dilluns, 23 de maig del 2016

Negra, femenina i lleidatana

                Que hi hagi més lectores que lectors (les dones compren més llibres que els homes i només cal assistir a un club de lectura per veure que el públic femení hi és majoritari) contrasta amb el fet que hi ha més escriptors que escriptores (si més no, que publiquen). La tendència, però, es va invertint a poc a poc i una clara mostra és la presència femenina en les novetats lleidatanes el darrer Sant Jordi. Marialba Revés, amb la novel·la Em tallaré les trenes (Pagès Editors), n’és una bona mostra. L’autora lleidatana s’entrena en el món de l’edició amb una història plena de detalls, de clars ressons rodoredians, amb un llenguatge ple d’esquitxos nord-occidentals (xant, estirabecs, arruixar, ganyolar, xut...) i de factura prou sòlida.


                El cas, però, és que entre aquestes novetats destaquen un parell de novel·les de misteri escrites (i protagonitzades) per dones. I no és casual que una d’elles, Montse Sanjuan, sigui la impulsora (arrecerada per l’editorial on publica, Pagès Editors) de El Segre en Negre, el primer festival d’aquest gènere que es viurà a Lleida a primers de juny. Sanjuan ha recuperat l’exigent i solitària sergent Anna Grimm en la seva segona novel·la, El misteri del bressol buit, una trama d’intriga molt ben construïda, que arrenca amb un parell de morts i un nen, de poc més d’un any, desaparegut. La Grimm haurà de fer front a un misteri que només podrà resoldre amb empenta, dedicació i, naturalment, amb una bona dosi d’intuïció.


                L’altra proposta de novel·la negra (i femenina) és Quaderns (Llibres del Delicte), de la també lleidatana Ramona Solé. Amb un estil àgil i efectiu, una estructura fragmentada que ajuda a mantenir el suspens i una dosificació de la informació que manté el lector atrapat, Solé proposa una història coral, carregada d’intriga, a partir d’un seguit de personatges i de premisses argumentals força atractius: la desaparició d’una escriptora que pateix agorafòbia; dues nenes que anoten, en uns quaderns, els moviments dels veïns; tot de secrets i rancúnies entre els habitants del petit poble on succeeixen els fets; un jove professor d’informàtica que sedueix totes les dones que se li posen al davant; una treballadora de la parròquia a qui agrada profanar l’espai sagrat de l’església (amb el professor d’informàtica, és clar); un mosso d’esquadra turmentat que, fora de servei, intenta esbrinar què ha passat,...


                No sé si, com diuen, la novel·la negra i de misteri està de moda. No sé si n’ha deixat d’estar mai des de fa més d’un segle. Suposo que ha tingut els seus alts i baixos i qui sap si l’aparició d’alguns autors nòrdics els darrers anys ha contribuït a revifar un gènere que, a casa nostra, també ha seduït escriptors com David Marín o Emili Bayo. 

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 22 de maig de 2016)

divendres, 13 de maig del 2016

Koiné

                Ara que, passades unes quantes setmanes, ja es deu haver calmat la visceralitat d’algunes reaccions, vull valorar el contingut del manifest “Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent”, impulsat pel Grup Koiné, una colla de lingüistes i escriptors (entre els quals hi ha noms com Pau Vidal o Enric Larreula) integrats a l’associació Llengua i República, que va ser presentat a finals de març, amb un primer cercle de signants format per 200 personalitats de l’àmbit de la llengua.


                Com que el manifest aposta per l’oficialitat preferent (que no vol dir excloent) del català, les interpretacions precipitades, superficials o malicioses, van fer que molts el titllessin de racista, feixista, fonamentalista, supremacista, nazi, provinent de la Catalunya irreal, monolingüista, exemple de mala educació... A segons qui, el debat obert pel manifest li ha resultat incòmode i, entre aquests, alguns s’han acabat refugiant en una mena de posició neutral que assegura que en una Catalunya independent no hi hauria d’haver cap llengua oficial. Potser tenen raó. Però a mi aquest argument em recorda els qui defensen les versions originals subtitulades només quan es reivindica el doblatge de pel·lícules al català.
                Que el català es troba en un lent però real procés de substitució lingüística a favor del castellà em sembla una realitat tan irrefutable i fàcil de constatar (només cal sortir al carrer i parar l’orella), i em sap greu observar la negació d’aquesta realitat per part de persones intel·ligents a qui ja els està bé que res no canviï i que, per tant, el procés continuï fins a la desaparició de la més feble de les dues llengües en contacte, que ja sabem quina és. I, com diu el manifest, la política lingüística de la Generalitat no ha servit “per a revertir la norma social d’ús subordinat del català al castellà”. Alguna cosa hauria de canviar, doncs, en una futura i encara hipotètica República Catalana, que és el marc al qual s’adreça el Grup Koiné. Jo no he vist pas que el manifest vagi en contra de cap llengua. No va en contra del castellà, ni del fet que la gent conegui i parli diferents llengües, al contrari, es mostra favorable al multilingüisme. Això sí, denuncia el “bilingüisme ideològic” i es una declaració contundent a favor d’una llengua, la catalana, que no ha fet més que perdre hegemonia i àmbits d’ús, a favor del castellà, al llarg de la darrera centúria.

