dilluns, 23 de desembre del 2013

Absència

Al Ramon Nadal, que enguany no hi serà

                D’aquí a tres dies serà Nadal. La il·luminació, els pessebres i l’infame anunci de la loteria fa setmanes que ho anuncien. A mi, tot això de l’esperit nadalenc, l’ornamentació kitsch de cases i carrers, la lluminària hortera i, sobretot, la felicitat imposada, m’atabalen una mica. No és pas que no m’agradi, però em sento com si no anés amb mi. Com quan veus una festa on tothom s’ho passa bé i penses que t’hi agradaria ser, però saps que si hi fossis t’hi sentiries fora de lloc.
                Potser, de tot el que envolta aquestes festes, l’espai on millor em sento és el de la sobretaula dels dies de Nadal i Sant Esteve. Parents a qui fa temps que no veus i amb qui cada any (amb la mateixa cordialitat, això sí) acabes discutint sobre els mateixos temes; la mestressa de casa que pateix per si ha trobat el punt adequat de sal en els galets, si ha farcit prou els canalons o si la taula estava ben parada; neules que es treuen quan tothom ja està ben tip i es mengen per pura golafreria; canalla que corre i xiscla fins que algú, tip de sentir-los, decideix que juguin en una altra banda; l’ampolla de bon licor, ben guardada durant l’any, que només es treu en aquestes ocasions; una partida de botifarra ocasional i intergeneracional; les bombolles del xampany (al vi escumós nadalenc mai no li podré dir cava); la conversa alternativa dels fumadors proscrits que, des de fa uns anys, hem de sortir al terrat a satisfer el vici perquè el discurs (i la llei) antitabac ha calat a fons en la mentalitat dels no fumadors i, sobretot, dels exfumadors... i el que cadascú hi vulgui afegir del seu propi retaule nadalenc.



                A totes les sobretaules, però, s’hi sent l’absència dels que en algun moment hi van participar i ja no hi són. Per això, en aquestes trobades, recordem, amb un somriure nostàlgic, anècdotes de padrins i oncles que ens han deixat i a qui potser els més petits ja no recorden o no han conegut. És més dur, en canvi, quan l’absència és recent; quan aquell a qui ara has de recordar seia al teu costat tot just fa un any i, després d’un bon àpat, parlàveu dels plans de futur... L’absència és sempre insubstituïble, però el dol és especialment dur durant el primer any, perquè cada moment és el primer sense aquella persona: els primers sants i aniversaris, la primera Festa Major, el primer Tots Sants i, és clar, el primer Nadal. És cert que amb el record, durant la sobretaula, aconseguirem fer un xic presents els éssers estimats que ja no hi són, però sabem que el record sempre serà insuficient i que, per tant, a alguns, enguany ens tocarà un dinar de Nadal cobert amb una pàtina de tristesa que mirarem de compensar amb un somriure especialment nostàlgic.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 22 de desembre de 2013)

dissabte, 21 de desembre del 2013

La revolta de Fígols

                A primers de l’any 1932, els miners de la conca de l’Alt Llobregat van engegar una vaga revolucionària amb l’esperança que s’estengués arreu de Catalunya, com una taca d’oli. A Fígols, una colla de miners i filadores van proclamar el comunisme llibertari i, durant uns dies, hi onejà la bandera negra i vermella. Quan va intervenir l’exèrcit –per ordre del govern de la República—, la revolta es va acabar amb una dura repressió. Alguns miners foren detinguts, empresonats i, en alguns casos, fins i tot deportats a l’Àfrica.


              Ara que s’apaga la memòria dels últims testimonis d’aquests fets, aquell episodi ha estat recuperat pels Amics del Teatre de Cercs, que han tingut l’encert d’encarregar a l’escriptor Jordi Cussà (traductor, narrador, poeta i dramaturg) un text que, com tots els de l’autor, desborda talent. L’obra –Fígols, 1932: la revolta— es va estrenar el proppassat 30 de novembre al Cine-Teatre Sant Corneli, de Cercs, i es va poder veure, també, al Teatre Municipal de Berga el dia 14 de desembre. Per qui tingui curiositat de conèixer l’obra, l’editorial berguedana L’Albí –qui, si no?— ha publicat el text de Cussà, que també la codirigeix. I hem de celebrar aquesta publicació perquè en la seva faceta com a dramaturg, amb prop d’una vintena d’obres de teatre, Jordi Cussà mai no n’havia vist cap en forma de llibre.
                Fígols, 1932: la revolta és, a banda d’una bona peça dramàtica, una lliçó d’història destinada als qui pensen que cal recuperar aquest episodi però també, i especialment, cap als qui pensen que “remoure la història no serveix per a res”. Ens parla de l’anarquisme durant la República, d’una època en què “les vagues eren (···) una declaració de guerra social”, d’uns dies en què el somni del comunisme llibertari va ser possible, d’una colla d’obrers (miners i filadores) que, potser amb un xic d’ingenuïtat utòpica, van creure que podien començar una revolució. Treballadores de la colònia Carme –com l’Eulàlia o la Mercè— i miners com el Just, el Cisquet o el líder Manuel Prieto, emprenen una aventura que no pot acabar bé. Al final, coneixerem el destí dels personatges gràcies al recurs escènic on diversos personatges llegeixen o dicten cartes que es van intercanviant. A més, com no podia ser d’altra manera, tractant-se d’un text de Cussà, les escenes, farcides de diàlegs vius i àgils, estan esquitxades de poesia i dels jocs de paraules tan propis de l’autor de Berga: “només en traurem un pa de fam i una bota de misèria”, “una bona bresca de gresca fresca”, “perdre-hi ous i mamelles”, “què més piula, la Pia?”.
Jordi Cussà, que ha evolucionat ideològicament cap a l’independentisme (fins i tot va publicar una novel·la, A reveure, Espanya, on dissenyava, quan això que ara en diem el “procés” era una esperança tot just incipient, la seva versió del camí cap a una Catalunya lliure), no pot dissimular una certa simpatia per les tesis anarquistes o, si més no, per la lluita obrera: “La socialdemocràcia i el capitalisme de rostre humà, com ells ho diuen –comenta el professor, alter ego de Cussà, en una classe que apareix al principi, al mig i al final de l’obra—, no van pas néixer del bon cor d’empresaris i governs, sinó de la lluita i el sacrifici d’homes i dones com el Manuel Prieto”.

(Article publicat a Regió7, el dia 21 de desembre de 2013)

dilluns, 16 de desembre del 2013

LO-LAI-LO

Aquestes ratlles van adreçades tant als lleidatans que pretenen anar per tot arreu utilitzant l’article masculí “lo”, com a tots aquells parlants de català oriental que (per fer-se el graciós, el simpàtic o, directament, l’imbècil) volen imitar el parlar dels lleidatans i, a banda d’acabar els mots femenins amb un ridícula “e” tancada (“la taule de la sale està trencade”), posen l’article “lo” davant de qualsevol nom masculí i deixen anar bajanades com “lo Antoni” o “vaig veure lo Martí”. L’esgarrifança que em produeixen aquests imitadors de pa sucat amb oli és només comparable a la que em provoquen els qui parlen de “ses Illes” quan es refereixen a les Balears i Pitiüses.


