dimecres, 23 de desembre del 2015

L'holocaust vist per Amis

                La brutalitat dels camps d’extermini nazis ha generat tot un corrent de literatura que, si bé no ha tingut com a objectiu fer entendre allò que és incomprensible, si que ho ha mirat d’explicar. Per això, sovint, qui n’ha parlat han estat els testimonis de la massacre, les víctimes supervivents que, després d’haver vist allò que ningú es pensa que la naturalesa humana sigui capaç de fer, van sentir la necessitat de donar-ho a conèixer. I en alguns casos, com el de Primo Levi (Si això és un home) o Joaquim Amat-Piniella (K.L.Reich), ho van fer en forma de novel·la. Així, la literatura concentracionària acostuma a retratar l’horror des del punt de vista de les víctimes, perquè els botxins, com és lògic, no van deixar testimoni de les atrocitats que havien comès.



                L’última novel·la de Martin Amis (La zona d’interès, Anagrama), en canvi, alterna, des del punt de vista dels oficials alemanys, el to de la novel·la romàntica, amb tics de costumisme i  vodevil, amb el retrat més negre dels assassinats massius, sobretot de jueus, que es van produir a Auchwitz. Així, per exemple, amb pinzellades de comèdia negra, veiem com els caps nazis, els camps i la rebuda de presoners destinats a morir són presentats enmig d’un cínic intent de dissimulació hipòcrita: arriba un tren amb 100 jueus parisencs (ancians i nens) a qui es tracta amablement i se’ls promet una dutxa, un llit i un bon àpat... fins que apareix un camió ple de “residus naturals”, que espanta els nouvinguts, però que, incapaços d’assimilar el que acaben de veure, després que un grup de violinistes es posin a tocar, continuen, ignorant-ne el destí, la seva passejada cap a la cambra de gas. Esborrona la naturalitat d’algunes converses: “A quant va la dona?”, pregunta un dels administradors del camp, mentre negocia un carregament de presoneres amb la farmacèutica Bayer, després que les 150 dones del carregament anterior morissin durant els “experiments”. Enmig de l’horror, envoltats d’una forta olor permanent que ho impregna tot (“pudor de cartró florit i podrit, que sempre et recordava, amb el seu deix de socarrat, que els éssers humans havien evolucionat a partir dels peixos”), Amis ens fa assistir als flirtejos entre un oficial nazi i la dona del grotesc comandant Paul Doll, el principal maldecap del qual consisteix a fer desaparèixer una gran quantitat de cadàvers amb el mínim cost econòmic possible. Mentrestant, l’Szmul, un dels jueus que col·labora amb els executors, amb la consciència turmentada (“som els homes més tristos de la història del món”), comenta, quan ja es veu que els alemanys difícilment tenen cap possibilitat d’acabar guanyant la guerra contra els anglosaxons i els eslaus, que “probablement tindran prou temps per guanyar la guerra contra els jueus”.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 20 de desembre de 2015)

dimecres, 16 de desembre del 2015

Repòquer d'autores

                Tot sovint, en el camp de les lletres, constatem i ens lamentem d’un fet paradoxal: si bé l’afició a la lectura és més gran entre les dones, el catàleg de les editorials compta amb més noms masculins que femenins. Vaja: que en l’escena de lectura més habitual (si més no, per estadística) s’hi veu una dona que llegeix un llibre escrit per un home. La qual cosa no vol dir que no hi hagi grans lectors i grans autores. Si prenem, per exemple, la llista dels autors que signàvem el volum Tot és possible (L’Albí, 2013), que aplegava 43 narradors de la Catalunya Central, hi trobem 13 escriptores i 30 escriptors. Es dóna, però, la feliç circumstància que, entre les novetats literàries que han aparegut aquest 2015, hi ha cinc novel·les d’autores que pertanyen al col·lectiu Narradors Centrals.



