dilluns, 20 de juliol del 2015

Llengua i Estat

És possible que un estat pugui assumir la incomoditat de mantenir, en termes d’igualtat, diverses llengües oficials? Sí, sobretot si la distribució és territorial. Això passa, per exemple, a Suïssa, amb el francès, l’alemany i l’italià com a llengües oficials. O a Bèlgica, on hi ha una part on la llengua oficial és el francès i una altra on ho és el flamenc (si bé a Brussel·les ho són totes dues). La ridícula obsessió d’identificar un estat amb una llengua, en canvi, ha portat més d’un ignorant a creure que els uns parlen “suís” i els altres “belga”.
 És possible, en canvi, que diverses llengües sobrevisquin en un mateix territori? Això ja és més complicat, si més no a llarg termini. Si hem de fer cas de la història, una situació de bilingüisme sempre ha desembocat, fins ara, en la substitució de la llengua feble per la forta (perquè sempre n’hi ha una que té més força política, econòmica i demogràfica que l’altra). Sense moure’ns de casa, bé que ens podem imaginar com les llengües preromàniques que es parlaven a Catalunya devien ser substituïdes pel llatí. La desaparició de centenars de llengües arreu del món, després de conviure amb la llengua que s’acaba imposant, n’és la prova més irrefutable. Hi ha llengües europees ben properes (com l’occità, el sard, l’aragonès, el bretó o el gaèlic) que, si bé encara tenen parlants, estan abocades a una desaparició més o menys imminent a favor del francès, l’italià, el castellà o l’anglès. També a Suïssa, que fa un moment posava com a exemple d’estat que respecta el plurilingüisme, el romanx (tot i l’estatus de llengua nacional) pot ser que tingui els dies comptats.



És molt difícil combatre la potència política, econòmica o cultural de llengües poderoses com l’anglès, el francès, l’alemany o el castellà... i la prepotència de molts dels seus parlants. No fa gaire, la inefable Carolina Punset es posava estupenda a les Corts valencianes i reduïa a la categoria de pagerols els qui s’obsessionen per dignificar aquelles llengües que molts creuen que s’haurien de limitar a l’expressió de meres manifestacions sentimentals. Des del seu punt de vista, que malauradament coincideix amb el d’una part important de la ciutadania espanyola, el català està molt bé perquè els curts de gambals reneguin o perquè els pagesos cantin cançons en les festes populars, però no pas per a que sigui el principal vehicle per transmetre coneixements a les escoles. La senyora Punset troba que el català és un entrebanc per al progrés. Aprendre català és perdre el temps. Tenint una llengua tan poderosa, eufònica i universal com el castellà, a qui se li acut pretendre que l’ensenyament es faci en una llengua minoritària, aspra i local com el català (per més que sigui la pròpia del territori on es parla)?

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 19 de juliol de 2015)

dilluns, 13 de juliol del 2015

10 anys sense Moncada

                “Pilans i parets mestres van esberlar-se bruscament; una fragor eixordadora en la qual es barrejaven el cruixir de jàsseres i bigues, l’ensulsiada d’escales, trespols, envans i revoltons, l’esmicolament de vidres i la trencadissa de maons, teules, rajoles, va retrunyir per la Baixada de la Ferradura mentre la casa s’esfondrava sense remei.” Així comença Camí de sirga (1988), la novel·la amb què Jesús Moncada feia reviure, per a la literatura, un món (el de la Mequinensa dels anys quaranta i cinquanta) que de jove havia vist desaparèixer sota les aigües del pantà de Riba-roja. En aquesta novel·la, com en la majoria dels seus relats, Moncada reconstrueix, a través de les paraules, no tant la geografia urbana de la Mequinensa desapareguda, ni (encara menys) els fets històrics que s’hi van esdevenir, sinó l’ànima del poble i dels seus habitants, que també va desaparèixer engolida per les aigües del pantà. Moncada ressuscita, amb un llenguatge brillant i un estil carregat d’ironia, una Mequinensa on conviuen treballadors de les mines de lignit, llaguters que solquen un Ebre navegable, pagesos que cullen olives, cafeters de tarannà discret o apotecaris il·lustrats.


