dijous, 1 de desembre del 2022

Rituals elementals

 

Pocs conceptes s’utilitzen amb tanta lleugeresa com el de tradició. En aquest món en què tot va tan de pressa, a qualsevol activitat, festa o celebració que s’hagi repetit tres o quatre cops de seguida hi ha qui li penja l’etiqueta de «tradicional». Així, és parla de les tradicionals calçotades familiars o la tradició dels correbous en alguns pobles. El sentit comú diu –i el diccionari ho corrobora— que la tradició, per a ser considerada com a tal, ha d’haver traspassat generacions. I resulta que la major part dels nostres avis no feien calçotades i no corrien al davant de les vaquetes.

L’escriptor calafí Josep Maria Solà acaba de publicar Rituals elementals (l’Albí), un assaig que demostra, entre altres coses, com són de profundes i ancestrals les tradicions autèntiques., aquells costums que es perden en la memòria generacional; fins on s’enfonsen les nostres arrels individuals i col·lectives; com alguns rituals han donat transcendència a la vida quotidiana al llarg de mil·lennis; de quina manera les tradicions, les rondalles o les llegendes contenen grans dosis de saviesa.



A la primera part del llibre s’analitzen, es disseccionen i s’expliquen tradicions vinculades a les quatre estacions de l’any, als solsticis i equinoccis, com el pessebre, els Sants Innocents, el Carnaval, les caramelles o la nit de Sant Joan. La majoria d’aquestes tradicions tenen un origen precristià i el cristianisme les va filtrar i adaptar (com el mateix caganer, «una romanalla d’antics cultes a la fertilitat»). És una llàstima que la modernitat i la postmodernitat mal enteses ignorin aquesta saviesa, aquest substrat interessantíssim. A la segona part es parla d’astrologia, de màgia i bruixeria, de la civilització celta, de misteris de Grècia, de maçoneria, del mite del comte Arnau (un mite que va d’una antiga cançó popular fins a Agustí Bartra), del dimoni.

Amb esperit didàctic, però alhora amb voluntat transcendent –i amb una mirada seriosa, intel·ligent, lúcida i moderna—, Solà fa una revisió d’alguns rituals i costums ancestrals. I demostra que moltes de les nostres tradicions tenen arrels compartides i són, al capdavall, universals.

(Article publicat a la revista El pou de la gallina, en el número de novembre de 2022)

Acaçar la boira

 

Si a La vida aèria (Pòrtic, 2019), el filòsof granjolí Ferran Sáez Mateu identificava l’interès –o, més aviat, la passió— per les idees, el pensament, la música o la literatura amb la imatge de mirar-se el món des d’una posició elevada, a Acaçar la boira (Pòrtic, 2022) és l’acció del títol la que vol explicar aquell neguit, aquell «projecte absurd» que («emprant diversos artefactes: la filosofia, la música, la literatura...») és l’interès per les preguntes de resposta complexa, o que no tenen resposta, o que poden tenir moltes respostes i totes vàlides. Si a La vida aèria Sáez Mateu jugava amb el gènere del dietari, a Acaçar la boira juga amb el de la memòria autobiogràfica. El verb del títol («acaçar», que els ponentins bé sabem que és sinònim de «perseguir») és tota una declaració de principis, que s’aclareixen en el subtítol: «Una educació sentimental al Segrià dels anys setanta».



A partir d’una anècdota real (als quatre anys, tal com s’explica en les sobretaules dels dinars familiars a casa dels seus pares, l’autor va fer cap als afores del poble tot acaçant literalment la boira), Sáez Mateu desgrana els orígens i les raons que, a partir dels anys setanta, l’han dut, al llarg de tota la vida, a no deixar d’acaçar-la en sentit figurat, com a metàfora de la inquietud intel·lectual, de la persecució de les idees, de l’intangible, sense una direcció concreta. «Acaçar la boira implica un moviment inútil perquè parteix d’un propòsit irrealitzable». I tot plegat va anar prenent consistència al Segrià dels anys setanta, amb el context de la «febre de l’or verd» i els seus «epígons culturals: els temporers hippies i les macrodiscoteques», i d’una «guerra que no havíem viscut però que revivíem constantment», i de paraules evocadores com «secla», «furó», «broma», «sisquere», «tartanya» o el verb que apareix al títol, «acaçar».

Amb la frase brillant i l’eloqüència discursiva a què ens té acostumats, conscient d’haver «transitat el final d’un món», Sáez Mateu fa un exercici alhora retrospectiu i introspectiu. Es defineix com a filòsof i com a escriptor, que són, per a ell, dues activitats indestriables («Algunes persones escriuen després de pensar. Altres pensen després d’escriure (···). Alguns, finalment, érem gairebé incapaços de dissociar les dues accions»). La música (escoltar-ne, compondre’n, interpretar-ne o col·leccionar instruments) també va jugar un paper important en la seva educació sentimental. En fi, que a Acaçar la boira Ferran Sáez Mateu desgrana, amb ressons fellinians i grans dosis d’ironia intel·ligent, el seu neguit vital, que és alhora un neguit universal. El neguit de qualsevol acaçador de boira, que en el seu cas va despertar en una època i un espai molt concrets.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 13 de novembre de 2022)