dimarts, 29 de novembre del 2011

Passar-les putes



           Quan un escriu una novel·la ambientada en una època passada (sigui l’antiga Roma, la Barcelona medieval o les guerres carlines), tothom reconeix l’esforç de documentació que ha hagut de fer per recrear uns costums, personatges i escenaris que no poden entrar en contradicció amb el que recull la historiografia; en canvi, quan el marc dels esdeveniments de ficció és l’actualitat, aquest reconeixement gairebé no existeix. És com si sobre el món que ens envolta ja ho sabéssim tot. En canvi, partint de la meva (humil i mosdesta, però real) experiència com a narrador, puc dir que sovint he hagut de documentar-me sobre aspectes del nostre voltant amb tant o més rigor i intensitat que quan he hagut de buscar informació sobre com es vivia a l’època dels bandolers, al segle XVII.
            Em vaig interesar per les ambigüitats legals que envolten el món de la prostitució arran de la redacció de la meva novel·la Sota la pell (Proa, 2010), perquè un dels personatges protagonistes és una jove polonesa que arriba a Catalunya i es veu obligada a exercir-hi l’ofici més antic del món.
            Des del 1995, a l’Estat espanyol, la prostitució és legal, però no té marc normatiu. El debat sobre com regular el fenomen rebrota de tant en tant, però no s’arriba mai a consensuar cap norma que sigui mínimament efectiva. Alguna cosa deu tenir-hi a veure el fet que, com a negoci, la prostitució mogui a l’Estat més de 18.000 milions d’euros anuals, tingui en nòmina (és una manera de dir) 300.000 dones i compti amb uns 3.600 clubs. A Catalunya només hi ha un decret d’Interior, de l’any 2002, que regula les característiques que han de tenir els locals on es practiquen (oferir-los no és legal, però practicar-los sí) serveis sexuals remunerats. Segons la llei, doncs, la prostitució no existeix, i quan s’actua contra determinades xarxes es fa sota l’empara de lleis com la d’estrangeria o de protecció als menors.
Entre les dues posicions extremes, la reguladora (que defensa que la prostitució existirà sigui com sigui i que, per tant, cal una normativa per regular-ne l’exercici), i l’abolicionista (que parteix del pressupòsit que la prostitució és una forma d’esclavitud i, per tant, no és pot acceptar de cap de les maneres), hi ha tot de postures intermèdies que fins ara no han permès, en la majoria de països, avançar ni un pas cap a enlloc. Entre els regulacionistes hi trobem els empresaris del sector (agrupats en l’entitat ANELA: “Asociación nacional de empresarios de locales de alterne”, que voldrien acabar amb la competència que els suposen les noies que hi ha a les carreteres o als carrers), i entre els abolicionistes les diverses entitats en defensa dels drets de la dona o d’ajuda a les dones que volen deixar la prostitució (com APRAMP: “Associación para la prevención, reinserción y atención de la mujer prostituida”). Els usuaris, com és de suposar, no tenen cap associació reconeguda i no s’han manifestat.
La realitat legal de casa nostra en aquesta matèria ens porta a circumstàncies tan vergonyoses com el resultat del macrojudici que fa poc es va instruir contra una xarxa romanesa de proxenetes, desmantellada al 2006, que explotava dones a Barcelona: els 45 acusats han estat pràcticament absolts, perquè tot el pes de l’acusació partia del testimoni d’unes víctimes amenaçades, dependents i desconfiades.
Potser que els qui han de dictar les lleis comencin a mirar-se d’una vegada què està passant allà on sí que s’ha fet algun pas; així, veuran que, a l’altre extrem del conegut cas d’Holanda, que ha acabat convertint el centre d’Amsterdam en una mena de parc temàtic sobre la prostitució, hi ha el de Suècia, que parteix del principi que cap explotació econòmica no pot basar-se en l’explotació de persones com si es tractés d’una mercaderia, considera que la nostra societat ja ha acceptat la llibertat sexual i, en conseqüència, tracta la prostitució com una forma de violència contra la dona. Un exemple a seguir?

(Versió completa de l'article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 27 de novembre de 2011)

diumenge, 27 de novembre del 2011

Immersió lingüística: present (i futur?)



            La Societat Catalana de Pedagogia (SCP), filial de l’Institut d’Estudis Catalans, ha fet pública una declaració en relació amb les bases científiques, pedagògiques i socials de l’escola catalana i la immersió lingüística. La declaració, el redactat final de la qual es va aprovar el 19 d’octubre, és una defensa legítima i aferrissada del model. En primer lloc, destaca l’existència, entre els catalans, d’un pensament pedagògic propi, que es remunta a Ramon Llull i arriba fins als nostres dies, i remarca la importància de l’escola com a eina per promoure les actituds favorables a la convivència i a la cohesió social. A continuació, defensa les virtuts del fet que el català sigui (per ampli consens) la llengua vehicular a les escoles, i recorda que aquest sistema ha estat avalat per estudis de nombrosos experts, autòctons i forans. Assegura que la immersió no és, en cap cas, una estratègia de substitució, i que garanteix el coneixement de les llengües oficials: català i castellà, la qual cosa queda demostrada amb els resultats globals al final de l’escolarització obligatòria. La declaració de la SCP relaciona la defensa de la immersió amb el dret fonamental dels pobles a decidir el propi model educatiu, i també amb el dret a la no-discriminació ni separació per raons de diversitat lingüística. Per tot això, conclou que “el model d’escola catalana i l’ensenyament de llengües que practica garanteix l’aprenentatge de les llengües oficials a tots els joves ciutadans de Catalunya”.
            Ho he dit altres vegades: mentre haguem d’esmerçar temps i esforços a defensar la immersió lingüística (els beneficis de la qual, a hores d’ara, ja no haurien de discutir-se), deixarem d’avançar un pas (potser imprescindible) cap a la plena normalització del català, llengua radicalment minoritzada en molts àmbits d’ús a casa nostra (cinema, televisió, premsa, justícia...). Rere els arguments tendenciosos emparats en la llibertat d’oportunitats i d’elecció, s’amaga una voluntat clara de reduir la llengua catalana a mera manifestació folklòrica i, a la llarga, de fer-la desaparèixer.


            El proper govern d’Espanya, fruit dels resultats electorals del passat diumenge, haurà de desenvolupar un programa ple d’ambigüitats i inconcrecions que molts van qualificar, durant la campanya, de moderat. Però, per més moderat que sigui el govern del PP, sabem positivament que combatrà el sistema d’immersió lingüística. Ho sabem, encara que no ho diguessin explícitament durant la campanya, perquè ja han lloat la postura del govern balear en aquest camp (Bauzà s’ha carregat la preponderància del català en el sistema educatiu de les Illes i ha eliminat les partides de foment de la llengua pròpia), i perquè el partit de Mariano Rajoy és un dels promotors del Manifiesto por la Lengua Común, com de tantes altres iniciatives destinades a assegurar la presència majoritària del castellà arreu dels territoris governats des de Madrid. Així, doncs, ja ens podem preparar per defensar una vegada i una altra el poc que tenim, per dedicar esforços a no retrocedir... i mentrestant, si no som capaços de reaccionar i prendre la iniciativa, continuarem estancats, sense avançar en el procés tan necessari de normalització lingüística.

(Article publicat al diari Regió7 el dia 26 de novembre de 2011)