                A través de la literatura, Moncada converteix en territori mític la Mequinensa que ell havia conegut i on havia crescut, la dels miners i els navegants. Converteix un racó de món en un espai universal. Darrerament, per exemple, els qui hem vist com els nostres pobles s’han fet fonedissos (a partir, sobretot, dels anys noranta) sota la voràgine del boom immobiliari, que va engolir els petits nuclis rurals envoltant-los amb carrers nous de cases clòniques arrenglerades, ens sentim identificats amb aquesta reivindicació de l’esperit soterrat que fa Moncada. L’ànima de la seva Mequinensa va ser engolida pel pantà, i l’ànima de pobles com Alpicat (on, fa trenta anys, la major part de la població encara vivia de la pagesia i que avui molts habitants consideren, en bona part, com un apèndix de la capital) s’ha esfumat sota el ciment de les noves construccions.
                Abans no l’ensorressin, Moncada va penjar el següent missatge a la porta de casa seva: “Enruna-la si cal / però sense escarnir-la. / El que els teus ulls prendran per argamassa i pedra / és dolorida pell d’uns altres dies; / allí on no sentiràs sinó el silenci / nosaltres i escoltem les antigues paraules.” El passat 13 de juny va fer just deu anys que va morir Jesús Moncada. La seva literatura, però, no morirà mai. I, gràcies a la seva obra, tampoc no moriran del tot els carrers i els habitants d’aquella Mequinensa de postguerra per on ell va créixer, ni, de retruc, l’essència de tants i tants pobles que, d’una manera o altra, s’han transformat al llarg dels últims quaranta anys.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 5 de juliol de 2015, i també al Pou Digital)

dissabte, 11 de juliol del 2015

La Creu de la Culla

                La Creu de la Culla és, avui, una curiositat emblemàtica de la topografia urbana de Manresa. Es troba en un indret (just al costat de l’hospital i davant de la històrica casa de la Culla) per on tothom passa tard o d’hora i gosaria dir que, sovint, fa de punt de trobada. Antigament, aquesta creu del terme (l’actual és una rèplica de l’original, el capcer de la qual és al Museu Comarcal) donava la benvinguda als visitants que venien pel camí de Barcelona, una de les vies més transitades que arribaven a Manresa.


                L’any 1901 Jacint Verdaguer va escriure l’únic poema de la seva obra de temàtica purament manresana. Es tracta d’un poema dedicat a aquesta Creu, una de les més antigues de Manresa. Hi recreava, condensada en vint heptasíl·labs, una rondalla que possiblement havia sentit a mossèn Magí Cornet i Balet (manresà, que va ser uns anys auxiliar almoiner del marquès de Comillas), segons la qual un pare i un fill, camí de l’hospital on haurà de quedar-se el vell, s’aturen a descansar al peu de la Creu. El vell recorda com, anys enrere, ell mateix va aturar-s’hi quan duia el seu, de pare, a l’hospital; aleshores el fill, penedit, decideix fer-se càrrec del progenitor i se l’enduu de nou cap a casa.
                Com a estudiós acreditat de Verdaguer, el manresà de Folgueroles Joan Vilamala coneixia bé el poema del seu conterrani. Arran d’aquest interès, va decidir aprofundir en la seva base llegendària i el resultat va ser, primer, un ampli reportatge a la revista Dovella, i, més recentment, un petit volum (La Creu de la Culla) que, publicat per Zenobita, permet conèixer les diferents versions de la història. L’aportació de Vilamala no és tan sols la d’aplegar  variacions disperses d’aquesta rondalla. En realitat, la principal virtut del volumet és el fet que reivindica, i difon, l’existència d’un relat popular pràcticament oblidat. Així, a banda del poema de mossèn Cinto, Vilamala reprodueix textos de finals del s.XIX  (de Joaquim Sarret i Arbós, Norbert Font i Sagué i Jaume Maspons) o de la primeria del s.XX (de Marian Vallès, Ignasi Ribera i Enric Casassas), i n’afegeix tres de propis: una versió en prosa, una altra en vers i (com no podia ser d’una altra manera, en tractar-se de Joan Vilamala) l’auca de la Creu de la Culla, amb dibuixos de Jaume Gubianas.

(Article publicat a El Pou de la gallina, en el número de juliol-agost de 2015)