dilluns, 29 de gener del 2018

Opinar a l'aula

Des d’alguns sectors espanyolistes es posen en dubte els valors de l’escola catalana. Això no és nou, però el tema ha pres volada els darrers mesos i els qui volen acabar amb el nostre actual model educatiu animen les famílies catalanes a denunciar presumptes pràctiques pernicioses, pròpies de règims totalitaris. S’aferren a dos mantres amb el ferm propòsit de generar un relat que vol arrelar en forma de postveritat: asseguren que la immersió lingüística discrimina el castellà i afirmen que molts docents catalans adoctrinen els alumnes en l’independentisme radical. A base de repetir-ho aconsegueixen que molts, sobretot entre els qui reben el missatge sense contrastar-lo, s’ho creguin.
De les virtuts demostrades de la immersió lingüística, que ha evitat la discriminació i ha afavorit la cohesió social a Catalunya (només cal fixar-se en quina llengua passen bona part dels anuncis de joguines a TV3), ja n’he parlat altres vegades. En canvi, pel que fa al tema del suposat adoctrinament se m’acuden, d’entrada, unes quantes preguntes. Es pot educar, sense adoctrinar? Els qui acusen l’escola catalana de niu d’adoctrinament, què voldrien? Pretenen eliminar de l’aula algunes eines tan necessàries com el diàleg i el debat? O només volen que no es parli de segons quins temes? De quins? Volen que no es pugui parlar de res que suposi la possibilitat que hi hagi discrepàncies? O només molesta que es debatin temes com el dret a decidir o la brutalitat policial? Estic segur que quan el tema (com segurament passa en alguna escola) és el foment dels valors patriòtics d’una Espanya unida, o les virtuts de mantenir-se fidel al marc constitucional sense possibilitat de qüestionar-lo i defensant-lo, si cal, amb violència, no s’hi oposen.


Si un docent decideix que ha de treballar un tema d’actualitat (perquè detecta que interessa l’alumnat i sap que pot fer-hi aportacions enriquidores) ha de poder fer-ho, sempre que ho faci des del respecte a les discrepàncies i no s’aferri a dogmes ideològics de forma intransigent. En una aula on es vulgui ensenyar la canalla a adquirir la capacitat de pensar amb criteri propi, de forma raonada, responsable i respectuosa, el diàleg és important i inevitable. No parlar de segons què, no dialogar, no debatre, sempre serà pitjor que fer-ho. El bon docent sap que parlar d’allò que preocupa els alumnes no ha de ser parlar-los “a ells”, sinó parlar “amb ells”. I en el diàleg és inevitable que, en algun moment, aflori el punt de vista de tothom, també del docent.
No parlar (a casa, o a l’escola, o amb els monitors de l’agrupament escolta) de segons quins temes amb els nens és abocar-los a ser pastura fàcil de la superficialitat, del prejudici i del discurs populista. És això, potser, el que volen alguns?

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 28 de gener de 2018)

dilluns, 15 de gener del 2018

Botiguers

                És sabut que per dedicar-se al comerç de proximitat cal un caràcter afable i una certa capacitat persuasiva. El client que, avui dia, escull la botiga del barri, o el restaurant de la cantonada, en comptes d’optar per la impersonalitat del centre comercial o la cadena de menjar ràpid, es mereix un tracte humà, honest i amable. Ningú no ho posa en dubte i, a més, cal reivindicar aquest model perquè és l’únic que pot evitar que els carrers dels nostres pobles i ciutats perdin la vida que tradicionalment han tingut, com passa a molts llocs del món, on, fins i tot en pobles petits, tothom surt de casa directament en cotxe per desplaçar-se fins a les grans superfícies que hi ha als afores.
                Conèixer els botiguers, fins i tot pel nom, i mantenir-hi una conversa mentre es produeix l’intercanvi comercial ens fa, crec, més persones. Però això no ens dona dret a tractar-los com si, pel fet que ens necessitin per subsistir, fossin els nostres esclaus.