dimecres, 23 de novembre del 2011

L'esport com a mirall


De vegades sembla que estiguem vivint sota el principi, o la consigna, de la facilitat, del mínim esforç, del si puc aconseguir el mateix sense suar, per què hauria d'esforçar-me... Aquest principi, que de vegades pot servir per al dia a dia, l'utilitzen també –i de quina manera!— aquells que haurien de defugir-lo perquè la seva feina consisteix, justament, a mostrar com en són, de bons i de virtuosos, en allò que fan, la qual cosa només s’aconsegueix en situacions extremes i davant d’autèntiques dificultats.
            És el cas dels equips de futbol, que s’alegren quan els toquen rivals fàcils per jugar en una eliminatòria i, en canvi, tremolen quan s’han d’enfrontar a un equip de la seva pròpia (teòrica) categoria. La lògica m’inclina a pensar que hauria de ser al revés: si són bons, han d’alegrar-se que el rival també ho sigui. Només així la victòria té algun mèrit. ¿Quin orgull es pot sentir, davant d’una victòria fàcil? ¿No s’adonen que aleshores, davant d’un equip suposadament inferior, i per més que s’omplin la boca dient que tot rival és respectable, la derrota encara els posa més en evidència?
            És, però, la cultura de guanyar a qualsevol preu. El que importa és el que aconseguim, no pas com ens ho fem per arribar-hi. La finalitat ho és tot. Aquell equip amb el qual s’enfronten, més que no pas un rival amb qui mesurar les forces, és sovint vist com un enemic a abatre. Si no m’equivoco, la tan poc esportiva com cèlebre frase “a l’enemic, ni aigua!” la va dir un entrenador de futbol quan el seu massatgista es disposava a atendre un jugador de l’altre equip.
            Tot això seria pura anècdota si no fos perquè l’esport té un pes social molt gran entre nosaltres. L’actitud dels esportistes, a dins i a fora del camp –o de la pista, o del circuit— s’escampa als quatre vents gràcies a l’omnipresència televisiva i es converteix en un model per a joves. Insultar, faltar al respecte, aplaudir la murrieria, encoratjar la mala educació, riure les gràcies a segons quina mena de gent, protestar per tot... i fer-ho perquè l’important és guanyar a qualsevol preu és el pa de cada dia en el món de la competició esportiva i, per efecte mirall, en la nostra vida quotidiana, en el nostre tracte amb els veïns, amb els amics, amb els familiars.
            Celebro el foment institucional que es fa de l’exercici físic i m’agrada, de tant en tant, fer el badoc quan televisen un partit del Barça, però detesto haver de ser testimoni, ara i adés, d’escenes on persones adultes es comporten com nens malcriats, que són aquells nens que, acostumats a aconseguir sempre el que volen (hagi estat quin hagi estat el seu comportament), protesten amb vehemència el dia que se’ls nega alguna cosa.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, l'any 2009)

dimarts, 15 de novembre del 2011

Nacionalismes



            No fa gaire vaig tenir ocasió d’assistir a una xerrada de Juan Carlos Moreno Cabrera, professor de la Universidad Autónoma de Madrid, sobre el nacionalisme lingüístic. Cabrera és un reconegut lingüista que des de fa temps es distingeix per fer un discurs (ple d’arguments sòlids i contrastats) que va a la contra del que pensen la majoria dels seus conterranis. Potser per això s’ha fet tan popular a Catalunya, on tot sovint prodiga les seves virtuts de comunicador. Si teniu ocasió d’escoltar-lo, us recomano que no en perdeu l’oportunitat. Si no, sempre podeu llegir el seu llibre titulat precisament El nacionalismo lingüístico (Península).
El professor Cabrera s’ha marcat com a objectiu posar en evidència el nacionalisme espanyol, i denunciar, des del sentit comú, l’etnocidi sistemàtic que aquest nacionalisme practica envers les nacions i cultures com la catalana, la vasca i la gallega. Segons Cabrera, la base que sustenta el nacionalisme lingüístic espanyol és la idea (emparada en la Constitució, que parla d’unitats indissolubles) que a una nació li correspon una sola llengua. A partir d’aquí, es dedica a demostrar l’existència d’un nacionalisme d’Estat, molt més agressiu que qualsevol altre, que no es veu a ell mateix com a nacionalisme perquè, des del seu punt de vista, no hi ha més nació que l’espanyola. També defensa el concepte legítim de llengua pròpia i inverteix bona part de les seves intervencions a destapar les males intencions de fons dels qui defensen les virtuts de la “llengua comuna” enfront de les anomenades “llengües autonòmiques”. La seva conclusió és que l’únic nacionalisme excloent que actua en aquestes latituds és l’espanyol, que és l’únic que practica (des de fa segles) el monolingüisme agressiu. Cabrera assegura que dir que hi ha llengües més importants d’altres no té fonament lingüístic, només ideològic; perquè una llengua és més o menys important per al que la utilitza, i ningú té dret a dir que la seva és més important que la d’un altre.
No és cap secret que a Espanya, quan es parla de nacionalisme sempre s’associa als territoris que reivindiquen un major o menor grau de sobirania (sobretot País Basc, Galícia i Catalunya), i resulta estimulant que sigui un professor de la UAM qui desemmascari el més ferotge dels nacionalismes ibèrics. Moreno, però, confessa que d’aquest tema només n’acostuma a parlar quan el conviden a la perifèria peninsular. I això no hauria de ser així, perquè tan poc normal és que no s’entengui el seu discurs a Madrid, com el fet que els catalans, per sentir-nos segurs, necessitem que un madrileny ens recordi que tenim dret de ser allò que nosaltres vulguem i que l’estatus que hagi de tenir la llengua catalana a Catalunya només el pot decidir el poble català.
(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 13 de novembre de 2011)

