diumenge, 31 de març del 2013

Fonalleras & Climent



            No sabria dir què és el que m’ha agradat més de Climent (Amsterdam, 2013), la novel·la que, al cap d’una colla d’anys de poca producció literària, retorna Josep Maria Fonalleras a la primera divisió de la literatura catalana.
No sabria dir si són les reflexions sobre el procés de creació artística, sobre la transcendència de l’acte creatiu, sobre la dificultat de transmetre “una mica d’ànima més enllà de les paraules”, sobre si “només es pot escriure si penses que allò que escrius és imprescindible”, sobre “la mort com a nucli de la creació”.
No sabria dir si és el tractament del llenguatge, on la varietat d’estils associada a la diversitat de veus fa que es vagi de l’intens lirisme d’alguns passatges intimistes, a l’oralitat versemblant dels diàlegs.
No sabria dir si és la trama, deliberadament amagada rere una estructura d’aparença anàrquica. Com el pintor que, quan té el quadre fet, es dedica a desdibuixar-lo (“abans no era una obra mestra i tampoc no ho va ser després, però em vaig fixar en la seva energia, en la voluntat d’anar més enllà”). La trama de Climent s’entrelluca entre textos i imatges i surt a la superfície d’una forma nítida enmig d’un trencaclosques de fragments desgavellats. Una trama on s’entrecreuen i es barregen diverses històries: la de Climent, un cas particular d’escriptor que no escriu (un Bartleby, en diria Vila-Matas, inspirat per Melville), que ha mort i ha deixat una calaixera on havia recollit material per a una novel·la que mai no arribava a escriure; la del narrador a qui els amics de Climent encarreguen que s’ocupi de la “puta calaixera” de plàstic, plena de material caòtic (papers, llibres, llibretes, fotos, dietaris, bitllets de tren, entrades...) i provi de reconstruir la novel·la inacabada o, si més no, ho endreci; i la història que Climent estava construint, la de Sebastià, un pintor obsessionat, com el suís Hodler, a pintar l’agonia de l’estimada abans que aquesta es mori. Una trama que acaba esdevenint un joc de miralls on els personatges, fins i tot, arriben a confondre’s.
No sabria dir si és el tractament que Fonalleras fa del tema de la mort. Juntament amb l’amor (i allò que els francesos en dirien “amistat amorosa”), la mort és el gran tema de Climent; i l’obsessió dels personatges principals: “la mort com a nucli de la creació”, el desig d’anar més enllà (“Al di là”) gràcies a la creació artística.
El cas és que, no sabria dir amb exactitud per què, però Climent m’ha resultat una lectura estimulant, que traspua honestedat creativa i gust pel detall, i que no puc deixar de recomanar a tothom qui vulgui viure una experiència literària d’alt voltage que convida a reflexionar sobre la lluita de l’art contra la mort i reivindica la força humanitzadora de la creació artística.

(Article publicat a Regió7 el dia 30 de març de 2013)

dimecres, 20 de març del 2013

Licantrops al Matarranya


            Per quina raó una nissaga familiar mata els fills mascles tot just acabats de néixer? Potser per evitar que pateixin de licantropia, la malaltia que s’associa als homes llop i de la qual les femelles són portadores, sense arribar a desenvolupar-la. Entre la mitologia associada amb els llops hi ha, a casa nostra (com suposo que també en altres cultures i comunitats), històries de tota mena. Una d’elles parla de la figura del llobater. S’explica que antigament, quan a Catalunya encara hi havia llops que campaven per les muntanyes, existien homes capaços d’ensinistrar-los. El llobater dominava el líder de la colla i cobrava un impost als ramaders que volien mantenir vives les ovelles.


            D’aquesta mitologia folklòrica beu Carles Terès, autor de la novel·la Licantropia, publicada a primers d’any per Edicions de 1984. Casualitat, o no, entre els darrers títols de la col·lecció Mirmanda n’hi ha dos més que fan referència als llops (Llop entre llops, de Hans Fallada, i L’instint del llop, de Massimo Lugli). El protagonista de Licantropia és un fotògraf del Matarranya que va descobrint els seus orígens i, al mateix temps, es va descobrint –en ell mateix i en algunes persones del seu voltant— instints que fins llavors li havien passat per alt o havia arraconat deliberadament. Una teoria inquietant i fantasiosa plana, com a rerefons, al llarg de tota la novel·la. Una teoria segons la qual hi ha “zones fosques en l’evolució” i que algunes espècies, més que desaparèixer, “s’han infiltrat en l’espècie més prolífica imitant el seu aspecte fins al mínim detall, però mantenint la seva especificitat”.
            De títol potser massa explícit, i amb una història que defuig, a favor de la trama, el potencial d’anàlisi psicològica a què es presta el tema, Licantropia és una novel·la de terror prou ben resolta, amb moments angoixants, malediccions familiars, secrets terribles, antics manuscrits reveladors, ombres de follia i premonicions que provoquen un nus a l’estómac. Les pinzellades pròpies de la novel·la gòtica, les referències al gran escriptor Lovecraft (el mestre del terror psicològic) o a les pel·lícules de Roger Corman mostren fins a quin punt Terès sap perfectament en quin terreny es mou: el d’intentar analitzar el costat fosc dels humans, i al mateix temps explorar i desplegar un bon domini dels mecanismes que provoquen la por. Així, Licantropia contribueix a engrandir la galeria de monstres que formen part de la literatura catalana, i que van des del vampir de Les històries naturals, de Joan Perucho, fins als granotots de La pell freda, d’Albert Sánchez Piñol.
            I tot plegat amanit amb un treball lingüístic notable: els personatges utilitzen, sovint, un parlar perfumat amb els trets dialectals propis del català del Matarranya.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 17 de març de 2013, i també al Pou Digital)

dissabte, 16 de març del 2013

La invasió dels homes rata


                La burgesia com a tema literari –per fer-ne sàtira o per analitzar les relacions humanes— sempre ha estat de moda en aquest país. Com a mínim, des que Josep Maria de Sagarra va escriure la imprescindible Vida privada. Darrerament, a més, sembla que el tema ha revifat. És curiós que, per exemple, els tres darrers títols que han guanyat el premi Josep Pla fan un retrat, cadascun a la seva manera, d’aquesta classe social. El cau del conill, de Cristian Segura, guardonada amb el Josep Pla del 2011, es promocionava amb l’epígraf “un retrat de la burgesia barcelonina”; Quan érem feliços, de Rafel Nadal –que, a banda del Pla del 2012, també ha estat reconeguda amb el darrer Amat-Piniella—, fa la radiografia d’una família de la renovada burgesia liberal gironina durant els anys seixanta; i, finalment, la primera novel·la que publica el periodista manresà Genís Sinca, Una família exemplar, acosta dues famílies burgeses, una de Tortosa i una altra de Manresa.


Sinca explica la història tragicòmica de Joan Bou, un pediatre tortosí sobrevingut, per matrimoni, a la rància nissaga dels Antich –on les dones sempre han gaudit d’una generosa pitrera—, que casa una filla amb l’hereu dels manresans Mirabaix, una poderosa família manresana els membres de la qual, a poc a poc, aniran devorant tot i tothom que es mou al seu entorn. I és que els Mirabaix, propietaris de mitja ciutat, darrere dels seus dos trets físics congènits més distintius –una inevitable cara de babau i unes poderoses incisives superiors—, amaguen una naturalesa pràctica forassenyada, una obsessió malaltissa per acumular i una monstruositat estalviadora que els aboca a servir-se de tothom de qui puguin obtenir algun benefici, sense comptar mai amb les conseqüències que les pròpies accions i decisions puguin tenir per als altres. El pobre doctor Bou, de bona fe, es veu xuclat per l’egoisme manipulador del gendre i del consogre i arriba a un grau de desesperació que ratlla la bogeria. Afeccionat a confeccionar arbres genealògics, reconeix que “mai no havia vist un cas de prevalença genètica tan clar i espectacular” com el dels Mirabaix i descobreix la fosca realitat que hi ha al darrere d’aquella família d’orígens poc clars.
Una família exemplar és un relat de contrastos i caricatures, carregat d’ironia i sarcasme, que a vegades s’acosta a l’esperpent. És una novel·la escrita amb una prosa fluïda, un punt desenfadada, carregada d’eloqüència i d’adjectivació vistosa. Es coneix que al darrere hi ha un escriptor a qui agrada escriure, en sap i s’hi recrea. Potser al lector amb poca paciència li costarà d’arrencar, perquè arribats a la pàgina 100 encara no ha passat gran cosa, però cal continuar fins al final per adonar-se que tot –fins la situació més rocambolesca— té un sentit; que no hi ha res gratuït.
                 Quan vaig començar a llegir Una família exemplar, esperava trobar-hi una història lleugera i divertida sobre els maldecaps de dues famílies acomodades arran del casament de la filla dels uns amb el fill dels altres. Al final, però, he acabat descobrint una reflexió interessant sobre com de mesquins poden arribar a ser els homes bons quan es barregen amb aquells que semblen haver heretat l’ànima –i el físic!— de les rates de claveguera.

(Article publicat a Regió7 el dia 16 de març de 2013)

dilluns, 11 de març del 2013

Manresa: ciutat de novel·la?


                L’aparició de la darrera novel·la de Genís Sinca, Una família exemplar, ha generat força expectatives entre els manresans. Han aparegut diverses veus (entre les quals, la del mateix autor) que parlen del potencial de Manresa com a ciutat de novel·la. Crec, però, que llegir Una família exemplar esperant trobar-hi la gran novel·la sobre Manresa seria caure en un error i el lector n’ha d’estar previngut.


                Una família exemplar és una novel·la divertida, que explica la història d’un pediatre tortosí que casa una filla amb l’hereu d’una poderosa família manresana. És un relat escrit amb una prosa fluïda i vistosa, carregat d’ironia i sarcasme, que a vegades ratlla l’esperpent i sembla acostar-se amb intel·ligència al terreny al·legòric. Però no és, ni pretén ser, una novel·la sobre Manresa.
                La capital del Bages hi apareix descrita, des del record del metge tortosí, com una ciutat amb “un encant relatiu, fins i tot vulgar i de color gris”. Més endavant, diu que el passeig “presentava un ambient magnífic; sota l’ombra dels arbres, els ocells xisclaven amb aquella estridència furiosa i desmesurada típica de l’època”; poc després “Crist Rei, les escales, la barana, les columnes de la façana, oferia la imatge àrida i distant de sempre, deliciosament tètrica, bellíssima en tota la seva austeritat”, i fins i tot s’esmenten les cadires del passeig amb “una senyora eixerida i simpàtica que, a un preu mòdic, les llogava als passejants”. Aquí i allà apareixen coneguts topònims manresans (les Escodines, el Xup, la clínica Sant Josep,...). En fi, que la trama d’Una família exemplar està situada a Manresa, però això no converteix Manresa en una ciutat de novel·la com Laura de la ciutat dels sants, de Miquel Llor, ho fa amb Vic, o Vilaniu, de Narcís Oller, amb Valls; novel·les on val a dir que ni el nom de Vic ni el de Valls apareixen. Potser el més semblant a novel·lar Manresa que s’ha fet fins ara continua sent El casino dels senyors, d’Amat-Piniella, en la qual, per cert, en tot moment es parla de La Ciutat.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de març de 2013)

dijous, 7 de març del 2013

Crisi, crisi, crisi




                Ja sé que, a hores d’ara, lamentar-se és tan inútil com estèril. Però no em cansaré de repetir –perquè no em canso de pensar-hi— que si tots plegats haguéssim tocat de peus a terra, si no haguéssim viscut per sobre de les nostres possibilitats, si els bancs no haguessin fet tot el possible per entabanar-nos i nosaltres no ens haguéssim deixat entabanar tan fàcilment, si haguéssim comptat amb uns dirigents amb una mica més de perspectiva, ara els efectes de la crisi serien menors.
                L’altre dia em vaig trobar fent una reflexió, davant d’un grup d’adolescents, que em va retornar una imatge decadent de mi mateix. Els recordava com ho tindran de fotut quan –uns d’aquí a poc i d’altres d’aquí a uns anys— surtin a buscar la primera feina. Ells, que van ser educats en un entorn dominat per l’abundància, on els gossos es lligaven amb llonganisses i res que no fos caríssim i nou de trinca no tenia valor, han hagut de patir una dràstica reducció d’expectatives. Són la generació que haurà viscut la joventut en plena crisi econòmica. La majoria, ara mateix, tenen deu mil preocupacions que passen per davant d’aquesta situació, i en canvi han de sentir per totes bandes els missatges angoixats, pessimistes i apocalíptics dels mateixos adults que els havíem malcriat. Però és que són ells, els agradi o no, la generació que haurà de liderar la sortida d’una conjuntura que ara mateix no sembla que s’acosti a cap final. Em poso a tremolar cada vegada que el governant de torn s’esplaia en frases de l’estil “hem tocat fons”, “ja es veu la llum al final del túnel” o “es comencen a percebre indicis de recuperació”. Tothom sap que aquestes afirmacions responen tan sols a un intent d’exorcitzar els maldecaps immediats a base d’insultar la nostra intel·ligència. Cada cop que diuen que iniciem la remuntada deixen clar que encara ens enfonsarem més. Si els indicis fossin clars, no caldria pregonar-los.
El cas és que vaig acabar sentint-me a mi mateix com deia que, d’aquí a uns anys, necessito que els joves d’avui treballin, i no pas que acabin convertits en una colla de vagarosos sense ofici ni benefici, perquè el dia de demà vull cobrar la jubilació. Amb una població envellida que cada cop allarga més l’esperança de vida, i unes xifres de l’atur que posen els pèls de punta, tot fa pensar que aviat no hi haurà prou gent cotitzant per pagar, cada mes, aturats i pensionistes. Si no hi ha una remuntada del mercat laboral, el sistema pot petar. Si els estudiants d’avui no troben feina demà, els treballadors d’avui no podrem jubilar-nos. Som, per tant, els primers interessats en propiciar un escenari que garanteixi un futur acceptable a la propera fornada de treballadors. Si ells no tenen oportunitats, nosaltres serem un destorb, una nosa massa costosa de mantenir.

(Article publicat el dia 3 de març de 2013 al suplement Lectura del diari Segre, i també a El Pou Digital)

dissabte, 2 de març del 2013

El senyor del Casino



               L’any 1956, Joaquim Amat-Piniella tornava a Manresa –literàriament— convertit en el fantasma del conserge i administrador del Casino. El casino dels senyors (publicada el 1956, i que ara està a punt de recuperar l’editorial mallorquina Ensiola), feia un retrat mordaç, des del record i a partir d’una passejada d’aquell entranyable espectre per diferents espais del casino al llarg de tota una jornada –el guarda-roba, el vestíbul amb el piano, el saló de juntes, l’escala interior, la biblioteca, la sala de ball, la cafeteria, la terrassa enlairada, la sala de joc, el jardí i les pistes de tenis—, de la burgesia provinciana dels anys 30 en un lloc anomenat La Ciutat, fins que, amb l’esclat de la Guerra Civil, aquell món s’enfonsava i entrava en una decadència irreversible.
                L’any 2013, i més concretament el passat 21 de febrer, davant mateix de l’actual biblioteca i centre cultural del Casino de Manresa, amb tota la solemnitat que es mereixia l’acte i amb un deliciós espectacle del grup Gog i Magog, es va inaugurar el conjunt escultòric dedicat a Joaquim Amat-Piniella. L’obra l’ha promogut Òmnium Bages i es paga per subscripció popular. La inauguració va coincidir amb el tret de sortida dels actes que, al llarg del 2013, commemoraran el centenari del naixement de l’escriptor manresà.
                Un Amat-Piniella de bronze, assegut en una cadira “Tonet” i recolzat a la barana del Casino, té al davant una tauleta rodona, de terrassa de bar, amb una tassa de cafè a sobre. Just a l’altra banda hi ha una altra cadira, buida, que convida el passavolant vagarós a seure-hi i al turista ocasional a retratar-s’hi. L’escriptor es mira el Passeig amb naturalitat, com si el Casino fos encara el que va conèixer en l’època republicana; com si no hi hagués hagut una guerra fratricida pel mig, ni s’hagués produït el dramàtic exili que havia de culminar amb quatre anys i mig al camp nazi de Mauthausen; com si no hagués patit la misèria i la duresa del camp, ni hagués hagut de veure-hi morir alguns dels seus millors amics, ni hagués novel·lat la seva experiència mentre continuava exiliat a Andorra; com si no l’haguessin fet fora de la ciutat quan, als anys cinquanta, havia tornat per visitar una parada de llibres en català que, per Sant Jordi, s’instal·lava a Sant Doménec; com si no hagués hagut de passar els últims anys apartat de la vida pública i reclòs, cada vegada més, en ell mateix. Ramon Oms ha estat capaç, un altre cop, d’injectar una alenada d’ànima en un bocí de bronze i d’integrar una escultura seva en el paisatge urbà de la ciutat. Amat-Piniella ha tornat a Manresa per quedar-s’hi! I s’ha instal·lat, com no podia ser d’altra manera, davant del Casino dels senyors, en una posició elevada que li permetrà entregar-se a una de les activitats preferides dels escriptors: badar totes les hores del món, observar l’anar i venir de la vida ciutadana i prendre nota mental de tot el que s’esdevé al seu davant.
                L’Amat-Piniella de Ramon Oms és ara –com La ben plantada, de Clarà, que hi ha a la Bonavista; o el rei Pere III, obra de Ramon Majà a partir de les orientacions de Frederic Marès, davant de Crist Rei— un dels habitants permanents del Passeig. I tot gràcies a la voluntat de la ciutadania.

(Article publicat a Regió7 el dia dos de març de 2013)