D’entrada, cal advertir que, per més que alguns –abanderats orgullosos del localisme pintoresc— en reclamin l’omnipresència (tant en contextos formals com informals), els lleidatans no l’usem pas davant de qualsevol mot masculí ni –encara menys— en qualsevol posició. Ho fem, només, en alguns casos: davant d’una paraula que comenci amb una consonant (“lo campanar de l’església”, “lo castell de Gardeny”), i, a més, l’article ha d’anar al principi d’una frase, després d’una pausa o bé darrere d’un mot acabat en consonant (“han acabat lo poliesportiu”, “lo veí de dalt fa molt siroll”). No el fem anar, per tant, quan segueix un nom començat en vocal (“l’alcalde us desitja bones festes”) perquè aleshores eliminem la “o”, la qual cosa representem gràficament amb l’apòstrof; ni tampoc (i aquí és on els qui volen imitar la nostra parla punxen estrepitosament) després d’un mot acabat amb el so d’una vocal (“vam veure el castell de Gardeny”, on ningú no diria “lo castell”, o “han tirat a terra el campanar de l’església”, on no es diu pas “lo campanar”).
Com bona part dels trets locals en qualsevol llengua del món, l’ús de l’article “lo” (propi del català nord-occidental) pertany a l’àmbit oral i al registre col·loquial. Un dels indicis que demostren la normalitat d’una llengua és, justament, dominar la diferència de registres i fer-ne una aplicació adequada. Tan decebedor és sentir que algú no sap expressar-se formalment en català, com adonar-se que molts lleidatans eviten, en les converses amb amics i parents, l’ús de l’article masculí “lo” (i el de moltes altres formes dialectals) com aquell qui fuig de la blasfèmia. Tant aquest bandeig com la reivindicació del localisme en tots els àmbits són símptomes evidents d’anormalitat: ningú, en cap llengua “normal” del món, parla igual en tots els contextos i circumstàncies; però ningú, tampoc, no posa en dubte sense criteri les convencions dels registres formals. Deixar d’usar l’article “lo” (a part d’un acte de mesquina pedanteria) és perdre un tros de la identitat dels qui el tenim com a propi. Abusar-ne, però, és caure en una actitud tancada i folklòrica que només afavoreix aquells que volen dividir-nos amb l’objectiu –és clar— de vèncer-nos i de fer-nos desaparèixer.
Acceptar-ne l’ús amb normalitat, sense imitar-lo ridículament, és un senyal de respecte interdialectal.

(Versions molt similars d'aquest article es van publicar al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 8 de desembre de 2013, i també a El Pou Digital)

dilluns, 9 de desembre del 2013

"PISA, morena, PISA con garbo"

Em costa entendre perquè agrada tant sentir com canten en català coneguts artistes que ho fan habitualment en castellà. El cas, però, és que fa gràcia. Tret de casos excepcionals i remarcables, generalment són interpretacions més voluntarioses que reeixides, on les “ll” es converteixen en “i”, les “e” àtones es transformen en “a”, les esses són totes sordes i les “t” finals desapareixen. Cada any, per exemple, el disc de la Marató aposta per aquesta fórmula a fi d’obtenir més ressò. I se’n surt, la qual cosa legitima el procediment. Perquè als catalans, tan acostumats a sentir-nos minoria acomplexada, ens agrada veure com la gent d’altres dominis lingüístics fa l’intent, encara que sigui puntual i circumstancial, d’expressar-se en la llengua pròpia d’aquest territori. Moltes vegades, fins i tot, és entre els propis catalanoparlants que ens indultem tota mena de barbaritats lingüístiques amb la justificació que l’important és l’ús del català, més que no pas la qualitat.
Ja hauria de formar part d’un passat de transició cap a la normalitat lingüística l’època en què es valorava, per damunt de qualsevol exigència purista, la voluntat d’utilitzar una llengua que durant molts anys havia estat maltractada i minoritzada i, com a mostra d’agraïment a aquesta bona voluntat, es perdonaven tots els castellanismes lèxics, fonèticis i gramaticals. Amb l’esforç n’hi havia prou i, per això, hem hagut d’aguantar, durant dècades, discursos institucionals, declaracions formals o entrevistes a famosos, que ens han fet sentir vergonya aliena. Tot això, però, en un país normal, amb una llengua (o dues, tant se val) normalitzada, hauria de formar part del passat. El que passa és que encara som lluny de poder considerar que l’ús del català està tant normalitzat, a Catalunya i a la resta del territori lingüístic, com el castellà. Alguna cosa falla quan portem trenta anys sentint polítics, periodistes, esportistes o empresaris maltractant el català amb una impunitat només comprensible fins a cert punt. Tothom es posaria les mans al cap si aquestes personalitats fessin el mateix quan s’expressen en castellà.


I això, que passa a Catalunya, també passa al País Valencià i a les Illes on, no fa massa, vam tenir l’oportunitat de presenciar un dels episodis més ridículament patètics que s’han viscut en un Parlament d’expressió catalanoparlant quan la consellera d’Educació i Cultura balear, Joana Maria Camps (del Govern de José Ramon Bauzà, el mateix que ha intentat bandejar el català de tota mena d’àmbits), llegia un text que algú li havia escrit en castellà i que, amb tota probabilitat, havia estat passat pel traductor del Google. Camps va referir-se a l’informe internacional PISA (Program for International Student Assessment), que avalua el rendiment escolar dels adolescents en diversos països, anomenant-lo –agafeu-vos fort!— informe TREPITJA. No, no és cap acudit dolent. És més: es veu que la susdita consellera (d’Educació i cultura, no ho oblidem!), després d’haver protagonitzat aquest episodi, que la posa en evidència i pren una especial rellevància tenint en compte el càrrec que ocupa, no ha dimitit i amb prou feines ha demanat disculpes. I això sí que faria riure, si no fos tan greu.

(Article publicat a Regió7, el dia 7 de desembre de 2013)

divendres, 6 de desembre del 2013

"Tot és possible"

                Com ja va passar fa dues temporades, el sant Jordi del 2014 els lectors de la Catalunya Central (i naturalment, també, els d’arreu) tindrem una cita amb els nostres narradors. El 2012 va ser el volum De tot cor, que aplegava trenta-dos relats d’autors del Bages, del Berguedà, de l’Anoia i del Solsonès; relats que tractaven el tema de l’amor des de les perspectives més diverses i, en algun cas, insospitades.


                Òmnium Bages i l’editorial L’Albí tornen a apostar, de cara a la primavera vinent, pel mateix format: recollir relats d’un bon grapat d’autors de la zona, d’edats que van de la trentena a la vuitantena llarga, alguns d’àmplia trajectòria i d’altres de més aviat desconeguts, amb estils ben variats. El tema, aquesta vegada, és la llibertat. És un bon tema per a un any com el 2014, però cal avisar (perquè ningú no es pensi que ensopegarà amb quaranta variacions de la mateixa història) que, de la quarantena de relats que aplegarà el volum Tot és possible, les narracions que giren al voltant de la llibertat dels pobles són una minoria, i encara, sovint, en parlen més en sentit figurat, de forma al·legòrica, que no pas de manera directa. Ben pocs, de fet, se centren en el desig de llibertat dels catalans. N’hi ha que tracten el tema de la llibertat individual, sexual o en relació a algun col·lectiu, com ara les dones; n’hi ha que especulen sobre els límits que ha de tenir la llibertat, si és que n’ha de tenir; n’hi ha que reflexionen al voltant del mateix concepte; n’hi ha sobre la llibertat a l’hora d’exercir la creativitat artística; n’hi ha que critiquen les conseqüències de l’excés de llibertat en algunes etapes de la vida; i n’hi ha que aborden el tema de la llibertat a partir de la seva absència, com a les presons, en un segrest o a causa de l’addicció a l’alcohol. En un parell de relats, fins i tot, apareix la famosa estàtua.

                El dia 12 de desembre, al Celler Oller del Mas –i maridats, com no pot ser d’altra manera, amb una copa de vi jove—, podran sentir-se alguns fragments d’aquests més de quaranta relats. Tothom pot assistir-hi.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de desembre de 2013)

dissabte, 30 de novembre del 2013

Majories i minories

Sembla ser que, després de la pujada lògica que va seguir la mobilització de l’11 de setembre, hi ha cert interès a refredar l’embranzida independentista, a retornar els esperits dubtosos i les ànimes indecises a les aigües manses d’una suposada moderació. Una posició moderada que passaria per assumir que l’únic canvi a què podem aspirar els catalans no passa per conformar-se amb l’estretor de mires de qui ens administra ni per alliberar-se’n radicalment, sinó per una tercera via que, al capdavall, no seria gran cosa més –de fet, tampoc ningú ho ha concretat— que la paradeta autonòmica que ja tenim. Això sí: canviant-li el nom.



Els qui s’escarrassen, amb tota legitimitat, a vendre les virtuts d’aquesta via intermèdia (ja sigui per plantejar l’articulació d’un estat federal o, simplement, per millorar el finançament), no sé fins a quin punt són conscients que el que ells proposen no és gran cosa més que el que ja constava a la proposta d’Estatut que l’any 2006 va sortir de Catalunya i que de seguida, malgrat les promeses de respecte, va ser retallat, esmenat i escapçat en algunes qüestions clau quan va arribar a Madrid i després de passar pel Tribunal Constitucional. La tercera via, de la qual ara tothom parla (alguns, com si acabessin de descobrir la sopa d’all), era aquell Estatut de Miravet que, amb tota probabilitat, una àmplia majoria de catalans hauria acceptat si hagués pogut desenvolupar-se plenament. A hores d’ara, sorprèn que encara hi hagi qui es pensa (amb tot el dret de pensar-ho, només faltaria!) que les aspiracions sobiranistes dels catalans s’apaivagarien amb un altre peix al cove o amb un nou plat de llenties.

Tot sigui per la bona convivència, diuen. Tot sigui per evitar l’anomenat xoc de trens. Com si fins ara a Catalunya tothom hagués combregat amb una mateixa roda de molí, com si fins ara els independentistes no haguessin existit i, per tant, no haguessin hagut de callar sabent-se minoria. O potser és que, acostumats a callar, haurien de continuar fent-ho ara que, com apunten totes les enquestes, són majoria? Quina mena de pau social és aquesta que, per existir, ha de mantenir callada la majoria de la població? Com és que, quan l’equilibri de forces estava invertit, ningú no parlava de xoc de trens ni de posar bastons a les rodes de la convivència? Què fa pensar que abans els catalans no estàvem dividits? És clar, que estàvem dividits. Però la divisió, en un sistema democràtic, no té perquè alterar la convivència. Si abans els uns acceptaven, amb més o menys desgana, l’Espanya unida i indivisible, perquè els altres eren més, semblaria lògic que ara fossin els altres, que són menys, els qui acceptessin la voluntat d’una majoria popular... No era això, la democràcia?

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, al dia 24 de novembre de 2013, i també al Pou Digital)

diumenge, 24 de novembre del 2013

Novel·la (històrica?)

            La setmana de l’onze al setze de novembre, a l’esplèndida sala Moragues del flamant Born Centre Cultural de Barcelona, va tenir lloc la primera edició de les jornades divulgatives “Barcelona Novel·la Històrica”, un seguit de conferències, col·loquis i activitats diverses al voltant d’aquest gènere narratiu que atrau els lectors des del segle XIX i que els últims anys (a Catalunya, com arreu) està vivint un moment dolç.



            Com no podia ser d’altra manera –tenint en compte el procés que viu el país, la proximitat del tricentenari i el marc on es desenvolupaven les jornades— l’edició d’enguany ha estat marcada per les obres de ficció que s’han creat al voltant dels fets del setge de Barcelona el 1714. Part del protagonisme el van aclaparar escriptors que han recreat aquell moment, com Alfred Bosch i, sobretot, Albert Sànchez Piñol. Al llarg de la setmana, van passar per l’escenari de la sala Moragues historiadors com José Enrique Ruiz-Domènec, Josep Maria Solé i Sabaté o Agustí Alcoberro i, especialment, un gran nombre d’autors que han conreat el gènere històric: Maria Carme Roca, Coia Valls, Lluís Anton Baulenas, Lindsey Davis (a qui es va atorgar el premi internacional Barcino), Jordi Sierra i Fabra, Santi Baró, Martí Gironell, Jordi Molist, Carles Terès, Francesc Miralles, Jordi Mata o un servidor, que, al costat de José Luís Serrano i Alfonso S. Palomares, el divendres 15 de novembre vam fer de teloners a la superestrella en què, gràcies a Victus, s’ha convertit Albert Sànchez Piñol, que va intervenir en una taula rodona on l’acompanyaven el conseller Mascarell i el diputat David Fernàndez.
            A Palomares, a Serrano i a mi ens va tocar debatre sobre la pertinència d’afegir l’etiqueta “històrica” al substantiu “novel·la”, i he de confessar que el debat va ser força enriquidor. L’etiqueta és un embolcall que pot ajudar el lector que va a la llibreria amb unes expectatives; però, en el fons, siguin del gènere que siguin, les novel·les tracten dels grans temes universals: l’amor, la mort, les lluites de poder, etc. D’altra banda, quina novel·la no és, o no pot ser llegida, com a històrica, si, en el fons, en qualsevol text narratiu hi trobem un document sobre un moment de la història, encara que sigui l’actual? Potser la primera gran novel·la històrica de la nostra literatura va ser Tirant lo Blanc, que recreava el setge de Rodes i la invasió de l’imperi grec per part dels turcs, i que, a més, també podria ser considerada com una novel·la eròtica, de costums, militar... i que, en aquest sentit, com va assenyalar Vargas Llosa, podria qualificar-se de novel·la total.
Si hagués de quedar-me amb una conclusió, però, em quedaria amb la reflexió que el valor literari d’una novel·la no depèn del gènere al qual pertany: hi ha novel·les de gènere (històriques, policíaques, de terror, de ciència-ficció...) amb un gran força literària (Memòries d’Adrià, Fahrenheit 461, El falcó maltès,...), i d’altres d’una gran mediocritat (gran part de la producció d’Agatha Christie); de la mateixa manera que hi ha bones i males novel·les entre aquelles en què s’evita cap etiqueta de gènere i s’aplica l’adjectiu de “literàries”. Sovint, és l’excés de pretensions literàries de l’autor el que fa caure una novel·la en el ridícul.

(Article publicat al diari Regió7 el dia 23 de novembre de 2013)

dilluns, 18 de novembre del 2013

Parlar del temps (a partir de la lectura de "La marinada sempre arriba", de Lluís Foix)

                “A la ciutat es parla del temps als ascensors. Als pobles se’n parla sempre i cada dia”. Aquesta afirmació tan encertada –al costat de moltes altres, que poden arribar a fer saltar la llagrimeta a més d’un lleidatà nostàlgic del passat camperol— l’he llegit en el minuciós retaule de la vida rural segarrenca durant la postguerra titulat  La marinada sempre arriba (Columna, 2013), del periodista Lluís Foix, que, fill d’una humil família de pagesos, va viure a Rocafort de Vallbona fins als setze o disset anys i que, en aquest llibre i amb una prosa deliciosa, ofereix un mosaic de records al voltant del món de la seva infantesa, la seva  –com, al capdavall, la de tots— autèntica pàtria.


                És cert. A qualsevol poble ponentí, i sobretot entre els pagesos o els qui ho han estat, les converses sobre el temps no sempre són banals. De fet, no ho són gairebé mai. Tots els qui ens hem criat en un entorn rural on de la clemència o inclemència climatològica depenia, per a una part important dels veïns, poder recollir el fruit de l’esforç (físic i econòmic) de tot un any; els qui hem vist com una pedregada deixava trinxades les pomes, les peres i els préssecs de tot un terme, poc abans de la collita; els qui hem patit en veure com les temperatures descendien per sota dels quatre graus davall de zero en una nit de primavera i, l’endemà, hem esberlat una pera incipient per, desolats, trobar-li el cor negre i sense vida; els qui hem menat el tractor per entre un tou espès i opac de boira a l’hivern, o sota un bat de sol roent al bell mig de la canícula; els qui hem estat testimonis de com la manca de pluges assecava els sembrats, o com l’excés d’aigua els ofegava i aplanava les espigues; tots els qui, en fi, hem viscut –com Lluís Foix— la infantesa en la ruralia lleidatana, no podem parlar del temps climatològic sense dotar el nostre discurs amb una pàtina de transcendència.
                Des que, fa una colla d’anys, els passos professionals em van dur a viure a la Catalunya central, i, per tant, vaig deixar Alpicat –per bé que amb un retorn periòdic, més o menys quinzenal—, les converses telefòniques amb els de casa mai no s’acaben sense haver repassat la climatologia d’un lloc i de l’altre. Que si aquí plou i, en canvi, allà bufa el vent; que si avui no hem vist el sol en tot el matí, però cap al migdia ha acabat traient el cap rere la broma; que si el fred no és normal tan avançada com està la primavera... És un tipus de conversa amb més afecte que contingut, és cert, de parlar per sentir-se la veu, però vull pensar que també conserva un pessic del pòsit antropològic del món que em va veure créixer.
                Quan coincideixo amb algú a l’ascensor, en canvi, no sé mai què dir.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 10 de novembre de 2013, i també al Pou Digital)

dimecres, 13 de novembre del 2013

Activisme literari a Manresa

Se sap que Josep Maria Planes, jove intel·ligentíssim i esperit inquiet que va ser assassinat l’any 1936 per haver dit les coses pel seu nom, ironitzava sovint sobre el tarannà excessivament discret i poc ambiciós (en matèria cultural i política) dels manresans. Va anar a viure molt aviat a Barcelona –el rovell de l’ou d’aquella Catalunya republicana il·lusionant—, i és possible que no acabés d’entendre que alguns amics seus, com Joaquim Amat-Piniella, es quedessin a Manresa i renunciessin a les oportunitats que oferia el Cap i Casal.


El cas, però, és que a Manresa, durant aquells anys, existia una activitat cultural considerable i els joves intel·lectuals tenien ganes de modernitat. En revistes i diaris com Ara, El Dia, L’Om o Ciutat, per exemple, Amat-Piniella, Ferran Planes, Joan Baptista Claret o Josep Martí Farreras parlaven de jazz, de política, de cinema, de teatre i, fins i tot, publicaven textos avantguardistes. És l’època en què Evarist Basiana formava part del grup Art Nou i Anselm Corrons promovia la Mostra d’Artistes Manresans. Darrerament, les efemèrides ens han portat a recordar les figures de Josep Maria Planes i, sobretot, Joaquim Amat-Piniella, i s’ha reivindicat el paper actiu que van tenir durant el període republicà. Si hi ha, però, un escriptor que va retratar Manresa amb una mirada lúcida, fresca i carregada d’ironia va ser el joier Vicenç Prat a Un llibre verd (il·lustrat, justament, per Anselm Corrons).

Avui, encara en plena eufòria per l’èxit del festival Tocats de lletra, amb els actes de l’any Amat-Piniella per concloure i amb la Nit de Santa Llúcia a la vista (això per no parlar d’iniciatives com, per exemple, la segona edició del projecte que reunirà prop d’una quarantena de narradors de la Catalunya central a primers d’any), Manresa és, com aleshores –i malgrat les estretors econòmiques del moment—, una ciutat amb una vida literària que es pot qualificar, com a mínim, de notable. Així i tot, segur que trobaríem més d’un manresà que, davant d’aquesta reivindicació que no amaga un pessic de cofoisme, no podria evitar-nos una mirada condescendent.

(Article publicat al número de novembre de 2013 de la revista El pou de la gallina)

diumenge, 10 de novembre del 2013

"La clau de volta"


                L’any del centenari de Joaquim Amat-Piniella ha servit per reivindicar la figura d’aquest escriptor manresà, però sobretot per recuperar la seva obra, més enllà de la seva novel·la més coneguda, K.L.Reich. Gràcies a la iniciativa de la modesta editorial mallorquina Ensiola s’han reeditat novel·les que feia mig segle que estaven descatalogades, i han aparegut un parell d’obres que restaven inèdites: un recull de relats, Retaule en gris (Bromera), del qual ja em vaig ocupar fa un temps; i la novel·la La clau de volta (Club Editor), que ha sortit fa molt poc i a la qual vull dedicar aquesta “Lletra de batalla”.
                Si K.L.Reich és el testimoni de l’home compromès que, després d’haver viscut l’horror concentracionari, es veu amb el deure de denunciar-lo al món, La clau de volta, en canvi, és la història de l’home que fuig de la realitat, un bevedor que ha dimitit de qualsevol compromís i responsabilitat moral. Són dues novel·les, doncs, molt diferents, gairebé oposades, i tanmateix estan escrites, totes dues, pel mateix autor, un Joaquim Amat-Piniella a qui, al capdavall, totes dues novel·les defineixen. Perquè Amat-Piniella va ser l’home compromès que denunciava l’infern nazi, i va ser també l’home decebut que, al cap dels anys, es va tancar en ell mateix, desenganyat, fins a deixar d’escriure. Amat-Piniella va ser l’home que va sobreviure a cinc anys d’ignominiosa reclusió en un camp d’extermini, i va ser també l’home que, a la Barcelona del franquisme, no va recuperar mai més del tot la llibertat.
                La clau de volta, que devia ser escrita entre 1959 i 1963, exhibeix, un cop més, el pessimisme gris que recorre bona part de les pàgines omplertes per Amat-Piniella durant els anys cinquanta i seixanta, i amplia, potser amb més ofici que mai, la galeria de personatges grisos, avorrits del món, solitaris, perdedors, irresponsables i bevedors que trobem en altres novel·les de l’autor, com Roda de solitaris (1957), La pau a casa (1959) o La ribera deserta (1966), i també en molts relats de Retaule en gris (2013) escrits, segurament, als anys cinquanta. La clau de volta aporta, potser, el més desencantat de tots els personatges d’Amat, el Julià, un jove burgès, fracassat i turmentat, que es passa les nits als bars, entre gent de mal viure (“necessitat d’anar d’un bar a l’altre, sense parar, com per una condemna bíblica. Asseure’s davant d’una rastellera d’ampolles com davant d’un mur de lamentacions, i viure cara endins, gràcies a l’alcohol, una vida més acolorida que la que li oferia la serenitat”), fins que un accident ho canvia tot. Ben pocs personatges se salven de caure, poc o molt, en la mesquinesa i, després de tot, potser el qui exhibeix una major integritat moral és, justament, el més cínic, el Julià, que fuig a la recerca de la llibertat i afronta l’acceptació de la pròpia solitud amb un missatge d’esperança, adonant-se “que la immensa solitud que l’envoltava i el profund silenci regnant havien aconseguit encalmar-li l’esperit”. Al capdavall, tanta desolació es veu compensada per una ombra d’optimisme (“si la vida no tingués un sentit o altre, si el món fos únicament un femer, no ens hi aferraríem així”) que propicia que no s’abandoni del tot la recerca d’”una clau de volta que faci robusta la construcció que és cadascú”.

(Article publicat a Regió7, el dia 9 de novembre de 2013)

dijous, 31 d’octubre del 2013

Els crims de Carreu (a partir de Dos taüts negres i dos de blancs, de Pep Coll)


                L’any 1966, l’excèntric i genial escriptor nord-americà Truman Capote va publicar la gran novel·la A sang freda, que aquell mateix any va aparèixer traduïda al català per Avel·lí Artís Gener. Capote hi reconstruïa, en un estil a mig camí entre el reportatge i la novel·la, el brutal assassinat dels quatre membres d’una família de Kansas a mans d’un parell de delinqüents.
                Quan el pallarès Pep Coll va llegir el llibre de Capote, va ser inevitable que el crim que s’hi narrava li’n recordés del qual havia sentit a parlar força, un crim que, com reconeix ell mateix, “forma part de les pors de la meva infantesa”. A Carreu, molt a prop de Pessonada (d’on és originari l’escriptor), a primers de març de 1953 van aparèixer assassinats un matrimoni de masovers i les seves dues filles. Els assassins, una parella de masovers veïns, van actuar amb una crueltat comparable a la dels criminals de Kansas. A mitjans del segle XX, però, no era el mateix que la matança d’una família sencera es produís als Estats Units –on la mort dels Clutter, grangers respectats i pròspers, va tenir una àmplia difusió mediàtica i va representar un veritable cop per al tan cobejat somni americà—, com que fos perpetrada en una vall recòndita del Pallars, on la mort del Bep del Vinyes, de la seva dona i de les seves filles, va tapar-se per evitar mostrar una mala imatge de la plàcida, pacífica i victoriosa Espanya de Franco. La interferència política i la desídia judicial van ser tan grans, que el crim va quedar impune malgrat que tothom en coneixia els autors, amb qui el mateix Pep Coll havia coincidit sovint, de jovenet.

                Finalment, l’any 2010, Coll va decidir tibar el fil d’aquella història sinistra i el resultat ha arribat aquesta tardor a les llibreries. Dos taüts negres i dos de blancs, publicada en la mateixa editorial (Proa) i col·lecció (“A tot vent”) on fa prop de cinquanta anys sortia la traducció del llibre de Capote, és una excel·lent novel·la. Coll no tan sols torna literàriament al Pirineu, sinó que ho fa al Pallars i, més concretament, a la vall d’on és originari, i fa una reconstrucció minuciosa i absorbent d’una esfereïdora història real. Més que no pas de la mort d’uns personatges que sabem sentenciats des del principi, el fil que ens manté enganxats a la lectura és el de la teranyina de circumstàncies que l’autor teixeix al voltant del crim. La recreació de la matança de Carreu, però, va més enllà de la simple crònica negra novel·lada. Vol ser també –i sobretot— una agra metàfora de l’ambient d’enveges, traïcions i venjances que, durant els primers anys de la postguerra, va dominar el país. I és que una vegada més Pep Coll demostra que, segurament, la millor manera de tractar temes universals és a partir de l’experiència més propera i més local.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 27 d'octubre de 2013, i també a El Pou Digital)

dilluns, 28 d’octubre del 2013

Josep Maria Planes i la Manresa actual

                Al llarg de la seva curta vida (va ser assassinat als 29 anys pels anarquistes durant els primers mesos de la Guerra Civil) Josep Maria Planes sempre va assumir el paper d’ambaixador bagenc a Barcelona i va exhibir, en societat i amb notable un toc de distinció, la condició de manresà; però en la seva obra va parlar ben poc de la ciutat on havia nascut i de la seva gent. En el número 176, corresponent al 16 de juny de 1932, de la revista barcelonina Mirador, el modern setmanari inspirat per Amadeu Hurtado, trobem un dels pocs articles on Planes parla de Manresa i dels manresans. L’article, titulat Una visió de Manresa, va escriure’l a propòsit de la publicació d’Un llibre verd (visió parcial de Manresa), escrit pel seu amic, l’escriptor i polític Vicenç Prat, amb il·lustracions del també amic seu Anselm Corrons. En comptes, però, de comentar àmpliament el llibre dels seus amics, Planes prefereix fer una interessant “excursió pel camp de la psicologia manresana”.


                És en aquell article que, precisament, Josep Maria Planes justifica les pròpies reserves a l’hora d’escriure sobre la seva ciutat (“Si alguna característica pròpia tenim [els manresans], és una mena de pudor, que no té res a veure amb la modèstia, que ens priva de lliurar-nos a certes expansions d’eufòria comarcal.”). No hem d’oblidar, però, que escriu per a un lector eminentment barceloní (“Si els barcelonins hi reflexionen una mica, s’adonaran que enmig del brillant assalt de les comarques catalanes sobre Barcelona, el nom de Manresa i del Pla de Bages sona amb una grisor particular. Els empordanesos, els vigatans, els del Vallès, els tarragonins, els lleidatans, tenen un prestigi sòlid, colorit, que els destaca sense compliments. En canvi, els manresans –per culpa, potser, del nostre paisatge, tan modest— fem la viu-viu, sense piafar poc ni molt.”). Planes retrata els manresans com a excessivament discrets, incapaços de passejar l’orgull local, perquè Manresa no ha exportat pintors, escriptors ni polítics prou rellevants. Finalment, i just després de deixar clar que vol guardar-se bé “de dir si això és un mèrit o un defecte”, assegura que “en el pitjor dels casos es pot afirmar amb el cap ben alt que, potser, és una comoditat. Una de les poques comoditats que ens permetem els natius de la comarca més inconfortable de Catalunya.”



                No sé si encara és vàlida (o si ho estat mai) aquesta anàlisi del caràcter manresà, marcat pel pudor i la discreció davant la pròpia condició geogràfica. El que no podem obviar és que, si més no aquest 2013, i com a mínim en el camp de la literatura, a Manresa han passat coses interessants. El cicle Tocats de Lletra d’enguany ha tornat a erigir Manresa, durant un mes, en capital catalana de la poesia; l’any Amat-Piniella ha recuperat la memòria d’aquest escriptor entre els seus conciutadans i ha aconseguit projectar-lo més enllà de la Creu de la Culla (ara mateix, per exemple, l’exposició “Amat-Piniella: escriure contra el silenci” es pot visitar al Museu d’Història de Catalunya i dijous passat l’Ajuntament de Barcelona va fer un acte d’homenatge a l’autor de K.L.Reich); i, encara, per a la primera quinzena de desembre Òmnium Bages prepara una sèrie d’actes que culminaran, el dia 13, amb la Nit de Santa Llúcia al teatre Kursaal.

(Article publicat a Regió7, el dia 26 d'octubre de 2013)

dimecres, 16 d’octubre del 2013

Italians i catalans


                “Els catalans som uns italians frustrats”. Aquesta afirmació, atribuïda a l’històric del PSUC Josep Solé Barberà, serveix de punt de partida a Josep Lluís Carod-Rovira (que hi va coincidir a la Model, als anys setanta) per bastir un assaig força personal sobre Itàlia i sobre els vincles culturals, gastronòmics o lingüístics entre italians i catalans. La passió italiana (3i4) és un llibre ben escrit i força interessant.
                No és un dietari ni un llibre de memòries. Tampoc no és un assaig rigorós sobre història o cuina, ni una guia de viatges. I, en canvi, alguna cosa té de tot plegat. Carod-Rovira, que demostra tenir una cultura històrica i literària important, planteja, de bon principi, la complicitat entre les dues cultures (“enfront d’Itàlia, nosaltres no podem tenir-hi una mirada neutra, passiva o expectant, sinó còmplice, familiar, propera, perquè, quan l’esguardem ens veiem també (···) a nosaltres mateixos. Per això no ens podem sentir estrangers a Itàlia.”). Fa una repassada de la passió italiana que han sentit molts catalans (des de Joan Estelrich fins a Narcís Comadira, passant per Costa i Llovera, Sagarra o Josep Pla) i de l’interès que la cultura catalana ha despertat en italians com Passolini.
                La part dedicada a Roma, on “per a un català és impossible sentir-se estranger”, és una barreja de guia turística, anecdotari i llibre de viatges. Hi descriu restaurants, hotels, llibreries i racons que tenen, per a l’autor, un valor especial. I no deixa de repassar la llista de catalans que hi han fet llargues estades, de Ramon Llull fins a Pasqual Maragall.
                A La passió italiana hi apareixen tres illes. Quan parla de Sicília, on “l’antic conviu, harmoniosament, amb l’antiquat”, repassa indrets i personatges (sobretot artistes) que l’han interessat en algun moment, sense oblidar la influència catalana que ha rebut l’illa des de l’edat mitjana. Sobre l’Alguer hi ha algunes de les pàgines més personals del llibre, especialment quan parla de la relació amb Rafael Caria, independentista català convençut, o quan descriu l’experiència d’anar a prendre un filuferru (l’aiguardent sarda per excel·lència) en un bar d’Orgosolo. I la tercera illa, Tabarca, és la més sorprenent, perquè no és a Itàlia, sinó al País Valencià. És l’illa a mar obert amb menys població de l’àrea lingüística catalana i va ser poblada per genovesos alliberats de Tunísia al segle XVIII. Aquesta petita illa d’un quilòmetre quadrat és una síntesi dels valors vinculats a la Mediterrània que vol transmetre Carod-Rovira.

                Esquitxat de frases en italià que perfumen el text aquí i allà, de manera encertada i expressiva, La passió italiana és, sobretot, un cant personal i intens a la mediterraneïtat que comparteixen dues cultures germanes.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 13 d'octubre de 2013, i també a El Pou Digital)

dilluns, 14 d’octubre del 2013

Novel·lar el propi passat (Les guerres del pare, de Pere Rovira)

            Hi ha molts punts de coincidència entre Les guerres del pare, la darrera novel·la de Pere Rovira (de la qual l’autor comentarà i llegirà fragments dimarts vinent a la llibreria Petit Parcir, en el marc del cicle “Tocats de lletra”), i Quan érem feliços, el llibre amb què Rafel Nadal va guanyar el Josep Pla el 2012 i l’Amat-Piniella el 2013. Tots dos textos es poden considerar autobiogràfics i, en tots dos casos, el protagonisme se centra en la infantesa de l’autor, a tall de relat iniciàtic. A Quan érem feliços, Rafel Nadal s’explica a través de la seva experiència com a infant, i ho fa amb una barreja molt interessant de llibre de memòries i anecdotari nostàlgic que, al capdavall, acaba sent un artefacte literari que s’assembla força a una novel·la. A Les guerres del pare, en canvi, Pere Rovira fa el trajecte a l’inrevés: escriu, d’inici, una novel·la, i ho fa a partir de la seva experiència infantil. Si en el cas de Nadal és l’autobiografia d’un infant gironí en una família benestant i nombrosa; la novel·la de Rovira repassa la infantesa en una casa humil de Riba-seca (la Vila-seca de l’autor), un poble dividit en dos bàndols irreconciliables, enmig de la febre especulativa que, en pocs anys, acabarà convertint la Costa Daurada en un paradís per al turisme d’hotel i apartament.


            Escriure una novel·la i no pas un llibre de memòries serveix a Rovira per construir un univers literari molt profund. La novel·la permet comunicar-se a un nivell que no és a l’abast de cap altre gènere literari. L’experiència del Baster (personatge extraordinari, honest i intel·ligent, d’una força moral incontestable, i sobre el qual recau bona part del pes del relat) i del seu fill innominat adquireix, en una novel·la més que en un llibre de memòries, la força xucladora d’un remolí que s’endú el lector fins a l’escola on el senyor Grau, mestre nacional, dicta fragments del Quixot als seus alumnes i desperta, sense proposar-s’ho, l’interès del protagonista per la literatura; fins a la tertúlia de la basteria, on una colla d’homes s’expliquen històries, reals o inventades, i parlen de tot menys de política; fins a l’hort del padrí, vora la via del tren, on el protagonista juga i coneix el perill; fins al front de guerra, d’on el Baster tornarà canviat, havent-se fet gran de cop, perquè “per ell, la guerra va ser sobretot una guerra contra la joventut”; i, especialment, fins al Florida, el local dels “patacons” (el bàndol al qual pertany la família del protagonista) que es converteix en un oasi de diversió, joc i aprenentatges diversos enmig d’un poble dominat per les picabaralles més mesquines.
            És clar que, per saber fer viure al lector la pròpia infantesa (i tot el que això, inevitablement, comporta de reflexió sobre el pas del temps) a través del que podríem dir-ne una “novel·la autobiogràfica”, s’ha de saber escriure molt i molt bé. I a Les guerres del pare Rovira ho aconsegueix, perquè és el llibre d’un bon escriptor, que exhibeix una prosa nítida i musical, de gran plasticitat. Les guerres del pare no té res de l’hermetisme o l’explosió ornamental que, si hi accedíssim amb prejudicis, podríem esperar de la novel·la d’un poeta. Hi trobem, en canvi, una remarcable potència narrativa i un discurs carregat de tendresa i humor.

(Article publicat a Regió7 el dia 12 d'octubre de 2013)

dimarts, 8 d’octubre del 2013

Amor i pluja

                Si haguéssim de decidir quins són els principals temes de la literatura universal, aquells dels quals, amb les variacions que calgui, s’ha ocupat la literatura des de l’època clàssica, segurament coincidiríem en l’amor, la mort i el pas del temps.


                En el seu procés literari cap a la recerca d’allò essencial (tant pel que fa al llenguatge com en relació a la història que pretén narrar), els contes del darrer recull de Sergi Pàmies (Cançons d’amor i de pluja, Quaderns Crema, 2013) giren, sobretot, al voltant dels tres temes esmentats. Pàmies no ofereix res que no li coneguéssim els que l’hem anat seguint: ironia (“en els processos artístics, l’obra està sobrevalorada”), escepticisme (“precisament perquè era intel·ligent, procurava semblar idiota”), descripcions tan esquemàtiques com efectives (“observem la parella que, davant de l’ordinador, prepara les vacances. Tots dos porten ulleres i transmeten un estil de vida socialdemòcrata”), reflexió metaliterària (“Perquè no sembli que sempre parlo de mi, invento un personatge de quaranta anys, li atribueixo virtuts que no tinc i un interès per, posem per cas, la política i el budisme”), situacions absurdes (“dispares i mates el temps o el temps et mata a tu”), inicis brillants (“No és just que pugui donar el meu cos a la ciència i no a les lletres”), visió desencantada de les relacions amoroses (“si t’enamores sota la pluja, l’amor perdura més que no si fa bon temps”), personatges meticulosos, hipocondríacs i patidors (“hi ha qui exagera malalties inexistents; jo pateixo per catàstrofes que només són reals en la meva imaginació”). Potser la nota personal (l’experiència de la mort dels pares o la relació amb els fills), que ja prenia un destacat protagonisme a La bicicleta estàtica (2010), és ara més punyent (“com que conec les conseqüències de viure la política i la història com una presència invasiva, amb els meus fills, nascuts en una època més convencional i plàcida, vaig decidir construir un tallafoc i evitar contagis històrico-polítics”).


El que està clar és que, fidel a una obra coherent, Sergi Pàmies fa un pas més cap a consolidar-se com una de les veus més interessants de la literatura catalana.

(Article publicat al número d'octubre de 2013 de El pou de la gallina)

dimarts, 1 d’octubre del 2013

Fa ràbia

                En general, després d’haver llegit tants disbarats, m’importa poc el que digui la premsa cavernícola sobre tot el que envolta el procés independentista. Ja ha quedat tan demostrada la falta de voluntat d’entendre què està passant que molts catalans hem perdut les ganes d’explicar-nos davant de qui no té cap intenció d’escoltar. Tot i així, no deixa de fer una certa ràbia comprovar la tergiversació permanent a què, des de certs mitjans, se sotmeten els esdeveniments. En la interpretació mediàtica que aquests mitjans fan del tsunami independentista, s’acostuma a escampar un tòpic que a mi em fastigueja especialment. És quan, des de la premsa més rància i casposa, s’entesten a descriure el procés sobiranista com si fos un projecte, o una dèria, del president de la Generalitat. De tant repetir-ho, segur que hi ha qui s’ho arriba a creure. Titulars del tipus “Mas se jacta de que superará a Luther King con su cadena” (com si l’acte l’hagués convocat Artur Mas, que ni tan sols va participar-hi), o l’expressió recurrent “la consulta de Mas” (com si fos una mania seva), han aparegut a El Mundo, La Razón o l’ABC amb tota naturalitat durant les darreres setmanes.


                Ignorar que el president Mas (i, de retruc, tots els polítics que donen suport al moviment) no defensa una iniciativa pròpia sinó que simplement s’ha afegit a un clam popular; ignorar que la reivindicació surt de la societat civil i que una part important de la classe política amb prou feines s’ha limitat a fer-se seu el discurs, és d’una baixesa periodística que ratlla el ridícul. És clar que vendre un procés civil irreversible, una iniciativa ciutadana, com si fos l’obsessió d’un líder messiànic i manipulador, demonitzant la seva figura, deu ser més fàcil de pair. Parlar de “la cadena de Mas”, “la consulta de Mas” o “el referéndum de Mas” deu ser més assumible que parlar de “la cadena catalana” o “la consulta catalana”, perquè identifica amb claredat i dóna rostre al suposat artífex del procés. És com si creguessin que si acaben amb el president, amb el líder messiànic, acabaran amb l’independentisme. És com si no volguessin veure que no és una part considerable de la societat catalana qui s’ha afegit al projecte del president, sinó el president que ha entomat el projecte que demana una part considerable (que no tota, ja ho sabem) de la societat catalana i que cal una consulta per quantificar-la (com cal, també, per quantificar aquesta “majoria silenciosa” que alguns es fan seva automàticament).

Molts ja fa temps que no ens alterem pel que diuen de nosaltres en alguns mitjans de Madrid. El que passa és que, al capdavall, som humans, i sentir dir segons quines bajanades (encara que el resultat acabi sent just el contrari del que es pretenia) fa molta ràbia...

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el diumenge 29 de setembre de 2013, i també al Pou Digital)

diumenge, 29 de setembre del 2013

La llengua dels padrins

L’anticatalanisme té moltes cares, moltes sensibilitats ideològiques i diverses procedències territorials. A mi em sap especialment greu, però, quan determinades bajanades provenen de territoris de parla catalana diferents del Principat.
Fins ara, els catalanoparlants que s’atrinxeraven amb més vehemència en la postura de considerar la seva parla com una llengua diferent del català, i escampaven entre els seus conciutadans una teoria conspiratòria segons la qual els catalans del Principat vivim obsessionats amb la idea d’assimilar-los, eren alguns valencians que, fa uns anys, s’arrengleraven en el que s’anomenava blaverisme (hi va haver un partit, Unió Valenciana, amb un líder peculiar, González Lizondo, que va gaudir de certa fortuna electoral als anys vuitanta i noranta defensant, en castellà, les singularitats del valencià i promovent l’anticatalanisme) i que des de fa temps ells mateixos han estat –ves per on— assimilats pel Partit Popular, la majoria de líders del qual ja s’expressen sempre, directament i sense complexos, en castellà.


Darrerament, qui s’ha erigit com a primera espasa en la croada d’arraconar el català a l’escola i a les institucions públiques i, per tant, relegar-lo als usos floklòrics, és el president balear José Ramón Bauzà, que ha promogut, fent-se el sord davant l’opinió de tota la comunitat educativa, una polèmica llei de trilingüisme que (darrere l’aparent promoció de l’anglès, que sempre queda bé) té com a objectiu reduir la presència del català a l’ensenyament i acabar amb la immersió lingüística, de resultats més que contrastats. En poc temps, el govern de Bauzà ha tirat endavant aquesta llei, ha descartat el català com a requisit per accedir a la funció pública i, fins i tot, ha provat de bandejar-lo en els topònims. Fa pocs dies, a més, queia en l’actitud ridícula, demagògica i populista que tradicionalment havia estat patrimoni del blaverisme valencià. Literalment, va dir: “no defensarem el català que es xerra a Catalunya sinó el que vam aprendre dels nostres pares i padrins”.  D’aquí a dir que la llengua pròpia de les Illes és diferent de la catalana hi ha un pas. I, tanmateix, si ens remuntem una colla llarga de generacions fins a l’edat mitjana, ens trobarem amb un dels padrins mallorquins més venerables de la història, el savi, filòsof i políglota Ramon Llull, creador del català literari, que no tenia cap dubte sobre la llengua que parlava i en la qual va escriure bona part de les seves obres, com també ho va fer en llatí i en àrab.


L’intent de disgregació (juntament amb la folklorització i el desprestigi social) és una constant en els processos de substitució lingüística (i consegüent desaparició de llengües minoritàries) que s’han produït o s’estan produint arreu del món. Llegiu, si no us ho creieu, l’interessant assaig de Carme Junyent, Vida i mort de les llengües (Empúries, 1992). Entendreu que l’únic interès que tenen aquells valencians, balears i aragonesos (això del LAPAO faria riure, si no fos un afer tan enverinat) que diuen defensar una llengua pròpia diferent del català és dividir per, un cop afeblida, procedir a l’abolició dels usos públics d’una llengua que, durant un temps, es mantindrà en les manifestacions folklòriques per, al capdavall, desaparèixer.

(Article publicat al Regió7, el dia 28 de setembre de 2013)

dilluns, 23 de setembre del 2013

¿Españoles?

En un article de l’agost a El Periódico, Jordi Puntí ironitzava sobre la facilitat dels catalans, en època de vacances, per trobar-se amb altres catalans quan viatgen. Hi reproduïa una escena estival que pot haver-se produït a qualsevol indret del món: una parella de Ripoll coincideix amb una família de Vilafranca (“Que sou catalans?”) i, entusiasmats per la coincidència, enraonen fins a trobar, fins i tot, coneguts comuns. “A vegades hi ha catalans que sembla que viatgin pel món només per la il·lusió de trobar altres catalans”, concloïa Puntí. Molt abans que l’autor de Maletes perdudes en parlés, Pere Calders ja havia fet un conte extraordinari, Els catalans pel món, que abordava el tema amb gran subtilitat. En aquest cas, el protagonista coincideix, a Birmània, amb un lloro de Cadaquès que parla un català correctíssim i amb qui té ocasió de recordar el Mediterrani i expressar les ganes de tornar-lo a veure. “L’endemà, de bon matí, en marxar de Yakri, tenia el cor més tendre que el dia de l’arribada”, acaba Calders.


L’entusiasme de coincidir amb conterranis, però, no és exclusiu dels catalans (malgrat el que vulguin fer creure aquells que dissimulen la pròpia catalanitat per no semblar provincians). De fet, quan viatgem, els catalans també ens trobem amb la pregunta “¿españoles?”, i aleshores, alguns, empassem saliva. Què cal contestar? La resposta còmoda és la resposta més pràctica, és a dir, la del que (tot i ser sobiranista de nova fornada, però convençut, tenir l’estelada al balcó i haver anat fins a l’Ebre per participar a la Via Catalana) reconeix que sí, que és espanyol (al capdavall, es justifica interiorment, és el que de moment encara hi diu al DNI i, ves, prou que celebra els triomfs de la “Roja”), i és posa a parlar amb el suposat compatriota de la cara dura dels anglesos, que no volen cedir Gibraltar i provoquen el personal llençant blocs de formigó al mar per impedir l’activitat pesquera. Si, en canvi, respon que no, que és català, automàticament s’arrisca a una mirada airada i potser, fins i tot, a un comentari despectiu. I això incomoda. A mig camí, hi ha l’actitud pròpia del tarannà dubitatiu que defineix molts dels nostres conciutadans: no dir ni sí ni no i, com a molt, deixar anar un “bueno... catalanes...” que ve a dir, precisament, això: sí, però no; o bé: no, però sí. I, encara, hi ha qui dissimula. Qui, fart de donar explicacions, o d’haver de comportar-se amb hipocresia, o fart, senzillament, d’haver de suportar mirades de condescendència quan l’identifiquen com a català, opta per fer veure que no ha entès la pregunta i, en algun cas, fer-se passar per italià o per portuguès.
Tinc la impressió, però, que últimament, anant pel món, als catalans ja no ens la fan tan sovint, aquesta pregunta: “¿españoles?”.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 15 de setembre de 2013, i també a El Pou Digital)

dilluns, 16 de setembre del 2013

Una entrada al bloc "Mascaró de proa" que parla de "A fer punyetes!"