dilluns, 14 de novembre del 2011

Llenguatge publicitari en campanya



            Recordo haver sentit que Adolfo Suárez va guanyar les eleccions espanyoles de l’any 1977 en part gràcies a la seva bona planta. Diuen que un percentatge gens menyspreable de l’electorat femení, indiferent a qualsevol programa ideològic, es va rendir als encants físics d’aquell exfalangista que acabaria convertit en un dels personatges claus de la Transició democràtica espanyola.
            No hi ha dubte que, tant o més que les virtuts atorgades per la natura, en la imatge pública dels líders polítics hi té molt a veure la feina dels assessors d’imatge, dels publicistes o, fins i tot, dels fotógrafs a qui n’encomanen la projecció. I això, en campanya, es nota especialment. I encara més en època de desconfiança generalitzada. Fixem-nos, si no, en els cartells que aquests dies pengen dels fanals o empastifem els murs dels nostres pobles i ciutats. Com que en aquestes eleccions espanyoles no hi concorre cap candidat amb l’atractiu físic que en altre temps s’havia atribuït a Suárez, González o Zapatero, suposo que els equips encarregats de tenir cura de la imatge dels candidats han hagut de fer un sobreesforç. Res no queda a l’atzar. Josep Antoni Duran i Lleida apareix al costat d’Artur Mas en un primeríssim primer pla, de perfil, tots dos amb la mirada perduda en l’horitzó, seriosos, com qui observa el futur, en una posada en escena de to messiànic, amb senyera al fons, pròpia d’un cartell soviètic, com herois disposats a encapçalar una gran gesta èpica i patriòtica. Mariano Rajoy, sobre un fons inevitablement blau, és presentat amb posat afable, somrient però no pas eufòric, mirant lleugerament cap al costat com si ja fos l’amo de la situació. Joan Cuscubiela i Alfred Bosch miren directament la càmera i, per tant, el votant potencial; tots dos, retratats –com Rajoy— en un pla mig curt, van sense corbata; el republicà, que somriu fins a ensenyar les dents, potser per mostrar la cara afable i positiva de l’independentisme); l’ecosocialista, per la seva banda, que amb prou feines esbossa un lleu somriure, està mig cobert per un eslògan (de lletres verdes, per descomptat) amb regust de reivindicació contestatària (“...i a sobre hem de callar?”) que és una clara picada d’ullet als joves descontents. A Carme Chacon, que mostra les genives en una bona rialla a través d’una imatge presa de perfil, en moviment, mentre dóna la mà a algú, la veiem en acuradíssim blanc i negre, fórmula que, curiosament, ha passat de servir per retratar el passat gris i caspós del franquisme, a ser un símbol de modernitat progressista. Tots fan cara d’honestos, de persones disposades a servir la causa que defensen; de la mateixa manera que els gelats dels anuncis a les revistes tenen sempre una aparença deliciosa o els cotxes dels espots televisius són sempre resplendents i conduïts per homes amb cara d’haver triomfat.
            El codi de la publicitat –tot un llenguatge de mirades, gestos i colors— entra en joc durant la campanya electoral. Entre tanta fesomia aflable es fa difícil distingir, però, en quin cas ens volen vendre menys fum i, per tant, quin és el producte que ens convé més de compar-votar.

(Article publicat al diari Regió7 el dia 12 de novembre de 2011)

divendres, 11 de novembre del 2011

No ho llegiu



            A Bartleby y compañía, Enrique Vila-mats ens acostava, l’any 2000, a l’univers apassionant de la “literatura del No”, la d’aquells escriptors que s’inhibeixen davant la feina i opten per no escriure. Fa un temps, però, va aparèixer en català (traduït per David Clusellas) Un assaig de Pierre Bayard, Com parlar dels llibres que no hem llegit, sobre el que podríem anomenar els Bartlebys de la lectura.
            Tot i que s’anuncia com un llibre d’humor irreverent o com un manual d’estratègies sobre com sortir-se’n en situacions on cal parlar de llibres dels quals només coneixem el que n’hem sentit a dir o que, com a molt, hem fullejat, Com parlar dels llibres que no hem llegit és, en realitat, un assaig sobre els hàbits de lectura de la nostra societat.
            I parteix d’una premissa força descoratjadora: com que és impossible abastar, ni de bon tros, tot el que es publica, qualsevol lector és també, per força, un no lector.
            M’ha sorprès que es doni per suposat que la gent tenim por de passar per ignorants. Conec poc la societat francesa i, per tant, evitaré emetre cap judici sobre la versemblança d’un tal supòsit en el context de l’autor. Però sí que conec la nostra, de societat, i em veig legitimat per afirmar que aquí, en general, la pròpia ignorància no és tan sols una realitat que no es vol amagar sinó que, fins i tot, sovint s’exhibeix com si fos un mèrit. Ras i curt: ningú s’avergonyeix de no llegir i hi ha qui fins i tot en fa ostentació. Aquí no és cap tabú confessar que no es llegeix, perquè la veneració de la literatura no tan sols és una raresa, sinó que segons com es considera símptoma d’antipàtica pedanteria. El llibre de Bayard, doncs, dibuixa una societat hipòcrita que, almenys en les nostres latituds, no sé si és prou real.
            Tot i l’aparença d’obra irreverent, i malgrat la ironia manifesta que destil·la, a Com parlar dels llibres que no hem llegit, Bayard, professor de literatura i psicoanalista, hi aboca denses dosis de pensament, amb una prosa que barreja (potser per parodiar-los) el comentari literari i el tractat científic.
            De fet, ara m’adono que per dir tot el que he dit fins ara no m’hauria calgut llegir el llibre (no he dit res que no es dedueixi del títol o aparegui a la contracoberta) i, per tant, de moment encara no he traït l’essència de la tesi de l’autor, que diu que no cal llegir-se un llibre per parlar-ne.
            Però sí que me l’he llegit, i he constatat la irònica paradoxa que inclou: l’autor ens dóna consells alhora de parlar de llibres no llegits, desmitifica aquesta pràctica, la promou i enumera situacions en què pot produir-se, però sempre, en cadascun dels seus capítols, ho fa a partir de referències a altres llibres que, si no ha llegit, com a mínim demostra que coneix prou bé.

(Article publicat al suplement lectura, del diari Segre, l'any 2009)

dimecres, 9 de novembre del 2011

Papers de diari, de Tomàs Arias


             Tomàs Arias és un berguedà que es defineix com a poeta, narrador, músic i projectista. Ha publicat un parell de llibres de poemes (Romanços, Odi sobre tela), un de relats (Per a nois i paranoies) i ha col·laborat com a clarinetista en el primer disc d’Ivette Nadal, Guerres dolcíssimes. És un d’aquells artistes eclèctics, outsiders que sobreviuen en el món ingrat de les lletres, i que, de tant en tant, un descobreix mig per casualitat, mig per recomanació. En aquest cas, i per la meva part, el descobriment de Tomàs Arias ha estat gràcies a un llibret titulat Papers de diari (L’Albí, 2010), que recull un grapat d’articles que aquest autor de Guardiola va publicar durant els anys 2007, 2008 i 2009 al diari Avui, al Periòdic d’Andorra i, sobretot, al diari gratuït Berguedà Actual.
            En els articles de Tomàs Arias hi he descobert un bon escriptor, punyent i desacomplexat, franc i independent, amb brots de lucidesa d’aquells que sovint es troben a faltar a les seccions d’opinió de la premsa periòdica d’abast nacional. Són articles incisius, personals, esmolats, irònics, sarcàstics, àcids, irreverents, descarats, que poques vegades es limiten a tocar temes circumstancials, i estan escrits amb un llenguatge vivíssim, que no evita el mot gruixut ni la pinzellada col·loquial. De vegades recorda l’estil i el tarannà de l’inclassificable, iconoclasta i discutit Salvador Sostres, per bé que Tomàs Arias no cau en el posat aristocràtitzant i reaccionari que tant agradava a qui va ser el columnista més polèmic de l’Avui. Així, a les pàgines de Papers de diari hi podem trobar des de curioses anàlisis literàries (una comparació, posem per cas, entre els estils de vida i d’escriptura de Truman Capote i Josep Pla), fins a reflexions sobre el mal o la mentida, o crítiques als poetes que no distingeixen entre “parlar del jo” i “parlar de mi”, o a l’església catòlica, o als creadors que volen ser originals i no saben que tot està dit, o als presentadors de llibres que es cenyeixen a la llagoteria, o a la monogàmia antinatural...
             Finalment, he trobat curiós que, per emmarcar el recull, hagi triat un títol tan neutre com Papers de diari, quan al llarg del llibre queda demostrada l’habilitat de Tomàs Arias per jugar amb les paraules en el títol dels articles: “Prohoms febles”, “Anem a beure”, “Amor platúnic”, “Alcohòlics, apostòlics i romàntics”... Un autor per descobrir.

(Article publicat a la revista El pou de la gallina, en el número de novembre de 2011)

dimecres, 2 de novembre del 2011

Nacionalisme lingüístic


            La sala d’actes del Centre Cultural del Casino, a Manresa, plena de gom a gom de gent disposada a escoltar un lingüista convidat per Òmnium Bages. Això passava el passat divendres, 21 d’octubre. I és que dues característiques feien de la xerrada un esdeveniment insòlit: en primer lloc, el tema (el nacionalisme lingüístic espanyol); i en segon lloc, el conferenciant (Juan Carlos Moreno Cabrera, professor de la Universidad Autónoma de Madrid).
            Cabrera és un reconegut lingüista, autor de diversos llibres, entre els quals El nacionalismo lingüístico (Península), que des de fa temps es distingeix per fer un discurs (ple d’arguments sòlids i contrastats) que va a la contra del que pensen la majoria dels seus conterranis. S’ha marcat com a objectiu posar en evidència el nacionalisme espanyol (que coneix bé, perquè hi ha conviscut tota la vida), i denunciar, des del sentit comú, l’etnocidi sistemàtic que aquest nacionalisme practica envers les nacions i cultures peninsulars que no són l’espanyola, com a mínim des del segle XVIII. Segons Cabrera, la base que sustenta el nacionalisme lingüístic espanyol és la idea (emparada legalment en l’article segon de la Constitució, segons el qual la unitat d’Espanya és indissoluble) que a una nació li correspon una sola llengua. A partir d’aquí, amb un ampli desplegament documental i una gran capacitat comunicativa, el professor Cabrera es va dedicar a demostrar l’existència d’un nacionalisme d’Estat, molt més agressiu que qualsevol altre, que no es veu a ell mateix com a nacionalisme perquè, des del seu punt de vista, no hi ha més nació que l’espanyola. També va defensar el concepte legítim de llengua pròpia i va dedicar bona part de la seva intervenció a destapar les males intencions de fons dels qui defensen les virtuts de la “llengua comuna” (estatal) enfront de les anomenades “llengües autonòmiques”. La seva conclusió va ser que l’únic nacionalisme excloent que actua en aquestes latituds és l’espanyol, que és l’únic que practica (des de fa segles!) el monolingüisme agressiu i està emparat per una base legal que es pot interpretar des de posicions ideològiques clarament etnocides. Segons els defensors d’aquesta ideologia, les llengües que no són la “comuna” no tenen territori, i el seu ús ha de dependre de la voluntat dels ciutadans; però en canvi tenen molt clar quins són els límits territorials de la “llengua comuna”. Cabrera va assegurar que dir que hi ha llengües més importants que d’altres no té fonament lingüístic, només ideològic.
L’ovació, al final de l’acte, va ser llarga, calorosa i merescuda. El públic va acabar complagut després de sentir com un madrileny manifestava que els catalans tenim dret de ser allò que nosaltres vulguem, que l’estatus que hagi de tenir la llengua catalana a Catalunya només el pot decidir el poble català. I és en la necessitat que tenim de sentir-ho dir a un madrileny on trobo l’únic aspecte que grinyola en tot plegat, perquè penso que retrata la inseguretat endèmica dels catalans, que no en tenim prou amb les nostres pròpies conviccions per avançar cap a un futur de llibertat, i necessitem sentir-les en algú de fora, la qual cosa no deixa de ser un símptona (un més!) de falta de normalitat.

(Article publicat el dia 1 de novembre al diari Regió/)