                Als qui vam créixer rere el taulell d’una botiga van repetir-nos un parell de sentències que tothom ha sentit o a ha dit i que trobo –ja em perdonareu— carregades de supèrbia, tot i que encara hi ha qui, de tant en tant, fa servir per mostrar la seva superioritat davant del comerciant a qui veu com a un servent. La primera, genuïnament catalana, és aquella que diu que “qui paga, mana!”, i exhibeix, amb condescendència, la part més inhumana del capitalisme descarnat: jo, que tinc els diners, tinc també el poder sobre tu, que has d’obeir-me, per més que m’ofereixis un producte que té, d’entrada, el mateix valor que els diners que et pago. El que en principi és un intercanvi equilibrat és percebut, doncs, com una relació desigual, on n’hi ha un que mana i un altre que ha d’obeir sense replicar. L’altra sentència, que diria que és d’origen castellà, reforça l’anterior i li dona una pàtina de cinisme que sempre he trobat profundament desagradable: “el client sempre té la raó”, que és com dir que els diners et donen dret a tot, no tan sols a manar (com en el cas anterior), sinó també a tractar el dependent com a un imbècil sense criteri, a sentir-te superior pel fet de tenir a les mans (o a la butxaca) la possibilitat que avui aquell desgraciat pugui posar el plat de taula. En la majoria de casos, a més, qui en aquestes circumstàncies s’adjudica el patrimoni de la raó és precisament qui ho fa perquè no la deu tenir.
                Sovint parlem, i amb raó, de la incompetència que demostren molts dels qui treballen de cara al públic, de cambrers o botiguers que no saben interpretar les demandes o les necessitats dels clients, però em temo que –també sovint— oblidem la nostra incompetència com a clients i, quan tenim diners a la butxaca, oblidem part de la nostra humanitat.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 14 de gener de 2018)

dijous, 11 de gener del 2018

Monument a l'atzar

                Si bé molts novel·listes expliquen la mateixa història una vegada i una altra i es pot dir que, en realitat, escriuen sempre el mateix llibre, el cas de Paul Auster és paradigmàtic: gairebé tots els seus llibres plantegen la història d’un personatge que, mentre s’enfronta a la pròpia identitat, és sotmès a la força de l’atzar. I al llarg de les 900 pàgines de lletra atapeïda que conformen la seva última novel·la, 4,3,2,1 (Ed.62), l’atzar i la construcció de la identitat tornen a ser el motor que fa avançar la història (o les històries). És, segurament, el seu monument definitiu a la força de l’atzar. No m’imagino com, després d’aquest llibre, podrà tornar a entomar el tema literàriament.


                En Fergusson, el protagonista, viu quatre vides paral·leles que, a partir d’un mateix plantejament, varien a partir de petits canvis atzarosos (una mort, un accident, un incendi...). Auster no planteja quatre històries sobre un mateix protagonista, sinó quatre possibilitats versemblants amb un mateix plantejament. Els fets són diferents malgrat que el personatge és sempre el mateix. Per això, hi ha trets essencials que es mantenen en el protagonista dels quatre relats (la inquietud intel·lectual, l’amor pel cinema i pels esports, la voluntat de ser escriptor...) i que, en molts casos, intuïm que coincideixen amb el propi autor, que narra des d’una omnisciència desacomplexada.
                Els personatges d’Auster s’enfronten, sovint, a grans reptes monumentals (la muralla que construeixen a La música de l’atzar, les guies telefòniques que col·lecciona un personatge de La nit de l’oracle o els àlbums de fotografies, fetes al mateix lloc i a la mateixa hora cada dia de l’any, de l’estanquer d’Smoke), i sembla com si aquest cop fos el propi autor que s’hagués imposat de construir la seva obra absoluta.
                Si deixem de banda que potser es recrea un xic massa en alguns detalls del context històric, i el fet que la majoria dels personatges siguin tan lectors, tan bons estudiants i tan intel·lectualment madurs que fan una mica de ràbia, la veritat és que les 900 pàgines de 4,3,2,1 passen amb fluïdesa i un té la sensació d’estar llegint la que potser no serà la més popular, però sí la millor novel·la de Paul Auster.

(Article publicat en el número de gener de 2018 de la revista manresana El Pou de la gallina)