El crític i expert en literatura infantil i juvenil Josep Maria Aloy ha comentat A fer punyetes!, en el seu bloc "Mascaró de proa", en una entrada on també comenta novel·les de Maria Carme Roca i Joan Pinyol.

A fer punyetes! de Llorenç Capdevila
Barcanova, 2012



Aquesta novel.la de Llorenç Capdevila (Alpicat, 1969), de qui fa poc comentava, en aquest blog, el seu excel.lent conte L'Èlia va de bòlit (Barcanova, 2013)arrenca quan uns encaputxats entren, de nit, a l'I.E.S. de Vilanova del Tossal i ho destrossen tot. L'endemà, s'han de suspendre les classes i tothom es demana qui poden haver estat els autors dels desperfectes.

De les tres novel.les que presento avui, aquesta potser és la més realista i jo diria fins i tot que impertinenment realista: la cara més crua d'una part dels adolescents d'avui -no tots, per sort!- que reneguen de tot i arrosseguen la seva ànima sense saber on caure morts. El protagonista, l'Eduard, no és cap model de res i les seves conductes provoquen que sigui el lector que estigui temptat de renegar d'ell. Capdevila, que coneix el món dels adolescents, ens dibuixa un Eduard baliga-balaga, a moments més bleda del compte que no es planteja res i sempre s'està lamentant. No sap mai què vol però li agrada jugar amb foc i sovint es crema. Un personatge molt poc modèlic que farà estremir més d'un mestre i més d'un pare davant d'una novel.la escrita sense concessions i amb una bona dosi d'irreverència.

Però l'autor escriu una història volgudament irreverent perquè el lector, que ell suposa que sabrà ser prou crític, aprengui a moure's observant la incompetència del protagonista i n'aprengui alguna lliçó, per petita que sigui.

La literatura no ha d'alliçonar -diu el mateix autor en una entrevista- cosa amb la qual jo també estic d'acord però amb matisos: els escriptors sempre alliçonen, encara que no vulguin, enviant missatges o fins i tot no enviant-ne cap. Sempre alliçonem, encara que no s'explicitin els valors que donen peu a les suposades lliçons... En aquesta novel.la fins i tot la pèssima conducta del protagonista és alliçonadora: qualsevol lector intel.ligent -més intel.ligent que el protagonista- aprendrà que ha d'intentar no caure en les frivolitats i les irresponsabilitats en què cau el protagonista.

És més, Llorenç Capdevila, professor de literatura, ens dóna una una lliçó a tots plegats pels elogis que destina a la lectura entre els joves en uns moments en què llegir no és que sigui una de les seves preferències més importants. En la novel.la, la profe de literatura els llegeix una història a classe... una història narrada en un estil molt directe, que ha captat l'atenció dels alumnes de literatura. Era com si sentissin parlar al protagonista...Al cap de mitja hora de classe, la professora ha deixat de llegir i molts dels alumnes han arrufat el nas i han protestat. Les peripècies de Holden Caulfield els tenien atrapats. L'Eduard sospita que si el protagonista d'aquella novel.la li cau malament és precisament per com s'assemblen. Quin gran escriptor, el tal Salinger! Els bons llibres -ha sentenciat la professora- han de ser capaços de canviar el lector... També ha dit que per això ella creia que els qui llegeixen bona literatura tenen una vida molt més rica que no pas aquells que no agafen un llibre ni per equivocació.

Magistralment escrit amb una prosa fluïdíssima i un ritme trepidant... a moments sembla que el lector estigui llegint un guió cinematogràfic desbordant d'imatges sense aturador. Capdevila s'emmiralla en la novel.la de Salinger. I si no s'hi emmiralla hi fa una clara referència. De fet el protagonista de A fer punyetes i el d' El vigilant en elcamp de ségol són dos joves que tenen coses en comú. Són transgressors i van a la seva qüestionant-t'ho tot... El de Salinger és més intel.ligent que l'Eduard, a qui Capdevila el fa tan baliga-baliga perquè vol que sigui així. En el fons vol que el lector jove, si s'hi emmiralla, sigui per qüestionar les seves conductes barroeres i irresponsables... No pas per identificar-se amb ell. Crec!

Si voleu llegir l'entrada completa:

diumenge, 15 de setembre del 2013

El millor Tomàs Cabot

El 2007, poc més d’un any després d’haver rebut el Premi Bages de Cultura, quan va presentar Weekend amb Robinson Crusoe (publicada per L’Albí), Josep Tomàs Cabot va anunciar que ja no escriuria més novel·les; que, amb els anys que feia que s’hi dedicava, en ficció literària ja havia dit tot el que havia de dir. En realitat, com ell mateix confessava en una nota al final del llibre, aquell Weekend ja partia d’un text que, havent estat redactat en una primera versió els anys vuitanta, havia reescrit i actualitzat.
Que abandonés la literatura de ficció, tanmateix, no vol pas dir que deixés de banda la creació literària. L’any  2010, coincidint amb el seu vuitantè aniversari, va publicar (un cop més a L’Albí) La feina feta, un llibre imprescindible per entendre la seva dimensió com a escriptor i humanista. Es tracta d’unes “memòries professionals”: més de sis-centes pàgines de lletra atapeïda, on l’autor repassa el seu pas per diferents universitats, l’etapa al capdavant de la revista Historia y Vida, les col·laboracions periodístiques, la vintena de llibres publicats o la relació amb diverses personalitats del món de la cultura. Darrerament, a més, i gràcies a la col·laboració de Jaume Huch, editor de L’Albí, Tomàs Cabot s’ha dedicat a revisar, polir i reescriure tres de les seves novel·les més interessants, que ara apareixen publicades en un sol volum, titulat El cercle tràgic. Es tracta de la trilogia que repassa alguns episodis de la història social de Catalunya, des de la Setmana Tràgica fins a l’esclat de la Guerra Civil.



Tenir l’oportunitat de llegir (o rellegir) aquestes tres novel·les (Giravolt dels dies, 1986; Deu visites al company absent, 1997; i Adéu, Bakunin!, 1998) com si fossin una de sola és, us ho asseguro, una bona manera, i una nova oportunitat, d’aproximar-se (si no ho havíeu fet encara) a l’obra d’un autor a qui algun dia caldrà reconèixer com es mereix. Per a qui ja coneixia (totalment o e part) la trilogia, enfrontar-se ara a El cercle tràgic pot ser una forma de redescobrir (o, si voleu, corroborar) la capacitat narrativa de Tomàs Cabot, el domini de l’estructura, el control sobre el temps i l’espai, la intensitat de les situacions i els personatges memorables (és impossible oblidar la força i la integritat de la Lliberta i del Bakunin!). Però, sobretot, rellegir El cercle tràgic és la millor manera de percebre el missatge desencantat que hi ha al darrere dels tres llibres (ara convertits en tres parts d’un mateix relat), una reflexió segons la qual la història (tant la dels individus com la de les comunitats) és una successió de “tràgics cercles vitals (···), com el de tantes persones, tants grups humans, tants països, incapaços d’aclarir i resoldre el propi destí”.

A El cercle tràgic (que es presenta al Centre Cultural del Casino el dia 20 de setembre) hi ha intriga, pinzellades d’història i reflexió social i política. També hi ha situacions divertides que ens arrenquen un somriure i altres d’un dramatisme sense concessions, que fan estremir. Però, sobretot, El cercle tràgic és una extraordinària passejada per la peripècia vital d’uns personatges ben dibuixats, alguns d’ells d’una integritat commovedora, enmig d’un món dominat per la hipocresia, l’egoisme, l’odi i el dolor.

(Article publicat al diari Regió7 el dia 14 de setembre de 2013)