Arqueologia (sobre "Atles de l'oblit", de Teresa Ibars)

A L’art de portar gavardina, el darrer recull de Sergi Pàmies, hi ha un relat titulat Nadala paternofilial que comença així: “La nostàlgia és arqueologia: investiga vestigis i els interpreta. Però en comptes d’aplicar un mètode científic, s’alimenta d’una modalitat tendenciosa de la memòria”. En realitat, la memòria és sempre tendenciosa i, per tant, qualsevol recreació del passat a través del record té molta part de ficció. És en aquest terreny que se situa Atles de l’oblit (Pagès, 2019), de la Teresa Ibars. Es tracta d’un exercici autobiogràfic íntim, narratiu, amb una base creativa sòlidament literària i que, a través d’un excel·lent exercici d’arqueologia nostàlgica, recrea un món que, si bé no és inventat, ja fa temps que va deixar d’existir i, per tant, està filtrat per la memòria.

Atles de l’oblit és un viatge per combatre, justament, l’oblit. Un viatge al paisatge físic de la infantesa i la joventut de l’autora, el del Baix Segre (quan encara no rebia allaus de visitants per veure els presseguers florits) i, sobretot, d’Aitona, tot i que qualsevol dels pobles pagesos de la plana lleidatana que van viure la prosperitat de les plantacions de fruita als anys setanta s’hi pot sentir identificat. És un viatge, també, a un paisatge humà de famílies on convivien tres generacions, pagesos, estius sense vacances, sopes escaldades, dones com formigues, fotògrafs itinerants, sessions dobles de cinema i absències que deixen l’ànima buida. I, en definitiva, és un viatge, carregat d’emoció i sensibilitat, als racons d’un passat íntim (poques vegades idíl·lic) que ajuden a entendre el present. I d’aquest paisatge físic i humà del passat en forma part també el llenguatge, de manera que queda plenament justificat pel context narratiu l’ús de paraules que molts segurament recordem ben vives (xant, mandongo, brugolar...) o que hem hagut de consultar en el glossari que hi ha al final (crebassa, ensenderat, atarantar...).

Ivars reconstrueix el passat –i no pas per idealitzar-lo— amb una sensibilitat admirable, a base de descripcions i històries que va desenterrant dels plecs de la memòria en aquest exercici personal d’arqueologia literària, tot farcint el text amb afirmacions que són pura prosa poètica: “Som tots els dolors que ens arriben sense rostre, però intactes i covats. Som producte d’uns fets incrustats en el centre del nostre vocabulari íntim i mai expressat”. I és aquí, en el moll de l’os literari d’aquest Atles de l’oblit, que trobem el missatge universal que fa d’aquest llibre alguna cosa que transcendeix l’anècdota i el retrat més o menys local d’un temps i d’un paisatge, per recordar que tots, al capdavall, vivim furgant i interpretant, amb més o menys nostàlgia, els vestigis del nostre atles de l’oblit particular.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 16 de juny de 2019)

Mascaró de proa

El passat 13 de maig l’amic Josep Maria Aloy jubilava el seu Mascaró de proa, el blog que ha anat actualitzant, amb entrades periòdiques, al llarg de set anys, per parlar de llibres i, molt especialment, de llibres destinats al públic infantil i juvenil; un blog que, amb total justícia, va rebre el premi Aurora Díaz Plaja l’any 2013. Més de 300 entrades creades amb l’objectiu d’homenatjar autors i il·lustradors, reflexionar sobre el fet d’escriure o de llegir i esperonar el públic jove, però també el públic adult, cap a la lectura. Uns objectius difícils, en un temps en què les xarxes socials i l’allau audiovisual absorbeixen el temps lliure de menuts i grans. L’última entrada al blog té un to agredolç. Agre, naturalment, perquè tanca amb la trajectòria de Josep Maria Aloy com un dels prescriptors més sòlids i respectats en el camp de la literatura infantil i juvenil. Dolç, perquè el balanç de la feina feta és positiu i queda a la xarxa.

                Aloy va dedicar la seva vida professional a l’educació. La seva passió, però, ha estat sempre la literatura i, en aquest sentit, ha fet d’assessor de l’editorial La Galera, ha exercit la crítica en diverses revistes, ha publicat un parell de contes i nombrosos assajos, ha tingut cura de l’edició d’alguns llibres de poemes de la Joana Raspall, ha mantingut una relació d’amistat amb alguns dels clàssics catalans del gènere (Carbó, Janer Manila, Sorribas, Teixidó i, molt especialment, Vallverdú) i, a casa seva, ha aplegat la que deu ser una de les biblioteques de literatura infantil i juvenil en català més completes que existeixen: la biblioteca Rovelló. Ha “seguit i perseguit” (com diu en una de les primeres entrades al blog) la literatura per a joves dels darrers cinquanta anys. N’és, per tant, gran coneixedor i una veu autoritzada per parlar-ne. I durant els darrers anys, a través del seu Mascaró de proa, ha ressenyat centenars de llibres i ha recordat una gran quantitat d’autors, fins que ara ha decidit jubilar-lo i ens ha deixat una mica orfes.

                Trobarem a faltar els seus comentaris, ressenyes i reflexions intel·ligents, elegants, rigoroses i generoses, la seva mirada de lector apassionat i exigent, de prescriptor militant. Moltes gràcies per la feina feta, Josep Maria!

(Article publicat a la reviata El Pou de la gallina, en el número de juny de 2019)

Lo lleidatà

                No tinc dades irrefutables que ho demostrin, però parant l’orella pel Segrià (tant a la capital com als pobles) diria que l’ús col·loquial de l’article masculí lo està reculant, especialment entre els parlants joves. Malgrat que encara manté una certa vigència, juraria que aquest tret del català nord-occidental cada vegada se sent menys entre els qui tenen de trenta anys en avall. Paral·lelament, ha aparegut tot un corrent de reivindicació de l’orgull lleidatà (el Lleida Power, en diuen alguns, potser amb un excés de motivació), amb debats més o menys seriosos sobre la necessitat que Lleida es desempallegui d’una vegada d’aquell provincià leridanismo franquista, un himne creat pel Pardal Roquer (Som de l’oest), algunes iniciatives simpàtiques (com la publicació d’un Diccionari lleidatà, amb més voluntat d’humor que de rigor lingüístic, obra de Robert Masip, Ferran Montardit i David Prenafeta) i que ha estat finalment capitanejat pels comptes que administra i les accions solidàries que promou l’influencer senyor Postu, aquest personatge que s’amaga darrere un barret de l’aplec del caragol i d’una màscara d’Spiderman, i que, com apuntava Jaume Barrull en un interessant article del gener de 2017 al suplement DIS, fonamenta el seu discurs en quatre clixés estereotipats de la pertinença lleidatana com són la boira, els tractors, els caragols o alguns trets dialectals com l’article masculí lo. Animats, crec, per aquesta empenta a l’autoestima lleidatana, juraria que hi ha una revifalla en l’ús d’aquest article, fins al punt que, ara que les xarxes socials propicien l’escriptura col·loquial, molts fan una cosa que no havien fet mai: escriure’l.

                El fenomen és curiós, perquè, pel que sembla, s’està invertint la tendència d’ús: l’article lo és diu menys i, en canvi, s’escriu més que abans. Val a dir, però, que l’ús escrit d’aquest determinant és funcional: es produeix especialment, com hem apuntat, en els nous àmbits col·loquials de la llengua escrita, vinculats a les xarxes socials, i només de forma puntual.

                La cosa pot tenir certa gràcia, sempre que se sàpiga el registre en què un es troba. El ridícul arriba quan s’escriu sense criteri, especialment quan ho fa algú que no té ni punyetera idea del seu funcionament pragmàtic en el nord-occidental viu i, creient que és un article usat davant dels noms masculins en qualsevol context fonètic, es poden llegir formes impossibles (a l’oïda de qualsevol nord-occidental nadiu) com “Espero que lo tal no tingo gaires vots” o “Ara sortirà lo Pelat”. Les imitacions no sempre són tan fàcils com semblen. A cap lleidatà que hagi après a parlar en el dialecte autòcton se li acudiria posar un lo després d’un mot acabat en vocal, tret que hi hagués una pausa al mig.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 2 de juny de 2019)