Imma Cortina va guanyar el premi Sebastià Juan Arbó amb Només ho saben les muntanyes (Cossetània), una novel·la situada a Monterrat, amb una doble trama de misteri que alterna, amb solvència narrativa, el segle XVI amb l’actualitat. Marila Pons se situa en el paisatge de l’Alta Segarra, i el poble imaginari de Frontesa, per escriure La mirada enrere (L’Albí), la història de dues dones, l’Agnès i la Cristina, que es veu connectada quan la segona troba, a la masia on ha anat a viure, uns papers que la primera va escriure setanta anys enrere, durant la guerra i la postguerra. Montserrat Vilarmau ha publicat Mentre el país despertava (Zenobita), on, des dels ulls d’una mestra de l’Alt Empordà, retrata la societat dels anys 80 i les contradiccions ideològiques de la transició. La solsonina Maria Dolors Guàrdia s’ha endinsat en la novel·la història a La vescomtessa dissortada (París), centrada en el personatge de Domna María Álvarez de Haro, la segona esposa de Ramon Folc VI de Cardona. I, finalment, l’última novel·la de l’escriptora d’Igualada Teresa Roig, La merceria (Columna), se situa a Barcelona i recorre bona part del segle XX amb una trama carregada de passions extremes.






Si el sector femení del col·lectiu continua trepitjant el terreny literari amb aquesta força, potser haurem de replantejar-ne el nom –tot flirtejant, de pas, amb la retòrica contestatària— i canviar-lo pel de Narradores Centrals. Que a ningú se li acudeixi, però, proposar la fórmula –més xava que antisistema— Narrador@s Centrals, perquè no responc dels meus actes.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de desembre de 2015)

divendres, 11 de desembre del 2015

Divisió

                Llegeixo en algun rotatiu que la victòria a Turquia, a primers de novembre, del partit governamental d’arrels islamistes AKP, del president Recep T. Erdogan, ha tornat a “dividir” el país. Amb el 49% dels vots i més de la meitat dels escons (317 de 550), té per davant una legislatura en què podrà governar amb comoditat. I aquesta comoditat fa por. Una cosa, però, és que facin por les polítiques involucionistes d’Erdogan, que ha mostrat, sempre que ha pogut, tics autoritaris i dubtosament democràtics; i una altra cosa diferent és afirmar que per culpa seva el país està dividit. Si de cas, ja estava dividit abans i els resultats electorals ho corroboren. No sóc pas simpatitzant, ni de bon tros, de les idees ni de la manera de fer política del president turc, però atribuir-li la divisió del país em sembla injust.
                Ben mirat, la majoria de societats democràtiques –si més no, a Europa— estan dividides. En coneixeu alguna on no hi hagi una lluita constant i més o menys equilibrada entre, com a mínim, dues forces que defensen idees força allunyades, per no dir contraposades? De fet, quan la balança es decanta per una de les dues forces de manera aclaparadora; quan, per exemple, hi ha un partit que arrossega més d’un 60% dels electors, tendim a escandalitzar-nos i parlem de populisme i de pensament únic.


                És curiós, però, que es parli de divisió només en alguns casos. Quan governen els partits que defensen idees moderades, encara que sigui per un marge estret, ningú no parla de divisió. En canvi, quan es gira la truita, els qui estaven acostumats a considerar-se integrants del pensament majoritari branden la bandera de la por i asseguren que els rivals (que ara ronden la majoria) divideixen la societat. Des de fa uns anys, l’espanyolisme s’ha aferrat a aquesta idea i aquests dies de campanya electoral ho sentirem diversos cops. Han comprat la idea que l’independentisme divideix els catalans, que està provocant una fractura social de conseqüències apocalíptiques. Els dinars familiars, diuen, s’han convertit en un infern, i els veïns han deixat de saludar-se. I tot plegat per culpa d’aquesta dèria que tenim alguns de nedar contracorrent, d’obsessionar-nos per defensar uns principis que fins fa poc se suposava que eren molt minoritaris. Tan bé que s’hi estava, a Catalunya, quan no s’hi posava en dubte la unitat d’Espanya. Això vol dir que hi havia uniformitat ideològica? Ni de bon tros. El que passa és que l’independentisme acceptava la seva condició minoritària (fins i tot quan ja no ho era tant) sense posar en dubte les virtuts de la cohesió social. Ara, en canvi, quan l’opció separatista sembla que podria ser majoritària, asseguren que els independentistes, a banda de trencar el país, també volem dividir la societat.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 6 de desembre de 2015, i també a El Pou Digital)