A l'amic escocès

                Maria Barbal i Pep Coll han escrit algunes de les millors pàgines de la literatura catalana en les darreres dècades. Tots dos són del Pallars i aquest és el paisatge d’una part important de les seves obres. Tots dos, a més, demostren que es poden generar missatges universals des de qualsevol racó de món (en aquest cas, des d’una geografia física i humana molt concreta i inhòspita) i que, per tant, l’etiqueta de “novel·lista rural” que, als anys vuitanta, quan semblava que només es podia parlar de barres de bar, olor d’asfalt i clavegueres fumejants, s’utilitzava amb cert menyspreu, no condiciona gens, en realitat, la qualitat i el missatge del text. Coll ha explorat literàriament el Pirineu a través de les històries ancestrals que hi explica la gent (des de les llegendes atàviques que són el fonament de Muntanyes maleïdes, fins a la reconstrucció d’un crim real a Dos taüts negres i dos de blancs). Barbal, per la seva banda, ha trobat en el seu Pallars un paisatge de fons, poques vegades agraït, d’on surten personatges memorables. Si Pedra de tartera (1984) és la història de la Conxa, un dels grans personatges de la literatura catalana, A l’amic escocès, la seva última novel·la, fa un recorregut per la vida del Benet: la infantesa en una llar on els pares no s’estimen, la feina que es veu obligat a fer a Obres Públiques i la que ha d’abandonar (voldria ser artista, a Barcelona), i, sobretot, la guerra. La guerra, pròpiament, apareix poc, en la novel·la de Barbal, però és present al fons de gairebé totes les pàgines, perquè condiciona la vida de tothom que hi apareix. El Benet és un d’aquells personatges de carn i ossos que només saben construir els grans escriptors: discret, apassionat, honest, sensible, resignat i atrapat per l’entorn humà amb què li ha tocat viure. Un entorn humà que proporciona altres personatges molt interessants: pares, germans, amics, xicota... o el mateix amic escocès a què fa referència el títol. I tot plegat explicat amb un estil que combina tècniques narratives diverses i efectives amb un llenguatge esquitxat, aquí i allà, amb mots i expressions (esquerar, xinalla, furro, farnaca, mosta, aventar-se a córrer, albardar, escunçar...) que perfumen i enriqueixen el text.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de novembre de 2019)

Vida i literatura

                Molts escriptors (si més no, tots els bons escriptors) viuen en comunió amb la literatura. Vida i literatura, per a ells, són una mateixa cosa. Viure i escriure. Això no vol dir que visquin només per escriure, sinó més aviat que la literatura i el pensament són una part essencial de la seva vida.

                Acabo de llegir Música i pols (Proa, 2019), el dietari que acaba de publicar Pere Rovira. Ha estat una experiència literària deliciosa, com fa tres anys ja ho va resultar també la lectura de La finestra de Vermeer (Proa, 2016). Rovira hi afirma, per exemple, que la literatura ha estat i és una de les coses més importants de la seva vida, potser la més important després de la família. Hi parla d’ell, és clar, de les penalitats físiques que comporta fer anys, de la joventut, de les seves aficions... però parla també dels altres, d’aquells a qui coneix (i estima) i d’aquells a qui només ha conegut a través de la seva obra (músics, pintors i, sobretot, escriptors); parla del pas del temps (un tema inevitable en qualsevol dietari), del paisatge (el de terra endins, a Alpicat, i el de la costa, al Delta), de cinema, del Barça, de la Celina, de l’Emília, del gos malalt, del cotxe vell, de fotografia, de la fe, de l’amor, de poesia, del nét que neix durant l’any (“soc un vell, però encara he d’aprendre noves formes de l’amor”) i, per descomptat, tractant-se d’un dietari del 2017, dedica un bon nombre de pàgines a temes polítics... Gairebé sempre, parlar d’alguna cosa és l’excusa per arribar a reflexions més profundes. També parla de les misèries del món literari (“a la literatura del nostre temps, el sentit comercial li ha fet perdre el sentit del ridícul”). De tant en tant, deixa anar una sentència contundent, sempre amb una bona dosi d’escepticisme, que pot ser sobre la naturalesa humana (“ja quasi ningú no vol aprendre res, però cada vegada hi ha més gent disposada a donar lliçons”), sobre fer-se gran (“Un perill de l’edat: la tendència a parlar impartint lliçons / Un altre perill, més molest: que les lliçons siguin depriments”) o, naturalment, sobre l’ofici literari (“no es tracta d’escriure moltes obres, sinó d’escriure moltes hores”). Es mostra optimista davant la vida i escèptic davant del món. I irònic, sempre irònic. Escriu sobre la sinceritat que se suposa que ha d’haver-hi en l’anomenada “literatura del jo” i afirma que “les veritats personals no tenen importància literària”, per concloure que “una autobiografia (···) pot ser descaradament mentidera i literàriament excelsa”.

                No sé fins a quin punt a Música i pols hi ha mentides (segurament no ho sap ni el mateix autor), el que sé és que conté grans veritats, d’aquelles que només es poden expressar de forma literària, amb bona literatura.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 17 de novembre de 2019)

Ferides obertes

                De vegades sembla que la guerra civil va començar molt abans del 36 i que, en realitat, encara dura. El conflicte és recurrent i universal: el poder acostuma a mantenir-se sempre en les mateixes mans, les dels qui controlen l’economia, mantenen l’exèrcit i aproven les lleis; i quan les tornes canvien, quan el poder sembla que hi ha la possibilitat que es desplaci cap a unes altres mans (que, fins llavors minoritàries, de cop i volta aspiren a un suport popular ampli), els acostumats a manar (i encara des del poder) despleguen tota mena d’estratègies polítiques, argúcies legals, repressió policial i manipulacions mediàtiques per anorrear l’adversari que pot acabar amb els seus interessos i privilegis. El conflicte (que sempre hi és, no ens enganyem) esclata aleshores en una escalada imprevisible. Els qui són a dalt, emparats per la maquinària política, mediàtica, judicial, militar i policial que controlen, faran tot el possible per mantenir-s’hi. Els qui empenyen des de baix, per la seva banda, reclamaran amb totes les seves forces els drets que, si són majoria, els corresponen.

                Les ferides cal curar-les. Les de la guerra, també. Deixar-les obertes, mirar cap a una altra banda i esperar que s’oblidin, com ha pretès la transició espanyola, s’ha demostrat que és un fracàs. No es pot amagar que, en nom de la llei i la justícia, es van afusellar innocents, es va empresonar i torturar gent per les seves idees, es van perpetrar venjances personals i es van deixar podrir milers de cadàvers en fosses comunes. A la darrera novel·la de Maria Barbal, A l’amic escocès (Columna, 2019), hi ha un personatge, l’Encarnació, a qui van matar el marit durant els primers mesos després de la guerra a causa de la delació d’algun veí, i sospita d’un home amb qui havia tingut algun enfrontament per temes d’expropiacions i canalització de l’aigua durant l’etapa republicana. La dona, consumida, es planteja si la revenja és una causa de la guerra, o bé si la guerra (i el seu resultat), ha estat l’excusa per a la revenja. I es pregunta: “pot venir tanta maldat del sol verí de les guerres?”. El meu amic Joan Pinyol fa anys que lluita per treure el seu avi del Valle de los Caídos, on van traslladar el seu cos des del cementiri de Lleida, sense dir-ne res a la família, i ara ha escrit un llibre (Avi, et trauré d’aquí!, Saldonar, 2019) explicant aquesta lluita fins ara infructuosa. Tan difícil és, tancar aquesta ferida? Es veu que sí.

Darrerament, arran dels aldarulls nocturns viscuts en diverses ciutats catalanes després de la sentència que condemna a 100 anys de presó els líders independentistes, hem pogut llegit comentaris de l’estil: “aquests joves són els néts d’aquells a qui vau enterrar a les cunetes”. La ferida, doncs, continua oberta.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 3 de novembre de 2019)