dimecres, 23 de novembre de 2011

L'esport com a mirall


De vegades sembla que estiguem vivint sota el principi, o la consigna, de la facilitat, del mínim esforç, del si puc aconseguir el mateix sense suar, per què hauria d'esforçar-me... Aquest principi, que de vegades pot servir per al dia a dia, l'utilitzen també –i de quina manera!— aquells que haurien de defugir-lo perquè la seva feina consisteix, justament, a mostrar com en són, de bons i de virtuosos, en allò que fan, la qual cosa només s’aconsegueix en situacions extremes i davant d’autèntiques dificultats.
            És el cas dels equips de futbol, que s’alegren quan els toquen rivals fàcils per jugar en una eliminatòria i, en canvi, tremolen quan s’han d’enfrontar a un equip de la seva pròpia (teòrica) categoria. La lògica m’inclina a pensar que hauria de ser al revés: si són bons, han d’alegrar-se que el rival també ho sigui. Només així la victòria té algun mèrit. ¿Quin orgull es pot sentir, davant d’una victòria fàcil? ¿No s’adonen que aleshores, davant d’un equip suposadament inferior, i per més que s’omplin la boca dient que tot rival és respectable, la derrota encara els posa més en evidència?
            És, però, la cultura de guanyar a qualsevol preu. El que importa és el que aconseguim, no pas com ens ho fem per arribar-hi. La finalitat ho és tot. Aquell equip amb el qual s’enfronten, més que no pas un rival amb qui mesurar les forces, és sovint vist com un enemic a abatre. Si no m’equivoco, la tan poc esportiva com cèlebre frase “a l’enemic, ni aigua!” la va dir un entrenador de futbol quan el seu massatgista es disposava a atendre un jugador de l’altre equip.
            Tot això seria pura anècdota si no fos perquè l’esport té un pes social molt gran entre nosaltres. L’actitud dels esportistes, a dins i a fora del camp –o de la pista, o del circuit— s’escampa als quatre vents gràcies a l’omnipresència televisiva i es converteix en un model per a joves. Insultar, faltar al respecte, aplaudir la murrieria, encoratjar la mala educació, riure les gràcies a segons quina mena de gent, protestar per tot... i fer-ho perquè l’important és guanyar a qualsevol preu és el pa de cada dia en el món de la competició esportiva i, per efecte mirall, en la nostra vida quotidiana, en el nostre tracte amb els veïns, amb els amics, amb els familiars.
            Celebro el foment institucional que es fa de l’exercici físic i m’agrada, de tant en tant, fer el badoc quan televisen un partit del Barça, però detesto haver de ser testimoni, ara i adés, d’escenes on persones adultes es comporten com nens malcriats, que són aquells nens que, acostumats a aconseguir sempre el que volen (hagi estat quin hagi estat el seu comportament), protesten amb vehemència el dia que se’ls nega alguna cosa.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, l'any 2009)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada