dimecres, 28 de setembre de 2011

Salvats per les paraules (a propòsit de La veu de l'àngel, de Jordi Pàmias)


L'any 2004, al final del pròleg al poemari Terra cansada, de Jordi Pàmias, Miquel M. Gibert escrivia: "El llibre té dos mèrits molt notables: ens mostra, amb resultats convincents, el procès de canvi temàtic, expressiu i atmosfèric en la poesia de Jordi Pàmias dels últims anys; de l'altra, ens permet esperar la publicació de La veu de l'àngel amb la més bona disposició d'ànim. Per això mateix en agradaria no haver d'esperar gaire". Doncs ni més ni menys que cinc, són els anys que hem hagut d'esperar, els lectors de Jordi Pàmias, per veure publicat, a Proa, el recull que tanca la trilogia "Terra, mite, àngel".
És sabut que Jordi Pàmias sotmet els seus llibres de poemes a un minuciós procés de revisió. No té pressa. Destil·la cada mot amb precisió i construeix poemes amb la llengua subtil dels savis, sense pretensions grandiloqüents i acolorida per algun mot de ressons ponentins, com trebol o timó.
Això contrasta amb la precipitació amb què avança el món -i la literatura- d'avui ("un món sense raó, / aiguabarreig d'espectres i de somnis"). I el resultat és una poesia d'aparença senzilla però d'una gran profunditat, que erigeix el seu autor -i no exagero!- en el màxim exponent (en el patriarca!) de l'excepcional fertilitat poètica ponentina dels darrers anys i en un dels poetes més importants de la literatura catalana contemporània.
A La veu de l'àngel trobem el millor Jordi Pàmias: transcendència, introspecció, existencialisme, metafísica, escepticisme... El poeta hi fa un exercici de memòria crepuscular ("A la vila, les eres / són només un record de la batuda; / i, al mirall, les arrugues de la cara / ens parlen d'una rella delicada i voraç"), alhora que es lamenta "d'una Europa que afila les urpes de la por, / quan ja ha esborrat duanes i fronteres".
 De fons, el paisatge de la Guissona natal ("amb els seus llargs carrers, d'escantellades lloses") i de la Segarra, i el símbol recurrent de la casa (ara en penombra), metàfora i metonímia de l'home que l'habita, amb les finestres i els balcons oberts.
Les mitologies hel·lènica i bíblica hi tenen una reveladora presència. Narcís ("de gelada bellesa") i el seu joc de miralls guaiten aquí i allà.
Jo diria que la veu de l'àngel és la manifestació de l'art: la pintura, la música i, sobretot, la poesia; és allò que hi ha de més sublim en la condició humana, allò que ens permet entrellucar una espurna de la tan cobejada bellesa ("les paraules ens salven").
Però jo no vull pas fer una extensa anàlisi literària de La veu de l'àngel, això ja ho fa Jaume Pont en l'interessant pròleg que ocupa la primera trentena de pàgines d'un llibre carregat de saviesa i de bellesa angelicals.

(article publicat el 2009 al suplement Lectura, del diari Segre)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada