Ho faré igualment

                 El manresà Jeroni Muñoz s’acaba d’apuntar, amb èxit, al gènere criminal. Ho faré igualment (Vincle, 2020) va guanyar la primavera passada el Premi Teodor Llorente en la categoria de novel·la negra. Després d’una novel·la social i romàntica (Un vestit curt, del color de la sorra d’una platja vorejada de pins, 2016) i d’un colpidor relat introspectiu sobre la mort (El torb sobre el mar, 2017), Muñoz ofereix una història que, amb banda sonora de Nick Cave inclosa i l’ambientació en una ciutat mitjana innominada que ben bé podria ser Manresa, conté els ingredients clàssics de la narrativa policíaca: assassinats, corrupció política, prostitució, abús de poder, marginació, investigació periodística, procediments policials, depravació moral, interrogatoris, manipulació... i convida a la reflexió sobre diversos aspectes del món en què vivim, com ara la impunitat dels poderosos (instal·lats en una torre d’ivori que els fa creure impunes i on és molt fàcil corrompre’s) o la forma indigna d’esclavitud que representa la prostitució (“fer de puta no és un exercici. Jo no vull ser puta, d’acord?”, diu la Kája, un dels personatges més interessants de la novel·la). La parella de policies protagonistes (la Sia i el Leo) té recorregut i el relat manté un bon pols narratiu, que atrau l’atenció del lector. A més, Muñoz, que és advocat de formació i ofici, es mou com peix a l’aigua en l’explicació dels procediments jurídics vinculats a causes criminals. Llàstima que (sigui per les presses en publicar, per deixadesa editorial o per no veure la necessitat que cal invertir en la correcció professional dels textos que es publiquen) la novel·la tingui força errors de llengua, sobretot de lèxic i morfosintaxi, però també ortogràfics, que no poden atribuir-se a una simple badada del corrector, perquè n’hi ha que es repeteixen un cop i un altre, com per exemple l’ús del nexe “doncs” amb valor causal, que apareix, com a mínim, catorze vegades. Res, però, que no es pugui rectificar en posteriors edicions.

(Article publicat al número de setembre de 2020 de El Pou de la Gallina)

Humilitat

                 Entre les qualitats humanes que més caldria apreciar i que, en canvi, menys es valoren en aquesta societat depredadora on la norma són les sentències categòriques (“jo tinc raó i la resta s’equivoquen”) hi ha la humilitat. El diccionari diu que és humil aquell “que es té per menys del que val, que es rebaixa voluntàriament davant dels altres”. En un món depressiu que necessita el constant bombardeig de missatges d’autoestima i autoafirmació, doncs, convidar a la pràctica de la humilitat sembla poc aconsellable. És clar que no proposo pas posar en valor la humiliació, que és al que pot abocar un excés d’humilitat. El que reivindico és aquella humilitat que connecta amb la senzillesa, la modèstia, la discreció... i la contraposa a l’altivesa. No fa gaire, en una llibreria que freqüento sovint, vaig sentir per casualitat la conversa entre un client i el llibreter, que també fa d’editor.  El primer afirmava que té escrites pàgines memorables i que escriu molt bé; de fet, sense ruboritzar-se, assegurava que ho fa millor que la majoria dels autors consolidats i que, per tant, seria una ximpleria deixar-se perdre l’oportunitat de publicar els seus textos, que n’hi portaria una mostra perquè els valorés. Potser és veritat que aquell senyor és un veritable fenomen literari i resulta que d’aquí a un temps el veurem convertit en un dels grans noms de les nostres lletres. Però deixeu-me que ho dubti. Si fos així, possiblement hauria trobat altres vies per publicar alguna de les seves genialitats. Els qui ens movem en el món de la lletra impresa (editors, llibreters, autors, professors de literatura...) sovint som interpel·lats per algú que ha escrit un llibre i vol el parer d’un “expert”. Tots aquests autors inèdits demanen el mateix: sinceritat. Però en realitat no la volen. El que busquen és aprovació i ovació. Es presenten amb una aparent humilitat, tot pidolant una opinió clara i franca. Però l’experiència ens diu que si la sinceritat passa per una valoració negativa més val estalviar-la, tret que ja ens vagi bé que aquell que ens demanava claredat i franquesa ens giri la cara amb menyspreu o ens digui obertament que no en tenim ni idea (que, d’altra banda, potser és cert). Les editorials tenen fórmules per rebutjar originals amb elegància (“és una bona obra, però no encaixa en la nostra línia editorial”), perquè cap autor no vol sentir com li trinxem allò que considera una obra mestra. Confesso que he de tenir molta confiança amb algú (i, tot i així, anar amb peus de plom) per fer-li notar algun defecte en el que ha escrit. És molt més pràctic, sobretot si volem continuar saludant l’autor, limitar-se (humilment) a esquivar la resposta o, com a molt, desgranar les virtuts del text. Dels defectes ja se n’encarregarà el pas del temps.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 6 de setembre de 2020)

Palla per als rucs

 

                Una de les paradoxes més xocants d’aquesta societat hiperventilada i postmoderna és el fet que, en una època en la qual, des del món acadèmic, més es valora l’especialització del coneixement, més altaveus socials tenen aquells que opinen sobre qualsevol tema: tertulians, tuitaires i xarlatans en general. Alguns n’han fet un ofici. Són persones que aprofiten la tribuna pública per parlar, amb seguretat i amb to d’expert , sobre política, sobre història, sobre llengua o sobre la gestió d’una pandèmia. Sempre han existit. Són els voltors del safareig vestit de seriositat. Són els totòlegs (terme que, segons Josep Murgades, “serviria per designar, amb un deix inequívocament irònic, la persona que passa per saber de tot i capaç, en conseqüència, de pronunciar-se absolutament sobre tot”). Fins fa uns anys, podíem sentir-los a la barra del bar, al banc de la plaça o a la sobretaula d’un dinar familiar. Ara, en canvi, alimenten el seu ego a base de proclamar sentències a la ràdio, a la televisió, en una columna al diari o des de les xarxes socials. N’hi ha que, fins i tot, es permeten la frivolitat de criticar que algun expert envaeixi un camp en el qual no és especialista (darrerament, per exemple, més d’un tertulià totòleg s’ha posat les mans al cap quan un científic ha donat el seu parer sobre la gestió política de la crisi sanitària derivada de la COVID). Els mitjans els dediquen hores cada dia i les xarxes (que permeten que qualsevol mortal amb accés a internet es converteixi en un totòleg) en multipliquen el nombre. Bocamolls de mena, argumenten sobre qualsevol qüestió amb una seguretat que posa la pell de gallina. Parlen de “la gent” com si ells no en formessin part, deixen anar tòpics de la totologia com “fer-se trampes al solitari”, “tot és política”o “engegar-se un tret al peu” i pontifiquen sobre conceptes com “democràcia” o “llibertat”. Difícilment es posen d’acord els uns amb els altres, perquè cadascun defensa amb vehemència una postura monolítica (la seva veritat) i, sovint, el seu paper es basa més en la forma que en el fons, en la capacitat per mantenir el desacord que en la voluntat de buscar sintonia. La seva existència i, sobretot, el ressò que aconsegueixen, són un recordatori de fins a quin punt la humanitat és capaç d’aferrar-se a la banalitat i elevar la ximpleria a la categoria de dogma. Resulta més fàcil seguir el xarlatà que el veritable expert, perquè l’explicació de l’expert és avorrida, no sempre pot ser prou categòrica i no està revestida d’espectacle mediàtic. De tota aquesta parafernàlia verbal buida, a casa, fa anys havia sentit a dir que era “palla per als rucs”, és a dir, menjar per entretenir la gana, sense aliment. Al capdavall, la saviesa popular sempre té una sentència per posar cadascú al seu lloc.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 23 d'agost de 2020)