                Potser hi ha algunes qüestions de forma millorables, en la redacció del manifest, especialment per la cruesa del to i l’ús d’un llenguatge que, en alguns moments, resulta massa acadèmic, però en essència estic d’acord amb el que constata, denuncia i manifesta. A més, obre un debat tan incòmode com necessari per al qual, ben mirat, mai no seria un bon moment.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 8 de maig de 2016, i també a El Pou Digital)

dissabte, 7 de maig del 2016

Marejar la perdiu

                El xou que va organitzar Genís Sinca a Manresa el passat 4 d’abril, a la Plana de l’Om, per presentar la seva darrera novel·la, Malparits! (Columna), va ser de traca i mocador. Si no es dediqués a escriure, Sinca seria –de fet, és!— un venedor excel·lent: capaç de posar-se l’auditori a la butxaca des del primer instant i mantenir-lo embadalit i ensabonat durant tota l’estona. És cert que el centenar de persones que s’aplegaven a l’Auditori de la Plana de l’Om hi anaven disposades a deixar-se entabanar. I és cert, també, que Sinca, acompanyat de la periodista Núria Bacardit, va començar la presentació parlant del tema duríssim que hi ha en el rerefons de la novel·la: els abusos a infants. De seguida, però, va passar a comentar com s’ho havia fet per tractar un tema tan delicat com aquest sense que la lectura resultés insuportable. La clau la va trobar en la creació d’un personatge, el Kivi, que ens té atrapats com a lectors des de les primeres pàgines: un xicot amb un grau elevadíssim dels símptomes que produeix la síndrome de Tourette (tics, incontinència verbal, reaccions espasmòdiques...) que, mentre crida “malparits!” a tort i a dret, es passeja per Andorra vestit de gallina perquè fa promoció de pollastres a l’ast. Així, embolcallat per un personatge tan estrafolari i potent com el Kivi, el fons de la història es fa més digerible. Es tractava, doncs, de “marejar la perdiu” per acabar tocant el tema que realment l’havia impulsat a escriure Malparits!. I, per il·lustrar-ho, això és el que va anar fent Genís Sinca al llarg de més d’una hora: marejar la perdiu davant de l’auditori. Passant d’un tema a l’altre, la visió de qualsevol conegut entre el públic assistent li servia per explicar una anècdota i per demostrar que es trobava entre amics. Al final, va acabar baixant de l’escenari i es va dedicar a posar el micro davant de qualsevol que volgués fer un comentari. Amb habilitat, però, ho acabava lligant tot amb la història o amb el fet d’escriure. A més, va fer un parell de confessions sorprenents i efectives: que havia escrit la novel·la vestit de gallina (tal com apareix a la coberta), i que, un cop publicada, en poques setmanes havia rebut diversos missatges de noies que li confessaven haver patit abusos dins del cercle familiar. Afirmacions que van deixar el públic amb la boca oberta, que és exactament com volia tenir-lo. Després d’això, ningú no va abandonar la sala sense comprar un exemplar de Malparits!.



                Genís Sinca exhibeix un punt de desmesura que connecta amb el públic: el to, el tema, el títol, sortir a la coberta disfressat de gallina o, fins i tot, començar amb una frase de nou línies. Es guanya el lector més amb la giragonsa verbal que no pas amb la frase curta. Però també amb la ironia o, directament, l’humor gruixut i esperpèntic. Sap fer de cada personatge una caricatura. I, quan ens té submergits en el seu món, ens fa adonar que les caricatures, al capdavall, s’assemblen als humans de carn i ossos, o a l’inrevés. I acabem adonant-nos que la cosa és menys superficial del que ens pensàvem. L’habilitat de Sinca, doncs, consisteix a crear un personatge excèntric, que domina narrativament la novel·la, per parlar, en el fons, d’un tema seriós i dramàtic. És l’art de marejar la perdiu.

(Article publicat al diari Regió7, el dia 6 de maig de 2016)