diumenge, 28 de novembre del 2021

Acabar-s'ho tot

 

Tinc la teoria, basada més en la intuïció que no pas en dades empíriques, que els qui vam néixer els anys seixanta (i potser els de principis dels setanta, sobretot si es van criar en zones rurals) pertanyem a una mena de generació frontissa entre dues generacions molt diferents: la dels nostres pares (marcada per la duresa de la guerra i les condicions de la immediata postguerra) i la dels nostres fills (pujats en l’abundància, la prosperitat i l’eufòria que va dominar el tombant de segle). Pertanyem, doncs, a una generació que ha experimentat molts canvis i ha viscut grans contrastos. Som dels qui encara ens n’anàvem a dormir amb la bossa d’aigua calenta perquè a casa no hi havia calefacció, dels qui a l’estiu entràvem al cotxe resignats a suar profusament perquè no hi teníem aire condicionat, dels qui per berenar menjàvem pa amb vi i sucre o ens escampàvem la nata de la llet sobre una llesca de pa, dels qui havíem dit «bussón» i «sello» però no direm mai «m’he caigut de la bicicleta», dels qui comptem fer-nos càrrec dels pares però no comptem que els fills es facin càrrec de nosaltres... i dels qui, ai las!, no ens plantejàvem la possibilitat de deixar menjar al plat. I, com que segurament som la generació que hem incorporat a les nostres vides el costum d’anar regularment al restaurant, molts no podem desempallegar-nos de l’obsessió del plat net també quan mengem fora.

Ho confesso: m’incomoda no acabar-m’ho tot, quan menjo fora de casa. Sento una vergonya profunda i atàvica, com si hagués de donar alguna explicació al cambrer o pogués ofendre el cuiner, quan no em puc acabar o no m’agrada el que m’han portat. En el meu cas, aquesta obsessió arriba (reconec que amb una deriva que podria considerar-se patològica) a fer-me sentir incòmode que els meus companys de taula deixin part del que tenen al plat. Algun cop, anant amb la dona i la filla, m’he atipat de valent (més del que em caldria i, fins i tot, del que voldria) perquè m’acabo menjant el que elles deixen, perquè em fa vergonya que quedi. El meu cas potser és extrem i no descriu una generació, però estic segur que no soc l’únic a qui passa una cosa semblant.

A casa no es deixava res al plat, i punt. No era negociable. Ens ho havíem d’acabar tot. No pas perquè passéssim gana (no ens va faltar de res i fins i tot algun dia queia un pa amb Nocilla per berenar o un assortit de galetes per postres), sinó perquè era una norma no escrita que devia procedir de quan hi havia hagut més escassedat. Si no t’ho podies acabar, no hauries d’haver permès que te’n posessin tant. I si no t’agradava el que hi havia, feies el cor fort i avall que fa baixada. No soc de rememorar el passat amb nostàlgia, però de vegades convé recordar que el món no sempre ha estat com el coneixem avui.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 14 de novembre de 2021)

"Boomers" per la llengua

 

Ens diuen «boomers» perquè vam néixer els anys seixanta, durant el període d’alta natalitat que es va conèixer com el «baby boom». Abans, dels grans, en dèiem «carrosses» i qui sap com en diran en el futur. Som aquells que ja no som joves però encara no se’ns considera vells, els qui tenim fills en edat de voler «matar els pares» i necessiten, per tant, un terme despectiu amb què referir-s’hi... perquè sapigueu que si un adolescent us titlla de «boomer» no us està precisament tirant una floreta.

Pel que fa a la llengua, els «boomers» som un cas curiós, una generació frontissa entre generacions molt diferents. Vam anar a l’escola quan encara no s’havia implantat el model d’immersió lingüística en català, però el vam aprendre a escriure a l’institut. Els nostres pares i referents no l’havien après mai i s’expressaven (i s’expressen) en un català ple de castellanismes lèxics que, tanmateix, conserva la sintaxi en un estat genuí. Som, per entendre’ns, els qui de petits dèiem «bussón», «sello», «acera» o «bocadillo», i no acostumem a dir «s’ha caigut a terra» o «se sent olor a socarrat» ni, encara menys, «olora a socarrat», com sí que fan molts dels nostres fills i alguns dels nostres companys de generació. Som, doncs, els qui hem passat a dir «bústia», «segell», «vorera» i «entrepà», però no hem deixat de dir del tot «ha caigut a terra» o «se sent olor de socarrat». Som, en definitiva, el testimoni que les interferències lèxiques són fàcils de detectar i canviar (perquè fins i tot el que encara diu «bussón» sap que és un castellanisme), però les sintàctiques, un cop s’han instal·lat i generalitzat, són gairebé irreversibles.

La desaparició d’una llengua, com recorda Pau Vidal a El bilingüisme mata, es pot produir per falta de quantitat (de parlants) o per falta de qualitat (de la llengua). Si no volem que el català desaparegui per aquest segon motiu (i es converteixi en una llengua cada cop més semblant al castellà fins acabar esdevenint-ne un dialecte), cal que en mantinguem, tant com sigui possible, la qualitat. I en aquest sentit, la generació «boomer» som l’última baula que ho pot garantir. Si els nostres pares van «salvar els mots», de nosaltres depèn que se salvi la sintaxi.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de novembre de 2021)

dijous, 18 de novembre del 2021

Còmic salvatge

 

Deu fer dos o tres anys, el Jaume Barrull va entomar el projecte de dirigir, sota el paraigua de Pagès Editors, una aventura editorial sorprenent i arriscada: engegar una col·lecció de novel·la gràfica en català. Un dels primers títols en què va pensar va ser en l’adaptació, en forma de còmic, de la novel·la Cavalls salvatges, del Jordi Cussà. Com que sabia que jo coneixia l’autor, em va demanar el seu contacte, que li vaig passar gustós, convençut que el Jordi estaria entusiasmat amb la idea. El Cussà, en efecte, va estar molt content de la proposta, sobretot quan li van dir que el també berguedà Jaume Capdevila (Kap) en faria els dibuixos, i ell mateix, de seguida, es va posar a elaborar el guió. En una de les visites que li vaig fer a cal Pardal (que és com anomenava el petit àtic amb terrassa i vistes a Queralt on vivia), em va ensenyar l’esbós del guió que ja tenia començat i en vam llegir algunes pàgines. Estava il·lusionat amb el repte de convertir en còmic les tribulacions de l’Àlex, el Min, la Lluïsa i companyia. Li hauria agradat molt veure’n el resultat imprès, tenir-lo a les mans, fullejar-lo, regalar-lo als amics... i li va faltar poc. No hi va ser a temps perquè el passat juliol, mentre contemplava, satisfet, com al seva darrera novel·la estava obtenint un reconeixement insòlit per part de la crítica i del públic, aquell supervivent a qui havíem vist esquivar mil envestides es va morir.


                Cavalls salvatges és el segon número de la col·lecció Doble Tinta (el primer, 8 hores. El Noi del Sucre i la vaga de la Canadenca, d’Alfons López i Pepe Gàlvez, que va sortir la primavera passada, ja apuntava un alt grau d’exigència i qualitat en la col·lecció) i és una veritable joia, un plaer per als sentits. Les dues-centes pàgines de dibuixos, bafarades i breus textos explicatius condensen amb gran encert l’esperit de la novel·la original. La passejada desbocada per un univers dominat pel sexe, les drogues i el rock&roll que és Cavalls salvatges, sense judicis morals ni pretensioses redempcions alliçonadores, queda plasmada en les vinyetes d’aquest còmic. Allò que el text –necessàriament limitat— no pot retratar, ho retraten els dibuixos del Kap, que, amb una extraordinària versatilitat plàstica sempre al servei de la història, juga amb diferents estils, que van de la vinyeta de doble pàgina a la tira tradicional; del diàleg descriptiu al dibuix sense paraules; del traç més underground, gruixut i fosc, a l’estil més caricaturesc o al dibuix realista. I, a més, convida a llegir la novel·la, que es pot trobar en l’edició de l’Albí.

                Comptar amb una col·lecció com Doble Tinta, capaç de fer prosperar projectes com aquests Cavalls salvatges, és, ara mateix, un luxe que contribueix, de manera brillant, a la normalització del català en un àmbit –el còmic— que habitualment bandeja aquesta llengua.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 31 d'octubre de 2021)