dissabte, 7 de maig de 2016

Marejar la perdiu

                El xou que va organitzar Genís Sinca a Manresa el passat 4 d’abril, a la Plana de l’Om, per presentar la seva darrera novel·la, Malparits! (Columna), va ser de traca i mocador. Si no es dediqués a escriure, Sinca seria –de fet, és!— un venedor excel·lent: capaç de posar-se l’auditori a la butxaca des del primer instant i mantenir-lo embadalit i ensabonat durant tota l’estona. És cert que el centenar de persones que s’aplegaven a l’Auditori de la Plana de l’Om hi anaven disposades a deixar-se entabanar. I és cert, també, que Sinca, acompanyat de la periodista Núria Bacardit, va començar la presentació parlant del tema duríssim que hi ha en el rerefons de la novel·la: els abusos a infants. De seguida, però, va passar a comentar com s’ho havia fet per tractar un tema tan delicat com aquest sense que la lectura resultés insuportable. La clau la va trobar en la creació d’un personatge, el Kivi, que ens té atrapats com a lectors des de les primeres pàgines: un xicot amb un grau elevadíssim dels símptomes que produeix la síndrome de Tourette (tics, incontinència verbal, reaccions espasmòdiques...) que, mentre crida “malparits!” a tort i a dret, es passeja per Andorra vestit de gallina perquè fa promoció de pollastres a l’ast. Així, embolcallat per un personatge tan estrafolari i potent com el Kivi, el fons de la història es fa més digerible. Es tractava, doncs, de “marejar la perdiu” per acabar tocant el tema que realment l’havia impulsat a escriure Malparits!. I, per il·lustrar-ho, això és el que va anar fent Genís Sinca al llarg de més d’una hora: marejar la perdiu davant de l’auditori. Passant d’un tema a l’altre, la visió de qualsevol conegut entre el públic assistent li servia per explicar una anècdota i per demostrar que es trobava entre amics. Al final, va acabar baixant de l’escenari i es va dedicar a posar el micro davant de qualsevol que volgués fer un comentari. Amb habilitat, però, ho acabava lligant tot amb la història o amb el fet d’escriure. A més, va fer un parell de confessions sorprenents i efectives: que havia escrit la novel·la vestit de gallina (tal com apareix a la coberta), i que, un cop publicada, en poques setmanes havia rebut diversos missatges de noies que li confessaven haver patit abusos dins del cercle familiar. Afirmacions que van deixar el públic amb la boca oberta, que és exactament com volia tenir-lo. Després d’això, ningú no va abandonar la sala sense comprar un exemplar de Malparits!.



                Genís Sinca exhibeix un punt de desmesura que connecta amb el públic: el to, el tema, el títol, sortir a la coberta disfressat de gallina o, fins i tot, començar amb una frase de nou línies. Es guanya el lector més amb la giragonsa verbal que no pas amb la frase curta. Però també amb la ironia o, directament, l’humor gruixut i esperpèntic. Sap fer de cada personatge una caricatura. I, quan ens té submergits en el seu món, ens fa adonar que les caricatures, al capdavall, s’assemblen als humans de carn i ossos, o a l’inrevés. I acabem adonant-nos que la cosa és menys superficial del que ens pensàvem. L’habilitat de Sinca, doncs, consisteix a crear un personatge excèntric, que domina narrativament la novel·la, per parlar, en el fons, d’un tema seriós i dramàtic. És l’art de marejar la perdiu.

(Article publicat al diari Regió7, el dia 6 de maig de 2016)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada