública el 2 de setembre, com abans ho havien estat els recursos interposats pel PP a l’Estatut o la sentència del TS del desembre de 2010, és una agressió en tota regla a la nostra llengua i al nostre sistema educatiu, com ho és també a la nostra cultura. Una agressió que pretenen maquillar darrere expressions grandiloqüents com “igualtat d’oportunitats” i “llibertat d’elecció”. Els arguments que esgrimeixen fins i tot podrien enganyar algun despistat si no fos tan evident la realitat sociolingüística de Catalunya, sobre la qual deixeu-me fer només un parell d’observacions.
En primer lloc, l’actual sistema d’immersió lingüística, tan perniciós segons els seus detractors, no ha impedit que tots (tots!) els adolescents catalans acabin l’escolarització obligatòria amb un nivell de castellà tan bo com el que tenen els adolescents espanyols a la mateixa edat, mentre que molts (moltíssims!) adolescents catalans acaben en canvi l’escolarització obligatòria amb un coneixement precari de la llengua catalana (que alguns mai no han arribat a parlar ni a l’escola ni, encara menys, a l’institut).
En segon lloc, si hi ha una llengua que perilla a Catalunya és el català. Per més que s’intenti maquillar la situació social des d’algunes institucions, la realitat és que hi ha molts àmbits d’ús (premsa, televisió, cinema, jutjats...) on el català té una presència testimonial i el castellà guanya per golejada. La normalitat és lluny d’haver-se recuperat i, per tant, si es vol que el català sigui una llengua d’ús normal a Catalunya cal fer passos endavant, i no endarrere. L’únic espai que compensa una miqueta aquest desequilibri és l’escola. Per això té un valor simbòlic tan important, per als qui pretenen liquidar la llengua catalana, acabar amb el sistema d’immersió lingüística. I per això ha de tenir també una gran importància, per als qui aspirem a viure normalment en català, que la immersió es mantingui a les escoles.
Atiant aquest debat, de fet, encara que el sistema d’immersió quedi com el tenim ara, ja han guanyat una batalla aquells que volen fer desaparèixer el català o, com a molt, relegar-lo a manifestació folklòrica testimonial. Perquè amb la immersió lingüística no n’hi ha prou. S’ha d’avançar en altres àmbits. I mentre ens entretenim defensant aquest baluard la vitalitat de la nostra llengua continua en caiguda lliure, i amb la llengua la cultura que té al darrere.

(Article aparegut al Regió7 el dia 6 de setembre de 2011)

dilluns, 5 de setembre del 2011

El centre de l'univers


            A l’Edat Mitjana imperava el Teocentrisme, que ho feia girar tot entorn de Déu. El Creador era l’únic director de la seva obra. Déu estava per sobre de la ciència i de la voluntat humana. No va ser fins al Renaixement que va aparèixer la visió del món antropocèntrica, que desplaçava Déu i veia en l’home la mesura de tot. El món es jutjava i s’organitzava en funció de la condició humana i del seu benestar. La doctrina antropocèntrica, amb tots els matisos imaginables (inclòs el del biocentrisme, que demana un similar respecte moral per a tots els éssers vius), ha prosperat fins als nostres dies. El tombant de segle i de mil·lenni ens ha portat, però, algun peculiar canvi ètic en relació a la visió del món que té Occident. És el que jo anomeno, i permeteu-me la frivolitat, Paidocentrisme (del grec “paidós”, nen, i “kentron”, centre), és a dir, l’infant com a centre de l’Univers.


            Observem, si no, alguns canvis en el comportament de la nostra civilització durant els darrers quaranta o cinquanta anys. Fins fa ben poc, per exemple, la infantesa era una etapa de la vida que calia superar com més aviat millor perquè el que feia falta, en la majoria de famílies i de societats, era mà d’obra productiva. L’adolescència, per tant, no existia. Els nens passaven dels pantalons curts als llargs (de la infantesa a l’edat madura) d’un dia per l’altre i sense contemplacions. En aquest sentit, la canalla més aviat feia nosa i si algun marrec cridava gaire l’atenció el més probable és que acabés amb un bolet entre el cap i l’esquena. Així, si fa un temps a un nen que fes el mico interrompent la conversa dels adults li haurien etzibat un “fuig d’aquí” (qui sap si acompanyat d’una amenaça de ventallot), avui el més habitual és que els adults ho deixin tot i riguin bocabadats l’ocurrència de l’infant. Així, també, si fa un temps se seguia un ordre jeràrquicament inviolable a l’hora de servir a taula, avui els menuts són els primers i, fins i tot, en molts casos, comencen a menjar abans que els altres.
            Fa temps que els nens han passat a ser els reis de la casa, han superat fins i tot aquest estatus i s’han acabat convertint en el centre del nostre Univers. Posseeixen el control del comandament a distància, els riem totes les gràcies, tenen embadalit permanentment l’entorn adult, al voltant d’ells giren bona part de les converses, ens aixequem perquè seguin al transport públic i ens condicionen les vacances (les famílies ja no viatgem a París, sinó a Eurodisney). Què passa, però, quan un dia es veuen desplaçats del nucli i descobreixen que només són una peça més en l’engranatge social?
            Ens en riem dels budistes, que converteixen algunes criatures en divinitats terrenals, i tractem els nostres marrecs com si fossin petits déus.

(Article publicat al suplement Lectura del diari Segre, el dia 4 de setembre de 2011)